BÈSTIES

Quan jo era petita a casa teníem animals de tot tipus: gallines, galls, conills, ànecs... Se n'ocupava la meva besàvia, una dona de pagès d'aquelles de molt de caràcter que havia treballat tota la vida de sol a sol per tirar endavant una família de més pobres que una rata.

La iaia, que va esdevenir la meva besàvia quan en tenia uns 65 i va viure fins els 90 i pico, era la que portava el tema bèsties a casa. Ella sola s'ocupava del galliner i "les corts", i comprava pollets acabats de nèixer un cop al mes. Recordo que els portava a casa en capses de sabates i, quan arribava, els preparava el lloc on s'haurien d'estar les pròximes dues setmanes: una caixa de cartró al costat de la llar de foc. Recordo que els hi posava una bossa d'aigua calenta, un vas de iogurt de vidre amb aigua i una patata dintre (perquè no s'ofeguessin), i pinso especial per pollets. Els tapava amb un plàstic amb forats perquè poguessin respirar, col·locava la caixa de cartró al costat del foc i àpala, a créixer.

A mi només em deixava mirar-me'ls de tant en tant, sense tocar-los per no marejar-los massa. Aleshores, jo aixecava el plàstic i els veia a tots acurrucats l'un sobre de l'altre, a la zona més calenta de la caixa... Sort que al cap d'uns dies es tornaven unes bèsties més aviat lletjotes perquè amb això la iaia era inclement: al cap d'uns quants mesos, els pollets acabaven a la taula dels diumenges en forma de rostit...

DV: DIVENDRES DE VARIS

Ja està. Queden instituïts els DV, Divendres de Varis:

1. El Mico canvia de feina. Més sou i més temps lliure. A Barcelona ciutat. Eh que bé?

2. Avui la jefa m'ha fet l'avaluació. Ha anat francament bé. Diu que recomanarà que em pugin de categoria.... Això voldrà dir més sou?????? El que segur que no voldrà dir és més temps lliure i menys estrés... En fi...

3. Aquest cap de setmana anem porahí amb uns amics. Fa il·lusió.

4. Ahir em va arribar l'encàrrec d'Amazon que feia 3 setmanes que esperava. Ja torno a tenir llibres, llibres, llibres... nyam, nyam...

5. Notícia bomba: per celebrar que el Mico canvia de feina i, aprofitant que ell tindrà una setmana de vacances i a mi em deuen uns dies... Dissabte que ve marxem a Paris!!!!!!!!!!! Seran pocs dies però em fa un munt d'il·lusió... Sí, se'ns ha anat una mica l'olla però, per una vegada que fem quelcom així...

Bon cap de setmana a tothom!!!!

RELACIONS

Avui, al sortir del metro he trobat el xicot d'una amiga meva. Li he dit bon dia i que què tal i m'ha dit que fins dilluns molt bé. Dilluns la meva amiga li va dir que el deixava i se n'anava amb un altre després de 7 anys de relació. Sense cap tipus d'avís previ.

Ufffffffffff! Resulta que la meva amiga té una trajectòria bastant llarga de nòvios llançats a la cuneta quan n'ha trobat un altre. Però després de 7 anys ens pensàvem que aquest potser sí que era el definitiu... tot i que també ens imaginàvem que el pobre portava unes banyes de por perquè la meva amiga apareixia, de tant en tant, amb un tio amb cara de "cordero degollat" dient que només era un amic...

Uffffffffff! I clar, aquest matí, quan m'he trobat al que ara és l'ex de la meva amiga m'ha sabut un greu enorme tot plegat. Primer, si això m'ho fessin a mi em quedaria feta una puta merda i així és com estava el pobre. Segon, m'ha sabut molt de greu saber que la meva amiga, una altra vegada, no s'ha portat bé. Així no es tracta a la gent. Tercer, m'he sentit molt hipòcrita: tot aquest temps sabent o imaginant que això no acabaria bé i allà em teniu, intentant donar un mínim suport a una persona que està feta una merda i que no es mereix el que li ha passat.

Per què, clar, on són els límits? En teoria jo no puc anar a la meva amiga i dir-li que no s'ha portat bé o, mentre durava la relació, dir-li que no s'estava portant bé. Això és la seva vida i qui sóc jo per ficar-m'hi? A més, tot i que compartim grup d'amics, tampoc som tan íntimes. D'altra banda, com em puc mirar aquest tiu a la cara sabent que jo sabia que la meva amiga li fotia les banyes i que l'acabaria deixant tirat? Tenia algun dret, jo, a haver-li anat a dir quelcom mentre encara estaven junts? Sabeu què hem fet tot aquest temps els de la colla? Mirar cap a una altra banda. I ara, tinc algun dret a dir-li que la meva amiga no es mereix que pateixi tan per ella? I com em miro la meva amiga i el seu nou nòvio quan apareixin a la pròxima reunió de la colla? Què li dic a ella? Que me n'alegro molt d'aquesta nova etapa de la seva vida? Per favor!

Això és una merda. Sincerament.

ESTAT MENTAL: ZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZ

You Are 45% Peaceful

In general, you think the world's a pretty great place - and you're happy to be a part of it. Sometimes you struggle with life, but who doesn't? You are quite level headed, though you have more inner angst than you'd like.

How Peaceful Are You?

What Your Soul Really Looks Like

You are a warm hearted and open minded person. It's easy for you to forgive and forget. You are a very grounded, responsible, and realistic person. People may not want to hear the truth from you, but they're going to get it. You believe that people see you as larger than life and important. While this is true, they also think you're a bit full of yourself. Your near future is a lot like the present, and as far as you're concerned, that's a very good thing. For you, love is all about caring and comfort. You couldn't fall in love with someone you didn't trust.

Inside the Room of Your Soul

You Are Bert

Extremely serious and a little eccentric, people find you loveable - even if you don't love them! You are usually feeling: Logical - you rarely let your emotions rule you You are famous for: Being smart, a total neat freak, and maybe just a little evil How you life your life: With passion, even if your odd passions (like bottle caps and pigeons) are baffling to others

The Sesame Street Personality Quiz

DIVENDRES: DIA DE VARIS

Per variar, avui farem un varis... Suposo que és cosa del síndrome del divendres....

1. Avui li traiem definitivament l'embut/colador del cap a la Saigon. Li van treure els punts el dilluns passat i el veterinari va dir que encara tenia la ferida una mica tendra. Per tant, com que som gent cruel, li hem mantingut l'embut fins avui. Més notícies: creuem els dits.... tatxín tatxàn... la Saigon es porta molt i molt i molt bé. Sip. Des de l'operació que gairebé no marraumeja. Miola, sí, però són miols de gat normals i corrents. Els marrameus aquells de boja ja pràcticament no els fa.... Em fa por cantar victòria massa aviat perquè aquest cap de setmana ve la prova de foc: es quedarà sola. A veure què passa després. De totes maneres, està molt més manyaga i tranquil·la. Bien.

2. Aquest finde anem a la reserva. Vegeu foto:

Sí, el Mico també és un expatriat com jo. Amb això dels dilemes relacionats amb els origens ens entenem la mar de bé...

3. El culebron de l'assetjador del meu curro fa molta pudor.... Ahir vaig estar parlant amb Ella i, últimes notícies: tot l'equip directiu de l'empresa sabia que aquest tiu és un malalt perquè abans d'Ella ja hi havia hagut un altre cas. Han fet res al respecte? No. Ella diu que el director general té una relació o un carinyo especial a l'assetjador. Que no el pot fer fora. ?????!!!!!!!. Amb tot, es veu que algú s'ha encarregat d'avisar a la nova de que vagi en compte. Quin fàstic, en serio.

4. Secrets i sinceritat... No m'agraden les situacions en les que estàs en fals perquè no saps de la missa la meitat i només perquè la gent et té prou confiança per explicar-te A però no per arribar a explicar-te fins a B. Aleshores, et demanen que opinis i, clar, tu opines en funció d'A però resulta que també hi ha B i que de B tu no en saps res. M'explico? Suposo que no... Només vull dir que no m'agrada la gent que no és transparent. Tothom és lliure de confiar en tu o no. Però si hi confien, s'ha de ser transparent. O bé no es treuen els temes o, si es treuen, s'explica tot. Perquè anar jugant a "et dic fins aquí però no et dic això altre" és de persona poc sincera que gaudeix manipulant al personal. Ahir ho vaig viure en pròpia pell amb la història de l'assetjador i Ella i és molt agobiant, la veritat.

Àpala, bon cap de setmana a tothom!

CALLES DE FUEGO

Us en recordeu d'aquesta peli? És de l'any 1984. Llavors jo encara era molt joveneta però, per quan TV1 la va passar un dissabte a la nit, ja era una pre adolescent impresionable i amb molta imaginació. De fet, crec que si m'agrada tan Total Eclipse of the Heart de la Bonnie Tyler és per culpa d'això.

M'AGRADEN LES CASES

Definitivament, la meva sogra i jo tenim una cosa en comú: ens agraden les cases. Amb tot, a ella li encanta comprar-les i a mi m'agrada mirar-me-les. El preu se me'n fot, el que m'agrada és mirar la distribució, les habitacions, la pinta que tenen de fora i de dins... Etc. Suposo que és quelcom relacionat amb les meves tendències voyeurs però m'encanta imaginar-me la vida que s'hi pot dur, les coses que s'hi poden fer... Per això lo de buscar pis a Barcelona va ser divertit i tot!


Ahir, a través del blog de la Corin, vaig descobrir un món nou: les cases americanes!!!!!! Com a les pelis, o a "Sensación de vivir", tu! Siiii! Resulta que la Corin i el seu marit es compren una casa a una urbanització que es diu Canyon Hills (rollo model americà idílic). D'aquí vaig anar a parar a la pàgina de l'empresa promotora, Pardee Homes, i em vaig passar hores mirant plànols i fotos de cases d'aquestes que surten a les pelis... Brutal!


Vale. Ho admeto. Sóc una mica friki. Però tothom té les seves coses, no?


Us adjunto algunes de les fotos de les cases. Aviso ja que algunes tenen un estil una mica lleig, la veritat. Sobretot els mobles són molt pesats i les habitacions tendeixen a ser una mica horteres i tot. De totes maneres, m'ho vaig passar teta mirant com se suposa que viu la classe mitja benestant a California (casa més barata: 150.000€ - casa més cara: 800.000€... i nosaltres vivint en un pis de 50 i pico m2 a Barcelona, eh?).

VOLANDO VOY... VOLANDO VENGO...

Aquest va ser l'himne dels meus companys de feina durant una temporada... Ahir vaig estar a Santiago de Compostela i, perquè us en feu una idea:

04.16h: miro el despertador. Bien. Encara em queda 1 hora.

05.15h: sona el despertador. M'aixeco. Em dutxo. Em vesteixo. Bec un suc. Tot zombie perduda.

05.45h: arriba el taxi.

06.10h: arribo a l'aeroport. Els dilluns al matí hi ha més pollo a l'aeroport que enlloc més de Barcelona.

06.15 - 06.30h: cua. Arriba la jefa. Fa més mala cara que jo i va tota d'estreno.

06.35h: control d'accés a la zona d'embarcar. Em desperto lo just per veure executius agressius mig despullats barallant-se amb les bandejes, els portàtils, l'abric, el rellotge, el cinturó, la tarjeta d'embarcament...etc. En fi...

06.45h: Embarquem.

07.00h: Ens enlairem. La parella cinquentona del meu costat es senyen i resen.

07.05h: Dormo fatal. Em destrosso el coll i darrera meu hi ha un tiu que es baralla amb el diari durant tot el trajecte.

No sé l'hora perquè estic en una nevoluosa de son. Grogui perduda. Arribem a Santiago. Temps per un crusant i un cafè. Taxi cap a la reunió.

09.45h: Arribem a la reunió. Descobriment del dia: la jefa (alias sra. perfecta) no havia confirmat al client que hi anàvem... me l'he apuntat, evidentment.

10.00h - 13.30h: Reunió. zzzzzzzzzzzzzzzzzzz. La jefa diu xorrades. zzzzzzzzzzzzzzzzzzzzz.

13.30h: cafè amb els clients. Aquí es nota que jo hi tinc bon rollo. Bien.

15.00h: dinar amb la jefa en un lloc de tapes per guiris al costat de la catedral. 30 i pico euros per res de l'altre món. Sort que paga l'empresa.

16.00h: passejada pel centre i visita a la catedral fent-li la pilota a la jefa. Provisió de formatges de tetilla en una botiga especialitzada on hi tenen una foto de la reina comprant. La jefa compra orujo d'herbes....

17.15h: cap a l'aeroport. La jefa confessa que s'ha comprat l'Hola per enterar-se de tot de lo del suïcidi de la germana de la Letizia. Comentem el cas i repetim tots els tòpics habituals.

18.40h: embarquem després d'haver passat a comentar cas per cas lo degradat que està el personal: michael jackson, tom cruise, britney spears, mel gibson, etc.

No sé l'hora: ens enlairem i em clapo. Ara puc recolzar el cap a la finestreta i les cervicals m'ho agraeixen.

21.00h: arribo a casa. Per fi! El taxista tenia posada la Cope i m'he fotut tan negra que he hagut de trucar als avis per distreure'm. A casa la Saigon em mira malament: li han tret els punts i on era jo, eh? Tot el dia fora!

AVUI FA UN ANY...

... que es va morir la primera gata que vam tenir en Mico i jo. Endevineu com es deia? Jo me l'estimava moltíssim i va ser molt xulo tenir-la i molt dur quan es va morir. Era molt guapa, salvatge, àgil, divertida, intel·ligent... Era tot un caràcter... Es va morir de leucèmia de gat sense que nosaltres sabessim, ni tan sols, que n'era portadora... Amb tot, amb ella el Mico i jo vam aprendre molt: a compartir la nostra casa amb una bèstia, a cuidar-la junts, a preocupar-nos-en junts, a riure veient-li fer bots i carreres per casa, etc...

BUIT MENTAL

Com un forat negre. Així és com tinc la imaginació, la creativitat, la motivació, etc., últimament... Porto tota la setmana intentant trobar un tema xulo del que fer un post i... nanai... Tinc la sensació de que tinc una vida avorrida, avorrida de veritat... Dormir - treballar - veure la tele - dormir... No faig res més... O bé, el poc que faig de més només és interessant per mi...

I lo més fotut de tot? Doncs que també tinc la sensació de que últimament m'hi he "acomodat" a això... Cada vegada tinc menys ganes d'estar molt ocupada o de fer moltes coses diferents. Aquest cap de setmana passat, per exemple, no vaig fer res de bo. Però res, eh? per no fer, ni tan sols vaig canviar els llençols del llit... El diumenge em dutxava a les 7 del vespre i només perquè el Mico ja s'havia dutxat i em vaig sentir excessivament gossa... Cada vegada faig menys coses amb els meus amics de Barcelona, gairebé ni els envio mails, no fem excursions, no anem de finde porahí, no munto activitats, no tinc gaires ganes de quedar amb ningú... etc.

Sincerament, espero que sigui una fase d'aquestes que es passen... Perquè és una vida avorrida de veritat!!!

PD. L'única cosa "emocionant" de la setmana: ahir vaig anar a comprar-me roba i.... ODIO COMPRAR ROBA. En serio. Em fot d'una mala llet.... Sempre m'acabo comprant les coses de pura desesperació, no sé mai què combina amb què, les dependentes m'intimiden, mai res m'acaba d'anar bé del tot, odio les maniquis (entres a la botiga veient una jaqueta, per exemple, molt xula a una nina de plàstic i, quan te l'emproves, t'adones que a tu et va fatal i et queda com un tiro)... En fi... Propòsit afegit per al 2007: NO ANAR A COMPRAR ROBA SOLA MAI MÉS... Se suposa que tinc amigues que m'hi poden acompanyar, no?

MÉS VARIS

1. Com cada divendres.... Tinc síndrome divendres!!!!!!!!!!!!!!

2. Aquest matí el veterinari ha operat a la Saigon: l'han esterilitzat. M'ha trucat el Mico fa una estona dient que es veu que tot ha anat bé (uf!) i que la podrem anar a buscar a les 6 de la tarda. Pobrissona, fa una mica de pena fer-li aquesta putada... Si jo visqués en una casa i la Saigon no tingués problemes neurològics li hagués deixat que hagués tingut cadells una vegada almenys. Que bonics, eh? Així petitons...

3. Avui vaig a sopar amb una amiga que em fa una mica de pal... Si, em fa més pal ella que el sopar... És bona tia, eh? però és una mica plom: no calla. I quan dic que no calla vull dir que NO CALLA. En serio. Encavalla un tema amb un altra i no para en tota l'estona. I sempre és jo, jo, jo i jo. Una mica carregant, vamos. Però.... com que no ho fa amb mala intenció i és bona persona, en el fons li tinc carinyo. A més, a vegades no deixa de ser interessant escoltar-la...

4. Tinc mono de viatjar... Ahir el meu pare ens va preguntar que què farem aquest estiu i avui al curro ens han passat el calendari laboral d'enguany... I se me n'ha anat la neurona... Viatjar: nyam, nyam...

5. Vau apagar els llums ahir? Nosaltres sí! Però ens vam asseure davant la finestra per controlar què feien els veïns... i .... a) gairebé no tenim veïns (davant de casa hi ha un col·legi); i b) les botigues no van tancar cap llum... Total, que teníem la sensació de ser els únics del barri... La Saigon flipava, però. Ens mirava amb cara de "què hi feu aquí asseguts davant de la finestra a les fosques?". En fi...

Àpala, bon cap de setmana!!!!!

PD. M'he oblidat d'explicar que, des d'ahir, sospito que l'assetjador del meu curro o bé està liat amb una altra noia del curro (nova) o bé està intentant liar-s'hi. Va ser molt estrany. Vaig veure'ls sortir del curro per separat, però després jo me'ls vaig trobar a baix al carrer junts. Vam caminar cap al metro tots 3 però la noia va dir que es quedava una cantonada abans d'arribar-hi i ell després va i em diu que no, que no agafa el metro i que va més amunt... Ejem... Digueu-me cotilla i malpensada però em recorda molt al que feien amb l'altra noia quan sortien junts i no ho sabia ningú de l'empresa (només jo i la M.). Sincerament, espero que només sigui que jo veig coses on no n'hi ha... perquè com sigui veritat... Em posaré malalta només de veure-ho.

Vale. Ara sí. Bon finde!

SEXE AL METRO

He de deixar de llegir els llibres que em deixa la F. En serio. He de començar a llegir qualsevol altra cosa: novel·la policíaca, existencial, de por, històrica, el que sigui. Però, sobretot, he de deixar de llegir la Jennifer Crusie. Per què? Doncs perquè cada matí em passa el mateix: pujo al metro, trec el llibre i començo a llegir. I no porto ni dos parades quan, plaf, arribo a una escena de sexe molt i molt i molt detallat... Ho passo fatal. Us podeu imaginar estar allà, al mig d'un metro a petar de gent, i començar a llegir coses bastant pujades de to? Sempre penso que si la gent sabés el que estic llegint fliparia... I espero, sincerament, que no se'm noti a la cara... Perquè jo sóc d'aquelles que quan llegeix algo divertit ric, sigui a on sigui. I clar... ara penso... La gent del metro deu veure que faig cara a...mmmmm....? Aiiiiiiii! Sort que la majoria d'aquestes novel·les són en anglès i això ja és un obstacle perquè la penya llegeixi per sobre el meu hombro o de gairell... En fi... No sé si heu vist la llista de llibres que he llegit últimament de la Jennifer Crusie... Doncs així porto gairebé 2 setmanes....I encara me'n queden dos per començar a casa...

PD. Explicar que aquestes novel·les no són novel·la eròtica. Són chick lit, novel·les del pal El Diari de Bridget Jones a les que m'he aficionat últimament, sobretot per culpa de la F. i de The Book Bitches. El que passa és que hi ha algunes autores, tipus la Jennifer Crusie, que hi posen escenes de sexe MOLT molt ben descrit i MOLT pujat de to.

ELS ORIGENS

Aquest cap de setmana he estat al Poble, tota sola sense el Mico. I com sempre que hi vaig sola m'ha donat per pensar un munt. El que passa és que aquesta vegada també he estat molt tranquil·la. Vull dir que he pensat un munt però serena i bé. Sense rallar-me.

Al Poble hi vaig viure dels 2 anys fins els 18, quan vaig baixar a Barcelona a estudiar. I la veritat és que quan vaig marxar-ne vaig deixar-hi molts fantasmes. Res excessivament traumàtic però moltes coses no resoltes. El meu jo d'allà és diferent del meu jo d'aquí. Les meves circumstàncies també.

Les meves circumstàncies d'allà són, bàsicament, la família i la meva infantesa. Les meves circumstàncies d'aquí són la meva parella, la meva carrera, la meva feina, la meva vida adulta, etc.

És com una espècie d'esquizofrènia. Quan sóc aquí puc mirar-me amb fredor lo d'allà i viceversa. Amb tot, quan sóc aquí se m'obliden coses d'allà. He perdut una mica de memòria de mi mateixa.

Diu Raimon que qui perd els origens perd la identitat. I jo a vegades penso que a mi m'ha passat una mica això. He perdut un tros de mi mateixa que s'ha quedat pel camí de fer-me gran i canviar de vida.

Alguna vegada he pensat com seria tornar al Poble... Però no ho sé... Hi ha dies que penso que no seria gaire bona idea. Sempre m'ha fet claustrofòbia. Sempre m'hi he sentit com que estic aïllada de tot mentre a la resta del món hi passen coses que jo m'estic perdent. No hi ha res com que siguin les 7 de la tarda d'un dia d'hivern i que no hi hagi ningú al carrer... Ni una ànima! I més enllà d'això, potser cal girar full i deixar, definitivament, els fantasmes del passat tranquils per sempre.

TORNEM-M'HI: LA PUTA DE LA JEFA

Sí, no em mireu amb aquesta cara: la meva jefa és així... és una mala pècora... en serio.

Em va fer passar un primer any de merda a la feina. Ni us ho explico. Perquè us en feu una idea us diré que la M. la meva ex companya de feina va deixar el curro per culpa seva. Perquè ja no la podia aguantar més. I més d'una persona a l'empresa m'ha dit, off the record, que olé mis cojones per portar més de 3 anys aguantant-la...

Doncs bé, habitualment no és tan difícil. Després del primer any horrorós va semblar que la pava m'agafava "carinyo" i va començar a tractar-me amb normalitat. A més, jo vaig prendre la postura de "a mi plin". És a dir, em va començar a relliscar-me tot. Dir-li de tot que si i àpala, a por otra cosa mariposa...

Hi ha dies, però, que no és tan fàcil... Arghhhhhh! Ara mateix estic putejadíssima perquè m'ha enviat a retocar, de dalt a baix, un document que, segons ella, no s'ajusta al que el client vol. Segons ella. Ja. Resulta que en aquest document s'ha de fer un llistat de temes. Quan en vam parlar, jo no sabia quins temes posar i ella me'n va indicar uns quants. Ok. Els poso, m'ho curro, i ara em diu que NO. Que aquests temes no són els que pertoquen. I a sobre com si fos jo la que sóc tonta i hagués malinterpretat el que vol el client. Lo més fotut és que et fa sentir com si fossis una inútil i, a sobre, no li pots dir que aquests temes te'ls va indicar ella ja que aleshores et tracta d'immadura. Del pal "bé, jo no puc estar per tots els projetes, et vaig voler ajudar però haguessis d'haver estat tu la que hagués tingut la capacitat tècnica i professional suficient per veure que això no tocava". PUTA!

Vale. Ja m'he desfogat. Em poso a retocar el document perquè, a sobre, la molt IMBÈCIL el vol per les 13.00h. Deixo constància que són les 12 menys 10. És a dir, tinc 1 hora i 10 minuts.

Sort que és divendres!

PD: Ho he acabat i lliurat a les 12.58h. Arf, arf, arf. Normalment tinc certa capacitat d'aguante però hi ha dies que... Sort que és divendres...

PIRATEJANT... MÉS O MENYS

Estem "a la cresta de la olaaaaaaaaaaaaaaaa"...jejeje! El nou portàtil va la mar de bé i ahir vam estar baixant-nos un munt de coses d'internet. Entre elles, el vídeo que us poso. Ara ja sé com fer-ho per: a) baixar-me un vídeo; b) pujar-ho al meu compte del YouTube; i c) penjar-ho al blog i que quedi bé... Olé!

Pel que fa al vídeo, avisar que els jocs d'ordinador no són lo meu. I menys els de soldats i batalles. Amb tot, aquest vídeo el passen pels cines, en plan trailer, i em va agradar va ser la cançó. Amb una altra canço no li hagués fet ni cas. Però també és veritat que les imatges estan molt ben fetes.

Bueno. Aquí el teniu.



Per cert, hem buscat la cançó i també ens l'estem baixant...jejeje!