ARITMÈTICA

Sumeu:

Pluja


Vent


Fred


Cotxet


Plàstic "parapluja" del cotxet


Nena que odia el plàstic "parapluja" del cotxet i plora desesperada cada vegada que "la tanco" allà dins


Haver d'aguantar el paraigües


Agobio del 15




Solució?
Només se surt de casa en cas d'EXTREMA necessitat!!!!

QUE ESTÀ PASSANT?

Breu panorama del que està passant per la meva vida darrerament:

Estic molt contenta de que encara hi hagi gent (Joana, Miskah, Anna i VanHessa) que llegeix el bloc amb lo avorrit que s'ha tornat d'escriure, només, de tant en tant... Gràcies noies!

L'Èlia ja gairebé camina. De fet, es veu que va fer unes passes amb la cangur (coses que té el ser una mare treballadora, que les "primeres vegades" no sempre et toquen a tu) però no ha tornat a intentar-ho...

Parlant de treballar: últimament me n'he fet un fart. Però molt, eh? Amb el cuento de les hores extres que tinc per recuperar, però, avui començo vacances i no torno a currar fins.... tatxan, tatxin... el dia 11 de gener!!!!!!!!!! Olé!!!

Com sempre, em miro el Nadal amb cert fastigueig. Pfffffffffffff. Aquest any, però, matem 4 o 5 pardals d'un mateix tret. Sabeu què fem? Tothom a El Poble! Avis + Sogres + Cunyat + Nosaltres tots a aguantar-nos mútuament durant 24 hores. Festival! Sí, ja ho sé, sona de peli de por. Però penseu-ho bé... en 24 hores ho haurem enllestit tot!!!!!!!! La tortura més curta dels últims anys.

I em preguntareu: Gatxan, però no et fa il·lusió, ara que tens la nena? Doncs no. Ho sento. Sóc així de xunga. L'Èlia encara no s'entera de res. Però la família es pensa que sí o, com a mínim es volen fer il·lusions de que sí. Total, que està tothom histèric amb la història del tió dels collons. Que fa mesos que no parlen d'una altra cosa. Els meus avis n'han comprat un. Els meus sogres han rescatat el tío del Mico i el seu germà. Una mica més, i tenim guerra de tións: a veure qui el porta, a veure quin és més gran, a veure quin té més història sentimental i a veure si fem el capullo una estoneta més. Apa ja!

La veritat? A mi em faria il·lusió si això ho féssim nosaltres a casa nostra. Si estiguéssim nosaltres fent el nostre tió. Però haver de ballar al so que toquen els altres em fot un pal horrorós i, de fet, em posa de mala llet. Sóc pitjor que "l'enanito gruñón", ja ho sé.

A coses més alegres, apa... sabeu què? M'he aprimat un munt!!!!!!!!!! Ara sóc una tia buenorra!!!!!!!!!! jajaja! Vaig començar a Weight Watchers (sí, ja ho sé, sona a secta però no, en serio, va bé, tenen un mètode que de veritat funciona) a finals de setembre fixant-me perdre 4 quilos i... a mitjans novembre: bingo! Estic contenta perquè no ha estat gens traumàtic i, per primera vegada en molt de temps, em puc posar roba que feia anys que no em posava. A més, he après a cuinar coses boníssimes sense que engreixin. Imagineu-vos que, d'efecte colateral, el Mico ha perdut 4 o 5 quilos també. Vamos, que estem fantàstics, tu!

I aquesta tardor l'Èlia s'ha posat malalta moltes vegades... Ja t'avisen de que és així quan les criatures comencen a la guarderia però, en serio, ha estat una merda com una catedral. Des de finals de setembre fins a principis de desembre: otitis, angines, mocs i antibiòtics per un tubo. Pràcticament no ha anat a la guarderia i ens hem arruinat a base de cangur. Sort, sort, sort que sembla que fa uns dies que està bé, jala com una campiona i no ha tornat a pillar res des d'una conjuntivitis light que va tenir pel pont de la constitució. Creuem els dits, penya. A veure si la tenim més o menys immunitzada i passem un hivern millor.

Perquè ha estat horrorós, en serio. Es passa malament. La veus fotudíssima i no hi pots fer res. A vegades ella està malament i no saps què té ni què fer. Et passes els dies tancada a casa, amb la nena en braços feta una merdeta. Depens del termòmetre i li poses cada 5 minuts resant perquè la febre no li hagi pujat a més de 39 perquè llavors és quan ja t'espantes. Et fots un fart de córrer al CAP, a l'Hospital de Nens. Truques a urgències de la mútua cada dos per tres. No dorms a les nits perquè te les passes amb la nena en braços i controlant el termòmetre... Bueno, un horror, vamos. Sort que ara fa uns dies que estem molt millor, perquè us ho juro que ha estat una putada....

I res, em penso que això és més o menys tot per ara. A veure si aprofito les vacances i torno a pillar el ritme a escriure més sovint que, us ho creureu o no, em fa peneta tenir el blog tan abandonat...

ESTIC DE FEINA...

... fins el cul!!!!!!!!!!!!!!! Vaig a 200 per hora. Faig coses de feina als vespres a casa quan l'Èlia ja dorm i els caps de setmana. Tinc son tot i que el Mico fa més guàrdies que jo perquè és un solet. I els únics moments que tinc per mi són quan vaig en metro o en cotxe amunt i avall (i condueix el Mico) o si l'Èlia dorm una bona estona a les tardes i no he de posar cap rentadora, rentaplats, fer alguna cosa de curro, etc. Vamos, que sóc una superwoman!!! Quina alegria, sempre havia volgut ser una superwoman!!! Olé!

UNA MICA TIPA...

... d'estar embarassada, sí. Ja n'estic una mica tipa. Ha estat molt maco, ha tingut moments molt emocionants, he après un munt de coses, encara és brutal cada vegada que la nena es mou però.... Ja en tinc prou. Vull parir. Ja.

Vale. Que sí, que no m'he engreixat pràcticament gens. Però faig un bombo... Que agobia un munt. En serio. Si estic dreta o asseguda, vale. Però estirada no tinc cap tipus de mobilitat. Panxa enlaire la nena apreta i no em deixa respirar. Si em poso de costat em cau la panxa en aquella direcció i després amb prou feines em puc girar... Un pal. No us explico com dormo darrerament...

I quan estic dreta la nena m'apreta la bufeta i vaig tot el dia pel món amb la sensació d'estar-me pixant. Com us podeu imaginar, és molt agradable.

No tinc roba per posar-me. Perquè per 4 dies que queden he passat olímpicament de comprar-me res de roba d'hivern d'embarassada i clar... em dedico a aprofitar els 3 jerseis que es donen i que, evidentment, no em podré tornar a posar mai més...

I lo més fotut de tot: vull poder menjar de tot ja! Fa més d'una setmana que no menjo pasta. L'arròs ja no sé quan va ser l'última vegada que el vaig veure. Patates fregides? Ja no sé què són. Dissabte em vaig permetre una pizza i dilluns els resultats de l'anàlisi de glucosa van sortir disparats. Buaaaaaaaaaaaaaaa!!!! I ja no entro a explicar-vos que fa dos mesos que no menjo res dolç, ni nocilla, ni gelats, ni postres xules, ni crusants, ni beguda de cap tipus que no sigui suc natural, llet desnatada i aigua...

I lo pitjor d'això del menjar? Doncs que els resultats de la glucosa empitjoren a mesura que avança l'embaràs. I no hi ha res a fer. Ni dieta ni òsties. Ahir l'endocrí em va dir que si aquesta setmana passo algun dia dels 160 mg/dl m'haurà de donar insulina. Però que, si fos per ell, el millor que podria passar si no pareixo espontàniament un dia d'aquests, em provoquessin el part. Que si ell fos el ginecòleg ja me l'hauria provocat, vamos....

... Ejem....D'això... Provocar el part?????!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Aleshores sí que ja em puc oblidar d'un part natural. Ja! Perquè clar, te'n vas a la clínica i et comencen a xutar de tot perquè et comencin i se t'accelerin les contraccions.... Oxitocina a dojo!!!! Alegria!!!! Ja li vaig dir al Mico: "com m'hagin de provocar el part passo de tot: que em xutin tot el que vulguin i tu i jo ens emportem la novel·la i el Carcassone".

Ja ho sé, ja ho sé, estic molt queixica, oi?... Deixeu-me que faci la pataleta, va...

COMENCEM BÉ...

... La setmana, vull dir.

• M'he hagut de dutxar amb aigua freda. Festival. Tenim el termo espatllat des de divendres i, com que marxàvem, per no haver de pagar un pastón, vam decidir esperar a dilluns a trucar a l'electricista normal, i no a un d'aquests d'urgència. L'he trucat a primera hora i m'ha dit que segurament haurem de canviar el termo. Fiesta. I m'ha dit que ja em trucaria per dir-me quan vindria. A vosaltres us ha trucat? Doncs a mi tampoc. Apa, un altre dia de dutxar-me amb aigua freda. I, com que no tinc la setmana precisament tranquil·la, ja veig a venir que no tindrem aigua calenta fins dijous o divendres. Bien.
• Al curro la jefa m'ha pillat per banda i m'ha donat "bones" notícies. Recordeu els 3 problemes que tenia fa uns dies? Doncs bé, resulta que la pava que abans treballava al meu lloc està fent certa "competència deslleial" i ens ha arribat informació que s'ha menjat ella soleta un pastís que hauria d'haver estat nostre. Això posa en risc la pasta que, a futur, havia d'entrar i la jefa m'ha mig insinuat que potser no hi ha calés per cobrir el lloc de treball de la meva companya. M'ha arribat a dir que li allargarien el contracte 3 mesos i que després ja es veuria... Jo li he dit que això no era possible. Que com a mínim ella hi ha de ser mentre jo estigui de baixa per maternitat. Que el meu departament no es pot quedar sol. Però clar, això no soluciona res... Joder. Joder. I joder. Quina merda. En serio. Això em té bastant preocupada, la veritat. I lo més fotut és que no tinc massa clar què hi puc fer... Perquè tot és per culpa d'una situació que he "heredat" i que no tinc massa eines per controlar o posar-hi remei. Merda.

En fi... Esperem que la setmana millori...

FOTRE LA POTA FINS EL FONS

Avui estic una mica baixa de moral... Aquest cap de setmana hem estat a La Reserva i hem tornat a tenir “choque de titanes” amb la sogra... I aquesta vegada perquè jo no n’he sabut prou. M’hauria d’haver callat una cosa que vaig dir i que no va ser, precisament, el més diplomàtic o encertat del món. No va ser res ofensiu ni borde, senzillament, sense pensar, vaig fotre la gamba. Molt. Vaig venir a dir que quan estem a El Poble (amb la meva família) estem molt més còmodes, en termes d’espais, que quan estem a La Reserva (ella & co.).

Siiiiiiiiiiiiiiiiiii. Ja ho sé. ¡Craso error! Mai, mai, mai s’ha de fer això!!!!!!! No s’ha de comparar una família davant de l’altra. Ja ho sé, ja ho sé...

Podria explicar-vos el perquè vaig acabar equivocant-me d’aquesta manera. I crec, sincerament, que em diríeu que sí, que vaig fotre la pota però entendríeu el perquè. Però de què serviria? De res. La qüestió és que, per variar, he tornat a quedar com la xunga de la jove. La que només provoca disgustos i mal rollos...

I n’estic molt farta, la veritat. I el problema és que ja no sé què he de fer. Ni tan sols les solucions que un dia vaig pensar que eren la solució serveixen per res. Al contrari, sembla ser que ho empitjoren. I crec que només puc fer una cosa: callar, callar, callar... I que tot em rellisqui. O bé no callar i que se m'enfotin les conseqüències. Algú té tanta personalitat perquè ambdues opcions li valguin? Si algú en sap, plis, que me n’ensenyi. Que ho porto fatal.

FINDE DISTRET

Gairebé són 3/4 de 9 del vespre i encara és clar.... OOOOOOOOOOOOOOOOOOOh!!!! Em poso tan contenta quan el dia s'allarga, s'allarga i s'allarga... M'encanta la primavera, el bon temps, el solet. Aish....

He tingut un cap de setmana distret. Amb coses bones i coses no tan bones...

Divendres sopar amb els amics. Bien. Divertit. I anar a dormir, que no podia de cansament.

Dissabte vam haver de fer xafarranxo de combat. Teníem el pis fet "unos lobos" i venien uns amics a passar el cap de setmana a casa. Jo escombro. Tu fas els llits. Jo poso un rentaplats. Tu netejes la cuina. Jo plego la roba. Tu canvies l'arena de la gata. Jo. Tu. Jo. Tu..... Riiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiing. Van arribar cap a la 1. Amb nena petita d'1 any i 4 mesos inclosa. Que maca, que maca. Està maquíssima. Es va enamorar de la Saigon. I la Saigon flipava de veure que hi ha éssers humans petitets i poc àgils que van per casa en plan apissonadora. La nena perseguint la gata i la gata fugint-ne, però quan la nena es girava, la gata perseguint la nena. Festival.

Ja us podeu imaginar la resta del finde no? Jalar, passejar, xerrar, jugar al Carcassonne, anar a comprar vi, sopar, beure, xerrar, dormir, esmorzar, xerrar, anar caminant fins a la Barceloneta, dinar una paella... mmmmmmmmmm. Xulo, eh? Lo curiós és que amb la nena ens ho hem passat teta. És un solet, una criatureta d'aquelles tranquil·les i que gairebé sempre estan de bon humor i no es fan estranyes a ningú. I amb els seus pares també molt i molt bé. Feia temps que no ens vèiem, fèiem coses junts, i aprofitàvem per xerrar tranquil·lament. Guay.

Avui a la tarda han marxat tots. I quan dic "tots" vull dir els amics, la nena i el Mico també. Estic home alone amb la Saigon. Snif, snif.

Bueno, i abans de que el Mico marxés he tingut temps d'emprenyar-me com una mona... Per això dic que el finde ha estat distret. Tan bé que havia anat... Avui era el cumple de la meva sogra i s'ha liat un merder tonto però que m'ha fet enfadar bastant.... Aish... Que ella i jo tenim una relació complicadilla, suposo que a aquestes alçades del blog ja havia quedat clar, no? Però, últimament, la cosa s'havia calmat / solucionat una mica. Jo havia optat per "terra i temps pel mig" i per ser d'allò més amable i bona jove quan ens veiem. Avui, com he dit, era el seu cumple, i mentre estàvem passejant, al matí, el Mico l'ha trucat per felicitar-la. Jo estava per la criatura i pels amics i el Mico l'ha felicitada en nom de tots dos i li ha dit que records de part meva. Jo, en cap moment, no he dit que no m'hi volgués posar, sinó que el Mico ha optat per fer-ho així. Doncs bé, sembla ser que la sogra s'ha près fatal que jo no em posés al telèfon. Que amb una felicitació de parts de tots dos no n'hi havia prou. A mitja tarda el Mico ja tenia un missatge del Tato, el seu germà, dient: "Que la Gatxan truqui a la Mama per felicitar-la". Després, el Tato ha trucat per telèfon per dir-li al Mico que "la Gatxan s'havia d'haver posat al telèfon i felicitar la Mama perquè la Mama s'ha près molt malament que la Gatxan no ho fés"......

.....????????????!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!..................

Què????!!!!

Jo flipant en colors. Resulta que:
1. Des del punt de vista de la sogra, la Gatxan vés a saber què és perquè no s'ha volgut posar al telèfon i felicitar-la.
2. Tota la família pendent del super-mega-disgust de la sogra perquè la Gatxan no s'ha volgut posar al telèfon i felicitar-la.

Ejem... De bojos.

I el Mico va i em diu que truqui a la sogra i la feliciti. Que què????!!!! Que jo truqui?????!!!! Després de que tu m'hagis fotut en aquest merder?????!!!!! No majo, truques tu i ho aclares i després, si de cas, m'hi poso jo.

A favor del Mico s'ha de dir que hi ha trucat i ha fet un intent d'aportar la informació necessària per esclarir el tema. Gràcies Mico. En contra de la sogra s'ha de dir que quan m'hi he posat per felicitar-la d'una puta vegada m'ha fotut una merda de paper. En plan "estic fotudíssima, sóc una víctima de tot i de tothom, i ara què em vens a dir que ja és massa tard".

Flipant en colors. En serio. Si la meva família li muntés aquests sidrals al Mico.... M'he enfadat molt perquè a més, com sempre, li hem acabat seguint el joc. Però, a sobre, quedant fatal pel mig, essent els dolents o la dolenta de la pel·lícula. I sabeu què em fot més? Que, realment, l'única cosa que té sentit és no fer-m'hi mala sang. I continuar amb la filosofia del "temps i terra pel mig". Que això no canviarà mai.

Sort, sort, sort que són quarts de nou del vespre i encara és clar. Que aquesta setmana només curro 3 dies. Que dimecres marxo a Porto. Que el Mico és un solet. Que ha sigut un cap de setmana xulo. Que estic molt contenta amb algunes sorpreses que dóna la vida. I que, tot i que complicada, la vida sempre és bella. Alegria.

CONDUIR PER BARCELONA...

...És una merda. En serio.

Porto gairebé 13 anys vivint a Barcelona. Al principi no hi conduïa. Anava en tren a El Poble, en bus a la facultat, en metro a fer el pendó i a peu d'un lloc a l'altre. De fet, el cotxe no el vaig tenir aquí fins fa 5 o 6 anys. Al principi el vaig portar per tenir més llibertat durant els caps de setmana i poder anar amunt i avall. Amb el curro vell es tractava de tenir-lo aquí perquè, de tant en tant, havia d'anar a reunions i històries fora de Barcelona. Hi va haver una època en la que el Mico l'utilitzava per anar a treballar i jo només ocasionalment. Ara s'està al parking tota la setmana, excepte quan toca anar amunt i avall per temes de feina.

I això últim és lo peor. En serio. Has de ser a una hora X a un lloc Y. Doncs ja t'estàs fent a la idea de sortir de casa un mínim d'una hora i mitja abans. Les hores punta són hores putes. 45 minuts per aconseguir sortir de Barcelona com a mínim. I amb els nervis de no saber si arribaràs. Perquè una vegada fora, no pots passar de 80 km/hora en una magnífica autopista de 4 carrils, i 3 de cada 4 dies hi ha un accident. Cues. Cues. Cues.

De bojos. En serio.

I quan no és hora punta, és un agobiazo. Engega, frena. Engega, frena. Semàfor. Puto Taxi que ara fa slalom. Puta moto que ara també fa slalom. Un altre semàfor. Frena. Engega. Canvi de carril. Com t'equivoquis et piten....

Us juro que acabes somiant amb carreteres de curves. 100 km de curves a canvi de poder-les fer seguides i amb ningú més a la carretera... mmmmm....

Sort. Sort. Sort. Sort que això només em passa una vegada al mes o així. Que la resta de temps me'l passo a l'oficina. O bé anant a reunions a peu, en metro, bus o bicing. Per cert, m'encanta el bicing. Sóc la reina de la bicicleta...jejeje!

AISH...

Dic una mentida al curro i surto abans d'hora. On vaig? A una entrevista de feina que no sé ni si vull. Si però no. No però sí. Però no sé. Però aish... De què és? De jefa. A una entitat del tercer sector capdavantera en els temes en els que treballo. Com va l'entrevista? Bé. M'agafaran? No. Busquen algú amb experiència en fer de jefa. Vull que m'agafin? No ho sé. Seria per fer de jefa d'una amiga. Barrejar aquestes coses sempre és perillós. Vull que m'agafin? Sí. L'entitat és la òstia, les condicions de treball fantàstiques. Vull que m'agafin? No. Fa por. Per què vaig a l'entrevista? Perquè no tinc res clar. Quina merda.

Arribo a casa i no fan res de bo a la tele. El Mico m'explica que els nous veïns han vingut a presentar les credencials. Joves. Macos. Hippies. Obro l'ordinador i faig dues partides de Carcassonne. M'estoven. Estovo. Sopem. Jo sopo poc. Des de la grip que no tinc gana. Vaig al lavabo. La regla està raríssima. No acaba de venir. Què és això? Em preocupo? No ho sé... Aish... La sogra m'ha enviat un mail perguntant-me per la grip. Demà m'he d'enrecordar de contestar-la. M'agrada que m'envii el mail? Ho trobo un detall. És útil? No.

Fem plans per Setmana Santa. Vull agafar-me tota la setmana. Diem d'anar a França a veure els amics que hi viuen. Bien. Fem llista. Se li ha de dir a tot kiski. Per què? No ho sé. Què implica? Que potser vingui l'amic aquell del Mico que no aguanto. Merda. Qui cuidarà la Saigon? No sembla que hi hagi ningú disponible que, a la vegada, sigui de fiar. Aish...

Anem a dormir. Jo hi vaig sense son. Dormo. Em desperto. M'aixeco. No tinc ganes de res. De res. La regla ha desaparegut del mapa. On és? Merda, merda, merda. Li dic al Mico i no sap què dir-me. Jo tampoc sé què dir-me. De res. Què faig? Un predictor no toca. Truco a la gine? M'espero a que torni? Aish...

Arribo al curro. Conversa estúpida a l'ascensor. M'assec. Obro l'ordinador. Però no faig res. Per què? No en tinc ganes. M'entretinc però tinc feina. Penso què dir al blog. Quina circumstància toca avui? Osti quin pal.

EL NADAL I JO... PFFFFFFFFFF

Efectivament... El Nadal no és el meu fort. No cauré en el tòpic de "odio el Nadal" però... pffffffffff. Fa uns anys m'ho agafava fatal, la meva família és molt reduïda, envellida i estem de tornada de tot... Ens asseiem a taula els mateixos de cada diumenge i no tenim gaire res especial a dir-nos els uns als altres. A més, es noten molt les absències. I clar, enmig de l'exaltació dels valors familiars i de lo important que és fer caliu amb els teus... Ja us podeu imganir lo depriment que era tot, no?

Últimament m'ho prenc amb més tranquil·litat. La vida m'ha ensenyat que on no hi ha un all, hi ha una ceba i que cap família és lo idílica que ens ho pinten els anuncis de torrons i les pelis de "oh que bonic és el Nadal, com ens estimem i que bé que estem tots juntets al costat de la llar de foc i lo bé que ens ho passem, etc."... (espereu-vos que vomito...).

No sé... jo crec que el Nadal és una putada per molta gent. En serio. Hi ha moltes persones per a qui aquesta merda de que siguem tots germans, estimem-nos molt, que bonic tenir una família collonuda i el "vuelve a casa por Navidad", ens agobia i deprimeix un munt. I em pregunto: En serio hem de ser tan hipòcrites??? Penso que potser hauríem de ser més conscients de que transformant el Nadal en un deliri empalagós el que fem és convertir-lo en un malson o en un agobio. Potser hauríem de resistir-nos a ballar la cançó que la societat consumista ens toca... No ens hauríem de deixar pujar al carro dels tòpics. I viure el Nadal com quelcom més "normal".

No sé si m'explico...

SOLUCIÓ

Ho he trobat avui a Postsecret. La meva solució és: "I'll be so much healthier (and happier!!!!) even if I'm the estranged one!!!".

ESGOTADA I A PUNT DE PLORAR

Teniu algú a les vostres famílies que us posi en situacions de les que en fugiríeu com de la peste? I no podeu? I heu de fer bona cara? I no podeu dir que allò és una suprema collonada? I no només heu d'estar en la situació, sinó, que a més, hi heu de dedicar emocions, esforços i temps de vosaltres mateixes? Un temps que heu suat tota la puta setmana currant fins a les tantes cada dia i del que només voldrieu pau i tranquil·litat?

Heu estat mai tan cabrejades o frustrades que no heu pogut dormir? De posar-vos a punt de plorar de ràbia? De no poder parar de donar voltes a les coses que us sembla que fa anys que han passat de taca d'oli? De voler agafar a algú i fotre-li un parell d'hòsties?

Us heu sentit mai tan acorralades que us fa por pensar què pot passar més endavant? Que no sabeu què heu de fer, de dir, de pensar? Que ja no sabeu què és el correcte perquè és TAN DIFERENT en relació a la vostra manera de veure el món, la vida, la família, les coses? Heu tingut mai ganes de "trencar la baralla" i dir PROU? I a la merda les implicacions que aquest prou pot tenir?

Efectivament. Ho heu endevinat. Avui NO ÉS UN BON DIA. I no ho va ser ahir. Ni abans d'ahir. Ni dimecres passat. I demà tampoc serà bon dia. Ni dilluns, ni dimarts, ni dimecres. I ja veurem dijous.

CAP AMUNT...

El pont que m'he agafat sense el permís de ningú (avantatges de que la jefa continui de vacances) se m'ha posat prou bé... Amb una mica de sort, la setmana passada vam tocar fons i, com a mínim, ja no tinc tantes ganes d'anar dient "merda" a tort i a dret. Això no vol dir que les coses hagin canviat, eh? Però potser sí que he tingut la tranquil·litat per intentar mirar-m'ho d'una altra manera...

• La gossa continua cega. Em sap un greu terrible i pateixo quan la veig donant-se cops contra les coses però, mira, ella està tranquil·la i alegre com sempre. I això ajuda a no patir-hi tant. Amb tot, encara no ens hem rendit. Dijous la veurà l'oftalmòleg de gossos i des de dilluns que li han canviat el tractament. Continuem creuant els dits, doncs.


• Els avis es fan grans i he d'aprendre a acceptar-ho i intentar patir-hi el menys possible. Això sí que serà com escalar l'Everest però he d'intentar no perdre els nervis i viure-ho el millor possible. (I si m'ho dic a mi mateixa 1000 vegades, potser m'ho acabaré creient!).


• M'han reconfirmat l'existència del puto pòlip. Ara es tracta de veure-ho en positiu: no passa res, es pot treure, no és res dolent i... amb una mica de sort podré agafar-me una baixa i tot!!!! Sí, vale, una baixa breu però ara que he decidit abandonar el meu sentit de la hiper-responsabilitat laboral...


• La conferència amb el capullo trepa no va ser tan horrorosa. Em va servir per confirmar que, efectivament, és un capullo trepa i no és que jo li tingui mania perquè sí... juas,juas!


• Sí, d'acord, lo de les pallisses al Carcassonne era una xorrada... Amb una mica de sort aviat tornarem a ser invencibles! jejeje!

Gràcies pels vostres comentaris i suport.

CAP AVALL...

La setmana va de mal en pitjor:

1. La gossa continua cega. No sembla que hi hagi cap millora. Merda.
2. Els avis cada vegada rapapiegen més. Comprovat. Merda.
3. Avui tinc hora al metge pel puto pòlip. Merda.
4. Demà he d'anar amb el trepa capullo de l'oficina a fer el paripé en una conferència. Merda.
5. Al Mico i a mi se'ns ha acabat la bona ratxa i ara ens apallissen quan juguem junts al Carcassonne per internet. Merda.

Coses bones de la setmana:..... mmmmm.... Sincerament: només puc pensar en lo tranquil·la i satisfeta de la vida que estava jo a Costa Rica.... aish!

CARA I CREU

Cara:

Us agrada la meva càmara de fotos nova????....!!!!!.... La vaig anar a comprar ahir i encara no he pogut posar-m'hi a "jugar" una estona però estic contentíssima... Com una nena amb sabates noves! Aquest vespre, un amic meu que hi entén un munt en fotografia i càmeres, em donarà unes quantes classes pràctiques... A veure si aprenc a fer bones fotos d'una vegada!

Creu:

Aquest matí el Mico m'ha despertat dient-me que la llum havia arribat durant la nit. M'he llevat i mentre m'estava dutxant ens hem tornat a quedar sense... Què voleu que us digui? Estic bastant, bastant, bastant cabrejada. A part de totes les molèsties de tipus "pràctic" començo a preocupar-me de veritat i a pensar que estem anant de mal en pitjor: aeroport? renfe? energia? És que no és només el rollo de la llum i que ara m'hagi tocat el rebre a mi, sinó que algú recorda totes les persones que ara fa un any es van quedar tirades a El Prat? I les rodalies de renfe, que fa pànic només de pensar que has de fer un trajecte? És com una sensació de fàstic immens veure que tothom s'escaqueja, ningú assumeix responsabilitats ni iniciatives, ningú lidera res, ningú paga per les coses que van malament, a ningú li cau el pèl, ningú fa la feina ben feta de veritat, etc. I no, el cabreig no ve de no haver pogut veure el final de Ventdelpla ahir la nit... juas, juas!

A LES FOSQUES...

... Bueno. Jo sóc una de les 80.000 persones de Barcelona que encara no tenen llum... ejem... I a casa meva, com que és una casa nova, tot és elèctric... ejem... sip... Aquest matí encara m'he pogut dutxar amb aigua calenta perquè devem tenir un escalfador amb molta capacitat però com això duri gaire més... En fi...

Ahir a la nit va ser divertit. Gràcies a la febre de les espelmes d'IKEA, a casa nostra hi havia més ciris que a Montserrat... Vam estar jugant al Carcassonne (apunteu-vos que li vaig fotre una pallissa al Mico, pobrissó...) i vam estar ideant nous formats de canelobre: el canelobre - llauna de cervesa, el canelobre - plat damunt de la làmpara de la tauleta de nit, etc.

Avui, però, la cosa ja no és tan divertida. Pixar a les fosques no té cap emoció. La nevera no funciona i es podrirà tot. Tele? Tele? Tele?

Bueno. Suposo que només em queda la paciència. Altres temes:

- Gràcies Miskah i Núria pel suport la setmana passada i per les felicitacions d'ahir. Encara que sembli estrany, el suport es va agraïr molt.

- Estic del curro fins els collons. Avui li he dit a la jefa que estic cansada, que n'estic tipa i que només me'n vull anar de vacances. És que aquest cap de setmana passat vaig haver de treballar per culpa de lo malament que s'ho monta un dels jefes i això va ser la gota que ha fet vessar el vas. No puc més.

- Ahir vam anar a mirar càmares de fotos. Què us sembla una Lummix FZ8? Alguna opinió? És una compacta digital però de les bones. Amb òptica Leica. Miskah: ja sé que no és una reflex però és que jo no hi entenc tant en fotografía com tu... I per gastar-me una pasta en quelcom que no sé aprofitar...

Apa siau. Fins ara!

HE SOBREVISCUT!!!!!

Ja està. Fet. Acabat. Avui era el dia D, hi hem arribat i ara ja tot hauria d'anar de baixada...

Em sento com quan vaig deixar de fumar: sensació de missió acomplerta, d'objectiu assolit, de sóc la tia més guay del món... juas, juas! Vale. Ara m'he passat... jejeje!

Ahir sortia del curro a les 10 i pico del vespre. Abans d'ahir a les 9... Però, sincerament, ja estic farta de dir que això no és vida. Total, no surt res millor, em paguen prou bé, en general la jefa m'emprenya poc, i de tant en tant faig coses molt divertides. Per tant, ja n'hi ha prou de queixar-me. La feina és la que és i mira, amb l'experiència dels anys que hi porto, cada vegada sóc capaç de trampejar-la més bé. L'únic problema són els meus nivells de motivació, que hi ha dies que estan pels terres.

Si un pregunteu per l'ambient al meu equip de treball la cosa està una mica rara: tot és, encara, extraoficial, la jefa està a la iugular de la compi, la compi no curra ni a la de 3 però també és veritat que, amb la tensió, està bloquejada... En fi, un panorama....

Sort que és l'estiu, que ara el podré començar a disfrutar, que no penso fer ni un minut més dels que em toquen, que només em falten 14 dies de feina per les vacances, que demà ja és divendres, que penso fer el pendó de mala manera d'ara fins el setembre, que el Mico fa jornada intensiva i també podré gaudir d'ell, que...

ARF, ARF

Aquest matí estava angoixada... Segons un programa de treball que havíem establert amb un client, demà havíem de fer un lliurament del que "el més calent és a l'aigüera". I no és que jo m'hagi adormit, eh? Sinó que aquesta setmana no he parat d'entrar i sortir de l'oficina i no he tingut temps de res... No vegis el pes que m'he tret de sobre quan he trucat al client i ha dit que cap problema per fer-li el lliurament dimecres.... arf, arf, arf!

I és que el títol del post d'avui es podria dir angoixa.

Tinc una feina que a vegades és divertida però a vegades és molt angoixant. Per exemple: ahir vaig anar a donar un curs de formació. Us podeu creure que portava dues nits somiant en el curs? Què els hi diré? Quin paper faré? Com hi aniré? Què em posaré? ... Etc. Una merda. I sabeu lo que és el "síndrome de diumenge al vespre"? És com he anomenat jo la sensació aquella de ai-quina-merda-demà-altra-vegada-no-vull-quin-pal.

La veritat és que jo abans era molt fresca, molt tranquil·la. I amb el pas del temps m'he anat tornant més patidora i nerviosa. No sé si és per culpa de la feina, que a vegades és molt estressant i que tinc una jefa molt exigent, o per culpa de fer-me gran... El que sí sé és que no és gens agradable...

ESTIC FATAL...

Definitivament, les pastis no em proven. Ahir me'n vaig prendre la meitat d'una i avui estic fatal. No tan grogui com diumenge però tinc mareig i unes senacions rares... Del pal de mirar massa estona la imatge:

Quin taladro d'imatge, eh? Doncs així estic jo. Currar sí que puc. Però de tant en tant sembla que el cap em roda... aix, quina merda... Evidentment, deixo les pastis. Em quedo amb els sucs de pastanaga i ja em buscaré un naturista, homeopata o el que sigui...

Bueno. A resistir.

Parlant de resisitir... Us en recordeu dels jalos amb el superjefe, el chulo, l'amo, il padrino, el masters-del-universo, el baranda, il cappo, el mascle alfa, etc.? Doncs bé... Avui els i les seniors de la casa tenim un dinar amb ell. Són un rollooooooooooooooo.... A més, al mail de convocatòria he vist que ve el capullo (aka el Trepa).... Em pensava que a aquest ja l'havien fet gerent (següent categoria a l'escala) i havia abandonat la plebe... En fi... I jo amb aquest mareig...

MICO 1 - GATXAN 0

Sí, sóc una mica bruixa i malpensada... La veritat és que no he perdut l'aposta del tot però, bueno, tampoc es pot dir que l'hagi guanyat... Del check list:

1. La jefa ha arribat a les 09.42h...ejem....

2. Però no hi ha hagut trucada terrorista fins a les 13.00h. I aleshores m'ha dit que faríem reunió a la tarda en un to normal. Res de to gèlid, doncs.

3. Sí que hem fet reunió a la tarda i sí que s'ha putejat amb lo de la reserva d'espais...

4. Però no ha començat la reunió dient "Gatxan estic preocupada....".

5. Amb tot sí que hauré de fer alguna hora extra més... Tinc tanta feinaaaaaaaaaaaaaa! (i aquí estic, escrivint el post en comptes de currar).

Bueno. Doncs ja està. Mico campeon. Que consti, però, que quan està de molt mala llet fa exactament el que he dit que faria aquest matí. No sé... potser no li puteja tant com em pensava lo de fer anys...