El pont que m'he agafat sense el permís de ningú (avantatges de que la jefa continui de vacances) se m'ha posat prou bé... Amb una mica de sort, la setmana passada vam tocar fons i, com a mínim, ja no tinc tantes ganes d'anar dient "merda" a tort i a dret. Això no vol dir que les coses hagin canviat, eh? Però potser sí que he tingut la tranquil·litat per intentar mirar-m'ho d'una altra manera...
- La gossa continua cega. Em sap un greu terrible i pateixo quan la veig donant-se cops contra les coses però, mira, ella està tranquil·la i alegre com sempre. I això ajuda a no patir-hi tant. Amb tot, encara no ens hem rendit. Dijous la veurà l'oftalmòleg de gossos i des de dilluns que li han canviat el tractament. Continuem creuant els dits, doncs.
- Els avis es fan grans i he d'aprendre a acceptar-ho i intentar patir-hi el menys possible. Això sí que serà com escalar l'Everest però he d'intentar no perdre els nervis i viure-ho el millor possible. (I si m'ho dic a mi mateixa 1000 vegades, potser m'ho acabaré creient!).
- M'han reconfirmat l'existència del puto pòlip. Ara es tracta de veure-ho en positiu: no passa res, es pot treure, no és res dolent i... amb una mica de sort podré agafar-me una baixa i tot!!!! Sí, vale, una baixa breu però ara que he decidit abandonar el meu sentit de la hiper-responsabilitat laboral...
- La conferència amb el capullo trepa no va ser tan horrorosa. Em va servir per confirmar que, efectivament, és un capullo trepa i no és que jo li tingui mania perquè sí... juas,juas!
- Sí, d'acord, lo de les pallisses al Carcassonne era una xorrada... Amb una mica de sort aviat tornarem a ser invencibles! jejeje!
Gràcies pels vostres comentaris i suport.
2 comentaris:
Bé, jo no et vaig deixar cap comentari a l'entrada anterior (no se perquè per que sempre ho faig)... Bueno, que m'alegro que ho vegis tot una miqueta millor. Em sap molt greu per la teva gossa i espero que l'oftalmòleg "canino" us doni alguna solució.
Pel que fa als teus avis, no se que dir-te la veritat... jo me'n recordo que la meva avia es va fer vella de cop... era gran i sempre l'havia vist com una avia gran (pensa que quan jo vaig néixer ella ja tenia 63 anys) amb els seus "achaques" i tal. Però no la vaig veure "vella" fins que no va començar amb la demència senil. Va ser un llarg procés de dos anys... el pitjor és que ma mare ja sabia mort i ella es recolzava sempre en mi i fins l'ultim moment ni el seu fill (el meu tiet) ni les meves cosines van fer res. Em vaig veure molt sola, realment va ser bastant dur viure a primera fila l'abans i el després de la meva avia.
Potser ara m'ha sortit un comentari molt depriment, no se quina edat deuen tenir els teus avis, pensa que la meva avia va morir amb 92 anys... segur que als teus avis tenen moltíssima vida per endavant així que no et preocupis tant i disfruta el que puguis ara.
Miska: El teu comentari no és depriment... Podríem dir que descrius, en un 95%, la situació en la que em trobo jo. Per això m'ho agafo tant malament... I si no peto al blog, a on petaré?
Gràcies pels bons destijos per la gossa!!!!
Publica un comentari a l'entrada