CONTRASTOS

Heu mirat el menú lateral? A sota de la portada de Katherine, el llibre que estic llegint ara, hi ha el cartell de 300, la peli que vam anar a veure dissabte passat. Quin contrast, eh? En les imatges, vull dir. La primera té una pinta pràcticament "virginal" mentre que la segona traspua duresa i violència... Sí... sóc una persona de contrastos...jejeje!

La veritat és que del llibre no en puc dir gaire res perquè el vaig començar ahir i només vaig tenir temps de llegir el pròleg. La peli em va encantar, em va agradar molt i m'ho vaig passar teta mirant-la. Sí, és bastant violenta (tot i que Kill Bill, per exemple, és molt pitjor) però l'estètica i les imatges són molt i molt i molt xules. En serio. Tot té uns colors terrosos i els vermells destaquen molt. Està molt ben feta i, tot i saber d'entrada com acaba, l'argument és emocionant, trepidant i té girs inesperats.. no sé... xula, xula... Molt recomanable, vamos.

I diumenge vaig estar mirant el concert de Lluís Llach que havíem deixat gravant el dissabte a la nit. Ufffffffffff! Per mi Lluís Llach és, sobretot, un record d'infància. A casa hi tenim discs dels vells i, de petita, alguns diumenges abans de dinar sonava L'Estaca, Cal que neixin flors a cada instant, El Bandoler, Maremar, Respon-me, etc. Les de la seva primera època me les sé totes. I aquest diumenge, mentre mirava el concert, a les tantes de la nit perquè amb el canvi d'hora no em venia la son, em va agafar molta nostàlgia de no sé ben bé què. Va sonar Maremar i se'm va fer un nus a la gola... Que tinguem sort pràcticament em va fer plorar... Que tova, eh?

Dels comentaris que en Lluís Llach feia abans de cada cançó destacar-ne un: hi ha paraules que estan de moda però amb les que les persones no podrem ser mai felices: competitivitat, productivitat, èxit, etc. Ens estem allunyant de paraules com tendresa, generositat, consciència... que estan a l'arrel de la naturalesa humana i que, per tant, sí que ens ajudarien a ser molt més feliços.

BLOGANIVERSARI

Tatxín, tatxàn...

Avui fa 1 any que vaig començar el blog!!!!! Podria plantejar-me la seva utilitat i la seva evolució però passo. Avui estic mandrosa.

PARE

Avui és l'aniversari del meu pare: felicitats viejo!

Com m'hagués agradat quelcom així...

DV: DIA DE VARIS

Avui no és divendres però farem un varis. Sí?

1. Heu vist quin dia més maco que fa? Tot i la fred, fa un dia de molt sol i molt clar que em fa venir moltes ganes de sortir fora a que em toqui l'aire. A on jo curro tinc la finestra a l'esquena i puc passar-me tot un matí sense adonar-me que hi ha un món exterior. Aleshores, a vegades quan em giro i veig el temps que fa, com avui, em venen moltes ganes d'agafar els petricols i fotre el camp a donar un vol. I potser, potser, no tornar....

2. Enyoro el Mico. Està tota la setmana fora de formació i parlar amb ell per telèfon és una merda. Sabeu d'aquelles persones que no els agrada parlar per telèfon i és impossible tenir-hi una conversa com deu mana? I clar, avui és dimecres, hem superat la barrera de les 2 nits i ja em començo a enyorar...

3. Ahir em va arribar la informació de les Rutes Solidàries del SETEM d'enguany. Que xules, que xules... M'ho estic pensant en serio perquè són una manera diferent de fer turisme. Coneixes millor la realitat dels països i la gent i no vas pel món fent el pijo. L'any passat, a Vietnam i Cambotja, potser vaig enyorar això, el contacte amb la gent, el poder-hi parlar, el veure com viuen, etc. Jo no sóc de les que tenen els nassos d'anar a segons quins països pel meu compte i tampoc sóc de les que comencen a xerrar amb tothom. I fer el turista d'agència de viatges et fa perdre coses molt interessants.

4. Aquest divendres tinc la revisió mèdica de l'empresa. Porto tota la setmana jalant verdura i amanides perquè em fa por que, en l'anàlisi de sang, torni a sortir que tinc una mica de colesterol. Sip. L'any passat va sortir que tenia una mica de colesterol... Als 28!!!! Segurament per culpa del pernil salat i els embotits, que m'encanten, i dels jalos que ens fem els caps de setmana... Vaig portar els anàlisis a la metge del CAP i em va dir que només calia començar a preocupar-se si aquest any també sortia colesterol. Per això estic fent tanta bondat...

5. Algú va veure House ahir? M'ho vaig perdre... Què va passar?

Àpala, com diu el meu Tato: "Mo la veiem!".

CAMPEONA, CAMPEONA, OE, OE, OEEEE

Jejeje!

Primer de tot dir que tinc amics que no em mereixo: divendres vaig anar a sopar amb l'O. i la F. i em van donar una injecció d'autoestima fantàstica en forma de consignes a posar-me al cap i a recordar.

Per tant, dissabte jo anava la mar de mentalitzada i, a més, vaig trobar algun parrac que em va servir per sentir-me prou bé.

I que va passar? Doncs que no hi va haver cap moment en que jo em sentís malament, menystinguda, aïllada, etc. M'ho vaig passar teta amb les amigues amb les que realment em faig. Vam riure, beure i ballar fins a les 5 del matí i vaig poder passar olímpicament de la col·lega. Eh que bé?

SOPAR DE DEMÀ

Ja us ho vaig dir: demà tinc un sopar amb 25 ties. Un sopar de dones. I la veritat, com més va més mandra em fa... Per què? Perquè fa cosa de dues setmanes vaig descobrir que hi ve la "amiga aquella que érem molt amigues fins que ens vam barallar i la cosa va acabar com el rosari de l'aurora"... Doncs sí. D'aquelles espines que mai t'arrenques del tot.


Suposo que és una història habitual, típica i tòpica: amigues molt i molt amigues que ho fan tot juntes dels 6 als 18 anys. Als 18 una comença a canviar d'estil de vida, a l'altra els canvis li costen. Es distancien, ho arreglen però la fractura ja hi és i, platapaf! Un dia hi ha una bronca descomunal i cada una tira per la seva banda.


Què ha passat després? Doncs que un any més tard ens vam asseure a parlar-ne i, com a mínim, ho vam arreglar "civilitzadament". La colla ho va agrair perquè vam tancar la fase de "no ens parlem i no volem estar juntes al mateix lloc" i vam començar la fase de "podem estar juntes sense que la cosa sigui excessivament incòmode".


Però, clar, mai no s'ha acabat de tancar la ferida. Almenys per la meva banda. No sé... No sé què en deu pensar ella però a mi sempre em farà mal el que va passar i, a més, em fot el que passa ara: que a mi directament no em parla mai, que jo només sé d'ella per les altres, que apareix a les nostres vides de tant en tant (viu a l'estranger) i es dedica a potinejar-ho tot. Em fot que les de la colla encara li tinguin tant de carinyo (ja ho sé, això és mesquí, però és la veritat) i que quan ve la tractin com si estigués dalt d'un pedastal.


I sobretot, em fot que em foti que vingui al sopar. No sé si m'explico però em sento com si m'hagués arruinat la diversió. El que havia de ser un sopar relaxat amb les meves amigues, tot de dones fent l'indio, ha passat a ser un maldecap: què em posaré, què li diré, com actuaran les altres, etc. A més hi ha el tema imatge: em vull veure i sentir guapa (ho necessito per tenir més confiança en mi mateixa, sí, sóc així, què hi farem) però estic més gorda que abans i em costa sentir-me còmode amb mi mateixa. Tal cual raja. No és que jo sigui una superficial de la hòstia, normalment no tinc aquest tipus de maldecaps. Però sé que en lo primer que es fixarà la col·lega és en "Oh, la Gatxan està més pleneta, no?". I això em fot...


Total, que tinc ganes de rendir-me: trucar a la que ho organitza i inventar-me qualsevol història per no anar-hi. Una part de mi diu: total per anar-hi i no passar-ho bé... Però una altra part de mi diu que això és l'últim que he de fer. He de superar les meves neures, anar-hi i passar-m'ho bé. Bueno, com a mínim, intentar-ho. M'ha de deixar d'importar que la col·lega hi sigui, el que digui, què opini, etc. Sí, necessito un munt d'autoestima i seguretat en mi mateixa. Algú sap d'alguna botiga on en venguin?

MODA D'HOME

El Mico ha canviat de feina i al nou curro li toca anar trajat.


Si.


Ell odia anar trajat. Odia comprar roba. Odia haver-se de preocupar per lo que s'ha de posar.

Però ho odia molt, eh?


Ahir vam anar de compres. A la primera botiga es va posar negre i no vam aconseguir-hi res. A la segona... Sincerament, sort del dependent sinó encara hi seríem.


El millor de tot, a la tornada. Li vaig dir que li faria un excel del tipus:



I que li penjaria a la porta de l'armari.

I ell va contestar: I què? Total, si vaig fet "una pepa" me la sua...

Evidentment, amb aquest tipus d'actitud no anem enlloc.

GUAPES!

M'agrada molt aquest vídeo: és una injecció directa d'autoestima.



Avui a l'hora de dinar a l'office del curro (sí, avui he dut tuper!) hem estat discutint un dels temes més habituals quan només hi ha dones: els canons de bellesa i, directament relacionats, els nivells d'autoestima que cada una aconsegueix tenir. Doncs bé, jo me n'he recordat d'aquest video que vaig veure al blog de la Kim ara fa un temps... Ja sé que és un vídeo simplificat, que fan molt ràpids uns passos de photoshop que deuen demanar hores. Amb tot, s'agraeix un munt comprovar que, amb les eines adequades, qualsevol de nosaltres podria ser un anunci de bellesa.

Olé!

QUAN T'ALLUNYES DE LA GENT

Divendres després del teatre vam anar a sopar amb les amigues... Érem 5 i es notava que faltava algo... Química? Hi havia moments que potser no sabíem què dir-hos... El sopar es va animar de veritat quan ens vam posar a parlar del passat: de les farres, de les borratxeres, dels ligues, de les anècdotes... Tinc la sensació de que realment estàs lluny d'algú quan hi parles més bé del passat que del present...

Dissabte que ve tinc un sopar de dones... Serem les de l'altre dia i 20 més. Hi haurà gent que fa anys que no veig. I crec que serà una repetició, en gran, del que ha passat aquest cap de setmana. Sort que enmig de tanta gent tot quedarà més diluït.

PD. Us agrada la foto? És de l'eclipsi de lluna de dissabte passat.

DV: DIVENDRES DE VARIS 2

Buenoooooooooooooooo, por fin es viernes!!!!!!

1. D'aquí a no res tinc una reunió amb el jefe, il cappo, the boss, el chulo, el amo, the master, etc. Després de l'avaluació ara toca "negociar" el sou i que "el super tacañón" doni el seu parer de tot plegat... Dic "negociar" perquè la majoria de les vegades ell et diu lo que hi ha i tu dius quelcom similar a gràcies-excelència-me-pongo-a-sus-pies-que-guay-és-l'empresa. En fi...

2. Avui vaig al teatre. A una amiga meva que és actriu aficionada la van agafar per fer una obra amb actors professionals i rollo seriós. Que guay, eh? Total que avui fan l'estrena i tota la colla hi anem a veure-la i donar-li suport. El millor és que hi vaig amb gent a qui veig poc i que costa treure de casa perquè són totes mares de família... Total, que fa gràcia sortir totes juntes una vegada de tant en tant.

3. Tinc una altra amiga que s'ha separat / tallat amb el nòvio. En aquest cas portaven 13 anys i vivien junts... Uffff! Resulta que ell té dubtes. Legítim, sí, però és una putada. Admiro la serenitat amb la que ho porta la meva amiga. Està feta una merda però ho porta amb tranqui·litat, sap exactament el que hi ha i ho assumeix. No es fa il·lusions en relació a res... Wow! Jo, en el seu lloc, de serena no en tindria res!

4. La Saigon torna a estar molt pesada... S'ha passat l'efecte de l'operació. Ja no fa marrameus d'aquells que et posen els cabells de punta però continua cridant molt. I ara ja no aguanta tota la nit quieta sinó que cap a les 7 comença a donar pel sac: et passa per damunt, juga amb les coses que hi ha a la tauleta de nit, fa miaus, etc. No sé pas què farem.

5. Comença a arribar el bon temps: ahir a les 7 de la tarda encara era clar!!!! Alegria, alegria. I a mi se'm comença a posar el xip de l'estiu i m'agafen moltes ganes de fer el pendó, de no fer res, d'estar per fora, etc. Aishhhh!


Pd. Reunió amb el jefe: m'apujen el sou un 10%. Alegriaaaaaaaaaaaaa! Avui invito jo!!!!!!

PARIS, LA CITÉ DE L'AMOUR

Bueno... París: fantàstic!

ANSWERING KIM

Dear Kim,

You’ve asked a post about everyday life in Spain and I feel extremely glad to oblige. As it is a bit difficult to summarize everything in a blogger post, I'll try to explain some things foreigners usually find surprising or strange. Here we go:

1. Our timetable. We Spaniards are late risers and late everything. We start working about 8.30 - 9.00 a.m. Have lunch between 2.00 and 3.00 p.m. And work 'till 6.30 or 7.00 p.m. Yes, we work 8 hours a day with a loooooooooooong lunch hour in the middle. 1 hour for lunch is a rarity. Most people have 2 hours. And diner? You'll think we are mad... During the week we use to have dinner about 9.00 p.m. and at the weekends.... things go crazy! If we go out to a restaurant with friends, for example, we start eating around 10.30 p.m. Yeah! Why this crazy timetable?

2. Because we eat huge meals. Really. Our weakest meal is breakfast: just a coffee or a juice and something else... a yogurt, cereals, toast.. nothing more... And then the big ones: lunch and dinner. Imagine a full meal with two main courses and a side dish, bread, dessert and drinks. For lunch and for dinner. Yep. That's us. If it is a special holiday, like Christmas, it gets even worse... And, remember, as we start eating about 3.00 p.m., we don't leave the table till 6.00... Obviously, we love food. In our culture everything is related to food and family meals. Of course, this is directly related with the fact that we have this wonderful Mediterranean diet.

3. Siesta is a topic but also pleasure for most of us. We only have a real siesta whenever we've got time. That is: weekends and holidays. However, we love it. Being able to do a siesta means that you can relax and don't have to go anywhere or do anything for a while. And, considering the huge meal we have already eaten... A siesta is most welcomed.

4. Spain is not only flamenco, castanets and bullfighting. Actually, most of us hate bullfighting and flamenco and castanets are a cultural feature of the south. Spain is a very diverse country culturally speaking. Not only are there 3 different historical nationalities (Catalans, Galicians and Vascs) but even the Spanish traditions are diverse. In my case: we speak another language, have our own self government, our own traditions... bla, bla, bla. And Mexican hats are, precisely, Mexican. Let's remember that Mexico is a wonderful country 10.000 kilometers away from Spain.

5. Spaniards are gregarious we don't like individualism and don't like being alone. Family is really important, we can't understand life without seeing often our own people. That means we don't live far away from them, we spend most of Sundays together, etc. However, families aren't big anymore. Spain has had the lowest birthrate in Europe for many years. Why? Social changes involving women's role, welfare services.

6. Religion: Spain is a Catholic country. Yes but no. Yes, 85% of us are baptised and, officially, Catholic. However, a 15% of us never goes to church and another 20% just goes once or twice a year. We are more culturally Catholic than religiously. Like we have all these Catholic related bank holidays but just a few really observe them. Homosexuality, abortion and atheism are seen as private matters. We don't ask our governants to be religious, to believe in God or to go to church. Actually, the Church's influence on public affairs is a matter of Right and Left politics.

7. Spain is noisy. Yes... We are noisy people. Our volume is high. We talk like we are shouting. Foreigners have this usual headache... And when a group of us is abroad, our nationality is the most recognisable thing ever. Just look for a group of people shouting and laughing at each other, like they were alone in the world... A pity!

8. Spaniards aren't necessarily short, hairy, dark and plump. Of course we are not as tall or blond as the Swedes but you'd be surprised with some blue eyed and fair skinned people.

9. Spain is not different anymore. We had this awful dictatorship that finished in the middle of the '70s. Spain was much different from the rest of Europe then: not full developed, not full industrialised, big social differences, poverty etc. In 30 years Spain has changed a lot: full modernised, full industrialised, a huge middle class, etc. In some matters, like welfare, our state provides for the poor and needed more than the British, for example. Our unemployment rate is about the 5%.

10. Prices are funny. Housing is incredibly expensive. A 50 square meter flat in Barcelona costs about 350.000$. Salaries are not that high. A secretary earns something like 25.000$ per year. You can have lunch in a restaurant for 15$. Alcohol is extremely cheap. You can have a beer for 3$.... No doubt about the hordes of Englishmen coming to Barcelona just to get drunk...

Dear Kim, I hope to have been successful in satisfying your curiosity.. You can ask for more whenever you like.

HOME ALONE

Així estarà la Saigon aquest cap de setmana....

.... Perquè demà marxem a París!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! (a fer el turista....jejeje!).

Foto treta de: El mundo de los gatitos

L'ANUNCI DE MERCEDES

Quan veig aquest anunci em cau l'ànima als peus:




Em fa sentir com si cada dia fos un dia perdut. Com si desaprofités la meva vida. Home, no és pas que em vulgui comprar el cotxe (això seria la darrera de les meves prioritats), sinó que penso que només dedico els meus dies a treballar. 8 hores i mitja escalfant el cul a una cadira perquè hi hagi algú que es forri i perquè jo ho utilitzi d'excusa per deixar de fer coses...

No sé... potser és que tinc una mica de crisi existencialista però ultimament penso que si no fos pel Mico, tota la vida se m'escaparia per entre els dits. Cada dia més.

I què voldria fer amb els meus 1440 minuts, si no vull comprar-me cap cotxe? Doncs últimament he estat pensant molt en la diferència turista - viatgera. Gairebé sempre he fet de turista i gairebé mai he fet de viatgera... I a vegades penso que, o m'espavilo, o no ho podré fer fins que tingui 50 anys (com a mínim!). Aish!!

ANIMAL DE COSTUMS

Jo sóc un animal de costums: m'agraden poc els canvis i menys que la meva rutina se'n vagi a la merda sense grans motius justificats. Doncs bé, avui se m'han desmontat tots els esquemes: m'han formatejat l'ordinador!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Sabeu què vol dir això? He perdut tot el matí fent l'indio i barallant-me amb el "nou ordinador" (que de nou, no en té res, és la mateixa carraca). Resulta que ara el meu outlook és diferent i té apartats nous i un aspecte raro al que no m'acostumo. M'he hagut de tornar a crear la firma, ara els mails no tenen l'apartat de còpia oculta, no sé per on es configura de forma ràpida l'idioma... Un desastre!

També he hagut d'ordenar-me les icones de l'escriptori, crear accessos directes, buscar una foto xula per fer el fons, baixar-me l'acrobat reader i tots els programillos que tenia per escoltar música (tipus winamp), etc.

Tots els programes tenen un aspecte molt blau, se m'han espitxorrat els estils configurats al word, la barra del peu de pantalla no té les icones que necessito i en té unes de noves molt rares, etc.

En serio. Això per mi és com una catàstrofe en tota regla. El diluvi universal.