NADAL EN DEFCON 2

Sabeu què vol dir "Defcon"? Vol dir "DEFense CONdition". És a dir, estat de la defensa. De quina defensa? De la meva. Fijo. Sí, ja sé que això ho he tret de les pelis americanes de l'època de la Guerra Freda, rollo "Juegos de Guerra". L'heu vist? Però aquí estem parlant de l'estat de la MEVA situació... I podríem dir que hem passat un Nadal en Defcon 2. Defcon 1 vol dir "atac imminent" i és un estat que ni els paranoics dels ianquis han tingut mai. Per tant, Defcon 2 vol dir "situació bastant xunga".



Per què? Deixeu-me que us ho expliqui.



Context: primera estada a El Poble post naixement de l'Èlia. Ja de per si sol, una aventura. Més enllà d'haver tingut jarana durant la nit i haver dormit bastant poc, ens aixequem el dia 25 per trobar:

a) El meu avi amb febre, mig delirant dient que havia d'anar a mirar una paret per on raja aigua....????!!!!... Aconsegueixes aturar-lo i l'envies a posar-se el batí i a estar-se quiet al sofà amb la manteta.

b) La meva àvia amb una quasi pneumonia rajant de la mala nit que li ha fet passar el meu avi.... Aconsegueixes enviar-la a posar-se el batí i a estar-se quieta al sofà amb la manteta.

c) Situació final: dos avis fotuts molt reticents a estar-se apalancats al sofà...



Més:

d) Una nena de 3 setmanes a qui s'ha de donar el pit i biberó cada 3 hores, més canviar-la, fer-la dormir, etc.

e) Uns amics que truquen que ens vindran a veure ara mateix per conèixer la nena.

f) El dinar de Nadal per preparar.

g) Les postres del dinar de Nadal per anar a buscar a la pastisseria.



Us imagineu l'estrès, no?



Bueno. Doncs entre el Mico i jo hem aconseguit fer estar més o menys quiets als avis, alimentar, canviar i fer dormir a la nena (això cada 3 hores), rebre els amics amb un mínim de dignitat (jo en pijama...), acabar de preparar el dinar de Nadal, anar a buscar les postres a la pastisseria, etc.



Clar que el Mico s'ha quedat sense poder-se dutxar i sense esmorzar...



I clar que quan hem tret el plat fort del dinar de Nadal del forn, la safata de vidre ha caigut a terra, s'ha trencat, el menjar s'ha bolcat i ens hem quedat sense... Amb la nena plorant i els avis esperant a taula a que els hi portéssim el pollastre amb escamarlans... Una escena... El Mico ja es veia fent truites a la francesa...jejeje! Sort que a la nevera hi havia una safata de canalons...



I us estranya que li tingui tírria al Nadal????!!!!!!!!!!



Nota positiva: A El Poble ja tenim internet. I aquí m'estic. Escrivint aquest post tot esperant que s'acabi un dels Nadals més catastròfics que he tingut mai...


PD. D'això... ejem... que molt bones festes a tothom, eh? jejeje!

VARIS EN DILLUNS 3

Setmana que comença una mica més bé que la passada....

• Ja tenim aigua calenta!!!! Bé, de fet en tenim des de divendres a la tarda, però com que hem estat el cap de setmana fora, a El Poble, avui ha estat el primer dia que m'he dutxat amb aigua calentona a casa meva! En total han estat 6 dutxes d'aigua freda. 6!!!!!. Mai hagués pensat que una comodona com jo ho pogués aguantar amb tant d'estoicisme... Al final ja ni tan sols em posava a cridar. Ens acostumem a tot, eh?

• Aquest ha estat l'últim cap de setmana a El Poble abans que neixi la nena. A partir d'ara, no ens mourem gaire de Barcelona, que jo passo de trencar aigües donant voltes per Catalunya. He aprofitat per anar a Fires de Girona (m'encanta l'ambient de fires!!!!) i per fer-me fotos amb una altra amiga que també està molt embarassada i que, per quan ens tornem a veure, cada una portarà un bebè sota el braç.


• El mal rollo de la setmana passada al curro està una mica superat. Quan dic "una mica" vull dir que continua sense entrar tota la pasta que caldria però que, de moment, vist que jo estaré de baixa 4 mesos, la que treballa amb mi no se'n va al carrer. Em sento com si m'haguessin donat una moratòria i, si les coses no milloren en aquest període... zas! a cortar cabezas!


• L'altre dia vaig acabar de llegir "El nen del pijama de ralles". És boníssim!!! Però molt, eh? M'encanta com està escrit i la manera com et va donant la informació de mica en mica. De fet, és una llàstima no haver-lo llegit abans que sortís la peli perquè ja sabia de què anava la història i havia perdut una mica el factor sorpresa. Algú em va dir que no anés a veure la peli, que estant embarassada no em convenia lo d'anar a passar-ho malament. La veritat, és que ara no sé si vull veure-la perquè crec que gran part de l'encant del llibre és presentar els fets de forma gradual i des del punt de vista d'un nen. I no sé si la peli és capaç de fer-ho això... mmmmmm....

Ala, feliç setmana a tothom!

ÚLTIMS DIES DE VACANCES....

Sí... snif, snif... Valeeeeeeeeeeeeee, ja ho sé: n'he tingut un munt. Sobretot tenint en compte que vaig començar al nou curro a finals de març... És igual, fins dilluns que ve no començo altra vegada, i d'aquí a unes hores me'n vaig a El Poble uns quants dies a fer totes aquelles coses que fa temps que tinc moltes ganes de fer: estar amb la família i dedicar-los-hi temps, quedar amb tranquil·litat amb les amigues de tota la vida, anar de compres per Girona, a la platja, llegir a la terrassa de casa...mmmmm... Olé!!!!

Mentrestant, el que també hauré de fer serà vigilar amb el pes. Sip. A l'última visita la ginecòloga em va dir: "Gatxan, t'has de cuidar. Que d'ara endavant t'has d'engreixar molt i no vull que, en total, t'engreixis tant". Vale. Oído cocina. A vigilar amb el pes. Que consti, però, que jo crec que 5,5 kg en 6 mesos d'embaràs no és anar del tot malament, eh????

Núria: el viatge a Noruega ens va sentar molt bé. Tant a la nena com a mi. Jo em vaig trobar molt bé. Algunes vegades em cansava una mica però bueno, res que no es pogués solucionar reduint el ritme... Ella ha crescut bastant (i la meva panxa també!). De fet, està guapíssima...jejeje! Bé, a les ecografies encara té cara d'alien pobreta. Però jo dic que està guapíssima perquè no para de moure's i cada vegada es nota més. Ara sí que, sense dubtes i amb claredat, si algú posa una mà damunt la panxa, i té paciència, nota el moviment. A més, fa moviments molt diferents. A vegades són com cops més o menys rítmics. A vegades són el resultat de que ella es mogui per dintre la panxa, etc. És molt xulo.

Però encara no té nom. Continuem sense acabar de decidir-nos i dir: "va. fet. es dirà així!". En tenim un o dos que són els que ens agraden més però, com que no tenim data límit... Bé, sí. Quan neixi. Aleshores ens haurem d'acabar de decidir. A veure quina cara té ella i si fa cara d'un nom o d'un altre...

I ara ja ens hem ficat de cap amb el tema "aixovar". Aish.... Sort que ens donen alguns dels trastos bàsics. Això ens evitarà gastar-nos una pasta. I, a més, una amiga m'ha donat 4 caixes de roba dels seus fills... Toma ya!!!! De totes maneres, ahir vam anar a una botiga de coses de bebé del barri a fer una visita exploratòria i... déu n'hi do, eh? Encara no sabem què són la meitat de les coses que es consideren "bàsiques". En fi... sort que tenim temps!!!

A vegades penso que portem el tema amb una patxorra....

10 IDEES

Aquesta nit ha estat la tercera que he dormit poc... massa poc: que si la calor, que si la vida de vici i perdició que passa més factura de lo habitual estant embarassada, que si la jornada intensiva (que no em faig a la idea de que he d'anar a dormir més aviat...), etc. I clar, com que gairebé totes les meves neurones estan dedicades a fer créixer el projecte de bebito, l'única que em queda lliure porta un despiste... Aish.

Idea 1: M'he rendit a l'evidència. La setmana que ve sabrem, jo també, si és nen o nena.

Idea 2: Els mossos d'esquadra de la comissaria del barri parlen tots en castellà. No hi entro, només apunto.

Idea 3: Un part natural no vol dir, necessàriament, parir a casa. Estic fins els collons d'haver-ho d'explicar cada vegada que dic que m'agradaria tenir un part el més natural possible.

Idea 4: Vaig anar a veure Sexo en Nueva York. I m'ho vaig passar teta. Dir que continuo preferint la sèrie i admetre'n totes les maldats, superficialitats i coses xungues hagudes i per haver. Però jo m'ho vaig passar molt i molt bé. Apa.

Idea 5: Què regalo als meus tiets que fan 25 anys de casats?..... neurona?... neurona, on ets?....

Idea 6: Dissabte tinc el 2on casament de la temporada. Una altra boda sòbria. Per què, senyor, per què l'alchol ha de ser dolent per l'embaràs quan és tan i tan bo per aguantar segons què?????!!!!!!!!

Idea 7: Per fi han començat les obres a l'edifici on visc. Al principi, a la gata li feia por la bastida que es veu des de la finestra del menjador. Va ser bastant graciós veure'n la reacció. Pobrissona.

Idea 8: Sóc tonta. Em fa vergonya posar-me les ulleres noves davant de gent que fa temps que em coneix i no m'ha vist mai amb ulleres. És un fet. Per què?

Idea 9: Vull anar a passar uns dies a El Poble així que pugui. La família s'ho mereix i necessito dedicar-li temps per alguns projectes. Vull quedar amb les amigues. Vull anar a Girona a passejar i de compres. Vull anar a la platja.

Idea 10: zzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzz.

DIUMENGE AL VESPRE...

... I estic cansadeta. Hem estat per El Poble, fent família. Ahir va ploure però avui ha fet un solet maco. A veure si el bon temps es decideix ja d'una vegada, que tinc ganes de sentir que ja és estiu... Aish.

Dissabte al vespre vam estar donant una volta per Girona. Ara feia dies que no teníem ocasió de fer-ho i... ohhhhhhhhhhh! Definitivament, Girona m'enamora. És una ciutat tan maca... En serio. Havia plogut però els núvols s'estaven trencant i hi havia algun últim raig de sol. Tot feia olor de fresc, les botigues ja tancaven i la gent feia l'últim vol abans d'anar a sopar. Mmmmm.

He vist amigues que feia temps que no veia i he intentat que la família no m'alterés massa. Amb això últim, però, no he tingut gaire èxit. Paciència, Gatxan, paciència...

M'espera una setmana de bastanta feina i moviment... ooooooooooom. Dimecres fem un "Casual Day" amb el curro. Dijous i divendres venen els amics de França a casa nostra. M'agrada tenir gent a casa. Divendres toca visita a la ginecòloga. Dissabte un casament que, per cert, ja no en són 3, sinó que enguany, al final, sembla que seran 4... Toma ya! Quin ritme!

Vam anar a veure la nova de l'Indiana Jones. D'encefalograma pla, sí, però molt distreta. Pur Indiana Jones, vamos. I el Harrisson amb 60 i pico, com un rei, tu! Em va agradar... I vam estar d'acord en que quants de nosaltres havíem volgut ser arqueòlegs de petits o adolescents per culpa de l'Indiana Jones? Un munt!

I res, del que passa pel món... Us imagineu que l'Obama arribi a president d'EEUU? Brutal!

HI HA VIDA MÉS ENLLÀ DEL CURRO

Estic home alone. El Mico està de viatge per feina fins demà a la nit i jo estic cual Penélope esperant-lo a caseta, teixint i desteixint.... Vale... MENTIDA!!!! De fet, estic feta una pendona berbenera... Avui vaig a sopar a casa d'una amiga, demà tinc un dinar i un sopar... oléeeeeeeee! La gata portarà un cabreig... Això de no veure'ns el pèl la destarota molt perquè, tot i que més tranquil·leta, continua essent super-mega-dependent. Se li nota que ens necessita allí un munt... Sort que aquest cap de setmana no anem ni a El Poble ni a La Reserva.

A vegades, amb el Mico, hem parlat de marxar de Barcelona. D'aquí a uns anys ens plantegem lo de tornar als orígens. Potser no a El Poble precisament però sí lo d'anar-nos-en a viure per la zona de Girona. La veritat és que la qualitat de vida d'allí no té comparació... I amb els anys he deixat de valorar moltes de les coses que valorava de Barcelona quan hi vaig arribar amb 18 anys. Enyoro la tranquil·litat i la simplicitat de la vida...

Amb tot, aquest cap de setmana passat m'he adonat de que hi ha una cosa que continuo valorant i a la que em costarà renunciar: la intimitat i l'anonimat. Sabeu el que és que ningú et conegui de res? Que a ningú li importi el que fas o deixis de fer? Que ningú es cregui amb el dret de poder opinar al respecte? A els pobles tothom es creu amb el dret de poder-te jutjar i els hi és igual si el que diuen acaba fent mal. I, la veritat, d'això me n'havia oblidat una mica. Vull dir que deprés de més de 12 anys vivint a Barcelona em pensava que la meva vida ja havia deixat de ser patrimoni municipal a El Poble. Ni me'n recordava de lo cabrona que podia arribar a ser la gent.

Doncs bé. Crasso error. Aquest cap de setmana passat em va arribar un comentari molt i molt lleig sobre la meva vida. I em vaig adonar que mentre a El Poble hi continuin vivint bruixes d'una certa edat que no tenen altra ocupació que fotre's a la vida de la gent, ho tenim fotut. Digueu-me innocent o que tinc mala memòria però us juro que vaig flipar del grau de mala llet que pot tenir el personal... Com s'explica tanta malícia? És un problema d'avorriment? De falta de bon sexe?

En fi. Això no vol dir que em replantegi lo de deixar Barcelona. Sinó que potser tornaré a ser més realista en la meva valoració dels avantatges i els inconvenients de cada lloc. Sort que el temps és inexorable i per quan tornem a les arrels la meitat de les bruixes aquestes ja criarà malves. I s'haurà produit cert relleu generacional que haurà acabat amb el model de "mestressa de casa en bata xerrant davant del portal de la veïna". Ja m'enteneu, oi?

HISTÒRIA D'UN CAP DE SETMANA

• Divendres - 20.35h: Cine. Las Trece Rosas. Molt i molt i molt bé però un tip de plorar...
• Dissabte - 12.50h: Cua a l'AP-7 camí de El Poble. Per què? Per què? Per què? Però si la temporada de platja ja s'ha acabat!!!!
• Dissabte - 14.00h: La família explica que s'ha mort l'oncle francès casat amb una tia republicana exiliada. De vell. Moment ideal per recordar i comentar la guerra civil, la postguerra i el franquisme amb els avis que ho van viure en primera persona. Si no n'havíem tingut prou amb Las Trece Rosas, 2 tasses. Alguns de la meva família de El Poble era rojos, d'altres eren massa pobres i tenien massa por com per ficar-se en res. Dos ties exiliades. Un oncle a la presó. Però no li va passar res greu a ningú. A la meva besàvia la van denunciar per ajudar a la família de l'oncle que estava a la presó. Va anar la guardia civil a casa, ho va regirar tot i es van emportar uns quants duros de plata del meu avi. El meu besavi va anar a parlar amb el seu amic fatxa (exjefazo de la CEDA) que s'havia refugiat a El Poble durant la guerra. I l'amic li va dir que firmés una declaració, que el denunciant l'endemà estaria mort. El meu besavi va dir que no calia. Que amb el retorn dels duros de plata i demanar perdò ja n'hi hauria prou... Quines històries, eh?
• Dissabte - 18.00h: La meva amiga que m'ha dit que em trucarà per anar a fer un cafè, no truca... Quan l'he trucat m'ha dit que ha tingut mal rollo amb el marit... Vale, m'espero al sofà llegint El Juego de Ender. Quina paranoia de llibre. Vols dir que acabarà gaire bé això de la meva amiga i el marit? El marit és una mica especial. Té unes coses.... I sembla que la meva amiga està farta d'aguantar segons què... ai senyor... Em té preocupada perquè la veig fotuda. No truca. Bueno. Amb aquest panorama no m'estranya...
• Dissabte - 22.30h: Fondue a casa d'uns amics. Nyam.
• Diumenge - 02.45h: Barraques!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! Quanta gent, per favor! Arribar a la barra és una lluita cos a cos que només pot guanyar qui tingui els colzes més esmolats... jejeje! Quina fred! Musiqueta + 1 birra (no puc beure res més que he de conduir) + xerrameca amb coneguts + olor a porro + empentes per un costat i per l'altre + "hola què tal quan de temps feia que no et veia" + anem a clapar que tinc els peus glaçats.
• Diumenge - 12.00h: zzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzz.
• Diumenge - 14.00h: Amanida i arròs a la cassola en família. Nyam.
• Diumenge - 19.30h: AP - 7 avall.
• Diumenge - 21.30h: Derrota apabullant al Carcassonne on line. Aish!
• Diumenge - 22.30h: Porca Misèria repassant feina de cares al dilluns. Masoca, ja ho sé.
• Diumenge - 23.50h: zzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzz.

I ara una setmana de 5 dies....

LA MEVA GOSSA

Crec que al blog no ho he explicat mai però heu de saber que a El Poble hi tinc una gossa que viu amb la meva família. És una gosseta molt guapa, de mida mitjana i que ja té una edat, 11 anys. Va venir a viure a casa quan jo ja estava a Barcelona i, per tant, no hem arribat a conviure mai del tot. Però és tan carinyosa que es fa estimar un munt i, en certa manera, la seva responsable en sóc jo.

Ara fa un any, vam començar a notar que no s'hi veia gaire bé. La vam portar al veterinari i ens va dir que tenia un principi de catarates que anirien a més i que no valia la pena operar-la fins que no es donés cops contra les coses. Això va començar a passar no fa massa i vam decidir, amb el consell del veterinari, que ja era el moment.

Dimarts passat la vam operar i el que, en principi, havia de ser quelcom senzill i fàcil s'ha convertit en una preocupació enorme. Quan la vam anar a buscar després de l'operació el veterinari ens va dir que tot havia anat molt bé i que la gossa estaria bastant cega o cega del tot entre tres i quatre dies. Que això ja era normal. Que a partir d'aquí començaria a veure-hi.... Pobrissona, feia molta pena. Primer perquè s'anava donant cops contra les coses i segon perquè tenia els ulls vermells de sang, que feia angunia veure-la. Amb tot, vam fer el cor fort, ens vam proveir de totes les gotes i coliris haguts i per haver i ens vam disposar a cuidar-la durant tot el temps que fes falta.

Però no ens pensàvem que fos tant. Ahir diumenge encara no s'hi veia gens. Al vespre vam anar a deixar-la al veterinari perquè avui se la miressin. Què collons està passant????!!!!! Estic esperant que em truquin i em diguin el què. I estic angoixadíssima. Em sento molt culpable i no m'agrada gens el caire que estan prenent les coses.... No puc deixar de pensar que he fet quelcom molt malament (que si les gotes, que si no haver anat abans al veterinari, que si etc...) i que la gossa es quedarà cega el que li queda de vida.

Si-us-plau, si-us-plau, si-us-plau, creueu els dits amb mi, vale?

Moltes gràcies....

PD. Escriure el blog em distreu. Porto tot el matí incapaç de fer res i esperant a que soni el mòbil....

Actualització 12.45h: Sembla ser que la gossa té una inflamació a la càmara anterior de l'ull. Una complicació habitual en les operacions de catarates. Canvi de medicació i creuar els dits. El veterinari no m'ha assegurat que hi torni a veure. Diu que "així espero". Que malament...

VARIS EN DIUMENGE

Bones! Estic escrivint des de casa els sogres. Resulta que la meva sogra (50 i pico que en té la dona) és una fan dels ordinadors i d'internet, i a casa tenen wifi... Xaxi. Aquí estic. Amb el meu portàtil, asseguda a la butaca del menjador esperant que ens cridin per dinar... Això és vida!!!!

Novetats?

1. Com a regal avançat els sogres m'han regalat un pernil...juas, juas! Sí, saben que m'agrada amb bogeria i m'han regalat un pernil d'uns 8 kg. Toma ya! Ja em puc acomiadar de l'operació bikini d'enguany. No m'enganyo: sé que seré incapaç de resistir-me des d'avui fins que s'acabi.... Algú vol venir a sopar a casa????

2. Ahir vaig descobrir el blog d'un regidor de l'oposició de l'Ajuntament del meu poble... Oooooooooooooohhhhhhhhhhh! Va ser tan guay!!!!! Sí, sóc una friki però és que, a mi, la política local m'encanta. Té tant de morbo!!!!! No sabeu lo disgustada que estic d'haver de votar a Barcelona. No té cap tipus de gràcia! Al meu poble, en canvi, tot és molt més divertit. Que si en fulanito es presenta perquè la carretera nova ha de passar pel seu camp. Que si en pepet és un màfies. Etc. Molt més distret, vamos. I el blog va ser la bombaaaaaaaaaaaaaa! Em vaig assabentar d'una de coses!!!!! Aish...

3. Aquest matí m'he encès. He anat a fer un vol pel blog de la Miskah i he trobat un post sobre el famós documental de TeleEspe (aka Telemadrid) sobre el català i el castellà... Dir que opino exactament el mateix que la Miskah però no he pogut evitar posar-me com una moto amb alguns dels comentaris que hi havia... Ja ho sé, ja ho sé... A vegades tinc la sang massa calenta... Però és que em fot tant que hi hagi persones ignorants que s'ho creguin... Mira, he pensat que sort que escric el blog en català, jo. Que m'evito que me'l llegeixin fatxes desinformats. I això, que de nacionalista no en sóc gaire, eh???

Bueno. Diu la sogra que l'arròs ja és a taula... quina gana!!!!!!!!!!

CONTRASTOS

Heu mirat el menú lateral? A sota de la portada de Katherine, el llibre que estic llegint ara, hi ha el cartell de 300, la peli que vam anar a veure dissabte passat. Quin contrast, eh? En les imatges, vull dir. La primera té una pinta pràcticament "virginal" mentre que la segona traspua duresa i violència... Sí... sóc una persona de contrastos...jejeje!

La veritat és que del llibre no en puc dir gaire res perquè el vaig començar ahir i només vaig tenir temps de llegir el pròleg. La peli em va encantar, em va agradar molt i m'ho vaig passar teta mirant-la. Sí, és bastant violenta (tot i que Kill Bill, per exemple, és molt pitjor) però l'estètica i les imatges són molt i molt i molt xules. En serio. Tot té uns colors terrosos i els vermells destaquen molt. Està molt ben feta i, tot i saber d'entrada com acaba, l'argument és emocionant, trepidant i té girs inesperats.. no sé... xula, xula... Molt recomanable, vamos.

I diumenge vaig estar mirant el concert de Lluís Llach que havíem deixat gravant el dissabte a la nit. Ufffffffffff! Per mi Lluís Llach és, sobretot, un record d'infància. A casa hi tenim discs dels vells i, de petita, alguns diumenges abans de dinar sonava L'Estaca, Cal que neixin flors a cada instant, El Bandoler, Maremar, Respon-me, etc. Les de la seva primera època me les sé totes. I aquest diumenge, mentre mirava el concert, a les tantes de la nit perquè amb el canvi d'hora no em venia la son, em va agafar molta nostàlgia de no sé ben bé què. Va sonar Maremar i se'm va fer un nus a la gola... Que tinguem sort pràcticament em va fer plorar... Que tova, eh?

Dels comentaris que en Lluís Llach feia abans de cada cançó destacar-ne un: hi ha paraules que estan de moda però amb les que les persones no podrem ser mai felices: competitivitat, productivitat, èxit, etc. Ens estem allunyant de paraules com tendresa, generositat, consciència... que estan a l'arrel de la naturalesa humana i que, per tant, sí que ens ajudarien a ser molt més feliços.

CAMPEONA, CAMPEONA, OE, OE, OEEEE

Jejeje!

Primer de tot dir que tinc amics que no em mereixo: divendres vaig anar a sopar amb l'O. i la F. i em van donar una injecció d'autoestima fantàstica en forma de consignes a posar-me al cap i a recordar.

Per tant, dissabte jo anava la mar de mentalitzada i, a més, vaig trobar algun parrac que em va servir per sentir-me prou bé.

I que va passar? Doncs que no hi va haver cap moment en que jo em sentís malament, menystinguda, aïllada, etc. M'ho vaig passar teta amb les amigues amb les que realment em faig. Vam riure, beure i ballar fins a les 5 del matí i vaig poder passar olímpicament de la col·lega. Eh que bé?

SOPAR DE DEMÀ

Ja us ho vaig dir: demà tinc un sopar amb 25 ties. Un sopar de dones. I la veritat, com més va més mandra em fa... Per què? Perquè fa cosa de dues setmanes vaig descobrir que hi ve la "amiga aquella que érem molt amigues fins que ens vam barallar i la cosa va acabar com el rosari de l'aurora"... Doncs sí. D'aquelles espines que mai t'arrenques del tot.


Suposo que és una història habitual, típica i tòpica: amigues molt i molt amigues que ho fan tot juntes dels 6 als 18 anys. Als 18 una comença a canviar d'estil de vida, a l'altra els canvis li costen. Es distancien, ho arreglen però la fractura ja hi és i, platapaf! Un dia hi ha una bronca descomunal i cada una tira per la seva banda.


Què ha passat després? Doncs que un any més tard ens vam asseure a parlar-ne i, com a mínim, ho vam arreglar "civilitzadament". La colla ho va agrair perquè vam tancar la fase de "no ens parlem i no volem estar juntes al mateix lloc" i vam començar la fase de "podem estar juntes sense que la cosa sigui excessivament incòmode".


Però, clar, mai no s'ha acabat de tancar la ferida. Almenys per la meva banda. No sé... No sé què en deu pensar ella però a mi sempre em farà mal el que va passar i, a més, em fot el que passa ara: que a mi directament no em parla mai, que jo només sé d'ella per les altres, que apareix a les nostres vides de tant en tant (viu a l'estranger) i es dedica a potinejar-ho tot. Em fot que les de la colla encara li tinguin tant de carinyo (ja ho sé, això és mesquí, però és la veritat) i que quan ve la tractin com si estigués dalt d'un pedastal.


I sobretot, em fot que em foti que vingui al sopar. No sé si m'explico però em sento com si m'hagués arruinat la diversió. El que havia de ser un sopar relaxat amb les meves amigues, tot de dones fent l'indio, ha passat a ser un maldecap: què em posaré, què li diré, com actuaran les altres, etc. A més hi ha el tema imatge: em vull veure i sentir guapa (ho necessito per tenir més confiança en mi mateixa, sí, sóc així, què hi farem) però estic més gorda que abans i em costa sentir-me còmode amb mi mateixa. Tal cual raja. No és que jo sigui una superficial de la hòstia, normalment no tinc aquest tipus de maldecaps. Però sé que en lo primer que es fixarà la col·lega és en "Oh, la Gatxan està més pleneta, no?". I això em fot...


Total, que tinc ganes de rendir-me: trucar a la que ho organitza i inventar-me qualsevol història per no anar-hi. Una part de mi diu: total per anar-hi i no passar-ho bé... Però una altra part de mi diu que això és l'últim que he de fer. He de superar les meves neures, anar-hi i passar-m'ho bé. Bueno, com a mínim, intentar-ho. M'ha de deixar d'importar que la col·lega hi sigui, el que digui, què opini, etc. Sí, necessito un munt d'autoestima i seguretat en mi mateixa. Algú sap d'alguna botiga on en venguin?

QUAN T'ALLUNYES DE LA GENT

Divendres després del teatre vam anar a sopar amb les amigues... Érem 5 i es notava que faltava algo... Química? Hi havia moments que potser no sabíem què dir-hos... El sopar es va animar de veritat quan ens vam posar a parlar del passat: de les farres, de les borratxeres, dels ligues, de les anècdotes... Tinc la sensació de que realment estàs lluny d'algú quan hi parles més bé del passat que del present...

Dissabte que ve tinc un sopar de dones... Serem les de l'altre dia i 20 més. Hi haurà gent que fa anys que no veig. I crec que serà una repetició, en gran, del que ha passat aquest cap de setmana. Sort que enmig de tanta gent tot quedarà més diluït.

PD. Us agrada la foto? És de l'eclipsi de lluna de dissabte passat.

BÈSTIES

Quan jo era petita a casa teníem animals de tot tipus: gallines, galls, conills, ànecs... Se n'ocupava la meva besàvia, una dona de pagès d'aquelles de molt de caràcter que havia treballat tota la vida de sol a sol per tirar endavant una família de més pobres que una rata.

La iaia, que va esdevenir la meva besàvia quan en tenia uns 65 i va viure fins els 90 i pico, era la que portava el tema bèsties a casa. Ella sola s'ocupava del galliner i "les corts", i comprava pollets acabats de nèixer un cop al mes. Recordo que els portava a casa en capses de sabates i, quan arribava, els preparava el lloc on s'haurien d'estar les pròximes dues setmanes: una caixa de cartró al costat de la llar de foc. Recordo que els hi posava una bossa d'aigua calenta, un vas de iogurt de vidre amb aigua i una patata dintre (perquè no s'ofeguessin), i pinso especial per pollets. Els tapava amb un plàstic amb forats perquè poguessin respirar, col·locava la caixa de cartró al costat del foc i àpala, a créixer.

A mi només em deixava mirar-me'ls de tant en tant, sense tocar-los per no marejar-los massa. Aleshores, jo aixecava el plàstic i els veia a tots acurrucats l'un sobre de l'altre, a la zona més calenta de la caixa... Sort que al cap d'uns dies es tornaven unes bèsties més aviat lletjotes perquè amb això la iaia era inclement: al cap d'uns quants mesos, els pollets acabaven a la taula dels diumenges en forma de rostit...

DIVENDRES: DIA DE VARIS

Per variar, avui farem un varis... Suposo que és cosa del síndrome del divendres....

1. Avui li traiem definitivament l'embut/colador del cap a la Saigon. Li van treure els punts el dilluns passat i el veterinari va dir que encara tenia la ferida una mica tendra. Per tant, com que som gent cruel, li hem mantingut l'embut fins avui. Més notícies: creuem els dits.... tatxín tatxàn... la Saigon es porta molt i molt i molt bé. Sip. Des de l'operació que gairebé no marraumeja. Miola, sí, però són miols de gat normals i corrents. Els marrameus aquells de boja ja pràcticament no els fa.... Em fa por cantar victòria massa aviat perquè aquest cap de setmana ve la prova de foc: es quedarà sola. A veure què passa després. De totes maneres, està molt més manyaga i tranquil·la. Bien.

2. Aquest finde anem a la reserva. Vegeu foto:

Sí, el Mico també és un expatriat com jo. Amb això dels dilemes relacionats amb els origens ens entenem la mar de bé...

3. El culebron de l'assetjador del meu curro fa molta pudor.... Ahir vaig estar parlant amb Ella i, últimes notícies: tot l'equip directiu de l'empresa sabia que aquest tiu és un malalt perquè abans d'Ella ja hi havia hagut un altre cas. Han fet res al respecte? No. Ella diu que el director general té una relació o un carinyo especial a l'assetjador. Que no el pot fer fora. ?????!!!!!!!. Amb tot, es veu que algú s'ha encarregat d'avisar a la nova de que vagi en compte. Quin fàstic, en serio.

4. Secrets i sinceritat... No m'agraden les situacions en les que estàs en fals perquè no saps de la missa la meitat i només perquè la gent et té prou confiança per explicar-te A però no per arribar a explicar-te fins a B. Aleshores, et demanen que opinis i, clar, tu opines en funció d'A però resulta que també hi ha B i que de B tu no en saps res. M'explico? Suposo que no... Només vull dir que no m'agrada la gent que no és transparent. Tothom és lliure de confiar en tu o no. Però si hi confien, s'ha de ser transparent. O bé no es treuen els temes o, si es treuen, s'explica tot. Perquè anar jugant a "et dic fins aquí però no et dic això altre" és de persona poc sincera que gaudeix manipulant al personal. Ahir ho vaig viure en pròpia pell amb la història de l'assetjador i Ella i és molt agobiant, la veritat.

Àpala, bon cap de setmana a tothom!

ELS ORIGENS

Aquest cap de setmana he estat al Poble, tota sola sense el Mico. I com sempre que hi vaig sola m'ha donat per pensar un munt. El que passa és que aquesta vegada també he estat molt tranquil·la. Vull dir que he pensat un munt però serena i bé. Sense rallar-me.

Al Poble hi vaig viure dels 2 anys fins els 18, quan vaig baixar a Barcelona a estudiar. I la veritat és que quan vaig marxar-ne vaig deixar-hi molts fantasmes. Res excessivament traumàtic però moltes coses no resoltes. El meu jo d'allà és diferent del meu jo d'aquí. Les meves circumstàncies també.

Les meves circumstàncies d'allà són, bàsicament, la família i la meva infantesa. Les meves circumstàncies d'aquí són la meva parella, la meva carrera, la meva feina, la meva vida adulta, etc.

És com una espècie d'esquizofrènia. Quan sóc aquí puc mirar-me amb fredor lo d'allà i viceversa. Amb tot, quan sóc aquí se m'obliden coses d'allà. He perdut una mica de memòria de mi mateixa.

Diu Raimon que qui perd els origens perd la identitat. I jo a vegades penso que a mi m'ha passat una mica això. He perdut un tros de mi mateixa que s'ha quedat pel camí de fer-me gran i canviar de vida.

Alguna vegada he pensat com seria tornar al Poble... Però no ho sé... Hi ha dies que penso que no seria gaire bona idea. Sempre m'ha fet claustrofòbia. Sempre m'hi he sentit com que estic aïllada de tot mentre a la resta del món hi passen coses que jo m'estic perdent. No hi ha res com que siguin les 7 de la tarda d'un dia d'hivern i que no hi hagi ningú al carrer... Ni una ànima! I més enllà d'això, potser cal girar full i deixar, definitivament, els fantasmes del passat tranquils per sempre.

Girona

Aquest cap de setmana hem estat a Girona. M'agrada molt, molt... Un dia vull tonar-hi a viure.