MÉS SOBRE EL COTXE

Al final, el que no hi va haver manera d'entendre per telèfon és: que s'havia desenganxat no sé quin cable del tub d'escapament.... Ufffffffffffffffffffff! És a dir, una xorrada com una catedral.... olé!!!!! El cotxe encara no fa llufa!!!!

Amb tot, el que no hi ha hagut manera de saber és: quant ens costarà... Definitivament tots els mecànics del món són iguals: uns despreocupats a qui no els importa cobrar. Ens va dir que hi tornéssim la setmana que ve que no tenia ni idea del preu de la reparació ..... !!!!!!!!!!?????!!!!!!.... Jo em pensava que aquestes coses només passaven als poblets petits on tothom es coneix. Pos no. A Barcelona també passa.

I res més. Avui estic esgotada. M'he hagut de llevar molt aviat i anar amunt i avall tot el matí. Ara ja no m'aguanto. Fins demà.

EL COTXE...

és al taller... Entre ahir i abans d'ahir el sorollet va començar a ser un sorollàs... Dramàtic. Li he portat aquest matí i els he deixat dit que si em podien trucar quan sabessin què era i quant costaria...

M'han trucat fa 10 minuts... ejem... Primer: No he entès res. Es veu que hi ha un cable no sé on que s'ha desenganxat o s'ha trencat o què sé jo. ????

Segon: el que sí que he entès és que això és una mica una hipòtesi. Que el mecànic ha de desmontar el cotxe una mica més per esbrinar a) que exactament sigui això; b) quanta feina li portarà arreglar-ho; i c) quant pot costar....

En fi...

QUAN LA GATA MOSSEGA...

... és perquè s'emociona. La Miskah tenia tota la raó del món. Comprovat. Es posa tan contenta de que estiguis fent-li mimos que comença a ronronejar i acaba queixalant-te... Però... com que és tan guapa i carinyosa se li acaba perdonant tot... (oi que sí que és guapa? jejeje!).

DV: DIVENDRES DE VARIS 7

Yepaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa! Per fi és divendres: alegria!!!!!

1. Aquesta setmana he descobert que el cotxe fa un soroll nou (a més de tots els sorolls que ja feia)... Pobrissó... Farà 10 anys i té 130.000 kilòmetres. A veure quant temps ens aguanta... La veritat és que havíem calculat que ens duraria fins l'estiu que ve, més o menys. Esperem, doncs, que no ens peti abans.

2. Us agrada la revetlla de St. Joan? És una mica com cap d'any, oi? Com si fos obligatori sortir, fer coses i celebrar-la.... Recordo els anys de carrera que sempre queia la revetlla a mig dels examens... pfffffffffffff... Llavors era especialment emprenyador perquè, més enllà de no poder sortir, a Barcelona la gent es tira tota la nit amb els petards dels collons. Són les 6 del matí i encara hi ha penya pels carrers tirant pertads... De totes maneres, des de que ho podem celebrar, per St. Joan anem a l'àtic d'un amic a Gràcia que té una terrassa enorme i es veu tota la ciutat. Xulo xulo.

3. Ahir vam estar parlant del meu post anterior amb el Mico i em toca rectificar: ell no creu que l'apego amb la família sigui un rollo. I, en el fons, potser li agradaria estar-hi més unit (com a mínim, amb algun membre concret de la seva família). Després, pensant-hi, he arribat a la conclusió que potser jo sóc més desapegada que no pas ell. Sincerament, el concepte de vincle familiar per mi és molt eteri.

4. La Saigon està molt guapa però ara li ha agafat una altra mania rara: a vegades em mossega.... Sí, estic fent-li manyagueries o estem jugant i de cop, se li posen les orelles cap endarrera, com si estigués emprenyada, i em mossega. I no és en plan una mossegadeta i et deixo en pau. Sinó que m'arreplega el braç o la mà, em mossega i s'hi queda una estona. Allà. La molt puta fa mal....jejeje! I només m'ho fa a mi! Al Mico no. I no sé perquè ho fa. Perquè jo no l'emprenyo, estic jugant amb ella o fent-li carícies. Algu sap de què va això?

Bon cap de setmana!

FAMÍLIA

Us porteu bé amb la vostra família? Hi esteu còmodes? Us agrada fer coses amb ells? Feu activitats vàries a part de les comilones familiars habituals? En fi, veieu la vostra família com quelcom més que una obligació o un maldecap?

Jo no.

Jo tinc molt poca família i no he gaudit mai d'ella. Ni en gaudeixo ara. Sempre els veig més aviat com una obligació o una preocupació. Faig amb ells les coses estrictament necessàries. Això no vol dir que no m'hi porti bé, eh? Me'ls estimo i no tenim bronques ni coses rares. Ens portem bé. Però res més. No fem coses junts. No m'agrada estar amb ells més enllà de les coses que habitualment es fan en família. No sé... Ho enteneu una mica? Sóc una "desapegada"!

Si sou uns grans creients en el valor de la família segurament pensareu que això és una mica trist. Jo penso que és fruit de les circumstàncies. Ni trist ni no trist. És el que hi ha. Sincerament, penso que hi ha situacions molt pitjors en moltes famílies que, en teoria, estan molt més unides. No parlo ja de coses bèsties com els maltractaments o els abusos sinó de membres d'una família que es porten a matar, de situacions de celos, traumes varis, pares o mares absents, etc.

El tema de la família el Mico i jo el vivim de forma molt similar. La diferència? Doncs que jo a vegades penso que si tinc fills i una família pròpia voldria quelcom menys "desapegat" del que he viscut jo. El Mico diu que serà el que surti. Jo crec que pensa que l'apego és un rollo. També podria ser que de dos "despegats" sigui impossible que surti una família minimament unida... juas, juas!

En fi... Us preguntareu a què ha vingut aquest post. Doncs que una amiga meva resulta que prefereix fer la revetlla de Sant Joan amb la seva família en comptes de fer-la amb els seus amics... Ep! Molt respectable, eh? Però sorpenent... La mateixa sorpresa que m'emporto cada vegada que algú em diu que se'n va de compres amb sa mare, que prefereix fer el sopar de cap d'any amb la família, que se'n va de vacances amb la família, etc.

COSES QUE EM FAN ENFADAR

Heu vist aquesta notícia?

Resulta que una burra que havia estat maltractada i abandonada va sobreviure uns dies al cementiri de Collserola a base de menjar-se les flors i les corones de les tombes. Més enllà de lo curiós i, fins i tot, graciós de la notícia (per lo de la burra menjant-se les corones...), es veu que la pobra bèstia tenia les potes destrossades perquè l'havien tingut lligada i en pèssimes condicions...

I mira, hi ha poques coses que em facin enfadar tant com els maltractaments a animals. En serio. No puc. Supera la meva capacitat de racionalitzar les coses i ser objectiva. Per mi, una persona que maltracta un animal és una mala persona. Un cabró o cabrona de la pitjor categoria. Un fill de puta. Així de clar. I que consti que no m'estic posant amb la caça controlada. M'estic posant amb qui causa dolor a un animal de forma innecessària i per un plaer absolutament malaltís. Per exemple: els toros. Jo no li veig l'art per enlloc, sincerament.

I lo pitjor de tot és maltractar un animal domèstic: una bèstia que depèn de tu, que t'estima, que confia en tu i que només et demana que l'estimis i la cuidis. Com se li pot fer mal? Doncs essent un psicòpata. Sincerament. Essent una persona amb una capacitat d'empatia zero i que necessita fer mal i provocar dolor per sentir-se que és algú.

I per acabar, ara que comença l'estiu: qui abandona un animal domèstic també és un cabró que no es mereix res de bo en aquesta vida. Ja ho he dit. Un puto consumista. Un egoista de campionat. Un irresponsable. Un cretí. Un covard. Un estúpid. Un imbècil. Etc.

Apa. Ja m'he desfogat.

Per si us he generat interès: Fundació Altarriba.

LLIBRES, LLIBRES, LLIBRES!!!!

Dissabte vaig anar a Correus a buscar l'última caixa de llibres que havia comprat a Amazon... Oooohhhhhh! 7 llibres nous per estar moooooooooolt entretinguda!!!! Que bé, que bé! Tot el que no m'agrada comprar roba, m'encanta comprar llibres... I llegir-los! jejeje!

Ara n'estic llegint un del Henning Mankell, El retorn del professor de ball. M'agrada molt aquest autor. Té una sèrie de llibres policíacs, protagonitzats per un poli atípic, en Kurt Wallander, que estan molt bé. Mankell és suec i situa l'acció a la zona sud de Suècia, a Escània. El més interessant dels seus llibres és que sempre parteix de lo "horrorosos" que són els crims que en Wallander investiga. Vull dir que té una actitud moral. En molts llibres de polis i assassinats el crim és quelcom fred. Un fet a investigar i resoldre. En els llibres d'en Mankell hi ha un anàlisi constant de la violència i de l'evolució de la societat sueca. I, sense fer-se pesat!!!! A més, els arguments estan ben resolts. Tot quadra. En fi.. que estan molt bé.

El llibre que m'estic llegint ara no és de la sèrie d'en Wallander tot i que també és policíac. També hi ha un assassinat a resoldre. En aquest cas, l'assassí comet el crim com a venjança pel passat nazi del mort. Amb aquesta excusa, el llibre planteja que a Suècia, com en molts altres països europeus, el nazisme va tenir un nombre significatiu de seguidors i un parell de partits polítics... I que aquesta és una realitat que s'ha intentat oblidar i/o amagar... Que després no s'ha volgut admetre, reconèixer i lluitar-hi en contra. I que aquesta realitat es troba en els origens dels moviments racistes i xenòfobs actuals dels que Suècia, que nosaltres ens pensem que és un oasi de pau i solidaritat social, no se n'escapa...

En fi, que els llibres d'en Mankell són d'aquells que fan pensar sense ser pesats, avorrits o pedants...

Els llibres que m'he comprat a Amazon, però, ni tan sols són dels que fan pensar...jejeje! Ja ho veureu a la barra lateral però he tornat a les "andades"... M'he comprat alguns bodrios d'aquells d'encefalograma pla que van tan bé amb la calor de l'estiu!!!! Aquesta vegada no n'hi ha cap de la Jennifer Crusie però imagineu-vos que un dels que m'he comprat es diu "All U Can Eat"... I un altre "... and Able"... juas, juas!

POSTS LÚGUBRES VS. PER FI ÉS DIVENDRES

Acabo de rellegir-me el post anterior i... crec que m'ha quedat una mica lúgubre...juas, juas! No sé... suposo que a vegades em poso a escriure i surten coses que dites quedarien d'una altra manera...

En fi, que avui és divendres i amb això ja n'hi ha prou per animar-me un huevo:

1. Just sortint de currar anirem a dinar a un japo amb el Mico.
2. Més tard potser vaig a mirar roba però primer hauré de fer una trucada d'emergència a alguna amiga, a veure si puc aconseguir no anar-hi sola.
3. He de trobar un moment per depilar-me... pffffffffff... Comença a ser l'època que aquest tema és una preocupació constant...
4. A la nit farem alguna coseta amb els col·legues del Mico. Coneixent-los, segurament anirem a sopar porahí en algun lloc on donin molta teca poc sofisticada a preus molt raonables.
5. Demà larguem a La Reserva.
6. A la tarda, aniré a banyar-me i parar el sol, i a la nit anirem a sopar a casa d'una de les parelles d'amics que viuen allà.
7. Diumenge: encefalograma pla... Intentar dedicar el dia a llegir, mirar per internet i no fer res més fins a l'hora de tornar a la city.

Jo crec que pinta prou bé, no?

SILENCIS

Que callada que he estat aquest setmana eh? És que no sempre tinc coses que em semblen prou interessants per dir... O bé, el que tinc per dir no em ve de gust posar-ho al blog... O bé no em ve de gust dir res... En fi...

En lo material aquesta ha estat una altra setmana de molta feina i moltes hores currant... Això sempre em deixa en encefalograma pla per la resta de coses que, realment, són bastant més importants a la vida. A vegades fa llàstima veure que, per culpa de falta de valentia, acabem dedicant els nostres dies a coses que sempre hem sabut que eren secundàries... En fi.. Prou problemes existencials, que "cada palo aguante su vela"...

Us agrada el dibuix? És un quadre d'Edward Hopper, un pintor nord americà que pintava la soledat. Al menjador de casa d'una amiga meva hi tenien una reproducció d'aquest quadre. Jo hi anava molt quan era una adolescent, dels 14 als 20 anys més o menys. I recordo que, sense saber de qui era el quadre o quin havia estat el tema central de l'obra de l'autor, sempre m'havia vingut una sensació molt forta de buit cada vegada que mirava el quadre. Com una angoixa.

Anys més tard vaig descobrir que aquest era un quadre famós i vaig tenir ocasió de veure'n d'altres. Impressionant. De totes manerse, em nego a posar-me cap quadre d'ell al menjador de casa... Em transmet massa soledat, massa silenci, massa buidor.... Us dóna la mateixa sensació a vosaltres?

Bon cap de setmana!

ÉS DILLUNS....

És dilluns… pfffffffffffffffffffffffffffff…. Però bueno, li acabo de fotre un moc al capullo trepa de l'oficina i ja em sento millor…juas, juas! (Vale. No diu gaire de mi això però, mira, ningú és pefecte... ;-P )

9.45h del matí. Hi ha posat l’aire condicionat i fa fred. Després d'una estona d'aguantar estoicament, he preguntat qui tenia calor. Es tractava d'intentar arribar al consens que ens exigeixen des d'administració per a canviar la temperatura. Ningú ha dit que tingués calor i les companyes han dit que tenien fred. Llavors, va i quan estic a punt d'aixecar-me, surt ell i diu que té calor. És clar: porta una camisa gruixuda màniga llarga (d'aquelles de quadres, rollo llenyataire -la vida de calavera de discoteca que porta no li deu haver permès fer una rentadora aquest cap de setmana....-), texans i sabates tancades. I no me n'he pogut estar: Li he dit que se n’anés a casa a posar-se roba del temps. Amb mala llet. S'ha girat i m'ha mirat amb una cara... Jo ni l'he mirat. He passat olímpicament d'ell, m'he aixecat i he anat demanar que ens baixessin l’aire. I ningú ha dit “esta boca es mía”.

Ja ho sé: potser no n'hi ha per tant... Vull dir que potser no és un moc tan gros.... Però la cara que ha fet no tenia preu... i és dilluns el matí i no sabeu lo bé que em sento ara...juas, juas!

DV: DIVENDRES DE VARIS 6

No hi ha res com el divendres per treure'm els agobios del curro de sobre.... Alegria!!!!!

1. Dissabte fem el comiat d'un amic que se'n va a viure mooooooooooooooooolt lluny durant un any i mig. Li hem preparat un vídeo de catxondeo que vam estar gravant el dimecres al vespre. Preparar-lo va ser curiós: va permetre descobrir dots teatrals en gent que no ho haguéssim pensat mai. En el meu cas, no. Sóc nul·la. Però hauríeu d'haver vist el Mico fent d'intel·lectual repelent... O bé al R. fent de macarra dalt la seva moto... Ara, només em cal amenaçar a tot kiski perquè el vídeo no acabi al Youtube...

2. Venècia va ser el regal de 30 anys del Mico. M'he passat tota la setmana enyorant-me... De la tranquil·litat, de lo bonic que és, del sol que feia, dels colors, de la sensació d'estar de vacances, dels espaguettis i les pizzes... aishhh... Vam fer una visita guiada, un tour, centrat en les llegendes i les històries de fantasmes venecianes... Va ser xulo, xulo. El tour era nocturn i pels barris menys turístics, Castello i Cannaregio... Només érem 4 persones i la guia.... Fantàstic. Com voleu que no m'enyori????!!!

3. Al curro ha començat la guerra de l'aire acondicionat. Heu vist l'anunci de la Generalitat? Sota el lema "aquest estiu no passis fred" recomana no posar l'aire acondicionat a menys de 25ºC per un tema de racionalitat energètica i mental... Doncs bé... Estic per gravar l'anunci i enviar-lo per mail als directius... Sabeu el fred que fot en aquesta oficina els matins???? I no és que les dones siguem unes fredeluques i els homes uns fogosos... El que passa és que les dones ens vestim segons l'època de l'any que toca i els homes venen amb americana, camisa i corbata... Que sí, que la moda és molt cruel. Però és que això és absolutament malaltís. Us juro que ens gelem de fred. I això passa any rera any. I ningú fa res per posar-hi solució. El sistema de climatització és una merda. I ja et pots anar fotent de fred que continuarem amb l'aire acondicionat a 18ºC.... En fi... El més fotut? Doncs que en aquest país ens hem tornat bojos i quan treus aquest tema tothom et diu que a tot arreu passa el mateix.... ?????!!!!!!....

4. L'operació bikini va de mal en pitjor... A Venècia va ser impossible tenir-la mínimament en compte i fins i tot el meu pare em va dir dimarts passat que "estàs més pleneta, eh?"... Un desastre...

Bon cap de setmana a tothom!

ARF, ARF

Aquest matí estava angoixada... Segons un programa de treball que havíem establert amb un client, demà havíem de fer un lliurament del que "el més calent és a l'aigüera". I no és que jo m'hagi adormit, eh? Sinó que aquesta setmana no he parat d'entrar i sortir de l'oficina i no he tingut temps de res... No vegis el pes que m'he tret de sobre quan he trucat al client i ha dit que cap problema per fer-li el lliurament dimecres.... arf, arf, arf!

I és que el títol del post d'avui es podria dir angoixa.

Tinc una feina que a vegades és divertida però a vegades és molt angoixant. Per exemple: ahir vaig anar a donar un curs de formació. Us podeu creure que portava dues nits somiant en el curs? Què els hi diré? Quin paper faré? Com hi aniré? Què em posaré? ... Etc. Una merda. I sabeu lo que és el "síndrome de diumenge al vespre"? És com he anomenat jo la sensació aquella de ai-quina-merda-demà-altra-vegada-no-vull-quin-pal.

La veritat és que jo abans era molt fresca, molt tranquil·la. I amb el pas del temps m'he anat tornant més patidora i nerviosa. No sé si és per culpa de la feina, que a vegades és molt estressant i que tinc una jefa molt exigent, o per culpa de fer-me gran... El que sí sé és que no és gens agradable...

EL MILLOR REGAL DEL MÓN

Perquè fer 30 anys ha de tenir alguna cosa bona... oi? ;-)))

ESTIC TRANSCENDENTAL

O, com a mínim, espero haver-ho escrit bé... Lo de "transcendental" vull dir... juas, juas! Sí. Últimament tinc més ganes de parlar d'unes "meves circumstàncies" més que no pas d'altres... Suposo que això va com va... Avui he rebut un mail d'una amiga que habitualment m'envia guarrades, tius bons i xorrades. Per variar, avui m'ha enviat "fotos que han fet història" i he pensat que us en posaria algunes... Com que no tinc massa ganes d'amargar-li el finde a ningú, i n'hi havia de molt bèsties i/o dramàtiques, no les posaré totes. Si algú vol el mail sencer que m'ho digui. Ah! I les explicacions estan en castellà perquè em nego a donar-me el curro de traduir-les i l'Ara no em funciona.

La famosa foto del Che Guevara -se llama formalmente Guerrillero heroico- en la que aparece su rostro con la boina negra mirando a lo lejos, fue tomada por Alberto Korda el 5 de marzo de 1960 -cuando Guevara tenía 31 años- en un entierro por la víctimas de la explosión de La Coubre, pero no fue publicada sino hasta siete años después. Es quizás la imagen más reproducida en la historia, apareciendo en carteles, camisetas, obras de arte, y un largo etcétera.

Sharbat Gula fue fotografiada cuando tenía 12 años por el fotógrafo Steve McCurry, en junio de 1984. Fue en el campamento de refugiados Nasir Bagh de Pakistán durante la guerra contra la invasión soviética. Su foto fue publicada en la portada de National Geographic en junio de 1985 y, debido a su expresivo rostro de ojos verdes, la portada se convirtió en una de las más famosas de la revista. Sin embargo, en aquel entonces nadie sabía el nombre de la chica. El mismo hombre que la fotografió, Steve McCurry realizó numerosos viajes a la zona hasta que, en enero de 2002, encontró a la niña convertida en una mujer de 30 años y pudo saber su nombre. Sharbat Gula vive en una aldea remota de Afganistán, es una mujer tradicional pastún, casada y madre de tres hijos.

Thich Quang Duc, nacido en 1897, fue un monje budista vietnamita que se inmoló hasta morir en una calle muy transitada de Saigon el 11 de junio de 1963. Mientras su cuerpo ardía, el monje se mantuvo completamente inmóvil en estado de meditación. No gritó, ni siquiera hizo un ruido. Thich Quang Duc estaba protestando contra la manera en la que la administración oprimía la religión Budista en su país.

También conocido como el Rebelde Desconocido, este fue el apodo que se atribuyó a un hombre anónimo que se volvió internacionalmente famoso al ser grabado y fotografiado en pie frente a una línea de varios tanques durante la revuelta de la Plaza de Tian'anmen de 1989 en la República Popular China. La foto fue tomada por Jeff Widener. El hombre se mantuvo solo y en pie mientras los tanques se le aproximaban, sosteniendo dos bolsas similares una en cada mano. Mientras los tanques iban disminuyendo la marcha, él hacía gestos para que se fueran. En respuesta, el tanque situado en cabeza de la columna intentó sortearlo; pero el hombre se interpuso repetidamente en su camino. En Occidente, las imágenes del rebelde fueron presentadas como un símbolo del movimiento democrático chino. Un joven arriesgando la vida para oponerse a un escuadrón militar. Dentro de China, la imagen fue usada por el gobierno como símbolo del cuidado de los soldados del Ejército Popular de Liberación para proteger al pueblo chino: a pesar de las órdenes de avanzar, el conductor del tanque rechazó hacerlo si eso implicaba dañar a un sólo ciudadano.