PAS A PAS

L'Èlia ja camina!!!!!!!!!!! Bé, de fet ja fa uns quants dies que camina de veritat, res d'allò de deixar-la sola i que s'aguanti, sinó de veritat. Concretament, des de mitjans de gener (13 mesos i mig!). Va començar fent unes passes vacilants: 3 o 4 passets anant del papa a la mama. Però, de mica en mica, es va anar llançant. Al principi caminava amb les mans enlaire, com per donar-se equilibri però ara ja va bastant "suelta". Lo de córrer encara queda lluny però la nena és bastant intrèpida i, clar, amb el caminar ha arribat allò de: "no paro i vaig on vull". Bàsicament ens passem el dia anant-li al darrera i posant-li barreres diverses per aconseguir que no vagi allà on no pot anar. Cansada? Noooooooooooooooo!!!! I ara!

I ja té dents!!!!!! Atenció gent, que aquest és un tema important. En teoria feia moooooooooolts mesos que ja podia tenir dents però va arribar a l'any amb unes genivetes molt mones però ná de ná.... ????.... La pediatre, a la revisió de l'any, ens va amenaçar: "ara li sortiran totes de cop i flipareu en colors". Bueno, una mica de raó tenia. En dos mesos i una setmana li han sortit 4 projectes de dent. Dic projectes perquè encara no li han acabat de sortir i les té "a mitges". A més, no li han sortit amb l'ordre "que toca". En teoria les dents surten seguint l'esquema del dibuix:

Doncs bé, la primera dent que li va sortir a l'Èlia va ser la de l'extrem esquerra de les 4 de dalt. Després, li va sortir una de les dues de baix, al centre. I ara n'hi estan sortint 2 a la vegada: la del costat de baix i una pala enorme a dalt. Repeteixo: una pala e-n-o-r-m-e. O sigui, que tinc una filla que ha estat desdentegada el primer any de la seva vida, anant considerablement tard, i ara té una boca més aviat anàrquica. Creieu que això pot ser indicatiu d'algo? jajaja!

I xerra!!!! Molt i molt. És una mallarengueta que no calla mai. Ara ha après a que pot "reforçar" els seus "arguments" assenyalant-te amb el dit mentre et diu el que ella creu que és importantíssim que sàpigues. Amb una cara de convenciment...

I dorm!!! Tota la nit d'una tirada si no està malalta. Repeteixo: tota la nit d'una tirada. 10 o 11 hores seguides. Oooooooooooooooh!!!!! La posem a dormir al voltant de les 9 del vespre i, àpala, fins l'endemà a les 8 no en sabem res de res. I si hi ha sort, algun dia clapa fins a quarts de 10 i tot!!!! La contrapartida a tanta pau nocturna? Doncs que....

No para!!!!!!! És una petita motoreta que no para mai. Mai. Mai. Mai. Si no dorm, no para. Amunt i avall. És com un terratrèmol. Per allà on passa deixa la devastació... Joguines tirades, calaixos oberts i buidats pel terra, CDs repartits per tota la casa, etc... La pobra Saigon va de cul esquivant-la i intentant sortir-ne el més indemne possible.

I res, així anem fent. Pas a pas. És xulo, eh?

SECRET INCONFESSABLE

Ara em perdreu el poc respecte que potser em teníeu.

Tinc un secret inconfessable. Sip. Com tothom, sí. Però el meu és especialment HORTERA. JAJAJA, però molt hortera, eh? Molt, molt i molt.


Va, que em llanço.....


Sabeu quina cançó m'agrada cantar a plè pulmó quan vaig en cotxe conduint tota sola?

La de "The power of love".

....................!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!.................

En totes les seves versions!!!!!!!!!!!!! JAJAJAJA!!!!!!!!!!! Andrea Bocelli, Celin Dion i, fins i tot, l'horrorosíssim "si tu eres mi hombre".... Osti, m'estic partint de riure només d'escriure-ho.... Que hortera!!!!!!!!!!! Per favor!!!!!!!!!!!!!

CURIOSITATS DE LA SETMANA

Dilluns. Per temes de feina, sortia de casa a les 07.15h aprox. Pels meus hàbits: aviat, molt i molt i molt aviat. Coses sorprenents d'aquella hora? La xarcuteria del davant ja estava oberta!!!!!!!!!!!!!!!! Toma ya!!!!!!!! Increible. Estava a punt de parar-me, entrar i preguntar-li a un dels dos germans concos que la porta: qui compra salsitxes a un quart de vuit del matí???? Però si els carrers amb prou feines estan posats!!!!

Dimarts, més del mateix. Tornava a sortir de casa a la mateixa hora intempestiva. Una altra curiositat? A les 07.15h a Barcelona se senten els ocells!!! En serio. Hi ha silenci i pots sentir els ocells. Us prometo que es feia estrany i tot... Ocellets a Barcelona!!!

Dimecres. Últim dia del rollo aquest. Us explico: vaig haver d'anar durant tres dies a donar formació a una empresa que començaven a treballar a les 07.45h. Com que qui paga mana... Amb la formació aquesta m'ho vaig passar teta: em va tocar amb un grup de "jovenets", tot nois, el més gran dels quals devia tenir uns 22 anys... Festival!!!!!!!!! Postadolescents a tres quarts de vuit del matí!!! La veritat, però, és que eren uns energúmens amb bon cor. Un dia fins i tot em van invitar a anar a esmorzar amb ells. Majos. Vaig pensar bastant en això que diuen que el jovent que puja és insuportable. Aquests eren uns sujetos però, en el fons, eren bons nanos...

Dijous. Més feina: grup de treball tot dinant. El pavo assegut davant meu es va polir pràcticament una botella de vi ell solet. Recordo: en teoria estàvem treballant. El colega va acabar amb una turca del copón o és que té un aguante semblant al dels paletes del meu poble... Un professional, vamos. Imagineu-vos-ho: típic senyor de 50 i pico, amb uns quants mitxelins, mig calvo, i bastant bavós. Ecs. Per què m'havia d'anar a tocar precisament a mi asseure-m'hi al davant? I és que ja fa temps que tinc una teoria: en aquest país, si no són polítics o metges o actors, no hi ha homes a partir dels 50 que estiguin minimament bons. Tots són lletjos i molt descuidats. Panxa cervesera, calvos mal portats, papada, mal vestits... Espero, "por la cuenta que me trae" que la meva generació envelleixi millor, en serio.

I res, divendres. Encefalograma pla. ZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZ. Impossible de tenir ganes de cap moguda. Doncs res, cap a El Poble. A veure la família. Fiestaaaaaaaaaaaaaaaaaa.

M'HE ENAMORAT DE...

... Montana.

Sí, l'estat de Montana dels Estats Units.

Sip.

Sí, sí, estic com una cabra, no cal que m'ho digueu que ja sé que m'agafen uns punts.... Però... oooooooooh! És que vaig descobrir un blog d'una tia de Montana amb fotos d'uns paisatges tan xulos... Us imagineu viure en un lloc així de bonic? :























Res, que ja us podeu imaginar que, amb lo obsessiva que puc arribar a ser, porto dos dies entrant a totes les pàgines web hagudes i per haver amb informació sobre Montana. Ooooooooooh! Té una pinta espectacular. Fijo que serà una de les parades del viatge per carretera que farem tota la família per Estats Units d'aquí a uns anys...jejeje!

A banda, i lo millor, millor, millor de tot, que conjuga amb altres obsessions meves: he trobat la pàgina web de les agències immobiliàries de Montana... He xalat lo que no està escrit. Veus? Quan sigui multimillonària em compraré alguna d'aquestes cases:

ARITMÈTICA

Sumeu:

Pluja


Vent


Fred


Cotxet


Plàstic "parapluja" del cotxet


Nena que odia el plàstic "parapluja" del cotxet i plora desesperada cada vegada que "la tanco" allà dins


Haver d'aguantar el paraigües


Agobio del 15




Solució?
Només se surt de casa en cas d'EXTREMA necessitat!!!!

NOVA TRADICIÓ

Sabeu quina tradició hem instaurat a la família Gatxan - Mico? Per Reis s'esmorzen crepes. Oleeeeeeeeeeeeeeeee!!!!

JA HI TORNEM A SER!!!!!

1 de gener. Àpala. Un altre any: 2010. Toma ya. I pensar que quan era adolescent veia el 2000 i pensava que, ostres, en tindré 22 quan hi arribem... jajaja! Aquest any en faré 33, tu... Alegria.

Bueno, com que he dormit més aviat poc (la Bitxa es lleva a les 8 i no perdona) i estic mandrosa, em nego a fer balanç del 2009. Només dir que, efectivament, ha estat l'inici d'una nova era i que la meva vida ha canviat un munt. I si fem un breu repàs dels desitjos del 2009:

• Aprendre a ser una bona mare i poder gaudir de l'Èlia cada minut, cada moment, cada dia... Bueno, seguim aprenent. Crec que d'això no se n'acaba de saber mai, oi? I sí, gaudeixo de l'Èlia cada minut, cada moment, cada dia. Hi ha 10.000 instants cada dia en que sóc feliç només de tenir-la.
  
• Que el Mico i jo sortim enfortits, com a parella, del fet de ser pares. Que gaudim l'un de l'altre i tots dos de l'Èlia, cada minut, cada moment, cada dia... Bueno, estamos en ello. En el nostre cas sí que ha estat veritat allò que diuen que els fills "passen factura" en les relacions. I que te les has de treballar molt més. Amb tot, això no vol dir que estiguem malament, eh? Però sí que durant aquest any han sortit tensions noves que hem hagut d'aprendre a afrontar. Remei que li hem posat? Forçar-nos a trobar temps per nosaltres. Un mínim de 2 caps de setmana al mes de sortir, anar a sopar fora, anar al cine, etc.
  
• Que els avis continuin aguantant. Que els moments de prendre decisions siguin evidents. I que les decisions siguin fàcils. Allà estan. Aguantant. I de moment no ha calgut prendre decisions. De moment, clar.
  
• Començar a ser una aposta amb bons resultats al curro. I, si no, que no sigui molt dolorós. Bingo!!! Ara ja som una aposta amb bons resultats i expectatives de futur. Oléeeeeeeeee!!!!
  
• Viure tranquil·la, valenta, segura. Que les coses que m'han agobiat el 2008, ja no m'agobiin el 2009. Encara que ni millorin, ni canviin. Amb això anem fent. Ha estat un any de canvis, i els canvis mai em fan estar tranquil·la i segura. Valenta potser sí.
  
• Fer un viatget xulo xulo tots 3. Tengui: Sardenya, Lanzarote, Huesca...
  
• I...d'això... un cotxe nou? jejeje! Síiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii!!!!
  

I els desitjos pel 2010???

• Gaudir de la meva filla, cada minut, cada moment, cada dia...
• Gaudir del Mico, estimant-nos i avançant junts, cada minut, cada moment, cada dia...
  
• Sentir-me més segura fent de mare.
  
• Que l'Èlia s'immunitzi d'una vegada i deixi d'estar malalta dia sí dia també. Putos mocs. Vull una filla sana, sana, sana, que no tingui febre, que no estigui amb otitis, angines, bronquitis, etc. Que el 2010 sigui l'any de fer-se forta com un roure.
  
• Saber trobar més moments per mi i més moments pel Mico i jo.
• Un viatget xulo xulo tots tres.
• Aprendre a gestionar uns avis que ja són grans del tot. Aprendre una nova forma d'estimar-los i d'estar amb ells. Acceptar la seva vellesa.
  
• Que la família no sigui un agobio. Ja que no pot ser una cosa a gaudir-ne que, com a mínim, no sigui un agobio.
• Continuar gaudint de la feina sense anar tant atabalada: nous reptes emocionants pel 2010.
  
• I que els nous projectes pel 2010 surtin bé!!!!

FELIÇ 2010 A TOTES!!!!!!!!!
Que sigui un any d'alegries i aventures emocionants!

QUE ESTÀ PASSANT?

Breu panorama del que està passant per la meva vida darrerament:

Estic molt contenta de que encara hi hagi gent (Joana, Miskah, Anna i VanHessa) que llegeix el bloc amb lo avorrit que s'ha tornat d'escriure, només, de tant en tant... Gràcies noies!

L'Èlia ja gairebé camina. De fet, es veu que va fer unes passes amb la cangur (coses que té el ser una mare treballadora, que les "primeres vegades" no sempre et toquen a tu) però no ha tornat a intentar-ho...

Parlant de treballar: últimament me n'he fet un fart. Però molt, eh? Amb el cuento de les hores extres que tinc per recuperar, però, avui començo vacances i no torno a currar fins.... tatxan, tatxin... el dia 11 de gener!!!!!!!!!! Olé!!!

Com sempre, em miro el Nadal amb cert fastigueig. Pfffffffffffff. Aquest any, però, matem 4 o 5 pardals d'un mateix tret. Sabeu què fem? Tothom a El Poble! Avis + Sogres + Cunyat + Nosaltres tots a aguantar-nos mútuament durant 24 hores. Festival! Sí, ja ho sé, sona de peli de por. Però penseu-ho bé... en 24 hores ho haurem enllestit tot!!!!!!!! La tortura més curta dels últims anys.

I em preguntareu: Gatxan, però no et fa il·lusió, ara que tens la nena? Doncs no. Ho sento. Sóc així de xunga. L'Èlia encara no s'entera de res. Però la família es pensa que sí o, com a mínim es volen fer il·lusions de que sí. Total, que està tothom histèric amb la història del tió dels collons. Que fa mesos que no parlen d'una altra cosa. Els meus avis n'han comprat un. Els meus sogres han rescatat el tío del Mico i el seu germà. Una mica més, i tenim guerra de tións: a veure qui el porta, a veure quin és més gran, a veure quin té més història sentimental i a veure si fem el capullo una estoneta més. Apa ja!

La veritat? A mi em faria il·lusió si això ho féssim nosaltres a casa nostra. Si estiguéssim nosaltres fent el nostre tió. Però haver de ballar al so que toquen els altres em fot un pal horrorós i, de fet, em posa de mala llet. Sóc pitjor que "l'enanito gruñón", ja ho sé.

A coses més alegres, apa... sabeu què? M'he aprimat un munt!!!!!!!!!! Ara sóc una tia buenorra!!!!!!!!!! jajaja! Vaig començar a Weight Watchers (sí, ja ho sé, sona a secta però no, en serio, va bé, tenen un mètode que de veritat funciona) a finals de setembre fixant-me perdre 4 quilos i... a mitjans novembre: bingo! Estic contenta perquè no ha estat gens traumàtic i, per primera vegada en molt de temps, em puc posar roba que feia anys que no em posava. A més, he après a cuinar coses boníssimes sense que engreixin. Imagineu-vos que, d'efecte colateral, el Mico ha perdut 4 o 5 quilos també. Vamos, que estem fantàstics, tu!

I aquesta tardor l'Èlia s'ha posat malalta moltes vegades... Ja t'avisen de que és així quan les criatures comencen a la guarderia però, en serio, ha estat una merda com una catedral. Des de finals de setembre fins a principis de desembre: otitis, angines, mocs i antibiòtics per un tubo. Pràcticament no ha anat a la guarderia i ens hem arruinat a base de cangur. Sort, sort, sort que sembla que fa uns dies que està bé, jala com una campiona i no ha tornat a pillar res des d'una conjuntivitis light que va tenir pel pont de la constitució. Creuem els dits, penya. A veure si la tenim més o menys immunitzada i passem un hivern millor.

Perquè ha estat horrorós, en serio. Es passa malament. La veus fotudíssima i no hi pots fer res. A vegades ella està malament i no saps què té ni què fer. Et passes els dies tancada a casa, amb la nena en braços feta una merdeta. Depens del termòmetre i li poses cada 5 minuts resant perquè la febre no li hagi pujat a més de 39 perquè llavors és quan ja t'espantes. Et fots un fart de córrer al CAP, a l'Hospital de Nens. Truques a urgències de la mútua cada dos per tres. No dorms a les nits perquè te les passes amb la nena en braços i controlant el termòmetre... Bueno, un horror, vamos. Sort que ara fa uns dies que estem molt millor, perquè us ho juro que ha estat una putada....

I res, em penso que això és més o menys tot per ara. A veure si aprofito les vacances i torno a pillar el ritme a escriure més sovint que, us ho creureu o no, em fa peneta tenir el blog tan abandonat...

1 ANY

La meva filla ja té 1 any i, a vegades, encara em costa de creure que sóc la mama d'algú. Ha estat un any intens, increible, emocionant i també, a voltes, dur i frustrant... En el que he après molt i en el que he començat a estimar amb bogeria a una personeta que cada vegada és més gran, més persona, més ella, més algú... Mai m'hagués pensat que seria així... I em costa trobar les paraules per explicar-ho. Suposo que s'ha de viure. Àpala, us deixo una foto de la meva bitxa, la meva Èlia.

UN LLOC AL MÓN

Fa moooooooooooolt de temps vaig fer un post on explicava que aquesta pel·lícula és una de les que més m'han agradat mai. Es diu "Un lugar en el mundo". L'heu vista? La vaig veure quan tenia uns 15 anys i em va agradar molt perquè, entre altres coses, venia a dir que tots tenim un lloc al món que és el nostre lloc. Per mi, aleshores, trobar el meu lloc al món era molt important. Vivia a El Poble però tota jo em moria de ganes d'ampliar horitzons fins allà on fos possible. A més, tenia molt clar que El Poble no era, precisament, el meu "lugar en el mundo". Calia, doncs, sortir fora, marxar, veure món, viure'l i... en definitiva, trobar el meu propi lloc.

I aquí em teniu, 17 anys més tard, vivint a Barcelona. Fins avui ha estat una experiència fantàstica: he crescut i m'he fet adulta aquí, he trobat molts bons amics i amigues, he viscut moltes aventures, he gaudit de l'anonimat i de tot el que la ciutat tenia per oferir-me, he rigut, plorat, somiat... i he trobat al Mico i he tingut una filla... De fet, crec que gaire més no puc demanar.


Però d'un temps cap aquí em trobo que torno a preguntar-me quin és el meu lloc al món... Curt i ras: on vull viure? Tinc la sensació que la meva etapa a Barcelona s'està esgotant... Necessito aire, molt d'aire, espai, tranquil·litat, perdre menys temps anant amunt i avall, més proximitat, més verd. En serio, noto que el color verd em falta. Serà que m'estic fent gran? Potser sí...


I sempre havia dit que no volia que els meus fills o les meves filles creixessin a Barcelona.... M'hauré de donar pressa a largar, doncs.


I ara ve la pregunta clau: on???? On marxo??? On me'n vaig??? On vull viure la meva "maduresa"??? Quin és el meu nou lloc en el món??? Hi ha qui diu que el lloc està on estan les persones estimades. Sí, no deixo de saber que això és cert. Però també sé que aquesta és l'única certesa.


Vaig a El Poble i no m'hi veig vivint-hi. Mira que hi tinc una casa gran i bonica, jardí, bosc, Girona a prop... Però no sé si m'hi veig vivint-hi. Ho veig mort. Em fa una mica de claustrofòbia. La gent em fa mandra. I hi ha tots els meus "traumes" passats. Allà no sóc la Gatxan que sóc ara. Sóc una altra persona, una mica la que vaig deixar enrera ara fa 14 anys, quan en vaig marxar. Realment hi vull tornar?

Una altra opció seria anar-nos-en en algun altre lloc prop de Girona. És que Girona tira mooooooooooooolt eh? M'encantaria tornar a viure-hi a prop. Lo de Girona m'enamora? Doncs aquesta sóc jo! A més, allà tenim certa "xarxa social", ens ho coneixem, ens agrada... Clar que tenint la casa de El Poble és com una tonteria acabar a un altre poble de la zona, no? Us sembla que quedaria molt raro?

I una altra zona de Catalunya? Rollo el Maresme, per exemple? A vegades anem a dinar a un dels pobles del Maresme que no és gaire turístic i conserva aquell ambient de poble... I jo penso, "home, una caseta d'aquestes amb una mica de jardí al darrera potser no estaria malament"... O el Penedès? Fa un temps hi vaig haver d'anar bastant per feina i no tenia mala pinta... Però clar, una part de mi pensa: "I a mi què se m'hi ha perdut allí?". Tant al Maresme com al Penedès com a on sigui caldria tornar a començar de cap i de nou. Com quan vaig arribar a Barcelona. I, no us enganyaré, no sé si fa mandra, por o què...

I tot això, tenint en compte que amb el Mico vam dir que intentaríem fer el canvi d'aquí a uns 5 anys... Aish... A vegades m'agafa com un neguit existencial de por: quin és el meu "lugar en el mundo"?

ZAS!!!!

Així és com passa el temps per mi: zasssssssssssssssssss!!!! Miro el blog i m'adono que no he posat res des del 7 de setembre... i ja estem gairebé a dia 30!!!!!!!!!!!!!! El que jo dic. Zas. Novetats? Alguna:

• Va ser el cumple del Mico i sabeu quin regal li vaig fer? Una nit d'hotel xulo porahí. Rollo anar a sopar fora sense haver de patir per tornar a casa aviat, dormir tota una nit sense l'intercomunicador al costat, que cap dels dos hagi d'estar "de guàrdia", despertar-nos junts (sabeu el temps que fa que no ens despertem junts???!!!), esmorzar a cos de rei amb tota la tranquil·litat del món i... arribar a casa sabent que l'Èlia està la mar de bé. De fet, el que ens ha fet el regal ha estat el meu cunyat, el Tato, que no va tenir cap problema en dir que sí, que ens faria de cangur una nit sencera. Oléeeeeeeeeeee!!!!
• A la feina les coses estan anant prou bé. Ara ja som 3 al meu departament!!!!! I sembla que, a curt termini, ens morirem de massa curro, no pas per falta. Suposo que hauria de dir que "alegria" però vaig massa de cul...
  
• Estic contenta: fa temps que el meu avi estava una mica fotut i, just aquest cap de setmana, ens ha semblat que està millorant. S'ha posat a escriure la història de la família per quan l'Èlia sigui gran! Que bonic, eh?
  
• I parlant de La Bitxa.... Fa 2 dies que s'adorm sola!!!!!!!!!!!!! Completament sola!!!!!!!! La poso al llit, li poso musiqueta i m'hi estic una estona. I al cap d'uns minuts, piro, deixant l'intercomunicador conectat. Doncs bé, triga una mica però s'acaba adormint ella soleta!!!! Oléeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeee!!!! I és que s'està fent gran... ja no només s'aixeca de peus, sinó que agafada pels puestos fa algunes passes. Vacilants, sí, però passes!!! I té un domini brutal del gateig!!! Siiiiiiiiiiiiii! Increible. Just quan ens pensàvem que ja no gatejaria, d'un dia per l'altre s'hi va començar a posar. I ara va per casa a tota llet semblant un petit buldozer... I està guapíssima!!!!!!!! Però, clar, què us he de dir, no?
• I la guarderia molt millor. La monitora és molt maja i contesta totes les preguntes que li faig. Pobreta. I l'Èlia ja riu quan la hi porto. Bien.
  
• I per "culpa" de la Van Hessa (per variar!) estic super-enganxada a una sèrie que es diu Supernatural. Però sóc una cagada, em fa un munt de por, i no puc mirar-la als vespres si estic sola a casa. Aishhh!!! Vale, ho confesso, jo sóc d'aquelles que no pot mirar la pantalla quan hi surt alguna cosa de por. El Mico encara se'n fot de mi quan em veu tapada amb el coixí... Així vaig.

I em fa un pal la tardor................ pfffffffffffffffffffffffff.

MÉS SOBRE LA GUARDERIA

Bueno.... Avui ha estat el primer dia "sencer" de l'Èlia a la guarderia. Li hem acompanyat el Mico i jo, i quan l'hem passada als braços de la seva monitora s'ha quedat mirant amb cara d'una mica alarmada, com preguntant "i preteneu deixar-me aquí???". Però no s'ha posat a plorar... I després, a mig matí hi he trucat i m'han dit que havia dormit una mica i que en aquells moments estava jugant la mar de tranquil·la. Bien.

Del que explicava l'altre dia sobre el procés d'adaptació... Doncs la veritat és que la conclusió seria: adaptació de qui? Perquè està clar que a la mainada els "adapten" pel boc gros. Suposo que quan hagi de tornar a buscar guarderia aquesta serà una de les coses que preguntaré... El com ho fan.

I jo em pregunto: per què lo de deixar-los a la guarderia ha de suposar, necessàriament, un trauma???? Aquest matí una noia del curro també ha arribat amb un mal cos... I la sensació és de que et donen pel sac en funció d'un sistema o d'uns criteris que, a mi, ningú m'ha demostrat que efectivament són els millors. O és que sóc l'única que es pregunta si les coses així estan ben fetes?

En fi... Sort que sí que és veritat que la monitora de l'Èlia és molt maja i que, de moment, sembla que ella no n'està pas gaire de traumatitzada...jejeje!

ADAPTACIÓ????

Ahir va ser el primer dia de l'Èlia a la guarderia i aquesta setmana estem fent el que n'anomenen "adaptació". Ho poso entre cometes perquè abans d'avui, jo pensava que "adaptació" volia dir fer que la mainada s'acostumi a la guarderia i que hi vagin contents i que no suposi cap trauma això de canviar d'ambient. Però avui ja no ho tinc tant clar... Us explico.

El primer dia del procés "d'adaptació" consistia en anar 1 hora a la guarderia i estar-nos allà mentre la tutora-monitora ens explicava una mica el funcionament de tot plegat. I va anar molt bé. L'Èlia va estar tranquil·la, va voler anar en braços de la seva monitora, va "jugar" amb els altres nens, etc.

I avui era el segon dia que ja consistia en deixar a la nena 2 hores a la guarderia tota sola. Jo anava molt tranquil·la perquè, pel que jo havia entès el dia anterior, suposava que deixaria a l'Èlia asseguda a la seva classe amb els altres nens, li comentaria un parell de coses a la monitora, i me n'aniria sense que la bitxa s'adonés de que la deixava sola. Estava encantada de la vida pensant que tindria 2 horetes per mi i podria anar a fer un cafè en una terrasseta tot llegint l'última novel·la de l'estiu (aquests 3 dies torno a tenir "vacances" per poder fer, precisament, el procés d'adaptació).

Doncs bé, craso error. Quan hem arribat a la guarderia a l'hora fixada l'Èlia tenia molta son i estava una mica inquieta. Deixo el cotxet al portal, pujo les escales i em trobo que, just a la porta d'entrada, la directora de la guarderia i una senyora que l'Èlia no havia vist mai (no la seva monitora) em treuen la nena dels braços, m'agafen la seva bossa, em diuen que fins després i se l'emporten a la seva classe...... ?????!!!!!!.... Evidentment, l'Èlia s'ha fotut a plorar desconsolada trobant-se en braços d'algú que no coneix de res, morta de son en un lloc que no coneix, etc.

I jo m'he fotut com una moto. En serio. D'això en diuen adaptació????? I una merda!!!! Mira, jo entenc que és el seu sistema i que, potser, per alguns pares/mares i per algunes criatures és el millor. Però això no és adaptació ni hòsties. D'això se'n diu fer passar per l'aro. Punto.

Sabeu què és el que més em cabreja? Doncs que jo hagués entès que això ho fessin el dilluns que ve que, segons el programa, és el primer dia de l'horari "normal". Però avui????!!!!! D'això en diuen adaptació??? Sincerament, no crec que fos necessari fer passar per això ni a la nena ni a mi. Perquè això no és manera de conduir un procés d'aclimatació gradual.... És que el que més em fot és que jo no tinc cap problema per deixar a la nena a la guarderia. Creieu-me si us dic que no sóc cap mare "sensiblona" que plora per qualsevol cosa. Però si el dia que la vaig deixar amb la cangur fa 5 mesos me'n vaig anar tant contenta!!!! Però, és que aleshores, el procés sí que va ser una adaptació de veritat que havíem anat fent de mica en mica i que va fer que l'Èlia es quedés tant contenta...

I sabeu el que també em puteja un munt? Doncs que quan l'he anat a buscar la monitora me l'ha lliurada i m'ha dit que sí, que l'Èlia havia entrat plorant i que, com que havia vist que era de cansament, al final l'havia posat a dormir. I que li havia costat bastant dormir però que, al final, havia clapat gairebé una hora. I que després s'havia despertat de bones. Doncs bé, segons les anotacions fetes a l'agenda de l'Èlia, de les dues hores que s'hi ha estat, ella ha dormit durant la segona hora, d'11 a 12. Coneixent-la estic segura que s'ha passat de 10 a 11 plorant. Hòstia quin trunyo d'adaptació. En serio.

Us juro que espero que això millori perquè ara mateix no estic gens contenta i molt frustrada. A vosaltres us sembla normal que es facin les coses d'aquesta manera???? Això ho fan a totes les guarderies????

JA EL TENIM AQUÍ!!!!

Algú de vosaltres recorda aquest post????

Doncs, bingo!!!!!!!!!!!! Un any i mig més tard: ja el tenim aquí!!! Ens hem comprat un Toyota Prius i ahir ens el van lliurar. Que guay!!! Que xuloooooooooo!!! Penseu que fins ara he anat amunt i avall amb un Polo que ja tenia 11 anys i un munt de quilòmetres... Vale que li tenia molt de carinyo perquè junts havíem viscut moltes aventures i, a més, m'agradava anar amb matrícula de Girona... Però estava fet caldo pobret! I, sobretot, no us podeu imaginar com anàvem de carregats (i apretats!) des de que tenim la nena. Total, que vam fer un cop de cap i... txas!!! Prius al canto.

Sabeu el que m'agrada més d'aquest cotxe (que de fora és més aviat lletjot)? Doncs que és híbrid. És a dir, funciona amb dos motors, un elèctric i un de gasolina; i això fa que sigui el que menys consumeix i, per tant, menys contamina de tot el mercat. És un cotxe super innovador que funciona com qualsevol cotxe normal però, en realitat, a vegades només va amb el motor elèctric. I aleshores gairebé no fa soroll. És una passada.


Ara farem quilòmetres i quilòmetres per gaudir-lo!!!

SEFINÍ

Sip. Sefiní. S'han acabat les vacances. Glups. Torno a currar. Bé, lo de currar és un dir. Avui m'he estat tot el matí davant l'ordinador fent el capullo. Alegria. Demà més. Més alegria.

Però bueno... les vacanes han estat MOOOOOLT BÉ! No hem parat. En algun moment penjaré alguna fotico. Avui a la tarda? Demà? Demà passat? Algun dia d'aquests? La vida és misteriosa... Vale. Paro de fer el capullo.

Com us deia, les vacanes molt bé. Vam estar uns dies al Pirineu de Huesca. Relax, piscina, fer excursions, donar-nos algun homenatge, sopars a base de vinillo i Carcassonne... ooooooooooh! Després una setmaneta donant voltes per Catalunya veient família. Família, ja se sap. I el 21 marxàvem cap a Lanzarote... ooooooooooooh!!! Fantàstic. Collonut. Genial. M'ha agradat mooooolt. En serio. La veritat és que no tenia gaire clar a on anava i vaig al·lucinar. És una illa molt especial, molt bonica a la seva manera. Tota marró, negra, vermella... Amb el verd d'alguna palmera i de les vinyes arran de terra i el blanc de les cases. I tot són cases, res d'edificis enormes ni mamotretos... Tot poblets amb cases baixes de color blanc i finestres verdes... Un clima molt bo, no ens hem agobiat ni un dia de calor però podiem anar a la platja i fer piscina... I hi ha algunes coses espectaculars per anar a veure: unes coves ubicades es colades de lava i arranjades de formes molt xules, platges precioses, el parc nacional de Timanfaya tot volcànic increible, la casa del César Manrique l'heroi de l'illa, etc. En fi, un festival.

I amb l'Èlia molt i molt i molt i molt bé. Ha estat fantàstic això de poder estar moooolts dies sencers amb ella. I ha aguantat com una campeona tot el sarau d'anar amunt i avall. Ha dormit a tot arreu, a l'avió es va portar prou bé, jala moltíssim... No em puc queixar gens, vamos.

I és que està molt maca. Ha fet una crescuda bestial i ja fa coses... Vull dir que li dius "molt bé" i pica de mans. Ha après a posar-li el tap al biberó i ajunta els llavis com si volgués fer un petó quan li dius que et faci un "besito"... Quan li canto en Joan Petit Quan Balla mou la mà.. No sé... és increible veure com s'ha espavilat. I, a més, li han crescut molt els cabells, ja es posa dreta i s'aguanta tota sola, si l'acompanyes fa alguna passa... Buf! Va tot molt ràpid!!! I ara està molt emmarada i emparada. Si l'agafa algú que no som nosaltres, es posa a plorar i no la podem deixar sola amb altres persones.... Tela!!! I... tatxan, tatxin... aquesta setmana comença la guarderia!!!!!!!!!!!! Ja us explicaré què tal!