Fa uns quants dies vam haver de passar una nit a urgències amb la Siena. Es va constipar, va començar a tenir tos i, per culpa del VRS, va acabar amb una bronquiolitis. La seva primera bronquiolitis després de l'ensurt del juny passat. Aquesta vegada també la van haver d'ingressar però amb una mica d'oxigen, unes moltes nebulitzacions, una mica de medicació i uns pulmons de 7 mesos, ho vam passar a planta i al cap d'una setmana ja tornava a ser a casa. Bien. Ara com a mínim ja sabem que es pot passar per una bronquiolitis sense acabar a la UCI intubada.
Aquella nit, mentre estàvem a urgències, fent-li nebulitzacions a la Siena i esperant a veure com evolucionava, les infermeres tenien la ràdio posada. Molt fluixeta. Hi hagué una cançó, però, que sonà amb més volum. Un parell de vegades al llarg de tota la nit. Nosaltres la vam sentir des del box on estàvem. Em vaig quedar amb la tonada. I la setmana passada vaig descobrir que era aquesta:
Aquí estem: a casa, apalancats, el Mico, la Saigon i jo. El Mico està posant tota la seva discografia de Pink Floyd i jo em dedico a fer coses per internet sense un rumb gaire definit: ara miro els mails, ara en contesto algun, ara miro els blogs, ara llegeixo el diari online... I la Saigon està dormint. S'ha enrollat al mig de tots dos i àpala, a clapar. És a dir, estem de relax. Que bé, eh? Com veieu, doncs, tot continua igual i sense novetats, la nena no es decideix a nèixer.
L'altre dia vaig tenir visita a la ginecòloga i em va fer un tacte. Em va dir que encara estava bastant verda que, en l'argot dels iniciats, vol dir que no tinc cap de les feines prèvies fetes: ni coll de l'úter borrat, ni mínimament dilatada, ni res, de res... Sincerament em vaig quedar una mica xof. Tanta contracció de Braxton Hicks per res????!!!! I la ginecòloga, quan va veure la cara de decepció que se'm posava, em va dir que hi posés paciència. Que un embaràs normal pot durar fins a les 42 setmanes i que, per tant, això encara podia anar per llarg. Total, que he decidit aplicar-me la recepta i aquí estic, en un estat oooooooooommmmmmmmmm. Intentant prendre-m'ho amb filosofia. Ja sortirà quan vulgui. Sincerament, sempre havia pensat que, amb lo petita que sóc, jo no arribaria a finalitzar l'embaràs. Que el meu cos diria que nanai. Doncs no. Sembla ser que la meva mida no importa, que el meu cos és perfectament capaç de dur un embaràs fins al final. Doncs, saps què? Que alegria! Què més vull?
Mentre, estic fent un experiment. Vaig llegir en un llibre d'aquests de "bebés feliços" que està demostrat que una criatura reconeix cançons que havia sentit des de dins de l'úter. I que quan les senten es tranquil·litzen. Total, que em dedico a posar-li, cada dia, la cançó de la Gianna Nannini, Meravigliosa Creatura. Jo la trobo molt xula i, després, veurem què passa quan hagi nascut... A veure si funciona.
Per acabar, us poso la lletra traduïda d'una cançó que no és cap meravella però que diu coses que ja li dic i li diré a la meva filla. Perquè crec que la vida, afrontada d'aquesta manera, es viu amb molta més plenitud. La cançó és I hope you dance, de la Lee Ann Womack. No és cap meravella de cançó però el que diu, per mi, té molt sentit.
Espero que no perdis mai el sentit de la curiositat que puguis omplir-te però mantinguis sempre una mica de gana. Mai donis un sol respir per garantit i que l'amor no et deixi amb les mans buides. Espero que sempre et sentis petita quan estiguis dreta davant del mar. Espero que quan una porta es tanqui, se n'obri una altra. Promete'm que sempre li donaràs a la fe l'opció de lluitar.
I quan hagis de triar entre seure o sortir a ballar, espero que ballis.
Espero que mai tinguis por de les muntanyes que estan lluny, que mai t'inclinis pel camí més fàcil, viure pot voler dir córrer riscos, per val la pena fer-ho. Estimar pot convertir-se en un error, però val la pena cometre'l. No deixis que ningú t'amargui. I quan estiguis a punt de rendir-te, reconsidera, i dóna-li al cel, més que una simple mirada.
I quan hagis de triar entre seure o sortir a ballar, espero que ballis.
El temps sempre està en moviment. Portant-nos amb ell. Digues-me qui vol mirar enrera i preguntar-se on han anat a parar tots aquells anys?
Espero que sempre et sentis petita quan estiguis dreta davant del mar. Espero que quan una porta es tanqui, se n'obri una altra. Promete'm que sempre li donaràs a la fe l'opció de lluitar. Espero que ballis.
Ahir a la nit no feien res de bo a la tele. Enlloc. Ni a la tele normal ni al Plus. Bé.... al Plus sí. Després de donar-li al botó de + una vegada i una altra, vam acabar a un canal de música que no recordo ni com es deia però que feien un Top 10 de la història del rock. Ooooooooooooohhhhhhhhhh... Va ser fantàstic. Vam fer un remember d'aquells que feia temps que no fèiem...jejeje!
Perquè us en feu una idea... Algú recorda la pinta que tenien els Bon Jovi de quan no érem ni adolescents???? Aaaaaarrrrrrrgggggghhhhh! Estic parlant d'això!!!!!!!!!!!!!!!!!!:
I després, a la posició no-sé-què, Queen amb Bohemian Rhapsody. Mira que n'era de lleig el Freddy Mercury d'abans del bigoti i els cabells curts, eh? Ara bé, res com el trajo rollo mono espacial de color blanc brillant amb una "torereta"...
I de Guns'n'Roses que us en recordeu?
Tenia una amiga que estava boja per l'Axel Rose... Però n'hi havia una altra que deia que l'Slash li donava més morbo... Ai senyor! Al Top Ten van posar Swet Child O'Mine... Tot i que jo els recordo més per les balades com, per exemple, November Rain... ooooooooooh...
Bueno, per qui s'ho pregunti, al Top Ten també hi van incloure AC&DC, Nirvana, Pink Floyd, Led Zepelin, Black Sabbath... En fi, un període comprès entre el 1969 i el 1991. A mi el que més impacte em va fer tornar a veure van ser els grups de moda durant la meva primèra adolescència: finals dels 80 i principis dels 90. Brutal el remember, vamos. Només un últim apunt: sabeu què sonava cada vegada que posaven la caràtula del programa? The Final Countdown de Europe!!!!!!!!!!!!! Brutal!!!!!!!!!!!!!!!!! Si és que va ser el primer "cassette" que em vaig comprar i que no era música infantil... oooooooooooooooh!!!!
Perquè ha guanyat l'Obama. Que sí, que per segons quines coses un demòcrata i un republicà no són tan diferents. I que sí, que és veritat que ara ha de demostrar fins a quin punt és un canvi real. Amb tot, jo estic molt contenta. Aquesta vegada els americans no l'han cagat. Alegria.
PD. I està molt bé això de que sigui el primer president negre.
Us deixo amb una cançó de la Tracy Chapman que m'encanta: Talking about a Revolution. Ves a saber, potser sí que estem començant a veure una "revolució".
Don't you know you're talking about a revolution It sounds like a whisper Don't you know they're talking about a revolution It sounds like a whisper
While they're standing in the welfare lines Crying at the doorsteps of those armies of salvation Wasting time in unemployment lines Sitting around waiting for a promotion
Don't you know you're talking about a revolution It sounds like a whisper
Poor people are gonna rise up And get their share Poor people are gonna rise up And take what's theirs
Don't you know you better run, run, run, run, run, run, run, run, run, run, run, run, run Oh I said you better run, run, run, run, run, run, run, run, run, run, run, run, run
Finally the tables are starting to turn Talking about a revolution Finally the tables are starting to turn Talking about a revolution oh no Talking about a revolution oh no
While they're standing in the welfare lines Crying at the doorsteps of those armies of salvation Wasting time in unemployment lines Sitting around waiting for a promotion
Don't you know you're talking about a revolution It sounds like a whisper
And finally the tables are starting to turn Talking about a revolution Finally the tables are starting to turn Talking about a revolution oh no Talking about a revolution oh no Talking about a revolution oh no
Ahir vaig anar a un concert a l'Auditori: The Australian Plink Floyd Show. Són una "tribute band" de Pink Floyd i ho fan molt i molt bé. La veritat és que el montatge de música, llum i imatges va ser espectacular...
La setmana no acaba de passar ni a la de tres, eh? I jo estic avorrida de collons al curro... Per animar-me poso un vídeoclip dels meus... Rollo "allò-que-tant-hem-ballat-i-que-resulta-que-és-una-horterada-de-campionat". Que consti que a mi la cançó encara m'agrada prou i espero no destrossar-li a ningú, però és que el vídeo no té pèrdua... Fixeu-vos, sobretot, en com fa anar la mà damunt la guitarra... I també en la camisa rosa amb "xorreras" oberta damunt del pit que surt en alguns moments...dios!!!!! juas, juas, juas!!!!
Les primeres vegades que em vaig adormir amb el Mico al costat sonava aquesta cançó. Per mi, doncs, és molt especial. Es diu Cluster One i és de Pink Floyd. Tingeu paciència (el principi és una mica llarg i estrany) però després, tanqueu els ulls, respireu fons i gaudiu-la... Potser us adormiu.
Avui és com si fos un divendres: estic cansadíssima de tota la setmana i no tinc gens de ganes de treballar... jejeje! Bueno. Que consti que ja m'he tret del damunt el més urgent i per això ara estic aquí, fent un post amb el munt de coses que fa dies que vull explicar i entre una cosa i l'altra...
Lo de Guadix està essent una experiència "religiosa". En serio. Més enllà dels vols i de les anades i vingudes, estic aprenent un munt. Sabeu que l'atur de la comarca és gairebé del 30%? Que l'atur femení és de més del 37%? Perquè us en feu una idea, a Catalunya, la taxa d'atur global és del 6,5%, i del 8% en el cas de les dones. Es tracta, doncs, d'una zona MOLT deprimida. I això es nota. Estan fets caldo. En serio. Veus la gent vivint d'una manera... I després veus coses curioses: per exemple, ningú porta casc anant en moto. Ja sé que pot semblar una xorrada però... quan de temps fa que aquí tothom va amb casc? En definitiva, tot això per explicar-vos que és una realitat molt diferent a la que estem acostumats i que, a vegades, des d'aquí és difícil entendre. Així, moltes vegades quan parlem de fons europeus, de compensació interterritorial i de qui paga més impostos hauríem de tenir en compte que, realment, les coses pinten molt malament en segons quins llocs.
En un to més lúdic... Què fareu aquests dies? Nosaltres.... tatxín tatxan.... Anem a León!!!! Si algú es preguna què se'ns hi ha perdut: un amic. Que viu aquí però és d'allà i anem a passar els dies a casa de sa mare (a qui he comprat un plat de ceràmica que fliparà...jejeje!). Jo aquella zona no la conec de res.... I tinc ganes de veure-ho. A més, la catedral de León em va entrar a la selectivitat i ja seria hora de que li donés un cop d'ull, no?
Ahir vaig tenir una conversa super interessant amb el cappo dei tutti cappi,the boss, el jefe, el chulo, el amo, el macho alfa, el baranda, etc. Vam estar parlant de temes de gestió dels RRHH de l'empresa i em va fer alguns comentaris molt sucosos... I el més important, va reconèixer que amb el tema de l'assetjador s'havien equivocat des de bon principi. Que l'havien hagut de fotre fóra molt més aviat. Bien.
Recordeu que vaig dir algo sobre practicar el francès en el meu post dels premis? Doncs bé, us poso 2 vídeos del Youtube d'un senyor que es diu Georges Moustaki i que té cançons meravelloses amb les que vaig créixer. A veure què us semblen. És un estil molt hippy, molt cantautor dels anys '70 però a mi m'encanta. Poesia en estat pur. A casa hi havia un disc seu i cada diumenge el posàvem a tot taco.
Això és el que el Mico sempre m'ha dit i m'agrada recordar de tant en tant. Sobretot quan, amb una mica més de vi blanc del compte, m'agafa per posar-me existencialista i preguntar-me el com i el perquè de les coses. Potser és síndrome post-vacacional o poster és que jo ja hi tinc tirada... però avui, tot sopant amb una bona amiga, no hem pogut evitar caure en allò tant gastat de preguntar-nos l'una a l'altra, per enèssima vegada: què vull? cap on he d'anar? què és el correcte? per què?
I ara, de tornada a casa, em poso a escoltar cançons sobre el viatge que vol dir viure. I sobretot, viure aprofitant tot el que et ve. Sense que l'arena se t'escapi per entre els dits.
Us deixo amb el vídeo de Five for Fighting (100 years):
I amb la lletra de Viatge a Ítaca, de Lluis Llach. Per quan necessito instruccions sobre com afrontar el viatge per la vida:
Quan surts per fer el viatge cap a Itaca, has de pregar que el camí sigui llarg, ple d'aventures, ple de coneixences. Has de pregar que el camí sigui llarg, que siguin moltes les matinades que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven, i vagis a ciutats per aprendre dels que saben. Tingues sempre al cor la idea d'Itaca. Has d'arribar-hi, és el teu destí, però no forcis gens la travessia. És preferible que duri molts anys, que siguis vell quan fondegis l'illa, ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí, sense esperar que et doni més riqueses. Itaca t'ha donat el bell viatge, sense ella no hauries sortit. I si la trobes pobra, no és que Itaca t'hagi enganyat. Savi, com bé t'has fet, sabràs el que volen dir les Itaques.
1. Estic a La Reserva. 2. Estic treballant. Sip. Me n'he hagut d'endur deures pel cap de setmana.
... Curiosament, però, no estic traient fum ni estic massa agobiada... ???... La Reseva està la mar de maca. Un sol espaterrant sense fer massa calor, un cel blau, blau i clar... I, sobretot, certa tranquil·litat existencial: estic en aquell estat zen que gairebé se me'n fot tot...juas, juas!
Us deixo amb un parell de cançons que aquesta setmana he descobert (ja ho sé, sempre vaig tard) i que em donen molt bon rotllo:
Sí, ja ho sé: el primer vídeo és bastant "monòton" però la cançó és molt xula!
Són les 3 del matí de la nit del divendres al dissabte i.... porto una turca....jejeje! Ha vingut a sopar un amic del Mico i m'he estat fotent de vi blanc...jejeje! I de baylis...jejejeje! I vaig borratxa perduda... jejeje! quan l'amic ha largat m'he posat música d'aquella que m'agrada...ooooooooooooohhhhh.... amb el Lluis Llach m'he emocionat... sip.... m'ha vingut la plorera... després he posat la cançó del Mico i meva... la de Sopa de Cabra: "Cada minut"... xula, xula.... i després altres coses... Al Alba d'un sudamericà que ara no recordo com es diu. To be free del Mike Olfield. You've got a friend de no sé qui...Wherever you go de the Calling... i així porto unes 2 hores. He intentat que el Mico ballés i m'ha dit que nanai. La Saigon tampoc ha volgut. Ara estic amb Mamals de Discovery Channel o quelcom similar...jejeje! Vale. No sabeu lo que m'ha costat teclejar això. El millor de tot? La Jules té una nena sana. Ja sé que semblarà que estic zumbada però porto llegint el seu blog des de fa un any i la pobra les ha passat molt putes. En serio. Us podeu creure que es va quedar embarassada i va descobrir que el seu fill no era viable i el va parir igualment, per veure'l morir en unes hores? Us ho imagineu lo dur que ha de ser que et passi quelcom similar? Doncs bé... ara si tot va bé, tindrà una nena que, de moment, està bé. Bien.
Ara sona It's my life de Bon Jovi. Ja ho sé... sóc rara. M'agraden unes coses... Vale. Punto. Vide Cor Meum i me'n vaig a fer nones... A vegades penso que només sóc jo mateixa quan pillo una turca... No us espanteu... No crec que sigui alcohòlica ni res similar. Amb lo poc que la pillo. Només és que sempre em controlo tan a mi mateixa. Sempre tinc les meves emocions tan sota control... I en canvi, quan la pillo, em trobo sentint la vida d'una altra manera. Ja ho sé, l'alcohol té això però... està bé, eh?
Aquesta cançó es diu "Now We are Free" i és de la Lisa Gerrard. Us sonarà de la banda sonora de Gladiator, del Reino de los Cielos i, lamentablement, d'un anunci pijo de Ferrero Rocher... És preciosa. Jo la trobo maquíssima i sempre més l'associaré a la imatge del final de Gladiator, quan en Maximus passa la mà per sobre el blat... tornant a casa...
Últimament em fa la sensació de que al blog sempre hi poso coses de mal rollo: preocupacions, agobios, maldecaps, etc. Potser és que em passen poques coses divertides o que tinc un sentit de l'humor limitadillu però ahir em vaig fer un tip de riure... Sabeu què vaig trobar a YouTube? Els videoclips de l'LP Velveteen de Transvision Vamp!!!!!!!!! El disc que va inaugurar oficialment la meva adolescència!!!! El primer disc de vinil (?????!!!!!) que em vaig anar a comprar jo soleta... buaaaaaaaaaa! Com diuen els anglesos, a blast from the past que no m'he pogut estar de posar-vos....
Vale. El so no és gaire bo però... no em podeu negar què no té pèrdua, eh? Es diu Baby I don't care. I aquesta altra és collonuda, es diu Landslide of Love:
I aleshores recordes les altres coses que t'agradaven i flipes... Des de Sangtraït i el rock català, passant per REM i arribant a la Belinda Carlisle...JUAS,JUAS!!!!
Heu mirat el menú lateral? A sota de la portada de Katherine, el llibre que estic llegint ara, hi ha el cartell de 300, la peli que vam anar a veure dissabte passat. Quin contrast, eh? En les imatges, vull dir. La primera té una pinta pràcticament "virginal" mentre que la segona traspua duresa i violència... Sí... sóc una persona de contrastos...jejeje!
La veritat és que del llibre no en puc dir gaire res perquè el vaig començar ahir i només vaig tenir temps de llegir el pròleg. La peli em va encantar, em va agradar molt i m'ho vaig passar teta mirant-la. Sí, és bastant violenta (tot i que Kill Bill, per exemple, és molt pitjor) però l'estètica i les imatges són molt i molt i molt xules. En serio. Tot té uns colors terrosos i els vermells destaquen molt. Està molt ben feta i, tot i saber d'entrada com acaba, l'argument és emocionant, trepidant i té girs inesperats.. no sé... xula, xula... Molt recomanable, vamos.
I diumenge vaig estar mirant el concert de Lluís Llach que havíem deixat gravant el dissabte a la nit. Ufffffffffff! Per mi Lluís Llach és, sobretot, un record d'infància. A casa hi tenim discs dels vells i, de petita, alguns diumenges abans de dinar sonava L'Estaca, Cal que neixin flors a cada instant, El Bandoler, Maremar, Respon-me, etc. Les de la seva primera època me les sé totes. I aquest diumenge, mentre mirava el concert, a les tantes de la nit perquè amb el canvi d'hora no em venia la son, em va agafar molta nostàlgia de no sé ben bé què. Va sonar Maremar i se'm va fer un nus a la gola... Que tinguem sort pràcticament em va fer plorar... Que tova, eh?
Dels comentaris que en Lluís Llach feia abans de cada cançó destacar-ne un: hi ha paraules que estan de moda però amb les que les persones no podrem ser mai felices: competitivitat, productivitat, èxit, etc. Ens estem allunyant de paraules com tendresa, generositat, consciència... que estan a l'arrel de la naturalesa humana i que, per tant, sí que ens ajudarien a ser molt més feliços.
Us en recordeu d'aquesta peli? És de l'any 1984. Llavors jo encara era molt joveneta però, per quan TV1 la va passar un dissabte a la nit, ja era una pre adolescent impresionable i amb molta imaginació. De fet, crec que si m'agrada tan Total Eclipse of the Heart de la Bonnie Tyler és per culpa d'això.
Caus a terra molt avall creus que no te’n sortiràs, però amb els mesos te n’adones que tornes a començar. I a força de molt de caure i de tornar-te aixecar veus que les coses no canvien però ja no ets qui eres abans. Doncs he estat ja cinc o sis i sóc el que ara vull, no vull pensar en el que arribarà demà!
Llença’t, cada instant és únic no es repetirà, sento que el cor ja no para de bategar i diu que em llenci, que no pensi en tot el que vindrà, que un llapis mai no dibuixa sense una mà.
I perquè els meus pensaments que sempre viuen el present no conjuguen altres temps que el ja faré, el que no vaig fer. Doncs avui o potser demà seré aquí o seré per allà, seré un tros de l’univers que no noti el pas del temps. El que faig a cada instant és la força que em fa gran, no vull pensar en el que arribarà demà.
Llença’t, cada instant és únic no es repetirà, sento que el cor ja no para de bategar i diu que em llenci, que no pensi en tot el que vindrà, que un llapis mai no dibuixa sense una mà.
Llença’t, cada instant és únic no es repetirà, sento que el cor ja no para de bategar i diu que em llenci, que no pensi en tot el que vindrà, que un llapis mai no dibuixa sense una mà.
