31 de desembre 2008

UN ALTRE HOME DELS NASSOS

Un altre any... un altre home dels nassos! Suposo que qualsevol dia seria bo per aturar-me i fer balanç però no puc evitar caure en els tòpics i, a més, sóc un animal de costums... Total, que de fa anys que acostumo a fer balanç avui, a 31 de desembre.

I quin és el titular del 2008? Definitivament: L'Inici d'una Nova Era. En molts aspectes de la meva vida... eh? Ara fa un any li demanava al 2008:
  • Que els projectes que hem decidit amb el Mico surtin i surtin molt i molt bé. I... han sortit molt més bé del que m'hagués atrevit a demanar aleshores. A vegades, quan hi penso, ni jo em puc creure que el nostre "projecte" hagi sortit tan i tan bé... Sé que sóc molt afortunada d'haver tingut un embaràs ràpid, fàcil, sense maldecaps, un bon part, i una filla sana i preciosa amb qui gaudir de la vida la resta de la meva vida. Cada dia encara em costa de creure que l'Èlia sigui aquí...
  • Que pugui gaudir dels bons moments i aprendre dels dolents. I... crec que he tingut un any molt més tranquil que els anteriors. Amb la serenitat suficient per poder reconèixer els bons moments i aprofitar-los. I amb la serenitat suficient com per poder treure aprenentatges d'alguns de dolents... D'altres, clar, encara són assignatures pendents...
  • Que pugui estar més segura de mi mateixa, més valenta, més tranquil·la. Més tranquil·la, fijo. Més valenta... no ho sé. Més segura de mi mateixa... potser.
  • Que continui trobant motius per gaudir del curro tot i els agobios. Ja! I una merda. Perquè he canviat de curro!!!! Balanç del canvi? Doncs crec que molt bé per una de les coses que volia: més qualitat de vida. Menys estrès, més temps per mi mateixa, menys pressió, millors horaris, bon clima... Però encara no sé què pensar per la banda "professional". No sé... A vegades em sembla que no he fet un bon canvi... Per una banda, el meu lloc a la nova entitat no està segur. Encara sóc una "aposta" que no ha tingut gaires bons resultats. D'altra banda, faig una feina més aburrida, tècnicament menys interessant. Amb menys marge d'aprenentatge. En fi... ja veurem!
  • Que algunes de les coses que m'han fet patir aquest any millorin, canviin o ja no m'afectin. Buf... Balanç més aviat negatiu. Algunes de les coses que em van agobiar de veritat el 2007, el 2008 també hi han estat. I no sé si he sabut prendre-me-les amb més patxorra. Per tant, ni millora, ni canvi, ni no afectar... Tema pendent pel 2009?
  • Un cotxe nou... nanai. De cotxe nou res de res. No es pot tenir tot mainada.

Bueno... i quines són les coses que li demano al 2009?

  • Aprendre a ser una bona mare i poder gaudir de l'Èlia cada minut, cada moment, cada dia...
  • Que el Mico i jo sortim enfortits, com a parella, del fet de ser pares. Que gaudim l'un de l'altre i tots dos de l'Èlia, cada minut, cada moment, cada dia...
  • Que els avis continuin aguantant. Que els moments de prendre decisions siguin evidents. I que les decisions siguin fàcils.
  • Començar a ser una aposta amb bons resultats al curro. I, si no, que no sigui molt dolorós.
  • Viure tranquil·la, valenta, segura. Que les coses que m'han agobiat el 2008, ja no m'agobiin el 2009. Encara que ni millorin, ni canviin.
  • Fer un viatget xulo xulo tots 3.
  • I...d'això... un cotxe nou? jejeje!

En definitiva, un any per consolidar, per continuar avançant, per continuar gaudint de la vida.

FELIÇ ANY NOU!!!!

Que totes vosaltres (sí, em sembla que no hi ha cap home que llegeixi aquest blog, oi?) tingueu un fantàstic viatge al voltant del sol!!!!




25 de desembre 2008

NADAL EN DEFCON 2

Sabeu què vol dir "Defcon"? Vol dir "DEFense CONdition". És a dir, estat de la defensa. De quina defensa? De la meva. Fijo. Sí, ja sé que això ho he tret de les pelis americanes de l'època de la Guerra Freda, rollo "Juegos de Guerra". L'heu vist? Però aquí estem parlant de l'estat de la MEVA situació... I podríem dir que hem passat un Nadal en Defcon 2. Defcon 1 vol dir "atac imminent" i és un estat que ni els paranoics dels ianquis han tingut mai. Per tant, Defcon 2 vol dir "situació bastant xunga".



Per què? Deixeu-me que us ho expliqui.



Context: primera estada a El Poble post naixement de l'Èlia. Ja de per si sol, una aventura. Més enllà d'haver tingut jarana durant la nit i haver dormit bastant poc, ens aixequem el dia 25 per trobar:

a) El meu avi amb febre, mig delirant dient que havia d'anar a mirar una paret per on raja aigua....????!!!!... Aconsegueixes aturar-lo i l'envies a posar-se el batí i a estar-se quiet al sofà amb la manteta.

b) La meva àvia amb una quasi pneumonia rajant de la mala nit que li ha fet passar el meu avi.... Aconsegueixes enviar-la a posar-se el batí i a estar-se quieta al sofà amb la manteta.

c) Situació final: dos avis fotuts molt reticents a estar-se apalancats al sofà...



Més:

d) Una nena de 3 setmanes a qui s'ha de donar el pit i biberó cada 3 hores, més canviar-la, fer-la dormir, etc.

e) Uns amics que truquen que ens vindran a veure ara mateix per conèixer la nena.

f) El dinar de Nadal per preparar.

g) Les postres del dinar de Nadal per anar a buscar a la pastisseria.



Us imagineu l'estrès, no?



Bueno. Doncs entre el Mico i jo hem aconseguit fer estar més o menys quiets als avis, alimentar, canviar i fer dormir a la nena (això cada 3 hores), rebre els amics amb un mínim de dignitat (jo en pijama...), acabar de preparar el dinar de Nadal, anar a buscar les postres a la pastisseria, etc.



Clar que el Mico s'ha quedat sense poder-se dutxar i sense esmorzar...



I clar que quan hem tret el plat fort del dinar de Nadal del forn, la safata de vidre ha caigut a terra, s'ha trencat, el menjar s'ha bolcat i ens hem quedat sense... Amb la nena plorant i els avis esperant a taula a que els hi portéssim el pollastre amb escamarlans... Una escena... El Mico ja es veia fent truites a la francesa...jejeje! Sort que a la nevera hi havia una safata de canalons...



I us estranya que li tingui tírria al Nadal????!!!!!!!!!!



Nota positiva: A El Poble ja tenim internet. I aquí m'estic. Escrivint aquest post tot esperant que s'acabi un dels Nadals més catastròfics que he tingut mai...


PD. D'això... ejem... que molt bones festes a tothom, eh? jejeje!

22 de desembre 2008

DE TOT UNA MICA

O sigui "una de cal y una de arena"... Diguem que hem estat bastant distrets aquests últims dies i que hem pogut comprovar què vol dir allò de ser pares primerencs i no saber ben bé per on navegues...

Divendres vam anar a la pediatre amb l'Èlia i quan la van pesar vam descobrir que, en una setmana, només havia augmentat 90 grams. Això és MOLT poc. En teoria han d'augmentar més de 150 grams a la setmana i, com que l'Èlia no arriba als 3 kg encara... doncs la pediatre ens va dir que li havíem de donar teta cada 2 hores. Un ritme espartà.... I lo més fotut és que, com que sembla que no dec tenir prou llet, me l'havia de treure amb un trasto infernal que es diu "sacaleches" (ecs!) i comprovar que, per cada "toma", produia entre 60 i 90 mililitres de llet. Si no hi eren, a complementar la teta amb el biberó... En fi, imagineu-vos tot divendres amb aquest plan. Després vam passar una merda de nit perquè l'Èlia, a part, té còlics. I després, dissabte al matí l'Èlia va començar a vomitar. I això va començar a ser més preocupant. Perquè una cosa és una glopada i l'altra és, directament, vomitar. En fi... Que no us explico com vam passar el dissabte... Per sort, a partir de la nit de dissabte a diumenge no va tornar a vomitar... Però tot diumenge i avui al matí amb el puto sacaleches cada 2 "tomes"... Fa un mal... I és molt agobiant.

Sort, sort, sort, sort que avui hem tornat a la pediatre i... tatxán! L'Èlia havia augmentat una miqueta. Lo just per demostrar que a) calia abandonar el ritme espartà de cada 2 hores; i b) no més sacaleches... Total, que ara li toca jalar cada 3 hores i no m'he de treure més la llet del pit. Directament li dono teta i després una mica de suplement a base de biberó. Olé!!! I ja gairebé fa els 3 kg!!! Només li falten 10 grams!!!!

Més enllà d'això... tot molt bé. L'Èlia està maquíssima i ja li ha caigut el cordó umbilical i avui la banyarem per primera vegada i ja ens deixen que la traguem a passejar i fer vida normal i... Tot és una aventura!!!! Fins i tot, ha aconseguit que m'oblidi una mica de la tírria que li tinc al Nadal (que sí, que continuo tenint-li tírria però, com a mínim, aquest any no he tingut temps de pensar-hi massa)!!!

15 de desembre 2008

ALS 15 DIES

LACTÀNCIA:

  • Depèn de les hores tinc les tetes com 2 melons....juas, juas!!! En serio. Mai les havia tingut tan grans. Clar que no és mèrit meu... Tot és cosa de l'Èlia, que segons com, jala com una campeona.
  • Parlant de jalar com una campeona: divendres passat l'Èlia ja havia recuperat el pes del naixement. S'havia engreixat 260 grams en una setmana. Premio!!!!!!!!!
  • Lo de la lactancia és molt bonic. Però genera els seus maldecaps, eh? Això de no poder saber si la criatura menja la quantitat que ha de menjar... Sempre que la veus més nerviosa o inquieta i plora, no pots evitar pensar que potser té gana. Sobretot perquè a mi va trigar molt a pujar-me la llet i vam haver d'estar donant-li suplement durant uns dies...
  • El rot: aquell gran desconegut... Hi ha qui et diu que és imprescindible. Hi ha qui et diu que fent lactància materna no és tan necessari. I tu que no saps si l'ha fet o no l'ha fet o com fer-li fer o... perquè clar, la nena no és cap camionera. Fa uns rotets gairebé imperceptibles que et quedes 5 minuts amb cara de... ?????...

DORMIR:
  • Ejem... dormir? sip. Però no gaire, eh? Em penso que no hem dormit cap dia més de 7 hores. Avui 5. Faig ulleres. Des del dia del part que no he deixat de fer ulleres. Sort que no currem i ens podem aixecar més tard. Hi ha dies que dormim fins cap a les 10h.
  • Perquè a l'Èlia li va la marxa. A partir del vespre comença a tenir "l'hora tonta" i fins a les tantes, tu! Alegria! Per què relaxar-se i dormir si es pot estar donant guerra? Doncs això.
  • Hi ha dies que ens hem arribat a desesperar una mica: té gana? li fa mal algo? per què no vol la pipa? l'has canviat? potser la roba li agobia? etc.
RECUPERACIÓ POST PART (avís: no llegiu si sou aprensives):
  • Ho confesso: no he tingut pebrots de mirar, cap dia, què hi tinc allà baix i quina pinta té. La ginecòloga em va dir que els punts cauriens sols.... I jo penso que ja deuen haver caigut. No? Quan em dutxo la zona es nota més o menys com sempre... Doncs això... "A por otra cosa mariposa".
  • Demà tinc visita a la ginecòloga. Crec que em dirà que tot està ok. Espero. No fa gaire mal res. I des de fa 1 setmana que ja no em prenc cap calmant.
  • El que més m'ha putejat del post part ha estat una morena que m'ha sortit i que, us ho juro, m'ha fet patir molt més que no pas els punts. Resulta que això de les morenes o, dit en fi, hemorroides, és molt habitual. Sí? Doncs fa un mal... I es veu que la cosa trigarà a marxar... Paciència, no? Si heu llegit fins aquí...algun consell????
ÈLIA:

Que maca, que maca, que maca... Te la mires i penses que és impossible que tu hagis fet una coseta tan bonica.... (sí, no puc parar de babejar...).

10 de desembre 2008

EL NAIXEMENT DE L'ÈLIA

Sabeu allò que diuen que, quan s'aproxima el part, et canvia la cara, la panxa baixa cap avall, et notes rara i ja t'ho veus a venir? Doncs en el meu cas... res de res. Diumenge dia 30, el dia que sortia de comptes, vam anar a dinar amb uns amics i a la tarda vam estar per casa fent cosetes. Vaig voler acabar una cosa de la feina perquè tenia previst agafar-me la baixa el dimarts dia 2 i volia deixar-ho tot enllestit el dilluns. I vaig enviar un mail a les companyes de curro dient-los-hi: "no és que tingui contraccions ni res similar però, per si de cas, aquí us envio el document x i... bla, bla,bla". Irònic.

Vam anar a dormir cap a quarts d'1 i jo no tenia gaire son. Vaig posar-me a llegir el nou llibre de l'Stieg Larsson, La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina, i fins a quarts de 2 no vaig apagar el llum. Recordo que vaig tenir una punxada com de mal de regla i que vaig mirar l'hora al mòbil. Éren gairebé les 2 i vaig pensar que l'endemà no m'aguantaria dreta. I em vaig adormir.

De 2 a 5 del matí vaig anar tenint més punxades com de mal de regla. Però eren suficientment suaus i espaiades en el temps com per poder dormir. Sé que en algun moment em vaig mig despertar i vaig pensar: "vols dir?". Però vaig girar-me de costat i vaig continuar dormint. Fins a les 5. A aquella hora em vaig despertar, vaig anar al lavabo i vaig adonar-me que les punxades aquelles eren més sovint i feien una mica més de mal. Curiós. Vaig decidir apalancar-me al sofà, posar-me a llegir i començar a controlar el ritme de les punxades. I això és el que vaig estar fent fins a quarts de 7. Bé, això i escriure el post... :-)) La veritat és que ho recordo com una estona molt xula: encara era fosc, hi havia molta tranquil·litat, em vaig asseure al sofà intentant trobar la posició més còmode possible, em vaig abrigar amb una manteta, vaig posar una llibreta, un boli i el mòbil a l'abast per anar controlant les contraccions i em vaig posar a llegir. Tranquil·lament. A cada contracció em posava contentíssima pensant "ja és l'hora!!!!". I li deia a la nena "bonica, potser d'aquí a una estona ens coneixem per fi tu i jo, eh?". I feia una miqueta de mal però no pas més que una punxada de mal de regla...

A quarts de 7 vaig anar a despertar el Mico. Vaig encendre un llum, m'hi vaig estirar al costat i quan va obrir els ulls li vaig ensenyar el paper on havia apuntat l'hora de cada contracció... Quina il·lusió! La Saigon es va despertar i ens mirava des dels peus del llit amb cara de "què fan ara aquests sonats???". Així ens vam estar durant una hora més, comptant les contraccions i veient si, en serio, eren cada 5 minuts. La veritat és que com que jo no havia trencat aigües, no teníem tan clar que allò fossin contraccions de part... A més, a partir de quarts de 8, que és quan ens vam aixecar, van començar a fer-se més irregulars i canviants d'intensitat.

Com que jo tenia hora a la ginecòloga a les 9.30h per fer unes corretges (allò que monitoritzen el cor de la criatura i que s'acostuma a fer al final de l'embaràs), vam decidir que millor anar-hi amb tot preparat per si de cas estàvem de part. Així doncs, ens vam aixecar, dutxar, acabar de fer la maleta i vaig esmorzar amb ganes perquè vaig pensar que després, segurament, em tindrien sense menjar hores i hores. Imagineu-vos fer tot això amb un sentit d'imminència molt guay. Sense nervis, però contents i jo dient-li al Mico: "Ara en ve una altra, apunta!"...

De camí a la clínica vaig tenir vàries contraccions i... anar en cotxe i tenir contraccions NO és divertit. L'estar asseguda t'aixafa la panxa i quan ve la punxada.... buf! Fa mal. Premio per les dones que van de part i fan quilòmetres i quilòmetres... En el meu cas van ser 20 minuts i es van fer prou llargs...

A l'arribar a la clínica vam anar al despatx de la ginecòloga i li vam dir que ens pensàvem que estàvem de part. Em va fer un tacte i em va dir que sí, que sí, que allò era un part com una catedral i que ja estava dilatada de 3 centrímetres.... olé, olé, olé!!!!! (per a qui la maternitat sigui un misteri: un tacte vol dir que et posen els dits per dintre la vagina i calculen la dilatació del coll de l'úter; 10 centrímetres és l'objectiu, quan la criatura pot néixer). La ginecòloga em va dir que pugés a la planta de maternitat i que... àpala, ja ens veurem!

Ho sabeu que la setmana passada, el dilluns, hi va haver un eclipsi de Venus? Una conjunció astral d'aquestes rarotes? No és que jo cregui gaire en aquestes coses però... alguna influència devia tenir en el tema parts perquè la maternitat de la clínica estava a petar... A la sala d'espera érem 3 parteres. Total, que ens vam estar esperant gairebé una hora a que vinguessin a cridar-me. Allà, amb les contraccions. Intentant respirar.

Aquí podríem dir que és on va començar la "fase d'agobio" del part.

Cap a les 11 em va venir a buscar una enfermera que em va fer passar a una merda d'habitació que era com una sala de cures o de pas... No sé... Hi fotia un fred que pelava i l'enfermera em va donar una bateta d'aquestes de clínica dient-me que em traiés tota la roba. Primer problema, doncs: em vaig començar a fotre de fred. A això li heu de sumar que em van haver de posar una via per a xutar-me antibiotic. Segon problema: falta de mobilitat. Allà em teniu, enganxada al pal del suero, morta de fred i sense poder moure'm més de dos passes en cada sentit. Tenint en compte que el que més bé m'anava quan venia una contracció era moure'm i caminar... Un agobio....

I, a sobre, li heu de sumar que l'enfermera era una capulla integral. Però imbècil perduda, eh? Jo no acostumo a odiar al personal amb aquesta intensitat en un període tan breu de temps però... aquesta s'ho mereixia. En serio. Sabeu aquesta gent que va de sobrada? Que intenta fer-se la graciosa però que en realitat és borde borde? Doncs això.

I jo allà, amb les contraccions. Intentant respirar. Intentant aplicar quelcom de lo après a les classes de ioga i de preparació al part. Intentant fer alguns dels moviments i postures apreses. Sense cap tipus d'èxit. Ja us ho puc dir. Sensació d'agobio i de cert fracàs. Vaig començar a dir-li al Mico: "és que així no es pot". Referint-me al part natural. Allò era de tot menys natural.

I a les 13.30h o així ve la capulla de l'enferma i em fa un tacte... A part de que em va fer mal, la molt asquerosa va i em diu que només estic de 3 centrímetres...

Com? Què? Que quèeeeeeeeeeeeeeeeeee? M'estàs dient que de les 10 del matí a les 2 de la tarda no he avançat gens?????!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! Que tanta contracció per res???!!!!!!!!!!!!!

Buf. Em vaig desmoralitzar una mica, la veritat. I em vaig ratificar en la sensació de que "així no es pot". Vaig pensar que una cosa és un part ràpid. Però que clar, ja portava unes 12 hores i només estava de 3 centrímetres.... L'opció d'un part natural es va començar a esfumar del meu panorama...

I per això, quan va tornar la capulla de l'enfermera dient-me que "ara vindrà un camillero per baixar-te a quiròfan que et posarem l'epidural"... No vaig tenir pebrots de dir-li que no. Vaig dir-li que vale. Que em xutessin tot el que vulguessin. De perdidos al río, vamos. Lo bo que va tenir el moment és que, tot seguit, em va presentar la que seria la meva llevadora durant la resta del part. I jo em vaig adonar que m'alliberava de la capulla aquella, que no hi hauria de tractar més.... Ooooohhhh! Alegria!!!! Déu existeix!!!!

A posar-me l'epidural m'hi va acompanyar una auxiliar de clíncia maquíssima. I aquí va començar la "fase fantàstica" del part. Mentre em punxaven l'esquena continuava tenint contraccions i, a més amb la fred, tremolava una miqueta. Doncs bé, la Mercè, l'auxiliar de clínica, em va agafar, i m'anava guiant la respiració a la vegada que em posava la mà a la panxa i em deia: "ànims bonica, respira, respira". Molt bé, la veritat. Un sol. Crec que vaig aconseguir estar-me quieta i que em poguessin posar l'epidural gràcies a ella.

I una vegada em van haver punxat, ooooooooooooooooooooooooh! Prou mal. I em van abrigar amb una manta. I prou fred. Oooooooooh! Un benestar... Em va entrar un bon rollo... Del pal de "no m'entero de res, fa sol i estic bé, que guay que avui tindré la meva nena". I després em van pujar a la planta de maternitat, directa cap a una de les sales de part. Allà, m'esperava la llevadora, la Rosó. Va aparèixer la ginecòloga, em va fer un tacte i em va dir que ja estava d'uns 5 centímetres. I em va trencar les aigües. A partir d'aquí, només era qüestió d'anar dilatant. Per controlar el cor de la nena em van posar unes corretges i em van abrigar amb una manta. Àpala, a esperar.

Mentre, el Mico m'estava esperant pensant: "se l'han emportat fa un munt d'estona, li posaran l'epidural cosa que ella no volia, l'enfermera era una imbècil... a veure com ho porta...". El van avisar que jo ja era a una sala de parts i el van vestir de Dr. Craig (tot de color verd). I quan va entrar allà on jo era em va trobar de super bon rollo dient-li "holaaaaaaaaaaaaaaa!". Pobre, es pensava que em trobaria feta una fera o enfonsada en la misèria...

A partir d'aquí va començar una estona d'espera. El registre de les corretges anava assenyalant una contracció darrera una altra i, de tant en tant, entrava la ginecòloga o la llevadora i em miraven o feien algo. Fins que les coses es van començar a complicar.

Primer, la nena no estava encaixada. Això vol dir que no tenia el cap posat dintre el forat de la pelvis. I això és bàsic perquè puguin nèixer via vaginal. Doncs bé, la ginecòloga va fer-me apretar unes quantes vegades a veure si s'encaixava. I semblava que sí però, quan deixava d'apretar, la nena sortia del forat i tornava "cap amunt". Vale. Al final vam aconseguir encaixar-la i després vam esperar una estona a veure si anava "baixant" pel canal de part.

I no baixava. Recordeu que he dit algunes vegades que sóc petita? Doncs bé, sembla ser que sóc tan petita que la nena no tenia espai per baixar. Tinc una pelvis esquifida que no li permetia fer un moviment de rotació en espiral que és necessari perquè els bebés puguin néixer. Què fer? L'opció més habitual aquests dies és anar de cap a una cesària. Però la meva ginecòloga, olé sus huevos, sabia que per mi una cesària era l'última opció. I va voler intentar-ho amb uns fórceps. Com a mínim, fer un intent.

Sabeu com va néixer l'Èlia, doncs? Jo apretant, la ginecòloga amb els fórceps i la llevadora tirada damunt la meva panxa ajudant-me a apretar. I pluf. Res de "ja es veu el cap" o frases similars. Va ser un vist i no vist. Va sortir de cop. Us juro que vaig notar com, físicament, primer era a dins i, al cap d'uns segons ja no.

La primera imatge que tinc de l'Èlia és veure-la a les mans de la ginecòloga. La tenia agafada com per la cintura, de caps per avall i jo només li veia el cul, una mica de la panxa i les cuixes. Veia que no estava gaire bruta i mirava pensant: "ja és aquí??? és la meva nena??? ja està???". Li van tallar el cordó umbilical de seguida perquè hem fet allò de recollir-ne les cèl·lules mare i la Rosó se la va emportar per posar-li la pinça. I jo la veia allà damunt la taula i vaig començar a dir, en veu alta, "és la meva nena? porta-me-la, porta-me-la!!!!". Me la van portar un moment però a la sala de parts hi feia molta fred i em van dir que calia vestir-la de seguida perquè no perdés temperatura. I se la va tornar a emportar. El Mico va anar amb ella, a mirar-se-la de prop i fer-li fotos.

Mentre, a mi m'anaven fent coses que m'importaven un bledo perquè només estava pendent de la nena, del Mico i del que passava a l'altre costat. Sé que la ginecòloga em va dir que ja havia sortit la placenta i que estava tota sencera. I a continuació em van començar a cosir. Sip. Amb el rollo dels fórceps i el naixement en forma de "pluf", no us explico lo desgraciats que es van quedar la vulva, el periné i tot plegat d'allà baix. Una de punts... No vols caldo? 2 tasses! Una episotomia de 5 punts més un esquinç i alguna cosa més... En fi...

I quan van haver acabat de vestir a l'Èlia i me l'estaven portant, va passar l'única cosa xunga xunguíssima: em va pillar un baixón de pressió. De cop vaig començar a tenir molta fred i molta set, em petaven les dents, em vaig quedar blanca com el paper de fumar i em vaig desmaiar. Es veu que només van ser uns segons però el Mico es va espantar de veritat. Creuament de mirades de preocupació entre la ginecòloga, la llevadora i l'auxiliar. Em xuten alguna cosa a través de la via i torno en mi. Vomito. I prova superada. Va ser el toc dramàtic de tot plegat.

Perquè, i ara ve lo seriós, vaig viure tot el part amb molta alegria i confiança, la veritat. Si eliminem l'estona de l'agobio que, vist amb perspectiva tampoc va ser tan horrorós, la resta del part va ser una experiència viscuda amb il·lusió i optimisme. Tot i les complicacions, no vaig patir ni em vaig angoixar en cap moment. Ho recordo com un procés molt i molt bonic. I molt tranquil. Amb el Mico al costat, va ser com un viatge que vam fer junts tots els que hi érem, inclosa l'Èlia. En cap moment vaig dubtar de que quedava poc per tenir la meva filla amb mi i que només era qüestió de que anessin passant les coses. No sé... com una confiança i una seguretat que mai hagués dit que tindria.

I pel costat dels sentiments... us ho creureu si us dic que la primera vegada que vaig plorar va ser quan ja érem a casa i mirava les fotos del part? No és que jo sigui de pedra però tot i estar molt i molt i molt i molt emocionada no em va donar per plorar. Estava tan contenta i tan al·lucinada de tot plegat que no em va sortir lo de plorar. Recordo un atac d'alegria immensa quan mirava cap a la taula on vestien a l'Èlia. Només volia que me la portessin per poder-la mirar tota, veure de quin color tenia els cabells, veure-li la cara, les manetes, els peus... Agafar-la i tenir-la amb mi. Estrenyer-la contra el meu pit. Fer-li carícies.

I això és a lo que ens dediquem aquests dies... A mirar-nos-la i al·lucinar de que tinguem una filla tan i tan bonica... A meravellar-nos de que estigui viva i aquí amb nosaltres... A riure amb les ganyotes que fa i a fondre'ns quan obre els ulls i sembla que ens miri... A respirar una pau immensa cada vegada que es queda adormida als nostres braços... A aprendre a cuidar-la i conèixer-la... A fer de pares... I jo, a fer de mare.

06 de desembre 2008

ÈLIA

Us presento l'Èlia, la nostra filla:



Va néixer l'1 de desembre de 2008 a les 16.55h de la tarda
Pesava 2.815 grams i media 48 centrímetres

I és la coseta més bonica que us podeu imaginar!!!!!!!




01 de desembre 2008

PSSSSSSSST...

... No ho digueu a ningú, eh? Però em sembla que estic de part... Encara no ho sap ningú. Només jo i la nena. Són les 06.29 del matí i a casa tothom dorm. He tingut contraccions a:

les 05.10h
les 05.21h
les 05.27h
les 05.30h ?... Aquesta no ho tinc gaire clar...
les 05.34h
les 05.39h
les 05.44h
les 05.49h???... També, molt fluixa....
les 05.51h
les 05.55h
les 06.00h
les 06.05h
les 06.10h
les 06.15h
les 06.19h
les 06.26h
les 06.30h

I ara estic esperant la següent. Si això continua així una bona estona més, despertaré el Mico. I a veure què passa... Estic conentíssima! Fan mal però són suportables. Encara. A veure si amb una mica de sort, en dos dies, penjo una foto de la meva filleta. Desitgeu-nos sort!

Uf, ara en ve una de forta... 06.34h...

29 de novembre 2008

MARES


Abans d'ahir, ahir o avui (mai he sabut la data amb certesa) és l'aniversari de la mort de la meva mare. Fa un munt d'anys que va passar, imagineu-vos que jo no tinc pràcticament cap record d'ella. I per tant, ha estat un "fet" durant tota la meva vida. Portat a estones més bé, a estones amb més enyorança, a estones amb més indiferència, a estones amb molta frustració, a estones amb molta tristesa... En fi... suposo que com s'acostumen a portar aquestes coses, no?

A vegades em pregunto si la trobo a faltar. I la resposta és que sí. El més trist, però, és que no sé si la trobo a faltar precisament a ella o bé a algú que faci d'ella. És a dir, a una figura que faci, que sigui la meva mare. Hi ha hagut algunes persones a la meva vida que, en certa manera, m'han fet de mare, de diferents mares. A totes elles els dec moltíssim. Especialment a la meva àvia. Però, en el fons, sé que no és el mateix. No em pregunteu perquè. Ho sé i punto.

I ara em trobo que aviat jo seré mare...

Hi ha una noia a les classes de ioga que l'altre dia va dir que, la primera persona que vol veure després del part i després del seu marit, és la seva mare. Que ella voldrà la seva mama. Clar. Jo també voldria, segurament.

I després hi ha tot el tema de: a qui li pregunto coses quan tingui dubtes sobre com cuidar la nena? qui m'entendrà quan tingui dubtes sobre com faig de mare? qui m'entendrà quan estigui reventada i agotada i no vulgui saber res del món? a qui li podré dir "ai que pesada que ets, deixa'm estar" cada vegada que em vingui amb un consell? qui em cuidarà a mi? Sé que el Mico farà moltes d'aquestes coses però... serà aquell suport incondicional que tothom atribueix a les mares? aquella comunicació i entesa que, a vegades, es pot palpar en una bona relació mare - filla?

I per últim, voldria poder prometre a la meva filla que sempre em tindrà al seu costat. Voldria poder assegurar-li que no li fallaré mai. Però que tampoc seré una mare que no la deixi créixer, que intentaré no ser sobreprotectora, que intentaré aprendre a deixar-la avançar i fer la seva, a mesura que es faci gran... Però que sempre podrà comptar amb mi. I que espero que, quan ella sigui mare (si vol, clar!), pensi que "quina sort de tenir la mare que tinc".

26 de novembre 2008

NOVA PLANTILLA

No és definitiva.... i no n'estic del tot convençuda... però tenia ganes de color verd. Què us sembla? Li calen millores, però per avui ja n'hi ha prou. Que és molt tard. Bona nit!

24 de novembre 2008

PLANTILLA ASQUEROSA

Estic intentant canviar de plantilla. Més que res, perquè estic de les cireres fins els nassos. Però no puc. Resulta que ara mateix totes les plantilles xules són en un format que s'anomena XML. I el meu blog, com que és vell, no admet la possiblitat de tenir aquest tipus de plantilles. Només les admet en format HTML. He provat de crear un blog nou i... Bingo! Aleshores sí que hi puc posar una plantilla XML. Però al meu blog actual, no.... Plantilla "asquerosa"!

Algú sap si puc canviar la configuració del meu blog i poder-me posar una plantilla XML???? Plissssssssssssssssss!

21 de novembre 2008

TARDA DE RELAX

Aquí estem: a casa, apalancats, el Mico, la Saigon i jo. El Mico està posant tota la seva discografia de Pink Floyd i jo em dedico a fer coses per internet sense un rumb gaire definit: ara miro els mails, ara en contesto algun, ara miro els blogs, ara llegeixo el diari online... I la Saigon està dormint. S'ha enrollat al mig de tots dos i àpala, a clapar. És a dir, estem de relax. Que bé, eh? Com veieu, doncs, tot continua igual i sense novetats, la nena no es decideix a nèixer.

L'altre dia vaig tenir visita a la ginecòloga i em va fer un tacte. Em va dir que encara estava bastant verda que, en l'argot dels iniciats, vol dir que no tinc cap de les feines prèvies fetes: ni coll de l'úter borrat, ni mínimament dilatada, ni res, de res... Sincerament em vaig quedar una mica xof. Tanta contracció de Braxton Hicks per res????!!!! I la ginecòloga, quan va veure la cara de decepció que se'm posava, em va dir que hi posés paciència. Que un embaràs normal pot durar fins a les 42 setmanes i que, per tant, això encara podia anar per llarg. Total, que he decidit aplicar-me la recepta i aquí estic, en un estat oooooooooommmmmmmmmm. Intentant prendre-m'ho amb filosofia. Ja sortirà quan vulgui. Sincerament, sempre havia pensat que, amb lo petita que sóc, jo no arribaria a finalitzar l'embaràs. Que el meu cos diria que nanai. Doncs no. Sembla ser que la meva mida no importa, que el meu cos és perfectament capaç de dur un embaràs fins al final. Doncs, saps què? Que alegria! Què més vull?

Mentre, estic fent un experiment. Vaig llegir en un llibre d'aquests de "bebés feliços" que està demostrat que una criatura reconeix cançons que havia sentit des de dins de l'úter. I que quan les senten es tranquil·litzen. Total, que em dedico a posar-li, cada dia, la cançó de la Gianna Nannini, Meravigliosa Creatura. Jo la trobo molt xula i, després, veurem què passa quan hagi nascut... A veure si funciona.




Per acabar, us poso la lletra traduïda d'una cançó que no és cap meravella però que diu coses que ja li dic i li diré a la meva filla. Perquè crec que la vida, afrontada d'aquesta manera, es viu amb molta més plenitud. La cançó és I hope you dance, de la Lee Ann Womack. No és cap meravella de cançó però el que diu, per mi, té molt sentit.

Espero que no perdis mai el sentit de la curiositat
que puguis omplir-te
però mantinguis sempre una mica de gana.
Mai donis un sol respir per garantit
i que l'amor no et deixi amb les mans buides.
Espero que sempre et sentis petita
quan estiguis dreta davant del mar.
Espero que quan una porta es tanqui, se n'obri una altra.
Promete'm que sempre li donaràs a la fe l'opció de lluitar.

I quan hagis de triar entre seure o sortir a ballar,
espero que ballis.

Espero que mai tinguis por de les muntanyes que estan lluny,
que mai t'inclinis pel camí més fàcil,
viure pot voler dir córrer riscos,
per val la pena fer-ho.
Estimar pot convertir-se en un error,
però val la pena cometre'l.
No deixis que ningú t'amargui.
I quan estiguis a punt de rendir-te,
reconsidera,
i dóna-li al cel,
més que una simple mirada.

I quan hagis de triar entre seure o sortir a ballar,
espero que ballis.

El temps sempre està en moviment.
Portant-nos amb ell.
Digues-me qui vol mirar enrera i preguntar-se
on han anat a parar tots aquells anys?

Espero que sempre et sentis petita
quan estiguis dreta davant del mar.
Espero que quan una porta es tanqui, se n'obri una altra.
Promete'm que sempre li donaràs a la fe l'opció de lluitar.


Espero que ballis.



14 de novembre 2008

FENT UN REMEMBER

Ahir a la nit no feien res de bo a la tele. Enlloc. Ni a la tele normal ni al Plus. Bé.... al Plus sí. Després de donar-li al botó de + una vegada i una altra, vam acabar a un canal de música que no recordo ni com es deia però que feien un Top 10 de la història del rock. Ooooooooooooohhhhhhhhhh... Va ser fantàstic. Vam fer un remember d'aquells que feia temps que no fèiem...jejeje!

Perquè us en feu una idea... Algú recorda la pinta que tenien els Bon Jovi de quan no érem ni adolescents???? Aaaaaarrrrrrrgggggghhhhh! Estic parlant d'això!!!!!!!!!!!!!!!!!!:







Va ser brutal veure el vídeo clip de Living on a Prayer, fantàstica, amb els de Bon Jovi amb els cabells crepats i caçadores de pell amb serrell...

I després, a la posició no-sé-què, Queen amb Bohemian Rhapsody. Mira que n'era de lleig el Freddy Mercury d'abans del bigoti i els cabells curts, eh? Ara bé, res com el trajo rollo mono espacial de color blanc brillant amb una "torereta"...


I de Guns'n'Roses que us en recordeu?








Tenia una amiga que estava boja per l'Axel Rose... Però n'hi havia una altra que deia que l'Slash li donava més morbo... Ai senyor! Al Top Ten van posar Swet Child O'Mine... Tot i que jo els recordo més per les balades com, per exemple, November Rain... ooooooooooh...

Bueno, per qui s'ho pregunti, al Top Ten també hi van incloure AC&DC, Nirvana, Pink Floyd, Led Zepelin, Black Sabbath... En fi, un període comprès entre el 1969 i el 1991. A mi el que més impacte em va fer tornar a veure van ser els grups de moda durant la meva primèra adolescència: finals dels 80 i principis dels 90. Brutal el remember, vamos. Només un últim apunt: sabeu què sonava cada vegada que posaven la caràtula del programa? The Final Countdown de Europe!!!!!!!!!!!!! Brutal!!!!!!!!!!!!!!!!! Si és que va ser el primer "cassette" que em vaig comprar i que no era música infantil... oooooooooooooooh!!!!




12 de novembre 2008

UNA MICA TIPA...


... d'estar embarassada, sí. Ja n'estic una mica tipa. Ha estat molt maco, ha tingut moments molt emocionants, he après un munt de coses, encara és brutal cada vegada que la nena es mou però.... Ja en tinc prou. Vull parir. Ja.


Vale. Que sí, que no m'he engreixat pràcticament gens. Però faig un bombo... Que agobia un munt. En serio. Si estic dreta o asseguda, vale. Però estirada no tinc cap tipus de mobilitat. Panxa enlaire la nena apreta i no em deixa respirar. Si em poso de costat em cau la panxa en aquella direcció i després amb prou feines em puc girar... Un pal. No us explico com dormo darrerament...


I quan estic dreta la nena m'apreta la bufeta i vaig tot el dia pel món amb la sensació d'estar-me pixant. Com us podeu imaginar, és molt agradable.


No tinc roba per posar-me. Perquè per 4 dies que queden he passat olímpicament de comprar-me res de roba d'hivern d'embarassada i clar... em dedico a aprofitar els 3 jerseis que es donen i que, evidentment, no em podré tornar a posar mai més...


I lo més fotut de tot: vull poder menjar de tot ja! Fa més d'una setmana que no menjo pasta. L'arròs ja no sé quan va ser l'última vegada que el vaig veure. Patates fregides? Ja no sé què són. Dissabte em vaig permetre una pizza i dilluns els resultats de l'anàlisi de glucosa van sortir disparats. Buaaaaaaaaaaaaaaa!!!! I ja no entro a explicar-vos que fa dos mesos que no menjo res dolç, ni nocilla, ni gelats, ni postres xules, ni crusants, ni beguda de cap tipus que no sigui suc natural, llet desnatada i aigua...


I lo pitjor d'això del menjar? Doncs que els resultats de la glucosa empitjoren a mesura que avança l'embaràs. I no hi ha res a fer. Ni dieta ni òsties. Ahir l'endocrí em va dir que si aquesta setmana passo algun dia dels 160 mg/dl m'haurà de donar insulina. Però que, si fos per ell, el millor que podria passar si no pareixo espontàniament un dia d'aquests, em provoquessin el part. Que si ell fos el ginecòleg ja me l'hauria provocat, vamos....


... Ejem....D'això... Provocar el part?????!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!


Aleshores sí que ja em puc oblidar d'un part natural. Ja! Perquè clar, te'n vas a la clínica i et comencen a xutar de tot perquè et comencin i se t'accelerin les contraccions.... Oxitocina a dojo!!!! Alegria!!!! Ja li vaig dir al Mico: "com m'hagin de provocar el part passo de tot: que em xutin tot el que vulguin i tu i jo ens emportem la novel·la i el Carcassone".


Ja ho sé, ja ho sé, estic molt queixica, oi?... Deixeu-me que faci la pataleta, va...

05 de novembre 2008

ESTIC CONTENTA

Perquè ha guanyat l'Obama. Que sí, que per segons quines coses un demòcrata i un republicà no són tan diferents. I que sí, que és veritat que ara ha de demostrar fins a quin punt és un canvi real. Amb tot, jo estic molt contenta. Aquesta vegada els americans no l'han cagat. Alegria.

PD. I està molt bé això de que sigui el primer president negre.

Us deixo amb una cançó de la Tracy Chapman que m'encanta: Talking about a Revolution. Ves a saber, potser sí que estem començant a veure una "revolució".




Don't you know you're talking about a revolution
It sounds like a whisper
Don't you know they're talking about a revolution
It sounds like a whisper

While they're standing in the welfare lines
Crying at the doorsteps of those armies of salvation
Wasting time in unemployment lines
Sitting around waiting for a promotion

Don't you know you're talking about a revolution
It sounds like a whisper

Poor people are gonna rise up
And get their share
Poor people are gonna rise up
And take what's theirs

Don't you know you better run, run, run, run, run, run, run, run, run, run, run, run, run
Oh I said you better run, run, run, run, run, run, run, run, run, run, run, run, run

Finally the tables are starting to turn
Talking about a revolution
Finally the tables are starting to turn
Talking about a revolution oh no
Talking about a revolution oh no

While they're standing in the welfare lines
Crying at the doorsteps of those armies of salvation
Wasting time in unemployment lines
Sitting around waiting for a promotion

Don't you know you're talking about a revolution
It sounds like a whisper

And finally the tables are starting to turn
Talking about a revolution
Finally the tables are starting to turn
Talking about a revolution oh no
Talking about a revolution oh no
Talking about a revolution oh no

03 de novembre 2008

UNA HORA CURTA...


O, per ser més exactes: "Que sigui una hora curta". Això és el que em desitgen totes les dones una mica grans que em trobo últimament. Totes em diuen coses del pal de "cuida't i que sigui una hora ben curta"..... ????!!!!!.... La primera vegada vaig flipar i no sabia massa de què anava la frase. Cara de poker. La segona vegada ja vaig suposar que la senyora en qüestió es referia al part. I res... ara ja m'hi he acostumat. I quan em diuen això d'una hora curta ric i dic que gràcies. Que diuen que és de ben nascuts ser agraïts, no?

Home, per ser sincera, un part ràpid sí que el voldria jo. I tant! Però en un primer part això em sembla que és demanar molt. Les llevadores de les classes de preparació al part ja ens han dit que, de mitjana, seran unes 8 o 10 hores. Per tant això "d'una hora ben curta".... ejem.... em sembla que serà que no.

Però bueno, d'acollonida no n'estic. De fet, em fa molta il·lusió la idea de donar a llum i el meu plantejament d'entrada és que vull un part el més natural possible. Què vol dir això? Doncs vol dir intentar passar sense epidural, sense oxitocina, i sense episotomia. I, evidentment, una cesària només si es dóna una situació de risc. Per què? Doncs perquè és més saludable, tant per mi com per la nena, i perquè crec firmament que les dones som capaces de parir sense convertir el part en un acte absolutament medicalitzat en el que deixem de ser qui parim per passar a ser un objecte de la intervenció i les decisions de metges, llevadores i infermeres. Des de petites se'ns infon por al part i al dolor del part. Aprenem de seguida que, gràcies a déu, hi ha una cosa que es diu epidural. I, en canvi, mai se'ns planteja que el dolor del part és un dolor bo: no és producte d'una ferida o d'una malaltia, sinó que cada contracció és un pas més que ens aproxima als nostres fills. Renunciem a viure el part amb plenitud. Sabíeu que l'epidural atura les contraccions? Que per això després t'han de xutar oxitocina, que és una hormona que accelera el part? Que després de l'epidural ja no et pots moure del llit quan, pel contrari, passejar-se i estar en vertical ajuda moltíssim a accelerar el part? Que amb l'epidural no sents l'instint d'apretar perquè surti la criatura i no controles els músculs que fan aquesta funció? Que aleshores és molt més fàcil que t'hagin de fer una episotomia? Que les episotomies són molt dolentes de cares a la recuperació post-part, a la contenció urinària futura i, a vegades, a tenir sexe a gust?

Amb tot, sóc conscient que ho tinc bastant cru per poder tenir un part el més natural possible. Sóc conscient de que desconec el meu umbral del dolor i potser no aguanto més enllà de 5 contraccions sabent que puc demanar que em droguin en qualsevol moment. A més, però, perquè tot el sistema està pensat en base a la medicalització del part: els protocols d'actuació, els espais de les clíniques,... Així, i per exemple, tothom reconeix que que parir estirada és la pitjor postura possible, però ningú està disposat a canviar i a assitir el part amb una dona ajupida o bé asseguda en una cadira de parts... I, tot i que les llevadores són prou obertes de mires, estan massa acostumades a treballar amb metges intervencionistes i dones que demanen l'epidural i només pensen que, siusplau siusplau siusplau, el part sigui "una hora el més curta possible".

En definitiva, que quan em diuen "que sigui una hora ben curta" , jo sempre penso en que m'agradaria que em desitgessin "que sigui un part bonic i sa, que puguis gaudir-lo, i que tot vagi bé". I si aquesta vegada em rendeixo, prometo que la pròxima vegada m'ho agafaré més en serio i demanaré per parir a La Maternitat o bé al Santa Caterina de Salt. Dos hospitals públics catalans que, de veritat, tenen protocols de part natural.

27 d’octubre 2008

VARIS EN DILLUNS 3

Setmana que comença una mica més bé que la passada....


  • Ja tenim aigua calenta!!!! Bé, de fet en tenim des de divendres a la tarda, però com que hem estat el cap de setmana fora, a El Poble, avui ha estat el primer dia que m'he dutxat amb aigua calentona a casa meva! En total han estat 6 dutxes d'aigua freda. 6!!!!!. Mai hagués pensat que una comodona com jo ho pogués aguantar amb tant d'estoicisme... Al final ja ni tan sols em posava a cridar. Ens acostumem a tot, eh?


  • Aquest ha estat l'últim cap de setmana a El Poble abans que neixi la nena. A partir d'ara, no ens mourem gaire de Barcelona, que jo passo de trencar aigües donant voltes per Catalunya. He aprofitat per anar a Fires de Girona (m'encanta l'ambient de fires!!!!) i per fer-me fotos amb una altra amiga que també està molt embarassada i que, per quan ens tornem a veure, cada una portarà un bebè sota el braç.

  • El mal rollo de la setmana passada al curro està una mica superat. Quan dic "una mica" vull dir que continua sense entrar tota la pasta que caldria però que, de moment, vist que jo estaré de baixa 4 mesos, la que treballa amb mi no se'n va al carrer. Em sento com si m'haguessin donat una moratòria i, si les coses no milloren en aquest període... zas! a cortar cabezas!

  • L'altre dia vaig acabar de llegir "El nen del pijama de ralles". És boníssim!!! Però molt, eh? M'encanta com està escrit i la manera com et va donant la informació de mica en mica. De fet, és una llàstima no haver-lo llegit abans que sortís la peli perquè ja sabia de què anava la història i havia perdut una mica el factor sorpresa. Algú em va dir que no anés a veure la peli, que estant embarassada no em convenia lo d'anar a passar-ho malament. La veritat, és que ara no sé si vull veure-la perquè crec que gran part de l'encant del llibre és presentar els fets de forma gradual i des del punt de vista d'un nen. I no sé si la peli és capaç de fer-ho això... mmmmmm....


Ala, feliç setmana a tothom!

22 d’octubre 2008

CONTRACCIONS!!!

Jajaja! No us espanteu! Que no són de "les de veritat"...

Ahir vaig descobrir que ja estic tenint contraccions d'aquestes de preparació de tot plegat de cares al part. Bé, de fet, resulta que en dec haver tingut durant tot l'embaràs però abans eren ocasionals i ni les notava, i ara les noto més i en dec tenir unes quantes cada dia, sobretot al vespre. Es diuen contraccions de Braxton Hicks. I quan s'acosta el part serveixen per esborrar el coll de l'úter, ajudar a encaixar a la criatura, i deixar-ho tot a punt per a l'hora de donar a llum.

Com ho vaig descobrir? Doncs estava a les classes de preparació del part i vaig començar a notar una sensació rarilla que últimament noto: la panxa es posa dura, d'una manera diferent de quan la nena es mou, i jo tinc sensació com d'acalorament. Un sofoc. I li vaig dir a la llevadora: "escolta, com se sap si tens una contracció de Braxton Hicks?". I ella em va dir: "que creus que n'estàs tenint una?". I em va posar la mà a la panxa i em va dir que sí, que sí, que allò era una d'aquestes contraccions de preparació. Olé!!!!

La veritat és que estic molt contenta de tenir-ne. Sé que són bones per deixar d'estar "verda" i arribar al part amb la feina prèvia feta: haver esborrat el coll de l'úter, que la nena estigui encaixada i haver dilatat una miqueta (1cm o una mica més). Una amiga que està de 2 setmanes més que jo em deia que ja en tenia i jo pensava... "pos jo no"... Doncs sí! Bien!

I, a més, em va pillar una sensació d'imminència molt xula. I li vaig dir a la nena: tu i jo ens veurem aviat, eh?

20 d’octubre 2008

COMENCEM BÉ...

... La setmana, vull dir.

  • M'he hagut de dutxar amb aigua freda. Festival. Tenim el termo espatllat des de divendres i, com que marxàvem, per no haver de pagar un pastón, vam decidir esperar a dilluns a trucar a l'electricista normal, i no a un d'aquests d'urgència. L'he trucat a primera hora i m'ha dit que segurament haurem de canviar el termo. Fiesta. I m'ha dit que ja em trucaria per dir-me quan vindria. A vosaltres us ha trucat? Doncs a mi tampoc. Apa, un altre dia de dutxar-me amb aigua freda. I, com que no tinc la setmana precisament tranquil·la, ja veig a venir que no tindrem aigua calenta fins dijous o divendres. Bien.
  • Al curro la jefa m'ha pillat per banda i m'ha donat "bones" notícies. Recordeu els 3 problemes que tenia fa uns dies? Doncs bé, resulta que la pava que abans treballava al meu lloc està fent certa "competència deslleial" i ens ha arribat informació que s'ha menjat ella soleta un pastís que hauria d'haver estat nostre. Això posa en risc la pasta que, a futur, havia d'entrar i la jefa m'ha mig insinuat que potser no hi ha calés per cobrir el lloc de treball de la meva companya. M'ha arribat a dir que li allargarien el contracte 3 mesos i que després ja es veuria... Jo li he dit que això no era possible. Que com a mínim ella hi ha de ser mentre jo estigui de baixa per maternitat. Que el meu departament no es pot quedar sol. Però clar, això no soluciona res... Joder. Joder. I joder. Quina merda. En serio. Això em té bastant preocupada, la veritat. I lo més fotut és que no tinc massa clar què hi puc fer... Perquè tot és per culpa d'una situació que he "heredat" i que no tinc massa eines per controlar o posar-hi remei. Merda.
En fi... Esperem que la setmana millori...

14 d’octubre 2008

TENIM UNA CAMPIONA!!!!!!!!!!




Ecografia del 3er trimestre: la nena ja fa 2'180kg. Toma yaaaaaaaaaaaaaaa! Observacions?



  • Això és culpa del Mico, que és molt més gros que jo. Jo sóc petiteta i bonica. Ell és un tros de tiu. És evident que la nena està sortint a ell.

  • A partir d'ara s'ha d'engreixar 200gr per setmana, aproximadament. Si arribem a sortir de comptes (30 de novembre) farà més de 3,5kg. Jo no puc parir això. Insisteixo: jo no puc parir més de 3,5kg de criatura. Ja he dit que sóc petiteta...

  • Però per la cara que va posar la ginecòloga dóna la sensació de que això s'avançarà... Fem una porra?

  • Perquè, a més, és una mica caparruda, pobrissona. Tenia la mida del cap com si jo estés de 34 setmanes... Sí, el Mico i jo som tossuts tots dos... Serem una família de caparruts...

  • Però ella és una coseta bonica que no para de moure's i reacciona quan la seva mare li parla o es frega la panxa... ooooooooooooooooooh! Es nota que ja em comença a caure la baba????


13 d’octubre 2008

UN IDIOMA ESTRANY

Dissabte el Mico i jo ens vam carregar de voluntat i paciència i vam endinsar-nos en el meravellós món de la canastilla. Primera pregunta: per què en diem canastilla? Segons alguns diccionaris on-line, d'això n'hauriem de dir bolcada de néixer o bé canastrell... D'acord. Doncs bé, carregats de voluntat i paciència ens vam dirigir a una megabotiga de coses de bebè i vam dir-li a la dependenta que necessitàvem la canastilla. Tota. I a partir d'aquí va començar un joc tipus endevinalla que ens va deixar al·lucinats... Ejem... Algú s'ha fixat en lo estranys i ridículs que són els noms de la roba de bebè? És un idioma diferent, en serio.


Primera pregunta: qui sap què és una ranita? Les que sou mares no val... Doncs tatxan, tatxan... resulta que una ranita no és res més que unes calces.... Aquella espècie de calces que es posen sobre del bolquer.... Premio!!!!!!!!!!!!!!!!!


Següent pregunta: quina diferència hi ha entre unes polaines i uns pantalons? Cap!!!! És el mateix!!!! Clar que, per quan te n'adones, ja has posat cara de poker i la dependenta porta mitja hora tractant-te d'ignorant...


Més coses: què és un pelele? Per a què serveix? Quan es posa???? Qui endevini aquesta té premi... Doncs bé, un pelele és un mono, rollo pijama, d'aquests de "vellut" que, segons la senyora de la botiga, és per portar dintre de casa, per sobre del body... Perquè per portar per fora ja hi ha el jersei o conjunt de perlé. Àpala, campiona qui endevini què és el perlé....
Quarta pregunta: a que no sabeu què és un arrullo? Doncs resulta que és una espècie de tovallola per embolicar la pobra criatura ben embolicada... D'allò que ho veus per la tele i penses que es deu agobiar de no poder treure els braços...


I per últim, lo més cutre de tot... Ejem... És que em fa vergonya i tot... Algú sap què és un jesusito?... Jo no sé ni com explicar-vos-ho... És això de la foto:



En definitiva... Va ser un xoc. I jo vaig arribar a una conclusió: estem culturalment agilipollats. En serio. No només perquè tot és rosa o blau cel... Sinó perquè no pot ser que ens posem tan quecos i cursis i cutres quan parlem de roba de criatura. Sí, els bebès són tendres. Sí, necessiten roba una mica diferent de la d'una persona gran. Però d'aquí a utilitzar noms tan ridículs????? És necessari posar cara de babau i dir aquestes tonteries? Gent, jo opto per lo de sempre: camiseta, pantalons, tovallola, calces, mono, jersei de llana, jersei de cotó.... I lo del jesusito...ejem... directament a extingir.


Per últim, un breu apunt: aquí no ha arribat la normalització lingüística, oi? Recordeu aquells posters tan xulos que teníem a l'escola amb els noms dels vegetals, la carn, etc., en català? Doncs potser hauríem de començar a pensar en fer-ne un amb els noms de roba de criatura... I directament enganxar-los a totes les botigues, consultes ginecològiques, hospitals...


05 d’octubre 2008

FINDE A MADRID

L'Ave és la booooooooooooooooombaaaaaaaaaaa! En serio. Una mica car i, per tant, elitista: un mitjà de transport que no tothom es pot permetre. Però a part d'això: xulo, xulo! És molt còmode i, en comptes de preocupar-te per la carretera i la conducció, pots anar llegint tranquil·lament, dormint, mirant el paisatge, al·lucinant quan posa que vas a més de 300 km/hora, etc. És molt més agradable que l'avió, en serio. Molt més còmode.

I Madrid continua essent una ciutat amb molta vida... Bonica i interessant. Sobretot hem estat pel centre: Sol, Plaza Mayor, el Retiro, la Gran Via, Huertas, Opera, el palau Reial, el Rastro... I, Anna, hem passat per La Latina avui al migdia. No hem fet cap vermut perquè estava a petar però hi havia un ambientazoooooooooooooo.

El concert d'ahir va estar prou bé però em van agradar més els The Australian Pink Floyd Show que vam anar a veure el febrer passat. Pink Tones estan bé però es van centrar molt en l'etapa més psicodèlica de Pink Floyd. I, per tant, van cantar poques de les cançons que més m'agraden. Va ser molt "instrumental", van cantar molt poc...

I res, una de les alegries més xules que m'he emportat del cap de setmana ha estat que... tatxán, tatxan... resulta que tots els tests de glucosa que m'he estat fent per la diabetis gestacional, han donat bons resultats!!!!!!!!!!!!!!! És que, de moment, m'he fet 3 tests i n'hi havia un que, en teoria, havia sortit malament. És a dir, amb el sucre per sobre dels límits. Però resulta que la tia de la farmàcia on me'l vaig fer es va equivocar... Va pensar-se que jo estava endejú i, en realitat, jo ja havia esmorzat i, per tant, el valor que va sortir era correcte. I ens n'hem adonat avui quan a la farmàcia de Madrid m'han dit que el valor d'avui estava bé... hem comparat i... premio! Sabeu què vol dir això? Que, sí, que només eliminant els dolços i vigilant amb la dieta, ja faig!!!! Que fijo que no caldrà medicar-me... Oleeeeeeeeeeeeeeeeeeeee!

Bueno... i us deixo amb una sorpresa... Què us sembla la meva panxa de 32 setmanes????


01 d’octubre 2008

TRIFULQUES AL CURRO


Ja sé que fa un munt de temps que no parlo de feina... Entre que l'embaràs és el tema estrella de la temporada i que al nou curro hi estic molt a gust, i això sempre dóna per menys posts que quan hi ha problemes... Doncs això, que feia un munt que no tenia necessitat de parlar-ne. Fins més o menys avui.


Que quines trifulques hi ha? Res massa greu però que sí que em neguiteja una mica perquè em costa saber com enfocar-ho i què fer-hi al respecte. Són tres coses:


1) La noia que treballa amb mi (de la que en teoria sóc "jefa" tot i que m'agrada poc mirar-m'ho així). És una noia molt competent i proactiva però que tècnicament, en termes de continguts, té molt per aprendre. Fins aquí ok, no? Problema: potser és massa proactiva. A vegades tinc la sensació de que es posa on no la demanen, fa coses sense consultar-me i tira pel dret en coses en les que s'hauria d'anar amb més compte. Així dit sona molt bèstia i potser no ho és tant. Tot plegat és més súbtil però no per això em fa gràcia tenint en compte que jo desapareixeré durant 4 mesos i ella no té els criteris tècnics com per tirar pel dret en segons quins temes... Com ho redreço? Aish...


2) La meva amiga que també treballa a la mateixa entitat. Treballem en àrees diferents i cadascú porta els seus temes. Amb nivells de responsabilitat similars. Fins aquí sembla, doncs, que tot hauria d'anar com una seda, oi? Problema: avui m'ha pillat per banda una de les "vaques sagrades" i m'ha preguntat directament que què em sembla el treball que està fent la meva amiga... Uffffffffffff! ?????!!!!!! Situació xunga, xunguíssima... Jo intentant no dir res, no mullar-me, reorientar la conversa, etc. I la vaca sagrada dient-me que creu que la meva amiga s'ofega en un got d'aigua i que no està "complint" amb les responsabilitats que li toquen pel càrrec que ocupa... Ai senyor! Ho he passat fatal i me n'he sortit com he pogut. Amb tot, i si us he de dir la veritat, això ha coincidit amb que, pel meu costat, jo també fa dies que vull parlar amb la meva amiga perquè té alguns comportaments amb la noia que treballa amb mi que no crec que afavoreixin lo de posar solució a la trifulca número 1. No és res greu però tot plegat m'estressa.


3) La noia que abans treballava a l'entitat. Una tia llesta, llesta. Una crack en lo seu. Una antiga "vaca sagrada" que manté alguns lligams de feina amb l'entitat i influència i carisma entre la majoria de persones que curren aquí. Problema? La tia ha decidit començar a trepitjar el terreny de l'entitat en coses que m'afecten directament a mi. És com fer una espècie de competència deslleial i jo estic a la primera línia de foc. No es tracta d'enfrontar-m'hi perquè no és aquesta la manera. Però sí d'aprendre a torejar-la i veure-la venir. És a dir, mà esquerre. I tampoc sé massa com enfocar-ho, eh?


Aish.... Tot plegat m'ha tingut una mica estressada aquesta última setmana. I per culpa d'això he dormit poc i vaig cansada perquè dilluns i dimarts han estat bastant llargs i intensius... Sort que avui només curro fins el migdia i després, a la tarda, tinc ioga... Que m'anirà bé per relaxar-me. De totes maneres, si algú té alguna idea, serà molt i molt i molt benvinguda....

29 de setembre 2008

MADRIZZZZZZZZZZZZZZZ

Dimecres passat va ser el cumple del Mico:



31!!!!!!!!!!!!!!!!!



I per celebrar-ho aquest finde anem a Madrid (o Madrizzzzzzzz, depèn de qui ho pronuncïi...). Resulta que el Mico és d'aquells espanyols (li agradi o no, el DNI diu que ho és) que només hi ha estat per feina. És a dir, de passada. No en coneix massa cosa, doncs.

L'excusa per aquest cap de setmana és anar a veure un concert de Pink Tones, una tribute band de Pink Floyd. El Mico és un fan de Pink Floyd però, com que ho té cru per veure'ls en directe algun dia, es tracta de buscar "succedanis"...

I, com que jo ja no puc anar amb avió, anem en AVE...!!!!!!!!! Que a mi em fa molta gràcia lo d'anar-hi per primera vegada... Total, que el planning és fantàstic: arribem dissabte al migdia a la Capitá der Reino, anem a l'hotel a deixar els trastos, dinem i fem un voleio pel centre, anem al concert, sopem... i l'endemà tenim tot el diumenge per fer algun vol, jalar a la Plaza Mayor, anar al Rastro... etc. Tornem diumenge al vespre però no molt tard. És a dir, lo just per passar un cap de setmana de relax porahí sense estressar-nos. Que bé, eh? En tinc unes ganes!!!!!!!!!!!!!!!

Lo millor de fer aquest tipus de regals és que així jo també els puc disfrutar...jejeje! MOLTES FELICITATS MICO GUAPO!!!!!!

24 de setembre 2008

ESTIMO EL MEU ENDOCRÍ


Sip. I mira que era lleig, eh? Però l'home, tan bon punt va veure els resultats de l'analítica, va dir: "aquests ginecòlegs són uns exagerats".... !!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! Només per això es va merèixer un petó ben gros! L'altre frase del dia va ser: "si fossis filla meva ni tan sols et diria que fessis dieta". Ooooooooooooohhhh! Que maco!!!!

La veritat és que va ser una visita molt agradable, amb un metge d'aquells que t'expliquen les coses i que es molesten en fer-te sentir bé i a adaptar-se a les teves necessitats. Em va dir que l'única cosa que he de fer és eliminar els sucres, els dolços, els plàtans, el raïm i les figues (vale! no problem, odio el raïm) i vigilar de no abusar de pasta, pa, patates, arròs i cigrons. Però d'això sí que en puc menjar, només que sense passar-me. I, de la resta, puc menjar de tot. Olé!!!!!!!!!!!!!!!!!!

I lo més guay de tot: la ginecòloga em va dir que segurament m'hauria de punxar 6 vegades al dia als dits per controlar el nivell de sucre.... Us imagineu com hauria de tenir els dits??? L'endocrí em va dir que ni de broma. Que m'anés a punxar 2 vegades per setmana a una farmàcia i que li porti els resultats. I que d'aquí a 2 setmanes m'enviarà a fer una altra analítica. Això sí que sona raonable, eh?

En definitiva, si necessiteu un endocrí per la zona de Barcelona, pregunteu-me les seves dades. És majo de collons!!!

22 de setembre 2008

ORDRE I DESORDRE

Ahir vam estar tot el matí posant ordre al menjador de casa: canviant l'organització de les estanteries, posant una porta nova a l'armari per aprofitar-ne més l'espai, organitzant CD i DVD, llençant merda... etc. I.... pffffffffffffffffff. Conclusió: ordenar és un rollo. És molt pesat. Fa molt de pal. Però quan acabes, et quedes amb una sensació de "que guay", "m'encanta com ha quedat"... ooooooooooooooh! És xulo. Si tenim en compte que fa més de 4 anys que vivim al pis i que és la primera reorganització en serio que fem del menjador... suposo que ja tocava, oi? Doncs sí.


I per preparar l'operació "ordenem el menjador", dissabte vam anar a Ikea. Feia un munt de temps que no hi anava i m'agrada però, a la vegada, em fa una mica de ràbia. M'explico: sempre ho tenen tot super-xulo. Super-encaixat. No sé com explicar-ho.... Vull dir que a l'exposició d'habitacions, cuines, menjadors, etc., ho tenen tot fantàstic. Molt bonic. Amb tots els racons aprofitats amb gust. Amb un munt de solucions mones i útils (mireu la foto...) I després a casa fas el que pots... I no et queda ni la meitat de xaxi... Aish... M'encantaria saber-ne més. O bé, comptar amb un dissenyador de butxaca que em fes la feina al meu gust... ooooh! Estaria bé, això, eh? jejeje!



De fet, qui més hi va guanyar amb la nostra excursió a Ikea va ser la Saigon: li vam comprar un puf perquè es pugui asseure comodament mentre mira per la finestra.... És que no et pot queixar, eh?

17 de setembre 2008

RANKING NO CIENTÍFIC




Amb gairebé 7 mesos d'embaràs a les espatlles i fent panxa ja des del 3er, he pogut fer un estudi, poc científic però experimentat en pròpia pell, sobre el perfil-tipus de persona que cedeix el seient a una embarassada al metro de Barcelona. I he fet un ranking que va de les persones més cíviques/educades/considerades a les que menys. Aquí va:



  • Les que s'emporten el premi al civisme, l'educació i la consideració són les dones d'entre 30 i 50 anys (aprox.). Suposo que, per edat, són les que tenen l'experiència de la maternitat més recent i que, per tant, quan veuen una embarassada saben que encara que no faci cara d'estar a punt de caure rodona, agraeix molt que li cedeixin el seient.

  • Les segones en el ranking són les noies de fins a 30 anys i les dones de a partir de 50 (aprox.). Suposo que per les primeres una embarassada està una mica guillada per haver-se ficat en aquest embolic. I no tenen ni idea de lo cansat que pot arribar a ser un trajecte en metro. Per les més grans, la maternitat ja queda lluny i elles mateixes deuen tenir els seus propis "achaques". Amb lo que la solidaritat no és la primera de les seves prioritats... De totes maneres, les dones d’aquests dos grups també s’aixequen i et pregunten si vols seure. I si és una senyora gaire gran li dius que no cal, que moltes gràcies, que ja estàs bé.

  • En tercer lloc venen els homes d'origen català o espanyol d'entre 35 i 50 anys (aprox.). Aquests deuen tenir parelles que han estat o estan embarassades i, tot i que no ho han viscut en pròpia pell, han vist de prop el que vol dir portar no-sé-quants-quilos de criatura a la panxa. Els costa aixecar-se però si et tenen just al davant, fan el pas de dir-te que seguis al seu lloc.

  • El premi als menys cívics/educats/considerats són els guiris, els nois joves, els homes majors de 50 anys i els homes d’origen immigrant. Per aquests grups una embarassada no existeix. Els guiris directament s’agafen el metro com un lloc de descans i aire condicionat entre visita i visita. S’espatxurren als seients i es dediquen a ventar-se i no veuen res més que no sigui “a quina parada hem de baixar?”. Els nois joves miren a una embarassada com un alien. Crec que fins i tot els costa registrar l’existència d’una panxa allà mig. Jo diria que els homes majors de 45/50 anys segueixen la lògica de les seves “coetànies”. És a dir, van del pal de “jo ja tinc els meus propis mals...”. I pels homes d’origen immigrant, siguin de l’edat que siguin, una embarassada no existeix. En serio. Són com els nois joves, que ni et miren, ni s’adonen de res, ni es creuen en el deure de cedir el seu seient... Rollo “a mi plin”.


En fi... si us he de ser sincera em fa una mica de ràbia aquest ranking. Vull dir que ja m’agradaria a mi que no hi hagués tanta diferència entre el comportament d’homes i dones. És com si, altra vegada, qui cuida de les dones només som les pròpies dones. Certa eterna solidaritat intra-gènere.



D’altra banda, també em fa bastanta ràbia haver de ser tan òbvia amb el tema dels homes d’origen immigrant. Ja voldria jo no haver hagut de fer aquesta diferència, i cenyir-me només a grups d’edat. Però us juro que hi és, passen amb un olimpisme... No sé... potser és que només em trobo amb immigrants d’orígens concrets i específics on l’embaràs i la maternitat és exclusivament cosa de dones i déu-mos-en-guard de reconèixer la situació públicament. No sé...


En definitiva, com ja he dit unes quantes vegades: el metro de Barcelona en hora punta és una selva.

15 de setembre 2008

BUIT ESPAI - TEMPS

D'això.... ja ha passat el pont? Nooooooooooooooo! No pot ser... On ha anat? Ja està? No eren 4 dies? Ah... que JA HAN ESTAT 4 dies???

De veritat, tinc una sensació de buit espai - temps... I, a més, també tinc una sensació enorme de que "ara sí que s'ha acabat l'estiu".... Sip. Perquè vaig tornar a currar el dia 1 però era del pal "bueno - aquesta - setmana - a poc a poc - per - tornar - a - agafar - el - ritmillo - però - total - la - setmana - que - ve - només - seran - 3 - dies". I ara és en plan: ces't fini. Excepte pel dimecres 24 que els xaves tenim festa, l'horitzó és d'un continu que fa por. Ni un pont. Ni una setmana curta d'aquí a... parir????!!!!! Aiisssssssssssh!

Bueno. Ànimus. Si no m'ho dic jo mateixa...

PD. M'acaben de dir que tinc diabetis gestacional. Festival. Quina merda de dia, en serio.

11 de setembre 2008

JA HO SÉ... JA HO SÉ...

Tinc el blog molt abandonat, eh? Que consti que cada dia penso en coses que m'agradaria explicar però, com que no ho puc fer en aquell moment, després se m'obliden i... Novetats? Unes quantes, a veure si aquests dies de pont vaig posant això al dia. De moment, explicar-vos que ahir vaig fer la primera classe de ioga per embarassades i va ser molt i molt xulo.



No sabia si m'agradaria o què, perquè jo no n'havia fet mai de ioga. Però em va passar l'estona volant i va ser molt agradable i relaxant... No sé.. vaig arribar allí a tota pastilla perquè arribava tard i, en canvi, vaig sortir en plan ooooooooooooooommmmmmmmmmmmm. Els exercicis i les respiracions no eren difícils de fer i tot estava molt enfocat a l'embaràs i al part. Així, i de cares a l'embaràs, els exercicis eren per a transmetre-li energia positiva i bon rollo a la criatura. Algo similar a "focalitzar la il·lusió al ventre". I de cares al part, es tractava d'aprendre a controlar tots els músculs de la zona pèlvica. En fi... va estar molt bé.

Per últim, el centre és molt "seriós" i de tant en tant també vindrà una llevadora a fer-nos com una mica de classe pre - part. Aquests dies també haurà de venir el Mico. A veure quina cara hi posa...jejeje! I, per últim, un dia farem una sessió només nosaltres dos, amb la llevadora i la profe de ioga. Serà com una espècie de "simulacre del part"... a veure què tal!!!

No sé... entre això i les classes pre - part em passaré el trimestre centrada en el tema...

26 d’agost 2008

ÚLTIMS DIES DE VACANCES....

Sí... snif, snif... Valeeeeeeeeeeeeee, ja ho sé: n'he tingut un munt. Sobretot tenint en compte que vaig començar al nou curro a finals de març... És igual, fins dilluns que ve no començo altra vegada, i d'aquí a unes hores me'n vaig a El Poble uns quants dies a fer totes aquelles coses que fa temps que tinc moltes ganes de fer: estar amb la família i dedicar-los-hi temps, quedar amb tranquil·litat amb les amigues de tota la vida, anar de compres per Girona, a la platja, llegir a la terrassa de casa...mmmmm... Olé!!!!

Mentrestant, el que també hauré de fer serà vigilar amb el pes. Sip. A l'última visita la ginecòloga em va dir: "Gatxan, t'has de cuidar. Que d'ara endavant t'has d'engreixar molt i no vull que, en total, t'engreixis tant". Vale. Oído cocina. A vigilar amb el pes. Que consti, però, que jo crec que 5,5 kg en 6 mesos d'embaràs no és anar del tot malament, eh????

Núria: el viatge a Noruega ens va sentar molt bé. Tant a la nena com a mi. Jo em vaig trobar molt bé. Algunes vegades em cansava una mica però bueno, res que no es pogués solucionar reduint el ritme... Ella ha crescut bastant (i la meva panxa també!). De fet, està guapíssima...jejeje! Bé, a les ecografies encara té cara d'alien pobreta. Però jo dic que està guapíssima perquè no para de moure's i cada vegada es nota més. Ara sí que, sense dubtes i amb claredat, si algú posa una mà damunt la panxa, i té paciència, nota el moviment. A més, fa moviments molt diferents. A vegades són com cops més o menys rítmics. A vegades són el resultat de que ella es mogui per dintre la panxa, etc. És molt xulo.

Però encara no té nom. Continuem sense acabar de decidir-nos i dir: "va. fet. es dirà així!". En tenim un o dos que són els que ens agraden més però, com que no tenim data límit... Bé, sí. Quan neixi. Aleshores ens haurem d'acabar de decidir. A veure quina cara té ella i si fa cara d'un nom o d'un altre...

I ara ja ens hem ficat de cap amb el tema "aixovar". Aish.... Sort que ens donen alguns dels trastos bàsics. Això ens evitarà gastar-nos una pasta. I, a més, una amiga m'ha donat 4 caixes de roba dels seus fills... Toma ya!!!! De totes maneres, ahir vam anar a una botiga de coses de bebé del barri a fer una visita exploratòria i... déu n'hi do, eh? Encara no sabem què són la meitat de les coses que es consideren "bàsiques". En fi... sort que tenim temps!!!

A vegades penso que portem el tema amb una patxorra....

24 d’agost 2008

DE TOURNÉ PER NORUEGA: EL SUD.

Després d'una setmana donant voltes pel Nord, vam agafar un vol intern Evennes - Oslo i vam inaugurar la setmana del Sud, una zona molt menys agreste i de paisatges més "amables". Primera parada? Hovringen, a la zona del parc natural de Rondane, prop de Lillehammer (recordeu els jocs olímpics d'hivern que hi va haver després dels de Barcelona?...). Va ser curiós perquè m'esperava un paisatge a l'estil d'Aigüestortes i resulta que tot era molt rodó. Vull dir que les muntanyes eren molt arrodonides, molt erosionades per la neu, i no semblava que estiguéssim a no-sé-quants metres d'alçada... Bé, i també va resultar molt divertit l'allotjament que havíem reservat: una cabana a l'estil de les antigues cabanes noruegues de muntanya. El summum de lo rústic. El Mico es va passar el vespre dient-me "Mary Jane porta'm el rifle"... juas,juas,juas! En definitiva, imagineu-vos una cabana feta de troncs, amb llar de foc i espelmes, mobles antics (inclosos els llits!), cortines de floretes i.... lo más de lo más: herba el teulat! Mireu les fotos:

L'endemà vam arribar fins a Trondheim. La primera ciutat amb cara i ulls que vam veure ja que, al tenir una universitat molt important, hi ha molt de moviment i els carrers estan transitats, plens de gent jove, veus juerguecilla, etc. A més, és una ciutat prou bonica: una catedral, un centre peatonal, un riu amb un pont xulo, cases pintades una mica a l'estil de Girona, etc.


Següent parada: Andalsnes. A mig camí per poder arribar-nos fins a Alesund. Una altra ciutat bonica, que sembla que estiguis a algun país de l'Europa de l'Est perquè els edificis són de pedra amb decoració noucentista. Llàstima que ens va ploure pràcticament tot el dia....



I després, plat fort: Trollstigen i Geirangerfiord. Trollstigen és una carretera que està tallada la meitat de l'any perquè és el somni eròtic dels fabricants de biodramina. Mireu, mireu:




Resulta que la van fer als anys 20, a cop de martell i pic i pala. És a dir, moltes vegades excavada directament a la roca. Amb 11 curves de 180 graus i molta, molta, molta pendent. Però el paisatge és impressionant.

I després, el fiord de Geiranger. Un dels fiords "estrella". I bé... xulo... però... "me l'imaginava més gran", més espectacular, la veritat... El fiord en sí està bé. Punto. El que sí que crida més l'atenció són les granges que es veuen: penjades de les parets verticals de muntanya que surten del fiord. Ara estan totes deshabitades però fins a meitat de segle hi havia gent que hi vivia i criava vaques i bèsties vàries... Imagineu-vos que havien de lligar a la mainada amb cordes perquè no els caiessin barranc avall....?????!!!!....





La següent parada va ser el Sognefjord, el fiord dels somnis... oooooooooooooooh! I bé, a mi em va semblar que aquest era bastant més xulo, la veritat. A més, per arribar-hi passes per un dels glaciars més grans i antics d'Europa, el Jostedalsbreen. Un paisatge increible.



D'aquí vam passar a Bergen, la segona ciutat de Noruega. I ens va agradar molt. També amb ambientillo i bonica. L'anècdota curiosa aquí va ser que les parades del mercat del peix estaven plenes d'espanyols i catalans venent peix al piló de turistes espanyols i catalans que hi havia.... Ejem.... ????!!!!!... Sí, lo de trobar-se un munt de compatriotes per aquests móns de déu en plè mes d'agost és habitual. Però lo de trobar-se "paradistes".... Per un moment ens vam imaginar que deu ser com un Erasmus que fan els peixaters de la Boqueria a l'estiu.... En fi...




I ja, tips d'anar amunt i avall.... última parada: Oslo! Definitivament les ciutats del Sud són molt més boniques que les del Nord. A Oslo amb un dia i mig en vam tenir prou però això no vol dir que no sigui una ciutat xula i interessant. Una de les coses que ens van agradar més van ser les estàtues del Parc Vigeland.



Ara bé, el més divertit: l'última nit, a les 4 de la matinada, va sonar l'alarma d'incendis de l'hotel.... Festival!!!! És una anècdota que es mereixeria tot un post per ella sola, però us en faré un resum simplificat:
  • Minut 0: ens despertem amb l'alarma.
  • Minuts 1-4: completament sobats ens preguntem l'un a l'altra què deu haver estat això. El Mico es pensa que és una wake-up call (una trucada despertador), jo li dic que allò ha sonat per l'altaveu i que deu ser l'alarma d'incendis. El Mico treu el cap per la porta de l'habitació i no veu ningú pels passadissos, mira per la finestra i no veu fum ni res, decideix passar de tot i tornar-se'n a dormir. Jo aprofito per anar al lavabo. Quan en surto, miro per la finestra i veig un cotxe de bombers que arriba i aparca davant l'hotel.
  • Minut 5-9: Li dic al Mico que sembla que això va en serio i que potser que s'aixequi... El Mico torna a treure el cap per la porta i veu que hi ha més gent que també treu el cap per la porta. Jo intento trucar a recepció per preguntar si això va en serio... Sense èxit. A recepció no contesten. Decidim vestir-nos. Ens vestim. Ens assegurem que agafem bolso, passaports, claus...
  • Minut 10: Moment de pànic perquè no podem obrir la porta de l'habitació. ??????. Fins que ens adonem que hem de passar el pestell. El que fa la histèria...
  • Minut 11: Sortim el passadís. No hi ha ni Cristo...????!!!!.... Arribem a l'escala d'emergència. I pugen un munt d'alemanys, noruecs, etc., que van en pijama i direcció contrària. Els mirem. Ens miren. Cara de poker. Fins que una parella de nòrdics ens diu que "False Alarm". Els mirem amb més cara de poker i no registrem el que volíen dir fins que no tornen a dir "Wrong Alarm". Llavors ho pillem: falsa alarma! Sort, perquè amb el que hem trigat a reaccionar ja podríem ser catalanets fets a l'ast!
I només perquè quedi per la posteritat: l'hotel estava al complert i hi havia un munt de catalans i espanyols. Doncs els únics que vam veure a l'escala d'incendis, que havien fet tot el que s'ha de fer en cas d'alarma, eren nòrdics. Els compatriotes s'haguessin rostit tots. És ben bé que som cultures diferents!

21 d’agost 2008

DE TOURNÉ PER NORUEGA: El NORD.


Buenasssssssssssssssssssssssss! Doncs Noruega és un país molt bonic, la veritat. Però bonic, bonic, eh? D'allò que al final ja no fas fotos perquè té tans paisatges espectaculars i bucòlics que ja no pots més. Empatxats? no. Definitivament no. Però sí una mica immunitzats amb tanta natura increïble. Ja us ho dic, al final anàvem de sobrats i tot... juas, juas! Rollo "oh! mira! un altre fiord"...


La primera setmana vam fer el nord. És a dir, tota la zona més amunt del Cercle Polar Àrtic. I espectacular, tu. Vam fer un vol intern Oslo - Alta. A Alta hi ha un museu a l'aire lliure de "grafitis" pre-històrics de més de 6.000 anys d'antiguitat. Dic "grafitis" perquè en realitat són gravats a la roca que no els veuries si no fos perquè els han pintat de vermell. Per exemple:

Això són renos i un caçador. Xulo eh?

A Alta també vam tenir ocasió de començar a gaudir o patir, com vulgeu dir-ne, d'un dia que no s'acaba mai. És a dir, tot i que per 4 dies no vam arribar a temps de veure el sol de mitjanit, això no vol dir que es fes fosc. Noooooooooooooooooooo. Vam estar 1 setmana amb llum diurna constant. El sol es ponia, tot es quedava clar, i tornava a sortir al cap d'unes hores. Poques hores. Imagineu-vos com teníem el metabolisme d'accelerat...juas,juas!

Després d'Alta, Nordkapp: el punt més al Nord de tot Europa. Des d'allà, només hi ha mar i el Pol Nord. Res més. Bé, sí, unes illes inhòspites i plenes d'ossos polars on hi viuen 4 noruecs xalats. Però, en termes de civilització, Noordkaap és la punta d'Europa. Va estar bé arribar-s'hi tot i que dir que és un racó de món és dir poc. Per arribar-hi s'han de fer més de 150 km de carretera deshabitada, passar per un túnel que va per sota el mar i pel que et cobren un peatge de 25€ (el Cadí és broma comparat amb això), arribar a una ciutat desangelada, fer uns 20 km més, i pagar una entrada (en serio) de 25€ per persona. Ja ho sé, se n'han de tenir ganes. Però lo bo de tot plegat va ser el paisatge, pràcticament llunar, tundra, tundra i tundra, i veure renos i/o alces (tampoc és que tinguéssim gaire clar com diferenciar-los...).



De Nordkapp a la ciutat de Tromso. D'una tirada. Vam arribar esgotats perquè l'única cosa que té de dolent Noruega (a part dels preus) són les carreteres. En serio. Tenen unes putes carreteretes de merda i la velocitat màxima permesa són 90km per hora. Imagineu-vos que, de fet, la mitja de km/hora que fas es situa al voltant dels 70. Amb tot, si aconsegueixes no adormir-te, el paisatge val molt i molt la pena.









Tromso és una ciutat que, per ser de la zona Nord, està prou bé. Heu de tenir en compte que tota aquesta zona de Noruega va ser completament arrassada durant la Segona Guerra Mundial pel alemanys en retirada. I podríem dir que les ciutats no van ser reconstruides tenint en compte, precisament, l'estètica. Són bastant lletjotes i cutres. Però Tromso té vidilla i un centre peatonal passable.

I de Tromso vam passar a les Illes Lofoten. Xules. Molt xules. El més destacable: vam anar a parar a un Festival Viking. Com aquí amb un Castelló d'Empúries medieval i tothom es disfressa i es munta un mercadillo? Doncs en viking. La veritat és que ens ho vam passar molt bé perquè ens vam posar prou en el "meollo" i vam acabar remant en una reproducció d'un vaixell viking. Nosaltres i un fotimé de turistes (i no tant turistes) més. De fet, més aviat semblàvem una patera vikinga. Sobretot quan ens vam adonar de que lo de remar no servia de res i que si ens movíem era perquè hi havia un pavo amb una barca de motor empenyent-nos. En fi...













I demà us explico el Sud, eh?