Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Fent de mare. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Fent de mare. Mostrar tots els missatges

15 de setembre 2010

L'ADAPTACIÓ, VERSIÓ "RELOADED"


Nou barri = Nova guarderia. En aquest cas, Escola Bressol... Toma ya!!!! L'Èlia va entrar, de pura xiripa, en una escola super-xula, concertada, molt progre i molt hippi...jajaja! On, fins i tot, tenen un pati de veritat!!!!!!!!!!!!! Penseu que per una mama criada en una escola de poble, amb pati de terra i arbres i sorra i.... això és un punt moooooooolt a favor. En definitiva, que de moment tot pinta molt bé i aquesta setmana estem fent adaptació, una altra vegada.

Comparant amb l'any passat diré que, definitivament, ESTIC MOLT MÉS CONTENTA I SATISFETA enguany. Així, en majúscules. En primer lloc, el sistema que proposen és totalment flexible i lliure, deixant que els pares i, el més important, les criatures, vagin marcant el ritme en funció de les seves circumstàncies i de com s'ho van agafant. En segon lloc, el sistma consisteix en que els pares o les mares s'estiguin dintre de l'escola, amb el fill o filla, tota l'estona que ho considerin oportú o que vulguin estar-hi. I si després vols marxar una estona, i deixar la criatura, li dius que te'n vas, que ja tornaràs, surts per la porta i la professora es queda pendent d'ella, de veure les seves reaccions i d'avaluar com està anant. Quan tornes, decidiu conjuntament què fareu l'endemà... Us imagineu poder estar a l'aula del vostre fill o filla tota l'estona que necessiteu perquè ella s'hi senti segura amb la teva companyia i tu la vegis jugant i interaccionant amb els altres nens? És fantàstic! I amb tota la tranquil·litat del món. Podent comentar amb la professora tot allò que creguis necessari... És d'una transparència i flexibilitat i respecte als sentiments de pares i fills genial!

Vale que jo m'he hagut d'agafar una setmana de vacances. Però ho he fet perquè he volgut ja que, en principi, et diuen que si no es pot fer adaptació, i s'ha de fer "pel boc gros", què hi farem. I sinó, que pot fer l'adaptació un avi o àvia, el/la cangur, etc.

El primer dia hi vam anar totes dues juntes, 2 hores. Jo vaig poder veure com li entusiasmava el pati, com jugava a l'aula, que estava prou tranquil·la tot i que m'anava buscant de tant en tant, etc. El segon dia, hi vam anar juntes i després d'una hora jo me'n vaig anar i la vaig deixar una hora i mitja. Va anar bé. I avui hi hem anat abans i li he deixat a dinar. I també ha anat prou bé. Es veu que, a estones, s'ha alterat una miqueta però que, en general, ha estat tranquil·la, jugant, etc.

I un darrer apunt: és una escola bressol hippi, hippi, hippi... Les criatures del 2008 estan separades en 3 grups d'edat (l'Èlia va amb el grup dels més petits) però no tenen aules diferents sinó que els 3 grups comparteixen un espai que és com un pis de l'Eixample. Cada grup té la seva zona però, durant el dia, van i venen com els dóna la gana, integrant-se amb el grup que els vingui de gust quan vulguin o vegin que l'activitat que es fa els interessa més que no pas una altra... Tenen un total de 4 o 5 professores (depèn dels moments) i elles són els seus "referents" per canviar el bolquer, l'hora de menjar, demanar aigua, rentar les mans, etc. I quan és l'hora de la migdiada, cada grup la fa a la zona que li toca. Però això és tot. La resta del dia, allò és una amalgama de gent petita cridant, jugant, anant amunt i avall, etc. Avui quan he anat a buscar a la Bitxa, la seva professora els estava posant a dormir la migdiada. I me l'he trobat a ella asseguda per terra, descalça, canviant el bolquer a un mentre els altres pululaven porahí, una amb el cul enlaire, ningú estirat al seu matalàs, una anarquia... Però era com una anarquia molt agradable. Als nanos se'ls veia molt còmodes a tots, cap estava neguitós o intranquil. Total, que ja veurem com va durant el curs però, de moment, jo estic mooooooooooolt contenta. Quin canvi!!!!!!!!

02 de setembre 2010

TOT OK

La visita d'ahir al ginecòleg va anar molt bé i de moment tot està ok. El nou/va bitxo/a fa 5 milímetres, que corresponen a un embaràs de 7 setmanes. El cor li batega a mil per hora i tot sembla correcte. Tal i com va dir el Mico: "està allí dins, agazapao".

Amb la data de "sortir de comptes" no hi ha consens: segons els meus números, el 20 d'abril, i segons els números del ginecòleg, el 27. En tot cas, ja va avisar que segurament s'avançarà una mica... Per mi perfecte. A veure si enganxem l'inici de la setmana santa de 2011 i fem un "pleno al 15"!

I posats a parlar de la prole, La Bitxa està fantàstica. En serio. Aquest estiu he disfrutat moltíssim això de fer/de ser mare.

I això tenint en compte que hem passat un hivern-primavera-principis d'estiu molt xungo: no ha parat d'estar malalta, ho ha enganxat tot, contínuament... i això ens ha minat molt. Cada 10 dies: febre, córre a buscar-la a la guarderia, truca la cangur, resa perquè se la pugui quedar, ves d'urgències al CAP un parell de vegades, dóna-li una tanda d'antibiòtics, es posa bona, torna a la guarderia i.... tornem a començar. Ha estat un pal tremendo que ens ha afectat a tots de maneres diferents. A ella l'hi ha frenat el creixement o desenvolupament, en serio. I ha passat molts dies neguitosa, agobiada, trobant-se malament, menjant poc, tenint mocs i vòmits... Un pal. A nosaltres ens ha amargat, ens ha generat estrés, cansament i preocupació i, el pitjor de tot, no ens ha deixat gaudir del fet de ser pares. Ens hem passat pràcticament un any (de setembre 09 a mitjans juliol 10) patint. Un pal.

Al final estàvem tan farts, agobiats, preocupats, estressats, desmoralitzats, etc., que, a mitjans juliol, li vam dir a la pediatre que això no podia seguir així. Que no podia ser normal. Ella hi va estar d'acord, ens va enviar a fer una analítica de sang i, de moment, vam quedar que la trèiem de la guarderia. Resultats de l'analítica? Doncs que l'Èlia té el que s'anomena un fons alèrgic. No té cap alèrgia a res però sí predisposició a tenir-ne. I zas! Quan arriba un virus, s'activa el fons alèrgic i tot plegat acaba amb una infecció a les vies respiratòries (mentre que en un altre nen només serien 4 mocs).

Solució? Un tractament preventiu amb un medicament que es diu Singulair i que, en teoria, hauria de desactivar aquest fons alèrgic. Ja li hem començat a donar, de cares a tornar a començar a la guarderia. La idea és que aquest any sigui més "normal", i que tot i tenir mocs de forma més o menys continuada, això no impliqui acabar amb infeccions, bronquitis, otitis, etc., cada vegada. A veure. Jo ho tinc tot creuat, en serio. Si us plau, si us plau, si us plau, que funcioni!!!!!!!!!!!!!!!! Tenint en compte que també la tenim amb homeopatia, aquesta nena hauria d'estar com un roure tot el curs!

I lo bo de que hagi estat bé des de mitjans de juliol? Doncs que ha estat fantàstic!!!!!!!!! En serio. Prou preocupar-se per si l'he abrigat suficientment o no, per si hi havia corrent d'aire, per si menjava bé a tots els àpats... Vida normal! I tranquil·la!!!!!!!!!!!!!!!!!!! A més, l'Èlia ha estat alegra, contenta, feliç... No ha parat quieta, jugant, xerrant, cantant... És una nena bonica, carinyosa, activa, inquieta, amb molt de caràcter i bastanta mala llet. Molt emmarada i emparada però que, quan ens té, vol anar a la seva i fer la seva. Que no l'emprenyis!

De moment, només té 6 dents. Sí, sí... Anem tardíssim... Però ja menja macarrons!!! De cares a les vacances vaig declarar que ja n'estava fins els pebrots de fer-li menjar triturat expressament. Que ja n'hi havia prou. I àpala, nena, a menjar-ho tot com les persones grans. L'única cosa que encara li tallo/trituro és la carn. La resta, tal com ve. Àpala.

I ja té el seu propi vocabulari:
  • Aba: aigua.
  • Ma/ade/ave: adéu.
  • Mam/tata: gata.
  • Baubau/baba: gos.
  • Pecar: baixar.
  • Pintar.
  • Blabla: colors.
  • Mi: Micky.
  • Aquí.

I fins i tot fa alguna frase: Aquí hi ha papa. Aquí hi ha mama.

Es nota que babejo? jajaja!

28 de febrer 2010

VIRUS


Qui de vosaltres mirava "Érase una vez el cuerpo humano" quan era petita? Recordeu el capítol de les vacunes? En aquest explicaven que els virus que t'injecten quan et posen una vacuna són virus mig malalts que no serveixen per gaire res, oi? Doncs bé:

  • Dimarts 16 de febrer: li posen a la meva filla la vacuna del xarrampió, la rubeola i les paperes.
  • Divendres 26 de febrer: la meva filla té el xarrampió.
.....!!!!!!!!!!!!!!!!!!!???????????????.....

És a dir, el sistema immunitari de la meva filla és taaaaaaaaaaaaaaaaaan merda que, fins i tot, uns virus fets caldo poden amb ella.

Així ens va.

09 de febrer 2010

PAS A PAS

L'Èlia ja camina!!!!!!!!!!! Bé, de fet ja fa uns quants dies que camina de veritat, res d'allò de deixar-la sola i que s'aguanti, sinó de veritat. Concretament, des de mitjans de gener (13 mesos i mig!). Va començar fent unes passes vacilants: 3 o 4 passets anant del papa a la mama. Però, de mica en mica, es va anar llançant. Al principi caminava amb les mans enlaire, com per donar-se equilibri però ara ja va bastant "suelta". Lo de córrer encara queda lluny però la nena és bastant intrèpida i, clar, amb el caminar ha arribat allò de: "no paro i vaig on vull". Bàsicament ens passem el dia anant-li al darrera i posant-li barreres diverses per aconseguir que no vagi allà on no pot anar. Cansada? Noooooooooooooooo!!!! I ara!

I ja té dents!!!!!! Atenció gent, que aquest és un tema important. En teoria feia moooooooooolts mesos que ja podia tenir dents però va arribar a l'any amb unes genivetes molt mones però ná de ná.... ????.... La pediatre, a la revisió de l'any, ens va amenaçar: "ara li sortiran totes de cop i flipareu en colors". Bueno, una mica de raó tenia. En dos mesos i una setmana li han sortit 4 projectes de dent. Dic projectes perquè encara no li han acabat de sortir i les té "a mitges". A més, no li han sortit amb l'ordre "que toca". En teoria les dents surten seguint l'esquema del dibuix:


Doncs bé, la primera dent que li va sortir a l'Èlia va ser la de l'extrem esquerra de les 4 de dalt. Després, li va sortir una de les dues de baix, al centre. I ara n'hi estan sortint 2 a la vegada: la del costat de baix i una pala enorme a dalt. Repeteixo: una pala e-n-o-r-m-e. O sigui, que tinc una filla que ha estat desdentegada el primer any de la seva vida, anant considerablement tard, i ara té una boca més aviat anàrquica. Creieu que això pot ser indicatiu d'algo? jajaja!

I xerra!!!! Molt i molt. És una mallarengueta que no calla mai. Ara ha après a que pot "reforçar" els seus "arguments" assenyalant-te amb el dit mentre et diu el que ella creu que és importantíssim que sàpigues. Amb una cara de convenciment...

I dorm!!! Tota la nit d'una tirada si no està malalta. Repeteixo: tota la nit d'una tirada. 10 o 11 hores seguides. Oooooooooooooooh!!!!! La posem a dormir al voltant de les 9 del vespre i, àpala, fins l'endemà a les 8 no en sabem res de res. I si hi ha sort, algun dia clapa fins a quarts de 10 i tot!!!! La contrapartida a tanta pau nocturna? Doncs que....

No para!!!!!!! És una petita motoreta que no para mai. Mai. Mai. Mai. Si no dorm, no para. Amunt i avall. És com un terratrèmol. Per allà on passa deixa la devastació... Joguines tirades, calaixos oberts i buidats pel terra, CDs repartits per tota la casa, etc... La pobra Saigon va de cul esquivant-la i intentant sortir-ne el més indemne possible.

I res, així anem fent. Pas a pas. És xulo, eh?

23 de desembre 2009

QUE ESTÀ PASSANT?

Breu panorama del que està passant per la meva vida darrerament:

Estic molt contenta de que encara hi hagi gent (Joana, Miskah, Anna i VanHessa) que llegeix el bloc amb lo avorrit que s'ha tornat d'escriure, només, de tant en tant... Gràcies noies!

L'Èlia ja gairebé camina. De fet, es veu que va fer unes passes amb la cangur (coses que té el ser una mare treballadora, que les "primeres vegades" no sempre et toquen a tu) però no ha tornat a intentar-ho...

Parlant de treballar: últimament me n'he fet un fart. Però molt, eh? Amb el cuento de les hores extres que tinc per recuperar, però, avui començo vacances i no torno a currar fins.... tatxan, tatxin... el dia 11 de gener!!!!!!!!!! Olé!!!

Com sempre, em miro el Nadal amb cert fastigueig. Pfffffffffffff. Aquest any, però, matem 4 o 5 pardals d'un mateix tret. Sabeu què fem? Tothom a El Poble! Avis + Sogres + Cunyat + Nosaltres tots a aguantar-nos mútuament durant 24 hores. Festival! Sí, ja ho sé, sona de peli de por. Però penseu-ho bé... en 24 hores ho haurem enllestit tot!!!!!!!! La tortura més curta dels últims anys.

I em preguntareu: Gatxan, però no et fa il·lusió, ara que tens la nena? Doncs no. Ho sento. Sóc així de xunga. L'Èlia encara no s'entera de res. Però la família es pensa que sí o, com a mínim es volen fer il·lusions de que sí. Total, que està tothom histèric amb la història del tió dels collons. Que fa mesos que no parlen d'una altra cosa. Els meus avis n'han comprat un. Els meus sogres han rescatat el tío del Mico i el seu germà. Una mica més, i tenim guerra de tións: a veure qui el porta, a veure quin és més gran, a veure quin té més història sentimental i a veure si fem el capullo una estoneta més. Apa ja!

La veritat? A mi em faria il·lusió si això ho féssim nosaltres a casa nostra. Si estiguéssim nosaltres fent el nostre tió. Però haver de ballar al so que toquen els altres em fot un pal horrorós i, de fet, em posa de mala llet. Sóc pitjor que "l'enanito gruñón", ja ho sé.

A coses més alegres, apa... sabeu què? M'he aprimat un munt!!!!!!!!!! Ara sóc una tia buenorra!!!!!!!!!! jajaja! Vaig començar a Weight Watchers (sí, ja ho sé, sona a secta però no, en serio, va bé, tenen un mètode que de veritat funciona) a finals de setembre fixant-me perdre 4 quilos i... a mitjans novembre: bingo! Estic contenta perquè no ha estat gens traumàtic i, per primera vegada en molt de temps, em puc posar roba que feia anys que no em posava. A més, he après a cuinar coses boníssimes sense que engreixin. Imagineu-vos que, d'efecte colateral, el Mico ha perdut 4 o 5 quilos també. Vamos, que estem fantàstics, tu!

I aquesta tardor l'Èlia s'ha posat malalta moltes vegades... Ja t'avisen de que és així quan les criatures comencen a la guarderia però, en serio, ha estat una merda com una catedral. Des de finals de setembre fins a principis de desembre: otitis, angines, mocs i antibiòtics per un tubo. Pràcticament no ha anat a la guarderia i ens hem arruinat a base de cangur. Sort, sort, sort que sembla que fa uns dies que està bé, jala com una campiona i no ha tornat a pillar res des d'una conjuntivitis light que va tenir pel pont de la constitució. Creuem els dits, penya. A veure si la tenim més o menys immunitzada i passem un hivern millor.

Perquè ha estat horrorós, en serio. Es passa malament. La veus fotudíssima i no hi pots fer res. A vegades ella està malament i no saps què té ni què fer. Et passes els dies tancada a casa, amb la nena en braços feta una merdeta. Depens del termòmetre i li poses cada 5 minuts resant perquè la febre no li hagi pujat a més de 39 perquè llavors és quan ja t'espantes. Et fots un fart de córrer al CAP, a l'Hospital de Nens. Truques a urgències de la mútua cada dos per tres. No dorms a les nits perquè te les passes amb la nena en braços i controlant el termòmetre... Bueno, un horror, vamos. Sort que ara fa uns dies que estem molt millor, perquè us ho juro que ha estat una putada....

I res, em penso que això és més o menys tot per ara. A veure si aprofito les vacances i torno a pillar el ritme a escriure més sovint que, us ho creureu o no, em fa peneta tenir el blog tan abandonat...

03 de setembre 2009

ADAPTACIÓ????

Ahir va ser el primer dia de l'Èlia a la guarderia i aquesta setmana estem fent el que n'anomenen "adaptació". Ho poso entre cometes perquè abans d'avui, jo pensava que "adaptació" volia dir fer que la mainada s'acostumi a la guarderia i que hi vagin contents i que no suposi cap trauma això de canviar d'ambient. Però avui ja no ho tinc tant clar... Us explico.

El primer dia del procés "d'adaptació" consistia en anar 1 hora a la guarderia i estar-nos allà mentre la tutora-monitora ens explicava una mica el funcionament de tot plegat. I va anar molt bé. L'Èlia va estar tranquil·la, va voler anar en braços de la seva monitora, va "jugar" amb els altres nens, etc.

I avui era el segon dia que ja consistia en deixar a la nena 2 hores a la guarderia tota sola. Jo anava molt tranquil·la perquè, pel que jo havia entès el dia anterior, suposava que deixaria a l'Èlia asseguda a la seva classe amb els altres nens, li comentaria un parell de coses a la monitora, i me n'aniria sense que la bitxa s'adonés de que la deixava sola. Estava encantada de la vida pensant que tindria 2 horetes per mi i podria anar a fer un cafè en una terrasseta tot llegint l'última novel·la de l'estiu (aquests 3 dies torno a tenir "vacances" per poder fer, precisament, el procés d'adaptació).

Doncs bé, craso error. Quan hem arribat a la guarderia a l'hora fixada l'Èlia tenia molta son i estava una mica inquieta. Deixo el cotxet al portal, pujo les escales i em trobo que, just a la porta d'entrada, la directora de la guarderia i una senyora que l'Èlia no havia vist mai (no la seva monitora) em treuen la nena dels braços, m'agafen la seva bossa, em diuen que fins després i se l'emporten a la seva classe...... ?????!!!!!!.... Evidentment, l'Èlia s'ha fotut a plorar desconsolada trobant-se en braços d'algú que no coneix de res, morta de son en un lloc que no coneix, etc.

I jo m'he fotut com una moto. En serio. D'això en diuen adaptació????? I una merda!!!! Mira, jo entenc que és el seu sistema i que, potser, per alguns pares/mares i per algunes criatures és el millor. Però això no és adaptació ni hòsties. D'això se'n diu fer passar per l'aro. Punto.

Sabeu què és el que més em cabreja? Doncs que jo hagués entès que això ho fessin el dilluns que ve que, segons el programa, és el primer dia de l'horari "normal". Però avui????!!!!! D'això en diuen adaptació??? Sincerament, no crec que fos necessari fer passar per això ni a la nena ni a mi. Perquè això no és manera de conduir un procés d'aclimatació gradual.... És que el que més em fot és que jo no tinc cap problema per deixar a la nena a la guarderia. Creieu-me si us dic que no sóc cap mare "sensiblona" que plora per qualsevol cosa. Però si el dia que la vaig deixar amb la cangur fa 5 mesos me'n vaig anar tant contenta!!!! Però, és que aleshores, el procés sí que va ser una adaptació de veritat que havíem anat fent de mica en mica i que va fer que l'Èlia es quedés tant contenta...

I sabeu el que també em puteja un munt? Doncs que quan l'he anat a buscar la monitora me l'ha lliurada i m'ha dit que sí, que l'Èlia havia entrat plorant i que, com que havia vist que era de cansament, al final l'havia posat a dormir. I que li havia costat bastant dormir però que, al final, havia clapat gairebé una hora. I que després s'havia despertat de bones. Doncs bé, segons les anotacions fetes a l'agenda de l'Èlia, de les dues hores que s'hi ha estat, ella ha dormit durant la segona hora, d'11 a 12. Coneixent-la estic segura que s'ha passat de 10 a 11 plorant. Hòstia quin trunyo d'adaptació. En serio.

Us juro que espero que això millori perquè ara mateix no estic gens contenta i molt frustrada. A vosaltres us sembla normal que es facin les coses d'aquesta manera???? Això ho fan a totes les guarderies????

31 d’agost 2009

SEFINÍ

Sip. Sefiní. S'han acabat les vacances. Glups. Torno a currar. Bé, lo de currar és un dir. Avui m'he estat tot el matí davant l'ordinador fent el capullo. Alegria. Demà més. Més alegria.

Però bueno... les vacanes han estat MOOOOOLT BÉ! No hem parat. En algun moment penjaré alguna fotico. Avui a la tarda? Demà? Demà passat? Algun dia d'aquests? La vida és misteriosa... Vale. Paro de fer el capullo.

Com us deia, les vacanes molt bé. Vam estar uns dies al Pirineu de Huesca. Relax, piscina, fer excursions, donar-nos algun homenatge, sopars a base de vinillo i Carcassonne... ooooooooooh! Després una setmaneta donant voltes per Catalunya veient família. Família, ja se sap. I el 21 marxàvem cap a Lanzarote... ooooooooooooh!!! Fantàstic. Collonut. Genial. M'ha agradat mooooolt. En serio. La veritat és que no tenia gaire clar a on anava i vaig al·lucinar. És una illa molt especial, molt bonica a la seva manera. Tota marró, negra, vermella... Amb el verd d'alguna palmera i de les vinyes arran de terra i el blanc de les cases. I tot són cases, res d'edificis enormes ni mamotretos... Tot poblets amb cases baixes de color blanc i finestres verdes... Un clima molt bo, no ens hem agobiat ni un dia de calor però podiem anar a la platja i fer piscina... I hi ha algunes coses espectaculars per anar a veure: unes coves ubicades es colades de lava i arranjades de formes molt xules, platges precioses, el parc nacional de Timanfaya tot volcànic increible, la casa del César Manrique l'heroi de l'illa, etc. En fi, un festival.

I amb l'Èlia molt i molt i molt i molt bé. Ha estat fantàstic això de poder estar moooolts dies sencers amb ella. I ha aguantat com una campeona tot el sarau d'anar amunt i avall. Ha dormit a tot arreu, a l'avió es va portar prou bé, jala moltíssim... No em puc queixar gens, vamos.

I és que està molt maca. Ha fet una crescuda bestial i ja fa coses... Vull dir que li dius "molt bé" i pica de mans. Ha après a posar-li el tap al biberó i ajunta els llavis com si volgués fer un petó quan li dius que et faci un "besito"... Quan li canto en Joan Petit Quan Balla mou la mà.. No sé... és increible veure com s'ha espavilat. I, a més, li han crescut molt els cabells, ja es posa dreta i s'aguanta tota sola, si l'acompanyes fa alguna passa... Buf! Va tot molt ràpid!!! I ara està molt emmarada i emparada. Si l'agafa algú que no som nosaltres, es posa a plorar i no la podem deixar sola amb altres persones.... Tela!!! I... tatxan, tatxin... aquesta setmana comença la guarderia!!!!!!!!!!!! Ja us explicaré què tal!

28 de juliol 2009

NO SÉ QUIN TÍTOL POSAR...

... així estem. Que ja no sé ni quin títol posar als posts... Aish...

A vegades m'arrepenteixo de no haver començat a utilitzar el bloc per fer un "diari" del creixement de l'Èlia. Des de que va néixer fins avui hi ha hagut un munt de petits avenços, petits passos gairebé cada dia, que noto però, com que no en deixo constància enlloc, potser me n'oblido. I clar, això em sap greu quan m'adono de lo ràpid que passa el temps i de lo ràpid que la meva bitxa està creixent....

Des de dijous o divendres passat que s'aixeca agafada a la barana del llit o del parc... Toma ya! S'agafa amb les dues mans a la barana, planta els peus i àpala, cap amunt. No s'acaba de posar dreta però mig agenollada s'aguanta soleta... No cal que us digui que vam flipar en colors quan ho vam veure!

I encara no gateja sinó que més aviat s'arrastra... aixeca el cul, planta el cap al terra (rollo ariete) i fa el cuc. S'arronsa i avança. Un espectacle, vamos!

I des de divendres que li ha agafat per arronsar el nas i respirar fort. Rollo porquet. Et mira i ho fa. I riu...

I avui hem fet el primer intent del pal de "vale vist que no t'adormiràs soleta mai, mai, mai però que això de que et faci adormir en braços és insostenible intentarem una solució intermitja". Quina? Doncs l'he posat al llit, li he donat el xumet, i li he donat la maneta, li he fet carícies i m'hi he quedat fins que s'ha adormit, fent-li manyagueries. I la veritat és que, a la fi, s'ha adormit!!! Soleta ben bé no però no ha calgut agafar-la en braços... Premio! Clar que m'hi he estat més de mitja hora i he acabat amb un mal d'esquena brutal d'estar-me ajupida damunt del llit... Però, mira, el que sigui per evitar el mètode Estivill!!!

Sabeu quina és l'altra cara de la moneda? Doncs que sóc conscient de que adormir-la en braços no pot ser. Però m'encantava!!!! Sabeu lo maca que és la sensació de tenir-la en braços, en silenci, ben adormideta, notar el seu pes, la seva escalforeta, sentir la seva respiració pausada, veure-la guapa guapa allà amb tu? Ooooooooooooh! Potser és, de tots els moments, el que me l'estimava tant que gairebé semblava que hagués d'explotar de felicitat... Ho enyoraré un munt!

24 de juliol 2009

SLEEP DEPRIVED

Sempre m'ha agradat aquesta expressió: "sleep deprived". Més o menys vol dir "mancada de son" però el "deprived" ve a dir que si vaig mancada de són no és pas volent, sinó és més aviat que "algú" em fa anar mancada de son. Algú "me'l treu". En fi... aquestes són, més o menys, les meves elucubracions després d'haver dormit només 4 hores. I és que sembla que estic condemnada a actualitzar el blog els dies que més son tinc. Pobretes lectores.

En fi, però el que realment us volia explicar és que he llegit un llibre molt interessant. És aquest:


Es diu "Com dir adéu, guia domèstica per morir". És la història d'una escriptora de guies domèstiques (rollo com cuinar, com tenir un bon jardí, etc.), mare de família amb dos filles que s'està morint de cancer i escriu una guia domèstica sobre com morir.

Vist l'argument, doncs, suposo que no cal que us expliqui que algunes parts del llibre són molt dures. Sobretot per una mare recent com jo, sense mare, que lo de palmar i deixar una filla enrera és un tema especialment "sensible". Amb tot, crec que és un llibre molt i molt i molt recomanable. No té la duresa de "Mi Vida Sin Mi" i permet pensar una mica en la mort, intentant passar una mica de llarg de lo tabú que és aquest tema a la nostra societat. I és que, jo crec, que vivim pensant massa poc en la mort. Quan es treu el tema de la mort sempre hi ha algú que et diu allò de "au, no siguis macabre, amb aquestes coses no s'hi ha de pensar". I jo em pregunto, per què no? Total... A més, potser el pensar-hi una mica ens evitaria patir-hi tant quan, finalment, algú es mor. Potser aprendríem a acceptar-ho més fàcilment com una cosa natural. Una part de la vida mateixa, no? No ho sé... Però tendim a viure com si les persones fóssim immortals... I després et trobes que no pots ni concebre tota mort d'algú que no sigui vell i estigui fet caldo.

A més, tot s'ha de dir, el llibre també té alguns moments especialment divertits. Així, i per exemple, la protagonista decideix comprar el seu propi taüt, per poder-lo tenir triat. I quan comença a desfilar per les funeràries s'adona que dir "taüt" és tabú, que s'ha de dir "fèretre" i que, en una funerària, no es pot pronunciar la paraula "mort", sinó que s'ha de dir "passar a millor vida" o alguna collonada d'aquest estil. Al final, la protagonista decideix fer el seu propi taüt i deixar que siguin les seves filles i el seu marit els que el decorin. I, en una escena molt bonica, la protagonista descobreix que el marit li ha escrit els seus poemes preferits a dintre el taüt...

Au, bon dia!

15 de juliol 2009

ZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZ

Tinc son. Però molta, eh? Ahir va venir una amiga a sopar i em posava a dormir a quarts d'1. Avui la Bitxa s'ha llevat a 3/4 de 7. Zzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzz. Vull. Dormir. Moltes. Moltes.Moltes.Més. Hores. En fi...

L'Èlia està fantàstica. Ja té 7 mesos i mig!!!!!!!!!!!!!! I està guapíssima... Ara ja diu mamamamamamamama i babababababababababa. No té ni idea de que lo primer vol dir mama però bueno, a mi em fa il·lusió igual. I és que està molt xerraire. I guanya mobilitat per moments: ja controla del tot lo d'estar asseguda i ja fa dies que fa l'intent de "llançar-se endavant" i agafar alguna cosa que està fora del seu abast. Lo de gatejar crec que encara queda lluny. Més que res, perquè quan està en situació de partida, aixeca el cul però s'oblida de que també ha d'aixecar els braços.... Ja n'aprendrà! I és molt riallera, li agrada que la facin ballar, que li facin pessigolles i que l'aixequin a l'aire en plan pilota. Però també comença a tenir els seus moments "marranada". Quan la posem a l'hamaca i no s'hi vol estar fa com si plorés i et mira amb cara de "com em pots estar fent això?????!!!!! eh????!!!!". En plan drama queen.

I el Mico està de viatge per feina.... Altra vegada?????!!!!!.... Sip. Però aquesta vegada només han estat 2 dies i ahir vaig aprofitar per dir-li a una amiga que vingués a jugar a nines (léase Èlia) i quan vam tenir la Bitxa dormint, vam pillar l'ampolla de vi blanc per banda. Valeeeeeeeeee... Aceptamos barco.......... Suposo que per això també tinc tanta son avui...jejeje!

Apa, me'n vaig a dutxar i a vestir-me i a esmorzar i a currar i... Bon dia!!!

29 de juny 2009

CATXONDEO

La vida, a vegades, és molt catxonda... En serio. Just la setmana que tinc més feina des de que he tornat del permís de maternitat. I que la feina que he de fer és importantíssima perquè tant jo com la meva compi puguem respirar tranquil·les i el departament que porto tingui certa viabilitat a partir de setembre...

Doncs just aquesta setmana em quedo home alone. Sip. El Mico està de viatge. 4 dies porahí per feina i jo em quedo sola amb La Bitxa. Sabeu què vol dir això? Ni un moment per respirar des de les 4 de la tarda fins a les 10 del vespre: juga, distreu, passeja, fes la papilla de fruita, juga, distreu, omple la banyera, banya, posa pijama, prepara bibe, dóna bibe, posa a dormir, ordena, neteja, canvia bolquers, pensa en el menjar, ves a comprar, estigues per la gata, etc.

I, a sobre, haver de fer totes les guàrdies durant 3 nits. És a dir, ves a dormir a les 11 com a molt aviat (si no és que has d'aprofitar que La Bitxa clapa per posar-te a currar) i desperta't a les 6.30 com a molt tard resant perquè a les nits dormi d'un tiron i no t'hagis d'aixecar vàries vegades a posar-li el xumet, bressolar-la, etc.

Tot això just en el moment en el que, al curro, vaig de putu cul.

Festival!

Algú vol venir a dormir a casa i donar-me un cop de mà???? Plissssssssss!!!




PD. M'acaba de trucar la cangur. L'Èlia té una mica de febre... ?????!!!!!!?????...

18 de juny 2009

OLELÉ, OLALÀ...

... l'Èlia és la bebé més guapa que hi ha!!!

A part de l'amor de mare, segurament us preguntareu el perquè de tant d'entusiasme... juas, juas! Doncs, tatatxan, tatatxin... Ahir l'Èlia es va adormir TOTA SOLA!!!! Sí, ja ho sé, una flor no fa estiu però... oooooooooooh! No puc evitar emocionar-me i pensar que potser aprendrà a adormir-se sola sense haver d'aplicar-li el mètode Estivill, que no em fa cap gràcia... Bien!!! La vaig posar al llit i després d'un parell de moviments incerts, es va posar de costat, amb una mà agafava el seu llençol preferit i un ninot (tot a la vegada) i amb l'altra jugava amb el protector... Tranquil·lament... Fins que es va adormir!!! Sense esperar a que l'agafés a coll i la balancejés una miqueta... Oooooh!!!!!!!! Olelé, olalà...

A més, ha dormit fins a les 7.15h del matí. De les 10 del vespre a un quart de 8 del matí. Premio!!!!!!!!!!! I sense haver-me d'aixecar cap vegada a posar-li el pipo, que avui tenia guàrdia jo... Premio!!!!!!!!

25 de maig 2009

EL QUE SEMBLA EL PRINCIPI D'UNA LLARGA AMISTAT

L'Anna em va preguntar què tal l'Èlia i la Saigon i jo crec que la foto descriu el que sembla que podrà ser una llarga amistat....


Però no sempre ha estat així, eh? L'arribada a casa de l'Èlia va ser un xoc per la Saigon. Al principi, no s'hi volia ni acostar. La nena li feia por. En serio. Quan vam arribar a casa, la va olorar una miqueta, es va acollonir i va estar-se tres o quatre dies que s'estava a l'altra punta de pis.... No en volia saber res. A nosaltres ens va sorprendre molt aquesta reacció. Esperàvem que agafés celos o bé, que volgués estar-hi tota l'estona a sobre, ja que la Saigon és una gata molt xafardera i sempre vol estar enmig del meollo. Doncs aquesta vegada, no. Feia una cara de poker i d'acollonida, pobreta... Sempre diuen que els animals saben o intueixen que tu estàs embarassada... Doncs jo crec que a la Saigon la vam pillar en boles. Ves a saber què es pensava que era lo de la panxa que havia estat creixent durant 9 mesos! En fi...

Al cap de 3 o 4 dies va començar a mostrar més interès. Però sempre des de la distància. Era ben bé com si sabés que l'Èlia era una cosa molt i molt delicada i només se li acostava una miqueta per olorar-li el cap, o un peu o... Mai va semblar que volgués passejar-se-li per sobre o bé que anés a esgarrapar-la o vés a saber què. La tractava (i la tracta!) amb una cura immensa. I el més curiós: la Saigon passava bastant de l'Èlia però quan l'Èlia es posava a plorar "a grito pelado", la Saigon s'aixecava d'on sigui que estigués, s'acostava a l'Èlia, se li asseia al davant, inclinava una mica el cap i se la mirava amb cara de preocupació. Del pal "però què et passa? estàs bé?". I així fins avui. Mai, en cap moment, ha intentat esgarrapar-la o fer-li alguna cosa. Com a molt, s'hi acosta, l'olora, se la mira... Mai ha volgut jugar amb les joguines de l'Èlia, és com si sabés que no són per ella. En definitiva, fa de germana gran.

I l'Èlia? Doncs al principi, passava mooooolt de la Saigon. Ni se la mirava. Amb el Mico fèiem la conya de que caldria pintar la Saigon amb esprais de colors perquè la nena li fes una mica de cas. Ara bé, fa cosa d'un mes o així l'Èlia es va adonar de l'existència de la Saigon i ara li fa mooooolta gràcia. Quan la Saigon va amunt i avall, l'Èlia se la mira amb cara de: "per què aquesta cosa peluda té tanta mobilitat i jo no???? eh???". I a vegades la crida. La veu passar i comença a fer-li veus i a cridar-la. I quan l'acostem a la Saigon sempre vol tocar-la i agafar-li els pèls....

I dic jo que la Saigon ja es pot anar preparant. Que quan l'Èlia camini o gategi, se li haurà acabat la pau... Pobrissona, que no sap la que li ha caigut a sobre!!!! Perquè l'Èlia és una bitxa... Sort que encara li quedarà lo d'enfilar-se als mobles... En definitiva, doncs, això sembla que serà una llarga amistat!!!!

19 de maig 2009

BON DIA!!!!

Sabeu què passa quan deixes d'escriure cada dia? Doncs que aleshores et fa molta mandra tornar a escriure perquè penses que has de posar al dia el blog; repassar tot el que ha passat i que no has dit; i això fa molta mandra; i clar, no escrius; i així van passant els dies i és com un peix que es mossega la cua. Total, que de l'ensurt gairebé m'estic 3 mesos sense dir res. Quina vergonya!!!

Estic aixecada des de fa mitja horeta (és a dir, des de 2/4 de 7 del matí) perquè aquesta és l'hora que s'aixeca l'Èlia. Sip. Habitualment ella dorm les seves 8 horetes i es desperta a les 6, quarts de 7 preguntant pel biberó. Sigui dia de feina, sigui dissabte, sigui diumenge... És igual. Ens toca llevar-nos a quarts de 7, donar-li biberó, veure-la com fa caca (sí, és un espectacle), canviar-la, jugar-hi una estona i... la molt marrana.... tornar-la a posar a dormir a quarts de 9. Que és quan li torna a venir son. Dos hores després d'haver-se despertat i just l'hora que a tu ja et toca anar largant cap al curro... El Mico i jo fem torns. Una nit tu, una nit jo. Però no cal que us digui que hi ha dies que les ulleres ens arriben als peus.

Sabeu què és el que salva la situació? Doncs que quan a quarts de 7 t'arrossegues fins a la seva habitació pensant que aquest ritme t'està traient anys de vida, arribes i la veus al seu llit mirant-te i rient-te i supercontenta de veure't. I clar, et cau la baba. I ja estàs perduda.

Apa, us deixo amb una fotico recent de la bitxa. Perquè veieu lo guapa que és.... :-))))

28 de febrer 2009

LA VERITAT DELS TÒPICS...

O bé... lo poc que em podia imaginar jo que.... M'ENCANTARIA ESTAR DE PERMÍS DE MATERNITAT!!!!!!!!!!!!!!!! jejeje!!!! En serio. Abans de tenir l'Èlia estava convençuda de que el permís de maternitat se'm faria llarg i que m'avorriria i no sabria què fer tot el dia la nena i jo. De fet, fins i tot em feia por pillar una depre post part. Del rollo "tot el dia sola amb la nena, ara que és hivern i que es fa fosc tan aviat, sense fer res"... Pensava que m'agobiaria un munt.

Doncs no. Resulta que tots els tòpics són veritat: el temps passa volant i el permís es fa supercurt. I és que està resultant que aquesta vida em prova. No paro de fer coses, ja ho vaig comentar. Però la majoria no són obligacions, sinó oci i és que m'encanta viure a aquest ritme, d'aquesta manera. Ens aixequem de tranquis la nena i jo, anem porahí, veiem gent, fem cosetes, amunt i avall, a les tardes arriba el Mico de treballar, fem "família" i... àpala, a dormir! Ja ho sé, hi haurà qui li semblarà que és monòton... jo també m'ho pensava abans de trobar-m'hi i havent-ho vist des de fora. Però no... de monòton no en té res. La vida amb l'Èlia cada dia és una aventura.... us ho prometo!

I no tinc cap tipus de ganes de tornar a treballar. Però gens, eh? I que això ho digui jo, que he tingut èpoques de la meva vida que semblava una "workaholica"... Flipa. Abans de tenir la nena els hi deia a les companyes "el primer mes no estaré per res però, després, a partir del gener, si voleu enviar-me documents, trucar-me, etc., encantada de la vida". I ha estat totalment al revés. Durant el desembre encara vaig estar pendent dels temes del curro. Rollo "a veure què es cou". Però a partir de mitjans gener... No n'he volgut saber res de res de res... De fet, em pillava com una "urticària" només de pensar en la feina, jejeje! I m'he dedicat a fer-me la longuis. Si elles no diuen res, jo tampoc. Us juro que, si fos per mi, em pillava una excedència fins el setembre la mar de contenta, eh? Però no podrà ser... pffffffffffffffffff. Torno a currar el 14 d'abril. I ja em veig que hi arribaré amb una depre enorme només de pensar en deixar la nena i tornar al tajo... aishhhh!!!!

Total, aviso a navegantes: lliçó apresa. Alguns tòpics són veritat. Si teniu ocasió, allargueu el permís tot el que pugueu i prepareu-vos per gaudir d'una època xulíssima!!!!!

28 de gener 2009

GUARDERIA




Avui hem anat a veure una guarderia o llar d'infants per l'Èlia de cares al setembre que ve. Sí, avui. Encara que sigui gener, el món de les guarderies és una selva. En serio. En aquesta ja ens havíem quedat sense plaça però es veu que hi ha hagut una família que no ha matriculat al seu fill que ja estava preinscrit, ojo al dato, des de l'octubre!!!!!!!!!! Total, que ens van trucar ahir per si encara ens interessava. Vam dir que sí, avui hem fet el tour i demà hem de dir si "ens hi quedem" o què. I aquí ve la pregunta clau: PLIS, PLIS, lectores professores d'infantil, lectores mares de família amb experiència recent en guarderies, lectores amb familiars que van a la guarderia... HELP!!!! Què hem de tenir en compte, quins són els criteris que ens han d'ajudar a decidir? Zankiu!

27 de gener 2009

INTENTANT POSAR-ME AL DIA...



Com podeu comprovar, m'ho he pres tan en serio que m'he matat a fer una gràfica amb l'evolució del pes de l'Èlia des de que va nèixer (visca l'excel!). Sóc rarota, eh??? Lo guay, però, és veure que ara porta un ritme de creixement fantàstic. És petitona, sí. Però creix bé. Alegria!

Des del 7 de gener que estic fent de mare full time. És a dir, el Mico va tornar a treballar i jo em vaig quedar "sola ante el peligro". I bé, hi ha hagut dies de tot. Alguns dies i algunes nits m'he agobiat molt. D'allò que tens la sensació de que no te'n surts i/o no ho fas bé. L'Èlia té molts mals de panxa i després dels àpats acostuma a posar-se inquieta i a plorar fins que no fa una o vàries glopades... Sort que sembla que, de mica en mica, en va tenint menys... I no fa gaire dies que ja tenim "permís" del pediatre per deixar-la dormir i que sigui ella la que es desperti i demani quan tingui gana. En fi... a poc a poquet...

Lo xulo? Tot lo altre. L'Èlia i jo fem un piló de coses juntes: anem a comprar, quedem amb amigues meves que també tenen nadons, passegem, anem a un taller de massatge per a bebés, anem a un grup de mares i fills del CAP, fem ioga post-part, ella m'acompanya a la perruqueria... Cada dia és una aventura!

I com és que escric tan poc al blog? Doncs perquè costa molt trobar un foradet per fer-ho. L'Èlia demana molt d'estar en braços i, amb el rollo dels mals de panxa, jo els hi dono. De moment no tinc massa por d'estar-la mimant més del compte. Total, que quan està desperta normalment la tinc amb mi, ja sigui donant-li teta (30 minuts mínim cada vegada), canviant-la (us prometo que un bebé d'amb prou feines 4 kg pot cagar mooooooooooooooolt), bressolant-la, xerrant-li, cantant-li... I quan està adormida he d'aprofitar per fer "lo bàsic": dutxar-me, fer el menjar, posar i treure rentadores... En fi...

Com ho porto tot plegat? Diferent del que em pensava... però això és un rollo que es mereix un altre post... :-))))

11 de gener 2009

SOMRIURE

Avui l'Èlia m'ha fet el primer somriure "conscient". Aquest matí, quan la teníem a l'hamaca m'ha rigut unes quantes vegades!!!!!!!!!!!!!

09 de gener 2009

LA TETA I LA LLUNA...

Avui, dia 9 de gener, l'Èlia ja pesa 3kg i 600 grams. Oléeeeeeeeeeeee! I per què ho poso al blog, això? Doncs perquè el tema del pes i de la lactància m'ha portat de cul des de que va néixer. Un veritable maldecap, vamos.

Al principi va perdre molt de pes i en guanyava molt poc. Després del règim espartà d'haver-li de donar teta i biberó cada 2 hores, vam passar a teta i biberó cada 3 hores. Després, a només teta cada 3 hores i avui... hem comprovat que el sistema "només teta" funciona!!! Que l'Èlia creix i s'engreixa com ha de ser. I a partir d'avui ja no cal posar-se estrictes en que sigui cada 3 hores a les nits. De dies sí, però de nits ja tenim "permís" per deixar-la dormir (i deixar-nos dormir a nosaltres mateixos!!!!) sempre i quan no ens passem de les 5 hores entre "toma i toma". Alegria!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Ja us podeu imaginar lo cansats que hem anat, eh? Per això no he tingut gaire esma ni per escriure al blog... Sincerament, si avui el pes no hagués estat el correcte, m'hagués costat molt continuar "apostant" per la lactància natural. Això de no poder confiar en les pròpies tetes és molt fotut...

En fi... un varis relacionat amb el naixement i aquest primer mes de l'Èlia:

  1. Una part de mi enyora estar embarassada i tenir l'Èlia a la panxa. Curiós, eh? Qui ho hagués dit!!! Sabeu què trobo a faltar més? Notar-la com es movia dintre meu.... El ritual de dir-li coses cada vegada que em posava crema a la panxa abans d'anar a dormir i notar que ella es movia sota la meva mà...
  2. Sabeu què no vaig explicar del part? La sensació de benestar que tenia cada vegada que s'acabava una contracció de les que feien mal. Era com una sensació d'alleugeriment brutal. Com un xute. Fa molt de temps que vaig deixar de fumar i mai m'he col·locat amb res més fort que la maria o el costo però us juro que la sensació d'acabar-se una contracció era com la primera calada del primer piti del dia. Un colocón, vamos.
  3. Curiositat: a la clínia és evident que no poden empollar-se els noms de tothom a qui atenen. Amb tot, és necessari dir-li "mami" a la mare i "papi" al pare de la criatura? Cada vegada que s'adreçaven a mi com a "mami" m'agafava una grima...
  4. Vist com va anar el part, sembla ser que lo d'un part natural hagués estat impossible. M'alegra, doncs, que tot i que vaig renunciar-hi sense saber el que passaria, tampoc ho hagués pogut mantenir. A més, segurament el fet de no portar epidural hagués implicat una cesària. Ara el que em porta de cap és saber si en futurs embarassos pot tornar a passar el mateix... En aquest cas, renunciaria a anar a la Maternitat i repetiria ginecòloga i clínica.
  5. Sabeu que l'amor de mare no és automàtic? Com a mínim en el meu cas. He passat lentament de babejar i al·lucinar amb la meva filla a... estimar-me-la un munt! En un mes, sense saber com, ja no puc concebre la vida sense ella. Encara babejo i al·lucino però ara hi ha quelcom molt més profund.
  6. El permís de paternitat hauria de ser, com a mínim, de 2 mesos. En serio. El Mico ha pogut estar amb nosaltres fins el passat dia 7. 5 setmanes sense haver d'anar a treballar combinant permís i vacances. I sabeu com ho he agraït???? Sincerament, olé los huevos de les dones que s'ho han hagut de fer / s'ho fan soles.
  7. Depressió post part? De moment no però ara em queden 3 mesos aproximadament per estar sola a casa amb l'Èlia. I tot i que no tinc cap ganes d'anar a treballar i deixar-la amb un cangur o a la guarderia, també em noto que estic molt "monotemàtica". I això em ralla una mica. M'esforço per sortir i intento quedar amb gent però clar... De moment, per lluitar contra l'avorriment i per obligar-me a ampliar les mires ja m'he fet una llista de coses a fer durant tot aquest temps. I m'he buscat activitats: m'he apuntat a unes sessions de post-part que fan al lloc on feia ioga per embarassades. Farem exercicis, aprendrem a fer massatges als bebés i intercanviarem penes i alegries...
Ara l'Èlia ja pràcticament somriu. I et mira i s'adona que hi ets. Una mirada seva i t'oblides de totes les hores que no has dormit.

22 de desembre 2008

DE TOT UNA MICA

O sigui "una de cal y una de arena"... Diguem que hem estat bastant distrets aquests últims dies i que hem pogut comprovar què vol dir allò de ser pares primerencs i no saber ben bé per on navegues...

Divendres vam anar a la pediatre amb l'Èlia i quan la van pesar vam descobrir que, en una setmana, només havia augmentat 90 grams. Això és MOLT poc. En teoria han d'augmentar més de 150 grams a la setmana i, com que l'Èlia no arriba als 3 kg encara... doncs la pediatre ens va dir que li havíem de donar teta cada 2 hores. Un ritme espartà.... I lo més fotut és que, com que sembla que no dec tenir prou llet, me l'havia de treure amb un trasto infernal que es diu "sacaleches" (ecs!) i comprovar que, per cada "toma", produia entre 60 i 90 mililitres de llet. Si no hi eren, a complementar la teta amb el biberó... En fi, imagineu-vos tot divendres amb aquest plan. Després vam passar una merda de nit perquè l'Èlia, a part, té còlics. I després, dissabte al matí l'Èlia va començar a vomitar. I això va començar a ser més preocupant. Perquè una cosa és una glopada i l'altra és, directament, vomitar. En fi... Que no us explico com vam passar el dissabte... Per sort, a partir de la nit de dissabte a diumenge no va tornar a vomitar... Però tot diumenge i avui al matí amb el puto sacaleches cada 2 "tomes"... Fa un mal... I és molt agobiant.

Sort, sort, sort, sort que avui hem tornat a la pediatre i... tatxán! L'Èlia havia augmentat una miqueta. Lo just per demostrar que a) calia abandonar el ritme espartà de cada 2 hores; i b) no més sacaleches... Total, que ara li toca jalar cada 3 hores i no m'he de treure més la llet del pit. Directament li dono teta i després una mica de suplement a base de biberó. Olé!!! I ja gairebé fa els 3 kg!!! Només li falten 10 grams!!!!

Més enllà d'això... tot molt bé. L'Èlia està maquíssima i ja li ha caigut el cordó umbilical i avui la banyarem per primera vegada i ja ens deixen que la traguem a passejar i fer vida normal i... Tot és una aventura!!!! Fins i tot, ha aconseguit que m'oblidi una mica de la tírria que li tinc al Nadal (que sí, que continuo tenint-li tírria però, com a mínim, aquest any no he tingut temps de pensar-hi massa)!!!