HOME ALONE

Així estarà la Saigon aquest cap de setmana....

.... Perquè demà marxem a París!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! (a fer el turista....jejeje!).

Foto treta de: El mundo de los gatitos

L'ANUNCI DE MERCEDES

Quan veig aquest anunci em cau l'ànima als peus:




Em fa sentir com si cada dia fos un dia perdut. Com si desaprofités la meva vida. Home, no és pas que em vulgui comprar el cotxe (això seria la darrera de les meves prioritats), sinó que penso que només dedico els meus dies a treballar. 8 hores i mitja escalfant el cul a una cadira perquè hi hagi algú que es forri i perquè jo ho utilitzi d'excusa per deixar de fer coses...

No sé... potser és que tinc una mica de crisi existencialista però ultimament penso que si no fos pel Mico, tota la vida se m'escaparia per entre els dits. Cada dia més.

I què voldria fer amb els meus 1440 minuts, si no vull comprar-me cap cotxe? Doncs últimament he estat pensant molt en la diferència turista - viatgera. Gairebé sempre he fet de turista i gairebé mai he fet de viatgera... I a vegades penso que, o m'espavilo, o no ho podré fer fins que tingui 50 anys (com a mínim!). Aish!!

ANIMAL DE COSTUMS

Jo sóc un animal de costums: m'agraden poc els canvis i menys que la meva rutina se'n vagi a la merda sense grans motius justificats. Doncs bé, avui se m'han desmontat tots els esquemes: m'han formatejat l'ordinador!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Sabeu què vol dir això? He perdut tot el matí fent l'indio i barallant-me amb el "nou ordinador" (que de nou, no en té res, és la mateixa carraca). Resulta que ara el meu outlook és diferent i té apartats nous i un aspecte raro al que no m'acostumo. M'he hagut de tornar a crear la firma, ara els mails no tenen l'apartat de còpia oculta, no sé per on es configura de forma ràpida l'idioma... Un desastre!

També he hagut d'ordenar-me les icones de l'escriptori, crear accessos directes, buscar una foto xula per fer el fons, baixar-me l'acrobat reader i tots els programillos que tenia per escoltar música (tipus winamp), etc.

Tots els programes tenen un aspecte molt blau, se m'han espitxorrat els estils configurats al word, la barra del peu de pantalla no té les icones que necessito i en té unes de noves molt rares, etc.

En serio. Això per mi és com una catàstrofe en tota regla. El diluvi universal.

SER UNA PERSONA ORGANITZADA

Els meus horaris de feina són, més o menys, 9.00h a 18.30h amb una hora per dinar. A l'oficina hi ha una cuineta amb neveres, microones, una taula per a 8 persones, plats, gots, coberts, tovallons de paper, etc. Això permet al personal emportar-se el tuper i jalar al curro, estalviant-se el cost d'un menú tot menjant una mica més sa.

I què faig jo?

Doncs jo he descobert que això de preparar-se el dinar de l'endemà requereix un nivell elevadíssim d'organització... A casa, la nevera està buida de coses que no siguin sucs, iogurts i formatge, el 75% del temps. Com que després del curro faig coses, arribo a casa a les 21.00h una mitja de 3 vegades a la setmana. I, per tant, només tenim temps d'anar a comprar una vegada cada 15 dies. A més, no comptis amb el Mico perquè hi vagi per iniciativa pròpia, perquè compri el que toca o perquè cuini (també és veritat que estem parlant del MEU dinar, eh?)... Total... Que això d'emportar-me el tuper passa una de cada 15 vegades...

I així, què faig jo?

Com que no vull anar de menú perquè a) jalaria massa; b) no jalaria sa; i c) hi hauria d'anar sola i no hi ha res que m'agradi menys que jalar sola; em compro el dinar en una rostisseria. Sip. Un lloc d'aquests de menjars casolans pre cuinats.

Sembla una solució ideal, no?

Doncs no! Perquè són uns CAREROS I uns RATES!!!!! Sempre surto d'allà amb un cabreig monumental. No només t'escatimen les racions sinó que, a més d'escatimar-te-les, t'ho cobren a preu d'or. Em sento tan estafada que cada dia a aquesta hora faig una promesa solemne davant deu i de qui calgui de convertir-me en una persona molt més organitzada i emportar-me tupers sempre més...

BÈSTIES

Quan jo era petita a casa teníem animals de tot tipus: gallines, galls, conills, ànecs... Se n'ocupava la meva besàvia, una dona de pagès d'aquelles de molt de caràcter que havia treballat tota la vida de sol a sol per tirar endavant una família de més pobres que una rata.

La iaia, que va esdevenir la meva besàvia quan en tenia uns 65 i va viure fins els 90 i pico, era la que portava el tema bèsties a casa. Ella sola s'ocupava del galliner i "les corts", i comprava pollets acabats de nèixer un cop al mes. Recordo que els portava a casa en capses de sabates i, quan arribava, els preparava el lloc on s'haurien d'estar les pròximes dues setmanes: una caixa de cartró al costat de la llar de foc. Recordo que els hi posava una bossa d'aigua calenta, un vas de iogurt de vidre amb aigua i una patata dintre (perquè no s'ofeguessin), i pinso especial per pollets. Els tapava amb un plàstic amb forats perquè poguessin respirar, col·locava la caixa de cartró al costat del foc i àpala, a créixer.

A mi només em deixava mirar-me'ls de tant en tant, sense tocar-los per no marejar-los massa. Aleshores, jo aixecava el plàstic i els veia a tots acurrucats l'un sobre de l'altre, a la zona més calenta de la caixa... Sort que al cap d'uns dies es tornaven unes bèsties més aviat lletjotes perquè amb això la iaia era inclement: al cap d'uns quants mesos, els pollets acabaven a la taula dels diumenges en forma de rostit...

DV: DIVENDRES DE VARIS

Ja està. Queden instituïts els DV, Divendres de Varis:

1. El Mico canvia de feina. Més sou i més temps lliure. A Barcelona ciutat. Eh que bé?

2. Avui la jefa m'ha fet l'avaluació. Ha anat francament bé. Diu que recomanarà que em pugin de categoria.... Això voldrà dir més sou?????? El que segur que no voldrà dir és més temps lliure i menys estrés... En fi...

3. Aquest cap de setmana anem porahí amb uns amics. Fa il·lusió.

4. Ahir em va arribar l'encàrrec d'Amazon que feia 3 setmanes que esperava. Ja torno a tenir llibres, llibres, llibres... nyam, nyam...

5. Notícia bomba: per celebrar que el Mico canvia de feina i, aprofitant que ell tindrà una setmana de vacances i a mi em deuen uns dies... Dissabte que ve marxem a Paris!!!!!!!!!!! Seran pocs dies però em fa un munt d'il·lusió... Sí, se'ns ha anat una mica l'olla però, per una vegada que fem quelcom així...

Bon cap de setmana a tothom!!!!

RELACIONS

Avui, al sortir del metro he trobat el xicot d'una amiga meva. Li he dit bon dia i que què tal i m'ha dit que fins dilluns molt bé. Dilluns la meva amiga li va dir que el deixava i se n'anava amb un altre després de 7 anys de relació. Sense cap tipus d'avís previ.

Ufffffffffff! Resulta que la meva amiga té una trajectòria bastant llarga de nòvios llançats a la cuneta quan n'ha trobat un altre. Però després de 7 anys ens pensàvem que aquest potser sí que era el definitiu... tot i que també ens imaginàvem que el pobre portava unes banyes de por perquè la meva amiga apareixia, de tant en tant, amb un tio amb cara de "cordero degollat" dient que només era un amic...

Uffffffffff! I clar, aquest matí, quan m'he trobat al que ara és l'ex de la meva amiga m'ha sabut un greu enorme tot plegat. Primer, si això m'ho fessin a mi em quedaria feta una puta merda i així és com estava el pobre. Segon, m'ha sabut molt de greu saber que la meva amiga, una altra vegada, no s'ha portat bé. Així no es tracta a la gent. Tercer, m'he sentit molt hipòcrita: tot aquest temps sabent o imaginant que això no acabaria bé i allà em teniu, intentant donar un mínim suport a una persona que està feta una merda i que no es mereix el que li ha passat.

Per què, clar, on són els límits? En teoria jo no puc anar a la meva amiga i dir-li que no s'ha portat bé o, mentre durava la relació, dir-li que no s'estava portant bé. Això és la seva vida i qui sóc jo per ficar-m'hi? A més, tot i que compartim grup d'amics, tampoc som tan íntimes. D'altra banda, com em puc mirar aquest tiu a la cara sabent que jo sabia que la meva amiga li fotia les banyes i que l'acabaria deixant tirat? Tenia algun dret, jo, a haver-li anat a dir quelcom mentre encara estaven junts? Sabeu què hem fet tot aquest temps els de la colla? Mirar cap a una altra banda. I ara, tinc algun dret a dir-li que la meva amiga no es mereix que pateixi tan per ella? I com em miro la meva amiga i el seu nou nòvio quan apareixin a la pròxima reunió de la colla? Què li dic a ella? Que me n'alegro molt d'aquesta nova etapa de la seva vida? Per favor!

Això és una merda. Sincerament.

ESTAT MENTAL: ZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZ

You Are 45% Peaceful

In general, you think the world's a pretty great place - and you're happy to be a part of it. Sometimes you struggle with life, but who doesn't? You are quite level headed, though you have more inner angst than you'd like.

How Peaceful Are You?

What Your Soul Really Looks Like

You are a warm hearted and open minded person. It's easy for you to forgive and forget. You are a very grounded, responsible, and realistic person. People may not want to hear the truth from you, but they're going to get it. You believe that people see you as larger than life and important. While this is true, they also think you're a bit full of yourself. Your near future is a lot like the present, and as far as you're concerned, that's a very good thing. For you, love is all about caring and comfort. You couldn't fall in love with someone you didn't trust.

Inside the Room of Your Soul

You Are Bert

Extremely serious and a little eccentric, people find you loveable - even if you don't love them! You are usually feeling: Logical - you rarely let your emotions rule you You are famous for: Being smart, a total neat freak, and maybe just a little evil How you life your life: With passion, even if your odd passions (like bottle caps and pigeons) are baffling to others

The Sesame Street Personality Quiz

DIVENDRES: DIA DE VARIS

Per variar, avui farem un varis... Suposo que és cosa del síndrome del divendres....

1. Avui li traiem definitivament l'embut/colador del cap a la Saigon. Li van treure els punts el dilluns passat i el veterinari va dir que encara tenia la ferida una mica tendra. Per tant, com que som gent cruel, li hem mantingut l'embut fins avui. Més notícies: creuem els dits.... tatxín tatxàn... la Saigon es porta molt i molt i molt bé. Sip. Des de l'operació que gairebé no marraumeja. Miola, sí, però són miols de gat normals i corrents. Els marrameus aquells de boja ja pràcticament no els fa.... Em fa por cantar victòria massa aviat perquè aquest cap de setmana ve la prova de foc: es quedarà sola. A veure què passa després. De totes maneres, està molt més manyaga i tranquil·la. Bien.

2. Aquest finde anem a la reserva. Vegeu foto:

Sí, el Mico també és un expatriat com jo. Amb això dels dilemes relacionats amb els origens ens entenem la mar de bé...

3. El culebron de l'assetjador del meu curro fa molta pudor.... Ahir vaig estar parlant amb Ella i, últimes notícies: tot l'equip directiu de l'empresa sabia que aquest tiu és un malalt perquè abans d'Ella ja hi havia hagut un altre cas. Han fet res al respecte? No. Ella diu que el director general té una relació o un carinyo especial a l'assetjador. Que no el pot fer fora. ?????!!!!!!!. Amb tot, es veu que algú s'ha encarregat d'avisar a la nova de que vagi en compte. Quin fàstic, en serio.

4. Secrets i sinceritat... No m'agraden les situacions en les que estàs en fals perquè no saps de la missa la meitat i només perquè la gent et té prou confiança per explicar-te A però no per arribar a explicar-te fins a B. Aleshores, et demanen que opinis i, clar, tu opines en funció d'A però resulta que també hi ha B i que de B tu no en saps res. M'explico? Suposo que no... Només vull dir que no m'agrada la gent que no és transparent. Tothom és lliure de confiar en tu o no. Però si hi confien, s'ha de ser transparent. O bé no es treuen els temes o, si es treuen, s'explica tot. Perquè anar jugant a "et dic fins aquí però no et dic això altre" és de persona poc sincera que gaudeix manipulant al personal. Ahir ho vaig viure en pròpia pell amb la història de l'assetjador i Ella i és molt agobiant, la veritat.

Àpala, bon cap de setmana a tothom!

CALLES DE FUEGO

Us en recordeu d'aquesta peli? És de l'any 1984. Llavors jo encara era molt joveneta però, per quan TV1 la va passar un dissabte a la nit, ja era una pre adolescent impresionable i amb molta imaginació. De fet, crec que si m'agrada tan Total Eclipse of the Heart de la Bonnie Tyler és per culpa d'això.

M'AGRADEN LES CASES

Definitivament, la meva sogra i jo tenim una cosa en comú: ens agraden les cases. Amb tot, a ella li encanta comprar-les i a mi m'agrada mirar-me-les. El preu se me'n fot, el que m'agrada és mirar la distribució, les habitacions, la pinta que tenen de fora i de dins... Etc. Suposo que és quelcom relacionat amb les meves tendències voyeurs però m'encanta imaginar-me la vida que s'hi pot dur, les coses que s'hi poden fer... Per això lo de buscar pis a Barcelona va ser divertit i tot!


Ahir, a través del blog de la Corin, vaig descobrir un món nou: les cases americanes!!!!!! Com a les pelis, o a "Sensación de vivir", tu! Siiii! Resulta que la Corin i el seu marit es compren una casa a una urbanització que es diu Canyon Hills (rollo model americà idílic). D'aquí vaig anar a parar a la pàgina de l'empresa promotora, Pardee Homes, i em vaig passar hores mirant plànols i fotos de cases d'aquestes que surten a les pelis... Brutal!


Vale. Ho admeto. Sóc una mica friki. Però tothom té les seves coses, no?


Us adjunto algunes de les fotos de les cases. Aviso ja que algunes tenen un estil una mica lleig, la veritat. Sobretot els mobles són molt pesats i les habitacions tendeixen a ser una mica horteres i tot. De totes maneres, m'ho vaig passar teta mirant com se suposa que viu la classe mitja benestant a California (casa més barata: 150.000€ - casa més cara: 800.000€... i nosaltres vivint en un pis de 50 i pico m2 a Barcelona, eh?).

VOLANDO VOY... VOLANDO VENGO...

Aquest va ser l'himne dels meus companys de feina durant una temporada... Ahir vaig estar a Santiago de Compostela i, perquè us en feu una idea:

04.16h: miro el despertador. Bien. Encara em queda 1 hora.

05.15h: sona el despertador. M'aixeco. Em dutxo. Em vesteixo. Bec un suc. Tot zombie perduda.

05.45h: arriba el taxi.

06.10h: arribo a l'aeroport. Els dilluns al matí hi ha més pollo a l'aeroport que enlloc més de Barcelona.

06.15 - 06.30h: cua. Arriba la jefa. Fa més mala cara que jo i va tota d'estreno.

06.35h: control d'accés a la zona d'embarcar. Em desperto lo just per veure executius agressius mig despullats barallant-se amb les bandejes, els portàtils, l'abric, el rellotge, el cinturó, la tarjeta d'embarcament...etc. En fi...

06.45h: Embarquem.

07.00h: Ens enlairem. La parella cinquentona del meu costat es senyen i resen.

07.05h: Dormo fatal. Em destrosso el coll i darrera meu hi ha un tiu que es baralla amb el diari durant tot el trajecte.

No sé l'hora perquè estic en una nevoluosa de son. Grogui perduda. Arribem a Santiago. Temps per un crusant i un cafè. Taxi cap a la reunió.

09.45h: Arribem a la reunió. Descobriment del dia: la jefa (alias sra. perfecta) no havia confirmat al client que hi anàvem... me l'he apuntat, evidentment.

10.00h - 13.30h: Reunió. zzzzzzzzzzzzzzzzzzz. La jefa diu xorrades. zzzzzzzzzzzzzzzzzzzzz.

13.30h: cafè amb els clients. Aquí es nota que jo hi tinc bon rollo. Bien.

15.00h: dinar amb la jefa en un lloc de tapes per guiris al costat de la catedral. 30 i pico euros per res de l'altre món. Sort que paga l'empresa.

16.00h: passejada pel centre i visita a la catedral fent-li la pilota a la jefa. Provisió de formatges de tetilla en una botiga especialitzada on hi tenen una foto de la reina comprant. La jefa compra orujo d'herbes....

17.15h: cap a l'aeroport. La jefa confessa que s'ha comprat l'Hola per enterar-se de tot de lo del suïcidi de la germana de la Letizia. Comentem el cas i repetim tots els tòpics habituals.

18.40h: embarquem després d'haver passat a comentar cas per cas lo degradat que està el personal: michael jackson, tom cruise, britney spears, mel gibson, etc.

No sé l'hora: ens enlairem i em clapo. Ara puc recolzar el cap a la finestreta i les cervicals m'ho agraeixen.

21.00h: arribo a casa. Per fi! El taxista tenia posada la Cope i m'he fotut tan negra que he hagut de trucar als avis per distreure'm. A casa la Saigon em mira malament: li han tret els punts i on era jo, eh? Tot el dia fora!

AVUI FA UN ANY...

... que es va morir la primera gata que vam tenir en Mico i jo. Endevineu com es deia? Jo me l'estimava moltíssim i va ser molt xulo tenir-la i molt dur quan es va morir. Era molt guapa, salvatge, àgil, divertida, intel·ligent... Era tot un caràcter... Es va morir de leucèmia de gat sense que nosaltres sabessim, ni tan sols, que n'era portadora... Amb tot, amb ella el Mico i jo vam aprendre molt: a compartir la nostra casa amb una bèstia, a cuidar-la junts, a preocupar-nos-en junts, a riure veient-li fer bots i carreres per casa, etc...

BUIT MENTAL

Com un forat negre. Així és com tinc la imaginació, la creativitat, la motivació, etc., últimament... Porto tota la setmana intentant trobar un tema xulo del que fer un post i... nanai... Tinc la sensació de que tinc una vida avorrida, avorrida de veritat... Dormir - treballar - veure la tele - dormir... No faig res més... O bé, el poc que faig de més només és interessant per mi...

I lo més fotut de tot? Doncs que també tinc la sensació de que últimament m'hi he "acomodat" a això... Cada vegada tinc menys ganes d'estar molt ocupada o de fer moltes coses diferents. Aquest cap de setmana passat, per exemple, no vaig fer res de bo. Però res, eh? per no fer, ni tan sols vaig canviar els llençols del llit... El diumenge em dutxava a les 7 del vespre i només perquè el Mico ja s'havia dutxat i em vaig sentir excessivament gossa... Cada vegada faig menys coses amb els meus amics de Barcelona, gairebé ni els envio mails, no fem excursions, no anem de finde porahí, no munto activitats, no tinc gaires ganes de quedar amb ningú... etc.

Sincerament, espero que sigui una fase d'aquestes que es passen... Perquè és una vida avorrida de veritat!!!

PD. L'única cosa "emocionant" de la setmana: ahir vaig anar a comprar-me roba i.... ODIO COMPRAR ROBA. En serio. Em fot d'una mala llet.... Sempre m'acabo comprant les coses de pura desesperació, no sé mai què combina amb què, les dependentes m'intimiden, mai res m'acaba d'anar bé del tot, odio les maniquis (entres a la botiga veient una jaqueta, per exemple, molt xula a una nina de plàstic i, quan te l'emproves, t'adones que a tu et va fatal i et queda com un tiro)... En fi... Propòsit afegit per al 2007: NO ANAR A COMPRAR ROBA SOLA MAI MÉS... Se suposa que tinc amigues que m'hi poden acompanyar, no?

MÉS VARIS

1. Com cada divendres.... Tinc síndrome divendres!!!!!!!!!!!!!!

2. Aquest matí el veterinari ha operat a la Saigon: l'han esterilitzat. M'ha trucat el Mico fa una estona dient que es veu que tot ha anat bé (uf!) i que la podrem anar a buscar a les 6 de la tarda. Pobrissona, fa una mica de pena fer-li aquesta putada... Si jo visqués en una casa i la Saigon no tingués problemes neurològics li hagués deixat que hagués tingut cadells una vegada almenys. Que bonics, eh? Així petitons...

3. Avui vaig a sopar amb una amiga que em fa una mica de pal... Si, em fa més pal ella que el sopar... És bona tia, eh? però és una mica plom: no calla. I quan dic que no calla vull dir que NO CALLA. En serio. Encavalla un tema amb un altra i no para en tota l'estona. I sempre és jo, jo, jo i jo. Una mica carregant, vamos. Però.... com que no ho fa amb mala intenció i és bona persona, en el fons li tinc carinyo. A més, a vegades no deixa de ser interessant escoltar-la...

4. Tinc mono de viatjar... Ahir el meu pare ens va preguntar que què farem aquest estiu i avui al curro ens han passat el calendari laboral d'enguany... I se me n'ha anat la neurona... Viatjar: nyam, nyam...

5. Vau apagar els llums ahir? Nosaltres sí! Però ens vam asseure davant la finestra per controlar què feien els veïns... i .... a) gairebé no tenim veïns (davant de casa hi ha un col·legi); i b) les botigues no van tancar cap llum... Total, que teníem la sensació de ser els únics del barri... La Saigon flipava, però. Ens mirava amb cara de "què hi feu aquí asseguts davant de la finestra a les fosques?". En fi...

Àpala, bon cap de setmana!!!!!

PD. M'he oblidat d'explicar que, des d'ahir, sospito que l'assetjador del meu curro o bé està liat amb una altra noia del curro (nova) o bé està intentant liar-s'hi. Va ser molt estrany. Vaig veure'ls sortir del curro per separat, però després jo me'ls vaig trobar a baix al carrer junts. Vam caminar cap al metro tots 3 però la noia va dir que es quedava una cantonada abans d'arribar-hi i ell després va i em diu que no, que no agafa el metro i que va més amunt... Ejem... Digueu-me cotilla i malpensada però em recorda molt al que feien amb l'altra noia quan sortien junts i no ho sabia ningú de l'empresa (només jo i la M.). Sincerament, espero que només sigui que jo veig coses on no n'hi ha... perquè com sigui veritat... Em posaré malalta només de veure-ho.

Vale. Ara sí. Bon finde!