ESTIC TRANSCENDENTAL

O, com a mínim, espero haver-ho escrit bé... Lo de "transcendental" vull dir... juas, juas! Sí. Últimament tinc més ganes de parlar d'unes "meves circumstàncies" més que no pas d'altres... Suposo que això va com va... Avui he rebut un mail d'una amiga que habitualment m'envia guarrades, tius bons i xorrades. Per variar, avui m'ha enviat "fotos que han fet història" i he pensat que us en posaria algunes... Com que no tinc massa ganes d'amargar-li el finde a ningú, i n'hi havia de molt bèsties i/o dramàtiques, no les posaré totes. Si algú vol el mail sencer que m'ho digui. Ah! I les explicacions estan en castellà perquè em nego a donar-me el curro de traduir-les i l'Ara no em funciona.

La famosa foto del Che Guevara -se llama formalmente Guerrillero heroico- en la que aparece su rostro con la boina negra mirando a lo lejos, fue tomada por Alberto Korda el 5 de marzo de 1960 -cuando Guevara tenía 31 años- en un entierro por la víctimas de la explosión de La Coubre, pero no fue publicada sino hasta siete años después. Es quizás la imagen más reproducida en la historia, apareciendo en carteles, camisetas, obras de arte, y un largo etcétera.

Sharbat Gula fue fotografiada cuando tenía 12 años por el fotógrafo Steve McCurry, en junio de 1984. Fue en el campamento de refugiados Nasir Bagh de Pakistán durante la guerra contra la invasión soviética. Su foto fue publicada en la portada de National Geographic en junio de 1985 y, debido a su expresivo rostro de ojos verdes, la portada se convirtió en una de las más famosas de la revista. Sin embargo, en aquel entonces nadie sabía el nombre de la chica. El mismo hombre que la fotografió, Steve McCurry realizó numerosos viajes a la zona hasta que, en enero de 2002, encontró a la niña convertida en una mujer de 30 años y pudo saber su nombre. Sharbat Gula vive en una aldea remota de Afganistán, es una mujer tradicional pastún, casada y madre de tres hijos.

Thich Quang Duc, nacido en 1897, fue un monje budista vietnamita que se inmoló hasta morir en una calle muy transitada de Saigon el 11 de junio de 1963. Mientras su cuerpo ardía, el monje se mantuvo completamente inmóvil en estado de meditación. No gritó, ni siquiera hizo un ruido. Thich Quang Duc estaba protestando contra la manera en la que la administración oprimía la religión Budista en su país.

También conocido como el Rebelde Desconocido, este fue el apodo que se atribuyó a un hombre anónimo que se volvió internacionalmente famoso al ser grabado y fotografiado en pie frente a una línea de varios tanques durante la revuelta de la Plaza de Tian'anmen de 1989 en la República Popular China. La foto fue tomada por Jeff Widener. El hombre se mantuvo solo y en pie mientras los tanques se le aproximaban, sosteniendo dos bolsas similares una en cada mano. Mientras los tanques iban disminuyendo la marcha, él hacía gestos para que se fueran. En respuesta, el tanque situado en cabeza de la columna intentó sortearlo; pero el hombre se interpuso repetidamente en su camino. En Occidente, las imágenes del rebelde fueron presentadas como un símbolo del movimiento democrático chino. Un joven arriesgando la vida para oponerse a un escuadrón militar. Dentro de China, la imagen fue usada por el gobierno como símbolo del cuidado de los soldados del Ejército Popular de Liberación para proteger al pueblo chino: a pesar de las órdenes de avanzar, el conductor del tanque rechazó hacerlo si eso implicaba dañar a un sólo ciudadano.

TORNO A SER PERSONA!!!!!

Olé, olé, que ja torno a estar en forma...jejeje! Buf, quina merda de setmana, en serio. Sort que això només passa una vegada a l'any o així...

Sense ànim d'ofendre a ningú, us poso una vinyeta que m'ha passat una companya de feina:



De què va això? Doncs que l'altre dia, a la cuineta del curro mentre dinàvem parlàvem de la immigració i el racisme, arrel de que el partit xenòfob aquest de Plataforma per Catalunya hagi quedat segon a Vic i estigui present a molts ajuntaments catalans.

Algú va dir que és curiós que en aquest país són racistes tant els catalanets de la ceba com els immigrants dels anys 60. És a dir, que ningú ha après d'experiències passades. Els catalanets de la ceba ja van viure l'arribada d'un munt de gent de fora i els immigrants dels anys 60 saben, en pròpia pell, el que vol dir arribar a un lloc "con lo puesto" i per poder sobreviure... En fi... Jo trobo senzillament trist el racisme. M'és igual de qui sigui.

I la meva opinió? Doncs que no estem fent prou campanya anti - racista. Així, i per exemple, deixem que l'argument que lliga delinqüència i racisme s'extengui i s'extengui sense explicar i insistir prou en què el que genera la delinqüència és la pobresa i l'exclusió social. És a dir, no es fan campanyes institucionals anti - racistes perquè els polítics no es volen mullar el cul i que la gent els digui que es preocupen més "pels de fora que pels d'aquí". Conec el cas, per exemple, d'un ajuntament que deliberadament havia posat l'oficina d'acollida en una espècie de magatzem en condicions pèssimes. Perquè el poble no pensés que l'ajuntament estava invertint massa en donar la benvinguda a les persones immigrants.

Però, a més, a títol personal tampoc fem prou. La culpa no és només dels polítics. També és nostra. De la gent que, quan un amiga tot sopant diu que "els moros són tots uns lladres", no li parem els peus. Dels que, per por a generar bronques i discussions, preferim callar i tenir la festa en pau. De les persones que, com jo, fugim del conflicte com de la peste i no ens atrevim a obrir un debat que no sabem on ens portarà amb els nostres cercles socials més pròxims.

I mira, aquesta setmana he dit que fins aquí hem arribat. Que penso tenir una actitud guerrillera i beligerant. Que s'ha acabat que la gent pugui ser racista i dir coses racistes davant meu sense que s'emporti una resposta. Que si ho puc evitar no li fotré el moc però tampoc callaré. Que li diré que està equivocada, que està essent racista i que a mi, personalment, no m'agraden les idees i les persones racistes.

Hem de reprovar socialment el racisme i això comença a fer-se des de casa, des dels amics, des de l'entorn social, etc. Perquè sinó, no us sona d'un passat que tots volem enterrar aquesta actitud de no obrir la boca i mirar cap a una altra banda quan el racisme porta a fer mal a les persones, a denigrar-les i a oblidar-nos de que són persones?

LA VIDA DE VICI I PERDICIÓ...

... m'està passant factura. Des de diumenge que arrossego un constipat horrorós. A més, em va sortir un mussol a l'ull i encara estic amb l'urticària. Faig pena, eh? Estic tan malament que no tinc humor ni pel blog... au, fins un altre!

PORTO UNA TURCA...

Són les 3 del matí de la nit del divendres al dissabte i.... porto una turca....jejeje! Ha vingut a sopar un amic del Mico i m'he estat fotent de vi blanc...jejeje! I de baylis...jejejeje! I vaig borratxa perduda... jejeje! quan l'amic ha largat m'he posat música d'aquella que m'agrada...ooooooooooooohhhhh.... amb el Lluis Llach m'he emocionat... sip.... m'ha vingut la plorera... després he posat la cançó del Mico i meva... la de Sopa de Cabra: "Cada minut"... xula, xula.... i després altres coses... Al Alba d'un sudamericà que ara no recordo com es diu. To be free del Mike Olfield. You've got a friend de no sé qui...Wherever you go de the Calling... i així porto unes 2 hores. He intentat que el Mico ballés i m'ha dit que nanai. La Saigon tampoc ha volgut. Ara estic amb Mamals de Discovery Channel o quelcom similar...jejeje! Vale. No sabeu lo que m'ha costat teclejar això. El millor de tot? La Jules té una nena sana. Ja sé que semblarà que estic zumbada però porto llegint el seu blog des de fa un any i la pobra les ha passat molt putes. En serio. Us podeu creure que es va quedar embarassada i va descobrir que el seu fill no era viable i el va parir igualment, per veure'l morir en unes hores? Us ho imagineu lo dur que ha de ser que et passi quelcom similar? Doncs bé... ara si tot va bé, tindrà una nena que, de moment, està bé. Bien.

Ara sona It's my life de Bon Jovi. Ja ho sé... sóc rara. M'agraden unes coses... Vale. Punto. Vide Cor Meum i me'n vaig a fer nones... A vegades penso que només sóc jo mateixa quan pillo una turca... No us espanteu... No crec que sigui alcohòlica ni res similar. Amb lo poc que la pillo. Només és que sempre em controlo tan a mi mateixa. Sempre tinc les meves emocions tan sota control... I en canvi, quan la pillo, em trobo sentint la vida d'una altra manera. Ja ho sé, l'alcohol té això però... està bé, eh?

Bona nit!

COM QUE NO TINC GRANS NOTÍCIES...

... que siguin llargues i sucoses, em veig obligada a fer un varis. O això, o escriure diferents posts i, de fet, és lo mateix. No?

1. Campeona, campeona, oé, oé, oéeeeeeeeeeeeeeee! Avui han arribat els resultats de la revisió mèdica (sí, ja ho sé, han trigat un munt) i... no tinc colesterol! Olé! No sé si ara mateix en tindria, però el cas és que estar tota una setmana menjant amanides i verdura va valdre la pena! M'han sortit uns resultats fantàstics dintre dels nivells de normalitat. Això sí, ara resulta que estic més cega que una rata a la hora de veure-hi de lluny. Bueno.

2. Aquest matí m'he sulfurat amb en Cuní. Suposo que no hi ha ningú que el trobi simpàtic, oi? Jo el trobo especialment odiós. Fa un temps havia assolit un estat zen i el veia cada matí mentre esmorzava sense que em causés massa irritació. Ara, però, feia un temps que no el posava i... aaaaaaaarrrrrrrgggggghhhhhh! Us heu enterat de lo del violador de l'eixample que han excarcelat per compliment de la pena, oi? I suposo que esteu al dia de que, com que diuen que no s'ha rehabilitat, els mossos han estat fent-li un seguiment, oi? Doncs bé, aquest matí el capullo d'en Cuní ha portat al plató a una professora de Dret Penal (una toia... ) perquè digués que aquest seguiment no era massa legal. Sabeu el que més m'emprenya? Que si no s'hagués fet això, i si el violador hagués tornat a violar algú, sabeu qui hagués estat el primer a cridar que "per què l'administració no ha pres cap mesura preventiva per aturar-lo"? En Cuní! El pavo hagués fet de la poca previsió de la poli el lema de 5 programes seguits com a mínim!Aquest tiu és un capullo integral, un demagòg... L'única qüestió és muntar merder. Fotre follón. Manipular fent veure que és un gran periodista. Un cretí, vamos.

3. Estic d'operació bikini. Suposo que amb això ja s'entén que m'he estat passant pel forro el plantejament de cap d'any de "a veure si m'aprimo una mica"... juas, juas! Problema: és impossible continuar amb l'operació bikini quan una amiga et diu d'anar a prendre algo, quan quedes amb el personal per anar al Tomàs a fer unes braves, etc. Ja ho sé: no sóc gens seriosa....

4. Avui la meva companya de feina (la que treballa per la mateixa jefa que jo) m'ha dit que aquesta tarda li cantarà la canya a la jefa. Que amb molt bones paraules li vindrà a dir que és una borde i que té molt males maneres de dir les coses.... ????????!!!!!!!!!... Quins ous! Que ben posats! Jo no he tingut mai pebrots de fer res similar... De fet, encara no em crec que ho acabi fent però, per si de cas, li he donat una creu, una bala de plata, una cabeça d'alls, aigua beneïda de l'esglèsia del costat i una estaca... Ves a saber com pot acabar això!

CRÍTICA LITERÀRIA

Una de cal i una altra d'arena.

El millor llibre que he llegit en molt de temps: El corazón helado de l'Almudena Grandes. Molt i molt i molt i molt bo. En serio. Us han d'agradar els temes relacionats amb la guerra civil espanyola i llegir totxos, això sí. Ara bé, si això no suposa un problema, us ho passareu teta.

Què té de bo? Un argument molt ben treballat, molt bo, que toca temes molt gastats d'una manera molt innovadora i des de punts de vista diferents. A la vegada, un argument que recupera qüestions tan velles però tan actuals a la nostra societat com la dignitat, la mesquinesa, l'honradesa amb un mateix i amb els altres, el no mirar cap a un altre costat, el compromís amb les causes que un considera justes, etc. També és espectacular la narrativa tan i tan cuidada. L'estructura de tot el llibre, en general, i de cada capítol, en particular, és un salt mortal en el que l'argument va endavant i endarrera sense marejar gens, sense xirriar, amb la suavitat amb la que flueixen els nostres pensaments... Genial!

Punts dolents? A vegades es fa una mica pesat i el vocabulari una mica feixuc. En alguns llocs les descripcions són massa llargues i feixuges. Cal paciència.

I lo més dolent de tot? No haver-lo pogut llegir en època de vacances. Haver hagut de fer-ho a base de trajectes de metro, estones robades al dormir i caps de setmanes plens d'anades amunt i avall. És un llibre d'aquells que es mereix una tumbona a la platja o a la piscina, sota l'ombra; un sofà còmode i una copa de vi blanc... I, sobretot, moltes hores per endavant.

En fi. Si algú s'anima espero que m'ho digui i em digui què li ha semblat.

D'altra banda un llibre fatal fatal que, des del meu punt de vista, no val res: El quart reich de l'Enric Miralles. Me'l van regalar i, la veritat, el que pitjor que té és que genera unes expectatives que després no compleix ni de prop. L'argument inicialment sembla bo però després es queda en mitjes tintes... L'intriga no es resol bé, el clímax final és inexistent, lo de l'acció trepidant és catxondeo, el protagonista és burro acabat, sense fons, superficial, amb unes emocions del tot postisses, etc. En fi, una xorrada de llibre... Sincerament, fins i tot els de la Jennifer Crusie són molt millors... je,je!

EL METRO: HÀBITAT INHÒSPIT

Gent, avui començarem una sèrie nova al blog. Es diu "El metro: hàbitat inhòspit" i es tracta d'explicar-vos lo horrorós que és el metro de Barcelona i el tipus de fauna que s'hi troba. Imagineu-vos que esteu veient un documental del Rodríguez de la Fuente. Doncs bé, això serà quelcom similar: he decidit que us faré un documental de tipus de bestiar que es pot trobar al metro.

L'especímen d'avui es diu Barbie Discotheque.

Poseu-vos en situació: 8.45h del matí. Quina son. Quina son. Quina son. Entro al metro, em busco un lloc on agafar-me sense envair l'espai vital de ningú i que ningú me l'envaeixi (sí, ja ho sé, pràcticament missió impossible). El trobo. Plego el paraigües i trec el llibre. I em disposo a llegir.

Santa inocència!

Immediatament sóc víctima de l'atac de Barbie Discotheque: noia/dona jove que, per la quantitat de maquillatge que porta, deu haver malgastat mitja hora com a mínim (d'un dilluns al matí!) en pintar-se i repintar-se. Bulímica o amenorreica com a mínim. Més conjuntada, apretada i fashion impossible. Camiseta rosa amb pantalons negres. Talons altíssims. Metxes rosses i blanques en una melena morena mig recollida. Mirada indiferent a l'eternitat. Xiclet... (xiclet???!!!!). I, el detall més important de tots: Un mp3 de dos pares de cojones que porta a un volum atronador. Si! Perquè la missió a la vida de la Barbie Discotheque és convertir els vagons de metro en una discoteca mòbil. La música tecno de les discoteques més fashion del món mundial a l'abast d'un vagó d'un metro atiborrat de gent un dilluns al matí. Alegria!!!!! I mentre la gent del metro estem contenint com podem les nostres ganes de posar-nos a ballar, ella continua indiferent a la plebe que no és tan fashion com ella. Mirant a l'infinit. Sense moure ni un múscul....

Sense adonar-se que molesta un colló; que és una mal educada; que ja té una edat per tocar els ous d'aquesta manera; que els cascos són, precisament, per no donar pel cul al personal; que l'única explicació possible a un volum tan desmesurat és que ja està sorda o bé que encara va empastillada del finde...

Proper capítol: les olors corporals.

DV: DIVENDRES DE VARIS 5

Buenooooooooooooooooooo! Ja és divendres: olé, olé, olé!

1. He tingut una setmana dura, dura... Dilluns sortia de treballar a quarts de 9, dimarts a les 9, ahir em vaig haver d'emportar feina a casa... arf, arf. Si a això li sumeu que fins ahir no em vaig acabar de trobar bé per culpa de les pastis... aish. Però bueno, ja és divendres!!!!

2. Per d'altres, aquesta ha estat la setmana de les colònies. La mainada de l'escola del davant de casa marxava dimarts. Fins i tot hi havia els avis a acomiadar-los. Va ser curiós comprovar que tots anaven amb motxilles Quechua del Decathlon (crec que vaig veure tota la gamma) i amb sacs de dormir petits, petits. Sip. Cabrons privilegiats. Quan jo era petita el meu sac de dormir era enorme. Enrollat ocupava la meitat de la motxilla i pesava un huevo. Era d'aquells de roba d'edredon... Ja sabeu de quins vull dir, oi? Doncs bé, l'altre dia anaven tots amb mini sacs ultra lleugers super moderns. En fi...

3. Què feu aquest cap de setmana? Nosaltres estarem d'intercanvi. Pujem a la Reserva (el poble del Mico) i els sogres baixen a una comunió a Barcelona. S'estaran a casa nostra i la Saigon tindrà companyia. Bé. Lo de la Reserva però, ha anat de mal en pitjor. Cada vegada és més pfffffffff... Ens estem moltes hores tancats a casa i, per tant, no aprofitem un entorn preciós, la gent amb qui quedem tenen bebes i només els veiem per fer un cafè, no hi ha cines ni botigues ni res... El més emocionant és quan puja el Tato (el germà del Mico). Aleshores som tres i fem més l'indio, més conyes, etc. Una de les coses bones, però, són els restaurants: et fots morada de menjar bo per 4 duros....jejeje!

4. Dimecres vam anar a una agència de viatges i... tatxín, tatxan... sembla, sembla que aquest estiu anirem a Costa Rica...!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! A mi també em tirava molt fer quelcom per l'Àfrica. Del pal Namíbia o Tanzània i Zanzíbar però el Mico diu que prefereix Costa Rica. La veritat és que també està molt bé, eh? És del pal fly and drive. És a dir, pagues el vol i, una vegada allà, tens un cotxe de lloguer amb el que fas el que vols. Pots marcar o no una ruta prèviament i àpala, a l'aventura. Ens n'han parlat molt bé, hem mirat per internet i tot té una pinta xula xula... I no surt gaire car tenint en compte que, com sempre, haurem de viatjar a l'agost... Què us sembla?

Molt bon cap de setmana a tothom!

BSO

Aquesta cançó es diu "Now We are Free" i és de la Lisa Gerrard. Us sonarà de la banda sonora de Gladiator, del Reino de los Cielos i, lamentablement, d'un anunci pijo de Ferrero Rocher... És preciosa. Jo la trobo maquíssima i sempre més l'associaré a la imatge del final de Gladiator, quan en Maximus passa la mà per sobre el blat... tornant a casa...

ESTIC FATAL...

Definitivament, les pastis no em proven. Ahir me'n vaig prendre la meitat d'una i avui estic fatal. No tan grogui com diumenge però tinc mareig i unes senacions rares... Del pal de mirar massa estona la imatge:

Quin taladro d'imatge, eh? Doncs així estic jo. Currar sí que puc. Però de tant en tant sembla que el cap em roda... aix, quina merda... Evidentment, deixo les pastis. Em quedo amb els sucs de pastanaga i ja em buscaré un naturista, homeopata o el que sigui...

Bueno. A resistir.

Parlant de resisitir... Us en recordeu dels jalos amb el superjefe, el chulo, l'amo, il padrino, el masters-del-universo, el baranda, il cappo, el mascle alfa, etc.? Doncs bé... Avui els i les seniors de la casa tenim un dinar amb ell. Són un rollooooooooooooooo.... A més, al mail de convocatòria he vist que ve el capullo (aka el Trepa).... Em pensava que a aquest ja l'havien fet gerent (següent categoria a l'escala) i havia abandonat la plebe... En fi... I jo amb aquest mareig...

PASTIS & BUENRI

Divendres vaig anar a un dermatòleg perquè, des de feia un mes, tenia picor a zones com els braços i, quan rascava, em sortien com "butllofes". Jo tinc un tipus de pell molt clara i delicada... Sempre he d'estar amb cremes hidratant i històries. Doncs bé... El tiu em va dir que tenia una urticària i em va receptar unes pastilles i sucs de pastanaga diaris. Pel que fa a les pastilles, em va dir que em donarien una mica de son i per això millor prendre-les abans d'anar a dormir....

... una mica de son????....

Dissabte a la nit vaig prendre la primera i ahir anava TAN grogui... És a dir, no només donen son per dormir sinó que són d'aquelles que et fan venir molta somnolència durant el dia... Vaig llegir el prospecte i resulta que també són indicades per superar estats d'angoixa....????!!!!... Angoixa???? I això què té a veure amb la urticària? Sí, ahir no em vaig rascar gens... Però per no rascar tampoc rascava bola de res que feia...

Total, que ara no sé què fer. Ahir a la nit no em vaig prendre la pastilla perquè avui havia de venir a treballar i vaig pensar que no era plan... M'hagués adormit damunt del teclat! I ara estic intentant decidir entre vàries opcions:

1. Trucar al dermatòleg i plantejar-li el problema. A veure si em canvia el tractament.
2. Passar de les pastilles i demanar hora a un altre dermatòleg. A veure què em diu.

Què faig?

Actualització de les 17.19h

He seguit el consell de la Núria. M'ha costat però he aconseguit que l'infermer del dermatòleg el contactés i li expliqués el meu problema. Sembla ser que no hi ha cap altre medicament pel tipus d'urticària que jo tinc (sí, fins i tot en això sóc rareta) i, per tant, l'única alternativa és prendre mitja pastilla... aishhhhhhh! Demà us explico què tal.

VARIS

Sense ser divendres (encara que estaria molt bé ser-hi), avui farem un varis:

1. Hi ha cada sujeto al món... Ahir jugant al Carcassonne online el meu adversari es va putejar un huevo perquè jo anava guanyant i es va començar a posar falton falton.????!!!!. Tu creus? Que sí, que vale, que jo no sóc gaire bona i, a més, vaig tenir una xiripa... Però d'aquí a posar-se falton????!!!! Al chat em va començar a dir "poor player"... I que segurament no m'havia ni adonat de lo estúpides que havien estat algunes de les meves jugades?.... ????!!!... I, a sobre, com que sóc així d'idiota i de "sentida" em vaig quedar d'un xof... En fi...

2. Estic per treure de la "side bar" el poster de la peli que vam anar a veure aquest finde: El número 23. Oi que fa por? O, com a mínim, és una mica desagradable... La veritat és que la peli no va valdre gran cosa. Primer prometia molt però a la meitat es va desinflar i va acabar sent pffffffffffffff.

3. Aquesta setmana s'està fent eterna. Sort que la jefa està de viatge: oléeeeeeeeeeeeeee!

4. Avui vaig a sopar amb dos ex companys de feina, noi i noia. El noi, en teoria, està feliçment aparellat. La noia va deixar el nòvio farà uns 2 anys i des de llavors Sex in the City és un conte de nens comparat amb la seva marxa. Total, que estic tipa d'anar a sopar amb ells perquè es passen l'estona "coquetejant", "flirtejant" o tirant-se els trastos. Com vulgueu dir-ne. Aquesta vegada, fins i tot s'hi han posat en els mails que ens hem enviat per quedar... ????!!!!... Estic per dir-los-hi que s'ho facin d'una vegada. A veure si així aconseguim sopar tranquil·lament i xerrar de coses amb cap i peus, sense indirectes, doble sentits i marranades sobreenteses...juas, juas!

5. "El corazón helado" de l'Almudena Grandes és molt, molt, molt i molt bo. M'ho estic passant teta. Amb tot, és un llibre per poder-lo llegir amb molt temps per endavant... de vacances o així. I clar... això de llegir-lo als trajectes en metro o mitja hora abans d'anar a dormir, no és vida!

MERAVELLES

Es veu que hi ha una pàgina web on s'està votant quines han de ser considerades les 7 meravelles més meravelloses del món modern... És aquesta: http://www.new7wonders.com

Les opcions que s'ofereixen són un munt de monuments i edificis de tot el món:

L'Acròpolis d'Atenes, l'Alhambra de Granada, els Temples d'Angkor de Cambotja, Chichen Itza de Mèxic, el Crist Redemptor de Rio de Janeiro, el Colosseum de Roma, les estatues de l'Illa de Pàsqua, la Torre Eiffel de París, la Gran Muralla de Xina, Santa Sofia d'Istambul, el temple de Kiyomizu de Japó, el Kremlin i la Plaça Roja de Moscú, Machu Pichu de Perú, el castell de Neuschwanstein d'Alemanya, les ruines de Petra de Jordània, l'estàtua de la Llibertat de New York, Stonehenge a Anglaterra, l'Opera House de Sidney, el Taj Mahal de la Índia i Timbuktu a Mali.

Vale. Com que m'agraden les llistes:

- On no he anat i, definitivament, vull anar: Petra, Chichen Itza, l'Illa de Pàsqua, Machu Pichu, Taj Mahal i Timbuktu.

- On no he anat i no m'importaria anar: Rio de Janeiro, Xina, Japó, Moscú, Sidney i Stonehenge.

- On no he anat però no em fa ni fred ni calor: el castell aquest d'Alemanya i l'estàtua de la llibertat.

- On ja he estat i és fantàstic: els temples d'Angkor.

- On ja he estat i està bé: l'Acròpolis, l'Alhambra, la Torre Eiffel, Santa Sofia i el Colosseum.

Què? Com ho veieu?

TO CELEBRATE

Dissabte vaig celebrar el meu aniversari amb els meus amics. Recordeu que vaig estar trencant-me el cap intentant trobar una activitat sorpresa per fer? Doncs al final... tatxín, tatxan... me'ls vaig emportar al Magma, a Santa Coloma de Farners!!! Va estar mooooooooooolt bé. Érem 13, pràcticament tots els que som, i no van saber a on anàvem fins que ja hi érem. Els hi hauríeu d'haver vist la cara... Gairebé ningú sabia que el Magma existia i van flipar... Ens vam passar 3 hores en remull, que si a les tasses d'hidromassatge, que si al hammam, que si a la sauna finlandesa... Fantàstic!

I després vam anar a dinar a Brunyola. Teníem una vista des de la taula del restaurant... Aquella zona és molt maca... A més, amb la pluja que ha caigut les últimes setmanes tot està verd, verd, verd i frondós.

Després de dinar em van fer un pastís amb 30 espelmes i quan les vaig tenir totes apilades em vaig adonar que són un munt... jejeje! I també em van regalar unes arrecades molt i molt xules i un bolso de Skunkfunk (que no sé ni com es pronuncia, la veritat, jo en dic xunfung i va que xuta).

No sé... tot plegat va estar molt bé. Em feia molta il·lusió celebrar l'aniversari amb ells i ens ho vam passar teta. Som molta gent + les parelles i cadascú de nosaltres és molt diferent de la resta... I sí que hi ha gent amb qui tens més afinitat però només és una mica més i per coses diferents:
- amb la C parlem de la família, d'inquietuds emocionals i debats existencials.
- amb la F llegim la mateixa merda i afrontem vides laborals estressants.
- amb l'O compartim la gormanderia i l'hedonisme.
- amb la M compartim les idees d'esquerres i el ser una mica bruixes.
- amb en T m'agrada parlar de política i sempre sap coses interessants.
- amb la M ens entenem l'una a l'altra. Ella sempre entén els meus motius i jo els seus.
- amb la L li organitzaríem la vida a tot quisqui...jejeje!
- i amb la G no compartim res. Però li tinc carinyo....jejeje!

En fi... Diuen que un amic és un germà que s'escull i, en el meu cas, tots ells són una mica la meva família.

AAAAAAAAAARGGGGHHHHHHHHHH!

D'entrada jo sóc una persona prou sociable i a l'oficina em cau tothom bé. Tothom??? Bé, ara que l'assetjador ja no hi és.... Tothom menys un tiu. Diguem-li el Trepa.... (vale, aquí se m'ha vist el llautó, oi? jejeje!)...

No l'aguanto. No puc amb ell. No hi ha manera.

Sabeu aquests tius que van de guays per la vida?

Que els sobra testosterona per tot arreu?

Que van pel món picant-li l'espatlla als homes i perdonant-los-hi la vida a les dones?

Que tenen un humor falton? Sempre a punt per posar-te en ridícul?

Que quan et donen la mà la posen horitzontal, amb el palmell cap avall?

Doncs el Trepa és calcadet a tot això.

I l'han ascendit.

Aaaaaaaaaaaarggggggggggggggggggghhhhhhhh!!!!

És que ara no hi ha qui l'aguanti. L'haurieu de veure. Cada vegada que pilla el telèfon per parlar amb algun soci o client s'arrepapa a la cadira, tira el respatller cap enrera i comença a parlar amb aquell to super-mega confiat d'home de món....

Capullo!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Sort, sort, sort que no serà el meu jefe. Sinó, ja estaria obrint-me les venes.