RAMBLING

Rambling és la paraula que utilitzen els anglesos per definir això de passar d'un tema a l'altre sense gaire més lògica que el fil dels pensaments... Doncs bé, avui toca ramblejar una miqueta.


Aquest cap de setmana va ser una mica pffffffffff. Vaig haver de treballar tot el dissabte al matí i el diumenge a la tarda marxava de viatge... Amb tot, també vaig fer coses divertides. Divendres vam anar a sopar amb la colla per celebrar l'aniversari de dues de les meves amigues que han fet 30 anys amb pocs dies de diferència. Sabeu on vam anar? A un restaurant xino on el propietari fa màgia i alguns monòlegs... Friki, eh? Es veu que és un tiu bastant famós, que ha sortit a la televisió i en premsa vàries vegades... Jo no n'havia sentit a parlar mai. I va estar prou bé, la veritat. Per fer quelcom diferent.

I dissabte a la nit vam anar a sopar a casa d'uns amics i vam acabar fent una partida de poker... jejeje! Que decadent, eh? Jo no en tinc ni idea i vaig ser la segona a arruinar-se... Clar que no jugàvem amb peles sinó amb fitxes de casino, que un amic que encara és més friki se les va comprar expressament per les timbes....

Ahir em pensava que tindria bronca amb la jefa i estava ralladíssima. Amb la moral pels terres perquè hi havia hagut una cosa que jo no havia acabat de fer bé (d'aquí lo d'haver de currar el dissabte) però també perquè la jefa té un caràcter... Coses que d'altres caps s'agafarien prou bé per ella són una muntanya. És a dir, té un nivell d'exigència molt i molt elevat i això combinat amb unes formes que no sempre són les adequades... Us estranya que a vegades faci por?

I demà m'operen. La meva faceta desarraigada, solitària i individualista s'ha sorprès de que tothom vulgui venir a la clínica. En serio. Si lo que em fan és una xorrada! Jo em pensava que estaríem el Mico i jo. Anar, operació, tornar i punto. Doncs tant el meu pare com la seva ex (amb qui tinc molt bona relació) han insistit en venir i estar per allí durant tota la història. I clar, davant de tant d'interès i insistència no he tingut pebrots de dir-los-hi que es quedessin a casa. El que s'emporta la pitjor part, però, és el Mico....jejejeje... Que haurà d'aguantar-los i donar-los-hi conversa mentre duri la juerga... jejejeje!

I pel que fa a l'operació el que més por em fa és l'epidural (que no és ben bé una epidural però com si ho fos). En serio. Això de que em clavin una agulla al mig de la columna... brrrrrrrrrrrrrrrrrr....... Em dóna una grima... Espero que passi ràpid i com que sé que no ho veuré... Aish.

I res... tinc una gana....

VARIS EN DILLUNS

Dilluns........ pfffffffffffffffffffff.

• Cap de setmana mogudet: Bodorrio + ressaca.
• Notícies de la gossa: l'oftalmòleg de gossos va dir que ell creu que hi podrà tornar a veure. Alegria, alegria! Sembla ser que tot plegat es deu a una pujada de pressió que la gossa va tenir durant el post-operatori.... Aquesta pujada li va provocar una hemorràgia que és la culpable de tot. Pregunta: I ningú se'n va adonar?????!!!!!!!
• Resultats de l'enquesta: 1 vot anònim pel prat. 1 vot per l'abre (=1/2 vot de la Joana i 1/2 vot de la Miskah). 3'5 vots per les pomes (=1 vot de la Barbara, 1 vot de la Núria, 1/2 vot de la Joana i 1 vot de la Miskah). Per tant, les pomes!!!!! Moltes gràcies per la vostra participació!!! Intentaré fer el canvi demà al vespre o així... Però necessito temps perquè tot plegat és una mica de merder...
• Notícies laborals: pffffffffffffffffffffff. Sembla ser que la crisi post vacacional decau. Serà que torno a entrar en l'espiral conformista de cada any? Demà m'han convocat a una entrevista de detecció de necessitats de la plantilla...juas, juas! És un xou que es munten cada x temps per tal de "conèixer el clima laboral i saber en què pot millorar l'empresa en la gestió dels RRHH". Les entrevistes les fa una persona externa i en teoria són anònimes.... Bueno. Ja us podeu imaginar quina és la realitat no? Aquest any tothom s'ha posat d'acord per demanar jornada intensiva els estius... Si ens ho donen em quedo! Mira què et dic.
• Marrón de la setmana: Com que sembla que estem de mala ratxa, la setmana passada no podia ser menys i hi havia d'haver un marron. Aquesta vegada gros. Uns amics van tenir un accident de moto i estan hospitalitzats. Res vital però sí suficientment greu com perquè hagin d'estar en rehabilitació uns quants mesos després d'una estada a l'hospital que haurà inclòs cirurgia. Només em queda dir: deixeu estar les motos. En serio.

Bona setmana!

CAP AMUNT...

El pont que m'he agafat sense el permís de ningú (avantatges de que la jefa continui de vacances) se m'ha posat prou bé... Amb una mica de sort, la setmana passada vam tocar fons i, com a mínim, ja no tinc tantes ganes d'anar dient "merda" a tort i a dret. Això no vol dir que les coses hagin canviat, eh? Però potser sí que he tingut la tranquil·litat per intentar mirar-m'ho d'una altra manera...

• La gossa continua cega. Em sap un greu terrible i pateixo quan la veig donant-se cops contra les coses però, mira, ella està tranquil·la i alegre com sempre. I això ajuda a no patir-hi tant. Amb tot, encara no ens hem rendit. Dijous la veurà l'oftalmòleg de gossos i des de dilluns que li han canviat el tractament. Continuem creuant els dits, doncs.


• Els avis es fan grans i he d'aprendre a acceptar-ho i intentar patir-hi el menys possible. Això sí que serà com escalar l'Everest però he d'intentar no perdre els nervis i viure-ho el millor possible. (I si m'ho dic a mi mateixa 1000 vegades, potser m'ho acabaré creient!).


• M'han reconfirmat l'existència del puto pòlip. Ara es tracta de veure-ho en positiu: no passa res, es pot treure, no és res dolent i... amb una mica de sort podré agafar-me una baixa i tot!!!! Sí, vale, una baixa breu però ara que he decidit abandonar el meu sentit de la hiper-responsabilitat laboral...


• La conferència amb el capullo trepa no va ser tan horrorosa. Em va servir per confirmar que, efectivament, és un capullo trepa i no és que jo li tingui mania perquè sí... juas,juas!


• Sí, d'acord, lo de les pallisses al Carcassonne era una xorrada... Amb una mica de sort aviat tornarem a ser invencibles! jejeje!

Gràcies pels vostres comentaris i suport.

CAP AVALL...

La setmana va de mal en pitjor:

1. La gossa continua cega. No sembla que hi hagi cap millora. Merda.
2. Els avis cada vegada rapapiegen més. Comprovat. Merda.
3. Avui tinc hora al metge pel puto pòlip. Merda.
4. Demà he d'anar amb el trepa capullo de l'oficina a fer el paripé en una conferència. Merda.
5. Al Mico i a mi se'ns ha acabat la bona ratxa i ara ens apallissen quan juguem junts al Carcassonne per internet. Merda.

Coses bones de la setmana:..... mmmmm.... Sincerament: només puc pensar en lo tranquil·la i satisfeta de la vida que estava jo a Costa Rica.... aish!

GOSSA, FAMÍLIA, RESPONSABILITATS...

La gossa continua cega però les coses no pinten malament tot i que les últimes hores han estat com unes muntanyes russes...

Ahir vam anar al veterinari i ens va atendre el super-jefazo de l'hospital. Primer indicador de que la cosa era una mica seriosa... Ens va dir el que ja m'havia dit per telèfon, que la gossa té una inflamació de la cambra anterior de l'ull (uveítis), una complicació habitual de les operacions de catarates. Es veu que, abans, aquesta complicació es donava en un 20% dels casos i ara, gràcies a un canvi de la tècnica utilitzada en les operacions de catarates, només es dóna en un 10%. Ja és mala sort, eh?

Lo important: és una situació reversible. Es pot solucionar. Tot i que no ho poden garantir el 100% (els metges, i per tant els veterinaris no poden garantir mai res) és solucionable. Canvi de pastilles i molta importància a unes gotes que s'han de posar tres vegades al dia. Amb una mica de sort, la gossa recuperarà la vista.

També és important: és un problema derivat de l'operació. No té res a veure amb que la gossa s'hagués pogut donar un cop o amb que no n'haguéssim sabut prou de cuidar-la... uf!

Següent problema: els meus avis són incapaços de posar-li gotes als ulls a la gossa. Al vespre, una vegada la vam haver recollit de l'hospital veterinari vam portar la gossa al poble on els avis estan de vacances. Després de sopar vam intentar ensenyar-los-hi com posar les gotes... un fracàs absolut! En serio. Més enllà d'un problema de capacitat (són vells i menys àgils) també va ser un problema d'actitud (se'ls fa gros i són incapaços de superar la pròpia sensació de que "no poden o no en saben"). I jo em vaig sentir fatal primer perquè els veus vells i superats i segon per haver esperat que en fossin capaços...

Total, jo ja em veia la gossa cega de per vida quan... tatxán... el Mico va trobar la solució: Hem trucat aquest matí a una clínica veterinària que està a 10 minuts de l'apartament i s'han avingut a posar-li les gotes a la gossa. ALEGRIA!!!!!! Els avis hi hauran d'anar 3 vegades al dia però, com a mínim, la gossa tindrà el tractament adequat.

Oooooooooooooooooooh! No sabeu lo tranquil·la que m'acabo de quedar.... ara només toca creuar els dits perquè el tractament funcioni i la gossa hi torni a veure... Però bueno, com a mínim, em trec el pes de sobre de saber que ho estic fent el millor que puc i que no deixo de fer res que sigui necessari.

Pd. Si algú es pregunta per què no me l'emporto a Barcelona: ja ho hem pensat i era la última opció si els de la clínica veterinària deien que nanai. Problemes d'aquesta solució: a) i la Saigon?; b) nosaltres treballem tot el dia, la gossa estaria sola en una casa que no coneix amb una gata zumbada; c) seria molt complicat poder-li posar les gotes 3 vegades al dia...

LA MEVA GOSSA

Crec que al blog no ho he explicat mai però heu de saber que a El Poble hi tinc una gossa que viu amb la meva família. És una gosseta molt guapa, de mida mitjana i que ja té una edat, 11 anys. Va venir a viure a casa quan jo ja estava a Barcelona i, per tant, no hem arribat a conviure mai del tot. Però és tan carinyosa que es fa estimar un munt i, en certa manera, la seva responsable en sóc jo.

Ara fa un any, vam començar a notar que no s'hi veia gaire bé. La vam portar al veterinari i ens va dir que tenia un principi de catarates que anirien a més i que no valia la pena operar-la fins que no es donés cops contra les coses. Això va començar a passar no fa massa i vam decidir, amb el consell del veterinari, que ja era el moment.

Dimarts passat la vam operar i el que, en principi, havia de ser quelcom senzill i fàcil s'ha convertit en una preocupació enorme. Quan la vam anar a buscar després de l'operació el veterinari ens va dir que tot havia anat molt bé i que la gossa estaria bastant cega o cega del tot entre tres i quatre dies. Que això ja era normal. Que a partir d'aquí començaria a veure-hi.... Pobrissona, feia molta pena. Primer perquè s'anava donant cops contra les coses i segon perquè tenia els ulls vermells de sang, que feia angunia veure-la. Amb tot, vam fer el cor fort, ens vam proveir de totes les gotes i coliris haguts i per haver i ens vam disposar a cuidar-la durant tot el temps que fes falta.

Però no ens pensàvem que fos tant. Ahir diumenge encara no s'hi veia gens. Al vespre vam anar a deixar-la al veterinari perquè avui se la miressin. Què collons està passant????!!!!! Estic esperant que em truquin i em diguin el què. I estic angoixadíssima. Em sento molt culpable i no m'agrada gens el caire que estan prenent les coses.... No puc deixar de pensar que he fet quelcom molt malament (que si les gotes, que si no haver anat abans al veterinari, que si etc...) i que la gossa es quedarà cega el que li queda de vida.

Si-us-plau, si-us-plau, si-us-plau, creueu els dits amb mi, vale?

Moltes gràcies....

PD. Escriure el blog em distreu. Porto tot el matí incapaç de fer res i esperant a que soni el mòbil....

Actualització 12.45h: Sembla ser que la gossa té una inflamació a la càmara anterior de l'ull. Una complicació habitual en les operacions de catarates. Canvi de medicació i creuar els dits. El veterinari no m'ha assegurat que hi torni a veure. Diu que "així espero". Que malament...

MÉS SOBRE EL COTXE

Al final, el que no hi va haver manera d'entendre per telèfon és: que s'havia desenganxat no sé quin cable del tub d'escapament.... Ufffffffffffffffffffff! És a dir, una xorrada com una catedral.... olé!!!!! El cotxe encara no fa llufa!!!!

Amb tot, el que no hi ha hagut manera de saber és: quant ens costarà... Definitivament tots els mecànics del món són iguals: uns despreocupats a qui no els importa cobrar. Ens va dir que hi tornéssim la setmana que ve que no tenia ni idea del preu de la reparació ..... !!!!!!!!!!?????!!!!!!.... Jo em pensava que aquestes coses només passaven als poblets petits on tothom es coneix. Pos no. A Barcelona també passa.

I res més. Avui estic esgotada. M'he hagut de llevar molt aviat i anar amunt i avall tot el matí. Ara ja no m'aguanto. Fins demà.

EL COTXE...

és al taller... Entre ahir i abans d'ahir el sorollet va començar a ser un sorollàs... Dramàtic. Li he portat aquest matí i els he deixat dit que si em podien trucar quan sabessin què era i quant costaria...

M'han trucat fa 10 minuts... ejem... Primer: No he entès res. Es veu que hi ha un cable no sé on que s'ha desenganxat o s'ha trencat o què sé jo. ????

Segon: el que sí que he entès és que això és una mica una hipòtesi. Que el mecànic ha de desmontar el cotxe una mica més per esbrinar a) que exactament sigui això; b) quanta feina li portarà arreglar-ho; i c) quant pot costar....

En fi...

LA VIDA DE VICI I PERDICIÓ...

... m'està passant factura. Des de diumenge que arrossego un constipat horrorós. A més, em va sortir un mussol a l'ull i encara estic amb l'urticària. Faig pena, eh? Estic tan malament que no tinc humor ni pel blog... au, fins un altre!

ESTIC FATAL...

Definitivament, les pastis no em proven. Ahir me'n vaig prendre la meitat d'una i avui estic fatal. No tan grogui com diumenge però tinc mareig i unes senacions rares... Del pal de mirar massa estona la imatge:

Quin taladro d'imatge, eh? Doncs així estic jo. Currar sí que puc. Però de tant en tant sembla que el cap em roda... aix, quina merda... Evidentment, deixo les pastis. Em quedo amb els sucs de pastanaga i ja em buscaré un naturista, homeopata o el que sigui...

Bueno. A resistir.

Parlant de resisitir... Us en recordeu dels jalos amb el superjefe, el chulo, l'amo, il padrino, el masters-del-universo, el baranda, il cappo, el mascle alfa, etc.? Doncs bé... Avui els i les seniors de la casa tenim un dinar amb ell. Són un rollooooooooooooooo.... A més, al mail de convocatòria he vist que ve el capullo (aka el Trepa).... Em pensava que a aquest ja l'havien fet gerent (següent categoria a l'escala) i havia abandonat la plebe... En fi... I jo amb aquest mareig...

PASTIS & BUENRI

Divendres vaig anar a un dermatòleg perquè, des de feia un mes, tenia picor a zones com els braços i, quan rascava, em sortien com "butllofes". Jo tinc un tipus de pell molt clara i delicada... Sempre he d'estar amb cremes hidratant i històries. Doncs bé... El tiu em va dir que tenia una urticària i em va receptar unes pastilles i sucs de pastanaga diaris. Pel que fa a les pastilles, em va dir que em donarien una mica de son i per això millor prendre-les abans d'anar a dormir....

... una mica de son????....

Dissabte a la nit vaig prendre la primera i ahir anava TAN grogui... És a dir, no només donen son per dormir sinó que són d'aquelles que et fan venir molta somnolència durant el dia... Vaig llegir el prospecte i resulta que també són indicades per superar estats d'angoixa....????!!!!... Angoixa???? I això què té a veure amb la urticària? Sí, ahir no em vaig rascar gens... Però per no rascar tampoc rascava bola de res que feia...

Total, que ara no sé què fer. Ahir a la nit no em vaig prendre la pastilla perquè avui havia de venir a treballar i vaig pensar que no era plan... M'hagués adormit damunt del teclat! I ara estic intentant decidir entre vàries opcions:

1. Trucar al dermatòleg i plantejar-li el problema. A veure si em canvia el tractament.
2. Passar de les pastilles i demanar hora a un altre dermatòleg. A veure què em diu.

Què faig?

Actualització de les 17.19h

He seguit el consell de la Núria. M'ha costat però he aconseguit que l'infermer del dermatòleg el contactés i li expliqués el meu problema. Sembla ser que no hi ha cap altre medicament pel tipus d'urticària que jo tinc (sí, fins i tot en això sóc rareta) i, per tant, l'única alternativa és prendre mitja pastilla... aishhhhhhh! Demà us explico què tal.

DV: DIVENDRES DE VARIS 4

Avui el "por fin es viernes" l'he de dir amb la boca petita....

1. Estic de feina fins el cul. A les 15.00h he de lliurar un document i està mooooooooooolt verd. I què faig? En comptes de currar com una negra aquí estic... Escrivint al blog. Es nota que lo del document ho porto molt malament? N'estic fins els nassos de fer feina de la que no m'agrada... I això és, pràcticament, tot el que m'espera durant el que queda d'abril... aishhhh!

2. Recordeu l'assetjador del meu curro? Resulta que l'empresa té més seny del que em pensava: l'han fotut fora. Oléeeeeeeeeeeeeeee! De totes maneres, el que realment necessita aquest nano és un psiquiatra....

3. Una amiga meva té el seu fill de 15 dies a la UCI. Si-us-plau, si-us-plau, que tot s'arregli i vagi bé....

4. Diumenge vaig al zoo amb una amiga i el seu fill de gairebé 2 anys. Serà tota una experiència perquè el nano, normalment, perd el cul quan veu un gos o un gat... Imagineu-vos quan vegi les jirafes, els elefants, els lleons, les mones...

5. Dilluns i dimarts que ve estic a Santiago de Compostela. És l'últim d'una sèrie de viatges que he estat fent durant els últims dos anys per un projecte europeu i em sap un greu que s'acabi. Aquestes coses sí que m'agraden de la meva feina!!! I precisament és de lo que menys en tinc.

Bueno. Bon finde!

VÁYASE SR. CUESTA

Que sapigueu que sóc la presidenta de la comunitat de veïns... I just en el pitjor moment. Resulta que el bloc on visc és d'obra nova i la promotora va fer-hi unes quantes xapuses: tenim problemes d'impermeabilització. Qui ho pateix més són els veïns que tenen alguna terrassa que toca amb el seu pis. Tenen unes humitats de por. Nosaltres no. Se'ns bufa el parquet del costat de la finestra del menjador però, a part d'això, tot Ok.

Després de demandar la promotora, l'arquitecte i l'aparellador, fa uns mesos vam aconseguir arribar a un pacte extrajudicial i ens van pagar una pasta que ens ha de servir per fer obres i reparar els problemes. El que passa és que les obres no es poden fer fins al maig o al juny perquè, en teoria, ara és època de pluges.

Mentre, el propietari de local comercial dels baixos l'ha llogat a una noia que vol obrir una botiga. Una franquicia de no-sé-què. La noia porta un mes o més fent-hi obres per acondicionar l'espai i tenia previst obrir d'aquí uns dies.... I dic "tenia previst" perquè amb les pluges d'ahir no vegis la que s'ha muntat... Resulta que de la terrassa del primer al local comercial hi ha una filtració de campionat i se li bufa el pladur i no pot posar el parquet.

M'ha trucat tota desesperada (pobreta, semblava a punt de plorar) perquè es pensava que potser era culpa dels del primer (rollo s'els havia embussat el desaigüe de la terrassa) i em demanava el seu número. I aquí és on m'he tirat a la piscina: a la merda el propietari del local comercial. Se me'n fot si m'he extralimitat. Li he explicat tot el rollo dels problemes de la finca, li he dit que el propietari n'havia d'estar informat per collons encara que no vingui a cap reunió de veïns perquè se li fan arribar les actes i li he dit que segurament, segons la LAU, qui li ha d'arreglar els desperfectes és el propietari (per no haver-li explicat els problemes en el moment de llogar-li el local i per ser un problema estructural del pis)....

Creieu que m'he passat? Osti és que em fot un huevo que tothom intenti estafar als llogaters o compradors de pisos / habitatges/ el que sigui. La pobra nana ha invertit la seva pasta en el negoci, està fent obres a compte seu, s'ho juga tot si no pot obrir i començar a tenir beneficis aviat... I mentre, el cabron del propietari que no ha dit res ni ha avisat, s'està rascant els collons engreixant el compte corrent cada mes. Ara me'n vaig a buscar la LAU per internet a veure què diu.

DV: DIA DE VARIS

Avui no és divendres però farem un varis. Sí?

1. Heu vist quin dia més maco que fa? Tot i la fred, fa un dia de molt sol i molt clar que em fa venir moltes ganes de sortir fora a que em toqui l'aire. A on jo curro tinc la finestra a l'esquena i puc passar-me tot un matí sense adonar-me que hi ha un món exterior. Aleshores, a vegades quan em giro i veig el temps que fa, com avui, em venen moltes ganes d'agafar els petricols i fotre el camp a donar un vol. I potser, potser, no tornar....

2. Enyoro el Mico. Està tota la setmana fora de formació i parlar amb ell per telèfon és una merda. Sabeu d'aquelles persones que no els agrada parlar per telèfon i és impossible tenir-hi una conversa com deu mana? I clar, avui és dimecres, hem superat la barrera de les 2 nits i ja em començo a enyorar...

3. Ahir em va arribar la informació de les Rutes Solidàries del SETEM d'enguany. Que xules, que xules... M'ho estic pensant en serio perquè són una manera diferent de fer turisme. Coneixes millor la realitat dels països i la gent i no vas pel món fent el pijo. L'any passat, a Vietnam i Cambotja, potser vaig enyorar això, el contacte amb la gent, el poder-hi parlar, el veure com viuen, etc. Jo no sóc de les que tenen els nassos d'anar a segons quins països pel meu compte i tampoc sóc de les que comencen a xerrar amb tothom. I fer el turista d'agència de viatges et fa perdre coses molt interessants.

4. Aquest divendres tinc la revisió mèdica de l'empresa. Porto tota la setmana jalant verdura i amanides perquè em fa por que, en l'anàlisi de sang, torni a sortir que tinc una mica de colesterol. Sip. L'any passat va sortir que tenia una mica de colesterol... Als 28!!!! Segurament per culpa del pernil salat i els embotits, que m'encanten, i dels jalos que ens fem els caps de setmana... Vaig portar els anàlisis a la metge del CAP i em va dir que només calia començar a preocupar-se si aquest any també sortia colesterol. Per això estic fent tanta bondat...

5. Algú va veure House ahir? M'ho vaig perdre... Què va passar?

Àpala, com diu el meu Tato: "Mo la veiem!".

SOPAR DE DEMÀ

Ja us ho vaig dir: demà tinc un sopar amb 25 ties. Un sopar de dones. I la veritat, com més va més mandra em fa... Per què? Perquè fa cosa de dues setmanes vaig descobrir que hi ve la "amiga aquella que érem molt amigues fins que ens vam barallar i la cosa va acabar com el rosari de l'aurora"... Doncs sí. D'aquelles espines que mai t'arrenques del tot.


Suposo que és una història habitual, típica i tòpica: amigues molt i molt amigues que ho fan tot juntes dels 6 als 18 anys. Als 18 una comença a canviar d'estil de vida, a l'altra els canvis li costen. Es distancien, ho arreglen però la fractura ja hi és i, platapaf! Un dia hi ha una bronca descomunal i cada una tira per la seva banda.


Què ha passat després? Doncs que un any més tard ens vam asseure a parlar-ne i, com a mínim, ho vam arreglar "civilitzadament". La colla ho va agrair perquè vam tancar la fase de "no ens parlem i no volem estar juntes al mateix lloc" i vam començar la fase de "podem estar juntes sense que la cosa sigui excessivament incòmode".


Però, clar, mai no s'ha acabat de tancar la ferida. Almenys per la meva banda. No sé... No sé què en deu pensar ella però a mi sempre em farà mal el que va passar i, a més, em fot el que passa ara: que a mi directament no em parla mai, que jo només sé d'ella per les altres, que apareix a les nostres vides de tant en tant (viu a l'estranger) i es dedica a potinejar-ho tot. Em fot que les de la colla encara li tinguin tant de carinyo (ja ho sé, això és mesquí, però és la veritat) i que quan ve la tractin com si estigués dalt d'un pedastal.


I sobretot, em fot que em foti que vingui al sopar. No sé si m'explico però em sento com si m'hagués arruinat la diversió. El que havia de ser un sopar relaxat amb les meves amigues, tot de dones fent l'indio, ha passat a ser un maldecap: què em posaré, què li diré, com actuaran les altres, etc. A més hi ha el tema imatge: em vull veure i sentir guapa (ho necessito per tenir més confiança en mi mateixa, sí, sóc així, què hi farem) però estic més gorda que abans i em costa sentir-me còmode amb mi mateixa. Tal cual raja. No és que jo sigui una superficial de la hòstia, normalment no tinc aquest tipus de maldecaps. Però sé que en lo primer que es fixarà la col·lega és en "Oh, la Gatxan està més pleneta, no?". I això em fot...


Total, que tinc ganes de rendir-me: trucar a la que ho organitza i inventar-me qualsevol història per no anar-hi. Una part de mi diu: total per anar-hi i no passar-ho bé... Però una altra part de mi diu que això és l'últim que he de fer. He de superar les meves neures, anar-hi i passar-m'ho bé. Bueno, com a mínim, intentar-ho. M'ha de deixar d'importar que la col·lega hi sigui, el que digui, què opini, etc. Sí, necessito un munt d'autoestima i seguretat en mi mateixa. Algú sap d'alguna botiga on en venguin?

ANIMAL DE COSTUMS

Jo sóc un animal de costums: m'agraden poc els canvis i menys que la meva rutina se'n vagi a la merda sense grans motius justificats. Doncs bé, avui se m'han desmontat tots els esquemes: m'han formatejat l'ordinador!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Sabeu què vol dir això? He perdut tot el matí fent l'indio i barallant-me amb el "nou ordinador" (que de nou, no en té res, és la mateixa carraca). Resulta que ara el meu outlook és diferent i té apartats nous i un aspecte raro al que no m'acostumo. M'he hagut de tornar a crear la firma, ara els mails no tenen l'apartat de còpia oculta, no sé per on es configura de forma ràpida l'idioma... Un desastre!

També he hagut d'ordenar-me les icones de l'escriptori, crear accessos directes, buscar una foto xula per fer el fons, baixar-me l'acrobat reader i tots els programillos que tenia per escoltar música (tipus winamp), etc.

Tots els programes tenen un aspecte molt blau, se m'han espitxorrat els estils configurats al word, la barra del peu de pantalla no té les icones que necessito i en té unes de noves molt rares, etc.

En serio. Això per mi és com una catàstrofe en tota regla. El diluvi universal.

RELACIONS

Avui, al sortir del metro he trobat el xicot d'una amiga meva. Li he dit bon dia i que què tal i m'ha dit que fins dilluns molt bé. Dilluns la meva amiga li va dir que el deixava i se n'anava amb un altre després de 7 anys de relació. Sense cap tipus d'avís previ.

Ufffffffffff! Resulta que la meva amiga té una trajectòria bastant llarga de nòvios llançats a la cuneta quan n'ha trobat un altre. Però després de 7 anys ens pensàvem que aquest potser sí que era el definitiu... tot i que també ens imaginàvem que el pobre portava unes banyes de por perquè la meva amiga apareixia, de tant en tant, amb un tio amb cara de "cordero degollat" dient que només era un amic...

Uffffffffff! I clar, aquest matí, quan m'he trobat al que ara és l'ex de la meva amiga m'ha sabut un greu enorme tot plegat. Primer, si això m'ho fessin a mi em quedaria feta una puta merda i així és com estava el pobre. Segon, m'ha sabut molt de greu saber que la meva amiga, una altra vegada, no s'ha portat bé. Així no es tracta a la gent. Tercer, m'he sentit molt hipòcrita: tot aquest temps sabent o imaginant que això no acabaria bé i allà em teniu, intentant donar un mínim suport a una persona que està feta una merda i que no es mereix el que li ha passat.

Per què, clar, on són els límits? En teoria jo no puc anar a la meva amiga i dir-li que no s'ha portat bé o, mentre durava la relació, dir-li que no s'estava portant bé. Això és la seva vida i qui sóc jo per ficar-m'hi? A més, tot i que compartim grup d'amics, tampoc som tan íntimes. D'altra banda, com em puc mirar aquest tiu a la cara sabent que jo sabia que la meva amiga li fotia les banyes i que l'acabaria deixant tirat? Tenia algun dret, jo, a haver-li anat a dir quelcom mentre encara estaven junts? Sabeu què hem fet tot aquest temps els de la colla? Mirar cap a una altra banda. I ara, tinc algun dret a dir-li que la meva amiga no es mereix que pateixi tan per ella? I com em miro la meva amiga i el seu nou nòvio quan apareixin a la pròxima reunió de la colla? Què li dic a ella? Que me n'alegro molt d'aquesta nova etapa de la seva vida? Per favor!

Això és una merda. Sincerament.

DIVENDRES: DIA DE VARIS

Per variar, avui farem un varis... Suposo que és cosa del síndrome del divendres....

1. Avui li traiem definitivament l'embut/colador del cap a la Saigon. Li van treure els punts el dilluns passat i el veterinari va dir que encara tenia la ferida una mica tendra. Per tant, com que som gent cruel, li hem mantingut l'embut fins avui. Més notícies: creuem els dits.... tatxín tatxàn... la Saigon es porta molt i molt i molt bé. Sip. Des de l'operació que gairebé no marraumeja. Miola, sí, però són miols de gat normals i corrents. Els marrameus aquells de boja ja pràcticament no els fa.... Em fa por cantar victòria massa aviat perquè aquest cap de setmana ve la prova de foc: es quedarà sola. A veure què passa després. De totes maneres, està molt més manyaga i tranquil·la. Bien.

2. Aquest finde anem a la reserva. Vegeu foto:

Sí, el Mico també és un expatriat com jo. Amb això dels dilemes relacionats amb els origens ens entenem la mar de bé...

3. El culebron de l'assetjador del meu curro fa molta pudor.... Ahir vaig estar parlant amb Ella i, últimes notícies: tot l'equip directiu de l'empresa sabia que aquest tiu és un malalt perquè abans d'Ella ja hi havia hagut un altre cas. Han fet res al respecte? No. Ella diu que el director general té una relació o un carinyo especial a l'assetjador. Que no el pot fer fora. ?????!!!!!!!. Amb tot, es veu que algú s'ha encarregat d'avisar a la nova de que vagi en compte. Quin fàstic, en serio.

4. Secrets i sinceritat... No m'agraden les situacions en les que estàs en fals perquè no saps de la missa la meitat i només perquè la gent et té prou confiança per explicar-te A però no per arribar a explicar-te fins a B. Aleshores, et demanen que opinis i, clar, tu opines en funció d'A però resulta que també hi ha B i que de B tu no en saps res. M'explico? Suposo que no... Només vull dir que no m'agrada la gent que no és transparent. Tothom és lliure de confiar en tu o no. Però si hi confien, s'ha de ser transparent. O bé no es treuen els temes o, si es treuen, s'explica tot. Perquè anar jugant a "et dic fins aquí però no et dic això altre" és de persona poc sincera que gaudeix manipulant al personal. Ahir ho vaig viure en pròpia pell amb la història de l'assetjador i Ella i és molt agobiant, la veritat.

Àpala, bon cap de setmana a tothom!

MIAU, MIAU, MIAAAAAAAAAAAAAU

Bueno, el cas Saigon ha experimentat múltiples novetats durant la setmana.

Per una banda, hem estat pràcticament sense poder dormir les nits del dilluns i del dimarts... I la del dimecres tampoc va ser gire millor... Per què? Doncs perquè la Saigon va decidir passar-les miolant, marrameujant i, en definitiva, donant pel sac. El Mico i jo vam passar per vàries emocions: irritació, exasperació, ganes de matar-la i preocupació. Sobretot, perquè ens pensàvem que s'havia acabat de tornar boja (és a dir, havia entrat en una nova fase del seu problema neurològic) i és evident que 14 anys amb un gat així ningú els pot passar.

Vam pensar que potser era el zel però no ho teníem clar. Per un costat, no teníem amb què comparar i, per l'altra, al buscar informació vèiem que el comportament de la Saigon no s'ajustava massa al típic de gata en zel.

Total, que jo estava molt preocupada. Fins ahir. Que ens vam adonar que... tatxan, tatxin... era el zel!!!!!!!!!!!!!! Bien!!!!!!!!!!!!! Ahir la Saigon va començar a comportar-se com una gata en zel com deu mana... jejeje! Deixant a banda les conyes en relació a lo catxonda que anava la molt -----, no sabeu lo contenta que em vaig posar de veure que no s'ha acabat de tornar boja!!!! Uf! Em vaig treure un pes de sobre enorme.

Fins avui. Resulta que, paral·lelament a això, hem estat buscant un gat per totes bandes. Després de festes tenim temps per dedicar-li i vam pensar que ja era hora de buscar un company per la Saigon. Però no en trobàvem enlloc (es veu que no és temporada de gats, com les verdures, tu!) i, al final, gràcies al consell de la Miskah, vaig enviar un mail a Progat preguntant si en tenien algun per adoptar.

Resposta:

• "... El tema de gats (bàsicament femelles) amb problemes neurològics és una mica complicat. Jo tinc experiència amb dues gates amb aquest tipus de problemes i t'asseguro que haguessin estat molt millor soles que vivint amb altres gats. Els altres gats en fugien (tant a les colònies al carrer, com a casa) ja que detecten que tenen un comportament estrany (fins i tot deuen fer una olor diferent) i fins i tot poden pegar-los i agreujar el seu estat d'estrès (els tracten com a pàries fins a fer-los fora del nucli de la colònia o de l'espai "central" del pis) i fer que sovintegin més els atacs. De tota manera jo t'estic parlant d'epilèpsia amb causes no determinades "idiopàtiques", i no sé si és el cas de la gata que viu amb tu..."

Uf! I ara què fem? La veritat és que m'ha deixat una mica fotuda. No m'ho esperava i el veterinari ni tan sols ens va insinuar que podia passar que un altre gat la rebutjés... Sincerament, no m'havia parat a pensar que es podia donar aquesta situació... En el mateix correu, la persona de Progat que m'ha atès, m'oferia la possibilitat d'una segona opinió veterinària sobre la Saigon i, clar, m'hi he apuntat de calle. Els he contestat descrivint els seus símptomes i comportament i estic esperant a veure què em diuen. De moment, suposo que la recerca de gatet està aturada...

CURRO

M'han ofert una feina.... !!!!!!!!!!!!!! És molt bona, més responsabilitat i en una organització del tercer sector. Just el que jo volia, oi? Doncs no. Perquè no és a Barcelona i hauria de fer unes dues hores de trajecte al dia entre l'anada i la tornada. I no en tinc gens de ganes. A més, el meu jefe seria un que no té gaire bona premsa... Total, que aquí estic, debatint-me entre:

• No em tornarà a sortir mai més una oferta com aquesta.


• Ara estic bé al curro però just hauré dit que no a l'oferta que la jefa començarà a donar pel sac i començaré a pensar que perquè no l'hauré agafat.


• Les responsabilitats i el que hauria de fer està guay.


• Però ara estic bé al curro. M'han ofert un ascens i l'altre dia Il Padrino em parlava, altra vegada, de la possibilitat d'anar a fer quelcom a Llatinoamèrica.


• Jo necessito una feina que millori la meva qualitat de vida, no que me l'acabi de destrossar.


• Però sóc jove, sense responsabilitats, no hauria de ser ambiciosa i aspirar a més?


• Jo només vull tranquil·litat. Què passa si sóc una gandula?


• Total, depèn de com es comporti el mioma i la salut dels avis, aviat sí que en tindré de responsabilitats.


• El curro no es troba cap a la zona on voldria tirar a l'hora de deixar Barcelona. És a dir, fos a Girona o cap a Girona i ja en parlaríem.


• No sé si em ve de gust treballar pel pavo que me l'ha ofert. Ja fa temps que el conec i no ha tingut mai gaire bona premsa.


• Conec una noia que va treballar per ell i ho va deixar. Estava d'ell fins els collons. Ara no sortiré del foc per caure a les brases, no?


• El sou és més del que cobro ara però, al febrer, amb la revisió i l'avaluació segurament passaré a cobrar el que ja m'estan oferint.

Aiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii! Què faig????????????????????????!!!!!!