ELS ORIGENS

Aquest cap de setmana he estat al Poble, tota sola sense el Mico. I com sempre que hi vaig sola m'ha donat per pensar un munt. El que passa és que aquesta vegada també he estat molt tranquil·la. Vull dir que he pensat un munt però serena i bé. Sense rallar-me.

Al Poble hi vaig viure dels 2 anys fins els 18, quan vaig baixar a Barcelona a estudiar. I la veritat és que quan vaig marxar-ne vaig deixar-hi molts fantasmes. Res excessivament traumàtic però moltes coses no resoltes. El meu jo d'allà és diferent del meu jo d'aquí. Les meves circumstàncies també.

Les meves circumstàncies d'allà són, bàsicament, la família i la meva infantesa. Les meves circumstàncies d'aquí són la meva parella, la meva carrera, la meva feina, la meva vida adulta, etc.

És com una espècie d'esquizofrènia. Quan sóc aquí puc mirar-me amb fredor lo d'allà i viceversa. Amb tot, quan sóc aquí se m'obliden coses d'allà. He perdut una mica de memòria de mi mateixa.

Diu Raimon que qui perd els origens perd la identitat. I jo a vegades penso que a mi m'ha passat una mica això. He perdut un tros de mi mateixa que s'ha quedat pel camí de fer-me gran i canviar de vida.

Alguna vegada he pensat com seria tornar al Poble... Però no ho sé... Hi ha dies que penso que no seria gaire bona idea. Sempre m'ha fet claustrofòbia. Sempre m'hi he sentit com que estic aïllada de tot mentre a la resta del món hi passen coses que jo m'estic perdent. No hi ha res com que siguin les 7 de la tarda d'un dia d'hivern i que no hi hagi ningú al carrer... Ni una ànima! I més enllà d'això, potser cal girar full i deixar, definitivament, els fantasmes del passat tranquils per sempre.