L'HOME DELS NASSOS

Sabeu el perquè del títol? Quan jo era petita la meva àvia em deia que el 31 de desembre era el dia que sortia al carrer l'home dels nassos. És a dir, l'home que avui té tants nassos com dies té l'any. I jo m'imaginava un senyor amb 365 nassos...jejeje! Fins que després va resultar que avui l'any té un dia. I per tant, un nas. Aaaaaaaaaaaaaaaaaaaahhhhh!


Bueno, tot això per dir que jo també he caigut en el tòpic de fer balanç. La veritat és que primer he tingut la sensació de que 2007 havia estat un any bastant pffffffffffffffffffffffff. No hi ha hagut res molt i molt dolent però tampoc tinc la sensació d'haver avançat cap a res en concret... Un any d'estancament i, sobretot, de molts de dubtes.

Però suposo que això és veure el got mig buit. Si el miro d'una altra manera m'adono que gairebé tot el que posava a la llista de "coses que vull que passin el 2007" han passat. Deixeu-me que repassi:

• No he fet un pensament amb la feina... O sí? De moment no l'he deixat però he decidit quedar-mi un temps més perquè em convé de cares a nous projectes que tenim amb el Mico.
• En global no m'he aprimat gens. Després de la última setmana dec haver-me engreixat i tot. De totes maneres, sí que vaig aconseguir rebaixar una mica mentre m'ho vaig estar prenent en serio. Per tant... podríem dir que objectiu acomplert a mitges?
• M'he apuntat a una activitat extraescolar xula xula. Objectiu assolit!
• La Saigon marraumeja sense sentit de manera més esporàdica del que ho feia abans. Per tant, aconseguit!
• El mioma no ha crescut i no m'ha complicat la vida. Olé!
• Hem fet un viatge xulo xulo aquest estiu passat. Bien!
• I sobretot, sobretot, els avis han aguantat!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Així doncs, el 2007 no ha estat un any dolent del tot, oi?

I què li demano al 2008? Doncs, primer de tot, que els avis segueixin aguantant. Encara que no ho sàpiguen, ells són el pal de paller de tot el que sóc jo. I més coses, clar:

• Que els projectes que hem decidit amb el Mico surtin i surtin molt i molt bé.
• Que pugui gaudir dels bons moments i aprendre dels dolents.
• Que pugui estar més segura de mi mateixa, més valenta, més tranquil·la.
• Que puguem fer algun viatget xulo xulo.
• Que continui trobant motius per gaudir del curro tot i els agobios.
• Que algunes de les coses que m'han fet patir aquest any millorin, canviin o ja no m'afectin.
• Un cotxe nou? jejeje!

En definitiva, un any en el que fer apostes, avançar i gaudir de la vida.

Feliç any nou!!!!!

(I sobretot, feliç any nou a les meves lectores preferides: Miskah, Núria, Joana, Sandra i Bàrbara. I també als lurkers que em llegiu i no dieu mai res... FELIÇ 2008!!!!).

LES PERLES DE LA SETMANA DE NADAL

Buenooooooooooooooooo, no puc deixar que passin gaire més dies sense posar per escrit les "perles" que la família ens ha regalat durant aquesta setmana que hem estat fent l'intensiu... Primer de tot, però, explicar que la primera part de la setmana va ser "fem família amb el nucli dur de les nostres famílies", i la última part va anar del rollo "fem família amb la família extensa aquesta que només veus una vegada a l'any i que, curiosament, cau per Nadal". Em seguiu oi? Vamosh p'allá:

• L'escaquejada de la nit de Nadal. Vam escapar-nos a casa d'una amiga a fer el "ressopó": cava, home-made capirinha, bailis... i tot en un microclima tropical per culpa de la calefacció a tope acompanyada d'una estufa de gas... Imagineu-vos! Vam acabar la nit apostant-nos els cèntims (literalment) jugant al 7 i mig.


• Les 3 hores de cotxe i 8 comarques creuades per anar de El Poble a La Reserva la tarda del dia de Nadal. Si li sumes l'empatx del dinar de Nadal, la boira a trossos i l'especial Nadal de Minoria Absoluta ho converteixes en una aventura que ni l'Indiana Jones...


• El wifi de La Reserva. Gran recurs per la introspecció i el fer-se el longuis. Xaxi.


• Les 3 hores de cotxe i les 4 comarques creuades per anar de La Reserva a LaCiutatCatalanaMésCutreDeTotes. Us preguntareu: si només són 4 comarques per què 3 hores?... Doncs perquè vam fer 3 ports de muntanya... 3!!!!!!


• Les 2 hores de cotilleo amb mala llet a les que ens va sotmetre la meva tia. Al Mico una mica més i li dóna un patatús.


• El sopar amb la meva família de pirats (mèdicament diagnosticats) que, una vegada a l'any, fan veure que són una família ben avinguda. És un xou que munten només per nosaltres i que seria digne d'un òscar: problemes? a on? aquí? I araaaaaaaaaaaaa!... En fi...


• L'hora de cotilleo amb mala llet a la que ens va sotmetre la meva cosina abans d'anar a dormir...


• El pre-diagnòstic: el meu fillol té una pluma... Potser serà qüestió de fer-lo baixar a Barcelona d'aquí a uns anys perquè vegi que hi ha vida més enllà de LaCiutatCatalanaMésCutreDeTotes on ser gay no és cap pecat inconfessable. Realment, si no és només una fase en la seva incipient adolescència, sinó que sí que és gay, l'espera un infern amb la merda de família que té.


• El retorn triumfal a Barcelona: campeones, campeones, oé, oé, oéeeeeeeeeeeeee. I fins l'any que ve, tu!

SUPERVIVENTS!!!!

És dia 28, són les 9:40h del vespre i som a casa. Això vol dir que... HEM SOBREVISCUT!!!!!! Després de 5 (5!!!!!) dies intensius de família, donant voltes per Catalunya, encara som vius!!!!!


CAMPEONES, CAMPEONES, OÉ, OÉ, OÉEEEEEEEEEEEEEEEEEEE!!!!

A partir de demà ja us explicaré quines han estat les "perles" d'aquests dies. Ara ens anem a emborratxar per celebrar-ho...jejeje!

RES... AIXÒ...

... Doncs això... que BONES FESTES!!!!


Espero que el tió us hagi cagat moltes coses i molt xules, que us hagueu atipat tot el que hagueu volgut i que el dia de Nadal hagi estat tot lo "lleu" possible...jejeje!

Nosaltres estem a La Reserva a on hem arribat des de El Poble. De tan tipa que estic no tinc ni son... Imagineu-vos! I demà, dinar de Sant Esteve... ai senyor! M'espera sobredosi de família pròpia o aliena fins el dia 28. Després seré lliure fins l'any que ve. Va, que ja queda menys!!!!

DV: DIVENDRES DE VARIS 10

Yepaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa! Coses que tinc i que no tinc:

• Tinc vacances!!!!!!!!!!!!!!!!!! Fins el dia 2 de gener de l'any que ve (que guai sona dit així, eh???) no dedicaré ni una neurona a pensar en el curro. Bien! bien! bien!
• No tinc cap regal. Cap. M'he de posar les piles. Ja. Aiiiiiiiiiiiiiiiiiii! Cada any igual.
• Només tinc dos números de loteria diferents. En un jugo 5€ i en l'altre 10€. Com podeu comprovar, no sóc una gran lúdopata. De totes maneres, si-us-plau, si-us-plau, que em toqui i així em podré fotre la vidorra sempre més (ja se sap, somiar és gratis!).
• Tinc 6 llibres nous!!!!! Cortesia d'Amazon. D'això se'n diu començar bé les vacances!

Bon finde!

EL TERROR DE LA CARRETERA

Ahir vaig haver d'anar a una reunió fóra de Barcelona amb la Jefa. De fet, la jefa tenia una reunió fóra de Barcelona i em va tocar a fer-li de taxista. Ella no condueix i quan no hi ha transport públic de fàcil accés per arribar als llocs, diu que necessita que jo també vagi a les reunions.... Vale. Aceptamos barco.



Doncs ahir, a l'hora de marxar la Jefa portava una mala llet de campionat. No sé pas què li devia passar però des del despatx fins l'ascensor va tenir temps de llançar mocs a tort i a dret... La gent casi s'apartava al passar... Per quan estàvem pujant al cotxe la tia va decidir que jo havia fet una cosa MOLT malament i que la meva actitud era MOLT preocupant. "Inaudit" va ser la paraula que va utilitzar i a partir de la qual va començar a fotre'm una bronca de campionat.


Jo flipant.


En aquestes que vaig haver de fer una maniobra brusca per canviar de carril (la conducció a Barcelona ja ho té això, és una selva) i va i noto que la jefa calla de cop per continuar clavant-me la bronca una vegada superada la maniobra.


????


Resulta que la tia té pànic a la carretera. Pànic a anar en cotxe. Es posa super-tiesa i cada vegada que fas una maniobra més brusca del normal s'espanta moltíssim.


Jo això ja ho sabia. Ja fa anys que la porto amunt i avall. El que passa és que no ho havia explotat mai. Fins ahir. Vale, sóc una bruixa. Però sabeu com vaig aconseguir fer-la callar? Fent maniobres brusques, frenant de cop, fent eslàlom pels carrils, etc. És a dir, em vaig aprofitar a saco del seu pànic a la carretera per fer-la callar.


JUAS, JUAS!!!!



Sí. Vale. Sóc una mala persona. Però la bronca era totalment injustificada i s'estava posant insuportable. Us ho juro. I la demostració d'això últim és que, després, a la tarda, em va demanar disculpes.


Total, em sento poderosa: que torni a pujar al cotxe amb mi per fotre'm la bronca... veurà.

EL NADAL I JO... PFFFFFFFFFF

Efectivament... El Nadal no és el meu fort. No cauré en el tòpic de "odio el Nadal" però... pffffffffff. Fa uns anys m'ho agafava fatal, la meva família és molt reduïda, envellida i estem de tornada de tot... Ens asseiem a taula els mateixos de cada diumenge i no tenim gaire res especial a dir-nos els uns als altres. A més, es noten molt les absències. I clar, enmig de l'exaltació dels valors familiars i de lo important que és fer caliu amb els teus... Ja us podeu imganir lo depriment que era tot, no?

Últimament m'ho prenc amb més tranquil·litat. La vida m'ha ensenyat que on no hi ha un all, hi ha una ceba i que cap família és lo idílica que ens ho pinten els anuncis de torrons i les pelis de "oh que bonic és el Nadal, com ens estimem i que bé que estem tots juntets al costat de la llar de foc i lo bé que ens ho passem, etc."... (espereu-vos que vomito...).

No sé... jo crec que el Nadal és una putada per molta gent. En serio. Hi ha moltes persones per a qui aquesta merda de que siguem tots germans, estimem-nos molt, que bonic tenir una família collonuda i el "vuelve a casa por Navidad", ens agobia i deprimeix un munt. I em pregunto: En serio hem de ser tan hipòcrites??? Penso que potser hauríem de ser més conscients de que transformant el Nadal en un deliri empalagós el que fem és convertir-lo en un malson o en un agobio. Potser hauríem de resistir-nos a ballar la cançó que la societat consumista ens toca... No ens hauríem de deixar pujar al carro dels tòpics. I viure el Nadal com quelcom més "normal".

No sé si m'explico...

LADIES' NIGHT

Dissabte vam fer una ladies' night. És a dir, una nit de dones: vaig sortir amb dues amigues que estan solteres i, la veritat, va estar molt bé. Imagineu-vos-ho, gairebé semblàvem un capítol de "Sex and the city" (deu meu quin mal que ha fet aquesta sèrie!!!!).

L'objectiu de l'A1 (amiga núm. 1) era aconseguir fer-s'ho amb un tiu al que ja feia dies que li tirava els trastos. Contràriament, l'objectiu de l'A2 (amiga núm. 2) era, precisament, no fer-s'ho amb un altre pavo amb qui està en negociacions. Resulta que l'A1 portava mesos de celibat mentre que l'A2 té per objectiu vital agafar-s'ho amb més calma... Enmig de tanta luxuria, el meu objectiu era passar-m'ho teta fent una ladies' night. Que ara feia molt que no sortia amb les meves amigues i em venia molt de gust una nit de juerga de dones.

En fi... va estar molt bé. Primer ens vam mirar les unes a les altres i ens vam dir lo guapes que estàvem... jejeje! Després vam anar a sopar i tot menjant vam dissenyar i discutir les diferents estratègies de la nit. Amb l'A1 vam estar discutint el valor d'una mirada sexi... I a l'A2 li vam dir de tot quan ens vam enterar que s'havia depilat i havia canviat els llençols del llit!!!!!!

I res, després de copes. Està molt bé això de poder fer d'espectadora i, des de la distància, veure'ls a venir a tots de tres pobles lluny...jejeje! El PL1 (Potencial Ligue de l'amiga núm. 1) va estar fent-se el longuis la meitat de la nit. Passava per allí, deia alguna cosa... però després, sí que va seguir-nos a la resta de llocs on vam anar sí... El P2 (Potencial Ligue de l'amiga núm. 2) va aparèixer amb un amic. Rollo escudero. Aish... Amb 35 anys i un amic que li hagi de fer costat.... Amb tot, mirant-me l'A2 vaig pensar que potser el P2 tenia raó de venir una mica acollonit i tot... La tia és tremenda!

Al final de la nit, jo me'n vaig anar a fer nones, l'A1 i el P1 van acabar a casa d'ella i l'A2 i el P2 encara estan en negociacions. Per tant, èxit absolut.

I la setmana que ve faré una altra ladies' night. Aquesta vegada la meitat de la colla són mares de família i l'altra meitat vivim en parella de fa anys. Per tant, no és d'esperar que la nit sigui ni la meitat de salvatge...jejeje! Això no treu, però, que em faci la mateixa il·lusió!

MANIFEST...

... Contra els Papa Noels escaladors.

El primer any feien certa gràcia.

El segon any van començar a cansar.

Aquest tercer any inciten a fer tiro al plat.

Si-us-plau. Prou Papa Noels escaladors. Siguem originals i posem "adornos" diferents. Si n'hem de posar, clar.

Sí. Aquest és el primer post de la sèrie: "No m'agrada el Nadal". La pròxima setmana més.

PD. Si teniu algun Papa Noel escalador a casa no us sentiu ofesos/es. Això només és la meva opinió i sobre gustos no hi ha res escrit. De totes maneres, penseu que si el canvieu per alguna cosa diferent us ho agrairé eternament.

MISSING IN ACTION 2

Bos dias. Aquí la rapaziña. Eu non falo galego mais poc n'hi falta després de 4 dies de donar voltes per Galicia... Com en el cas de la setmana anterior:

Coses xules:

• Descobrir Galicia. Abans d'aquest viatge només coneixia Santiago de Compostel·la. Aquesta vegada, però, he fet un tour completíssim que ha inclòs arribada per A Coruña, trajectes a Ferrol, per la Costa de Lugo (A Mariña de Lugo), a Santiago, a Ourense, a la Ría de Vigo, a Moaña i Cangas, etc. La veritat és que m'ha agradat moooooooooooooolt. Els paisatges eren molt bonics i, sobretot, la costa de Lugo és preciosa. Molt recomanable per qui vulgui pau i tranquil·litat, verd fins al mar, llargues pasejades i menjar bé...


• La gent que he conegut. Tothom diu que els gallecs són una mica "així" i jo pensava que potser costaria una mica generar bon rollo a les reunions a les que havia d'anar. Ni molt menys. Tothom ha estat extraordinàriament amable i, més enllà d'això, m'he topat amb persones obertes de mires, amb una visió crítica de les coses, amb ganes de moure's... M'han fet la feina molt fàcil, la veritat.


• El vestit xulo xulo que em vaig comprar en un atac de consumisme a Santiago. Ja sé que no és gaire "humil" dir-ho però... em queda de puta mare i estic guapíssima!!!!! Olé!!!!


• El cotxe que em va donar l'agència de lloguer de cotxes. Un Citroen C5. És a dir, un tank. He estat la reina indiscutible de la carretera... El terror de les autovies gallegues....juas, juas!


• Aprendre gallec. De fet, és conya. No puc pas dir que sé gallec però sí que el comprenc prou. M'he mogut en ambients gallec-parlants i la veritat és que m'ho he passat molt bé comparant paraules, expressions, entonacions... El gallec és un idioma molt bonic amb paraules molt xules...


• L'hotel de 4 estrelles que em va tocar a Moaña. Wowwwwwwwwwww! Un luxe!!!!!! L'habitació era rollo modern xulo amb un balcó amb vistes espectaculars sobre la Ría de Vigo. La banyera del lavabo donava a una finestra amb la mateixa vista. És a dir, et podies estar banyant amb el mar als peus... ooooooooooooooh!

Coses no tan xules:

• 700 km en 4 dies. Estic de carreteres fins els collons.... De veritat.


• L'atac consumista que em va agafar a Santiago. Ja no tindré "cuesta de enero" sinó directament de desembre... Per què?!!!! Per què?!!!! Però si, en teoria, a mi comprar no m'agrada!!!!!


• El Motel Bates que em va tocar a Cervo (Lugo) ... Brrrrrrrr... No era del tot sinistre però tenia un aire a tancat i ranci que feia una mica d'angunia, la veritat...


• La de vegades que em vaig predre intentant anar d'un lloc a l'altre. Admetem-m'ho, la senyalització de carreteres no és el punt fort dels gallecs. I tenen un follon d'autovies i autopistes a mig construir... Et fas uns embolics... També hi ha part de mea culpa: a qui se li passa pel cap anar-se'n de ruta sense un bon mapa de carreteres?!!! eh?!!!


• L'hotel de 4 estrelles que havia de ser un Spa i resulta que encara l'estaven construint... Quina decepció!!!!! Imagineu-vos que em vaig arribar a comprar un bikini expressament perquè ja em veia banyant-me en algun jacuzzi... rollo mmmmmmmmmmm.... I m'ho vaig haver de pintar a l'oli i el bikini me'l menjaré amb patates... Algú en vol un de regal de Nadal??? jejeje!

Bueno. Tinc moltíssimes coses més per explicar però ja ho aniré fent durant els pròxims dies... Ara sí que no em penso moure de casa en una bona temporada!!!!!

MISSING IN ACTION

He estat MIA (Missing in Action - Desapareguda en Combat) durant els últims dies perquè, precisament, estava de "combat"... per Andalusia!

Coses xules:

• Sierra Nevada i el Mulhacén nevats, vistos des de l'autovia de Guadix a Granada, amb un cel blau, blau, blau...


• Tenir ocasió d'escoltar la Juana María Gil, professora titular de filosofia del dret de la Universitat de Granada parlant de violència masclista i d'igualtat d'oportunitats entre dones i homes des del punt de vista legal i jurídic. Un discurs absolutament nou per mi, centrat en analitzar si els drets constitucionals bàsics com la vida, la integritat, la igualtat, la llibertat, la seguretat i la dignitat de les dones es troben realment tutelats i garantits per l'Estat i l'ordenament jurídic; o si, pel contrari, es troben fins a cert punt abandonats. I, per tant, l'Estat i l'ordenament jurídic també són "maltractadors". Va ser un privilegi escoltar aquesta dona menuda que, amb poc més d'una hora, va estar fent-nos anar des de les teories de l'Estat (Hobbes, Locke i Rousseau), fins a les petites discriminacions de cada dia, passant pel tema de la conciliació, per la nova llei d'igualtat i pels conceptes de feminisme i masclisme... Genial. Si teniu ocasió, no us la perdeu, en serio. Encara que us soni a xino tot el que acabo de dir.


• Sessió de tapeo posterior amb una col·lega andalusa amb qui, entre gamba i gamba, i birra i birra, vam estar comentat els Micromasclismes i l'etern autisme emocional dels homes... jejeje!


• Retrobada sorpresa amb gent que feia un parell d'anys que no veia. Gent amb qui havia treballat a gust i compartit molt bons moments entre reunió i reunió. Gent que em va fer descobrir una zona d'Espanya molt poc coneguda: Las Merindades, a la província de Burgos. Hi heu estat? És molt xulo!

Coses no tan xules:

• 800 Km en 3 dies. Andalusia de punta a punta....


• La meva feina a Guadix: un mal de cap que es va allargant...


• L'esmorzar a Almería: no pregunteu, repeteixo, no pregunteu què hi havia al suc de taronja que em vaig beure sense mirar i que només vaig veure quan només en quedava un cul... eeeeeeeeeeeecccccccccccssssssssss...


• Haver de treure un dit de gel del parabrisa del cotxe sense carregar-me ni el vidre ni els netejaparabrises i sense tenir aigua calenta a l'abast...


• Que sí, que Andalusia és la terra de l'oli d'oliva però... ejem... és necessari que tot vagi absolutament negat en oli?

I àpala, la setmana que ve Galicia... Alegria!

SOLUCIÓ

Ho he trobat avui a Postsecret. La meva solució és: "I'll be so much healthier (and happier!!!!) even if I'm the estranged one!!!".

ESGOTADA I A PUNT DE PLORAR

Teniu algú a les vostres famílies que us posi en situacions de les que en fugiríeu com de la peste? I no podeu? I heu de fer bona cara? I no podeu dir que allò és una suprema collonada? I no només heu d'estar en la situació, sinó, que a més, hi heu de dedicar emocions, esforços i temps de vosaltres mateixes? Un temps que heu suat tota la puta setmana currant fins a les tantes cada dia i del que només voldrieu pau i tranquil·litat?

Heu estat mai tan cabrejades o frustrades que no heu pogut dormir? De posar-vos a punt de plorar de ràbia? De no poder parar de donar voltes a les coses que us sembla que fa anys que han passat de taca d'oli? De voler agafar a algú i fotre-li un parell d'hòsties?

Us heu sentit mai tan acorralades que us fa por pensar què pot passar més endavant? Que no sabeu què heu de fer, de dir, de pensar? Que ja no sabeu què és el correcte perquè és TAN DIFERENT en relació a la vostra manera de veure el món, la vida, la família, les coses? Heu tingut mai ganes de "trencar la baralla" i dir PROU? I a la merda les implicacions que aquest prou pot tenir?

Efectivament. Ho heu endevinat. Avui NO ÉS UN BON DIA. I no ho va ser ahir. Ni abans d'ahir. Ni dimecres passat. I demà tampoc serà bon dia. Ni dilluns, ni dimarts, ni dimecres. I ja veurem dijous.

FASTIGUEIG I PREGUNTES

FASTIGUEIG

La Magdalena Álvarez em fastigueja. Sincerament.

I em fastigueja més enllà de si ha gestionat bé o malament el tema de l'AVE i les rodalies. La veritat és que estic poc informada però, així a ull, jo penso que aquesta senyora ha gestionat fatal el problema sorgit, no necessàriament les obres. És a dir, crec que en el tema obres s'ha vist condicionada per governs anteriors, licitacions ja fetes, i decisions d'altres sobre el traçat.

En fi, el que em fastigueja de la Magdalena Álvarez és la seva actitud. La senyora, per dir-ho finament, és una macarra. El Congrés no la reprova per 3 vots (2 de 2 trànsfugues) i la pava arriba dient que "muchá grasiá po la confiansa de la camará voy a trabajá pa seguir hasiendo cosá". Quins collons! L'enganxada que va tenir amb l'Herrera pel tema de "dobladas y partidas" ja va ser d'una dimensió estratosfèrica... Però és que cada vegada que obra la boca em genera un cabreig monumental... I enmig de tot el merder, si no vol dimitir, ni tan sols ha tingut els pebrots de demanar disculpes, cessar algú o, com a mínim, mantenir un perfil el més baix possible.

I també em fastigueja enormement l'actitud del PSOE. Perquè jo ja no demano que en ZP la cessi. Ho hauria de fer, sí. Però també entenc que a Madrid tenen els ulls posats a les eleccions de març i no estan per segons quines piruetes. El que sí que no aguanto és que la bancada sociata aplaudeixi a la senyora Álvarez cada vegada que es posa xula, que li montin sopars de "desagravio", etc. No és l'actitud.

Jo vaig votar PSC les eleccions generals passades. Sí, amb la ressaca de l'11 de març i el PP fent un cop d'estat mediàtic. Però tinc claríssim que aquesta vegada voto Iniciativa.

PREGUNTES... Ètiques.

Heu seguit la notícia de les clíniques de Barcelona on es feien abortaments il·legals?

Premisa 1: jo sempre he sigut una defensora del dret de les dones a abortar lliurement. Sincerament, crec que no hauria d'estar condicionat a informes clínics o psicològics de cap tipus.
Premisa 2: però només els primers mesos de l'embaràs. És a dir, fins a la 24ena setmana que és quan un fetus - bebé comença a ser viable fora del ventre de la mare.

Pregunta 1: A partir de la 24ena setmana. L'abort hauria d'estar permès? Suposo que només en casos de perill greu per la salut de la mare... Però, qui s'assegura que aquest perill sigui real? I aleshores, què es fa? Es mata un fetus que ja seria viable?

Pregunta 2: No us fa mal tot quan llegiu o sentiu que a les clíniques aquestes es van fer abortaments de bebés de 8 mesos????

Pregunta 2: No us quedeu amb una sensació rara quan llegiu al diari l'expressió "trituradora de fetus"? A mi em fa una angunia...

Aleshores?

RIURE

Estic de feina fins a les orelles però he pensat que ens mereixem riure una estona, oi?

VARIS EN DILLUNS 2

Feia dies que no feia un varis, eh? Vamoh p'allá:

• Estic home alone... snif, snif. El Mico ha largat avui a primera hora i no torna fins a finals de setmana. I la setmana passada també va estar fora uns dies... Realment, quan coincideix que tots dos dos tenim una època de viatges es fa una mica dur, eh? Jo largo la setmana que ve, del 3 al 5. I la següent, del 10 al 13. Al final, haurem passat un mes entrant i sortint... i passant pocs dies junts a casa... Un pal.


• Com que sóc una inconscient ahir vaig caminar uns 2 km, vaig ajudar a la família del Mico a collir olives i vaig carregar pesos. Resultat: a la nit les pèrdues eren una mica més fortes de lo habiutal. Ja ho sé: mea culpa total. Osti, però és molt difícil cuidar-se quan et trobes bé i no et fa mal res!


• Exacte: aquest cap de setmana hem estat a La Reserva. I estava tot molt bonic, de tardor total. La veritat és que sort que els colors de la tardor són tan xulos perquè, per mi, és una estació una mica depriment. Això de que es faci fosc tan aviat em fot un munt. Ahir, a La Reserva, però, una vegada es va haver aixecat la boira, feia un sol fantàstic i el cel era totalment seré. I feia aquell fred viu, que et desperta tots els sentits. I a la nit, vau veure la lluna plena? L'hauríeu d'haver vist mentre baixàvem en cotxe cap a Barcelona: era enorme i feia un munt de claror. I els camps i les muntanyes i els núvols quedaven il·luminats... Bueno, molt bucòlic tot plegat, la veritat.


• Heu anat mai a collir olives? Tot i ser de poble, la meva relació amb les feines del camp ha estat sempre inexistent. Per tant, mai m'havia aproximat al meravellós món de les olives (excepte les farcides d'anxova, clar) fins que no vaig conèixer el Mico. A casa seva tenen oliveres i cada any cullen olives per fer-se el seu propi oli. És una feinada de campionat, en serio. D'acord, l'oli està boníssim però, per mi que sóc una comodona i lo del camp no em va, no val la pena. Fa tanta fred... Tanta... I et passes tot un matí donant-li cops als arbres perquè després vingui el sogre a dir-te que dels 4 sacs arreplegats en sortiran 10 litres... Anda ya! Digueu-me insolidària però ja fa anys que me n'escaquejo tan com puc...jejeje!

Au, feliç dilluns!

INTIMITATS

Aquest és un post dedicat especialment a la Sandra i a la Núria que volen canviar la plantilla del seu blog i no poden... Noies, això és un estríptis. Aquesta és la pinta que té el meu blog per dins, a l'apartat plantilla:






Si us hi fixeu, l'opció que surt clicada és "modificar html". A la finestra gorda, la de baix, és on s'hi enganxa el codi html de la plantilla nova. Aquest codi és el que us heu hagut de baixar i de desar al vostre disc dur prèviament.



Si la pinta del vostre blog no és la mateix que la meva podria ser que blogger us fes la punyeta perquè no pugueu posar-vos plantilles que no siguin seves... És a dir, que en les noves versions de blogspot no es puguin posar plantilles que no siguin fetes per blogger...



Què, com ho veieu?

PENDONEJAR

Heu anat mai a treballar amb la mateixa roba que duieu el dia abans perquè heu passat la nit fent marranades a casa d'algú altre i heu sortit del llit amb el temps just d'arribar al curro?



Jo sí. En mis años mozos.... I apostaria bastanta pasta en que la meva jefa també.



Perquè avui, per primera vegada des de que treballo amb ella, ha vingut a la feina amb la mateixa roba que duia ahir. Si tenim en compte que és difícil veure-li la mateixa peça de roba dues vegades a l'any, entendreu la magnitud de la tragèdia... I, a més... hi duia una taca!!!!



Je!je!je!... Pendona!

CONTROLAR

Controlar, segons el diccionari:

• Verificar, sotmetre a un examen minuciós.
• Vigilar, censurar. Controlar les entrades i les sortides.
• Regular, dirigir el funcionament. Dispositiu per a controlar una màquina.
• Exercir una influència directiva o restrictiva sobre quelcom.
• Tenir sota domini. Controlar la situació.
• Tenir domini sobre si mateix. No saps controlar-te.

Quin horror no? Doncs bé, per culpa d'algun trauma infantil encara per acabar de desxifrar*, sóc una persona bastant controladora. La majoria de les vegades, en el bon sentit de la paraula. És a dir, m'agrada tenir les meves coses controlades: conèixer-les, veure-les venir, saber-ne tots els detalls, i poder decidir què vull. Sobretot, poder decidir ben informada. Això em dóna seguretat.

Així, i per exemple, no vaig parar fins que no ho vaig saber tot de l'operació: contingut, tècniques a utilitzar, possibles complicacions, etc. El Mico em mirava amb cara de "estàs xalada". Ell d'aquestes coses no en vol saber res. Jo, en canvi, necessito saber-ho tot.

El mateix amb moltes altres coses: m'agrada conèixer i planificar què faré en un cert temps vista. I m'inquieta molt pensar que no puc planficar, organitzar o dirigir. Els imprevistos em destaroten bastant i em costa reaccionar... Adaptar-me als canvis se'm fa difícil... Em fot que d'altres persones decideixin per mi o m'organitzin la vida... Em seguiu? La part més negativa de tot plegat és que, a vegades, sóc bastant cap-quadrada i inflexible...

El millor? Que em conec. Sé que peco d'això. I intento "relaxar-me". És a dir, em dic a mi mateixa que la vida serveix per carregar-se tots els plans que jo pugui fer, que dels canvis i dels imprevistos també en podem gaudir i aprendre... I que jo mateixa m'adono de que, en moments concrets, estic essent cap-quadrada i inflexible i intento mirar-me les coses d'una altra manera... Però està essent una batalla dura, eh? Diguem que el 75% del temps sóc la Gatxan controladora i el 25% restant sóc la Gatxan "take it easy". La qüestió és: ho puc dividir per temes? Puc aconseguir ser controladora per unes coses concretes i ser relaxada per unes altres? Crec que d'aquesta manera podria combinar lo bo del control amb lo bo del relax... Com ho feu vosaltres?

*A vegades penso que els traumes infantils estan sobrevalorats... jejejeje!

PROVA SUPERADA!!!!!!

Buenooooo... doncs aquí estic. Prova superada!!!!! En resum, l'operació el dijous va anar molt bé i la recuperació està essent bastant indolora i tranquil·la. Alegria!!! Va ser una experiència, això sí. Jo no havia estat mai ingressada ni tampoc m'havien fet passar mai per un quiròfan... Així doncs, tot va ser prou nou i interessant...

Em va venir a buscar un camillero que em va haver d'ajudar a pujar a la camilla perquè la bata aquella que et donen no et permet moure sense ensenyar-ho tot... Penseu que, en aquells moments, encara t'importa el que es vegi i el que no... Més endavant se te'n fot. I se'm feia molt raro que em portessin en camilla estirada amunt i avall. Quiròfans: gorra pels cabells i peücs pels peus... I després em ve un pavo amb una gorra tipus Anatomia de Grey (amb dibuixets rollo còmic) que em diu que serà el meu anestesista. Ah molt bé. Primer problema: em diu que m'ha de posar una via pel suero. Via? Suero? !!!! D'això ningú me n'havia dit res! Em busca les venes al braç dret. No les troba (???? jo diria que sí que n'hi ha però ell sabrà....). Em busca les venes al braç esquerre. I en troba una on em punxa i em posa el càteter. Problema: sembla ser que tinc una merdeta de vena i el càteter no entra del tot. eeeeeeccccccssssssssss. Total, torna a buscar les venes al braç dret. I en troba una. I em punxa i aquesta vegada tot va bé. En resum: UN MAL!!!!! En serio. Això va ser de lo pitjor de tot plegat.

I després va venir el que més por em feia: l'epidural. A aquestes alçades, entre la fred que feia i els nervis que tenia, estava tremolant. Em diuen que m'assegui, creui els braços i me'ls posi als hombros. Que baixi els hombros i el cap. Que la barbeta em toqui el pit. Alguna cosa més? Pesats! Noto que l'anestesista em toca la columna. Ai quina por! I de cop, noto una punxadeta de no res, una sensació rarilla, alguna cosa més, i em diuen que ja està. JA ESTÀ????? En serio?????

I res, poca cosa més. Em van cobrir amb roba blava. Lo del quiròfan no era verd??? Les cames se'm van adormir i la sensació era rarilla. La ginecòloga va començar a fer coses allà baix que es veien en una pantalla però no feien mania ni fàstic. De totes maneres, també era difícil entendre què m'estaven fent. L'anestesista em va posar un trasto a un dit de la mà que pitava de tant en tant. I al cap de 20 minuts o així em van dir que ja estava. Aquí ja no em podia moure. De cintura cap avall tot era com quan el dentista t'adorm la boca. Em van carregar a pes a la camilla. Em van pujar a l'habitació. Em van carregar a pes al llit. Em van enxufar calmants amb el suero. I àpala, a esperar que se'm despertessin les cames...... 4 hores!!!! Al final, les úniques coses que em quedaven adormides eren els talons dels peus i el cul. Curiós, eh?

Em vaig haver de quedar a passar la nit a la clínica. Va ser un pal perquè amb el suero no podia moure el braç i dormia fatal. I les enfermeres anaven entrant a fer-me coses. Els calmants em van semblar molt bé. Però a no sé quina hora vaig enganxar a una enfermera intentant posar-me el termòmetre sense despertar-me. Que maja. Però per què collons m'havia de posar el termòmetre?????!!!!!!! En fi... Al matí següent va passar la doctora amb una bossa de El Corte Inglés... ????!!!!!.... Em va dir que em dopés pel dolor post-operatori i que nanai de fer .... ejem... durant 2 setmanes.....?????!!!!!... Que tindria pèrdues i que res de utilitzar tampax o de banyar-me. Vale. I que àpala, ja ens veurem.

Doncs molt bé. Ara estic al sofà de casa. Aprofitant-me del Mico....jejejeje! Si estic una estoneta dreta o fent coses em quedo aixafada però per la resta, bé. Els okupes del costat de casa estan fent una festa o sigui que estem entretinguts. I la gata està feliç. Des de que viu amb nosaltres que no havíem estat tantes hores fent-li cas. Alegria.

Moltes gràcies pels comentaris desitjant-me sort. Crec que n'he tingut.

RAMBLING

Rambling és la paraula que utilitzen els anglesos per definir això de passar d'un tema a l'altre sense gaire més lògica que el fil dels pensaments... Doncs bé, avui toca ramblejar una miqueta.


Aquest cap de setmana va ser una mica pffffffffff. Vaig haver de treballar tot el dissabte al matí i el diumenge a la tarda marxava de viatge... Amb tot, també vaig fer coses divertides. Divendres vam anar a sopar amb la colla per celebrar l'aniversari de dues de les meves amigues que han fet 30 anys amb pocs dies de diferència. Sabeu on vam anar? A un restaurant xino on el propietari fa màgia i alguns monòlegs... Friki, eh? Es veu que és un tiu bastant famós, que ha sortit a la televisió i en premsa vàries vegades... Jo no n'havia sentit a parlar mai. I va estar prou bé, la veritat. Per fer quelcom diferent.

I dissabte a la nit vam anar a sopar a casa d'uns amics i vam acabar fent una partida de poker... jejeje! Que decadent, eh? Jo no en tinc ni idea i vaig ser la segona a arruinar-se... Clar que no jugàvem amb peles sinó amb fitxes de casino, que un amic que encara és més friki se les va comprar expressament per les timbes....

Ahir em pensava que tindria bronca amb la jefa i estava ralladíssima. Amb la moral pels terres perquè hi havia hagut una cosa que jo no havia acabat de fer bé (d'aquí lo d'haver de currar el dissabte) però també perquè la jefa té un caràcter... Coses que d'altres caps s'agafarien prou bé per ella són una muntanya. És a dir, té un nivell d'exigència molt i molt elevat i això combinat amb unes formes que no sempre són les adequades... Us estranya que a vegades faci por?

I demà m'operen. La meva faceta desarraigada, solitària i individualista s'ha sorprès de que tothom vulgui venir a la clínica. En serio. Si lo que em fan és una xorrada! Jo em pensava que estaríem el Mico i jo. Anar, operació, tornar i punto. Doncs tant el meu pare com la seva ex (amb qui tinc molt bona relació) han insistit en venir i estar per allí durant tota la història. I clar, davant de tant d'interès i insistència no he tingut pebrots de dir-los-hi que es quedessin a casa. El que s'emporta la pitjor part, però, és el Mico....jejejeje... Que haurà d'aguantar-los i donar-los-hi conversa mentre duri la juerga... jejejeje!

I pel que fa a l'operació el que més por em fa és l'epidural (que no és ben bé una epidural però com si ho fos). En serio. Això de que em clavin una agulla al mig de la columna... brrrrrrrrrrrrrrrrrr....... Em dóna una grima... Espero que passi ràpid i com que sé que no ho veuré... Aish.

I res... tinc una gana....

CANÇÓ DE BRESSOL PER A PERSONES GRANS

Les primeres vegades que em vaig adormir amb el Mico al costat sonava aquesta cançó. Per mi, doncs, és molt especial. Es diu Cluster One i és de Pink Floyd. Tingeu paciència (el principi és una mica llarg i estrany) però després, tanqueu els ulls, respireu fons i gaudiu-la... Potser us adormiu.

BON VEÏNATGE

Definitivament sóc una mala presidenta d'escala... però és que em fa un paaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaal. En serio. Ser president/a d'escala és d'aquelles coses que no saps ben bé perquè existeixen... Responsabilitats col·lectives que et toca assumir sense que, en realitat, tingui cap tipus de sentit, no? aish, no sé... Jo sóc molt bona assumint les meves de responsabilitats... però lo d'haver-me de preocupar per "la comunitat"... uf. Dir-vos, per exemple, que ni sé ni vull saber qui va canviar un llum que s'havia fos. Sí, ja ho sé, això era una feina que em tocava a mi però..... pfffffffffffffffffffffffff. M'enteneu?

Bueno. Doncs enmig d'aquest desinterès i poques ganes per la meva banda, s'ha obert la III Guerra Mundial. El que em faltava! Recordeu el tema de les obres que s'havien de fer? Doncs mentre que els veïns de dalt han decidit que la comunitat llanci la casa per la finestra i ho arregli tot, tot i tot; els veïns de baix han decidit que ells no deixen anar ni un duro. Que es faci el mínim i àpala, "a por otra cosa mariposa". I jo a mig. Els de dalt estan desapareguts i l'única cosa que fan és obstaculitzar-ho tot i negar-se a arribar a acords. I els de baix estan en plena campanya "de acoso y derribo" i es dediquen a passar per casa nostra cada vespre a tocar-nos els collons. És a dir, a intentar convencer-nos que la seva postura és la intel·ligent i que fem pinya amb ells per anar contra els de dalt.

Us podeu creure que encara no hem aconseguit aprovar un pressupost per les obres des de la primavera?????!!!!!!!! I així anem!

La meva legislatura s'acaba aquest desembre 31. Vinga que ja queda menys!!!!! Ja veieu que, contràriament a lo habitual, jo no vull ser presidenta ni un minut més.

HISTÒRIA D'UN CAP DE SETMANA

• Divendres - 20.35h: Cine. Las Trece Rosas. Molt i molt i molt bé però un tip de plorar...
• Dissabte - 12.50h: Cua a l'AP-7 camí de El Poble. Per què? Per què? Per què? Però si la temporada de platja ja s'ha acabat!!!!
• Dissabte - 14.00h: La família explica que s'ha mort l'oncle francès casat amb una tia republicana exiliada. De vell. Moment ideal per recordar i comentar la guerra civil, la postguerra i el franquisme amb els avis que ho van viure en primera persona. Si no n'havíem tingut prou amb Las Trece Rosas, 2 tasses. Alguns de la meva família de El Poble era rojos, d'altres eren massa pobres i tenien massa por com per ficar-se en res. Dos ties exiliades. Un oncle a la presó. Però no li va passar res greu a ningú. A la meva besàvia la van denunciar per ajudar a la família de l'oncle que estava a la presó. Va anar la guardia civil a casa, ho va regirar tot i es van emportar uns quants duros de plata del meu avi. El meu besavi va anar a parlar amb el seu amic fatxa (exjefazo de la CEDA) que s'havia refugiat a El Poble durant la guerra. I l'amic li va dir que firmés una declaració, que el denunciant l'endemà estaria mort. El meu besavi va dir que no calia. Que amb el retorn dels duros de plata i demanar perdò ja n'hi hauria prou... Quines històries, eh?
• Dissabte - 18.00h: La meva amiga que m'ha dit que em trucarà per anar a fer un cafè, no truca... Quan l'he trucat m'ha dit que ha tingut mal rollo amb el marit... Vale, m'espero al sofà llegint El Juego de Ender. Quina paranoia de llibre. Vols dir que acabarà gaire bé això de la meva amiga i el marit? El marit és una mica especial. Té unes coses.... I sembla que la meva amiga està farta d'aguantar segons què... ai senyor... Em té preocupada perquè la veig fotuda. No truca. Bueno. Amb aquest panorama no m'estranya...
• Dissabte - 22.30h: Fondue a casa d'uns amics. Nyam.
• Diumenge - 02.45h: Barraques!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! Quanta gent, per favor! Arribar a la barra és una lluita cos a cos que només pot guanyar qui tingui els colzes més esmolats... jejeje! Quina fred! Musiqueta + 1 birra (no puc beure res més que he de conduir) + xerrameca amb coneguts + olor a porro + empentes per un costat i per l'altre + "hola què tal quan de temps feia que no et veia" + anem a clapar que tinc els peus glaçats.
• Diumenge - 12.00h: zzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzz.
• Diumenge - 14.00h: Amanida i arròs a la cassola en família. Nyam.
• Diumenge - 19.30h: AP - 7 avall.
• Diumenge - 21.30h: Derrota apabullant al Carcassonne on line. Aish!
• Diumenge - 22.30h: Porca Misèria repassant feina de cares al dilluns. Masoca, ja ho sé.
• Diumenge - 23.50h: zzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzz.

I ara una setmana de 5 dies....

DESPERTAR

He vist això al blog de la Barbara i m'he despitxorrat... Voleu saber com ens desperta la Saigon cada dia? Exceptuant la garrotada final, és idèntic!!!!

CUINETES I CURRO

En sabeu de cuinar? Jo no gaire. Tinc poc temps, poca imaginació i poca memòria per la cuina i clar... Així no fem res de bo... jejeje! De totes maneres, ahir em van ensenyar a fer una amanida i una vinagreta molt i molt bones i he pensat que millor deixar-ne constància en algun lloc. És que d'aquí a uns dies voldré fer-les i ja no me'n recordaré de res. A més, així ho comparteixo.

Amanida:

• Opció 1: barreja de verds (rollo bossa d'aquestes que venen al supermercat) + fruits secs (avellanes i ametlles) + formatge en pols (del de pizza) + mandarina.


• Opció 2: barreja de verds + salmó fumat tallat a trossets.

Vinagreta: Oli d'oliva + vinagre de poma/sidra + pebre + sal + sucre + kiwi. Tot passat pel minipimer. És molt bona!!!!!!!!

Què us sembla? Si ho feu ja em direu si us ha agradat.

En un altre ordre de coses.... Feu pont? Jo no. I molt serà si no he de currar des de casa demà o el cap de setmana també... I a més, porto una mala llet... La meva jefa sí que fa pont. Després d'haver estat dos dies fora en un viatge que m'he currat jo i al que hauria d'haver anat jo. Però m'he quedat aquí sense que ningú m'hagi donat cap explicació lògica del perquè.

I després la molt guarra em diu que pel 5 hem de lliurar una cosa a un client i que ella fa pont. I m'ho diu en plan "aish, és que ja tinc els bitllets agafats, amb lo malament que em va fer pont perquè, clar, tenim tanta feina... però com que ja ho tinc tancat...".... PUTA!

Sabeu quin és el problema de fons? Doncs que no ha sortit cap oferta de curro lo suficientment decent com per enviar-hi un CV i que fa unes quantes setmanes que estic de molt mala hòstia amb la feina. És a dir, la meva manera d'enfocar el tema ha canviat qualitativament. Abans rajava una estona però la mala llet se me n'anava de seguida. Ara no. Ara estic estructuralment emprenyada. Em direu que sóc una amargada i estaré temptada de donar-vos la raó. Evidentment, això no és sostenible... Problemes relacionats? La progesterona de les pastilles que m'estic prenent de cares a l'operació que m'està trastocant + la indeterminació sobre què vull ser quan sigui gran + etc.

Vale: Ooooooooooooooooooooooommmmmmmmmmmmmmmmm!

NOVES CLASSES PRIVILEGIADES

Ja ho sé. El títol del post és un rollo. Però deixeu-me que m'expliqui i veureu com tothom hi té quelcom a dir. Us explicaré el cas de dues amigues:

• La N es va quedar embarassada fa cosa de 2 anys. Va tenir un embaràs còmode i sa. Sense grans problemes. Es va trobar bastant bé durant tot el temps i, al 7è mes, va decidir que ja en tenia prou de treballar. Va anar al metge, li va dir que tenia ciàtica, i es va agafar una baixa fins que nasqués la criatura. Una vegada va haver tingut la seva filla, i acabat el permís de maternitat (16 setmanes), es va acollir a una excedència d'un any. Quan la nena ja tenia un any i 4 mesos la va portar a la guarderia i se'n va tornar a treballar. Amb reducció de jornada i totalitat del sou. Això sí.



• La A es va quedar embarassada l'any passat. Va tenir un embaràs còmode i sa. 7 dies abans de sortir de comptes sortia del curro a les 9 del vespre. L'endemà ja no va anar a treballar perquè no s'acabava de trobar bé i va parir el dia següent. Després de 3 mesos, ha tornat a treballar en una fòrmula creativa: treballa full time 3 dies a la setmana i està de permís de maternitat els restants. Així fins que la nena tingui 6 mesos. Després, si vol i l'empresa hi està d'acord, podrà reduir-se la jornada. Amb reducció de sou, això sí. Excedència??????

Test: endevineu quina de les dues és funcionària.

Per què el títol del post es diu noves discriminacions? Doncs perquè en l'àmbit de la conciliació de la vida personal i professional s'està creant una realitat dual al nostre país. L'administració pública, partint d'un suposat deure de ser exemplificadora i suposant que les empreses privades li seguiran el pas, ha establert un sistema de privilegis del que sols se'n beneficien els/les funcionaris/es.

Per què? En el fons, el que s'ha volgut és assegurar el vot d'una administració que, recorde-m'ho, és inoperant, ineficient i mediocre. De bons funcionaris n'hi ha ben pocs, creieu-me. I més enllà d'això, no s'ha aconseguit res més. Les empreses privades, en realitat, no li han seguit el pas a l'administració i els treballadors/es continuem conciliant poc i malament. És just que la N tingui més drets pel fet de ser funcionària? És just que la seva "ciàtica" l'haguem pagat entre tots, amb una seguretat social que va com va? És just que ella hagi pogut tenir una ciàtica mentre que la A ha hagut de treballar fins l'últim dia, a risc de veure perillar el seu lloc de treball? És igualitari que una persona continui cobrant la totalitat del sou mentre que l'altra veu com se li redueix la part proporcional a la reducció de jornada? Quants pares de l'empresa privada s'han pogut agafar una part del permís de maternitat sense que els hi hagin posat mala cara? Etc.

En fi. Ja sé que el to del post és diferent al que utilitzo habitualment. Però és que estic encesa. Porto tota la tarda arreglant un manual que repassa tots els drets i serveis als que hauríem de tenir accés els treballadors i les treballadores en matèria de conciliació.... JUAS, JUAS, JUAS... I com més va, més m'encenc.

Normativa bàsica de referència (per qui vulgui consultar com està el tema):

• Llei 6/2002, de 25 d’abril, de mesures relatives a la conciliació del treball amb la vida familiar del personal de les administracions públiques catalanes i de modificació dels articles 96 i 97 de1 Decret legislatiu 1/1997.
• Llei 18/2003, de 4 de juliol, de suport a les famílies.
• Ley Orgánica 3/2007 de 22 de marzo para la igualdad efectiva entre mujeres y hombres.
• Ley 39/1999, de 5 de noviembre, para promover la conciliación de la vida familiar y laboral de las personas trabajadoras.

FOTOS XULES

Perquè és divendres i perquè m'agraden i perquè...

CAFÈ I PERSONALITAT

M'han regalat una cafetera d'aquestes del sistema Nespresso. Cada vegada que la miro penso en en George Clonney dient lo de "What else?...", jejeje! Conyes a part, el cafè està molt bo. Just quan m'estava plantejant tornar a deixar el cafè, ara de forma definitiva, va i em regalen la cafetera... Bueno, ja en tornarem a parlar d'aquí a uns anys, doncs.

Ahir vaig anar a la botiga de Nespresso a Passeig de Gràcia a comprar les càpsules amb el cafè... Aish, quin fàstic. Mira que n'hi ha de gent pija a Barcelona, eh? Senyors i senyores de mitjana edat, amb pinta de cirurgians, trajo impecable o polo lacoste, bolsos loewe... brrrrrrrrrrrrr.... A més, la botiga va de "som rollo selecte" i els floreros que t'atenen aprofiten per intentar endinyar-t'ho tot. I jo, com que no tinc massa personalitat*, vaig sortir d'allí havent comprat la última promoció per als "nou vinguts" (rollo secta): un fotimé de càpsules de tot tipus de cafè posades en una caixa moníiiiiiissima... En fi...

Evidentment, no penso tornar a trepitjar la botiga. D'aquí a 2 anys, que és el que trigaré a pulir-me tot el cafè que vaig comprar ahir, ja faré la comanda per internet.

*Aquesta afirmació no és gratuïta: a mi sempre aconsegueixen col·locar-m'ho tot. Sóc d'aquelles persones que no saben dir no. Així, per evitar comprar coses que sóc conscient que no necessito em dedico a esquivar-les. Per exemple: he deixat d'anar a vàries perruqueries on em volien vendre tot tipus de potingues pel cabell, he deixat d'anar a la fisioterapeuta perquè em va intentar endinyar una espècie d'homeopatia feta de calostre de ballena (en serio!), etc. De totes maneres, el tema botigues és més senzill, no hi entro i punto.

FER MARRANADES EN PÚBLIC

Ahir vaig anar a dinar a un restaurant que hi ha al costat del curro amb una companya de feina. Mentre xerràvem de com ens havia anat el cap de setmana vaig veure de reüll a una parella que, davant de la porta del lavabo, començava a petonejar-se i magrejar-se a base de bé... Si. Allà mig. Entre el meu primer i segon plat. Ben arrambadets l'un amb l'altra, ell li va agafar fort el cul, ella va posar les seves cames entre les d'ell, el morreig era espectacular, ell li va començar a petonejar el coll, etc. Us en feu una idea, no? Ho van deixar estar quan el lavabo de noies va quedar lliure. Ella hi va entrar i ell va sortir fóra del restaurant a esperar-la. La veritat és que jo els tenia de reüll però la meitat del restaurant, els veia sense haver de mirar... Sí, un dinar entretingut. I això que el restaurant és d'aquests de menú a 10€...

En fi, a mi no em va molestar. Si s'haguessin començat a treure la roba, sí que hagués flipat en colors però... molestar-me? No. Deu ser la vena voyeurista que gasto. Aquestes coses no m'ofenen. El que sí que passa, però, és que al·lucino de que la gent tingui la capacitat de fer marranades en públic sense immuntar-se. Digueu-me reprimida però jo em moriria de vergonya. Sóc totalment incapaç d'anar més enllà del tradicional morreig de discoteca: fosc i alcohòlic. La resta, en privat.

Crec que una cosa és el morbo aquell de si t'atrapen: els lavabos de la facultat, el picadero del poble, etc. I una altra és muntar-t'ho en públic. Directament. Em seguiu? Aleshores, la meva pregunta és: heu fet marranades en públic alguna vegada? I què tal? M'estic perdent algo?

COMPARTIR PIS

Una de les millors experiències que m'ha aportat el fet de ser una "expatriada" (és a dir, haver baixat a Barcelona a estudiar i haver-m'hi quedat) ha estat compartir pis. Durant 6 anys vaig viure amb la N. i l'E. i, més enllà de compartir espais físics, vam compartir emocions, experiències, aventures, sensacions... En algun moment d'aquests 6 anys elles van ser més família meva que la meva pròpia família, el meu puntal, la meva força. Les unes per les altres.

Podria explicar-vos 1000 aventures i 1000 rialles. Barbaritats d'aquelles que només es fan amb vint-i-pocs. Novios, juergues, llogaters, examens...

Avui sopo amb elles. Amb el temps ens hem allunyat les unes de les altres i els 6 anys van acabar en desbandada. Van sorgir algunes tensions, alguns marrons, alguns retrets que, de fet, van ser inevitables. Fer-se gran vol dir créixer i canviar... Amb tot, el carinyo perdura. I, sobretot, perdura el valor a tot allò compartit, a la vida viscuda conjuntament. Per això avui sopem juntes. Ens explicarem les darreres novetats, algunes alegries i alguns disgustos. Comentarem la jugada. I acabarem la nit recordant somrient aquella vegada que teníem examens i que...

ALZHEIMER

Des d'ahir que la crònica política i social dels diaris s'ha omplert d'aquesta paraula, Alzheimer. I tot arrel de que en Pasqual Maragall ha fet públic que n'és malalt. No vull entrar en l'anàlisi política. Ni tampoc dir més o menys el mateix que ja han dit altres persones i que comparteixo en gran mesura. Del que vull parlar és de la malaltia...

Fa uns mesos vaig veure morir una persona. Va ser la fi d'un procés degeneratiu que havia començat 13 anys abans i que havia portat per títol Alzheimer. Al principi s'oblidava de fer el sopar. Després va tenir una fase agressiva. Després es va oblidar de tothom. Després va deixar de parlar. Després de caminar. En algun punt se li va haver de posar bolquers. Més endavant se li va haver de fer papilles. Feia temps que se li havia de donar el menjar. Al final estava enllitada la major part del temps. Li van sortir llagues. Se li havien de fer cures. Es va aprimar moltíssim. Va entrar en coma. I es va morir. I tot això en 13 anys.

Quin panorama eh? Us imagineu això viscut per la família més directa? Dir-vos que va ser una agonia seria dir-vos molt poc.

El més fotut? Doncs que tant la persona com la família no es van poder acollir a res. Ni Llei de la Dependència (aprovada a 30 de novembre de 2006 però en lentíssim desplegament), ni Llei de Serveis Socials (aprovada el passat dia 11 d'octubre), ni servei públic d'assistència domiciliària... Les úniques ajudes? 4 duros que no servien per treure l'angoixa a ningú, bolquers i medecines gratis. Res més...

Que la gent fa anys que es mor d'Alzheimer és un fet. Que l'Alzheimer és una soberana putada, també. Però fa especial ràbia que avui tots els diaris tinguin un apartat de "Què és l'Alzheimer i com es combat". Collons, què passa? Que ningú ha patit Alzheimer abans d'en Maragall? I també fan ràbia paràgrafs com el que apareix a El Periódico:

"El diagnóstico fue confirmado la pasada primavera en el Hospital General de Massachusetts, en Boston. Maragall acudió a este centro de referencia mundial en la investigación del alzhéimer acompañado por la neuróloga Teresa Gómez Isla, que a partir de ahora dirigirá su historial clínico en Barcelona. La doctora, que coordina el Laboratori de Recerca del Alzhéimer del Hospital de Sant Pau, cursó parte de su especialización en esta dolencia en el citado hospital de Boston."

A la persona que jo vaig veure morir, cap metge del servei públic de salut de Catalunya la va acompanyar a EEUU. No va tenir opció a cap diagnòstic precoç per part de cap centre de referència mundial. És ben bé que la salut continua sent una qüestió de butxaca, eh? De que siguis "algú"... Quan l'estàs palmant tant li és si ets de dretes o d'esquerres... La qüestió és que tinguis el nom i les peles perquè se t'obrin les portes als millors tractaments, als millors metges i si poden ser internacionals millor. Quina vergonya, eh?

I això no vol dir que no em sàpiga greu lo d'en Maragall, eh? Realment, l'Alzheimer és una putada com una catedral i suposo que tant ell com la seva família ho deuen estar passant malament. Fent-se'n a la idea. Intentant afrontar-ho amb enteresa. Sincerament, espero que tingui sort. Que pugui frenar la malaltia com més temps millor. I que sigui un procés poc traumàtic. El més fàcil possible. Tant és qui és o qui hagi estat. Ningú es mereix l'Alzheimer.

COSES MERAVELLOSES

Feia dies que volia buscar aquesta cançó per internet. Estic segura que us sonarà: és d'un anunci de televisió que, aquestes dies, posen molt...

La cançó és de la Gianna Nannini. Es diu "Meravigliosa Creatura" i en la seva versió original era una mica més moguda... Però a mi m'agrada aquesta.

PD. També feia dies que volia provar un format alternatiu al Youtube a l'hora de posar música al blog. A veure què tal el Deezer...

LEÓN

La catedral de León

El palau episcopal d'Astorga, de Gaudí

Castrillo de los Polvazares

El Musac

Ens va fer un solet boníssim tots els dies i vam veure coses molt i molt xules. A la Catedral, enmig del Barrio Húmedo, hi estan restaurant els vitralls. Els de la zona nord són més aviat blavosos mentre que els del sud tenen colors més càlids: vermells, grocs, taronjes... Vam anar de tapeo i vam anar al Musac, el museu d'art contemporani. Hi havia una exposició que portava per títol Existencias i que combinava la fotografia, la pintura, els montatges de vídeo... Algunes de les obres eren espectaculars! També vam anar a Astorga i el palau episcopal va ser una sorpresa. Gaudí enmig de Castella (tot i que els de León et diuen que allò no és Castella, aviat començaran amb el Freedom for León...). Vam anar a Castrillo de los Polvazares, al restaurant Cuca La Vaina, a jalar un Cocido Maragato. Vam anar a buscar bolets però no en vam trobar, encara no havia plogut prou... I, en definitiva, ens ho vam passar molt bé. Val la pena.

MÉS DEL MATEIX

Vale. La regla ja m'ha vingut. Alegria.

Truco a la ginecòloga i la infermera em diu: "Ah, d'acord. Així doncs, truques per fer-te l'operació al desembre, no?"

!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!??????????????????????????

No. Pot. Ser.

MASSA INFORMACIÓ

Aquest post és una mica TMI (Too Much Information), aviso d'entrada. Per tant, si seguiu llegint després no em vingueu dient que com puc explicar aquestes coses...

Allà va: estic del rollo de la regla i del pòlip fins els nassos. En serio. Resulta que he d'esperar a que em vingui la regla per poder trucar a la ginecòloga perquè em doni dia i hora per lo de la histeroscòpia (crec que s'escriu així) per treure'm el pòlip. És a dir, fins que no em vingui la regla, no es posa tot en marxa. I la regla no m'acaba de venir... arrghhhhhhhhhhhh!

Sí, ja ho sé, ja ho sé. Em direu que sóc una impacient. Però és que no hi ha res que m'agobii tant com tenir pendents temes d'aquests de salut i anar-los arrossegant. Si fos per mi, això ja m'ho hauria tret de sobre fa setmanes. I no. Aquí estic. Esperant que em vingui la regla.

I lo més fotut? Doncs que sé que és només qüestió de dies. I com ho sé? Doncs perquè abans que em vingui la regla sempre tinc com una espècie de mini pèrdua que m'avisa que, en dos o tres dies, em vindrà. Vaig tenir la mini pèrdua dissabte i aquí estic. Dimarts. I com una rosa, tu! Vale. Potser només és qüestió d'hores. Però és que n'estic fins els nassos d'esperar. En serio.

A més, no saber exactament quan m'operaran és una merda perquè no puc programar res de la feina... Aishhhhhhhhhhhhhhhhhhhh! Hauré de començar a fer ioga...

UN MUNT DE COSES!!!!

Avui és com si fos un divendres: estic cansadíssima de tota la setmana i no tinc gens de ganes de treballar... jejeje! Bueno. Que consti que ja m'he tret del damunt el més urgent i per això ara estic aquí, fent un post amb el munt de coses que fa dies que vull explicar i entre una cosa i l'altra...

• Lo de Guadix està essent una experiència "religiosa". En serio. Més enllà dels vols i de les anades i vingudes, estic aprenent un munt. Sabeu que l'atur de la comarca és gairebé del 30%? Que l'atur femení és de més del 37%? Perquè us en feu una idea, a Catalunya, la taxa d'atur global és del 6,5%, i del 8% en el cas de les dones. Es tracta, doncs, d'una zona MOLT deprimida. I això es nota. Estan fets caldo. En serio. Veus la gent vivint d'una manera... I després veus coses curioses: per exemple, ningú porta casc anant en moto. Ja sé que pot semblar una xorrada però... quan de temps fa que aquí tothom va amb casc? En definitiva, tot això per explicar-vos que és una realitat molt diferent a la que estem acostumats i que, a vegades, des d'aquí és difícil entendre. Així, moltes vegades quan parlem de fons europeus, de compensació interterritorial i de qui paga més impostos hauríem de tenir en compte que, realment, les coses pinten molt malament en segons quins llocs.
  


• En un to més lúdic... Què fareu aquests dies? Nosaltres.... tatxín tatxan.... Anem a León!!!! Si algú es preguna què se'ns hi ha perdut: un amic. Que viu aquí però és d'allà i anem a passar els dies a casa de sa mare (a qui he comprat un plat de ceràmica que fliparà...jejeje!). Jo aquella zona no la conec de res.... I tinc ganes de veure-ho. A més, la catedral de León em va entrar a la selectivitat i ja seria hora de que li donés un cop d'ull, no?
  


• Ahir vaig tenir una conversa super interessant amb el cappo dei tutti cappi, the boss, el jefe, el chulo, el amo, el macho alfa, el baranda, etc. Vam estar parlant de temes de gestió dels RRHH de l'empresa i em va fer alguns comentaris molt sucosos... I el més important, va reconèixer que amb el tema de l'assetjador s'havien equivocat des de bon principi. Que l'havien hagut de fotre fóra molt més aviat. Bien.
  


• Recordeu que vaig dir algo sobre practicar el francès en el meu post dels premis? Doncs bé, us poso 2 vídeos del Youtube d'un senyor que es diu Georges Moustaki i que té cançons meravelloses amb les que vaig créixer. A veure què us semblen. És un estil molt hippy, molt cantautor dels anys '70 però a mi m'encanta. Poesia en estat pur. A casa hi havia un disc seu i cada diumenge el posàvem a tot taco.
  

Ma solitude (la meva solitud)





Le Meteque (l'estranger)

PREMIS NOBEL

Síiiiiiiiiiiiiiiiiiii! Alegria! No us n'heu assabentat? M'han otorgat el Premi Nobel de Literatura per la novel·la aquesta que vaig publicar l'any passat i ara, a part de ser reconeguda i valorada mundialment, em podré retirar i viure dels meus llibres la resta de la vida.... Eh que bé????

Vale. Ni en el millor dels meus somnis.

El Premi Nobel de Literatura haurà d'esperar una mica. Més que res, a que em decideixi a escriure alguna cosa i que resulti que sigui bo, i que algú ho valori, i que m'ho publiquin, i que....

Amb tot, per començar i per anar-me donant ànims, la Joana ha decidit otorgar-me el Nobel dels Blogs.... I m'ha fet un munt d'il·lusió!!!! Sobretot, i amb la mà al cor us ho confesso, perquè des de que estic amb el cuento del blog sempre m'havia sentit una mica pàries... Sip... Veia passar de llarg els memes i jo allà, de puntetes, dient "i jo?, i jo? i jo?".... I res. Però, per fi, ha arribat la meva hora! (Rollo "a todo cerdo le llega.... ejem...") I algú em dóna un Nobel, sobretot pel meu sentit de l'humor... I això segon és com una broma amb mi mateixa perquè sempre he pensat que tinc un sentit de l'humor més aviat escàs i una mica raro... Però bueno. Això es mereixeria un altre post i ara toca el tema Nobels...

Al gra. Les responsabilitats que implica ser objecte d'un premi tan xulo són les següents:

1. Ser nominada o nominat, implica escriure un artícle fent públic el premi i citar el blogger que t'el concedeix, amb l'enllaç corresponent.


2. Escollir 7 bloggers que et cridin l'atenció pels seus escrits i/o personalitat i deixar un comentari al seu blog perquè tinguin notícia de que els has escollit.


3. Exposar els motius pels que els nomines.


4. Molt important: en aquest blog se't nomina perquè ho mereixes i perquè vegis lo bé que has sortit de la nominació, ara sols has de nominar-ne 7 tu.

Per una espècie de vocació anàrquica rara i perquè això és el meu blog i faig el que em dóna la gana, he optat per no seguir estrictament les normes i nominar-ne menys de 7. A més, també us dic ara que això no és ben bé una nominació. Sinó que és una espècie de reconeixement al blogs que miro i a les persones que, al seu darrera, m'ensenyen coses noves, em fan riure i comparteixen una mica de la seva vida amb mi.

Doncs bé, without further ado, dir-vos que:

• Moltes gràcies Joana per un blog coherent, crític, compromès, fort, que a la vegada és sensible i que m'obre la porta noves maneres de veure i pensar les coses que ens envolten.


• Moltes gràcies Miskah per ser tan valenta i per la confiança i per ser-hi i per ser molt semblant a mi en moltes coses i per...


• Moltes gràcies Núria per l'alegria, la marxa i la frescor que transmet el teu blog. La mainada petita ja no fa tanta por gràcies a tu.


• Moltes gràcies Barbara per ensenyar-me la meva Girona amb una altra mirada. I sobretot, per donar-me l'oportunitat de practicar el "gavatxo"...jejeje!


• Moltes gràcies The Book Bitches per ser irreverents, escandaloses, vicioses i xungues. Encara que no ho sàpiguen, la Harlot i la Vicious Trollop són les que em van enganxar al món dels blogs!

Senyores, és un plaer!

ALGUNES FOTOS RELAXANTS...

... per començar la setmana.

"L'APAGÓN ANALÒGIC"

Diu el Mico que avui farem "l'apagón analògic", com els andorrans... Que ara que tenim la TDT i el Digital Plus, a la merda la televisió convencional... A mi em fa molta gràcia. Avui han vingut a instal·lar el Plus i està com un nen amb sabates noves...jejeje!

De totes maneres, he de reconèixer que jo també estic la mar de contenta. He descobert que hi ha un munt de canals de sèries i que, a partir d'avui, fan la segona temporada de Roma!!!!!!Alegria! Ara sí que no sortirem de casa....jejeje!