TARDA DE RELAX

Aquí estem: a casa, apalancats, el Mico, la Saigon i jo. El Mico està posant tota la seva discografia de Pink Floyd i jo em dedico a fer coses per internet sense un rumb gaire definit: ara miro els mails, ara en contesto algun, ara miro els blogs, ara llegeixo el diari online... I la Saigon està dormint. S'ha enrollat al mig de tots dos i àpala, a clapar. És a dir, estem de relax. Que bé, eh? Com veieu, doncs, tot continua igual i sense novetats, la nena no es decideix a nèixer.

L'altre dia vaig tenir visita a la ginecòloga i em va fer un tacte. Em va dir que encara estava bastant verda que, en l'argot dels iniciats, vol dir que no tinc cap de les feines prèvies fetes: ni coll de l'úter borrat, ni mínimament dilatada, ni res, de res... Sincerament em vaig quedar una mica xof. Tanta contracció de Braxton Hicks per res????!!!! I la ginecòloga, quan va veure la cara de decepció que se'm posava, em va dir que hi posés paciència. Que un embaràs normal pot durar fins a les 42 setmanes i que, per tant, això encara podia anar per llarg. Total, que he decidit aplicar-me la recepta i aquí estic, en un estat oooooooooommmmmmmmmm. Intentant prendre-m'ho amb filosofia. Ja sortirà quan vulgui. Sincerament, sempre havia pensat que, amb lo petita que sóc, jo no arribaria a finalitzar l'embaràs. Que el meu cos diria que nanai. Doncs no. Sembla ser que la meva mida no importa, que el meu cos és perfectament capaç de dur un embaràs fins al final. Doncs, saps què? Que alegria! Què més vull?

Mentre, estic fent un experiment. Vaig llegir en un llibre d'aquests de "bebés feliços" que està demostrat que una criatura reconeix cançons que havia sentit des de dins de l'úter. I que quan les senten es tranquil·litzen. Total, que em dedico a posar-li, cada dia, la cançó de la Gianna Nannini, Meravigliosa Creatura. Jo la trobo molt xula i, després, veurem què passa quan hagi nascut... A veure si funciona.




Per acabar, us poso la lletra traduïda d'una cançó que no és cap meravella però que diu coses que ja li dic i li diré a la meva filla. Perquè crec que la vida, afrontada d'aquesta manera, es viu amb molta més plenitud. La cançó és I hope you dance, de la Lee Ann Womack. No és cap meravella de cançó però el que diu, per mi, té molt sentit.

Espero que no perdis mai el sentit de la curiositat
que puguis omplir-te
però mantinguis sempre una mica de gana.
Mai donis un sol respir per garantit
i que l'amor no et deixi amb les mans buides.
Espero que sempre et sentis petita
quan estiguis dreta davant del mar.
Espero que quan una porta es tanqui, se n'obri una altra.
Promete'm que sempre li donaràs a la fe l'opció de lluitar.

I quan hagis de triar entre seure o sortir a ballar,
espero que ballis.

Espero que mai tinguis por de les muntanyes que estan lluny,
que mai t'inclinis pel camí més fàcil,
viure pot voler dir córrer riscos,
per val la pena fer-ho.
Estimar pot convertir-se en un error,
però val la pena cometre'l.
No deixis que ningú t'amargui.
I quan estiguis a punt de rendir-te,
reconsidera,
i dóna-li al cel,
més que una simple mirada.

I quan hagis de triar entre seure o sortir a ballar,
espero que ballis.

El temps sempre està en moviment.
Portant-nos amb ell.
Digues-me qui vol mirar enrera i preguntar-se
on han anat a parar tots aquells anys?

Espero que sempre et sentis petita
quan estiguis dreta davant del mar.
Espero que quan una porta es tanqui, se n'obri una altra.
Promete'm que sempre li donaràs a la fe l'opció de lluitar.

Espero que ballis.