MISSING IN ACTION

He estat MIA (Missing in Action - Desapareguda en Combat) durant els últims dies perquè, precisament, estava de "combat"... per Andalusia!

Coses xules:

• Sierra Nevada i el Mulhacén nevats, vistos des de l'autovia de Guadix a Granada, amb un cel blau, blau, blau...


• Tenir ocasió d'escoltar la Juana María Gil, professora titular de filosofia del dret de la Universitat de Granada parlant de violència masclista i d'igualtat d'oportunitats entre dones i homes des del punt de vista legal i jurídic. Un discurs absolutament nou per mi, centrat en analitzar si els drets constitucionals bàsics com la vida, la integritat, la igualtat, la llibertat, la seguretat i la dignitat de les dones es troben realment tutelats i garantits per l'Estat i l'ordenament jurídic; o si, pel contrari, es troben fins a cert punt abandonats. I, per tant, l'Estat i l'ordenament jurídic també són "maltractadors". Va ser un privilegi escoltar aquesta dona menuda que, amb poc més d'una hora, va estar fent-nos anar des de les teories de l'Estat (Hobbes, Locke i Rousseau), fins a les petites discriminacions de cada dia, passant pel tema de la conciliació, per la nova llei d'igualtat i pels conceptes de feminisme i masclisme... Genial. Si teniu ocasió, no us la perdeu, en serio. Encara que us soni a xino tot el que acabo de dir.


• Sessió de tapeo posterior amb una col·lega andalusa amb qui, entre gamba i gamba, i birra i birra, vam estar comentat els Micromasclismes i l'etern autisme emocional dels homes... jejeje!


• Retrobada sorpresa amb gent que feia un parell d'anys que no veia. Gent amb qui havia treballat a gust i compartit molt bons moments entre reunió i reunió. Gent que em va fer descobrir una zona d'Espanya molt poc coneguda: Las Merindades, a la província de Burgos. Hi heu estat? És molt xulo!

Coses no tan xules:

• 800 Km en 3 dies. Andalusia de punta a punta....


• La meva feina a Guadix: un mal de cap que es va allargant...


• L'esmorzar a Almería: no pregunteu, repeteixo, no pregunteu què hi havia al suc de taronja que em vaig beure sense mirar i que només vaig veure quan només en quedava un cul... eeeeeeeeeeeecccccccccccssssssssss...


• Haver de treure un dit de gel del parabrisa del cotxe sense carregar-me ni el vidre ni els netejaparabrises i sense tenir aigua calenta a l'abast...


• Que sí, que Andalusia és la terra de l'oli d'oliva però... ejem... és necessari que tot vagi absolutament negat en oli?

I àpala, la setmana que ve Galicia... Alegria!

SOLUCIÓ

Ho he trobat avui a Postsecret. La meva solució és: "I'll be so much healthier (and happier!!!!) even if I'm the estranged one!!!".

ESGOTADA I A PUNT DE PLORAR

Teniu algú a les vostres famílies que us posi en situacions de les que en fugiríeu com de la peste? I no podeu? I heu de fer bona cara? I no podeu dir que allò és una suprema collonada? I no només heu d'estar en la situació, sinó, que a més, hi heu de dedicar emocions, esforços i temps de vosaltres mateixes? Un temps que heu suat tota la puta setmana currant fins a les tantes cada dia i del que només voldrieu pau i tranquil·litat?

Heu estat mai tan cabrejades o frustrades que no heu pogut dormir? De posar-vos a punt de plorar de ràbia? De no poder parar de donar voltes a les coses que us sembla que fa anys que han passat de taca d'oli? De voler agafar a algú i fotre-li un parell d'hòsties?

Us heu sentit mai tan acorralades que us fa por pensar què pot passar més endavant? Que no sabeu què heu de fer, de dir, de pensar? Que ja no sabeu què és el correcte perquè és TAN DIFERENT en relació a la vostra manera de veure el món, la vida, la família, les coses? Heu tingut mai ganes de "trencar la baralla" i dir PROU? I a la merda les implicacions que aquest prou pot tenir?

Efectivament. Ho heu endevinat. Avui NO ÉS UN BON DIA. I no ho va ser ahir. Ni abans d'ahir. Ni dimecres passat. I demà tampoc serà bon dia. Ni dilluns, ni dimarts, ni dimecres. I ja veurem dijous.

FASTIGUEIG I PREGUNTES

FASTIGUEIG

La Magdalena Álvarez em fastigueja. Sincerament.

I em fastigueja més enllà de si ha gestionat bé o malament el tema de l'AVE i les rodalies. La veritat és que estic poc informada però, així a ull, jo penso que aquesta senyora ha gestionat fatal el problema sorgit, no necessàriament les obres. És a dir, crec que en el tema obres s'ha vist condicionada per governs anteriors, licitacions ja fetes, i decisions d'altres sobre el traçat.

En fi, el que em fastigueja de la Magdalena Álvarez és la seva actitud. La senyora, per dir-ho finament, és una macarra. El Congrés no la reprova per 3 vots (2 de 2 trànsfugues) i la pava arriba dient que "muchá grasiá po la confiansa de la camará voy a trabajá pa seguir hasiendo cosá". Quins collons! L'enganxada que va tenir amb l'Herrera pel tema de "dobladas y partidas" ja va ser d'una dimensió estratosfèrica... Però és que cada vegada que obra la boca em genera un cabreig monumental... I enmig de tot el merder, si no vol dimitir, ni tan sols ha tingut els pebrots de demanar disculpes, cessar algú o, com a mínim, mantenir un perfil el més baix possible.

I també em fastigueja enormement l'actitud del PSOE. Perquè jo ja no demano que en ZP la cessi. Ho hauria de fer, sí. Però també entenc que a Madrid tenen els ulls posats a les eleccions de març i no estan per segons quines piruetes. El que sí que no aguanto és que la bancada sociata aplaudeixi a la senyora Álvarez cada vegada que es posa xula, que li montin sopars de "desagravio", etc. No és l'actitud.

Jo vaig votar PSC les eleccions generals passades. Sí, amb la ressaca de l'11 de març i el PP fent un cop d'estat mediàtic. Però tinc claríssim que aquesta vegada voto Iniciativa.

PREGUNTES... Ètiques.

Heu seguit la notícia de les clíniques de Barcelona on es feien abortaments il·legals?

Premisa 1: jo sempre he sigut una defensora del dret de les dones a abortar lliurement. Sincerament, crec que no hauria d'estar condicionat a informes clínics o psicològics de cap tipus.
Premisa 2: però només els primers mesos de l'embaràs. És a dir, fins a la 24ena setmana que és quan un fetus - bebé comença a ser viable fora del ventre de la mare.

Pregunta 1: A partir de la 24ena setmana. L'abort hauria d'estar permès? Suposo que només en casos de perill greu per la salut de la mare... Però, qui s'assegura que aquest perill sigui real? I aleshores, què es fa? Es mata un fetus que ja seria viable?

Pregunta 2: No us fa mal tot quan llegiu o sentiu que a les clíniques aquestes es van fer abortaments de bebés de 8 mesos????

Pregunta 2: No us quedeu amb una sensació rara quan llegiu al diari l'expressió "trituradora de fetus"? A mi em fa una angunia...

Aleshores?

RIURE

Estic de feina fins a les orelles però he pensat que ens mereixem riure una estona, oi?

VARIS EN DILLUNS 2

Feia dies que no feia un varis, eh? Vamoh p'allá:

• Estic home alone... snif, snif. El Mico ha largat avui a primera hora i no torna fins a finals de setmana. I la setmana passada també va estar fora uns dies... Realment, quan coincideix que tots dos dos tenim una època de viatges es fa una mica dur, eh? Jo largo la setmana que ve, del 3 al 5. I la següent, del 10 al 13. Al final, haurem passat un mes entrant i sortint... i passant pocs dies junts a casa... Un pal.


• Com que sóc una inconscient ahir vaig caminar uns 2 km, vaig ajudar a la família del Mico a collir olives i vaig carregar pesos. Resultat: a la nit les pèrdues eren una mica més fortes de lo habiutal. Ja ho sé: mea culpa total. Osti, però és molt difícil cuidar-se quan et trobes bé i no et fa mal res!


• Exacte: aquest cap de setmana hem estat a La Reserva. I estava tot molt bonic, de tardor total. La veritat és que sort que els colors de la tardor són tan xulos perquè, per mi, és una estació una mica depriment. Això de que es faci fosc tan aviat em fot un munt. Ahir, a La Reserva, però, una vegada es va haver aixecat la boira, feia un sol fantàstic i el cel era totalment seré. I feia aquell fred viu, que et desperta tots els sentits. I a la nit, vau veure la lluna plena? L'hauríeu d'haver vist mentre baixàvem en cotxe cap a Barcelona: era enorme i feia un munt de claror. I els camps i les muntanyes i els núvols quedaven il·luminats... Bueno, molt bucòlic tot plegat, la veritat.


• Heu anat mai a collir olives? Tot i ser de poble, la meva relació amb les feines del camp ha estat sempre inexistent. Per tant, mai m'havia aproximat al meravellós món de les olives (excepte les farcides d'anxova, clar) fins que no vaig conèixer el Mico. A casa seva tenen oliveres i cada any cullen olives per fer-se el seu propi oli. És una feinada de campionat, en serio. D'acord, l'oli està boníssim però, per mi que sóc una comodona i lo del camp no em va, no val la pena. Fa tanta fred... Tanta... I et passes tot un matí donant-li cops als arbres perquè després vingui el sogre a dir-te que dels 4 sacs arreplegats en sortiran 10 litres... Anda ya! Digueu-me insolidària però ja fa anys que me n'escaquejo tan com puc...jejeje!

Au, feliç dilluns!

INTIMITATS

Aquest és un post dedicat especialment a la Sandra i a la Núria que volen canviar la plantilla del seu blog i no poden... Noies, això és un estríptis. Aquesta és la pinta que té el meu blog per dins, a l'apartat plantilla:






Si us hi fixeu, l'opció que surt clicada és "modificar html". A la finestra gorda, la de baix, és on s'hi enganxa el codi html de la plantilla nova. Aquest codi és el que us heu hagut de baixar i de desar al vostre disc dur prèviament.



Si la pinta del vostre blog no és la mateix que la meva podria ser que blogger us fes la punyeta perquè no pugueu posar-vos plantilles que no siguin seves... És a dir, que en les noves versions de blogspot no es puguin posar plantilles que no siguin fetes per blogger...



Què, com ho veieu?

PENDONEJAR

Heu anat mai a treballar amb la mateixa roba que duieu el dia abans perquè heu passat la nit fent marranades a casa d'algú altre i heu sortit del llit amb el temps just d'arribar al curro?



Jo sí. En mis años mozos.... I apostaria bastanta pasta en que la meva jefa també.



Perquè avui, per primera vegada des de que treballo amb ella, ha vingut a la feina amb la mateixa roba que duia ahir. Si tenim en compte que és difícil veure-li la mateixa peça de roba dues vegades a l'any, entendreu la magnitud de la tragèdia... I, a més... hi duia una taca!!!!



Je!je!je!... Pendona!

CONTROLAR

Controlar, segons el diccionari:

• Verificar, sotmetre a un examen minuciós.
• Vigilar, censurar. Controlar les entrades i les sortides.
• Regular, dirigir el funcionament. Dispositiu per a controlar una màquina.
• Exercir una influència directiva o restrictiva sobre quelcom.
• Tenir sota domini. Controlar la situació.
• Tenir domini sobre si mateix. No saps controlar-te.

Quin horror no? Doncs bé, per culpa d'algun trauma infantil encara per acabar de desxifrar*, sóc una persona bastant controladora. La majoria de les vegades, en el bon sentit de la paraula. És a dir, m'agrada tenir les meves coses controlades: conèixer-les, veure-les venir, saber-ne tots els detalls, i poder decidir què vull. Sobretot, poder decidir ben informada. Això em dóna seguretat.

Així, i per exemple, no vaig parar fins que no ho vaig saber tot de l'operació: contingut, tècniques a utilitzar, possibles complicacions, etc. El Mico em mirava amb cara de "estàs xalada". Ell d'aquestes coses no en vol saber res. Jo, en canvi, necessito saber-ho tot.

El mateix amb moltes altres coses: m'agrada conèixer i planificar què faré en un cert temps vista. I m'inquieta molt pensar que no puc planficar, organitzar o dirigir. Els imprevistos em destaroten bastant i em costa reaccionar... Adaptar-me als canvis se'm fa difícil... Em fot que d'altres persones decideixin per mi o m'organitzin la vida... Em seguiu? La part més negativa de tot plegat és que, a vegades, sóc bastant cap-quadrada i inflexible...

El millor? Que em conec. Sé que peco d'això. I intento "relaxar-me". És a dir, em dic a mi mateixa que la vida serveix per carregar-se tots els plans que jo pugui fer, que dels canvis i dels imprevistos també en podem gaudir i aprendre... I que jo mateixa m'adono de que, en moments concrets, estic essent cap-quadrada i inflexible i intento mirar-me les coses d'una altra manera... Però està essent una batalla dura, eh? Diguem que el 75% del temps sóc la Gatxan controladora i el 25% restant sóc la Gatxan "take it easy". La qüestió és: ho puc dividir per temes? Puc aconseguir ser controladora per unes coses concretes i ser relaxada per unes altres? Crec que d'aquesta manera podria combinar lo bo del control amb lo bo del relax... Com ho feu vosaltres?

*A vegades penso que els traumes infantils estan sobrevalorats... jejejeje!

PROVA SUPERADA!!!!!!

Buenooooo... doncs aquí estic. Prova superada!!!!! En resum, l'operació el dijous va anar molt bé i la recuperació està essent bastant indolora i tranquil·la. Alegria!!! Va ser una experiència, això sí. Jo no havia estat mai ingressada ni tampoc m'havien fet passar mai per un quiròfan... Així doncs, tot va ser prou nou i interessant...

Em va venir a buscar un camillero que em va haver d'ajudar a pujar a la camilla perquè la bata aquella que et donen no et permet moure sense ensenyar-ho tot... Penseu que, en aquells moments, encara t'importa el que es vegi i el que no... Més endavant se te'n fot. I se'm feia molt raro que em portessin en camilla estirada amunt i avall. Quiròfans: gorra pels cabells i peücs pels peus... I després em ve un pavo amb una gorra tipus Anatomia de Grey (amb dibuixets rollo còmic) que em diu que serà el meu anestesista. Ah molt bé. Primer problema: em diu que m'ha de posar una via pel suero. Via? Suero? !!!! D'això ningú me n'havia dit res! Em busca les venes al braç dret. No les troba (???? jo diria que sí que n'hi ha però ell sabrà....). Em busca les venes al braç esquerre. I en troba una on em punxa i em posa el càteter. Problema: sembla ser que tinc una merdeta de vena i el càteter no entra del tot. eeeeeeccccccssssssssss. Total, torna a buscar les venes al braç dret. I en troba una. I em punxa i aquesta vegada tot va bé. En resum: UN MAL!!!!! En serio. Això va ser de lo pitjor de tot plegat.

I després va venir el que més por em feia: l'epidural. A aquestes alçades, entre la fred que feia i els nervis que tenia, estava tremolant. Em diuen que m'assegui, creui els braços i me'ls posi als hombros. Que baixi els hombros i el cap. Que la barbeta em toqui el pit. Alguna cosa més? Pesats! Noto que l'anestesista em toca la columna. Ai quina por! I de cop, noto una punxadeta de no res, una sensació rarilla, alguna cosa més, i em diuen que ja està. JA ESTÀ????? En serio?????

I res, poca cosa més. Em van cobrir amb roba blava. Lo del quiròfan no era verd??? Les cames se'm van adormir i la sensació era rarilla. La ginecòloga va començar a fer coses allà baix que es veien en una pantalla però no feien mania ni fàstic. De totes maneres, també era difícil entendre què m'estaven fent. L'anestesista em va posar un trasto a un dit de la mà que pitava de tant en tant. I al cap de 20 minuts o així em van dir que ja estava. Aquí ja no em podia moure. De cintura cap avall tot era com quan el dentista t'adorm la boca. Em van carregar a pes a la camilla. Em van pujar a l'habitació. Em van carregar a pes al llit. Em van enxufar calmants amb el suero. I àpala, a esperar que se'm despertessin les cames...... 4 hores!!!! Al final, les úniques coses que em quedaven adormides eren els talons dels peus i el cul. Curiós, eh?

Em vaig haver de quedar a passar la nit a la clínica. Va ser un pal perquè amb el suero no podia moure el braç i dormia fatal. I les enfermeres anaven entrant a fer-me coses. Els calmants em van semblar molt bé. Però a no sé quina hora vaig enganxar a una enfermera intentant posar-me el termòmetre sense despertar-me. Que maja. Però per què collons m'havia de posar el termòmetre?????!!!!!!! En fi... Al matí següent va passar la doctora amb una bossa de El Corte Inglés... ????!!!!!.... Em va dir que em dopés pel dolor post-operatori i que nanai de fer .... ejem... durant 2 setmanes.....?????!!!!!... Que tindria pèrdues i que res de utilitzar tampax o de banyar-me. Vale. I que àpala, ja ens veurem.

Doncs molt bé. Ara estic al sofà de casa. Aprofitant-me del Mico....jejejeje! Si estic una estoneta dreta o fent coses em quedo aixafada però per la resta, bé. Els okupes del costat de casa estan fent una festa o sigui que estem entretinguts. I la gata està feliç. Des de que viu amb nosaltres que no havíem estat tantes hores fent-li cas. Alegria.

Moltes gràcies pels comentaris desitjant-me sort. Crec que n'he tingut.

RAMBLING

Rambling és la paraula que utilitzen els anglesos per definir això de passar d'un tema a l'altre sense gaire més lògica que el fil dels pensaments... Doncs bé, avui toca ramblejar una miqueta.


Aquest cap de setmana va ser una mica pffffffffff. Vaig haver de treballar tot el dissabte al matí i el diumenge a la tarda marxava de viatge... Amb tot, també vaig fer coses divertides. Divendres vam anar a sopar amb la colla per celebrar l'aniversari de dues de les meves amigues que han fet 30 anys amb pocs dies de diferència. Sabeu on vam anar? A un restaurant xino on el propietari fa màgia i alguns monòlegs... Friki, eh? Es veu que és un tiu bastant famós, que ha sortit a la televisió i en premsa vàries vegades... Jo no n'havia sentit a parlar mai. I va estar prou bé, la veritat. Per fer quelcom diferent.

I dissabte a la nit vam anar a sopar a casa d'uns amics i vam acabar fent una partida de poker... jejeje! Que decadent, eh? Jo no en tinc ni idea i vaig ser la segona a arruinar-se... Clar que no jugàvem amb peles sinó amb fitxes de casino, que un amic que encara és més friki se les va comprar expressament per les timbes....

Ahir em pensava que tindria bronca amb la jefa i estava ralladíssima. Amb la moral pels terres perquè hi havia hagut una cosa que jo no havia acabat de fer bé (d'aquí lo d'haver de currar el dissabte) però també perquè la jefa té un caràcter... Coses que d'altres caps s'agafarien prou bé per ella són una muntanya. És a dir, té un nivell d'exigència molt i molt elevat i això combinat amb unes formes que no sempre són les adequades... Us estranya que a vegades faci por?

I demà m'operen. La meva faceta desarraigada, solitària i individualista s'ha sorprès de que tothom vulgui venir a la clínica. En serio. Si lo que em fan és una xorrada! Jo em pensava que estaríem el Mico i jo. Anar, operació, tornar i punto. Doncs tant el meu pare com la seva ex (amb qui tinc molt bona relació) han insistit en venir i estar per allí durant tota la història. I clar, davant de tant d'interès i insistència no he tingut pebrots de dir-los-hi que es quedessin a casa. El que s'emporta la pitjor part, però, és el Mico....jejejeje... Que haurà d'aguantar-los i donar-los-hi conversa mentre duri la juerga... jejejeje!

I pel que fa a l'operació el que més por em fa és l'epidural (que no és ben bé una epidural però com si ho fos). En serio. Això de que em clavin una agulla al mig de la columna... brrrrrrrrrrrrrrrrrr....... Em dóna una grima... Espero que passi ràpid i com que sé que no ho veuré... Aish.

I res... tinc una gana....

CANÇÓ DE BRESSOL PER A PERSONES GRANS

Les primeres vegades que em vaig adormir amb el Mico al costat sonava aquesta cançó. Per mi, doncs, és molt especial. Es diu Cluster One i és de Pink Floyd. Tingeu paciència (el principi és una mica llarg i estrany) però després, tanqueu els ulls, respireu fons i gaudiu-la... Potser us adormiu.

BON VEÏNATGE

Definitivament sóc una mala presidenta d'escala... però és que em fa un paaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaal. En serio. Ser president/a d'escala és d'aquelles coses que no saps ben bé perquè existeixen... Responsabilitats col·lectives que et toca assumir sense que, en realitat, tingui cap tipus de sentit, no? aish, no sé... Jo sóc molt bona assumint les meves de responsabilitats... però lo d'haver-me de preocupar per "la comunitat"... uf. Dir-vos, per exemple, que ni sé ni vull saber qui va canviar un llum que s'havia fos. Sí, ja ho sé, això era una feina que em tocava a mi però..... pfffffffffffffffffffffffff. M'enteneu?

Bueno. Doncs enmig d'aquest desinterès i poques ganes per la meva banda, s'ha obert la III Guerra Mundial. El que em faltava! Recordeu el tema de les obres que s'havien de fer? Doncs mentre que els veïns de dalt han decidit que la comunitat llanci la casa per la finestra i ho arregli tot, tot i tot; els veïns de baix han decidit que ells no deixen anar ni un duro. Que es faci el mínim i àpala, "a por otra cosa mariposa". I jo a mig. Els de dalt estan desapareguts i l'única cosa que fan és obstaculitzar-ho tot i negar-se a arribar a acords. I els de baix estan en plena campanya "de acoso y derribo" i es dediquen a passar per casa nostra cada vespre a tocar-nos els collons. És a dir, a intentar convencer-nos que la seva postura és la intel·ligent i que fem pinya amb ells per anar contra els de dalt.

Us podeu creure que encara no hem aconseguit aprovar un pressupost per les obres des de la primavera?????!!!!!!!! I així anem!

La meva legislatura s'acaba aquest desembre 31. Vinga que ja queda menys!!!!! Ja veieu que, contràriament a lo habitual, jo no vull ser presidenta ni un minut més.

HISTÒRIA D'UN CAP DE SETMANA

• Divendres - 20.35h: Cine. Las Trece Rosas. Molt i molt i molt bé però un tip de plorar...
• Dissabte - 12.50h: Cua a l'AP-7 camí de El Poble. Per què? Per què? Per què? Però si la temporada de platja ja s'ha acabat!!!!
• Dissabte - 14.00h: La família explica que s'ha mort l'oncle francès casat amb una tia republicana exiliada. De vell. Moment ideal per recordar i comentar la guerra civil, la postguerra i el franquisme amb els avis que ho van viure en primera persona. Si no n'havíem tingut prou amb Las Trece Rosas, 2 tasses. Alguns de la meva família de El Poble era rojos, d'altres eren massa pobres i tenien massa por com per ficar-se en res. Dos ties exiliades. Un oncle a la presó. Però no li va passar res greu a ningú. A la meva besàvia la van denunciar per ajudar a la família de l'oncle que estava a la presó. Va anar la guardia civil a casa, ho va regirar tot i es van emportar uns quants duros de plata del meu avi. El meu besavi va anar a parlar amb el seu amic fatxa (exjefazo de la CEDA) que s'havia refugiat a El Poble durant la guerra. I l'amic li va dir que firmés una declaració, que el denunciant l'endemà estaria mort. El meu besavi va dir que no calia. Que amb el retorn dels duros de plata i demanar perdò ja n'hi hauria prou... Quines històries, eh?
• Dissabte - 18.00h: La meva amiga que m'ha dit que em trucarà per anar a fer un cafè, no truca... Quan l'he trucat m'ha dit que ha tingut mal rollo amb el marit... Vale, m'espero al sofà llegint El Juego de Ender. Quina paranoia de llibre. Vols dir que acabarà gaire bé això de la meva amiga i el marit? El marit és una mica especial. Té unes coses.... I sembla que la meva amiga està farta d'aguantar segons què... ai senyor... Em té preocupada perquè la veig fotuda. No truca. Bueno. Amb aquest panorama no m'estranya...
• Dissabte - 22.30h: Fondue a casa d'uns amics. Nyam.
• Diumenge - 02.45h: Barraques!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! Quanta gent, per favor! Arribar a la barra és una lluita cos a cos que només pot guanyar qui tingui els colzes més esmolats... jejeje! Quina fred! Musiqueta + 1 birra (no puc beure res més que he de conduir) + xerrameca amb coneguts + olor a porro + empentes per un costat i per l'altre + "hola què tal quan de temps feia que no et veia" + anem a clapar que tinc els peus glaçats.
• Diumenge - 12.00h: zzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzz.
• Diumenge - 14.00h: Amanida i arròs a la cassola en família. Nyam.
• Diumenge - 19.30h: AP - 7 avall.
• Diumenge - 21.30h: Derrota apabullant al Carcassonne on line. Aish!
• Diumenge - 22.30h: Porca Misèria repassant feina de cares al dilluns. Masoca, ja ho sé.
• Diumenge - 23.50h: zzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzz.

I ara una setmana de 5 dies....

DESPERTAR

He vist això al blog de la Barbara i m'he despitxorrat... Voleu saber com ens desperta la Saigon cada dia? Exceptuant la garrotada final, és idèntic!!!!