UN LLOC AL MÓN

Fa moooooooooooolt de temps vaig fer un post on explicava que aquesta pel·lícula és una de les que més m'han agradat mai. Es diu "Un lugar en el mundo". L'heu vista? La vaig veure quan tenia uns 15 anys i em va agradar molt perquè, entre altres coses, venia a dir que tots tenim un lloc al món que és el nostre lloc. Per mi, aleshores, trobar el meu lloc al món era molt important. Vivia a El Poble però tota jo em moria de ganes d'ampliar horitzons fins allà on fos possible. A més, tenia molt clar que El Poble no era, precisament, el meu "lugar en el mundo". Calia, doncs, sortir fora, marxar, veure món, viure'l i... en definitiva, trobar el meu propi lloc.

I aquí em teniu, 17 anys més tard, vivint a Barcelona. Fins avui ha estat una experiència fantàstica: he crescut i m'he fet adulta aquí, he trobat molts bons amics i amigues, he viscut moltes aventures, he gaudit de l'anonimat i de tot el que la ciutat tenia per oferir-me, he rigut, plorat, somiat... i he trobat al Mico i he tingut una filla... De fet, crec que gaire més no puc demanar.


Però d'un temps cap aquí em trobo que torno a preguntar-me quin és el meu lloc al món... Curt i ras: on vull viure? Tinc la sensació que la meva etapa a Barcelona s'està esgotant... Necessito aire, molt d'aire, espai, tranquil·litat, perdre menys temps anant amunt i avall, més proximitat, més verd. En serio, noto que el color verd em falta. Serà que m'estic fent gran? Potser sí...


I sempre havia dit que no volia que els meus fills o les meves filles creixessin a Barcelona.... M'hauré de donar pressa a largar, doncs.


I ara ve la pregunta clau: on???? On marxo??? On me'n vaig??? On vull viure la meva "maduresa"??? Quin és el meu nou lloc en el món??? Hi ha qui diu que el lloc està on estan les persones estimades. Sí, no deixo de saber que això és cert. Però també sé que aquesta és l'única certesa.


Vaig a El Poble i no m'hi veig vivint-hi. Mira que hi tinc una casa gran i bonica, jardí, bosc, Girona a prop... Però no sé si m'hi veig vivint-hi. Ho veig mort. Em fa una mica de claustrofòbia. La gent em fa mandra. I hi ha tots els meus "traumes" passats. Allà no sóc la Gatxan que sóc ara. Sóc una altra persona, una mica la que vaig deixar enrera ara fa 14 anys, quan en vaig marxar. Realment hi vull tornar?

Una altra opció seria anar-nos-en en algun altre lloc prop de Girona. És que Girona tira mooooooooooooolt eh? M'encantaria tornar a viure-hi a prop. Lo de Girona m'enamora? Doncs aquesta sóc jo! A més, allà tenim certa "xarxa social", ens ho coneixem, ens agrada... Clar que tenint la casa de El Poble és com una tonteria acabar a un altre poble de la zona, no? Us sembla que quedaria molt raro?

I una altra zona de Catalunya? Rollo el Maresme, per exemple? A vegades anem a dinar a un dels pobles del Maresme que no és gaire turístic i conserva aquell ambient de poble... I jo penso, "home, una caseta d'aquestes amb una mica de jardí al darrera potser no estaria malament"... O el Penedès? Fa un temps hi vaig haver d'anar bastant per feina i no tenia mala pinta... Però clar, una part de mi pensa: "I a mi què se m'hi ha perdut allí?". Tant al Maresme com al Penedès com a on sigui caldria tornar a començar de cap i de nou. Com quan vaig arribar a Barcelona. I, no us enganyaré, no sé si fa mandra, por o què...

I tot això, tenint en compte que amb el Mico vam dir que intentaríem fer el canvi d'aquí a uns 5 anys... Aish... A vegades m'agafa com un neguit existencial de por: quin és el meu "lugar en el mundo"?

ZAS!!!!

Així és com passa el temps per mi: zasssssssssssssssssss!!!! Miro el blog i m'adono que no he posat res des del 7 de setembre... i ja estem gairebé a dia 30!!!!!!!!!!!!!! El que jo dic. Zas. Novetats? Alguna:

• Va ser el cumple del Mico i sabeu quin regal li vaig fer? Una nit d'hotel xulo porahí. Rollo anar a sopar fora sense haver de patir per tornar a casa aviat, dormir tota una nit sense l'intercomunicador al costat, que cap dels dos hagi d'estar "de guàrdia", despertar-nos junts (sabeu el temps que fa que no ens despertem junts???!!!), esmorzar a cos de rei amb tota la tranquil·litat del món i... arribar a casa sabent que l'Èlia està la mar de bé. De fet, el que ens ha fet el regal ha estat el meu cunyat, el Tato, que no va tenir cap problema en dir que sí, que ens faria de cangur una nit sencera. Oléeeeeeeeeeee!!!!
• A la feina les coses estan anant prou bé. Ara ja som 3 al meu departament!!!!! I sembla que, a curt termini, ens morirem de massa curro, no pas per falta. Suposo que hauria de dir que "alegria" però vaig massa de cul...
  
• Estic contenta: fa temps que el meu avi estava una mica fotut i, just aquest cap de setmana, ens ha semblat que està millorant. S'ha posat a escriure la història de la família per quan l'Èlia sigui gran! Que bonic, eh?
  
• I parlant de La Bitxa.... Fa 2 dies que s'adorm sola!!!!!!!!!!!!! Completament sola!!!!!!!! La poso al llit, li poso musiqueta i m'hi estic una estona. I al cap d'uns minuts, piro, deixant l'intercomunicador conectat. Doncs bé, triga una mica però s'acaba adormint ella soleta!!!! Oléeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeee!!!! I és que s'està fent gran... ja no només s'aixeca de peus, sinó que agafada pels puestos fa algunes passes. Vacilants, sí, però passes!!! I té un domini brutal del gateig!!! Siiiiiiiiiiiiii! Increible. Just quan ens pensàvem que ja no gatejaria, d'un dia per l'altre s'hi va començar a posar. I ara va per casa a tota llet semblant un petit buldozer... I està guapíssima!!!!!!!! Però, clar, què us he de dir, no?
• I la guarderia molt millor. La monitora és molt maja i contesta totes les preguntes que li faig. Pobreta. I l'Èlia ja riu quan la hi porto. Bien.
  
• I per "culpa" de la Van Hessa (per variar!) estic super-enganxada a una sèrie que es diu Supernatural. Però sóc una cagada, em fa un munt de por, i no puc mirar-la als vespres si estic sola a casa. Aishhh!!! Vale, ho confesso, jo sóc d'aquelles que no pot mirar la pantalla quan hi surt alguna cosa de por. El Mico encara se'n fot de mi quan em veu tapada amb el coixí... Així vaig.

I em fa un pal la tardor................ pfffffffffffffffffffffffff.

MÉS SOBRE LA GUARDERIA

Bueno.... Avui ha estat el primer dia "sencer" de l'Èlia a la guarderia. Li hem acompanyat el Mico i jo, i quan l'hem passada als braços de la seva monitora s'ha quedat mirant amb cara d'una mica alarmada, com preguntant "i preteneu deixar-me aquí???". Però no s'ha posat a plorar... I després, a mig matí hi he trucat i m'han dit que havia dormit una mica i que en aquells moments estava jugant la mar de tranquil·la. Bien.

Del que explicava l'altre dia sobre el procés d'adaptació... Doncs la veritat és que la conclusió seria: adaptació de qui? Perquè està clar que a la mainada els "adapten" pel boc gros. Suposo que quan hagi de tornar a buscar guarderia aquesta serà una de les coses que preguntaré... El com ho fan.

I jo em pregunto: per què lo de deixar-los a la guarderia ha de suposar, necessàriament, un trauma???? Aquest matí una noia del curro també ha arribat amb un mal cos... I la sensació és de que et donen pel sac en funció d'un sistema o d'uns criteris que, a mi, ningú m'ha demostrat que efectivament són els millors. O és que sóc l'única que es pregunta si les coses així estan ben fetes?

En fi... Sort que sí que és veritat que la monitora de l'Èlia és molt maja i que, de moment, sembla que ella no n'està pas gaire de traumatitzada...jejeje!

ADAPTACIÓ????

Ahir va ser el primer dia de l'Èlia a la guarderia i aquesta setmana estem fent el que n'anomenen "adaptació". Ho poso entre cometes perquè abans d'avui, jo pensava que "adaptació" volia dir fer que la mainada s'acostumi a la guarderia i que hi vagin contents i que no suposi cap trauma això de canviar d'ambient. Però avui ja no ho tinc tant clar... Us explico.

El primer dia del procés "d'adaptació" consistia en anar 1 hora a la guarderia i estar-nos allà mentre la tutora-monitora ens explicava una mica el funcionament de tot plegat. I va anar molt bé. L'Èlia va estar tranquil·la, va voler anar en braços de la seva monitora, va "jugar" amb els altres nens, etc.

I avui era el segon dia que ja consistia en deixar a la nena 2 hores a la guarderia tota sola. Jo anava molt tranquil·la perquè, pel que jo havia entès el dia anterior, suposava que deixaria a l'Èlia asseguda a la seva classe amb els altres nens, li comentaria un parell de coses a la monitora, i me n'aniria sense que la bitxa s'adonés de que la deixava sola. Estava encantada de la vida pensant que tindria 2 horetes per mi i podria anar a fer un cafè en una terrasseta tot llegint l'última novel·la de l'estiu (aquests 3 dies torno a tenir "vacances" per poder fer, precisament, el procés d'adaptació).

Doncs bé, craso error. Quan hem arribat a la guarderia a l'hora fixada l'Èlia tenia molta son i estava una mica inquieta. Deixo el cotxet al portal, pujo les escales i em trobo que, just a la porta d'entrada, la directora de la guarderia i una senyora que l'Èlia no havia vist mai (no la seva monitora) em treuen la nena dels braços, m'agafen la seva bossa, em diuen que fins després i se l'emporten a la seva classe...... ?????!!!!!!.... Evidentment, l'Èlia s'ha fotut a plorar desconsolada trobant-se en braços d'algú que no coneix de res, morta de son en un lloc que no coneix, etc.

I jo m'he fotut com una moto. En serio. D'això en diuen adaptació????? I una merda!!!! Mira, jo entenc que és el seu sistema i que, potser, per alguns pares/mares i per algunes criatures és el millor. Però això no és adaptació ni hòsties. D'això se'n diu fer passar per l'aro. Punto.

Sabeu què és el que més em cabreja? Doncs que jo hagués entès que això ho fessin el dilluns que ve que, segons el programa, és el primer dia de l'horari "normal". Però avui????!!!!! D'això en diuen adaptació??? Sincerament, no crec que fos necessari fer passar per això ni a la nena ni a mi. Perquè això no és manera de conduir un procés d'aclimatació gradual.... És que el que més em fot és que jo no tinc cap problema per deixar a la nena a la guarderia. Creieu-me si us dic que no sóc cap mare "sensiblona" que plora per qualsevol cosa. Però si el dia que la vaig deixar amb la cangur fa 5 mesos me'n vaig anar tant contenta!!!! Però, és que aleshores, el procés sí que va ser una adaptació de veritat que havíem anat fent de mica en mica i que va fer que l'Èlia es quedés tant contenta...

I sabeu el que també em puteja un munt? Doncs que quan l'he anat a buscar la monitora me l'ha lliurada i m'ha dit que sí, que l'Èlia havia entrat plorant i que, com que havia vist que era de cansament, al final l'havia posat a dormir. I que li havia costat bastant dormir però que, al final, havia clapat gairebé una hora. I que després s'havia despertat de bones. Doncs bé, segons les anotacions fetes a l'agenda de l'Èlia, de les dues hores que s'hi ha estat, ella ha dormit durant la segona hora, d'11 a 12. Coneixent-la estic segura que s'ha passat de 10 a 11 plorant. Hòstia quin trunyo d'adaptació. En serio.

Us juro que espero que això millori perquè ara mateix no estic gens contenta i molt frustrada. A vosaltres us sembla normal que es facin les coses d'aquesta manera???? Això ho fan a totes les guarderies????

JA EL TENIM AQUÍ!!!!

Algú de vosaltres recorda aquest post????

Doncs, bingo!!!!!!!!!!!! Un any i mig més tard: ja el tenim aquí!!! Ens hem comprat un Toyota Prius i ahir ens el van lliurar. Que guay!!! Que xuloooooooooo!!! Penseu que fins ara he anat amunt i avall amb un Polo que ja tenia 11 anys i un munt de quilòmetres... Vale que li tenia molt de carinyo perquè junts havíem viscut moltes aventures i, a més, m'agradava anar amb matrícula de Girona... Però estava fet caldo pobret! I, sobretot, no us podeu imaginar com anàvem de carregats (i apretats!) des de que tenim la nena. Total, que vam fer un cop de cap i... txas!!! Prius al canto.

Sabeu el que m'agrada més d'aquest cotxe (que de fora és més aviat lletjot)? Doncs que és híbrid. És a dir, funciona amb dos motors, un elèctric i un de gasolina; i això fa que sigui el que menys consumeix i, per tant, menys contamina de tot el mercat. És un cotxe super innovador que funciona com qualsevol cotxe normal però, en realitat, a vegades només va amb el motor elèctric. I aleshores gairebé no fa soroll. És una passada.


Ara farem quilòmetres i quilòmetres per gaudir-lo!!!

SEFINÍ

Sip. Sefiní. S'han acabat les vacances. Glups. Torno a currar. Bé, lo de currar és un dir. Avui m'he estat tot el matí davant l'ordinador fent el capullo. Alegria. Demà més. Més alegria.

Però bueno... les vacanes han estat MOOOOOLT BÉ! No hem parat. En algun moment penjaré alguna fotico. Avui a la tarda? Demà? Demà passat? Algun dia d'aquests? La vida és misteriosa... Vale. Paro de fer el capullo.

Com us deia, les vacanes molt bé. Vam estar uns dies al Pirineu de Huesca. Relax, piscina, fer excursions, donar-nos algun homenatge, sopars a base de vinillo i Carcassonne... ooooooooooh! Després una setmaneta donant voltes per Catalunya veient família. Família, ja se sap. I el 21 marxàvem cap a Lanzarote... ooooooooooooh!!! Fantàstic. Collonut. Genial. M'ha agradat mooooolt. En serio. La veritat és que no tenia gaire clar a on anava i vaig al·lucinar. És una illa molt especial, molt bonica a la seva manera. Tota marró, negra, vermella... Amb el verd d'alguna palmera i de les vinyes arran de terra i el blanc de les cases. I tot són cases, res d'edificis enormes ni mamotretos... Tot poblets amb cases baixes de color blanc i finestres verdes... Un clima molt bo, no ens hem agobiat ni un dia de calor però podiem anar a la platja i fer piscina... I hi ha algunes coses espectaculars per anar a veure: unes coves ubicades es colades de lava i arranjades de formes molt xules, platges precioses, el parc nacional de Timanfaya tot volcànic increible, la casa del César Manrique l'heroi de l'illa, etc. En fi, un festival.

I amb l'Èlia molt i molt i molt i molt bé. Ha estat fantàstic això de poder estar moooolts dies sencers amb ella. I ha aguantat com una campeona tot el sarau d'anar amunt i avall. Ha dormit a tot arreu, a l'avió es va portar prou bé, jala moltíssim... No em puc queixar gens, vamos.

I és que està molt maca. Ha fet una crescuda bestial i ja fa coses... Vull dir que li dius "molt bé" i pica de mans. Ha après a posar-li el tap al biberó i ajunta els llavis com si volgués fer un petó quan li dius que et faci un "besito"... Quan li canto en Joan Petit Quan Balla mou la mà.. No sé... és increible veure com s'ha espavilat. I, a més, li han crescut molt els cabells, ja es posa dreta i s'aguanta tota sola, si l'acompanyes fa alguna passa... Buf! Va tot molt ràpid!!! I ara està molt emmarada i emparada. Si l'agafa algú que no som nosaltres, es posa a plorar i no la podem deixar sola amb altres persones.... Tela!!! I... tatxan, tatxin... aquesta setmana comença la guarderia!!!!!!!!!!!! Ja us explicaré què tal!

QUE TOTHOM ESTÀ DE VACANCES O QUÈ???

Entro a un parell de blogs i em reb la mateixa imatge: un gran títol que posa "tancat per vacances".... mmmmm.... vale. El metro als matins triga 5 minuts a arribar i gairebé puc seure des de la primera parada. Els bars del costat del curro han tancat i ja no sabem on anar a esmorzar. Es pot aparcar al costat de l'Illa Diagonal.... En fi.... Una mostra de que viure l'agost a Barcelona té la seva gràcia.

Però no us penseu, eh? Que em queden, exactament, 3 dies de curro. Divendres jo també començo!!!!!!!!!!!!!!!!!! Aquest any, una setmana als Pirineus de Huesca i, després, una setmana a Lanzarote. No està mal, oi? Tranquil·litat, relax i disfrutar de La Bitxa. Oléeeeeeeeeeeeeeeeee!

NO SÉ QUIN TÍTOL POSAR...

... així estem. Que ja no sé ni quin títol posar als posts... Aish...

A vegades m'arrepenteixo de no haver començat a utilitzar el bloc per fer un "diari" del creixement de l'Èlia. Des de que va néixer fins avui hi ha hagut un munt de petits avenços, petits passos gairebé cada dia, que noto però, com que no en deixo constància enlloc, potser me n'oblido. I clar, això em sap greu quan m'adono de lo ràpid que passa el temps i de lo ràpid que la meva bitxa està creixent....

Des de dijous o divendres passat que s'aixeca agafada a la barana del llit o del parc... Toma ya! S'agafa amb les dues mans a la barana, planta els peus i àpala, cap amunt. No s'acaba de posar dreta però mig agenollada s'aguanta soleta... No cal que us digui que vam flipar en colors quan ho vam veure!

I encara no gateja sinó que més aviat s'arrastra... aixeca el cul, planta el cap al terra (rollo ariete) i fa el cuc. S'arronsa i avança. Un espectacle, vamos!

I des de divendres que li ha agafat per arronsar el nas i respirar fort. Rollo porquet. Et mira i ho fa. I riu...

I avui hem fet el primer intent del pal de "vale vist que no t'adormiràs soleta mai, mai, mai però que això de que et faci adormir en braços és insostenible intentarem una solució intermitja". Quina? Doncs l'he posat al llit, li he donat el xumet, i li he donat la maneta, li he fet carícies i m'hi he quedat fins que s'ha adormit, fent-li manyagueries. I la veritat és que, a la fi, s'ha adormit!!! Soleta ben bé no però no ha calgut agafar-la en braços... Premio! Clar que m'hi he estat més de mitja hora i he acabat amb un mal d'esquena brutal d'estar-me ajupida damunt del llit... Però, mira, el que sigui per evitar el mètode Estivill!!!

Sabeu quina és l'altra cara de la moneda? Doncs que sóc conscient de que adormir-la en braços no pot ser. Però m'encantava!!!! Sabeu lo maca que és la sensació de tenir-la en braços, en silenci, ben adormideta, notar el seu pes, la seva escalforeta, sentir la seva respiració pausada, veure-la guapa guapa allà amb tu? Ooooooooooooh! Potser és, de tots els moments, el que me l'estimava tant que gairebé semblava que hagués d'explotar de felicitat... Ho enyoraré un munt!

SLEEP DEPRIVED

Sempre m'ha agradat aquesta expressió: "sleep deprived". Més o menys vol dir "mancada de son" però el "deprived" ve a dir que si vaig mancada de són no és pas volent, sinó és més aviat que "algú" em fa anar mancada de son. Algú "me'l treu". En fi... aquestes són, més o menys, les meves elucubracions després d'haver dormit només 4 hores. I és que sembla que estic condemnada a actualitzar el blog els dies que més son tinc. Pobretes lectores.

En fi, però el que realment us volia explicar és que he llegit un llibre molt interessant. És aquest:


Es diu "Com dir adéu, guia domèstica per morir". És la història d'una escriptora de guies domèstiques (rollo com cuinar, com tenir un bon jardí, etc.), mare de família amb dos filles que s'està morint de cancer i escriu una guia domèstica sobre com morir.

Vist l'argument, doncs, suposo que no cal que us expliqui que algunes parts del llibre són molt dures. Sobretot per una mare recent com jo, sense mare, que lo de palmar i deixar una filla enrera és un tema especialment "sensible". Amb tot, crec que és un llibre molt i molt i molt recomanable. No té la duresa de "Mi Vida Sin Mi" i permet pensar una mica en la mort, intentant passar una mica de llarg de lo tabú que és aquest tema a la nostra societat. I és que, jo crec, que vivim pensant massa poc en la mort. Quan es treu el tema de la mort sempre hi ha algú que et diu allò de "au, no siguis macabre, amb aquestes coses no s'hi ha de pensar". I jo em pregunto, per què no? Total... A més, potser el pensar-hi una mica ens evitaria patir-hi tant quan, finalment, algú es mor. Potser aprendríem a acceptar-ho més fàcilment com una cosa natural. Una part de la vida mateixa, no? No ho sé... Però tendim a viure com si les persones fóssim immortals... I després et trobes que no pots ni concebre tota mort d'algú que no sigui vell i estigui fet caldo.

A més, tot s'ha de dir, el llibre també té alguns moments especialment divertits. Així, i per exemple, la protagonista decideix comprar el seu propi taüt, per poder-lo tenir triat. I quan comença a desfilar per les funeràries s'adona que dir "taüt" és tabú, que s'ha de dir "fèretre" i que, en una funerària, no es pot pronunciar la paraula "mort", sinó que s'ha de dir "passar a millor vida" o alguna collonada d'aquest estil. Al final, la protagonista decideix fer el seu propi taüt i deixar que siguin les seves filles i el seu marit els que el decorin. I, en una escena molt bonica, la protagonista descobreix que el marit li ha escrit els seus poemes preferits a dintre el taüt...

Au, bon dia!

Avui el Mico i jo fem




8 anys!!!!!!!!!!!!!!!!!


toma ya!!!!

Felicitats Mico!!! M'encanta estar amb tu.
T'estimo un munt.

ZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZ

Tinc son. Però molta, eh? Ahir va venir una amiga a sopar i em posava a dormir a quarts d'1. Avui la Bitxa s'ha llevat a 3/4 de 7. Zzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzz. Vull. Dormir. Moltes. Moltes.Moltes.Més. Hores. En fi...

L'Èlia està fantàstica. Ja té 7 mesos i mig!!!!!!!!!!!!!! I està guapíssima... Ara ja diu mamamamamamamama i babababababababababa. No té ni idea de que lo primer vol dir mama però bueno, a mi em fa il·lusió igual. I és que està molt xerraire. I guanya mobilitat per moments: ja controla del tot lo d'estar asseguda i ja fa dies que fa l'intent de "llançar-se endavant" i agafar alguna cosa que està fora del seu abast. Lo de gatejar crec que encara queda lluny. Més que res, perquè quan està en situació de partida, aixeca el cul però s'oblida de que també ha d'aixecar els braços.... Ja n'aprendrà! I és molt riallera, li agrada que la facin ballar, que li facin pessigolles i que l'aixequin a l'aire en plan pilota. Però també comença a tenir els seus moments "marranada". Quan la posem a l'hamaca i no s'hi vol estar fa com si plorés i et mira amb cara de "com em pots estar fent això?????!!!!! eh????!!!!". En plan drama queen.

I el Mico està de viatge per feina.... Altra vegada?????!!!!!.... Sip. Però aquesta vegada només han estat 2 dies i ahir vaig aprofitar per dir-li a una amiga que vingués a jugar a nines (léase Èlia) i quan vam tenir la Bitxa dormint, vam pillar l'ampolla de vi blanc per banda. Valeeeeeeeeee... Aceptamos barco.......... Suposo que per això també tinc tanta son avui...jejeje!

Apa, me'n vaig a dutxar i a vestir-me i a esmorzar i a currar i... Bon dia!!!

ESTEM FOTUTS

Sabeu com ha acabat la setmana? L'Èlia va tenir diarrea durant 3 dies. Pobrissona. Ara ja no en té però, amb aquesta calor, no menja gaire i crec que s'ha aprimat una miqueta... Jo des de dijous que tinc unes dècimes de febre. Tos i dècimes de febre. Però res més..... ????.... I el Mico, al tornar del viatge, l'ha pillat: porta tota la tarda vomitant. Fins i tot la cangur se'n va anar de cap de setmana amb l'estòmac regirat. En fi, som una família de fotuts. Festival.

CATXONDEO

La vida, a vegades, és molt catxonda... En serio. Just la setmana que tinc més feina des de que he tornat del permís de maternitat. I que la feina que he de fer és importantíssima perquè tant jo com la meva compi puguem respirar tranquil·les i el departament que porto tingui certa viabilitat a partir de setembre...

Doncs just aquesta setmana em quedo home alone. Sip. El Mico està de viatge. 4 dies porahí per feina i jo em quedo sola amb La Bitxa. Sabeu què vol dir això? Ni un moment per respirar des de les 4 de la tarda fins a les 10 del vespre: juga, distreu, passeja, fes la papilla de fruita, juga, distreu, omple la banyera, banya, posa pijama, prepara bibe, dóna bibe, posa a dormir, ordena, neteja, canvia bolquers, pensa en el menjar, ves a comprar, estigues per la gata, etc.

I, a sobre, haver de fer totes les guàrdies durant 3 nits. És a dir, ves a dormir a les 11 com a molt aviat (si no és que has d'aprofitar que La Bitxa clapa per posar-te a currar) i desperta't a les 6.30 com a molt tard resant perquè a les nits dormi d'un tiron i no t'hagis d'aixecar vàries vegades a posar-li el xumet, bressolar-la, etc.

Tot això just en el moment en el que, al curro, vaig de putu cul.

Festival!

Algú vol venir a dormir a casa i donar-me un cop de mà???? Plissssssssss!!!




PD. M'acaba de trucar la cangur. L'Èlia té una mica de febre... ?????!!!!!!?????...

PER LA JOANA I LA MISKAH

Sabeu on sóc??? jejeje!

A Mataró!!!!!!!!!!!!!!!!!! I estic escrivint el post des del wifi d'un bar. Toma ya!!!

Però en marxaré d'aquí a uns minuts. Que estic aquí per feina i aviat hauré de largar. Mataró és prou maco, eh? Ja hi havia estat vegades però cada cop que vinc penso que és una ciutat prou xula i agradable. Es nota que és una ciutat amb mar! En fi, que només volia fer-vos un "saludo especial".

Petonets a les 2!

SANT JOAN

Després de més de 6 mesos, avui deixem l'Èlia amb la cangur i sortim de juerga de Sant Joan!!!!! Biennnnnnnnnnn!!!! Ja hem sortit unes quantes vegades a sopar i l'hem deixat amb el meu cunyat o amb els meus sogres però era en plan sortir-sopar-tornar. I avui no!!! Avui SORTIM. I ja tornarem!!! Festival. I està bé perquè sé que amb la cangur l'Èlia estarà bé i tranquil·la. Que la cangur se la coneix i li sap tots els trucs. I no hauré de patir per si es desperta i es veu estranya i la família no sap què fer i... FIESTAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA!!!!

Clar que demà la tia s'aixecarà a les 7 demanant guerra i avui em toca guàrdia a mi... Espero que la nit amb els amics valgui la pena!!!

Au, feliç revetlla a tothom!