NOVA TRADICIÓ

Sabeu quina tradició hem instaurat a la família Gatxan - Mico? Per Reis s'esmorzen crepes. Oleeeeeeeeeeeeeeeee!!!!

QUE ESTÀ PASSANT?

Breu panorama del que està passant per la meva vida darrerament:

Estic molt contenta de que encara hi hagi gent (Joana, Miskah, Anna i VanHessa) que llegeix el bloc amb lo avorrit que s'ha tornat d'escriure, només, de tant en tant... Gràcies noies!

L'Èlia ja gairebé camina. De fet, es veu que va fer unes passes amb la cangur (coses que té el ser una mare treballadora, que les "primeres vegades" no sempre et toquen a tu) però no ha tornat a intentar-ho...

Parlant de treballar: últimament me n'he fet un fart. Però molt, eh? Amb el cuento de les hores extres que tinc per recuperar, però, avui començo vacances i no torno a currar fins.... tatxan, tatxin... el dia 11 de gener!!!!!!!!!! Olé!!!

Com sempre, em miro el Nadal amb cert fastigueig. Pfffffffffffff. Aquest any, però, matem 4 o 5 pardals d'un mateix tret. Sabeu què fem? Tothom a El Poble! Avis + Sogres + Cunyat + Nosaltres tots a aguantar-nos mútuament durant 24 hores. Festival! Sí, ja ho sé, sona de peli de por. Però penseu-ho bé... en 24 hores ho haurem enllestit tot!!!!!!!! La tortura més curta dels últims anys.

I em preguntareu: Gatxan, però no et fa il·lusió, ara que tens la nena? Doncs no. Ho sento. Sóc així de xunga. L'Èlia encara no s'entera de res. Però la família es pensa que sí o, com a mínim es volen fer il·lusions de que sí. Total, que està tothom histèric amb la història del tió dels collons. Que fa mesos que no parlen d'una altra cosa. Els meus avis n'han comprat un. Els meus sogres han rescatat el tío del Mico i el seu germà. Una mica més, i tenim guerra de tións: a veure qui el porta, a veure quin és més gran, a veure quin té més història sentimental i a veure si fem el capullo una estoneta més. Apa ja!

La veritat? A mi em faria il·lusió si això ho féssim nosaltres a casa nostra. Si estiguéssim nosaltres fent el nostre tió. Però haver de ballar al so que toquen els altres em fot un pal horrorós i, de fet, em posa de mala llet. Sóc pitjor que "l'enanito gruñón", ja ho sé.

A coses més alegres, apa... sabeu què? M'he aprimat un munt!!!!!!!!!! Ara sóc una tia buenorra!!!!!!!!!! jajaja! Vaig començar a Weight Watchers (sí, ja ho sé, sona a secta però no, en serio, va bé, tenen un mètode que de veritat funciona) a finals de setembre fixant-me perdre 4 quilos i... a mitjans novembre: bingo! Estic contenta perquè no ha estat gens traumàtic i, per primera vegada en molt de temps, em puc posar roba que feia anys que no em posava. A més, he après a cuinar coses boníssimes sense que engreixin. Imagineu-vos que, d'efecte colateral, el Mico ha perdut 4 o 5 quilos també. Vamos, que estem fantàstics, tu!

I aquesta tardor l'Èlia s'ha posat malalta moltes vegades... Ja t'avisen de que és així quan les criatures comencen a la guarderia però, en serio, ha estat una merda com una catedral. Des de finals de setembre fins a principis de desembre: otitis, angines, mocs i antibiòtics per un tubo. Pràcticament no ha anat a la guarderia i ens hem arruinat a base de cangur. Sort, sort, sort que sembla que fa uns dies que està bé, jala com una campiona i no ha tornat a pillar res des d'una conjuntivitis light que va tenir pel pont de la constitució. Creuem els dits, penya. A veure si la tenim més o menys immunitzada i passem un hivern millor.

Perquè ha estat horrorós, en serio. Es passa malament. La veus fotudíssima i no hi pots fer res. A vegades ella està malament i no saps què té ni què fer. Et passes els dies tancada a casa, amb la nena en braços feta una merdeta. Depens del termòmetre i li poses cada 5 minuts resant perquè la febre no li hagi pujat a més de 39 perquè llavors és quan ja t'espantes. Et fots un fart de córrer al CAP, a l'Hospital de Nens. Truques a urgències de la mútua cada dos per tres. No dorms a les nits perquè te les passes amb la nena en braços i controlant el termòmetre... Bueno, un horror, vamos. Sort que ara fa uns dies que estem molt millor, perquè us ho juro que ha estat una putada....

I res, em penso que això és més o menys tot per ara. A veure si aprofito les vacances i torno a pillar el ritme a escriure més sovint que, us ho creureu o no, em fa peneta tenir el blog tan abandonat...

ZAS!!!!

Així és com passa el temps per mi: zasssssssssssssssssss!!!! Miro el blog i m'adono que no he posat res des del 7 de setembre... i ja estem gairebé a dia 30!!!!!!!!!!!!!! El que jo dic. Zas. Novetats? Alguna:

• Va ser el cumple del Mico i sabeu quin regal li vaig fer? Una nit d'hotel xulo porahí. Rollo anar a sopar fora sense haver de patir per tornar a casa aviat, dormir tota una nit sense l'intercomunicador al costat, que cap dels dos hagi d'estar "de guàrdia", despertar-nos junts (sabeu el temps que fa que no ens despertem junts???!!!), esmorzar a cos de rei amb tota la tranquil·litat del món i... arribar a casa sabent que l'Èlia està la mar de bé. De fet, el que ens ha fet el regal ha estat el meu cunyat, el Tato, que no va tenir cap problema en dir que sí, que ens faria de cangur una nit sencera. Oléeeeeeeeeeee!!!!
• A la feina les coses estan anant prou bé. Ara ja som 3 al meu departament!!!!! I sembla que, a curt termini, ens morirem de massa curro, no pas per falta. Suposo que hauria de dir que "alegria" però vaig massa de cul...
  
• Estic contenta: fa temps que el meu avi estava una mica fotut i, just aquest cap de setmana, ens ha semblat que està millorant. S'ha posat a escriure la història de la família per quan l'Èlia sigui gran! Que bonic, eh?
  
• I parlant de La Bitxa.... Fa 2 dies que s'adorm sola!!!!!!!!!!!!! Completament sola!!!!!!!! La poso al llit, li poso musiqueta i m'hi estic una estona. I al cap d'uns minuts, piro, deixant l'intercomunicador conectat. Doncs bé, triga una mica però s'acaba adormint ella soleta!!!! Oléeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeee!!!! I és que s'està fent gran... ja no només s'aixeca de peus, sinó que agafada pels puestos fa algunes passes. Vacilants, sí, però passes!!! I té un domini brutal del gateig!!! Siiiiiiiiiiiiii! Increible. Just quan ens pensàvem que ja no gatejaria, d'un dia per l'altre s'hi va començar a posar. I ara va per casa a tota llet semblant un petit buldozer... I està guapíssima!!!!!!!! Però, clar, què us he de dir, no?
• I la guarderia molt millor. La monitora és molt maja i contesta totes les preguntes que li faig. Pobreta. I l'Èlia ja riu quan la hi porto. Bien.
  
• I per "culpa" de la Van Hessa (per variar!) estic super-enganxada a una sèrie que es diu Supernatural. Però sóc una cagada, em fa un munt de por, i no puc mirar-la als vespres si estic sola a casa. Aishhh!!! Vale, ho confesso, jo sóc d'aquelles que no pot mirar la pantalla quan hi surt alguna cosa de por. El Mico encara se'n fot de mi quan em veu tapada amb el coixí... Així vaig.

I em fa un pal la tardor................ pfffffffffffffffffffffffff.

NADAL EN DEFCON 2

Sabeu què vol dir "Defcon"? Vol dir "DEFense CONdition". És a dir, estat de la defensa. De quina defensa? De la meva. Fijo. Sí, ja sé que això ho he tret de les pelis americanes de l'època de la Guerra Freda, rollo "Juegos de Guerra". L'heu vist? Però aquí estem parlant de l'estat de la MEVA situació... I podríem dir que hem passat un Nadal en Defcon 2. Defcon 1 vol dir "atac imminent" i és un estat que ni els paranoics dels ianquis han tingut mai. Per tant, Defcon 2 vol dir "situació bastant xunga".



Per què? Deixeu-me que us ho expliqui.



Context: primera estada a El Poble post naixement de l'Èlia. Ja de per si sol, una aventura. Més enllà d'haver tingut jarana durant la nit i haver dormit bastant poc, ens aixequem el dia 25 per trobar:

a) El meu avi amb febre, mig delirant dient que havia d'anar a mirar una paret per on raja aigua....????!!!!... Aconsegueixes aturar-lo i l'envies a posar-se el batí i a estar-se quiet al sofà amb la manteta.

b) La meva àvia amb una quasi pneumonia rajant de la mala nit que li ha fet passar el meu avi.... Aconsegueixes enviar-la a posar-se el batí i a estar-se quieta al sofà amb la manteta.

c) Situació final: dos avis fotuts molt reticents a estar-se apalancats al sofà...



Més:

d) Una nena de 3 setmanes a qui s'ha de donar el pit i biberó cada 3 hores, més canviar-la, fer-la dormir, etc.

e) Uns amics que truquen que ens vindran a veure ara mateix per conèixer la nena.

f) El dinar de Nadal per preparar.

g) Les postres del dinar de Nadal per anar a buscar a la pastisseria.



Us imagineu l'estrès, no?



Bueno. Doncs entre el Mico i jo hem aconseguit fer estar més o menys quiets als avis, alimentar, canviar i fer dormir a la nena (això cada 3 hores), rebre els amics amb un mínim de dignitat (jo en pijama...), acabar de preparar el dinar de Nadal, anar a buscar les postres a la pastisseria, etc.



Clar que el Mico s'ha quedat sense poder-se dutxar i sense esmorzar...



I clar que quan hem tret el plat fort del dinar de Nadal del forn, la safata de vidre ha caigut a terra, s'ha trencat, el menjar s'ha bolcat i ens hem quedat sense... Amb la nena plorant i els avis esperant a taula a que els hi portéssim el pollastre amb escamarlans... Una escena... El Mico ja es veia fent truites a la francesa...jejeje! Sort que a la nevera hi havia una safata de canalons...



I us estranya que li tingui tírria al Nadal????!!!!!!!!!!



Nota positiva: A El Poble ja tenim internet. I aquí m'estic. Escrivint aquest post tot esperant que s'acabi un dels Nadals més catastròfics que he tingut mai...


PD. D'això... ejem... que molt bones festes a tothom, eh? jejeje!

MARES

Abans d'ahir, ahir o avui (mai he sabut la data amb certesa) és l'aniversari de la mort de la meva mare. Fa un munt d'anys que va passar, imagineu-vos que jo no tinc pràcticament cap record d'ella. I per tant, ha estat un "fet" durant tota la meva vida. Portat a estones més bé, a estones amb més enyorança, a estones amb més indiferència, a estones amb molta frustració, a estones amb molta tristesa... En fi... suposo que com s'acostumen a portar aquestes coses, no?

A vegades em pregunto si la trobo a faltar. I la resposta és que sí. El més trist, però, és que no sé si la trobo a faltar precisament a ella o bé a algú que faci d'ella. És a dir, a una figura que faci, que sigui la meva mare. Hi ha hagut algunes persones a la meva vida que, en certa manera, m'han fet de mare, de diferents mares. A totes elles els dec moltíssim. Especialment a la meva àvia. Però, en el fons, sé que no és el mateix. No em pregunteu perquè. Ho sé i punto.

I ara em trobo que aviat jo seré mare...

Hi ha una noia a les classes de ioga que l'altre dia va dir que, la primera persona que vol veure després del part i després del seu marit, és la seva mare. Que ella voldrà la seva mama. Clar. Jo també voldria, segurament.

I després hi ha tot el tema de: a qui li pregunto coses quan tingui dubtes sobre com cuidar la nena? qui m'entendrà quan tingui dubtes sobre com faig de mare? qui m'entendrà quan estigui reventada i agotada i no vulgui saber res del món? a qui li podré dir "ai que pesada que ets, deixa'm estar" cada vegada que em vingui amb un consell? qui em cuidarà a mi? Sé que el Mico farà moltes d'aquestes coses però... serà aquell suport incondicional que tothom atribueix a les mares? aquella comunicació i entesa que, a vegades, es pot palpar en una bona relació mare - filla?

I per últim, voldria poder prometre a la meva filla que sempre em tindrà al seu costat. Voldria poder assegurar-li que no li fallaré mai. Però que tampoc seré una mare que no la deixi créixer, que intentaré no ser sobreprotectora, que intentaré aprendre a deixar-la avançar i fer la seva, a mesura que es faci gran... Però que sempre podrà comptar amb mi. I que espero que, quan ella sigui mare (si vol, clar!), pensi que "quina sort de tenir la mare que tinc".

POSEM-NOS AL DIA 2

Entre les altres coses que han passat aquests darrers dies n'hi ha una de trista: es va morir l'avi del Mico.

En F tenia 88 anys i, fins fa quatre dies, encara anava cada dia al casal de jubilats a fer la partida de butifarra. Era una persona que havia envellit amb molta dignitat i havia sabut adaptar-se al que la vida li donà en cada moment. I no només adaptar-se, sinó que vivia els canvis fent-los seus, sabent treure tot lo positiu que podia haver-hi... I no preocupant-se per lo negatiu. Estava content amb la família i amb les petites coses de cadad dia. Sempre de bon humor. Sempre amable. Sempre explicant les anècdotes d'una vida llarga i plena d'aventures.

D'entre tots els records que he aplegat en 7 anys de conèixer-lo, n'hi ha varis que no oblidaré mai. Varis de només meus. Quan, per la festa major de La Reserva, em vaig llevar un matí de ressaca, amb un vas d'aigua a la mà, i en F em va tenir més d'una hora explicant-me les anècdotes de la seva etapa de tractant de bestiar. I jo morint-me amb la ressaca però incapaç de tallar-lo veient lo bé que s'ho estava passant podent explicar tot allò...

Als vespres que anàvem a sopar fora i ens arreglàvem una mica, jo sempre anava amb en F i li preguntava: "F, estic guapa?". I ell sempre feia algun "aspaviento" i, tot rient, em deia que guapíssima.

I per últim, quan es va morir l'àvia del Mico, la seva dona durant més de 50 anys. Ens va mirar i ens va dir, serè: "La vida continua mentre hi hagi nous plançons". Al F l'estimàvem i l'enyorarem. I al nou plançó li parlarem d'ell, de qui va ser, del que va ser i de tot el que ens va ensenyar.

FOTRE LA POTA FINS EL FONS

Avui estic una mica baixa de moral... Aquest cap de setmana hem estat a La Reserva i hem tornat a tenir “choque de titanes” amb la sogra... I aquesta vegada perquè jo no n’he sabut prou. M’hauria d’haver callat una cosa que vaig dir i que no va ser, precisament, el més diplomàtic o encertat del món. No va ser res ofensiu ni borde, senzillament, sense pensar, vaig fotre la gamba. Molt. Vaig venir a dir que quan estem a El Poble (amb la meva família) estem molt més còmodes, en termes d’espais, que quan estem a La Reserva (ella & co.).

Siiiiiiiiiiiiiiiiiii. Ja ho sé. ¡Craso error! Mai, mai, mai s’ha de fer això!!!!!!! No s’ha de comparar una família davant de l’altra. Ja ho sé, ja ho sé...

Podria explicar-vos el perquè vaig acabar equivocant-me d’aquesta manera. I crec, sincerament, que em diríeu que sí, que vaig fotre la pota però entendríeu el perquè. Però de què serviria? De res. La qüestió és que, per variar, he tornat a quedar com la xunga de la jove. La que només provoca disgustos i mal rollos...

I n’estic molt farta, la veritat. I el problema és que ja no sé què he de fer. Ni tan sols les solucions que un dia vaig pensar que eren la solució serveixen per res. Al contrari, sembla ser que ho empitjoren. I crec que només puc fer una cosa: callar, callar, callar... I que tot em rellisqui. O bé no callar i que se m'enfotin les conseqüències. Algú té tanta personalitat perquè ambdues opcions li valguin? Si algú en sap, plis, que me n’ensenyi. Que ho porto fatal.

FINDE DISTRET

Gairebé són 3/4 de 9 del vespre i encara és clar.... OOOOOOOOOOOOOOOOOOOh!!!! Em poso tan contenta quan el dia s'allarga, s'allarga i s'allarga... M'encanta la primavera, el bon temps, el solet. Aish....

He tingut un cap de setmana distret. Amb coses bones i coses no tan bones...

Divendres sopar amb els amics. Bien. Divertit. I anar a dormir, que no podia de cansament.

Dissabte vam haver de fer xafarranxo de combat. Teníem el pis fet "unos lobos" i venien uns amics a passar el cap de setmana a casa. Jo escombro. Tu fas els llits. Jo poso un rentaplats. Tu netejes la cuina. Jo plego la roba. Tu canvies l'arena de la gata. Jo. Tu. Jo. Tu..... Riiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiing. Van arribar cap a la 1. Amb nena petita d'1 any i 4 mesos inclosa. Que maca, que maca. Està maquíssima. Es va enamorar de la Saigon. I la Saigon flipava de veure que hi ha éssers humans petitets i poc àgils que van per casa en plan apissonadora. La nena perseguint la gata i la gata fugint-ne, però quan la nena es girava, la gata perseguint la nena. Festival.

Ja us podeu imaginar la resta del finde no? Jalar, passejar, xerrar, jugar al Carcassonne, anar a comprar vi, sopar, beure, xerrar, dormir, esmorzar, xerrar, anar caminant fins a la Barceloneta, dinar una paella... mmmmmmmmmm. Xulo, eh? Lo curiós és que amb la nena ens ho hem passat teta. És un solet, una criatureta d'aquelles tranquil·les i que gairebé sempre estan de bon humor i no es fan estranyes a ningú. I amb els seus pares també molt i molt bé. Feia temps que no ens vèiem, fèiem coses junts, i aprofitàvem per xerrar tranquil·lament. Guay.

Avui a la tarda han marxat tots. I quan dic "tots" vull dir els amics, la nena i el Mico també. Estic home alone amb la Saigon. Snif, snif.

Bueno, i abans de que el Mico marxés he tingut temps d'emprenyar-me com una mona... Per això dic que el finde ha estat distret. Tan bé que havia anat... Avui era el cumple de la meva sogra i s'ha liat un merder tonto però que m'ha fet enfadar bastant.... Aish... Que ella i jo tenim una relació complicadilla, suposo que a aquestes alçades del blog ja havia quedat clar, no? Però, últimament, la cosa s'havia calmat / solucionat una mica. Jo havia optat per "terra i temps pel mig" i per ser d'allò més amable i bona jove quan ens veiem. Avui, com he dit, era el seu cumple, i mentre estàvem passejant, al matí, el Mico l'ha trucat per felicitar-la. Jo estava per la criatura i pels amics i el Mico l'ha felicitada en nom de tots dos i li ha dit que records de part meva. Jo, en cap moment, no he dit que no m'hi volgués posar, sinó que el Mico ha optat per fer-ho així. Doncs bé, sembla ser que la sogra s'ha près fatal que jo no em posés al telèfon. Que amb una felicitació de parts de tots dos no n'hi havia prou. A mitja tarda el Mico ja tenia un missatge del Tato, el seu germà, dient: "Que la Gatxan truqui a la Mama per felicitar-la". Després, el Tato ha trucat per telèfon per dir-li al Mico que "la Gatxan s'havia d'haver posat al telèfon i felicitar la Mama perquè la Mama s'ha près molt malament que la Gatxan no ho fés"......

.....????????????!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!..................

Què????!!!!

Jo flipant en colors. Resulta que:
1. Des del punt de vista de la sogra, la Gatxan vés a saber què és perquè no s'ha volgut posar al telèfon i felicitar-la.
2. Tota la família pendent del super-mega-disgust de la sogra perquè la Gatxan no s'ha volgut posar al telèfon i felicitar-la.

Ejem... De bojos.

I el Mico va i em diu que truqui a la sogra i la feliciti. Que què????!!!! Que jo truqui?????!!!! Després de que tu m'hagis fotut en aquest merder?????!!!!! No majo, truques tu i ho aclares i després, si de cas, m'hi poso jo.

A favor del Mico s'ha de dir que hi ha trucat i ha fet un intent d'aportar la informació necessària per esclarir el tema. Gràcies Mico. En contra de la sogra s'ha de dir que quan m'hi he posat per felicitar-la d'una puta vegada m'ha fotut una merda de paper. En plan "estic fotudíssima, sóc una víctima de tot i de tothom, i ara què em vens a dir que ja és massa tard".

Flipant en colors. En serio. Si la meva família li muntés aquests sidrals al Mico.... M'he enfadat molt perquè a més, com sempre, li hem acabat seguint el joc. Però, a sobre, quedant fatal pel mig, essent els dolents o la dolenta de la pel·lícula. I sabeu què em fot més? Que, realment, l'única cosa que té sentit és no fer-m'hi mala sang. I continuar amb la filosofia del "temps i terra pel mig". Que això no canviarà mai.

Sort, sort, sort que són quarts de nou del vespre i encara és clar. Que aquesta setmana només curro 3 dies. Que dimecres marxo a Porto. Que el Mico és un solet. Que ha sigut un cap de setmana xulo. Que estic molt contenta amb algunes sorpreses que dóna la vida. I que, tot i que complicada, la vida sempre és bella. Alegria.

PLANIFICANT-ME LA VIDA

Demà:

• Tancar tema 1: només és qüestió d'enviar un mail.
• Començar tema 2 i intentar tancar-lo.
• Fer una nota de despeses.
• Parlar amb la jefa (que, en un atac d'infantilisme, no em diu res, ni bon dia, ni res...) per veure com ho fem amb lo del projecte que acabaré a les meves tardes lliures.
• Dinar amb les amigues. Comiat en petit comitè.
• Ordenar taula i armari.
• Fer birra amb compi d'àrea: "consells per sobreviure a la jefa tot el temps que treballis amb ella, petita saltamontes".

Divendres:

• Tancar tema 2.
• Reunió de traspàs.
• Ordenar taula i armari.
• Pica - pica o vermut de comiat?
• CURRO FINIQUITAT!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
• Anar a comprar coses per marxar a França. Sobretot, pinso per la gata...
• Sopar de "celebration" amb el Mico.... Ens fotrem morats de vi? Jejeje!

Dissabte: MARXEM A FRANÇA!!!!!!

• Parada 1: Saint Emilion. A mig camí.
• Parada i fonda: Auray.
• Excursió: Belle Ille.

Voleu saber la història de Belle Ille? Una tia besàvia meva es va haver d'exiliar a l'acabar la guerra civil. Al camp de refugiats hi va conèixer un soldat francès. Bretó. Es van enamorar i es van casar. I se'n van anar a viure a Belle Ille, d'on era ell. 60 anys més tard tinc un cosí-avi que parla català a una illa de la Bretanya francesa. Que xulo, eh?

MILLOR, MILLOR, MILLOR...

Molt més tranquil·la i amb poques ganes de parlar de curro... sóc conscient que dec haver estat bastant pesadeta, però bueno, com que ha estat la super-mega-circumstància del moment...



Sembla ser que hem trobat dues persones per ocupar-se de la Saigon quan marxem a França... Una és molt fiable: el Tato, el germà del Mico. Ja la va cuidar quan vam anar a Costa Rica i xaxi. Per tant, és una bona notícia. L'altra persona fa més por: mon pare. És un irresponsable de campionat... No me'n fiaria gens si no fos perquè d'un temps cap aquí està fent cert esforç "d'esmena" i, mira, potser és el moment de donar-li l'ocasió de demostrar que es pot comptar amb ell... Dits creuats, dits creuats, dits creuats i, fins i tot, dits dels peus creuats...



Vam anar a veure "Las hermanas Bolena" (The Other Boleyn Girl). L'any passat vaig llegir el llibre i és bastant bo, tot i ser dels d'encefalograma pla. I tenia curiositat per veure què tal seria l'adaptació a pel·lícula... Doncs bé, no és cap meravella però està ben feta i distreu prou... Per no haver de pensar massa en res, vaja.



Dissabte a la nit vaig tornar a fer una Ladies' night... Fiestaaaaaaaaaaaaaaaaaaa! Una d'aquestes, de tant en tant, m'anima un munt!



I aquest diumenge a votar, eh? M'ha agradat el missatge del PSC: "Si tu no hi vas, ells tornen". No estic dient que s'hagi de votar al PSC, però tenen raó en que si no votem.... En aquest país està demostrat que la dreta no s'absté. Us imagineu el Rajoy de president... brrrrrrrrrrrrrrrrrrr.... Posats a canviar circumstàncies, crec que jo ja no tornaria de França, jejeje! Clar que allà amb el Sarkozy tampoc estan gaire millor... Aishhh... Bueno.

DECISIONS... CREC... (I ALTRES COSES).

Setmana complicadilla, eh? Com a mínim la meva... Sort que ja és divendresssssssssss!!!!!

Sí, a vegades la vida dóna voltes i les coses canvien d'un moment a l'altre... I sí, les meves "comentaristes" teniu raó: sempre hi sóc a temps de buscar una altra feina vist que els d'aquí s'estan portant molt bé. Hauríeu de veure lo fina que va la jefa... En fi, suposo que ara per ara continuo...

Això sí, d'aquí a uns dies els plantejaré alguna mesura, a 2 o 3 mesos vista, per tenir més temps o treballar d'una altra manera. Quina? No ho tinc clar però no descarto lo de teletreballar (= treballar des de casa i no haver de venir fins aquí)... No sé... M'ho he de pensar... Alguna idea?

A més, us podeu creure que no ha sortit res interessant en tota la setmana? Tampoc és que el panorama pinti gaire xulo... De totes maneres, continuaré amb un ull posat a les ofertes de feina i, si em truquen de les que m'interessaven, segurament aniré a fer l'entrevista o el que sigui que s'hagi de fer...

En definitiva, decisions...

I les altres coses:

• Sense voler m'he comprat una crema hidratant de cos que brilla. Rollo purpurina. En serio. ???!!!!. Vaig anar a comprar-ne ahir perquè feia dies que se m'havia acabat la que tenia. I vaig veure aquesta marca que, en teoria, és cara però que estava d'oferta. I vaig pensar que per provar... Sí, ja ho diu ja que aporta "luminosidad a la piel"... Ejem... però això????!!!! Clar que aporta "luminosidad", no et fot!


• Fa un temps l'avi del Mico va escriure les seves memòries en unes llibretes i ara les hem passat en net entre el Tato i nosaltres. La nostra llibreta parlava, bàsicament, de quan va estar a l'exèrcit durant la postguerra i de quan va ser tractant de bestiar. Entre d'altres curiositats, sabeu quant valia una ovella als anys 40? 22 pessetes.


• Em vull apuntar a ioga o tai-txi. Crec que he d'aprendre maneres de relaxar-me... Si puc!


• El llibre que estic llegint és un rollo. Si no millora, passaré d'ell i aquest cap de setmana, que pugem a La Reserva i tindré temps, em dedicaré al del Ken Follett (A world without end)... Que encara m'espera des de Nadal!!! Miskah, com va La dona del viatger del temps?

Bon cap de setmana a tothom!!!!

UNA PART DELS ORÍGENS

Aquest és el poble on va nèixer el meu pare i d'on ve la meva família per la banda paterna. És bonic, oi? Està enmig d'un paisatge espectacular, estiu i hivern. A la quinta forca i, per això, molt tranquil i verge. Un racó de Catalunya a conservar i protegir.

En aquest poble, fa poc, es va morir la meva besàvia. Tenia 99 anys i havia viscut tota la vida aquí. La meva família (per totes dues bandes) és molt longeva. De 8 besavis que tenim, jo n'he conegut 5 i gairebé tots han arribat als 90... Ja ho diuen: mala hierba... Dels 5 que he conegut, amb qui he tingut menys contacte és amb ella, l'última besàvia, la del poble de la foto. I aquest post li és un petit homenatge: de part de la besnéta que va veure tan poc en una barreja de circumstàncies adverses i deixadesa de tots plegats. Un petó iaia Ramona, bon viatge!

LES PERLES DE LA SETMANA DE NADAL

Buenooooooooooooooooo, no puc deixar que passin gaire més dies sense posar per escrit les "perles" que la família ens ha regalat durant aquesta setmana que hem estat fent l'intensiu... Primer de tot, però, explicar que la primera part de la setmana va ser "fem família amb el nucli dur de les nostres famílies", i la última part va anar del rollo "fem família amb la família extensa aquesta que només veus una vegada a l'any i que, curiosament, cau per Nadal". Em seguiu oi? Vamosh p'allá:

• L'escaquejada de la nit de Nadal. Vam escapar-nos a casa d'una amiga a fer el "ressopó": cava, home-made capirinha, bailis... i tot en un microclima tropical per culpa de la calefacció a tope acompanyada d'una estufa de gas... Imagineu-vos! Vam acabar la nit apostant-nos els cèntims (literalment) jugant al 7 i mig.


• Les 3 hores de cotxe i 8 comarques creuades per anar de El Poble a La Reserva la tarda del dia de Nadal. Si li sumes l'empatx del dinar de Nadal, la boira a trossos i l'especial Nadal de Minoria Absoluta ho converteixes en una aventura que ni l'Indiana Jones...


• El wifi de La Reserva. Gran recurs per la introspecció i el fer-se el longuis. Xaxi.


• Les 3 hores de cotxe i les 4 comarques creuades per anar de La Reserva a LaCiutatCatalanaMésCutreDeTotes. Us preguntareu: si només són 4 comarques per què 3 hores?... Doncs perquè vam fer 3 ports de muntanya... 3!!!!!!


• Les 2 hores de cotilleo amb mala llet a les que ens va sotmetre la meva tia. Al Mico una mica més i li dóna un patatús.


• El sopar amb la meva família de pirats (mèdicament diagnosticats) que, una vegada a l'any, fan veure que són una família ben avinguda. És un xou que munten només per nosaltres i que seria digne d'un òscar: problemes? a on? aquí? I araaaaaaaaaaaaa!... En fi...


• L'hora de cotilleo amb mala llet a la que ens va sotmetre la meva cosina abans d'anar a dormir...


• El pre-diagnòstic: el meu fillol té una pluma... Potser serà qüestió de fer-lo baixar a Barcelona d'aquí a uns anys perquè vegi que hi ha vida més enllà de LaCiutatCatalanaMésCutreDeTotes on ser gay no és cap pecat inconfessable. Realment, si no és només una fase en la seva incipient adolescència, sinó que sí que és gay, l'espera un infern amb la merda de família que té.


• El retorn triumfal a Barcelona: campeones, campeones, oé, oé, oéeeeeeeeeeeeee. I fins l'any que ve, tu!

SUPERVIVENTS!!!!

És dia 28, són les 9:40h del vespre i som a casa. Això vol dir que... HEM SOBREVISCUT!!!!!! Després de 5 (5!!!!!) dies intensius de família, donant voltes per Catalunya, encara som vius!!!!!


CAMPEONES, CAMPEONES, OÉ, OÉ, OÉEEEEEEEEEEEEEEEEEEE!!!!

A partir de demà ja us explicaré quines han estat les "perles" d'aquests dies. Ara ens anem a emborratxar per celebrar-ho...jejeje!

EL NADAL I JO... PFFFFFFFFFF

Efectivament... El Nadal no és el meu fort. No cauré en el tòpic de "odio el Nadal" però... pffffffffff. Fa uns anys m'ho agafava fatal, la meva família és molt reduïda, envellida i estem de tornada de tot... Ens asseiem a taula els mateixos de cada diumenge i no tenim gaire res especial a dir-nos els uns als altres. A més, es noten molt les absències. I clar, enmig de l'exaltació dels valors familiars i de lo important que és fer caliu amb els teus... Ja us podeu imganir lo depriment que era tot, no?

Últimament m'ho prenc amb més tranquil·litat. La vida m'ha ensenyat que on no hi ha un all, hi ha una ceba i que cap família és lo idílica que ens ho pinten els anuncis de torrons i les pelis de "oh que bonic és el Nadal, com ens estimem i que bé que estem tots juntets al costat de la llar de foc i lo bé que ens ho passem, etc."... (espereu-vos que vomito...).

No sé... jo crec que el Nadal és una putada per molta gent. En serio. Hi ha moltes persones per a qui aquesta merda de que siguem tots germans, estimem-nos molt, que bonic tenir una família collonuda i el "vuelve a casa por Navidad", ens agobia i deprimeix un munt. I em pregunto: En serio hem de ser tan hipòcrites??? Penso que potser hauríem de ser més conscients de que transformant el Nadal en un deliri empalagós el que fem és convertir-lo en un malson o en un agobio. Potser hauríem de resistir-nos a ballar la cançó que la societat consumista ens toca... No ens hauríem de deixar pujar al carro dels tòpics. I viure el Nadal com quelcom més "normal".

No sé si m'explico...

SOLUCIÓ

Ho he trobat avui a Postsecret. La meva solució és: "I'll be so much healthier (and happier!!!!) even if I'm the estranged one!!!".

ESGOTADA I A PUNT DE PLORAR

Teniu algú a les vostres famílies que us posi en situacions de les que en fugiríeu com de la peste? I no podeu? I heu de fer bona cara? I no podeu dir que allò és una suprema collonada? I no només heu d'estar en la situació, sinó, que a més, hi heu de dedicar emocions, esforços i temps de vosaltres mateixes? Un temps que heu suat tota la puta setmana currant fins a les tantes cada dia i del que només voldrieu pau i tranquil·litat?

Heu estat mai tan cabrejades o frustrades que no heu pogut dormir? De posar-vos a punt de plorar de ràbia? De no poder parar de donar voltes a les coses que us sembla que fa anys que han passat de taca d'oli? De voler agafar a algú i fotre-li un parell d'hòsties?

Us heu sentit mai tan acorralades que us fa por pensar què pot passar més endavant? Que no sabeu què heu de fer, de dir, de pensar? Que ja no sabeu què és el correcte perquè és TAN DIFERENT en relació a la vostra manera de veure el món, la vida, la família, les coses? Heu tingut mai ganes de "trencar la baralla" i dir PROU? I a la merda les implicacions que aquest prou pot tenir?

Efectivament. Ho heu endevinat. Avui NO ÉS UN BON DIA. I no ho va ser ahir. Ni abans d'ahir. Ni dimecres passat. I demà tampoc serà bon dia. Ni dilluns, ni dimarts, ni dimecres. I ja veurem dijous.

HISTÒRIA D'UN CAP DE SETMANA

• Divendres - 20.35h: Cine. Las Trece Rosas. Molt i molt i molt bé però un tip de plorar...
• Dissabte - 12.50h: Cua a l'AP-7 camí de El Poble. Per què? Per què? Per què? Però si la temporada de platja ja s'ha acabat!!!!
• Dissabte - 14.00h: La família explica que s'ha mort l'oncle francès casat amb una tia republicana exiliada. De vell. Moment ideal per recordar i comentar la guerra civil, la postguerra i el franquisme amb els avis que ho van viure en primera persona. Si no n'havíem tingut prou amb Las Trece Rosas, 2 tasses. Alguns de la meva família de El Poble era rojos, d'altres eren massa pobres i tenien massa por com per ficar-se en res. Dos ties exiliades. Un oncle a la presó. Però no li va passar res greu a ningú. A la meva besàvia la van denunciar per ajudar a la família de l'oncle que estava a la presó. Va anar la guardia civil a casa, ho va regirar tot i es van emportar uns quants duros de plata del meu avi. El meu besavi va anar a parlar amb el seu amic fatxa (exjefazo de la CEDA) que s'havia refugiat a El Poble durant la guerra. I l'amic li va dir que firmés una declaració, que el denunciant l'endemà estaria mort. El meu besavi va dir que no calia. Que amb el retorn dels duros de plata i demanar perdò ja n'hi hauria prou... Quines històries, eh?
• Dissabte - 18.00h: La meva amiga que m'ha dit que em trucarà per anar a fer un cafè, no truca... Quan l'he trucat m'ha dit que ha tingut mal rollo amb el marit... Vale, m'espero al sofà llegint El Juego de Ender. Quina paranoia de llibre. Vols dir que acabarà gaire bé això de la meva amiga i el marit? El marit és una mica especial. Té unes coses.... I sembla que la meva amiga està farta d'aguantar segons què... ai senyor... Em té preocupada perquè la veig fotuda. No truca. Bueno. Amb aquest panorama no m'estranya...
• Dissabte - 22.30h: Fondue a casa d'uns amics. Nyam.
• Diumenge - 02.45h: Barraques!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! Quanta gent, per favor! Arribar a la barra és una lluita cos a cos que només pot guanyar qui tingui els colzes més esmolats... jejeje! Quina fred! Musiqueta + 1 birra (no puc beure res més que he de conduir) + xerrameca amb coneguts + olor a porro + empentes per un costat i per l'altre + "hola què tal quan de temps feia que no et veia" + anem a clapar que tinc els peus glaçats.
• Diumenge - 12.00h: zzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzz.
• Diumenge - 14.00h: Amanida i arròs a la cassola en família. Nyam.
• Diumenge - 19.30h: AP - 7 avall.
• Diumenge - 21.30h: Derrota apabullant al Carcassonne on line. Aish!
• Diumenge - 22.30h: Porca Misèria repassant feina de cares al dilluns. Masoca, ja ho sé.
• Diumenge - 23.50h: zzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzz.

I ara una setmana de 5 dies....

CAP AMUNT...

El pont que m'he agafat sense el permís de ningú (avantatges de que la jefa continui de vacances) se m'ha posat prou bé... Amb una mica de sort, la setmana passada vam tocar fons i, com a mínim, ja no tinc tantes ganes d'anar dient "merda" a tort i a dret. Això no vol dir que les coses hagin canviat, eh? Però potser sí que he tingut la tranquil·litat per intentar mirar-m'ho d'una altra manera...

• La gossa continua cega. Em sap un greu terrible i pateixo quan la veig donant-se cops contra les coses però, mira, ella està tranquil·la i alegre com sempre. I això ajuda a no patir-hi tant. Amb tot, encara no ens hem rendit. Dijous la veurà l'oftalmòleg de gossos i des de dilluns que li han canviat el tractament. Continuem creuant els dits, doncs.


• Els avis es fan grans i he d'aprendre a acceptar-ho i intentar patir-hi el menys possible. Això sí que serà com escalar l'Everest però he d'intentar no perdre els nervis i viure-ho el millor possible. (I si m'ho dic a mi mateixa 1000 vegades, potser m'ho acabaré creient!).


• M'han reconfirmat l'existència del puto pòlip. Ara es tracta de veure-ho en positiu: no passa res, es pot treure, no és res dolent i... amb una mica de sort podré agafar-me una baixa i tot!!!! Sí, vale, una baixa breu però ara que he decidit abandonar el meu sentit de la hiper-responsabilitat laboral...


• La conferència amb el capullo trepa no va ser tan horrorosa. Em va servir per confirmar que, efectivament, és un capullo trepa i no és que jo li tingui mania perquè sí... juas,juas!


• Sí, d'acord, lo de les pallisses al Carcassonne era una xorrada... Amb una mica de sort aviat tornarem a ser invencibles! jejeje!

Gràcies pels vostres comentaris i suport.

CAP AVALL...

La setmana va de mal en pitjor:

1. La gossa continua cega. No sembla que hi hagi cap millora. Merda.
2. Els avis cada vegada rapapiegen més. Comprovat. Merda.
3. Avui tinc hora al metge pel puto pòlip. Merda.
4. Demà he d'anar amb el trepa capullo de l'oficina a fer el paripé en una conferència. Merda.
5. Al Mico i a mi se'ns ha acabat la bona ratxa i ara ens apallissen quan juguem junts al Carcassonne per internet. Merda.

Coses bones de la setmana:..... mmmmm.... Sincerament: només puc pensar en lo tranquil·la i satisfeta de la vida que estava jo a Costa Rica.... aish!