29 de novembre 2008

MARES


Abans d'ahir, ahir o avui (mai he sabut la data amb certesa) és l'aniversari de la mort de la meva mare. Fa un munt d'anys que va passar, imagineu-vos que jo no tinc pràcticament cap record d'ella. I per tant, ha estat un "fet" durant tota la meva vida. Portat a estones més bé, a estones amb més enyorança, a estones amb més indiferència, a estones amb molta frustració, a estones amb molta tristesa... En fi... suposo que com s'acostumen a portar aquestes coses, no?

A vegades em pregunto si la trobo a faltar. I la resposta és que sí. El més trist, però, és que no sé si la trobo a faltar precisament a ella o bé a algú que faci d'ella. És a dir, a una figura que faci, que sigui la meva mare. Hi ha hagut algunes persones a la meva vida que, en certa manera, m'han fet de mare, de diferents mares. A totes elles els dec moltíssim. Especialment a la meva àvia. Però, en el fons, sé que no és el mateix. No em pregunteu perquè. Ho sé i punto.

I ara em trobo que aviat jo seré mare...

Hi ha una noia a les classes de ioga que l'altre dia va dir que, la primera persona que vol veure després del part i després del seu marit, és la seva mare. Que ella voldrà la seva mama. Clar. Jo també voldria, segurament.

I després hi ha tot el tema de: a qui li pregunto coses quan tingui dubtes sobre com cuidar la nena? qui m'entendrà quan tingui dubtes sobre com faig de mare? qui m'entendrà quan estigui reventada i agotada i no vulgui saber res del món? a qui li podré dir "ai que pesada que ets, deixa'm estar" cada vegada que em vingui amb un consell? qui em cuidarà a mi? Sé que el Mico farà moltes d'aquestes coses però... serà aquell suport incondicional que tothom atribueix a les mares? aquella comunicació i entesa que, a vegades, es pot palpar en una bona relació mare - filla?

I per últim, voldria poder prometre a la meva filla que sempre em tindrà al seu costat. Voldria poder assegurar-li que no li fallaré mai. Però que tampoc seré una mare que no la deixi créixer, que intentaré no ser sobreprotectora, que intentaré aprendre a deixar-la avançar i fer la seva, a mesura que es faci gran... Però que sempre podrà comptar amb mi. I que espero que, quan ella sigui mare (si vol, clar!), pensi que "quina sort de tenir la mare que tinc".

6 comentaris:

Van Hessa ha dit...

Nena, no ho sabia... Bueno, què haig de saber? Vull dir... que ho sento. M'ha posat trista, aquest post.

Núria ha dit...

Ostres... quin greu, no ho sabia tampoc. Jo també he tingut un moment de subidón tou en llegir el teu post...
Ànims, guapa!
Un petonàs!!!!!

Miskah ha dit...

Jo et puc dir que t'entenc i que en el seu dia també ho vaig passar. Em consolava saber que al menys tenia a la meva avia, amb 90 anys, però estava per donar-me la murga i explicar-li els avanços que anava fent en Martí.

Un consell (o un intent de consell) no t'agobies massa, en serio tu no ho saps, però portes una mare dins teu. El primer mes portaràs la "L", després et sortirà tot sobre la marxa. Fes cas al que t'expliqui la/el pediatre i recolzat tant com puguis en el teu mico.

Una abraçada!!

SANDRA ha dit...

Que bonics tots aquests pensaments, Gatxan! m'han fet emocionar i tot. No sabia això de la teva mare, em sap greu. Un petó i segur que ho faràs molt i molt bé. Per a això les dones tenim un sisè sentit!

Gatxan ha dit...

Noies,

Lamento haver-vos posat tristes... no era la meva intenció... I no sabíeu res perquè és una d'aquestes coses que habitualment no dic, ni que sigui en un bloc anònim... En fi, gràcies pel suport i, sobretot, gràcies per la confiança en les meves capacitats per ser una bona mare!!!!!

Nikole ha dit...

Thinking of you...hoping baby is here soon!