Des de fa unes setmanes la feina m'obliga a anar amunt i avall en tren i he redescobert que m'agrada...Casualitats de la vida, just ara que renfe no n'encerta ni una, jo m'adono que lo del tren m'agrada i sempre m'ha agradat. Ja sigui per culpa de l'avi ferroviari o bé per haver viscut en un poble on tenim una estació important, agafar el tren ha estat sempre una cosa quotidiana i agradable.
Suposo que en part és perquè el tren et permet veure el paisatge molt més bé que el cotxe. Les autopistes són horroroses i, a més, sempre has d'estar pendent de la conducció. Al tren, en canvi, vas la mar de tranquil·la i relaxada. Deixant que et portin, només t'has de preocupar de baixar quan toca. A més, el tren passa més per mig dels pobles. I veus les cases, la gent,... El tren et permet ser una mica més voyeur.
Anar en tren sempre em desperta una melancolia agradable. Passes de llarg de moltes vides que podrien ser com la teva, de molts espais agradables que podries ocupar, de paisatges dels que et voldries embolcallar...
I per últim, anar en tren sempre em fa pensar en el meu avi. En quan li tocava l'estació del meu poble els divendres i hi treballava fins a les 3. Jo hi anava i em deixava guixar en algun paperot asseguda en un despatx de la vella estació mentre ell feia la feina. Recordo com eren els antics bitllets, de color groc pàlid i el xiulet i la bandera. I després em comprava un xupa-xup a la cantina. I l'àvia li fotia bronca quan arribàvem a casa a quarts de 4 dient-li que ara la nena no dinarà...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada