N'ESTIC FINS ELS COLLONS

De tenir un govern d'esquerres que, en realitat, fa polítiques socioeconòmiques de dretes i, a més, tenen els pebrots de dir que "no renuncien a la política social". Ja tenia clar que dimecres feia vaga però he passat d'estar molesta i decebuda a estar molt i molt emprenyada. En serio, ara estic indignada... Osti és que tinc la sensació de que no es pot ser més inútil.

En honor a la veritat he de reconèixer que no he posat el crit el cel fins que el puto PSOE ha decidit endarrerir l'ampliació del permís de paternitat. Vale, em direu que ara protesto perquè això em toca molt de prop. Ok, sí, tindreu una part de raó. Sobretot perquè les 4 setmanes del Mico eren molt importants per una família que no tenim avis i àvies, tiets o tietes i parentela a prop i que hem de tirar de la butxaca i de la cangur. Saber que tindria el Mico amb mi 4 setmanes era un factor de tranquil·litat a l'hora d'encarar la feinada que representaran un nadó i una Bitxa de 2 anys i 4 mesos.

Però aquest no és l'únic motiu pel que estic tan emprenyada. Si fa temps que llegiu aquest bloc sabreu que treballo promovent l'equitat de gènere entre homes i dones en el conjunt d'àmbits de la nostra societat, però sobretot, en el mercat de treball. No és només una feina, és una manera d'entendre el món en el que vivim. I el permís de paternitat era un gran assoliment per tal de: a) promoure la corresponsabilitat en l'assumpció de les tasques domèstiques i de cura; i b) lluitar contra el prejudici que porta a no contractar dones ja que "quan tinguin fills deixaran tirada a l'empresa". Perquè m'entengueu, des del meu punt de vista, el permís de paternitat hauria de ser de la mateixa durada que el de maternitat, intransferible i d'obligat gaudiment. Imagineu-vos doncs quina decepció al veure que el PSOE prefereix estalviar uns 200 milions d'euros per aquesta via... I per això paguem impostos????!!!!!!!!! Per favor, que les dones som el 51% de la població!

A banda, penso que tant el PSC (per venuts!) com el PSOE (per neoliberals de merda disfressats de govern progre d'esquerres) han gestionat la crisi amb el cul. No només les polítiques d'ocupació s'han quedat sense finançament en un moment en el que tenim un 20% d'atur, sinó que s'ha perdut una ocasió d'or de fer una reforma estructural de l'economia.

Total, que jo dimecres faré vaga. VAGA en majúscules.

SLEEP DEPRIVED

Sempre m'ha agradat aquesta expressió: "sleep deprived". Més o menys vol dir "mancada de son" però el "deprived" ve a dir que si vaig mancada de són no és pas volent, sinó és més aviat que "algú" em fa anar mancada de son. Algú "me'l treu". En fi... aquestes són, més o menys, les meves elucubracions després d'haver dormit només 4 hores. I és que sembla que estic condemnada a actualitzar el blog els dies que més son tinc. Pobretes lectores.

En fi, però el que realment us volia explicar és que he llegit un llibre molt interessant. És aquest:


Es diu "Com dir adéu, guia domèstica per morir". És la història d'una escriptora de guies domèstiques (rollo com cuinar, com tenir un bon jardí, etc.), mare de família amb dos filles que s'està morint de cancer i escriu una guia domèstica sobre com morir.

Vist l'argument, doncs, suposo que no cal que us expliqui que algunes parts del llibre són molt dures. Sobretot per una mare recent com jo, sense mare, que lo de palmar i deixar una filla enrera és un tema especialment "sensible". Amb tot, crec que és un llibre molt i molt i molt recomanable. No té la duresa de "Mi Vida Sin Mi" i permet pensar una mica en la mort, intentant passar una mica de llarg de lo tabú que és aquest tema a la nostra societat. I és que, jo crec, que vivim pensant massa poc en la mort. Quan es treu el tema de la mort sempre hi ha algú que et diu allò de "au, no siguis macabre, amb aquestes coses no s'hi ha de pensar". I jo em pregunto, per què no? Total... A més, potser el pensar-hi una mica ens evitaria patir-hi tant quan, finalment, algú es mor. Potser aprendríem a acceptar-ho més fàcilment com una cosa natural. Una part de la vida mateixa, no? No ho sé... Però tendim a viure com si les persones fóssim immortals... I després et trobes que no pots ni concebre tota mort d'algú que no sigui vell i estigui fet caldo.

A més, tot s'ha de dir, el llibre també té alguns moments especialment divertits. Així, i per exemple, la protagonista decideix comprar el seu propi taüt, per poder-lo tenir triat. I quan comença a desfilar per les funeràries s'adona que dir "taüt" és tabú, que s'ha de dir "fèretre" i que, en una funerària, no es pot pronunciar la paraula "mort", sinó que s'ha de dir "passar a millor vida" o alguna collonada d'aquest estil. Al final, la protagonista decideix fer el seu propi taüt i deixar que siguin les seves filles i el seu marit els que el decorin. I, en una escena molt bonica, la protagonista descobreix que el marit li ha escrit els seus poemes preferits a dintre el taüt...

Au, bon dia!

ESTIC CONTENTA

Perquè ha guanyat l'Obama. Que sí, que per segons quines coses un demòcrata i un republicà no són tan diferents. I que sí, que és veritat que ara ha de demostrar fins a quin punt és un canvi real. Amb tot, jo estic molt contenta. Aquesta vegada els americans no l'han cagat. Alegria.

PD. I està molt bé això de que sigui el primer president negre.

Us deixo amb una cançó de la Tracy Chapman que m'encanta: Talking about a Revolution. Ves a saber, potser sí que estem començant a veure una "revolució".




Don't you know you're talking about a revolution
It sounds like a whisper
Don't you know they're talking about a revolution
It sounds like a whisper

While they're standing in the welfare lines
Crying at the doorsteps of those armies of salvation
Wasting time in unemployment lines
Sitting around waiting for a promotion

Don't you know you're talking about a revolution
It sounds like a whisper

Poor people are gonna rise up
And get their share
Poor people are gonna rise up
And take what's theirs

Don't you know you better run, run, run, run, run, run, run, run, run, run, run, run, run
Oh I said you better run, run, run, run, run, run, run, run, run, run, run, run, run

Finally the tables are starting to turn
Talking about a revolution
Finally the tables are starting to turn
Talking about a revolution oh no
Talking about a revolution oh no

While they're standing in the welfare lines
Crying at the doorsteps of those armies of salvation
Wasting time in unemployment lines
Sitting around waiting for a promotion

Don't you know you're talking about a revolution
It sounds like a whisper

And finally the tables are starting to turn
Talking about a revolution
Finally the tables are starting to turn
Talking about a revolution oh no
Talking about a revolution oh no
Talking about a revolution oh no

UNA HORA CURTA...

O, per ser més exactes: "Que sigui una hora curta". Això és el que em desitgen totes les dones una mica grans que em trobo últimament. Totes em diuen coses del pal de "cuida't i que sigui una hora ben curta"..... ????!!!!!.... La primera vegada vaig flipar i no sabia massa de què anava la frase. Cara de poker. La segona vegada ja vaig suposar que la senyora en qüestió es referia al part. I res... ara ja m'hi he acostumat. I quan em diuen això d'una hora curta ric i dic que gràcies. Que diuen que és de ben nascuts ser agraïts, no?

Home, per ser sincera, un part ràpid sí que el voldria jo. I tant! Però en un primer part això em sembla que és demanar molt. Les llevadores de les classes de preparació al part ja ens han dit que, de mitjana, seran unes 8 o 10 hores. Per tant això "d'una hora ben curta".... ejem.... em sembla que serà que no.

Però bueno, d'acollonida no n'estic. De fet, em fa molta il·lusió la idea de donar a llum i el meu plantejament d'entrada és que vull un part el més natural possible. Què vol dir això? Doncs vol dir intentar passar sense epidural, sense oxitocina, i sense episotomia. I, evidentment, una cesària només si es dóna una situació de risc. Per què? Doncs perquè és més saludable, tant per mi com per la nena, i perquè crec firmament que les dones som capaces de parir sense convertir el part en un acte absolutament medicalitzat en el que deixem de ser qui parim per passar a ser un objecte de la intervenció i les decisions de metges, llevadores i infermeres. Des de petites se'ns infon por al part i al dolor del part. Aprenem de seguida que, gràcies a déu, hi ha una cosa que es diu epidural. I, en canvi, mai se'ns planteja que el dolor del part és un dolor bo: no és producte d'una ferida o d'una malaltia, sinó que cada contracció és un pas més que ens aproxima als nostres fills. Renunciem a viure el part amb plenitud. Sabíeu que l'epidural atura les contraccions? Que per això després t'han de xutar oxitocina, que és una hormona que accelera el part? Que després de l'epidural ja no et pots moure del llit quan, pel contrari, passejar-se i estar en vertical ajuda moltíssim a accelerar el part? Que amb l'epidural no sents l'instint d'apretar perquè surti la criatura i no controles els músculs que fan aquesta funció? Que aleshores és molt més fàcil que t'hagin de fer una episotomia? Que les episotomies són molt dolentes de cares a la recuperació post-part, a la contenció urinària futura i, a vegades, a tenir sexe a gust?

Amb tot, sóc conscient que ho tinc bastant cru per poder tenir un part el més natural possible. Sóc conscient de que desconec el meu umbral del dolor i potser no aguanto més enllà de 5 contraccions sabent que puc demanar que em droguin en qualsevol moment. A més, però, perquè tot el sistema està pensat en base a la medicalització del part: els protocols d'actuació, els espais de les clíniques,... Així, i per exemple, tothom reconeix que que parir estirada és la pitjor postura possible, però ningú està disposat a canviar i a assitir el part amb una dona ajupida o bé asseguda en una cadira de parts... I, tot i que les llevadores són prou obertes de mires, estan massa acostumades a treballar amb metges intervencionistes i dones que demanen l'epidural i només pensen que, siusplau siusplau siusplau, el part sigui "una hora el més curta possible".

En definitiva, que quan em diuen "que sigui una hora ben curta" , jo sempre penso en que m'agradaria que em desitgessin "que sigui un part bonic i sa, que puguis gaudir-lo, i que tot vagi bé". I si aquesta vegada em rendeixo, prometo que la pròxima vegada m'ho agafaré més en serio i demanaré per parir a La Maternitat o bé al Santa Caterina de Salt. Dos hospitals públics catalans que, de veritat, tenen protocols de part natural.

10 IDEES

Aquesta nit ha estat la tercera que he dormit poc... massa poc: que si la calor, que si la vida de vici i perdició que passa més factura de lo habitual estant embarassada, que si la jornada intensiva (que no em faig a la idea de que he d'anar a dormir més aviat...), etc. I clar, com que gairebé totes les meves neurones estan dedicades a fer créixer el projecte de bebito, l'única que em queda lliure porta un despiste... Aish.

Idea 1: M'he rendit a l'evidència. La setmana que ve sabrem, jo també, si és nen o nena.

Idea 2: Els mossos d'esquadra de la comissaria del barri parlen tots en castellà. No hi entro, només apunto.

Idea 3: Un part natural no vol dir, necessàriament, parir a casa. Estic fins els collons d'haver-ho d'explicar cada vegada que dic que m'agradaria tenir un part el més natural possible.

Idea 4: Vaig anar a veure Sexo en Nueva York. I m'ho vaig passar teta. Dir que continuo preferint la sèrie i admetre'n totes les maldats, superficialitats i coses xungues hagudes i per haver. Però jo m'ho vaig passar molt i molt bé. Apa.

Idea 5: Què regalo als meus tiets que fan 25 anys de casats?..... neurona?... neurona, on ets?....

Idea 6: Dissabte tinc el 2on casament de la temporada. Una altra boda sòbria. Per què, senyor, per què l'alchol ha de ser dolent per l'embaràs quan és tan i tan bo per aguantar segons què?????!!!!!!!!

Idea 7: Per fi han començat les obres a l'edifici on visc. Al principi, a la gata li feia por la bastida que es veu des de la finestra del menjador. Va ser bastant graciós veure'n la reacció. Pobrissona.

Idea 8: Sóc tonta. Em fa vergonya posar-me les ulleres noves davant de gent que fa temps que em coneix i no m'ha vist mai amb ulleres. És un fet. Per què?

Idea 9: Vull anar a passar uns dies a El Poble així que pugui. La família s'ho mereix i necessito dedicar-li temps per alguns projectes. Vull quedar amb les amigues. Vull anar a Girona a passejar i de compres. Vull anar a la platja.

Idea 10: zzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzz.

MATERNITATS

La maternitat, fer de mare, ser mare... Tinc alguns dubtes i algunes reflexions que ja m'imagino que no tenen respostes clares ni úniques... I que segurament es tractarà de que jo i el Mico trobem les nostres pròpies solucions una vegada el projecte de bebito sigui aquí. Amb tot, em passen pel cap i posar-les aquí també és una manera d'aclarar-me les idees... no?

Avui toca la primera reflexió que, de fet, és la menys important de totes...

Algú em podria dir si la Chacón ha tornat a currar abans d'hora? El permís de maternitat és de 16 setmanes i sembla ser que no l'ha exhaurit pas... O bé, és que el seu company està gaudint d'una part del permís de maternitat d'ella? La llei permet que, de les 16 setmanes, el pare de la criatura pugui gaudir-ne d'un màxim de 10. Estaria bé fer-ho públic. Sí, ja sé que es tracta de la vida privada d'una persona però si tenim en compte que la seva cartera i el seu embaràs van ser utilitzats per fer-ne emblemes de la igualtat... Doncs el seu retorn al treball no explicat és absolutament contraproduent, la veritat.

Quin model ens mostra? El d'una dona que prioritza la vida laboral per davant de la personal, que renuncia a un permís de maternitat molt lluitat i ja de per si insuficient (i molt utilitzat per les empreses com a excusa per no contractar dones) a favor de la feina, etc. Aquest és el model de maternitat que s'ha de potenciar des dels poders públics? Això realment és igualtat? I pensar que la majoria de nosaltres està defensant un permís de paternitat obligatori i exclusiu pels homes (no compartit amb les mares), que tingui també una durada de mesos... És de rebut que la senyora ministra renunicii al seu permís, que doni la imatge de que "no ho necessito"? Sí, és clar, perquè la Chacón segurament compta amb algú (a 600€ el mes mínim) que li cuida la criatura.. Però no tothom s'ho pot permetre això... I, que jo sàpiga, les guarderies (que n'hi ha a punta pala, vamos) no en volen pas de criatures tan petites. Ah! No! Espera! Ja ho tinc: a la criatura l'està cuidant l'àvia o l'avi. Quina sort, eh? Tenir una xarxa social de suport que t'estalvii haver de recórrer a l'amplíssim Estat de Benestar que tenim.

I la lactància? Què li menja el fill? Fa com la majoria de dones treballadores lactants que, una vegada a la feina, s'han de tancar al lavabo mitja hora amb el "munyidor" de llet?

En fi... Així anem.

EL NOU BARRI

Amb el canvi de feina també vaig canviar de barri. Abans treballava a una zona de Barcelona que, tot i no ser Pedralbes, la gent vivia prou bé. Classe mitja-alta, vamos. Sobretot des de que els preus de l'habitatge estan com estan. Senyors amb trajo, senyores amb metxes rosses, uns quants 4x4, una escola privada i una de pública, tothom anant amunt i avall, un bar de barri a punt de tancar i un altre de fashion, etc.

Ara treballo al centre. Al centre fotut i fet caldo, per ser més precisa. I he de dir que, tot i alguns inconvenients, estic molt contenta amb el canvi. Crec que, de fet, aquesta és una de les coses que "filosòficament" buscava amb la nova feina.

Quins inconvenients? La merda i les vomitades pel carrer. Ecsssssssssssss. Sobretot quan estàs de menys de 3 mesos, tens tendència a les nàusees i sents totes les olors hagudes i per haver. Festival.

Avantatges? El contacte amb una realitat que, habitualment, m'havia estat més llunyana. Fer un exercici de diversitat i poder-ne aprendre. Ara treballo en un barri de gent per a qui la vida no és tan fàcil com la meva, d'origens diferents i pinta molt diversa. Un barri que t'ensenya, si mires, a entendre que la vida no és justa per a tothom i que mirar-se el melic és massa fàcil; i que la interculturalitat és l'única opció per tirar endavant si volem ser una societat més cohesionada i igualitària, una societat amb futur.

Cada matí trobo un pare amb pinta de ser d'origen filipí que acompanya la seva filla a l'escola. La nena és clavada al pare i sento com li explica coses que s'assemblen molt a les que jo explicava quan anava a l'escola de petita.

També em trobo amb un home vell, que arrossega un carret ple de papers de diari i bosses de plàstic. L'home camina amb passets molt curts i petits, amb un ritme coixejant i no acaba d'anar gaire net. Sempre s'arramba a la paret, potser per recolzar-se o potser per deixar passar a la gent que va amunt i avall ràpid, ràpid. Cada matí fa la mateixa ruta. I a mi em desperta certa tristesa perquè no sé on va, i se'l veu sol...

I els paquistanis i els xinos obrint la botigueta, la dona del forn de pa fregant la vorera, un yuppie cuarentón que canta com una almeja anant cap al metro, la noia que passeja dos cadells esverats, els guiris esperant a la porta dels albergs/hostals carregats de maletes, un travelo que es posa al final del carrer a partir del migdia, els que tenen un xiringuito de kebabs i s'estan fora fent-la petar, l'indigent que sempre està davant l'oficina de la caixa...

I per acabar, en relació amb la interculturalitat, un poso un text que he trobat porahí, i que crec que diu coses que fan pensar. Sí, ja sé que potser sóc una mica plom, però ja sabeu que hi ha alguns temes que són el meu cavall de batalla personal:

"La visión problematizada de la inmigración se fundamenta en una ideología globalista que tiende a contemplar la integración de las personas inmigrantes en función de las “necesidades” del mercado de trabajo. Estos discursos se limitan a anlizar cuántas personas son necesarias para la reproducción de las actividades económicas y el mantenimiento de los sistemas de pensiones, en cuál es la forma idónea de obtener el mayor rendimiento con los mínimos costes (modalidades de reclutamiento de la mano de obra), y en cuáles son los más “rentables” (en una dinámica racista que atribuye una mayor o menor conflictividad social según la procedencia étnica de las personas inmigrantes). Desde estos planteamientos, las personas se ven reducidas –cosificadas- a la mera condición de mercancía, y las políticas que se implementan refuerzan su condición de insumos reemplazables según las necesidades del mercado, perdiendo la dimensión humana y social de la inmigración e invisibilizando los otros beneficios, además de los económicos, que aportan las personas inmigrantes y la diversidad cultural que se genera en las sociedades de acogida.

La interculturalidad hace referencia no sólo a la coexistencia de culturas sino que implica la construcción de una relación efectiva entre ellas (interacción, solidariedad, reciprocidad), es decir, implica una cooperación entre todas las etnias que buscan y quieren mantener sus propias identidades dentro de los esquemas de pertenencia a una sociedad. La interculturalidad enfatiza lo que se tiene en común y la necesidad de compartirlo, más allá de lo particular y personal. "

DIUMENGE AL VESPRE...

... I estic cansadeta. Hem estat per El Poble, fent família. Ahir va ploure però avui ha fet un solet maco. A veure si el bon temps es decideix ja d'una vegada, que tinc ganes de sentir que ja és estiu... Aish.

Dissabte al vespre vam estar donant una volta per Girona. Ara feia dies que no teníem ocasió de fer-ho i... ohhhhhhhhhhh! Definitivament, Girona m'enamora. És una ciutat tan maca... En serio. Havia plogut però els núvols s'estaven trencant i hi havia algun últim raig de sol. Tot feia olor de fresc, les botigues ja tancaven i la gent feia l'últim vol abans d'anar a sopar. Mmmmm.

He vist amigues que feia temps que no veia i he intentat que la família no m'alterés massa. Amb això últim, però, no he tingut gaire èxit. Paciència, Gatxan, paciència...

M'espera una setmana de bastanta feina i moviment... ooooooooooom. Dimecres fem un "Casual Day" amb el curro. Dijous i divendres venen els amics de França a casa nostra. M'agrada tenir gent a casa. Divendres toca visita a la ginecòloga. Dissabte un casament que, per cert, ja no en són 3, sinó que enguany, al final, sembla que seran 4... Toma ya! Quin ritme!

Vam anar a veure la nova de l'Indiana Jones. D'encefalograma pla, sí, però molt distreta. Pur Indiana Jones, vamos. I el Harrisson amb 60 i pico, com un rei, tu! Em va agradar... I vam estar d'acord en que quants de nosaltres havíem volgut ser arqueòlegs de petits o adolescents per culpa de l'Indiana Jones? Un munt!

I res, del que passa pel món... Us imagineu que l'Obama arribi a president d'EEUU? Brutal!

EL RENTAPLATS

A casa hi ha un tècnic que ha vingut a arreglar el rentaplats. Plis, creueu els dits perquè el seu diagnòstic inicial és: "Això és del motor....". Dit així amb cara de "ui, que fotut que ho veig!!!!". Algú sap si em costarà gaire diners? En fi...

El millor de tot ha estat quan m'ha preguntat què és el que no funcionava....

....?????.....

.....ejem.....

He fet un intent: "La roda. Que no gira. Crec".

Pregunta: "Però surt aigua calenta?".

....????.....

....ejem....

Solució: Agafo el mòvil i truco al Mico. "Mico, que tinc aquí al tècnic que em pregunta què li passa al rentaplats. Te'l passo i li expliques, vale?"

Doncs sí. A casa qui controla el tema rentaplats és el Mico. Jo només el toco per posar-hi el que està brut.

Ell posa rentadores, estén la roba i la plega.

Jo faig la llista d'anar a comprar i controlo el que tenim i el que no.

Comprem tots dos junts.

Jo faig els menús i cuino.

Jo frego les olles, les cassoles, les paelles, etc.

I tenim la N. Una senyora fantàstica (segons jo) i no tan fantàstica (segons el Mico) que ve a netejar un cop a la setmana.

Així, jo diria que tenim bastant al 50% el tema de l'assumpció de les tasques domèstiques. És a dir, a casa nostra fem allò de la corresponsabilitat entre dones i homes, i el tema dels estereotips de gènere està bastant superat. I, sincerament, crec que en la nostra relació també. Dic crec perquè aquestes coses moltes vegades són molt inconscients i potser m'ho hauria de mirar amb més detall....

I perquè és important tot això? Doncs perquè ens fa iguals com a persones i estem en una relació en les mateixes condicions d'autonomia i fortalesa. Cada u aporta coses diferents, clar. Però en equilibri. Per tant, tenim les mateixes opcions i oportunitats de viure plenament tots els aspectes de les nostres vides.

Per cert, qui era que preguntava a què em dedicava?

REFLEXIONS EN DIUMENGE D'ELECCIONS

Al blog no parlo gaire de política perquè, tot i que tinc una ideologia bastant definida, moltes vegades em costa trobar les paraules justes per fer-me entendre. A més, admeto que em costa ser tolerant amb segons quines idees i passo de segons quins comentaris que el personal em pugui fer.... Sí, ja ho sé, aquest és el pitjor "pecat" en el que es pot caure. La norma bàsica de la democràcia és respectar les opinions de tothom. Sense aquesta premisa, mal aniríem.



També us dic que només em costen algunes idees determinades. És a dir, les del PP. Obertament us diré que avui he votat Iniciativa i que les pasades generals vaig votar PSC. I que avui el meu vot ha estat ideològic. Per una vegada he intentat que no em vencés la temptació a recórrer al vot últil.... I la veritat, llegia el programa d'Iniciativa i pensava: tengui, tengui, tengui... En fi...



Pel que fa a les idees de les altres persones, si bé no comparteixo els plantejaments de Convergència i d'ERC, tampoc em posen nerviosa ni m'alteren. Jo sóc d'un nacionalisme molt moderat. Amb catalanisme en tinc prou. Però ja està.



Qui em posa francament nerviosa és el PP. Així de clar. M'altera. Em supera. Amb ells em costa moltíssim ficar-me al cap que tothom té dret a la seva ideologia... Ja ho sé, ja ho sé: he de treballar en això... Potser és que em prenc la política molt en serio (o això em diu el Mico, amb bastanta raó) però jo penso que un posicionament polític és, també, un posicionament moral. Em passo de la ratlla? Potser sí. Però per mi la política és, precisament, una manera d'entendre la societat i les relacions entre les persones. Configurem les nostres idees polítiques en funció dels nostres valors i dels nostres principis. Per tant, des del meu punt de vista, les nostres idees polítiques diran molt del que som com a persones...



Per exemple: Per mi, la igualtat i la justicia són valors fonamentals. Justicia també vol dir ètica, equitat i honradesa. Aleshores, la igualtat entre persones és i ha de ser, per mi, la base del funcionament de la nostra societat. La base de la convivència i el respecte entre persones. Així doncs, no es justifiquen de cap de les maneres, les desigualtats que defensen ideologies com les del PP. Que quines desigualtats? Doncs desigualtat en els drets de les persones: no només no van votar la Llei d'Igualtat Efectiva entre Dones i Homes i la Llei de matrimonis homosexuals; sinó que les han recorregut davant del Tribunal Constitucional. Aleshores, està clar que el PP no pensa que sigui necesari legislar per a que les dones tinguem els mateixos nivells d'ocupació, de salari i d'oportunitats professionals que els homes. I si algú està pensant en dir-me que faig demagògia, gustosament li recordo que els nivells d'atur són superiors entre les dones, que les dones cobrem més d'un 20% menys que els homes i que les dones ocupem molts menys càrrecs directius. També és evident que el PP no creu en la igualtat entre totes les persones, idenpendentment de la seva orientació sexual. I jo em pregunto, per què una persona homosexual no ha de tenir dret a veure reconegut, jurídicament, el seu amor i la seva relació estable amb una altra persona? Per què s'ha de trobar en situacions d'indefensió legal en les que els heterosexuals no tenim cap problema? Aleshores, és que pensem que nosaltres som millors que ells? I que per això hem de tenir més drets? Hem d'estar més protegits?...



I, tot això, sense haver entrat a parlar de l'ús que està fent el PP al fenòmen de la immigració... Que em posa que ni us ho explico...



Qui vulgui dir-me que m'ho prenc massa a pit, vale. Potser té raó. Però crec que, de fet, només he de treballar en la meva capacitat de tolerància. Que les meves idees les tinc molt clares...

MILLOR, MILLOR, MILLOR...

Molt més tranquil·la i amb poques ganes de parlar de curro... sóc conscient que dec haver estat bastant pesadeta, però bueno, com que ha estat la super-mega-circumstància del moment...



Sembla ser que hem trobat dues persones per ocupar-se de la Saigon quan marxem a França... Una és molt fiable: el Tato, el germà del Mico. Ja la va cuidar quan vam anar a Costa Rica i xaxi. Per tant, és una bona notícia. L'altra persona fa més por: mon pare. És un irresponsable de campionat... No me'n fiaria gens si no fos perquè d'un temps cap aquí està fent cert esforç "d'esmena" i, mira, potser és el moment de donar-li l'ocasió de demostrar que es pot comptar amb ell... Dits creuats, dits creuats, dits creuats i, fins i tot, dits dels peus creuats...



Vam anar a veure "Las hermanas Bolena" (The Other Boleyn Girl). L'any passat vaig llegir el llibre i és bastant bo, tot i ser dels d'encefalograma pla. I tenia curiositat per veure què tal seria l'adaptació a pel·lícula... Doncs bé, no és cap meravella però està ben feta i distreu prou... Per no haver de pensar massa en res, vaja.



Dissabte a la nit vaig tornar a fer una Ladies' night... Fiestaaaaaaaaaaaaaaaaaaa! Una d'aquestes, de tant en tant, m'anima un munt!



I aquest diumenge a votar, eh? M'ha agradat el missatge del PSC: "Si tu no hi vas, ells tornen". No estic dient que s'hagi de votar al PSC, però tenen raó en que si no votem.... En aquest país està demostrat que la dreta no s'absté. Us imagineu el Rajoy de president... brrrrrrrrrrrrrrrrrrr.... Posats a canviar circumstàncies, crec que jo ja no tornaria de França, jejeje! Clar que allà amb el Sarkozy tampoc estan gaire millor... Aishhh... Bueno.

BLA, BLA, BLA...

Sóc la única a qui no li ha agradat "Los Crímenes de Oxford"? He vist varis blogs dient que guay. I jo em vaig quedar pfffffffffffffffffffffffffff.

No sé res de la feina de la setmana passada però tampoc m'ho esperava: em van dir que a finals d'aquesta setmana o a principis de la que ve. Ja em va bé: així dono temps a que em diguin algo de les altres ofertes. De fet, fa dies que no surt cap oferta que estigui bé i, per tant, continuo tenint només 4 CV enviats...

Seguiu les primàries d'EEUU? A mi em fa gràcia l'Obama. Crec que estaria bé que una dona tingués ocasió de ser presidenta però la Hillary em fa molta mandra... No m'acaba de caure bé i, al cap i a la fi, va votar a favor de la guerra d'Iraq. Sabeu que dels republicans l'únic que va votar en contra és un congressista texà que és un xungo de categoria i es diu Ron Paul? Però és que és d'un conservador que fa por... El més graciós és que vol eliminar l'impost sobre la renda i un "impost sobre la inflació" que ningú acaba de saber ben bé què és...jejeje!

Per què els homes es planifiquen amb el cul? Tenen algun tipus d'incapacitat associada al gen Y que els impedeix veure venir les coses amb certa antel·lació? Sí, Mico, això va per tu. Ja ho sé, ja ho sé... I que consti que vaig entendre els teus motius i raonaments. Però em fot que no hi haguessis pensat abans i que ara jo hagi d'anar donant excuses!!!!!!!! Aishhh...

M'he d'anar a tallar els cabells. Porto unes grenyes...

Bla, bla, bla... demà ja és dimecres...

MISSING IN ACTION

He estat MIA (Missing in Action - Desapareguda en Combat) durant els últims dies perquè, precisament, estava de "combat"... per Andalusia!

Coses xules:

• Sierra Nevada i el Mulhacén nevats, vistos des de l'autovia de Guadix a Granada, amb un cel blau, blau, blau...


• Tenir ocasió d'escoltar la Juana María Gil, professora titular de filosofia del dret de la Universitat de Granada parlant de violència masclista i d'igualtat d'oportunitats entre dones i homes des del punt de vista legal i jurídic. Un discurs absolutament nou per mi, centrat en analitzar si els drets constitucionals bàsics com la vida, la integritat, la igualtat, la llibertat, la seguretat i la dignitat de les dones es troben realment tutelats i garantits per l'Estat i l'ordenament jurídic; o si, pel contrari, es troben fins a cert punt abandonats. I, per tant, l'Estat i l'ordenament jurídic també són "maltractadors". Va ser un privilegi escoltar aquesta dona menuda que, amb poc més d'una hora, va estar fent-nos anar des de les teories de l'Estat (Hobbes, Locke i Rousseau), fins a les petites discriminacions de cada dia, passant pel tema de la conciliació, per la nova llei d'igualtat i pels conceptes de feminisme i masclisme... Genial. Si teniu ocasió, no us la perdeu, en serio. Encara que us soni a xino tot el que acabo de dir.


• Sessió de tapeo posterior amb una col·lega andalusa amb qui, entre gamba i gamba, i birra i birra, vam estar comentat els Micromasclismes i l'etern autisme emocional dels homes... jejeje!


• Retrobada sorpresa amb gent que feia un parell d'anys que no veia. Gent amb qui havia treballat a gust i compartit molt bons moments entre reunió i reunió. Gent que em va fer descobrir una zona d'Espanya molt poc coneguda: Las Merindades, a la província de Burgos. Hi heu estat? És molt xulo!

Coses no tan xules:

• 800 Km en 3 dies. Andalusia de punta a punta....


• La meva feina a Guadix: un mal de cap que es va allargant...


• L'esmorzar a Almería: no pregunteu, repeteixo, no pregunteu què hi havia al suc de taronja que em vaig beure sense mirar i que només vaig veure quan només en quedava un cul... eeeeeeeeeeeecccccccccccssssssssss...


• Haver de treure un dit de gel del parabrisa del cotxe sense carregar-me ni el vidre ni els netejaparabrises i sense tenir aigua calenta a l'abast...


• Que sí, que Andalusia és la terra de l'oli d'oliva però... ejem... és necessari que tot vagi absolutament negat en oli?

I àpala, la setmana que ve Galicia... Alegria!

FASTIGUEIG I PREGUNTES

FASTIGUEIG

La Magdalena Álvarez em fastigueja. Sincerament.

I em fastigueja més enllà de si ha gestionat bé o malament el tema de l'AVE i les rodalies. La veritat és que estic poc informada però, així a ull, jo penso que aquesta senyora ha gestionat fatal el problema sorgit, no necessàriament les obres. És a dir, crec que en el tema obres s'ha vist condicionada per governs anteriors, licitacions ja fetes, i decisions d'altres sobre el traçat.

En fi, el que em fastigueja de la Magdalena Álvarez és la seva actitud. La senyora, per dir-ho finament, és una macarra. El Congrés no la reprova per 3 vots (2 de 2 trànsfugues) i la pava arriba dient que "muchá grasiá po la confiansa de la camará voy a trabajá pa seguir hasiendo cosá". Quins collons! L'enganxada que va tenir amb l'Herrera pel tema de "dobladas y partidas" ja va ser d'una dimensió estratosfèrica... Però és que cada vegada que obra la boca em genera un cabreig monumental... I enmig de tot el merder, si no vol dimitir, ni tan sols ha tingut els pebrots de demanar disculpes, cessar algú o, com a mínim, mantenir un perfil el més baix possible.

I també em fastigueja enormement l'actitud del PSOE. Perquè jo ja no demano que en ZP la cessi. Ho hauria de fer, sí. Però també entenc que a Madrid tenen els ulls posats a les eleccions de març i no estan per segons quines piruetes. El que sí que no aguanto és que la bancada sociata aplaudeixi a la senyora Álvarez cada vegada que es posa xula, que li montin sopars de "desagravio", etc. No és l'actitud.

Jo vaig votar PSC les eleccions generals passades. Sí, amb la ressaca de l'11 de març i el PP fent un cop d'estat mediàtic. Però tinc claríssim que aquesta vegada voto Iniciativa.

PREGUNTES... Ètiques.

Heu seguit la notícia de les clíniques de Barcelona on es feien abortaments il·legals?

Premisa 1: jo sempre he sigut una defensora del dret de les dones a abortar lliurement. Sincerament, crec que no hauria d'estar condicionat a informes clínics o psicològics de cap tipus.
Premisa 2: però només els primers mesos de l'embaràs. És a dir, fins a la 24ena setmana que és quan un fetus - bebé comença a ser viable fora del ventre de la mare.

Pregunta 1: A partir de la 24ena setmana. L'abort hauria d'estar permès? Suposo que només en casos de perill greu per la salut de la mare... Però, qui s'assegura que aquest perill sigui real? I aleshores, què es fa? Es mata un fetus que ja seria viable?

Pregunta 2: No us fa mal tot quan llegiu o sentiu que a les clíniques aquestes es van fer abortaments de bebés de 8 mesos????

Pregunta 2: No us quedeu amb una sensació rara quan llegiu al diari l'expressió "trituradora de fetus"? A mi em fa una angunia...

Aleshores?

COSES VÀRIES D'UN DILLUNS DE SON

1. Vaig anar a un altre dermatòleg pel tema de la urticària. Molt millor. Em va receptar uns altres antiestamínics que em fan venir son però, ni de lluny, em deixen tan grogui com la primera merda que em vaig haver de prendre... De moment, me'ls prenc als vespres (no vegis el que costa llevar-se el dia següent) però l'objectiu és aconseguir que el cos se m'hi acostumi i poder prendre-m'ho de dia. Veurem.

2. Què he fet aquest finde? Sortir de juergaaaaaaaaaaaaaaaaaaa! Divendres vaig anar a sopar amb una amiga i dos amics. Ens ho vam passar teta... Al sopar vam menjar de puta mare i ens vam beure 2 ampolles de vi. Després ens van clavar... juas, juas. A continuació vam anar a un antro a fer una copa. I, per últim, al Mirablau a ballar. La música: pffffffffffffffff. Però la vista fantàstica. Això de ballar amb Barcelona als teus peus té el seu què.

3. Què més he fet aquest finde? Defensar els meus principis i les meves idees. Olé! Per una persona que fuig sistemàticament del conflicte, com jo, això va ser tot un avenç. Sip. Vam anar a sopar amb una colla de gent amb qui no em faig massa però que ens coneixem de fa temps. Alguns d'aquests "amics" són obertament racistes, i d'altres obertament classistes. Va sortir el tema de "els moros que no es volen integrar" i vaig ser capaç de dir tot el que sempre els havia volgut dir. Sense exaltar-me massa. Va estar bé, tot i la tristor que provoca el veure gent que et penses que són bones persones opinar coses tan radicals i lletges... Per què us en feu una idea, la frase estelar de la nit va ser "el meu fill que no em porti cap mora a casa"... En fi...

4. M'espera una setmana horrible: tinc un munt, un munt, un munt de feina. Sort que vaig mentalitzada. Al meu curro els juliols sempre són horrorosos, tot i que és millor que t'agafi al principi del mes que no cap al final. Quan s'acosta l'agost ja no tinc el cap per res de bo: entre el cansament de tot l'any i les ganes de vacances...

COSES QUE EM FAN ENFADAR

Heu vist aquesta notícia?

Resulta que una burra que havia estat maltractada i abandonada va sobreviure uns dies al cementiri de Collserola a base de menjar-se les flors i les corones de les tombes. Més enllà de lo curiós i, fins i tot, graciós de la notícia (per lo de la burra menjant-se les corones...), es veu que la pobra bèstia tenia les potes destrossades perquè l'havien tingut lligada i en pèssimes condicions...

I mira, hi ha poques coses que em facin enfadar tant com els maltractaments a animals. En serio. No puc. Supera la meva capacitat de racionalitzar les coses i ser objectiva. Per mi, una persona que maltracta un animal és una mala persona. Un cabró o cabrona de la pitjor categoria. Un fill de puta. Així de clar. I que consti que no m'estic posant amb la caça controlada. M'estic posant amb qui causa dolor a un animal de forma innecessària i per un plaer absolutament malaltís. Per exemple: els toros. Jo no li veig l'art per enlloc, sincerament.

I lo pitjor de tot és maltractar un animal domèstic: una bèstia que depèn de tu, que t'estima, que confia en tu i que només et demana que l'estimis i la cuidis. Com se li pot fer mal? Doncs essent un psicòpata. Sincerament. Essent una persona amb una capacitat d'empatia zero i que necessita fer mal i provocar dolor per sentir-se que és algú.

I per acabar, ara que comença l'estiu: qui abandona un animal domèstic també és un cabró que no es mereix res de bo en aquesta vida. Ja ho he dit. Un puto consumista. Un egoista de campionat. Un irresponsable. Un cretí. Un covard. Un estúpid. Un imbècil. Etc.

Apa. Ja m'he desfogat.

Per si us he generat interès: Fundació Altarriba.

TORNO A SER PERSONA!!!!!

Olé, olé, que ja torno a estar en forma...jejeje! Buf, quina merda de setmana, en serio. Sort que això només passa una vegada a l'any o així...

Sense ànim d'ofendre a ningú, us poso una vinyeta que m'ha passat una companya de feina:



De què va això? Doncs que l'altre dia, a la cuineta del curro mentre dinàvem parlàvem de la immigració i el racisme, arrel de que el partit xenòfob aquest de Plataforma per Catalunya hagi quedat segon a Vic i estigui present a molts ajuntaments catalans.

Algú va dir que és curiós que en aquest país són racistes tant els catalanets de la ceba com els immigrants dels anys 60. És a dir, que ningú ha après d'experiències passades. Els catalanets de la ceba ja van viure l'arribada d'un munt de gent de fora i els immigrants dels anys 60 saben, en pròpia pell, el que vol dir arribar a un lloc "con lo puesto" i per poder sobreviure... En fi... Jo trobo senzillament trist el racisme. M'és igual de qui sigui.

I la meva opinió? Doncs que no estem fent prou campanya anti - racista. Així, i per exemple, deixem que l'argument que lliga delinqüència i racisme s'extengui i s'extengui sense explicar i insistir prou en què el que genera la delinqüència és la pobresa i l'exclusió social. És a dir, no es fan campanyes institucionals anti - racistes perquè els polítics no es volen mullar el cul i que la gent els digui que es preocupen més "pels de fora que pels d'aquí". Conec el cas, per exemple, d'un ajuntament que deliberadament havia posat l'oficina d'acollida en una espècie de magatzem en condicions pèssimes. Perquè el poble no pensés que l'ajuntament estava invertint massa en donar la benvinguda a les persones immigrants.

Però, a més, a títol personal tampoc fem prou. La culpa no és només dels polítics. També és nostra. De la gent que, quan un amiga tot sopant diu que "els moros són tots uns lladres", no li parem els peus. Dels que, per por a generar bronques i discussions, preferim callar i tenir la festa en pau. De les persones que, com jo, fugim del conflicte com de la peste i no ens atrevim a obrir un debat que no sabem on ens portarà amb els nostres cercles socials més pròxims.

I mira, aquesta setmana he dit que fins aquí hem arribat. Que penso tenir una actitud guerrillera i beligerant. Que s'ha acabat que la gent pugui ser racista i dir coses racistes davant meu sense que s'emporti una resposta. Que si ho puc evitar no li fotré el moc però tampoc callaré. Que li diré que està equivocada, que està essent racista i que a mi, personalment, no m'agraden les idees i les persones racistes.

Hem de reprovar socialment el racisme i això comença a fer-se des de casa, des dels amics, des de l'entorn social, etc. Perquè sinó, no us sona d'un passat que tots volem enterrar aquesta actitud de no obrir la boca i mirar cap a una altra banda quan el racisme porta a fer mal a les persones, a denigrar-les i a oblidar-nos de que són persones?

CRÍTICA LITERÀRIA

Una de cal i una altra d'arena.

El millor llibre que he llegit en molt de temps: El corazón helado de l'Almudena Grandes. Molt i molt i molt i molt bo. En serio. Us han d'agradar els temes relacionats amb la guerra civil espanyola i llegir totxos, això sí. Ara bé, si això no suposa un problema, us ho passareu teta.

Què té de bo? Un argument molt ben treballat, molt bo, que toca temes molt gastats d'una manera molt innovadora i des de punts de vista diferents. A la vegada, un argument que recupera qüestions tan velles però tan actuals a la nostra societat com la dignitat, la mesquinesa, l'honradesa amb un mateix i amb els altres, el no mirar cap a un altre costat, el compromís amb les causes que un considera justes, etc. També és espectacular la narrativa tan i tan cuidada. L'estructura de tot el llibre, en general, i de cada capítol, en particular, és un salt mortal en el que l'argument va endavant i endarrera sense marejar gens, sense xirriar, amb la suavitat amb la que flueixen els nostres pensaments... Genial!

Punts dolents? A vegades es fa una mica pesat i el vocabulari una mica feixuc. En alguns llocs les descripcions són massa llargues i feixuges. Cal paciència.

I lo més dolent de tot? No haver-lo pogut llegir en època de vacances. Haver hagut de fer-ho a base de trajectes de metro, estones robades al dormir i caps de setmanes plens d'anades amunt i avall. És un llibre d'aquells que es mereix una tumbona a la platja o a la piscina, sota l'ombra; un sofà còmode i una copa de vi blanc... I, sobretot, moltes hores per endavant.

En fi. Si algú s'anima espero que m'ho digui i em digui què li ha semblat.

D'altra banda un llibre fatal fatal que, des del meu punt de vista, no val res: El quart reich de l'Enric Miralles. Me'l van regalar i, la veritat, el que pitjor que té és que genera unes expectatives que després no compleix ni de prop. L'argument inicialment sembla bo però després es queda en mitjes tintes... L'intriga no es resol bé, el clímax final és inexistent, lo de l'acció trepidant és catxondeo, el protagonista és burro acabat, sense fons, superficial, amb unes emocions del tot postisses, etc. En fi, una xorrada de llibre... Sincerament, fins i tot els de la Jennifer Crusie són molt millors... je,je!

Resum

Això és precisament el que penso d'una controvèrsia molt actual: