ÈLIA

Us presento l'Èlia, la nostra filla:

Va néixer l'1 de desembre de 2008 a les 16.55h de la tarda
Pesava 2.815 grams i media 48 centrímetres

I és la coseta més bonica que us podeu imaginar!!!!!!!

PSSSSSSSST...

... No ho digueu a ningú, eh? Però em sembla que estic de part... Encara no ho sap ningú. Només jo i la nena. Són les 06.29 del matí i a casa tothom dorm. He tingut contraccions a:

les 05.10h
les 05.21h
les 05.27h
les 05.30h ?... Aquesta no ho tinc gaire clar...
les 05.34h
les 05.39h
les 05.44h
les 05.49h???... També, molt fluixa....
les 05.51h
les 05.55h
les 06.00h
les 06.05h
les 06.10h
les 06.15h
les 06.19h
les 06.26h
les 06.30h

I ara estic esperant la següent. Si això continua així una bona estona més, despertaré el Mico. I a veure què passa... Estic conentíssima! Fan mal però són suportables. Encara. A veure si amb una mica de sort, en dos dies, penjo una foto de la meva filleta. Desitgeu-nos sort!

Uf, ara en ve una de forta... 06.34h...

MARES

Abans d'ahir, ahir o avui (mai he sabut la data amb certesa) és l'aniversari de la mort de la meva mare. Fa un munt d'anys que va passar, imagineu-vos que jo no tinc pràcticament cap record d'ella. I per tant, ha estat un "fet" durant tota la meva vida. Portat a estones més bé, a estones amb més enyorança, a estones amb més indiferència, a estones amb molta frustració, a estones amb molta tristesa... En fi... suposo que com s'acostumen a portar aquestes coses, no?

A vegades em pregunto si la trobo a faltar. I la resposta és que sí. El més trist, però, és que no sé si la trobo a faltar precisament a ella o bé a algú que faci d'ella. És a dir, a una figura que faci, que sigui la meva mare. Hi ha hagut algunes persones a la meva vida que, en certa manera, m'han fet de mare, de diferents mares. A totes elles els dec moltíssim. Especialment a la meva àvia. Però, en el fons, sé que no és el mateix. No em pregunteu perquè. Ho sé i punto.

I ara em trobo que aviat jo seré mare...

Hi ha una noia a les classes de ioga que l'altre dia va dir que, la primera persona que vol veure després del part i després del seu marit, és la seva mare. Que ella voldrà la seva mama. Clar. Jo també voldria, segurament.

I després hi ha tot el tema de: a qui li pregunto coses quan tingui dubtes sobre com cuidar la nena? qui m'entendrà quan tingui dubtes sobre com faig de mare? qui m'entendrà quan estigui reventada i agotada i no vulgui saber res del món? a qui li podré dir "ai que pesada que ets, deixa'm estar" cada vegada que em vingui amb un consell? qui em cuidarà a mi? Sé que el Mico farà moltes d'aquestes coses però... serà aquell suport incondicional que tothom atribueix a les mares? aquella comunicació i entesa que, a vegades, es pot palpar en una bona relació mare - filla?

I per últim, voldria poder prometre a la meva filla que sempre em tindrà al seu costat. Voldria poder assegurar-li que no li fallaré mai. Però que tampoc seré una mare que no la deixi créixer, que intentaré no ser sobreprotectora, que intentaré aprendre a deixar-la avançar i fer la seva, a mesura que es faci gran... Però que sempre podrà comptar amb mi. I que espero que, quan ella sigui mare (si vol, clar!), pensi que "quina sort de tenir la mare que tinc".

TARDA DE RELAX

Aquí estem: a casa, apalancats, el Mico, la Saigon i jo. El Mico està posant tota la seva discografia de Pink Floyd i jo em dedico a fer coses per internet sense un rumb gaire definit: ara miro els mails, ara en contesto algun, ara miro els blogs, ara llegeixo el diari online... I la Saigon està dormint. S'ha enrollat al mig de tots dos i àpala, a clapar. És a dir, estem de relax. Que bé, eh? Com veieu, doncs, tot continua igual i sense novetats, la nena no es decideix a nèixer.

L'altre dia vaig tenir visita a la ginecòloga i em va fer un tacte. Em va dir que encara estava bastant verda que, en l'argot dels iniciats, vol dir que no tinc cap de les feines prèvies fetes: ni coll de l'úter borrat, ni mínimament dilatada, ni res, de res... Sincerament em vaig quedar una mica xof. Tanta contracció de Braxton Hicks per res????!!!! I la ginecòloga, quan va veure la cara de decepció que se'm posava, em va dir que hi posés paciència. Que un embaràs normal pot durar fins a les 42 setmanes i que, per tant, això encara podia anar per llarg. Total, que he decidit aplicar-me la recepta i aquí estic, en un estat oooooooooommmmmmmmmm. Intentant prendre-m'ho amb filosofia. Ja sortirà quan vulgui. Sincerament, sempre havia pensat que, amb lo petita que sóc, jo no arribaria a finalitzar l'embaràs. Que el meu cos diria que nanai. Doncs no. Sembla ser que la meva mida no importa, que el meu cos és perfectament capaç de dur un embaràs fins al final. Doncs, saps què? Que alegria! Què més vull?

Mentre, estic fent un experiment. Vaig llegir en un llibre d'aquests de "bebés feliços" que està demostrat que una criatura reconeix cançons que havia sentit des de dins de l'úter. I que quan les senten es tranquil·litzen. Total, que em dedico a posar-li, cada dia, la cançó de la Gianna Nannini, Meravigliosa Creatura. Jo la trobo molt xula i, després, veurem què passa quan hagi nascut... A veure si funciona.




Per acabar, us poso la lletra traduïda d'una cançó que no és cap meravella però que diu coses que ja li dic i li diré a la meva filla. Perquè crec que la vida, afrontada d'aquesta manera, es viu amb molta més plenitud. La cançó és I hope you dance, de la Lee Ann Womack. No és cap meravella de cançó però el que diu, per mi, té molt sentit.

Espero que no perdis mai el sentit de la curiositat
que puguis omplir-te
però mantinguis sempre una mica de gana.
Mai donis un sol respir per garantit
i que l'amor no et deixi amb les mans buides.
Espero que sempre et sentis petita
quan estiguis dreta davant del mar.
Espero que quan una porta es tanqui, se n'obri una altra.
Promete'm que sempre li donaràs a la fe l'opció de lluitar.

I quan hagis de triar entre seure o sortir a ballar,
espero que ballis.

Espero que mai tinguis por de les muntanyes que estan lluny,
que mai t'inclinis pel camí més fàcil,
viure pot voler dir córrer riscos,
per val la pena fer-ho.
Estimar pot convertir-se en un error,
però val la pena cometre'l.
No deixis que ningú t'amargui.
I quan estiguis a punt de rendir-te,
reconsidera,
i dóna-li al cel,
més que una simple mirada.

I quan hagis de triar entre seure o sortir a ballar,
espero que ballis.

El temps sempre està en moviment.
Portant-nos amb ell.
Digues-me qui vol mirar enrera i preguntar-se
on han anat a parar tots aquells anys?

Espero que sempre et sentis petita
quan estiguis dreta davant del mar.
Espero que quan una porta es tanqui, se n'obri una altra.
Promete'm que sempre li donaràs a la fe l'opció de lluitar.

Espero que ballis.

UNA MICA TIPA...

... d'estar embarassada, sí. Ja n'estic una mica tipa. Ha estat molt maco, ha tingut moments molt emocionants, he après un munt de coses, encara és brutal cada vegada que la nena es mou però.... Ja en tinc prou. Vull parir. Ja.

Vale. Que sí, que no m'he engreixat pràcticament gens. Però faig un bombo... Que agobia un munt. En serio. Si estic dreta o asseguda, vale. Però estirada no tinc cap tipus de mobilitat. Panxa enlaire la nena apreta i no em deixa respirar. Si em poso de costat em cau la panxa en aquella direcció i després amb prou feines em puc girar... Un pal. No us explico com dormo darrerament...

I quan estic dreta la nena m'apreta la bufeta i vaig tot el dia pel món amb la sensació d'estar-me pixant. Com us podeu imaginar, és molt agradable.

No tinc roba per posar-me. Perquè per 4 dies que queden he passat olímpicament de comprar-me res de roba d'hivern d'embarassada i clar... em dedico a aprofitar els 3 jerseis que es donen i que, evidentment, no em podré tornar a posar mai més...

I lo més fotut de tot: vull poder menjar de tot ja! Fa més d'una setmana que no menjo pasta. L'arròs ja no sé quan va ser l'última vegada que el vaig veure. Patates fregides? Ja no sé què són. Dissabte em vaig permetre una pizza i dilluns els resultats de l'anàlisi de glucosa van sortir disparats. Buaaaaaaaaaaaaaaa!!!! I ja no entro a explicar-vos que fa dos mesos que no menjo res dolç, ni nocilla, ni gelats, ni postres xules, ni crusants, ni beguda de cap tipus que no sigui suc natural, llet desnatada i aigua...

I lo pitjor d'això del menjar? Doncs que els resultats de la glucosa empitjoren a mesura que avança l'embaràs. I no hi ha res a fer. Ni dieta ni òsties. Ahir l'endocrí em va dir que si aquesta setmana passo algun dia dels 160 mg/dl m'haurà de donar insulina. Però que, si fos per ell, el millor que podria passar si no pareixo espontàniament un dia d'aquests, em provoquessin el part. Que si ell fos el ginecòleg ja me l'hauria provocat, vamos....

... Ejem....D'això... Provocar el part?????!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Aleshores sí que ja em puc oblidar d'un part natural. Ja! Perquè clar, te'n vas a la clínica i et comencen a xutar de tot perquè et comencin i se t'accelerin les contraccions.... Oxitocina a dojo!!!! Alegria!!!! Ja li vaig dir al Mico: "com m'hagin de provocar el part passo de tot: que em xutin tot el que vulguin i tu i jo ens emportem la novel·la i el Carcassone".

Ja ho sé, ja ho sé, estic molt queixica, oi?... Deixeu-me que faci la pataleta, va...

UNA HORA CURTA...

O, per ser més exactes: "Que sigui una hora curta". Això és el que em desitgen totes les dones una mica grans que em trobo últimament. Totes em diuen coses del pal de "cuida't i que sigui una hora ben curta"..... ????!!!!!.... La primera vegada vaig flipar i no sabia massa de què anava la frase. Cara de poker. La segona vegada ja vaig suposar que la senyora en qüestió es referia al part. I res... ara ja m'hi he acostumat. I quan em diuen això d'una hora curta ric i dic que gràcies. Que diuen que és de ben nascuts ser agraïts, no?

Home, per ser sincera, un part ràpid sí que el voldria jo. I tant! Però en un primer part això em sembla que és demanar molt. Les llevadores de les classes de preparació al part ja ens han dit que, de mitjana, seran unes 8 o 10 hores. Per tant això "d'una hora ben curta".... ejem.... em sembla que serà que no.

Però bueno, d'acollonida no n'estic. De fet, em fa molta il·lusió la idea de donar a llum i el meu plantejament d'entrada és que vull un part el més natural possible. Què vol dir això? Doncs vol dir intentar passar sense epidural, sense oxitocina, i sense episotomia. I, evidentment, una cesària només si es dóna una situació de risc. Per què? Doncs perquè és més saludable, tant per mi com per la nena, i perquè crec firmament que les dones som capaces de parir sense convertir el part en un acte absolutament medicalitzat en el que deixem de ser qui parim per passar a ser un objecte de la intervenció i les decisions de metges, llevadores i infermeres. Des de petites se'ns infon por al part i al dolor del part. Aprenem de seguida que, gràcies a déu, hi ha una cosa que es diu epidural. I, en canvi, mai se'ns planteja que el dolor del part és un dolor bo: no és producte d'una ferida o d'una malaltia, sinó que cada contracció és un pas més que ens aproxima als nostres fills. Renunciem a viure el part amb plenitud. Sabíeu que l'epidural atura les contraccions? Que per això després t'han de xutar oxitocina, que és una hormona que accelera el part? Que després de l'epidural ja no et pots moure del llit quan, pel contrari, passejar-se i estar en vertical ajuda moltíssim a accelerar el part? Que amb l'epidural no sents l'instint d'apretar perquè surti la criatura i no controles els músculs que fan aquesta funció? Que aleshores és molt més fàcil que t'hagin de fer una episotomia? Que les episotomies són molt dolentes de cares a la recuperació post-part, a la contenció urinària futura i, a vegades, a tenir sexe a gust?

Amb tot, sóc conscient que ho tinc bastant cru per poder tenir un part el més natural possible. Sóc conscient de que desconec el meu umbral del dolor i potser no aguanto més enllà de 5 contraccions sabent que puc demanar que em droguin en qualsevol moment. A més, però, perquè tot el sistema està pensat en base a la medicalització del part: els protocols d'actuació, els espais de les clíniques,... Així, i per exemple, tothom reconeix que que parir estirada és la pitjor postura possible, però ningú està disposat a canviar i a assitir el part amb una dona ajupida o bé asseguda en una cadira de parts... I, tot i que les llevadores són prou obertes de mires, estan massa acostumades a treballar amb metges intervencionistes i dones que demanen l'epidural i només pensen que, siusplau siusplau siusplau, el part sigui "una hora el més curta possible".

En definitiva, que quan em diuen "que sigui una hora ben curta" , jo sempre penso en que m'agradaria que em desitgessin "que sigui un part bonic i sa, que puguis gaudir-lo, i que tot vagi bé". I si aquesta vegada em rendeixo, prometo que la pròxima vegada m'ho agafaré més en serio i demanaré per parir a La Maternitat o bé al Santa Caterina de Salt. Dos hospitals públics catalans que, de veritat, tenen protocols de part natural.

VARIS EN DILLUNS 3

Setmana que comença una mica més bé que la passada....

• Ja tenim aigua calenta!!!! Bé, de fet en tenim des de divendres a la tarda, però com que hem estat el cap de setmana fora, a El Poble, avui ha estat el primer dia que m'he dutxat amb aigua calentona a casa meva! En total han estat 6 dutxes d'aigua freda. 6!!!!!. Mai hagués pensat que una comodona com jo ho pogués aguantar amb tant d'estoicisme... Al final ja ni tan sols em posava a cridar. Ens acostumem a tot, eh?

• Aquest ha estat l'últim cap de setmana a El Poble abans que neixi la nena. A partir d'ara, no ens mourem gaire de Barcelona, que jo passo de trencar aigües donant voltes per Catalunya. He aprofitat per anar a Fires de Girona (m'encanta l'ambient de fires!!!!) i per fer-me fotos amb una altra amiga que també està molt embarassada i que, per quan ens tornem a veure, cada una portarà un bebè sota el braç.


• El mal rollo de la setmana passada al curro està una mica superat. Quan dic "una mica" vull dir que continua sense entrar tota la pasta que caldria però que, de moment, vist que jo estaré de baixa 4 mesos, la que treballa amb mi no se'n va al carrer. Em sento com si m'haguessin donat una moratòria i, si les coses no milloren en aquest període... zas! a cortar cabezas!


• L'altre dia vaig acabar de llegir "El nen del pijama de ralles". És boníssim!!! Però molt, eh? M'encanta com està escrit i la manera com et va donant la informació de mica en mica. De fet, és una llàstima no haver-lo llegit abans que sortís la peli perquè ja sabia de què anava la història i havia perdut una mica el factor sorpresa. Algú em va dir que no anés a veure la peli, que estant embarassada no em convenia lo d'anar a passar-ho malament. La veritat, és que ara no sé si vull veure-la perquè crec que gran part de l'encant del llibre és presentar els fets de forma gradual i des del punt de vista d'un nen. I no sé si la peli és capaç de fer-ho això... mmmmmm....

Ala, feliç setmana a tothom!

CONTRACCIONS!!!

Jajaja! No us espanteu! Que no són de "les de veritat"...

Ahir vaig descobrir que ja estic tenint contraccions d'aquestes de preparació de tot plegat de cares al part. Bé, de fet, resulta que en dec haver tingut durant tot l'embaràs però abans eren ocasionals i ni les notava, i ara les noto més i en dec tenir unes quantes cada dia, sobretot al vespre. Es diuen contraccions de Braxton Hicks. I quan s'acosta el part serveixen per esborrar el coll de l'úter, ajudar a encaixar a la criatura, i deixar-ho tot a punt per a l'hora de donar a llum.

Com ho vaig descobrir? Doncs estava a les classes de preparació del part i vaig començar a notar una sensació rarilla que últimament noto: la panxa es posa dura, d'una manera diferent de quan la nena es mou, i jo tinc sensació com d'acalorament. Un sofoc. I li vaig dir a la llevadora: "escolta, com se sap si tens una contracció de Braxton Hicks?". I ella em va dir: "que creus que n'estàs tenint una?". I em va posar la mà a la panxa i em va dir que sí, que sí, que allò era una d'aquestes contraccions de preparació. Olé!!!!

La veritat és que estic molt contenta de tenir-ne. Sé que són bones per deixar d'estar "verda" i arribar al part amb la feina prèvia feta: haver esborrat el coll de l'úter, que la nena estigui encaixada i haver dilatat una miqueta (1cm o una mica més). Una amiga que està de 2 setmanes més que jo em deia que ja en tenia i jo pensava... "pos jo no"... Doncs sí! Bien!

I, a més, em va pillar una sensació d'imminència molt xula. I li vaig dir a la nena: tu i jo ens veurem aviat, eh?

TENIM UNA CAMPIONA!!!!!!!!!!

Ecografia del 3er trimestre: la nena ja fa 2'180kg. Toma yaaaaaaaaaaaaaaa! Observacions?

• Això és culpa del Mico, que és molt més gros que jo. Jo sóc petiteta i bonica. Ell és un tros de tiu. És evident que la nena està sortint a ell.


• A partir d'ara s'ha d'engreixar 200gr per setmana, aproximadament. Si arribem a sortir de comptes (30 de novembre) farà més de 3,5kg. Jo no puc parir això. Insisteixo: jo no puc parir més de 3,5kg de criatura. Ja he dit que sóc petiteta...


• Però per la cara que va posar la ginecòloga dóna la sensació de que això s'avançarà... Fem una porra?


• Perquè, a més, és una mica caparruda, pobrissona. Tenia la mida del cap com si jo estés de 34 setmanes... Sí, el Mico i jo som tossuts tots dos... Serem una família de caparruts...


• Però ella és una coseta bonica que no para de moure's i reacciona quan la seva mare li parla o es frega la panxa... ooooooooooooooooooh! Es nota que ja em comença a caure la baba????

UN IDIOMA ESTRANY

Dissabte el Mico i jo ens vam carregar de voluntat i paciència i vam endinsar-nos en el meravellós món de la canastilla. Primera pregunta: per què en diem canastilla? Segons alguns diccionaris on-line, d'això n'hauriem de dir bolcada de néixer o bé canastrell... D'acord. Doncs bé, carregats de voluntat i paciència ens vam dirigir a una megabotiga de coses de bebè i vam dir-li a la dependenta que necessitàvem la canastilla. Tota. I a partir d'aquí va començar un joc tipus endevinalla que ens va deixar al·lucinats... Ejem... Algú s'ha fixat en lo estranys i ridículs que són els noms de la roba de bebè? És un idioma diferent, en serio.

Primera pregunta: qui sap què és una ranita? Les que sou mares no val... Doncs tatxan, tatxan... resulta que una ranita no és res més que unes calces.... Aquella espècie de calces que es posen sobre del bolquer.... Premio!!!!!!!!!!!!!!!!!

Següent pregunta: quina diferència hi ha entre unes polaines i uns pantalons? Cap!!!! És el mateix!!!! Clar que, per quan te n'adones, ja has posat cara de poker i la dependenta porta mitja hora tractant-te d'ignorant...

Més coses: què és un pelele? Per a què serveix? Quan es posa???? Qui endevini aquesta té premi... Doncs bé, un pelele és un mono, rollo pijama, d'aquests de "vellut" que, segons la senyora de la botiga, és per portar dintre de casa, per sobre del body... Perquè per portar per fora ja hi ha el jersei o conjunt de perlé. Àpala, campiona qui endevini què és el perlé....

Quarta pregunta: a que no sabeu què és un arrullo? Doncs resulta que és una espècie de tovallola per embolicar la pobra criatura ben embolicada... D'allò que ho veus per la tele i penses que es deu agobiar de no poder treure els braços...

I per últim, lo més cutre de tot... Ejem... És que em fa vergonya i tot... Algú sap què és un jesusito?... Jo no sé ni com explicar-vos-ho... És això de la foto:

En definitiva... Va ser un xoc. I jo vaig arribar a una conclusió: estem culturalment agilipollats. En serio. No només perquè tot és rosa o blau cel... Sinó perquè no pot ser que ens posem tan quecos i cursis i cutres quan parlem de roba de criatura. Sí, els bebès són tendres. Sí, necessiten roba una mica diferent de la d'una persona gran. Però d'aquí a utilitzar noms tan ridículs????? És necessari posar cara de babau i dir aquestes tonteries? Gent, jo opto per lo de sempre: camiseta, pantalons, tovallola, calces, mono, jersei de llana, jersei de cotó.... I lo del jesusito...ejem... directament a extingir.

Per últim, un breu apunt: aquí no ha arribat la normalització lingüística, oi? Recordeu aquells posters tan xulos que teníem a l'escola amb els noms dels vegetals, la carn, etc., en català? Doncs potser hauríem de començar a pensar en fer-ne un amb els noms de roba de criatura... I directament enganxar-los a totes les botigues, consultes ginecològiques, hospitals...

FINDE A MADRID

L'Ave és la booooooooooooooooombaaaaaaaaaaa! En serio. Una mica car i, per tant, elitista: un mitjà de transport que no tothom es pot permetre. Però a part d'això: xulo, xulo! És molt còmode i, en comptes de preocupar-te per la carretera i la conducció, pots anar llegint tranquil·lament, dormint, mirant el paisatge, al·lucinant quan posa que vas a més de 300 km/hora, etc. És molt més agradable que l'avió, en serio. Molt més còmode.

I Madrid continua essent una ciutat amb molta vida... Bonica i interessant. Sobretot hem estat pel centre: Sol, Plaza Mayor, el Retiro, la Gran Via, Huertas, Opera, el palau Reial, el Rastro... I, Anna, hem passat per La Latina avui al migdia. No hem fet cap vermut perquè estava a petar però hi havia un ambientazoooooooooooooo.

El concert d'ahir va estar prou bé però em van agradar més els The Australian Pink Floyd Show que vam anar a veure el febrer passat. Pink Tones estan bé però es van centrar molt en l'etapa més psicodèlica de Pink Floyd. I, per tant, van cantar poques de les cançons que més m'agraden. Va ser molt "instrumental", van cantar molt poc...

I res, una de les alegries més xules que m'he emportat del cap de setmana ha estat que... tatxán, tatxan... resulta que tots els tests de glucosa que m'he estat fent per la diabetis gestacional, han donat bons resultats!!!!!!!!!!!!!!! És que, de moment, m'he fet 3 tests i n'hi havia un que, en teoria, havia sortit malament. És a dir, amb el sucre per sobre dels límits. Però resulta que la tia de la farmàcia on me'l vaig fer es va equivocar... Va pensar-se que jo estava endejú i, en realitat, jo ja havia esmorzat i, per tant, el valor que va sortir era correcte. I ens n'hem adonat avui quan a la farmàcia de Madrid m'han dit que el valor d'avui estava bé... hem comparat i... premio! Sabeu què vol dir això? Que, sí, que només eliminant els dolços i vigilant amb la dieta, ja faig!!!! Que fijo que no caldrà medicar-me... Oleeeeeeeeeeeeeeeeeeeee!

Bueno... i us deixo amb una sorpresa... Què us sembla la meva panxa de 32 setmanes????

ESTIMO EL MEU ENDOCRÍ

Sip. I mira que era lleig, eh? Però l'home, tan bon punt va veure els resultats de l'analítica, va dir: "aquests ginecòlegs són uns exagerats".... !!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! Només per això es va merèixer un petó ben gros! L'altre frase del dia va ser: "si fossis filla meva ni tan sols et diria que fessis dieta". Ooooooooooooohhhh! Que maco!!!!

La veritat és que va ser una visita molt agradable, amb un metge d'aquells que t'expliquen les coses i que es molesten en fer-te sentir bé i a adaptar-se a les teves necessitats. Em va dir que l'única cosa que he de fer és eliminar els sucres, els dolços, els plàtans, el raïm i les figues (vale! no problem, odio el raïm) i vigilar de no abusar de pasta, pa, patates, arròs i cigrons. Però d'això sí que en puc menjar, només que sense passar-me. I, de la resta, puc menjar de tot. Olé!!!!!!!!!!!!!!!!!!

I lo més guay de tot: la ginecòloga em va dir que segurament m'hauria de punxar 6 vegades al dia als dits per controlar el nivell de sucre.... Us imagineu com hauria de tenir els dits??? L'endocrí em va dir que ni de broma. Que m'anés a punxar 2 vegades per setmana a una farmàcia i que li porti els resultats. I que d'aquí a 2 setmanes m'enviarà a fer una altra analítica. Això sí que sona raonable, eh?

En definitiva, si necessiteu un endocrí per la zona de Barcelona, pregunteu-me les seves dades. És majo de collons!!!

RANKING NO CIENTÍFIC

Amb gairebé 7 mesos d'embaràs a les espatlles i fent panxa ja des del 3er, he pogut fer un estudi, poc científic però experimentat en pròpia pell, sobre el perfil-tipus de persona que cedeix el seient a una embarassada al metro de Barcelona. I he fet un ranking que va de les persones més cíviques/educades/considerades a les que menys. Aquí va:

• Les que s'emporten el premi al civisme, l'educació i la consideració són les dones d'entre 30 i 50 anys (aprox.). Suposo que, per edat, són les que tenen l'experiència de la maternitat més recent i que, per tant, quan veuen una embarassada saben que encara que no faci cara d'estar a punt de caure rodona, agraeix molt que li cedeixin el seient.


• Les segones en el ranking són les noies de fins a 30 anys i les dones de a partir de 50 (aprox.). Suposo que per les primeres una embarassada està una mica guillada per haver-se ficat en aquest embolic. I no tenen ni idea de lo cansat que pot arribar a ser un trajecte en metro. Per les més grans, la maternitat ja queda lluny i elles mateixes deuen tenir els seus propis "achaques". Amb lo que la solidaritat no és la primera de les seves prioritats... De totes maneres, les dones d’aquests dos grups també s’aixequen i et pregunten si vols seure. I si és una senyora gaire gran li dius que no cal, que moltes gràcies, que ja estàs bé.


• En tercer lloc venen els homes d'origen català o espanyol d'entre 35 i 50 anys (aprox.). Aquests deuen tenir parelles que han estat o estan embarassades i, tot i que no ho han viscut en pròpia pell, han vist de prop el que vol dir portar no-sé-quants-quilos de criatura a la panxa. Els costa aixecar-se però si et tenen just al davant, fan el pas de dir-te que seguis al seu lloc.


• El premi als menys cívics/educats/considerats són els guiris, els nois joves, els homes majors de 50 anys i els homes d’origen immigrant. Per aquests grups una embarassada no existeix. Els guiris directament s’agafen el metro com un lloc de descans i aire condicionat entre visita i visita. S’espatxurren als seients i es dediquen a ventar-se i no veuen res més que no sigui “a quina parada hem de baixar?”. Els nois joves miren a una embarassada com un alien. Crec que fins i tot els costa registrar l’existència d’una panxa allà mig. Jo diria que els homes majors de 45/50 anys segueixen la lògica de les seves “coetànies”. És a dir, van del pal de “jo ja tinc els meus propis mals...”. I pels homes d’origen immigrant, siguin de l’edat que siguin, una embarassada no existeix. En serio. Són com els nois joves, que ni et miren, ni s’adonen de res, ni es creuen en el deure de cedir el seu seient... Rollo “a mi plin”.

En fi... si us he de ser sincera em fa una mica de ràbia aquest ranking. Vull dir que ja m’agradaria a mi que no hi hagués tanta diferència entre el comportament d’homes i dones. És com si, altra vegada, qui cuida de les dones només som les pròpies dones. Certa eterna solidaritat intra-gènere.

D’altra banda, també em fa bastanta ràbia haver de ser tan òbvia amb el tema dels homes d’origen immigrant. Ja voldria jo no haver hagut de fer aquesta diferència, i cenyir-me només a grups d’edat. Però us juro que hi és, passen amb un olimpisme... No sé... potser és que només em trobo amb immigrants d’orígens concrets i específics on l’embaràs i la maternitat és exclusivament cosa de dones i déu-mos-en-guard de reconèixer la situació públicament. No sé...

En definitiva, com ja he dit unes quantes vegades: el metro de Barcelona en hora punta és una selva.

JA HO SÉ... JA HO SÉ...

Tinc el blog molt abandonat, eh? Que consti que cada dia penso en coses que m'agradaria explicar però, com que no ho puc fer en aquell moment, després se m'obliden i... Novetats? Unes quantes, a veure si aquests dies de pont vaig posant això al dia. De moment, explicar-vos que ahir vaig fer la primera classe de ioga per embarassades i va ser molt i molt xulo.



No sabia si m'agradaria o què, perquè jo no n'havia fet mai de ioga. Però em va passar l'estona volant i va ser molt agradable i relaxant... No sé.. vaig arribar allí a tota pastilla perquè arribava tard i, en canvi, vaig sortir en plan ooooooooooooooommmmmmmmmmmmm. Els exercicis i les respiracions no eren difícils de fer i tot estava molt enfocat a l'embaràs i al part. Així, i de cares a l'embaràs, els exercicis eren per a transmetre-li energia positiva i bon rollo a la criatura. Algo similar a "focalitzar la il·lusió al ventre". I de cares al part, es tractava d'aprendre a controlar tots els músculs de la zona pèlvica. En fi... va estar molt bé.

Per últim, el centre és molt "seriós" i de tant en tant també vindrà una llevadora a fer-nos com una mica de classe pre - part. Aquests dies també haurà de venir el Mico. A veure quina cara hi posa...jejeje! I, per últim, un dia farem una sessió només nosaltres dos, amb la llevadora i la profe de ioga. Serà com una espècie de "simulacre del part"... a veure què tal!!!

No sé... entre això i les classes pre - part em passaré el trimestre centrada en el tema...

ÚLTIMS DIES DE VACANCES....

Sí... snif, snif... Valeeeeeeeeeeeeee, ja ho sé: n'he tingut un munt. Sobretot tenint en compte que vaig començar al nou curro a finals de març... És igual, fins dilluns que ve no començo altra vegada, i d'aquí a unes hores me'n vaig a El Poble uns quants dies a fer totes aquelles coses que fa temps que tinc moltes ganes de fer: estar amb la família i dedicar-los-hi temps, quedar amb tranquil·litat amb les amigues de tota la vida, anar de compres per Girona, a la platja, llegir a la terrassa de casa...mmmmm... Olé!!!!

Mentrestant, el que també hauré de fer serà vigilar amb el pes. Sip. A l'última visita la ginecòloga em va dir: "Gatxan, t'has de cuidar. Que d'ara endavant t'has d'engreixar molt i no vull que, en total, t'engreixis tant". Vale. Oído cocina. A vigilar amb el pes. Que consti, però, que jo crec que 5,5 kg en 6 mesos d'embaràs no és anar del tot malament, eh????

Núria: el viatge a Noruega ens va sentar molt bé. Tant a la nena com a mi. Jo em vaig trobar molt bé. Algunes vegades em cansava una mica però bueno, res que no es pogués solucionar reduint el ritme... Ella ha crescut bastant (i la meva panxa també!). De fet, està guapíssima...jejeje! Bé, a les ecografies encara té cara d'alien pobreta. Però jo dic que està guapíssima perquè no para de moure's i cada vegada es nota més. Ara sí que, sense dubtes i amb claredat, si algú posa una mà damunt la panxa, i té paciència, nota el moviment. A més, fa moviments molt diferents. A vegades són com cops més o menys rítmics. A vegades són el resultat de que ella es mogui per dintre la panxa, etc. És molt xulo.

Però encara no té nom. Continuem sense acabar de decidir-nos i dir: "va. fet. es dirà així!". En tenim un o dos que són els que ens agraden més però, com que no tenim data límit... Bé, sí. Quan neixi. Aleshores ens haurem d'acabar de decidir. A veure quina cara té ella i si fa cara d'un nom o d'un altre...

I ara ja ens hem ficat de cap amb el tema "aixovar". Aish.... Sort que ens donen alguns dels trastos bàsics. Això ens evitarà gastar-nos una pasta. I, a més, una amiga m'ha donat 4 caixes de roba dels seus fills... Toma ya!!!! De totes maneres, ahir vam anar a una botiga de coses de bebé del barri a fer una visita exploratòria i... déu n'hi do, eh? Encara no sabem què són la meitat de les coses que es consideren "bàsiques". En fi... sort que tenim temps!!!

A vegades penso que portem el tema amb una patxorra....

POSEM-NOS AL DIA 3

VE: Varis sobre l'embaràs

• La nena encara no té nom. Tenim dos possibles candidats però... ens costa. El Mico té clar que n'hi ha un que li agrada més. Però jo no. I, abans de posar un nom i dir, ja està, la nena es dirà així... No ho tinc clar. Que un nom és per tota la vida, eh? Sort que encara falten més de 3 mesos i tinc/tenim tot això per acabar de decidir-nos!
• Des de fa un parell de setmanes que ja es nota des de fora quan es mou!!! Concretament, des del 19 de juliol que vaig notar que, molt subtilment, com un lleuger batec, si poses la mà a fora la notes... Que guay. I jo, "des de dins" encara no noto moviments continuats sinó copets. Lo millor: que encara no ha nascut i ja té les seves rutines. Sí! Cada matí cap a voltants de la 1 monta una juerga ella sola allà dins.
  
• Jo em trobo molt bé. Ara sí que sí. I m'agrada molt la panxa que tinc. En serio, em veig guapa i tot. Em miro al mirall i penso que la panxa és bonica. Em surt tota cap endavant i, de fet, si algú em mira d'esquena no es nota. És curiós això, oi? les maneres com es posen les panxes...
• Deu ser veritat allò que diuen que, quan et trobes bé, l'embaràs va acompanyat d'algun tipus "d'hormona de la felicitat". Ho dic perquè porto uns dies/mesos molt contenta. Com molt feliç. És una època molt bonica de la meva vida. I això que no estic constantment pensant en l'embaràs, eh? Al principi sí que em vaig rallar una mica: que si em trobava malament, que si què faig amb aquesta panxa que m'està sortint, que si m'estic fotent gorda, que si què en faré jo d'un bebé, que si no sé pas si seré una bona mare...etc. Ara, en canvi, ho veig tot molt més de "color de rosa". Em trobo bé, m'agrada la panxa i estic convençuda de que el Mico i jo ho farem el millor que poguem. Si això no és algun tipus de droga... Tant d'optimisme i tan poc debat existencial en mi no és normal... jejeje!
  
• Alegria i sorpresa de la setmana: una altra amiga molt propera també està embarassada!!!!! De 12 setmanes. Tindrà el seu fill o filla a mitjans de febrer i em fa molta il·lusió coincidir amb ella, tant en l'embaràs com després, amb un troç de la baixa per maternitat i amb el fet de ser les dues parelles de la colla amb bebé. Que xulo!!!!

Les vacances


Avui és 4 d'agost, oi? Doncs en poques hores marxem cap a Noruegaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa!!!! Olé, olé, olé! I pel dia 5 ja serem bastants quilòmetres per damunt del Cercle Polar Àrtic. Toma ya!!!!! Sí, sí! El recorregut que farem serà:

• 1a setmana: El Nord. Arribem a Alta, anem al Cap Nord (el punt més al nord de tot Europa), la ciutat de Tromso i les illes Lofoten.
• 2a setmana: El Sud i els fiords. Parcs naturals, Trondheim, fiords, Bergen, glaciars, etc.
• Últims dos dies: Oslo.
  

Xulo, eh? Tornem el dia 20. I en tinc moltes ganes... Tothom que ha estat a Noruega diu que és un país molt bonic... A veure, a veure...

Fins a la tornada!!!!!!

COSES SOBRE LA NOSTRA NENA

• Pesa 339 grams.
• Es mou MOLT. Però molt, eh?
• Ahir estava de caps per avall. El cap damunt la meva cadera dreta.
• Tenia les mans davant la cara.
• El fèmur li fa 3'1 centímetres.
• Té tot el que ha de tenir i com ho ha de tenir: cervell ok, cor ok, pulmons ok, ulls ok, nas ok, llavis ok, estòmac ok, fetge ok, braços ok, cames ok, cul ok, columna ok...
• A l'única imatge que tenim de la cara té pinta d'alien. Pobreta.
• Tenim una imatge on es veu un peuet perfecte. És super xula.
• Ens vam emocionar un munt perquè ara sí que ja té pinta de bebito. Fins ara era una taca blanca amb coses i formes. Ahir era un bebé. Petita, petita. I sense acabar de fer. Però bebé.

En fi... va ser una ecografia molt emocionant. En serio. En el transcurs del dia a dia saps que estàs embarassada però no penses tant en el que hi ha allà dins. I aleshores, et fan una ecografia com la d'ahir i veus la teva nena... I ooooooooooooooooooooohhhhhhhhh! Et sembla increïble que només faci uns mesos que no hi havia res. I, en canvi, aviat serà una personeta. I després ens dirà mama i papa. I... Aquestes coses t'ajuden un munt en anar-te fent a la idea de tot plegat. I, a més, et mantenen la il·lusió a dalt de tot. Fantàstic.

ÉS...

AVUI SABREM SI...

... és nen o nena!!!!!!!!!!!!!!!!!!


I, més enllà d'això, sabrem si està ben format/da, si té tot el que ha de tenir, si ho té ben posat... Exacte, avui és el dia de l'ecografia de les 20 setmanes i, la veritat, estic una mica nerviosa. Més que res perquè vull que em diguin que tot està correcte. Que té 5 dits a cada mà i 5 a cada peu, 2 ronyons, 2 pulmons, 4 cavitats al cor, una bona circulació, un cordó umbilical ben posat, etc. Aish... I quan ja m'hagin dit tot això, llavors que em diguin si és nen o nena. Que sí, que m'he rendit a l'evidència: és molt pesat haver de dir "el nen o la nena" cada vegada que en parlo. I així, com a mínim, ja podrem començar a pensar en noms. L'altre gran tema.


Aish... quins nervis! Que lent que passa el dia!

10 IDEES

Aquesta nit ha estat la tercera que he dormit poc... massa poc: que si la calor, que si la vida de vici i perdició que passa més factura de lo habitual estant embarassada, que si la jornada intensiva (que no em faig a la idea de que he d'anar a dormir més aviat...), etc. I clar, com que gairebé totes les meves neurones estan dedicades a fer créixer el projecte de bebito, l'única que em queda lliure porta un despiste... Aish.

Idea 1: M'he rendit a l'evidència. La setmana que ve sabrem, jo també, si és nen o nena.

Idea 2: Els mossos d'esquadra de la comissaria del barri parlen tots en castellà. No hi entro, només apunto.

Idea 3: Un part natural no vol dir, necessàriament, parir a casa. Estic fins els collons d'haver-ho d'explicar cada vegada que dic que m'agradaria tenir un part el més natural possible.

Idea 4: Vaig anar a veure Sexo en Nueva York. I m'ho vaig passar teta. Dir que continuo preferint la sèrie i admetre'n totes les maldats, superficialitats i coses xungues hagudes i per haver. Però jo m'ho vaig passar molt i molt bé. Apa.

Idea 5: Què regalo als meus tiets que fan 25 anys de casats?..... neurona?... neurona, on ets?....

Idea 6: Dissabte tinc el 2on casament de la temporada. Una altra boda sòbria. Per què, senyor, per què l'alchol ha de ser dolent per l'embaràs quan és tan i tan bo per aguantar segons què?????!!!!!!!!

Idea 7: Per fi han començat les obres a l'edifici on visc. Al principi, a la gata li feia por la bastida que es veu des de la finestra del menjador. Va ser bastant graciós veure'n la reacció. Pobrissona.

Idea 8: Sóc tonta. Em fa vergonya posar-me les ulleres noves davant de gent que fa temps que em coneix i no m'ha vist mai amb ulleres. És un fet. Per què?

Idea 9: Vull anar a passar uns dies a El Poble així que pugui. La família s'ho mereix i necessito dedicar-li temps per alguns projectes. Vull quedar amb les amigues. Vull anar a Girona a passejar i de compres. Vull anar a la platja.

Idea 10: zzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzz.