DIUMENGE AL VESPRE...

... I estic cansadeta. Hem estat per El Poble, fent família. Ahir va ploure però avui ha fet un solet maco. A veure si el bon temps es decideix ja d'una vegada, que tinc ganes de sentir que ja és estiu... Aish.

Dissabte al vespre vam estar donant una volta per Girona. Ara feia dies que no teníem ocasió de fer-ho i... ohhhhhhhhhhh! Definitivament, Girona m'enamora. És una ciutat tan maca... En serio. Havia plogut però els núvols s'estaven trencant i hi havia algun últim raig de sol. Tot feia olor de fresc, les botigues ja tancaven i la gent feia l'últim vol abans d'anar a sopar. Mmmmm.

He vist amigues que feia temps que no veia i he intentat que la família no m'alterés massa. Amb això últim, però, no he tingut gaire èxit. Paciència, Gatxan, paciència...

M'espera una setmana de bastanta feina i moviment... ooooooooooom. Dimecres fem un "Casual Day" amb el curro. Dijous i divendres venen els amics de França a casa nostra. M'agrada tenir gent a casa. Divendres toca visita a la ginecòloga. Dissabte un casament que, per cert, ja no en són 3, sinó que enguany, al final, sembla que seran 4... Toma ya! Quin ritme!

Vam anar a veure la nova de l'Indiana Jones. D'encefalograma pla, sí, però molt distreta. Pur Indiana Jones, vamos. I el Harrisson amb 60 i pico, com un rei, tu! Em va agradar... I vam estar d'acord en que quants de nosaltres havíem volgut ser arqueòlegs de petits o adolescents per culpa de l'Indiana Jones? Un munt!

I res, del que passa pel món... Us imagineu que l'Obama arribi a president d'EEUU? Brutal!

UN TROSSET DE COR A ANGLATERRA

Quan tenia 16 i 17 anys vaig anar dos estius a Ramsgate, Anglaterra, a fer allò tan típic d'estar-me amb una família anglesa i anar a una escola d'anglès. Més enllà de fer, efectivament, tot lo típic i tòpic que es fa en aquests casos (intentar lligar amb el guaperes hongarès de turno, parlar molt de castellà amb la resta d'espanyols que hi havia, anar a Londres a comprar camisetes i intentar jalar mitjanament decent), vaig fer una cosa molt especial: vaig fer-me molt i molt amiga de la mare de la família que m'acollia.

En dos estius l'Olly i jo vam establir una relació de mare - filla / confident - amiga que 15 anys més tard intentem mantenir a tranques i barranques. Primer a base de trucades telefòniques i cartes, després a base de missatges al mòbil i mails i havent-nos vist un parell o tres de vegades durant tot aquest temps. Què ho fa que una nana de 16 anys i una senyora de 30 llargs tinguin tan bon rollo i tanta complicitat? Que una dona de 31 i una senyora de 50 i pico es tinguin tan de carinyo essent de móns tan diferents i vivint vides tan allunyades? No ho sé pas. L'única cosa que puc dir és que tinc un trosset de cor a Anglaterra.

L'Olly no s'hi cap de contenta des de que sap que tindré una criatura. A més, casualitats de la vida, la seva filla petita, la Lianne, també està embarassada, d'unes quantes setmanes més que jo. Ella diu que tornarà a ser àvia per duplicat i en poc temps de diferència.

Acabo d'estar-me una bona estona escrivint-li un mail i explicant-li les últimes novetats. Ja sé que a moltes de vosaltres l'anglès us fa pffffffffffffffffffffff, però com que la Jules i la Nikole han deixat comentaris felicitant-me, he pensat que podia aprofitar el mail i copiar-lo aquí. Així elles també entendran algo de què va el blog...

Dear Olly,

Hi!!!! How are you? Are you back from Brazil yet? Hope you've had a nice holiday, with lots of relaxing and interesting visits. What was Rio and the Falls like? Did you enjoy them?

How's Lianne? And her baby? Does she know if it is a boy or a girl yet? Hope she's great and happy with her pregnancy! When is she due? October?

Sorry for keeping you waiting for so long but we weren't sure everything was ok 'till these lasts weeks. We were given the results of the screening to detect Down and Edwards syndromes. They were ok and now we are sure everything's fine and our small baby keeps growing. 2 weeks ago she or he was about 7 cm... And my belly is definitely starting to point out... Imagine! I started wearing pregnancy clothes a couple of weeks ago as my normal trousers don't fit me anymore. Luckily, after the 12th week I started to feel much better. Not that I had much nausea or sickness but I wasn't feeling really well as my belly accumulated lot of gas after meals. Yep, really disgusting. You know, something like being uncomfortable all the time...

I don't know if it is usual in England but here pregnant people wait to tell the news until the 12th week or so. After the most dangerous phase is over. Thus, we are in the middle of telling everyone: extended family, work, friends, etc. In Mico's and mine families this is going to be the first grandchild and baby in many years. Imagine! Everyone's going crazy. My grandma even told her neighbours... And my father is in process of accepting that he will become a grandad. I'm sure he was quite reluctant at first... And in my work they took the news with good humor.

We still haven't talked about names yet. I would like not to know the baby's sex till giving birth but Mico is very stubborn and insists in knowing it. And I'm aware I won't be able to resist if I know that he knows... a bit crazy, isn't it?

Didn't I tell you my due date? On the 30th of November! Anyway, I hope to give birth a bit earlier (not too much) but just for the baby to have a birthday not too close to Christmas time.

We wanted to go to New York and Canada this summer but my doctor told me no way I am going to spend so many hours inside a plane. She said that if I keep having an easy pregnancy there's no problem for us to go away. She just recommended to limit our holidays within European borders. Thus, we are considering going to Norway or somewhere else in Scandinavia. On the other hand, I've just seen some pictures from Capri and the Greek islands and... Oooooooooooh! So, no idea of what we are going to do.

Ok, stop about me for now. How are you? How's everything here? How's Sharon? Hope you are all fine and Sharon is still coping well.

Please, give my best regards to all the family, specially Lianne and her baby.

And all my love and lots of kisses for you.

NIT DE DIVENDRES

Primera Ladies'night després de més de 12 semanes!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! Alegria!!! Ho he trobat a faltar bastant i em ve de gust. Prenyada i sense alcohol. Vale. Però Ladies'night al cap i al fí. Fiesta!!!!!

FINDE DISTRET

Gairebé són 3/4 de 9 del vespre i encara és clar.... OOOOOOOOOOOOOOOOOOOh!!!! Em poso tan contenta quan el dia s'allarga, s'allarga i s'allarga... M'encanta la primavera, el bon temps, el solet. Aish....

He tingut un cap de setmana distret. Amb coses bones i coses no tan bones...

Divendres sopar amb els amics. Bien. Divertit. I anar a dormir, que no podia de cansament.

Dissabte vam haver de fer xafarranxo de combat. Teníem el pis fet "unos lobos" i venien uns amics a passar el cap de setmana a casa. Jo escombro. Tu fas els llits. Jo poso un rentaplats. Tu netejes la cuina. Jo plego la roba. Tu canvies l'arena de la gata. Jo. Tu. Jo. Tu..... Riiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiing. Van arribar cap a la 1. Amb nena petita d'1 any i 4 mesos inclosa. Que maca, que maca. Està maquíssima. Es va enamorar de la Saigon. I la Saigon flipava de veure que hi ha éssers humans petitets i poc àgils que van per casa en plan apissonadora. La nena perseguint la gata i la gata fugint-ne, però quan la nena es girava, la gata perseguint la nena. Festival.

Ja us podeu imaginar la resta del finde no? Jalar, passejar, xerrar, jugar al Carcassonne, anar a comprar vi, sopar, beure, xerrar, dormir, esmorzar, xerrar, anar caminant fins a la Barceloneta, dinar una paella... mmmmmmmmmm. Xulo, eh? Lo curiós és que amb la nena ens ho hem passat teta. És un solet, una criatureta d'aquelles tranquil·les i que gairebé sempre estan de bon humor i no es fan estranyes a ningú. I amb els seus pares també molt i molt bé. Feia temps que no ens vèiem, fèiem coses junts, i aprofitàvem per xerrar tranquil·lament. Guay.

Avui a la tarda han marxat tots. I quan dic "tots" vull dir els amics, la nena i el Mico també. Estic home alone amb la Saigon. Snif, snif.

Bueno, i abans de que el Mico marxés he tingut temps d'emprenyar-me com una mona... Per això dic que el finde ha estat distret. Tan bé que havia anat... Avui era el cumple de la meva sogra i s'ha liat un merder tonto però que m'ha fet enfadar bastant.... Aish... Que ella i jo tenim una relació complicadilla, suposo que a aquestes alçades del blog ja havia quedat clar, no? Però, últimament, la cosa s'havia calmat / solucionat una mica. Jo havia optat per "terra i temps pel mig" i per ser d'allò més amable i bona jove quan ens veiem. Avui, com he dit, era el seu cumple, i mentre estàvem passejant, al matí, el Mico l'ha trucat per felicitar-la. Jo estava per la criatura i pels amics i el Mico l'ha felicitada en nom de tots dos i li ha dit que records de part meva. Jo, en cap moment, no he dit que no m'hi volgués posar, sinó que el Mico ha optat per fer-ho així. Doncs bé, sembla ser que la sogra s'ha près fatal que jo no em posés al telèfon. Que amb una felicitació de parts de tots dos no n'hi havia prou. A mitja tarda el Mico ja tenia un missatge del Tato, el seu germà, dient: "Que la Gatxan truqui a la Mama per felicitar-la". Després, el Tato ha trucat per telèfon per dir-li al Mico que "la Gatxan s'havia d'haver posat al telèfon i felicitar la Mama perquè la Mama s'ha près molt malament que la Gatxan no ho fés"......

.....????????????!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!..................

Què????!!!!

Jo flipant en colors. Resulta que:
1. Des del punt de vista de la sogra, la Gatxan vés a saber què és perquè no s'ha volgut posar al telèfon i felicitar-la.
2. Tota la família pendent del super-mega-disgust de la sogra perquè la Gatxan no s'ha volgut posar al telèfon i felicitar-la.

Ejem... De bojos.

I el Mico va i em diu que truqui a la sogra i la feliciti. Que què????!!!! Que jo truqui?????!!!! Després de que tu m'hagis fotut en aquest merder?????!!!!! No majo, truques tu i ho aclares i després, si de cas, m'hi poso jo.

A favor del Mico s'ha de dir que hi ha trucat i ha fet un intent d'aportar la informació necessària per esclarir el tema. Gràcies Mico. En contra de la sogra s'ha de dir que quan m'hi he posat per felicitar-la d'una puta vegada m'ha fotut una merda de paper. En plan "estic fotudíssima, sóc una víctima de tot i de tothom, i ara què em vens a dir que ja és massa tard".

Flipant en colors. En serio. Si la meva família li muntés aquests sidrals al Mico.... M'he enfadat molt perquè a més, com sempre, li hem acabat seguint el joc. Però, a sobre, quedant fatal pel mig, essent els dolents o la dolenta de la pel·lícula. I sabeu què em fot més? Que, realment, l'única cosa que té sentit és no fer-m'hi mala sang. I continuar amb la filosofia del "temps i terra pel mig". Que això no canviarà mai.

Sort, sort, sort que són quarts de nou del vespre i encara és clar. Que aquesta setmana només curro 3 dies. Que dimecres marxo a Porto. Que el Mico és un solet. Que ha sigut un cap de setmana xulo. Que estic molt contenta amb algunes sorpreses que dóna la vida. I que, tot i que complicada, la vida sempre és bella. Alegria.

MILLOR, MILLOR, MILLOR...

Molt més tranquil·la i amb poques ganes de parlar de curro... sóc conscient que dec haver estat bastant pesadeta, però bueno, com que ha estat la super-mega-circumstància del moment...



Sembla ser que hem trobat dues persones per ocupar-se de la Saigon quan marxem a França... Una és molt fiable: el Tato, el germà del Mico. Ja la va cuidar quan vam anar a Costa Rica i xaxi. Per tant, és una bona notícia. L'altra persona fa més por: mon pare. És un irresponsable de campionat... No me'n fiaria gens si no fos perquè d'un temps cap aquí està fent cert esforç "d'esmena" i, mira, potser és el moment de donar-li l'ocasió de demostrar que es pot comptar amb ell... Dits creuats, dits creuats, dits creuats i, fins i tot, dits dels peus creuats...



Vam anar a veure "Las hermanas Bolena" (The Other Boleyn Girl). L'any passat vaig llegir el llibre i és bastant bo, tot i ser dels d'encefalograma pla. I tenia curiositat per veure què tal seria l'adaptació a pel·lícula... Doncs bé, no és cap meravella però està ben feta i distreu prou... Per no haver de pensar massa en res, vaja.



Dissabte a la nit vaig tornar a fer una Ladies' night... Fiestaaaaaaaaaaaaaaaaaaa! Una d'aquestes, de tant en tant, m'anima un munt!



I aquest diumenge a votar, eh? M'ha agradat el missatge del PSC: "Si tu no hi vas, ells tornen". No estic dient que s'hagi de votar al PSC, però tenen raó en que si no votem.... En aquest país està demostrat que la dreta no s'absté. Us imagineu el Rajoy de president... brrrrrrrrrrrrrrrrrrr.... Posats a canviar circumstàncies, crec que jo ja no tornaria de França, jejeje! Clar que allà amb el Sarkozy tampoc estan gaire millor... Aishhh... Bueno.

DV: DIVENDRES DE VARIS 11

Coses vàries d'un divendres atípic:

• Crec que lo de la grip ja està bastant superat... bien!!! La veritat és que ahir em vaig preocupar una mica perquè, havent dinat, la febre em va començar a pujar i ni amb gelocatils ni res... Vaig arribar a més de 39 i estava feta pols... M'anava adormint i despertant i bevent infusions amb mel i... Un pal. Avui quan m'he aixecat ja no tenia gens de febre i espero que no me'n torni a venir a la tarda... El Mico es va portar com un campió: aguantar a la Gatxan malalta no és fàcil, eh? Que em poso molt queixica... No només em va fer cas i mimos, sinó que també em va portar un crosant de xocolataaaaaaaa!!!! (és que ja em puc estar morint ja, que jo la gana no la perdo...jejeje!).




• Moltes gràcies pels ànimus noies! Miskah, fins aquest matí no he vist la teva proposta i, per això, no la vaig poder posar en pràctica... Funciona? Tu ho has provat? Sona una mica raro, no?




• Al final no vaig poder anar a comprar llibres el dimarts... Però bueno, ara em posaré a mirar-ne per Amazon. Sabeu què vaig fer ahir? Comprar-me 2 bolsos per internet. No, no estic xalada. Encara que crec que la febre va tenir-hi alguna cosa a veure...juas, juas! Resulta que sóc d'un club de compres on-line que es diu Privalia. Me n'hi va fer una companya de feina i sempre tenen coses que a les botigues són molt més cares. No li havia fet mai gaire cas perquè això de comprar roba o sabates sense emprovar-m'ho abans... Però ahir vaig veure que tenien bolsos Skunkfunk. I no vaig poder resistir-me... Tenint en compte que un valia 14€ i l'altre 10€...




• Uns amics nostres venen a viure al barri!!!! Han llogat un pis a 10 minuts de casa. Si tenim en compte que una altra amiga viu al carrer del costat... Això fa 5 persones de la mateixa colla fent de veïns!!! Fem la broma de que serem com Melrose Place però, la veritat és que em fa molta il·lusió. És allò d'arribar a casa i poder fer un truc: "Què? fem una birra?". A Barcelona, habitualment, això és més difícil de fer. Sempre has d'haver quedat amb la gent una setmana abans com a mínim... En canvi, viure a prop dóna més peu a la improvització, i a fer coses els uns amb els altres. No sé...




• Li hem comprat una planteta a la Saigon. L'altre dia, el Mico va passar per davant d'una floristeria i va veure uns testos on hi posava "herba per gats". I en va comprar un. Resulta que és una herba expressa perquè els gats se la mengin per purgar-se i, així, deixin en pau la resta de plantes d'una casa. Doncs bé.... La Saigon perd el cul per la planta. En serio. Quan la va veure va començar a miolar i no parava de jalar-ne. Li vam haver de treure, no fos que li fes mal i tot... I ara li deixem la planta una mica cada dia. I s'hi tira de cap, eh? Mireu, mireu:

ENYORANCES

Últimament he sortit unes quantes nits sense el Mico, rollo "Ladies'Night" (com n'hi dic jo que a vegades tinc una vena una mica pija...). La veritat és que feia temps que no ho feia. No pas perquè el Mico i jo siguem una parella tancada sinó perquè, amb els anys, els nostres respectius grups d'amics s'han anat dil·luint. O bé perquè l'un i l'altre ens hem incorporat a les colles de cada un.

Per exemple: quan quedem amb la meva colla de Barcelona el Mico gairebé sempre hi és, excepte que no tingui un plan amb la seva colla d'aquí. I com que no passa gaire sovint que coincideixin els 2 plans... A més, la meva colla està plena de tius i de parelles. Per tant, no és un grup com per fer una "Ladies' Night".

Doncs bé, darrerament i sobretot gràcies a una amiga soltera amb moltes ganes de juerga, he sortit vàries vegades en plan "nit de noies". I sincerament: osti com ho enyorava!!!!! En serio. No cal fer res especial: amb un sopar, un parell de copes i una mica de bailoteo ja n'hi ha prou. I cap a caseta, tu! Però m'he adonat que enyorava un munt la complicitat aquella de les colles d'amigues en una nit de juerga.

Històricament, les meves colles de noies (tant a El Poble, com a l'Institut, com a Barcelona) van ser les primeres que van anar desapareixent del mapa vençudes per les distàncies físiques i emocionals, per les parelles, pels canvis, etc. I sí, tinc amigues molt amigues però amb les que tinc una relació de tu i jo, de quedar per fer un cafè o per sopar i xerrar una estona. I potser anar de compres un dia. Però res d'anar de juerga mano - mano.

I, en definitiva, el que jo enyorava, enyoro i potser enyoraré sempre és aquella complicitat, el bon rollo, el riure, l'esperit festiu i aventurer que havia compartit amb elles. Des de les nits a La Nau de Banyoles, a Barraques de Girona, a carpes de Begur, a Platja d'Aro, fins a les nits a Les Enfants, a Get Back, pel Barri Gòtic o per Aribau, fent escarceos a la zona alta i ràtzies pel Poble Nou... Nits bastant banyades en alcohol, en les que fumàvem tant que l'endemà teníem veu de camioner i de les que després en recordàvem a rialles els millors moments... En fi, suposo que tot té una edat a les nostres vides i hi ha coses que han d'anar passant. Amb tot, el meu síndrome de Peter Pan a vegades es dol, potser no de les juergues, però sí dels lligams i les complicitats que s'han quedat en el camí de fer-nos grans.

LADIES' NIGHT

Dissabte vam fer una ladies' night. És a dir, una nit de dones: vaig sortir amb dues amigues que estan solteres i, la veritat, va estar molt bé. Imagineu-vos-ho, gairebé semblàvem un capítol de "Sex and the city" (deu meu quin mal que ha fet aquesta sèrie!!!!).

L'objectiu de l'A1 (amiga núm. 1) era aconseguir fer-s'ho amb un tiu al que ja feia dies que li tirava els trastos. Contràriament, l'objectiu de l'A2 (amiga núm. 2) era, precisament, no fer-s'ho amb un altre pavo amb qui està en negociacions. Resulta que l'A1 portava mesos de celibat mentre que l'A2 té per objectiu vital agafar-s'ho amb més calma... Enmig de tanta luxuria, el meu objectiu era passar-m'ho teta fent una ladies' night. Que ara feia molt que no sortia amb les meves amigues i em venia molt de gust una nit de juerga de dones.

En fi... va estar molt bé. Primer ens vam mirar les unes a les altres i ens vam dir lo guapes que estàvem... jejeje! Després vam anar a sopar i tot menjant vam dissenyar i discutir les diferents estratègies de la nit. Amb l'A1 vam estar discutint el valor d'una mirada sexi... I a l'A2 li vam dir de tot quan ens vam enterar que s'havia depilat i havia canviat els llençols del llit!!!!!!

I res, després de copes. Està molt bé això de poder fer d'espectadora i, des de la distància, veure'ls a venir a tots de tres pobles lluny...jejeje! El PL1 (Potencial Ligue de l'amiga núm. 1) va estar fent-se el longuis la meitat de la nit. Passava per allí, deia alguna cosa... però després, sí que va seguir-nos a la resta de llocs on vam anar sí... El P2 (Potencial Ligue de l'amiga núm. 2) va aparèixer amb un amic. Rollo escudero. Aish... Amb 35 anys i un amic que li hagi de fer costat.... Amb tot, mirant-me l'A2 vaig pensar que potser el P2 tenia raó de venir una mica acollonit i tot... La tia és tremenda!

Al final de la nit, jo me'n vaig anar a fer nones, l'A1 i el P1 van acabar a casa d'ella i l'A2 i el P2 encara estan en negociacions. Per tant, èxit absolut.

I la setmana que ve faré una altra ladies' night. Aquesta vegada la meitat de la colla són mares de família i l'altra meitat vivim en parella de fa anys. Per tant, no és d'esperar que la nit sigui ni la meitat de salvatge...jejeje! Això no treu, però, que em faci la mateixa il·lusió!