SECRET INCONFESSABLE

Ara em perdreu el poc respecte que potser em teníeu.

Tinc un secret inconfessable. Sip. Com tothom, sí. Però el meu és especialment HORTERA. JAJAJA, però molt hortera, eh? Molt, molt i molt.


Va, que em llanço.....


Sabeu quina cançó m'agrada cantar a plè pulmó quan vaig en cotxe conduint tota sola?

La de "The power of love".

....................!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!.................

En totes les seves versions!!!!!!!!!!!!! JAJAJAJA!!!!!!!!!!! Andrea Bocelli, Celin Dion i, fins i tot, l'horrorosíssim "si tu eres mi hombre".... Osti, m'estic partint de riure només d'escriure-ho.... Que hortera!!!!!!!!!!! Per favor!!!!!!!!!!!!!

M'HE ENAMORAT DE...

... Montana.

Sí, l'estat de Montana dels Estats Units.

Sip.

Sí, sí, estic com una cabra, no cal que m'ho digueu que ja sé que m'agafen uns punts.... Però... oooooooooh! És que vaig descobrir un blog d'una tia de Montana amb fotos d'uns paisatges tan xulos... Us imagineu viure en un lloc així de bonic? :























Res, que ja us podeu imaginar que, amb lo obsessiva que puc arribar a ser, porto dos dies entrant a totes les pàgines web hagudes i per haver amb informació sobre Montana. Ooooooooooh! Té una pinta espectacular. Fijo que serà una de les parades del viatge per carretera que farem tota la família per Estats Units d'aquí a uns anys...jejeje!

A banda, i lo millor, millor, millor de tot, que conjuga amb altres obsessions meves: he trobat la pàgina web de les agències immobiliàries de Montana... He xalat lo que no està escrit. Veus? Quan sigui multimillonària em compraré alguna d'aquestes cases:

EXCURSIONS PER A JUBILATS

Ja sabeu que tinc una vena una mica friki, oi? Doncs hi ha una cosa que, cada vegada que em cau a les mans, em crida mogollón l'atenció i m'encanta mirar perquè desperta en mi una espècie de curiositat morbosa: els paperots aquells que fan publicitat d'excursions per a jubilats. Sabeu de què parlo? Us descric el que tinc a les mans en aquest moment perquè no té pèrdua...

Cara A del paperot, banda esquerra:Títol: MONTSERRAT, La Muntanya Mágica. Sobreimprès damunt d'unes foticos de Montserrat que, com a mínim, tenen 10 anys. La muntanya, la basílica, la moreneta i un mercadillo de formatges tot en un colorido retro/cutre que recorda els anys 60. Vale.

Cara A del paperot, banda dreta: Una collage d'imatges amb lletres sobreimpreses que porta per subtítol: "Un Fantástico día de Fiesta con Diversión, Gastronomía, Visitas y además recibirá completamente..... ¡¡¡GRATIS!!!... para cada participante estos fantásticos regalos a elegir entre...": a) LOTE IBÉRICO o b) LOTE MEDITERRÁNEO. A sota de les lletres es veuen 2 pernils, 2 ampolles enormes d'oli, un pot d'espàrrecs, i una llauna de tonyina.... Tot plegat del rollo: "Que guay, me'n vaig d'excursió i, a més, tindré tots aquests productes gratis que tenen pinta de boníssims... oooooooooooooh".

Si la cara A del paperot és d'un cutre monumental, la cara B és acojonante. A part d'un lema que exhorta a no quedar-se a casa i a gaudir d'un fantàstic dia de FESTA, s'hi troba el programa del viatge. Atenció, atenció perquè és brutal:

1. Sortida en autocar G.T. Que dius, què vol dir G.T.? Gran Timada?), ep!, a les 7.00h del matí!!!!! Quedeu-vos amb el dato, gent.
   
2. Parada en un "típico restaurante para DESAYUNAR" (sí, en majúscules): pa de pagès amb tomàquet i embotits, aigua, cafè amb llet o infusions. I tu que dius, home, si m'han fet llevar a les 6.00h del matí per anar a Montserrat que, com a molt, està a 50km, ja em poden donar esmorzar, ja... I el menú sembla extraordinari i deliciós, oi?
3. Atenció que ara ve lo fort: Libre asistencia sin compromiso de compra a la demostración de los artículos exclusivos promocionados por AG NATURE. Tateeeeeeeeeeeeeeeeeee! Heus aquí l'enganyifa de tot plegat. M'he matat a buscar l'empresa aquesta per internet i no tenen ni pàgina web.... uffffffffff! Sembla ser que es dediquen a la venda, per demostració, de tot tipus de productes i coses i merda i trastos i xorrades i...
   
4. ALMUERZO, abundante y suculento "Típic casolà" de la sabrosa "cuina catalana" que incluye: Primer Plato, Segundo Plato, Tercer Plato, Postre Casero, Pan, Vino, CAVA, CAFE y GOTAS. Així, tal cual. Us he fet una transcripció literal del que diu i de com ho diu el fulletó. Increible. Acojonante. Lo del típic casolà i cuina catalana en català i entre cometes... Lo del cava, cafè i gotes en majúscules... Com us ho diria? Desprèn un tufoooooo. És com d'un ranci... A banda, dius, "vale, m'aixeco a les 6 del matí, em recullen a les 7, em peixen l'esmorzar, i després de la presentació dels meravellosos productes, ja em peixen el dinar.... però quan dura la presentació?????" I si no hi vull anar, què faig? M'estic a la cuneta de la carretera tot el matí??? I Montserrat on és???? Quan hi arribem??? Però si només són 50km????!!!!". Per sort, el següent punt del programa t'esclareix aquest últim dubte:
5. Continuación del viaje hacia el destino MONTSERRAT. Vale, aquí et diuen que més o menys a allò de les 5 de la tarda encara no has arribat a Montserrat.... Això ja té pinta de malson d'aquells en els que has d'anar a un lloc i no acabes d'arribar-hi mai. Vosaltres també en teniu d'aquests???? Atenció, atenció que el punt següent ja destrossaria la moral de qualsevol:
6. Llegada al punto de salida a última hora del atardecer. Uopssssssssssss!!! I Montserrat????!!!! On és????!!! Quan hi hem arribat???? Quan n'hem marxat??? Però no anàvem a Montserrat d'excursió????!!!! Què passa, que de tant torrats que anàvem amb el cava i les gotes ni l'hem vist???
   

En fi, penya... i aquest planillo tan fantàstic només costa uns 30 euracos. Preu que posen a baix de tot del paperot, de tal manera que és l'última cosa que es veu.

M'al·lucina gent. En serio. I lo fotut és que els jubilats cauen com mosques, eh? Que tinc un avi que va estar una època fotent-se una excursió d'aquestes per mes. Ni us explico la de merda que li va portar a casa a ma tia: mantes elèctriques, escombres automàtiques, bateries de cuina, coixins per les cervicals.... Tot d'una qualitat pèssima i un gust encara pitjor. I jo em pregunto: en serio que és legal això????

ARA MATEIX SÓC UNA YONKI DE...

Fa uns dies vaig llegir un post de la Van Hessa (hola guapa!!!!) titulat "Apasionarse o morir" en el que explicava que, segons ella, s'ha de ser una friki d'alguna cosa una vegada a la vida, com a mínim. És a dir, que és necessari saber apassionar-se. I jo primer vaig pensar que sóc més aviat una tia avorrida. Sip. Em costa molt apassionar-me realment per les coses... i gairebé sempre mantinc un tarannà més aviat "flemàtic". Vull dir que hi ha coses que em poden fer molta il·lusió però... obsessionar-me? viciar-me? esdevenir una friki d'algo? Rarament passa.

Però després vaig pensar en la meva primera passió: els llibres. Llegeixo, llegeixo, llegeixo... I no podria concebre una vida sense llibres. Però, en sóc una friki? No ho sé... Diguem que és una passió portada amb molta tranquil·litat... Vull dir que no és un puntazo, o una obsessió, sinó que els llibres han estat sempre presents a la meva vida des de que em van regalar El Zoo d'en Pitus als 6 o 7 anys.

Total, que vaig deixar l'anàlisi aquí. Decidint que dec ser una apassionada tranquil·la dels llibres. Vale.

Fins avui. Avui m'he adonat que m'ha passat una cosa que feia temps que no em passava: m'he obsessionat totalment per una cosa. Hi ha qui ho trobarà ridícul però mira, així estan les coses. Estic enganxadíssima (però molt i molt enganxada, eh?) a una sèrie de tv... juas, juas... Quina? Ara la Van Hessa caurà de cul perquè no és una de les seves preferides... Vale. Doncs ara mateix sóc una yonki de True Blood!!!!!!!!!!!!!!! Sip. Si fos un llibre no hagués dormit en tota la nit per acabar-me'l!

Resum ràpid de l'argument: vampirs. Un "món alternatiu" en el que vampirs i humans poden conviure gràcies a l'invent d'una sang artificial. Així, els vampirs decideixen "sortir de l'ataüt": fer pública la seva existència i intentar conviure en societat amb els humans.

I com és que això m'ha enganxat tant? Deixeu-me que us foti el rollo (va que avui tinc temps...). Jo devia tenir 8 o 9 anys quan, durant les vacances de Nadal, tv1 va programar unes pel·lícules de dibuixos animats cada dia al matí. Només en recordo una: una història de vampirs que em va marcar de per vida. Fijo. Em va quedar com una fixació contradictòria d'atracció i terror a les històries de vampirs que m'ha portat a llegir-me els llibres de Bram Stoker, Anne Rice, etc., i a tragar-me totes les pelis que se n'han fet per dolentes que fossin (Vampiros de John Carpenter, Blade, Van Helsing, Underworld...). Així doncs, no és extrany que m'apuntés de seguida a l'estrena de True Blood al Plus oi?

Vamossssssssssssssss! I tot i que sóc conscient que no és una sèrie excepcionalment bona, estic enganxadíssima. Vaig aguantar mirant la sèrie al Plus fins al tercer capítol. Campeona! La resta me'ls he anat baixant d'internet i cada matí en miro un. Ooooooooooooooooh! L'emoció d'esperar a mirar-me'l. I després, em passo el dia donant-li voltes a l'argument i/o repassant alguna seqüència. O torno a veure el capítol d'aquell dia. I miro de dalt a baix la pàgina web oficial. I busco qui és el cantant i quina és la lletra de la cançó de la portada. I em foto nerviosa quan l'emule triga massa a baixar un capítol. I comento amb una amiga el morbo que té el vampir protagonista. I m'he comprat, a través d'amazon, tota la col·lecció de 8 llibres en els que es basa la sèrie... juas, juas!

Veus? De tant en tant jo també tinc punts frikis frikis de veritat! Alegria!

PD. Us adjunto una foto del vampir protagonista. Perquè veieu quin morbo que té!

LA RECERCA

Recordeu el post anterior? 4 CV presentats: 2 donant el perfil i 2 per provar. Doncs bé, per si no ho sabia, estic comprovant que la vida gasta una ironia acojonante.

Dels 2 CV enviats a ofertes en les que clavava el perfil... no en sé res de res de res. De fet, i essent realistes, d'una no n'hauria de saber res fins després del 31 de gener, que és quan s'acabava el termini de presentació de CV. I de l'altre... pos ja diran...

Endevineu de quines sí que he tingut notícia?... Premio!!! De les que eren per provar. És ben bé... Divendres vaig rebre un mail de la primera convocant-me a una prova de selecció multitudinària aquest dimecres. I avui m'han trucat de la segona per fer-me una mini entrevista telefònica.

Doncs bé, xula que sóc, als de la prova els he dit que nanai. Que jo a l'hora de la prova estic currant i que no puc anar-hi. La veritat és que no vull cremar cartutxos i començar a venir amb excuses rares al curro per una feina que, de fet, tampoc m'interessa tant. I com que és rollo prova de selecció multidudinària els anirà de perles que els candidats s'autoeliminin. Menys examens per corregir, tu! Per la meva banda, l'instint em diu que no m'equivoco pas... Molt serà.

Als de la mini entrevista per telèfon els he preguntat si els podia trucar a la tarda, que em pillaven en molt mal moment i per estar mitja hora xerrant o així... I m'han dit que sí, de molt bon rollo... A veure...

Voleu saber una cosa? Encara m'ho passaré bé i tot buscant feina!!!! Ja n'arribo a ser de rara, eh?

Actualització 17.20h.

Me les prometia molt felices, oi? Doncs he estat parlant amb els de la mini entrevista per telèfon i... pffffffffffffffffff. No estava preparada, m'he posat una mica nerviosa i crec que he dit un parell o tres d'inconveniències... És a dir, coses que, de fet, ells no volien sentir i que, segurament hauran estat útils per descartar-me. Buenooooooooooo... Ah, i no us ho perdeu, els de la prova multitudinària m'han preguntat a veure quan podria fer-la... pffffffffffffffffffff.

MANIES

Teniu manies rares???? Jo crec que tots tenim manies que ens fa mitja vergonya confessar... jejeje!

• Al supermercat, quan poso el que he comprat a la cinta de la caixa ho he de posar ordenadíssim. Optimitzant l'espai. Encaixant les coses rollo tetris. El que pesa més a sota i el que pesa menys o es pot aixafar a sobre. I com és ordenat queda, més contenta estic...


• No puc beure cafè o tè en tasses que tinguin el "borde" massa gruixut o que pesin massa...


• No aguanto que algú piqui menjar que està a taula just abans de dinar o sopar (sobretot si la que està a la cuina acabant de deixar-ho tot enllestit sóc jo...).


• A la hora de menjar, ho he de tenir tot a taula. Odio haver-me d'aixecar a buscar coses. I em fot nerviosa que la gent ho faci...

Són excentricitats... però tots tenim les nostres: una amiga diu que ella sempre ha de deixar el mànec de l'aixeta paral·lel a l'aixeta; una altra diu que ha de posar les tovalloles esteses perfectament per la meitat, que pengin igual per cada costat; el Mico no aguanta els quadres que estan torts, fins i tot a casa dels altres, quan la gent es despista els ha de d'arreglar...jejeje!

I vosaltres, quines manies teniu?

VA QUE JA ÉS DIJOUS!!!!!

La setmana no acaba de passar ni a la de tres, eh? I jo estic avorrida de collons al curro... Per animar-me poso un vídeoclip dels meus... Rollo "allò-que-tant-hem-ballat-i-que-resulta-que-és-una-horterada-de-campionat". Que consti que a mi la cançó encara m'agrada prou i espero no destrossar-li a ningú, però és que el vídeo no té pèrdua... Fixeu-vos, sobretot, en com fa anar la mà damunt la guitarra... I també en la camisa rosa amb "xorreras" oberta damunt del pit que surt en alguns moments...dios!!!!! juas, juas, juas!!!!

CONTROLAR

Controlar, segons el diccionari:

• Verificar, sotmetre a un examen minuciós.
• Vigilar, censurar. Controlar les entrades i les sortides.
• Regular, dirigir el funcionament. Dispositiu per a controlar una màquina.
• Exercir una influència directiva o restrictiva sobre quelcom.
• Tenir sota domini. Controlar la situació.
• Tenir domini sobre si mateix. No saps controlar-te.

Quin horror no? Doncs bé, per culpa d'algun trauma infantil encara per acabar de desxifrar*, sóc una persona bastant controladora. La majoria de les vegades, en el bon sentit de la paraula. És a dir, m'agrada tenir les meves coses controlades: conèixer-les, veure-les venir, saber-ne tots els detalls, i poder decidir què vull. Sobretot, poder decidir ben informada. Això em dóna seguretat.

Així, i per exemple, no vaig parar fins que no ho vaig saber tot de l'operació: contingut, tècniques a utilitzar, possibles complicacions, etc. El Mico em mirava amb cara de "estàs xalada". Ell d'aquestes coses no en vol saber res. Jo, en canvi, necessito saber-ho tot.

El mateix amb moltes altres coses: m'agrada conèixer i planificar què faré en un cert temps vista. I m'inquieta molt pensar que no puc planficar, organitzar o dirigir. Els imprevistos em destaroten bastant i em costa reaccionar... Adaptar-me als canvis se'm fa difícil... Em fot que d'altres persones decideixin per mi o m'organitzin la vida... Em seguiu? La part més negativa de tot plegat és que, a vegades, sóc bastant cap-quadrada i inflexible...

El millor? Que em conec. Sé que peco d'això. I intento "relaxar-me". És a dir, em dic a mi mateixa que la vida serveix per carregar-se tots els plans que jo pugui fer, que dels canvis i dels imprevistos també en podem gaudir i aprendre... I que jo mateixa m'adono de que, en moments concrets, estic essent cap-quadrada i inflexible i intento mirar-me les coses d'una altra manera... Però està essent una batalla dura, eh? Diguem que el 75% del temps sóc la Gatxan controladora i el 25% restant sóc la Gatxan "take it easy". La qüestió és: ho puc dividir per temes? Puc aconseguir ser controladora per unes coses concretes i ser relaxada per unes altres? Crec que d'aquesta manera podria combinar lo bo del control amb lo bo del relax... Com ho feu vosaltres?

*A vegades penso que els traumes infantils estan sobrevalorats... jejejeje!

RAMBLING

Rambling és la paraula que utilitzen els anglesos per definir això de passar d'un tema a l'altre sense gaire més lògica que el fil dels pensaments... Doncs bé, avui toca ramblejar una miqueta.


Aquest cap de setmana va ser una mica pffffffffff. Vaig haver de treballar tot el dissabte al matí i el diumenge a la tarda marxava de viatge... Amb tot, també vaig fer coses divertides. Divendres vam anar a sopar amb la colla per celebrar l'aniversari de dues de les meves amigues que han fet 30 anys amb pocs dies de diferència. Sabeu on vam anar? A un restaurant xino on el propietari fa màgia i alguns monòlegs... Friki, eh? Es veu que és un tiu bastant famós, que ha sortit a la televisió i en premsa vàries vegades... Jo no n'havia sentit a parlar mai. I va estar prou bé, la veritat. Per fer quelcom diferent.

I dissabte a la nit vam anar a sopar a casa d'uns amics i vam acabar fent una partida de poker... jejeje! Que decadent, eh? Jo no en tinc ni idea i vaig ser la segona a arruinar-se... Clar que no jugàvem amb peles sinó amb fitxes de casino, que un amic que encara és més friki se les va comprar expressament per les timbes....

Ahir em pensava que tindria bronca amb la jefa i estava ralladíssima. Amb la moral pels terres perquè hi havia hagut una cosa que jo no havia acabat de fer bé (d'aquí lo d'haver de currar el dissabte) però també perquè la jefa té un caràcter... Coses que d'altres caps s'agafarien prou bé per ella són una muntanya. És a dir, té un nivell d'exigència molt i molt elevat i això combinat amb unes formes que no sempre són les adequades... Us estranya que a vegades faci por?

I demà m'operen. La meva faceta desarraigada, solitària i individualista s'ha sorprès de que tothom vulgui venir a la clínica. En serio. Si lo que em fan és una xorrada! Jo em pensava que estaríem el Mico i jo. Anar, operació, tornar i punto. Doncs tant el meu pare com la seva ex (amb qui tinc molt bona relació) han insistit en venir i estar per allí durant tota la història. I clar, davant de tant d'interès i insistència no he tingut pebrots de dir-los-hi que es quedessin a casa. El que s'emporta la pitjor part, però, és el Mico....jejejeje... Que haurà d'aguantar-los i donar-los-hi conversa mentre duri la juerga... jejejeje!

I pel que fa a l'operació el que més por em fa és l'epidural (que no és ben bé una epidural però com si ho fos). En serio. Això de que em clavin una agulla al mig de la columna... brrrrrrrrrrrrrrrrrr....... Em dóna una grima... Espero que passi ràpid i com que sé que no ho veuré... Aish.

I res... tinc una gana....

SÍNDROME DE SUPERVIVÈNCIA

Ahir vam anar al cine: 28 semanas después. L'heu vista? És la seqüel·la de 28 días después i està molt bé tot i que FA MOLTA POR. Deixant de banda que jo sóc una mica masoca i sóc d'aquelles que es passen mitja peli tapant-se els ulls, aquest tipus de pelis sempre em fan venir el que anomeno síndrome de supervivència.

I què és el síndrome de supervivència? Doncs allò de fer una llista mental de tot el que faríeu en cas de trobar-vos en una de les molt probables situacions següents: fi del món per intervenció divina o per causa d'un meteorit, invasió alienígena, desastre mediambiental en format variat, epidèmia galopant de virus terrible i asquerós, etc. Sí, ja ho sé, estic guillada....

Però és que també estic molt avorrida i, mira, això és una distracció: com que sóc una persona organitzada i m'agraden les llistes, quan veig pelis d'aquestes sempre perdo el temps pensant en el que he de fer / faria en cas de super-mega-desastre:

1. Comprar-me/robar una moto: jo no intentaria sortir de Barcelona per les rondes en cotxe. Ni boja, vamos, ja que seria motiu evident per palmar-la fent cua. Penseu que en circumstàncies normals sóc una bona ciutadana, però en cas de super-mega-desastre, el robatori de motos estaria justificat.

2. Anar-me'n als Pirineus. Té tots els avantatges: està suficientment elevat en cas d'inundació extrema (veure Deep Impact o El día Después), hi ha racons on aïllar-se de tot en cas de virus terrible i asquerós (veure Estallido), es pot anar de cacera fàcilment per a proveir de menjar, etc.

3. Posar-me en forma. És evident que tal i com estic ara no puc fugir corrent dels zombies, no puc aguantar situacions extremes, no puc escalar muntanyes ni cordes penjades, etc. En fi, no puc fer totes aquelles coses que a les pelis garanteixen la supervivència.

4. Aprendre a fer de pagesa. Tothom sap en una situació de super-mega-desastre, els primers temps es viu gràcies a menjar en conserva. Però després, quan ja s'ha caducat tot, és necessari saber plantar i fer crèixer tomàquets, patates i enciams. El nivell avançat és arreplegar unes quantes gallines, cabres, etc.

5. Camí dels Pirineus, parar en una biblioteca i xorrar uns quants manuals: manual de medicina de primer auxilis, manual de bricolatge i invents varis (rollo MacGyver), etc. Siguem realistes, no tinc cap coneixement propi que em garantís la supervivència (per favor! quina pena!)... Sí, ja ho sé, torno a parlar de robar coses però no hem d'oblidar que en una situació de super-mega-desastre la civilització se n'aniria a la merda...

6. Aprendre a disparar alguna cosa. Sí, em repel·leix la violència. Només d'admetre-ho a la llista em venen tots els mals però, en últim terme... com defensar-me dels zombies? i dels alienígenes? Tothom ha vist o ha llegit Mecanoscrit del Segon Orígen i tothom sap que, a vegades, no hi ha altre remei.

Bueno. Aquesta és la meva llista bàsica de supervivència. Heu intentat mai fer-ne una? Què hi heu posat? Què m'he deixat?

PORTO UNA TURCA...

Són les 3 del matí de la nit del divendres al dissabte i.... porto una turca....jejeje! Ha vingut a sopar un amic del Mico i m'he estat fotent de vi blanc...jejeje! I de baylis...jejejeje! I vaig borratxa perduda... jejeje! quan l'amic ha largat m'he posat música d'aquella que m'agrada...ooooooooooooohhhhh.... amb el Lluis Llach m'he emocionat... sip.... m'ha vingut la plorera... després he posat la cançó del Mico i meva... la de Sopa de Cabra: "Cada minut"... xula, xula.... i després altres coses... Al Alba d'un sudamericà que ara no recordo com es diu. To be free del Mike Olfield. You've got a friend de no sé qui...Wherever you go de the Calling... i així porto unes 2 hores. He intentat que el Mico ballés i m'ha dit que nanai. La Saigon tampoc ha volgut. Ara estic amb Mamals de Discovery Channel o quelcom similar...jejeje! Vale. No sabeu lo que m'ha costat teclejar això. El millor de tot? La Jules té una nena sana. Ja sé que semblarà que estic zumbada però porto llegint el seu blog des de fa un any i la pobra les ha passat molt putes. En serio. Us podeu creure que es va quedar embarassada i va descobrir que el seu fill no era viable i el va parir igualment, per veure'l morir en unes hores? Us ho imagineu lo dur que ha de ser que et passi quelcom similar? Doncs bé... ara si tot va bé, tindrà una nena que, de moment, està bé. Bien.

Ara sona It's my life de Bon Jovi. Ja ho sé... sóc rara. M'agraden unes coses... Vale. Punto. Vide Cor Meum i me'n vaig a fer nones... A vegades penso que només sóc jo mateixa quan pillo una turca... No us espanteu... No crec que sigui alcohòlica ni res similar. Amb lo poc que la pillo. Només és que sempre em controlo tan a mi mateixa. Sempre tinc les meves emocions tan sota control... I en canvi, quan la pillo, em trobo sentint la vida d'una altra manera. Ja ho sé, l'alcohol té això però... està bé, eh?

Bona nit!

VARIS EN DIUMENGE

Bones! Estic escrivint des de casa els sogres. Resulta que la meva sogra (50 i pico que en té la dona) és una fan dels ordinadors i d'internet, i a casa tenen wifi... Xaxi. Aquí estic. Amb el meu portàtil, asseguda a la butaca del menjador esperant que ens cridin per dinar... Això és vida!!!!

Novetats?

1. Com a regal avançat els sogres m'han regalat un pernil...juas, juas! Sí, saben que m'agrada amb bogeria i m'han regalat un pernil d'uns 8 kg. Toma ya! Ja em puc acomiadar de l'operació bikini d'enguany. No m'enganyo: sé que seré incapaç de resistir-me des d'avui fins que s'acabi.... Algú vol venir a sopar a casa????

2. Ahir vaig descobrir el blog d'un regidor de l'oposició de l'Ajuntament del meu poble... Oooooooooooooohhhhhhhhhhh! Va ser tan guay!!!!! Sí, sóc una friki però és que, a mi, la política local m'encanta. Té tant de morbo!!!!! No sabeu lo disgustada que estic d'haver de votar a Barcelona. No té cap tipus de gràcia! Al meu poble, en canvi, tot és molt més divertit. Que si en fulanito es presenta perquè la carretera nova ha de passar pel seu camp. Que si en pepet és un màfies. Etc. Molt més distret, vamos. I el blog va ser la bombaaaaaaaaaaaaaa! Em vaig assabentar d'una de coses!!!!! Aish...

3. Aquest matí m'he encès. He anat a fer un vol pel blog de la Miskah i he trobat un post sobre el famós documental de TeleEspe (aka Telemadrid) sobre el català i el castellà... Dir que opino exactament el mateix que la Miskah però no he pogut evitar posar-me com una moto amb alguns dels comentaris que hi havia... Ja ho sé, ja ho sé... A vegades tinc la sang massa calenta... Però és que em fot tant que hi hagi persones ignorants que s'ho creguin... Mira, he pensat que sort que escric el blog en català, jo. Que m'evito que me'l llegeixin fatxes desinformats. I això, que de nacionalista no en sóc gaire, eh???

Bueno. Diu la sogra que l'arròs ja és a taula... quina gana!!!!!!!!!!

QUE DURA L'ADOLESCÈNCIA!!!!!!!

Últimament em fa la sensació de que al blog sempre hi poso coses de mal rollo: preocupacions, agobios, maldecaps, etc. Potser és que em passen poques coses divertides o que tinc un sentit de l'humor limitadillu però ahir em vaig fer un tip de riure... Sabeu què vaig trobar a YouTube? Els videoclips de l'LP Velveteen de Transvision Vamp!!!!!!!!! El disc que va inaugurar oficialment la meva adolescència!!!! El primer disc de vinil (?????!!!!!) que em vaig anar a comprar jo soleta... buaaaaaaaaaa! Com diuen els anglesos, a blast from the past que no m'he pogut estar de posar-vos....



Vale. El so no és gaire bo però... no em podeu negar què no té pèrdua, eh? Es diu Baby I don't care. I aquesta altra és collonuda, es diu Landslide of Love:



I aleshores recordes les altres coses que t'agradaven i flipes... Des de Sangtraït i el rock català, passant per REM i arribant a la Belinda Carlisle...JUAS,JUAS!!!!

ANIMAL DE COSTUMS

Jo sóc un animal de costums: m'agraden poc els canvis i menys que la meva rutina se'n vagi a la merda sense grans motius justificats. Doncs bé, avui se m'han desmontat tots els esquemes: m'han formatejat l'ordinador!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Sabeu què vol dir això? He perdut tot el matí fent l'indio i barallant-me amb el "nou ordinador" (que de nou, no en té res, és la mateixa carraca). Resulta que ara el meu outlook és diferent i té apartats nous i un aspecte raro al que no m'acostumo. M'he hagut de tornar a crear la firma, ara els mails no tenen l'apartat de còpia oculta, no sé per on es configura de forma ràpida l'idioma... Un desastre!

També he hagut d'ordenar-me les icones de l'escriptori, crear accessos directes, buscar una foto xula per fer el fons, baixar-me l'acrobat reader i tots els programillos que tenia per escoltar música (tipus winamp), etc.

Tots els programes tenen un aspecte molt blau, se m'han espitxorrat els estils configurats al word, la barra del peu de pantalla no té les icones que necessito i en té unes de noves molt rares, etc.

En serio. Això per mi és com una catàstrofe en tota regla. El diluvi universal.

CALLES DE FUEGO

Us en recordeu d'aquesta peli? És de l'any 1984. Llavors jo encara era molt joveneta però, per quan TV1 la va passar un dissabte a la nit, ja era una pre adolescent impresionable i amb molta imaginació. De fet, crec que si m'agrada tan Total Eclipse of the Heart de la Bonnie Tyler és per culpa d'això.

M'AGRADEN LES CASES

Definitivament, la meva sogra i jo tenim una cosa en comú: ens agraden les cases. Amb tot, a ella li encanta comprar-les i a mi m'agrada mirar-me-les. El preu se me'n fot, el que m'agrada és mirar la distribució, les habitacions, la pinta que tenen de fora i de dins... Etc. Suposo que és quelcom relacionat amb les meves tendències voyeurs però m'encanta imaginar-me la vida que s'hi pot dur, les coses que s'hi poden fer... Per això lo de buscar pis a Barcelona va ser divertit i tot!


Ahir, a través del blog de la Corin, vaig descobrir un món nou: les cases americanes!!!!!! Com a les pelis, o a "Sensación de vivir", tu! Siiii! Resulta que la Corin i el seu marit es compren una casa a una urbanització que es diu Canyon Hills (rollo model americà idílic). D'aquí vaig anar a parar a la pàgina de l'empresa promotora, Pardee Homes, i em vaig passar hores mirant plànols i fotos de cases d'aquestes que surten a les pelis... Brutal!


Vale. Ho admeto. Sóc una mica friki. Però tothom té les seves coses, no?


Us adjunto algunes de les fotos de les cases. Aviso ja que algunes tenen un estil una mica lleig, la veritat. Sobretot els mobles són molt pesats i les habitacions tendeixen a ser una mica horteres i tot. De totes maneres, m'ho vaig passar teta mirant com se suposa que viu la classe mitja benestant a California (casa més barata: 150.000€ - casa més cara: 800.000€... i nosaltres vivint en un pis de 50 i pico m2 a Barcelona, eh?).

CARCASSONNE

Estic enganxada al Carcassonne.

És un joc de taula molt divertit que recrea els entorns d'aquesta ciutat en la que, mitjançant peces com de puzzle, s'han de controlar, construir i prendre possessió de camins, ciutats, monastirs i camps. És a dir, el taulé es forma a base de peces que encaixen les unes amb les altres. Això fa que a cada partida sigui nou i diferent. Es tracta, doncs, d'un joc d'estratègia molt àgil i ràpid ja que les partides del joc bàsic només duren uns 45 minuts. I dic del joc bàsic perquè el Carcassonne té vàries extensions que el compliquen i l'allarguen. Així, les partides que fem ara duren unes 2 hores i mitja més o menys. Però són xules, xules.

Total, que m'he passat les vacances de Nadal jugant-hi amb el Mico i una altra parella d'amics que viuen al costat de casa... El dia 27, el 28, el 29 a la nit, l'1 i el 2... Un dia acabàvem a les 4 de la matinada!!!! Estem enganxadíssims i per quedar ens enviem missatges del pal "ens inviteu a un cafè?....", "creieu que a les 18.30h estareu massa ressacosos per....", etc. Tots tenim el joc bàsic però ells tenen la primera i segona extensions i nosaltres la tercera.... complementarietat total, vamos!

La foto que he adjuntat és un muntatge a partir d'una de les peces que s'utilitzen per jugar. Ahir, buscant informació del Carcassonne per internet vaig trobar que hi ha gent més penjada i freaky que nosaltres... Hi ha tota una pàgina dedicada al joc que, fins i tot, surt a la Wikipedia... I hi havia fotos dels ninotets fent coses com, per exemple, Tornant a casa:

ELS BLOGS: FER DE VOYEUR

Algú a part del Mico s'ha fixat en els blogs que miro? Estan a l'apartat de "Voltant" perquè això és el que faig: me'n vaig de voleio. És a dir, que a través d'aquests blogs viatjo per realitats diverses i xafardejo les vides de gent desconeguda. Faig una mica de voyeur, vamos.

Dic que viatjo perquè la majoria de blogs són guiris. Sobretot americans. I n'hi ha algun que no té pèrdua. Per exemple, el de Life in a Shoe. És el blog de la Kim, una dona de trenta pocs, cristiana (en el sentit més americà i purità del terme), mare de 8 fills escolaritzats a casa, etc. Llegir les seves entrades és un exercici de diversitat. La seva vida és tan diferent de la meva! Els seus valors, els seus principis, però també, el seu dia a dia, les seves preocupacions, etc. Buaaaaaaaaaa! Una mica menys millor que viatjar de veritat...

I també faig voyeurisme amb els blogs de A Day in the Life of Smoochy i David and Corin...and Dakota. Ambdós són de dues noies més o menys de la meva edat que tenen en comú que van donar llum a casa (?????!!!!) i no treballen. La primera, la Rebecca es mou en un entorn molt progre i la seva opció és bastant "hippie". La segona, en canvi, la Corin, és molt religiosa i més conservadora.

No sé... m'agrada veure les opcions de vida d'altra gent. La Jules és una dona de trenta llargs que va perdre un fill no fa massa i continua plena de ganes de viure i de coses que li fan il·lusió. La Momsquared és mare de tres fills, atea, estudia dret i vol adoptar un nen a Vietanam. La Sara viu a Nova Orleans després del Katrina, té un doctorat en psicologia, ve d'una família molt xunga i va tenir un abort farà cosa d'un any.

Veieu? Molt més interessant que el 90% dels programes que fan a la tele!!!!!