CRÒNICA PORTUGUESA

4 dies al nord de Portugal. Ruta? Porto - Viana do Castelo - Guimaraes. I molt bé, tu! Dijous i divendres Porto: solet, passejar... El millor? Una de les llibreries més xules del món: Lello & Irmao. Si no fos perquè no hi havia massa llibres (en serio, La Geli de Girona és molt més autèntica) i perquè estava plena de turistes fent foticos.


Vam visitar unes caves de vi de Porto. Vam passar pel pont de l'Eiffel no sé quantes vegades. Vam sopar gambes i bacallà davant del riu. Vam pujar les 256 escales de la Torre dos Clérigos. Arf, arf, arf.

I res. Després cap a Viana do Castelo. Que no sabíem massa on anàvem i va ser una sorpresa xula xula. El centre històric molt bonic i cuidat. Vam anar a veure un vaixell restaurat que, durant els anys 50, va estar acompanyant la flota bacallanera portuguesa a Groenlàndia i Terranova. Era un vaixell hospital supermodern per aquella època. Interessant.

I el més "interessant" de tot. Bé, més aviat xocant. Vam coincidir amb una trobada internacional de tuneros passats de rosca. És a dir, tuneros que continuen essent tuneros tot i que fa mooooooooolt que ja no van a la universitat.... Era el Certamen Internacional de Quarentunas.... Encara no tinc paraules per descriure l'espectacle. En serio.


Després cap a Gimaraes. Bressol de la nació portuguesa. Ciutat antiga que és patrimoni de la humanitat i un parell de castells interessants de veure. Molt bé.


I què més? Doncs que Portugal és un país bonic i xulo. Amb una llum i uns colors molt especials. On la gent, en general, és molt amable. On es menja bastant bé i a molt bon preu. Res, un viatge molt i molt recomanable, vamos.

UN TOUR PER LA FRANCE

Després d'un garbeo de més de 2.500 km, aquí estem, fent el gos per casa i contents perquè les vacances han sortit prou rodones... Foticos? Aquí en van unes quantes:

El primer que vam fer a Sant Emilion va ser buscar un lloc on ens donéssin sopar i bon vi... Sabíeu que Saint Emilion i la seva zona de vinyes és patrimoni de la humanitat de la UNESCO? Jo no... I els vins... aish... Per casualitat vam descobrir un restaurant, l'Envers du Décor, fantàstic... foi, magret d'ànec, formatges per postres... i tot regat amb el vi de la foto. Després va resultar que, sense saber-ho, havíem anar a parar a un lloc d'aquests amb solera que tothom recomana...

Aquest és el segon motiu pel que Saint Emilion és patrimoni de la humanitat. Té un conjunt subterrani acojonante: esglèsia, capelles i catacumbes dintre de la roca. Només està fora el campanar.

Vam arribar a la Bretanya el diumenge a la tarda. Els amics estan molt bé i la casa on viuen és xula xula. Una pau i tranquil·litat... no se sent res... Vam dedicar el vespre a xerrar, xerrar, xerrar tot picant i vevent vi... Sí, el vi ha estat una constant en aquest viatge...jejeje!

Turisme: Carnac. Fa uns 4.500 anys els pobladors neolítics de la zona van decidir que, per distreure's, posarien en línia més de 3.000 menhirs... Sí, com que no teníen el futbol... Doncs bé, si hi aneu hi trobareu camps i camps de menhirs aliniats, algun dolmen, algun túmul...

Mes turisme: el bosc de Broceilande. Segons la llegenda, en aquest bosc és on vivia Merlin (concretament dintre de l'arbre de la foto), on el rei Artur va llançar la seva espasa Excalibur dintre d'un llac, on vivia la malvada Morgana, etc.

Més turisme: Vannes. Ciutat de la que ningú en parla i que resulta que és maca i ben bé val la pena una visita. Dedicar-li un passeig.

I, per últim, Belle-Ille. El nom és absolutament justificat. L'illa és preciosa. Vam tenir sort que, tot i la fred, ens va fer sol. I vam anar a veure el meu cosí. Em feia por no saber què dir-li més enllà de les obvietats i, pel contrari, ens vam passar la tarda i el vespre xerrant. Ens va invitar a sopar a tots 4, amb la seva filla petita i la seva companya actual. Vam reviure la història familiar, que ja us acabaré d'explicar, vam veure fotos, vam parlar de política... Molt bé. Us deixo amb algunes fotos de Belle-Ille.

FOTOS XULES

Perquè és divendres i perquè m'agraden i perquè...

LEÓN

La catedral de León

El palau episcopal d'Astorga, de Gaudí

Castrillo de los Polvazares

El Musac

Ens va fer un solet boníssim tots els dies i vam veure coses molt i molt xules. A la Catedral, enmig del Barrio Húmedo, hi estan restaurant els vitralls. Els de la zona nord són més aviat blavosos mentre que els del sud tenen colors més càlids: vermells, grocs, taronjes... Vam anar de tapeo i vam anar al Musac, el museu d'art contemporani. Hi havia una exposició que portava per títol Existencias i que combinava la fotografia, la pintura, els montatges de vídeo... Algunes de les obres eren espectaculars! També vam anar a Astorga i el palau episcopal va ser una sorpresa. Gaudí enmig de Castella (tot i que els de León et diuen que allò no és Castella, aviat començaran amb el Freedom for León...). Vam anar a Castrillo de los Polvazares, al restaurant Cuca La Vaina, a jalar un Cocido Maragato. Vam anar a buscar bolets però no en vam trobar, encara no havia plogut prou... I, en definitiva, ens ho vam passar molt bé. Val la pena.

ALGUNES FOTOS RELAXANTS...

... per començar la setmana.

MÉS COSES DE COSTA RICA

Ni el Mico (sí, el meu) ni jo som grans aventurers i durant l'any no tenim massa temps per preparar coses. Per això, el viatge a Costa Rica l'hem fet per agència: Orixà a Barcelona i Rutas Tropicales a Costa Rica. Ambdues són agències serioses que promouen un tipus de turisme més "responsable", "conscient" i sobretot, "no massificat". És a dir, no són exactament Halcon Viajes, perquè ens entenguem. Ara no m'estic posant esnob, eh? El que vull dir és que són agències que cuiden els detalls, amb les que no tens la sensació d'anar en ramat (cosa que al Mico i a mi no ens agrada gens) i que tenen una imatge més "alternativa". No sé si m'explico....

El que vam "comprar" a l'agència de viatges va ser un pack que incloia: vols + cotxe de lloguer + hotels (dormir i esmorzar) + estada a Tortuguero tot inclòs. La resta, per tant, ens ho fèiem i desfèiem nosaltres. La veritat és que Costa Rica és un país que es pot fer totalment per lliure, sense agència i sense cap problema. Però també és cert que nosaltres hem escollit una opció que és "pràcticament ho fem per lliure però només ens hem de preocupar de què fer cada dia perquè lo gros està tot solucionat". Còmode, en definitiva. És a dir, una vegada tancada la ruta al nostre gust, l'agència es va preocupar de tot el tema logístic... Tortuguero, però, com que és de difícil accés (no s'hi arriba en cotxe, sinó en barca), és un tema apart. Es fa amb una agència local i en grup (aquí és on vam tenir la primera i última dosi de anar en grup).

Ruta?

1er Tortuguero = Carib Atlàntic, ple de persones d'origen jamaicà que parlen un tipus d'anglès incomprensible, canals, selva tropical inexpugnable, cocodrils, monos, ocells, barques per anar a tot arreu i... tortugues. A Tortuguero és on passa allò que surt al National Geographic: a les nits, les totugues surten del mar, caminen fins al límit de la platja, fan un forat, hi fan 120 ous aprox, tapen el forat, el camuflen i se'n tornen a l'aigua. Màgic. Emocionant. Fantàstic. En serio.

2on Volcan Arenal = Volcà que encara està en actiu i que escup lava i pedres incandescents continuament. No t'hi pots acostar ni de broma però l'espectacle és increible.

Això no són núvols precisament...

3er Rincon de la Vieja = Un altre volcà que, tot i que inactiu, està rodejat de fumeroles, pous de fang bullent, aigües termals, etc.

4art Monteverde = No sé a quina alçada està, és una reserva natural de bosc "nuvoso", enmmig dels núvols, on tot és humit i regalima aigua, i on hi ha més ocells del que us pogueu imaginar mai.

Monteverde, "bosque nuvoso".

5è Manuel Antonio = Parc natural a la costa del Pacífic. Preciós i, a la vegada, dels més visitats. Platges fantàstiques, surferos i monos.

Platja de Manuel Antonio.... no es veu molt "paradisíaca" però us juro que era fantàstica...

6è Dominical = Costa del pacífic no massificada. Més bonica encara. Parc natural marí amb ballenes i dofins.

7è San Gerardo de Dota = 2.200 metres d'alçada. Un fred que pela, gairebé som els únics turistes, colibris i quetzals, l'ocell emblemàtic objecte de mites i llegendes de tot centreamèrica.

8è Puerto Viejo = El Carib altra vegada. Més rastafaris al ritme de reagge. Ron. Lloc mític de Costa Rica que jo no vaig trobar tan especial. Visita al Parc Natural de Cahuita. Sabeu la imatge de la palmera tombada damunt l'arena de la platja? Doncs això.

9è San José = capital de Costa Rica. Lleig i sense interès. Només hi vam fer nit perquè era d'on sortia l'avió per anar de tornada....

I a cada lloc, més enllà d'anar a veure el parc natural es podia fer tirolina, rafting, barranquisme, montar a cavall, excursions nocturnes, etc. No és que jo sigui gaire de fer esports d'aventura però, qui no en tingués prou amb anar a caminar i veure bèsties, tenia un munt de coses per fer...

I ja està. Què us sembla? Jo m'enyoro moooooooooooooooooooolt.

PD. La Saigon està perfecte!!! A casa del Tato li ha anat prou bé. Més enllà de pujar a la barana del balcó (un 6è pis) i trencar alguna cosa, sembla que tothom n'ha sortit indemne...jejeje!

JA SÓC AQUÍ!!!!

Com diria en Tarradelles...jejeje!


Sí, sí, ahir vam arribar cap a les 5 de la tarda. Fets pols després de 22 hores de viatge i tres avions però feliços feliços!!!! Costa Rica és fantàstic. Molt i molt i molt xulo. Aneu-hi a la que pugueu, en serio. Val la pena!!!!


Hem fet el que més de gust em venia: natura. Hem vist un munt de bèsties rares que no havíem vist mai. Els paisatges són increïbles i molt variats. El centre és molt muntanyós i després hi ha les dues costes, la de Pacífic i la del Carib. Totes dues molt exhuberants però amb caràcters diferents. Hem caminat un munt per llocs que de tant bonics que eren no t'ho podies creure. I hem fet algunes coses molt emocionants: vam anar a veure com desovaven les tortugues, de nit, a la platja de Tortuguero; hem vist ballenes i dofins; hem estat als peus d'un volcà actiu veient com expulsava lava i pedres incandescents; gairebé he pogut tocar un caiman bebé, etc.


Bueno. Ja us podeu imaginar doncs que avui, més enllà del jet lag, el que tinc és un enyorament enorme... La veritat és que se m'ha fet curt. En fi... aquí van algunes foticos:

Papallona Morpho - és com la papallona nacional...

Cartell que ens va fer gràcia i, al darrera, el cotxe que vam llogar

Camainet petit

Monos "aulladors"

El Carib - prop de Puerto Viejo

Mono "perezoso"

Canal de Tortuguero

CARA I CREU

Cara:

Us agrada la meva càmara de fotos nova????....!!!!!.... La vaig anar a comprar ahir i encara no he pogut posar-m'hi a "jugar" una estona però estic contentíssima... Com una nena amb sabates noves! Aquest vespre, un amic meu que hi entén un munt en fotografia i càmeres, em donarà unes quantes classes pràctiques... A veure si aprenc a fer bones fotos d'una vegada!

Creu:

Aquest matí el Mico m'ha despertat dient-me que la llum havia arribat durant la nit. M'he llevat i mentre m'estava dutxant ens hem tornat a quedar sense... Què voleu que us digui? Estic bastant, bastant, bastant cabrejada. A part de totes les molèsties de tipus "pràctic" començo a preocupar-me de veritat i a pensar que estem anant de mal en pitjor: aeroport? renfe? energia? És que no és només el rollo de la llum i que ara m'hagi tocat el rebre a mi, sinó que algú recorda totes les persones que ara fa un any es van quedar tirades a El Prat? I les rodalies de renfe, que fa pànic només de pensar que has de fer un trajecte? És com una sensació de fàstic immens veure que tothom s'escaqueja, ningú assumeix responsabilitats ni iniciatives, ningú lidera res, ningú paga per les coses que van malament, a ningú li cau el pèl, ningú fa la feina ben feta de veritat, etc. I no, el cabreig no ve de no haver pogut veure el final de Ventdelpla ahir la nit... juas, juas!

A LES FOSQUES...

... Bueno. Jo sóc una de les 80.000 persones de Barcelona que encara no tenen llum... ejem... I a casa meva, com que és una casa nova, tot és elèctric... ejem... sip... Aquest matí encara m'he pogut dutxar amb aigua calenta perquè devem tenir un escalfador amb molta capacitat però com això duri gaire més... En fi...

Ahir a la nit va ser divertit. Gràcies a la febre de les espelmes d'IKEA, a casa nostra hi havia més ciris que a Montserrat... Vam estar jugant al Carcassonne (apunteu-vos que li vaig fotre una pallissa al Mico, pobrissó...) i vam estar ideant nous formats de canelobre: el canelobre - llauna de cervesa, el canelobre - plat damunt de la làmpara de la tauleta de nit, etc.

Avui, però, la cosa ja no és tan divertida. Pixar a les fosques no té cap emoció. La nevera no funciona i es podrirà tot. Tele? Tele? Tele?

Bueno. Suposo que només em queda la paciència. Altres temes:

- Gràcies Miskah i Núria pel suport la setmana passada i per les felicitacions d'ahir. Encara que sembli estrany, el suport es va agraïr molt.

- Estic del curro fins els collons. Avui li he dit a la jefa que estic cansada, que n'estic tipa i que només me'n vull anar de vacances. És que aquest cap de setmana passat vaig haver de treballar per culpa de lo malament que s'ho monta un dels jefes i això va ser la gota que ha fet vessar el vas. No puc més.

- Ahir vam anar a mirar càmares de fotos. Què us sembla una Lummix FZ8? Alguna opinió? És una compacta digital però de les bones. Amb òptica Leica. Miskah: ja sé que no és una reflex però és que jo no hi entenc tant en fotografía com tu... I per gastar-me una pasta en quelcom que no sé aprofitar...

Apa siau. Fins ara!

SILENCIS

Que callada que he estat aquest setmana eh? És que no sempre tinc coses que em semblen prou interessants per dir... O bé, el que tinc per dir no em ve de gust posar-ho al blog... O bé no em ve de gust dir res... En fi...

En lo material aquesta ha estat una altra setmana de molta feina i moltes hores currant... Això sempre em deixa en encefalograma pla per la resta de coses que, realment, són bastant més importants a la vida. A vegades fa llàstima veure que, per culpa de falta de valentia, acabem dedicant els nostres dies a coses que sempre hem sabut que eren secundàries... En fi.. Prou problemes existencials, que "cada palo aguante su vela"...

Us agrada el dibuix? És un quadre d'Edward Hopper, un pintor nord americà que pintava la soledat. Al menjador de casa d'una amiga meva hi tenien una reproducció d'aquest quadre. Jo hi anava molt quan era una adolescent, dels 14 als 20 anys més o menys. I recordo que, sense saber de qui era el quadre o quin havia estat el tema central de l'obra de l'autor, sempre m'havia vingut una sensació molt forta de buit cada vegada que mirava el quadre. Com una angoixa.

Anys més tard vaig descobrir que aquest era un quadre famós i vaig tenir ocasió de veure'n d'altres. Impressionant. De totes manerse, em nego a posar-me cap quadre d'ell al menjador de casa... Em transmet massa soledat, massa silenci, massa buidor.... Us dóna la mateixa sensació a vosaltres?

Bon cap de setmana!

EL MILLOR REGAL DEL MÓN

Perquè fer 30 anys ha de tenir alguna cosa bona... oi? ;-)))