A la Saigon la van trobar abandonada a mitjans d'agost. Des d'aleshores, i fins que ens en vam poder fer càrrec nosaltres, va estar-se a casa de tres senyores jubilades que, evidentment, s'estaven molt per casa. Nosaltres la vam anar a buscar el 29 de setembre.Quan va arribar a casa vaig veure que caminava molt raro. No és que tingués cap problema de tipus motor, sinó que mentre caminava feia anar el cap a banda i banda continuament i de forma molt ràpida. Al cap de poc vam començar a pensar que potser era una mica sorda. Feies molt de soroll quan ella no mirava i ni tan sols s'immutava... I el veterinari ens ho va confirmar. No és ben bé sorda però si que hi havia algo que no rullava...
I durant l'últim mes ens hem adonat que el comportament de la Saigon no és gaire normal. És una gata hiper dependent. No sap jugar sola, només vol estar a on estem nosaltres i fa marrameus continuament. Marrameus de gata en zel. I hi ha estones que no para. Els matins, sobretot, quan ens hem llevat i estem per casa dutxant-nos, esmorzant, només fa que cridar. Si no li fas cas i no jugues amb ella, crida. Diuen que és per demanar atenció, però a vegades li crida a la paret. O, tot i saber exactament on ets, crida. A vegades, després d'haver estat jugant amb ella una hora o més, també crida. I també crida a les nits. Si no la deixem entrar a l'habitació, crida. I si la deixem entrar, a les 6 del matí decideix que ja n'hi ha prou de dormir i també crida... Vaig buscar per internet i vaig trobar articles que deien que això es combat amb indiferència i paciència però no ha funcionat. Continua cridant igual.
Avui hem anat al veterinari i ens ha ratificat que això no és normal. Que la Saigon no és normal, vamos. Que segurament té algun tipus de problema neurològic... I ara què fem? Algú té alguna idea? Estem pensant en agafar un altre gat, perquè li faci companyia i hi jugui. Així ella no dependrà tant de nosaltres i se sentirà més acompanyada i pararà de miolar! Alguna opinió? Algú creu que això és una bona idea? Els suggeriments seran la mar de ben rebuts!
2 comentaris:
No se sí el meu comentari et podrà ajudar o no. Jo tinc dues gates i són totalment diferents. Una es super independent i només vol saber de tu quan veu el fons del plat (quan veu que es quedará sense menja en les properes hores). L'altra des de gairabé el primer dia es com una "lapa". Esta tot el dia a sobre... ja estiguis en el sofà o en el ordinador. A vegades quan estava en el ordinador venia ella i se t'estirava a sobre del teclat. Unes altres vegades, es passava tota l'estona a sobre de la falda del que en una época va ser la meva parella mentres ell estava a l'ordinador.
A mi que estiguessin las dues juntes no em va servir gaire, sí que es cert que es fan molta companyia i jugan molt juntes, però a vegades els jocs acabaven en barralles, però "la sangre no llega al rio", després continuan sent tan amigues com si res no hagues passat.
A mi realment em va funcionar la paciencia i, encara que sap greu, fer-la fora constantment dels llocs on no podia estar. Ara a l'ordinador o a la taula on jo estic ja no es puja, però li falta temps i, ara més que començar el fred, de venir amb mi al sofà... Ara només falta conseguir que em deixi parlar per telèfon quan estic asseguda al sofà (no para de miular des de que començo a parlar fins que penjo el telèfon i quan més li damano que es calli més crida ella)... però amb els set anys que està apunt de fer em sembla que ja no apendrà. Sempre he pensat que tot això ha passat perque tenia poc més d'un mes quan la vem adoptar. Potser va estar poc temps amb la seva mare i els seus germans.
Miskah, gràcies pel comentari! El que passa és que, més enllà de la super dependència, el més greu són els marrameus... Que la Saigon es posi damunt del teclat no és cap problema si a les nits em deixa dormir... No sé...Ja ho veurem.
Sí, els gats s'han d'adoptar amb un mes i mig com a mínim. Jo en vaig tenir una que pretenia mamar damunt del meu jersei... ja veus!
Publica un comentari a l'entrada