Porto alguns dies intentant decidir si podia escriure aquest post amb tranquil·litat i seguretat. La veritat és que no sé perquè em preocupo. Total, el Mico i jo som els únics que llegim el blog i, d'aquí a un temps, aquest post serà història o sempre el puc eliminar.
Vale: he descobert que un meu company de feina podria ser un maltractador o, com a mínim, està lo suficientment tarat o malalt com per ser un assetjador. Només ho sabem jo i una altra noia que ja no treballa a l'empresa, la M., i saber-ho és una d'aquelles coses que et cremen els dits.
Ara farà un any aquest noi, li diré Ell, va començar a sortir amb una noia de l'empresa, Ella. Al principi feien molt bona parella i semblava que tot anava molt bé. Al cap d'uns mesos, però, ho van deixar un parell de setmanes i després hi van tornar. Durant les 2 o 3 setmanes que van estar sense sortir, Ell va tenir un comportament una mica desesperat que nosaltres vam interpretar com que estava molt penjat i, clar, ho passava malament. Per donar una idea del que vull dir, un dia gairebé se'ns va posar a plorar (???!!!!), no parava d'enviar-li missatges al mòbil i mails, etc.
Després hi van tornar però, fins a l'estiu, van continuar amb la pauta de sortir - tallar uns dies - tornar-hi, etc. Alguna vegada vam parlar amb Ella i ens va fer alguns comentaris sobre el comportament d'Ell que eren una mica estranys o una mica desagradables o una mica menystenidors (no sé si es diu així). Però com que Ell és tot un caràcter per si sol (és d'aquelles persones que se surt de la norma en el vestir, en les actituds, etc.) no li vam prestar excessiva importància.
El sopar d'estiu de l'empresa va ser un desastre per ells ja que van tenir una enganxada gorda, i després van passar el mes d'agost separats. Al setembre, Ella li va dir que ho volia deixar i, a finals d'octubre, Ella va deixar l'empresa. A continuació, Ell va pillar una baixa per depressió o estrés de gairebé un mes.
I anem a parar a divendres passat. Vam anar a sopar uns quants de l'empresa i un parell de noies que van estar-hi treballant fins no fa gaire (una d'aquestes és la M., l'altra que està al corrent de la situació). A aquest sopar van venir tots dos perquè, d'alguna manera, ambdós formen part del grupet aquest que ens avenim més. El sopar molt bé, molt animat. Deprés vam anar a fer una copa i a la hora de marxar vam veure que Ell i Ella estaven parlant i vam optar per deixar-los tranquils i pillar el Nit Bus. Totes menys la M. que, com que anava en direcció contrària, havia de marxar amb Ella.
I a partir d'aquí... Jo em vaig assabentar del parcal l'endemà perquè li vaig preguntar a la M. que com havia anat la tornada a casa i em va posar una cara... Que li vaig preguntar què havia passat i, com que ho estava passant malament, m'ho va explicar tot.... Sembla ser que Ella li va començar a dir a Ell que la deixés tranquil.la. I va fer el gest per marxar. I Ell li devia dir alguna barabaritat perquè el següent que recorda la M. és veure que Ella li pegava una bofetada a Ell. A partir d'aquí les coses es van desmadrar. Ell va començar a rebotar a Ella per les parets del carrer, dient-li que ho havien de parlar, que ho havien d'arreglar. Exigint i suplicant a la vegada. La M. dient-los-hi que ho deixessin estar, que no era el moment de parlar-ne, que havien begut i que després se n'arrepentirien... I mentre, Ell rebotant-la a Ella per les parets, dient-li de tot, insultant-la i plorant-li a la vegada, dient-li que per culpa seva havia hagut d'estar un mes de baixa, tornant-li a dir que per favor ho havien d'arreglar... Etc. Una vegada i una altra.
Al final la M. va aconseguir parar un taxi i fer-hi entrar a Ella. Aleshores, Ell va perdre del tot els papers i va començar a amenaçar a la M., dient-li que gràcies per ficar-s'hi pel mig. Que per culpa seva Ella i Ell no tornarien a estar mai més junts, etc. La M. va tenir la sang freda suficient per dir-li a Ell que millor que es tranquilitzés i va pujar al taxi. De camí a casa, Ella estava feta caldo. Resulta que durant tot el sopar, mentre Ell estava de catxondeo amb nosaltres, li anava dient de tot a cau d'orella... Que des de que va deixar l'empresa no para de trucar-la i enviar-li missatges al mòbil... Que es nega a admetre que ja està, que s'ha acabat i que no para de perseguir-la...
El dissabte al matí la M. es va trobar un missatge al mòbil d'Ell, tornant-li a recriminar que s'hagués emportat a Ella. I Ella se'n va trobar un dient-li que a Ell li sangrava l'orella de la bofetada i que si s'avenia a quedar amb ell i parlar de la relació no la denunciaria... ????!!!!!...
En fi...
Tant la M. com jo teníem clar, abans de tot això, que Ell té algun tipus de problema. En moltes coses no té un comportament habitual/estàndar/normal o, com a mínim, similar al de les persones de la seva edat, formació, etc. Però, sincerament, pel que fa a la relació amb Ella semblava que tot es limitava a una extrema dependència i certa immaduresa a la hora de comprendre com funciona una relació adulta.... No ens podíem ni imaginar que, en el fons, estàvem davant d'una persona una mica més malalta de lo habitual...
La M. s'ha estat informant i diu que clava el perfil tipus de maltractador. Jo no vull anar tant enllà..., encara. I al curro no ho estic passant massa bé perquè me'l trobo continuament, als dinars, als cafès, etc.
Ho trobo tan fort i em fa tan de fàstic que he vist reduïda la meva capacitat de mirar cap a una altra banda. La meva manera de solucionar les coses que no m’agraden és a) buscar-hi solució pràctica immediata o b) mirar cap a una altra banda. Doncs em trobo que amb això no puc fer ni una cosa ni l’altra. Estic allà, pensant pavo estàs fatal, i no ho puc dir a ningú... Una de les coses que més em costen és veure que l’altra gent no ho sap i se “l’aprecia” o hi fa bromes, hi parla normal, etc. I ell està tan ample. Si jo hagués tingut una enganxada d'aquesta magnitud amb la persona que, en teoria, estimo, estaria feta una merda. Doncs Ell no. Ell continua allà dient que si vol apadrinar una criatura de la India, que si l'any que ve vol fer un màster, que si, etc.... I jo pensant, tiu ets un perill, i sé que no hi puc fer res de res...
A la Saigon la van trobar abandonada a mitjans d'agost. Des d'aleshores, i fins que ens en vam poder fer càrrec nosaltres, va estar-se a casa de tres senyores jubilades que, evidentment, s'estaven molt per casa. Nosaltres la vam anar a buscar el 29 de setembre.
