Sabeu allò que diuen que, quan s'aproxima el part, et canvia la cara, la panxa baixa cap avall, et notes rara i ja t'ho veus a venir? Doncs en el meu cas... res de res. Diumenge dia 30, el dia que sortia de comptes, vam anar a dinar amb uns amics i a la tarda vam estar per casa fent cosetes. Vaig voler acabar una cosa de la feina perquè tenia previst agafar-me la baixa el dimarts dia 2 i volia deixar-ho tot enllestit el dilluns. I vaig enviar un mail a les companyes de curro dient-los-hi: "no és que tingui contraccions ni res similar però, per si de cas, aquí us envio el document x i... bla, bla,bla". Irònic.
Vam anar a dormir cap a quarts d'1 i jo no tenia gaire son. Vaig posar-me a llegir el nou llibre de l'Stieg Larsson,
La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina, i fins a quarts de 2 no vaig apagar el llum. Recordo que vaig tenir una punxada com de mal de regla i que vaig mirar l'hora al mòbil. Éren gairebé les 2 i vaig pensar que l'endemà no m'aguantaria dreta. I em vaig adormir.
De 2 a 5 del matí vaig anar tenint més punxades com de mal de regla. Però eren suficientment suaus i espaiades en el temps com per poder dormir. Sé que en algun moment em vaig mig despertar i vaig pensar: "vols dir?". Però vaig girar-me de costat i vaig continuar dormint. Fins a les 5. A aquella hora em vaig despertar, vaig anar al lavabo i vaig adonar-me que les punxades aquelles eren més sovint i feien una mica més de mal. Curiós. Vaig decidir apalancar-me al sofà, posar-me a llegir i començar a controlar el ritme de les punxades. I això és el que vaig estar fent fins a quarts de 7. Bé, això i escriure el post... :-)) La veritat és que ho recordo com una estona molt xula: encara era fosc, hi havia molta tranquil·litat, em vaig asseure al sofà intentant trobar la posició més còmode possible, em vaig abrigar amb una manteta, vaig posar una llibreta, un boli i el mòbil a l'abast per anar controlant les contraccions i em vaig posar a llegir. Tranquil·lament. A cada contracció em posava contentíssima pensant "ja és l'hora!!!!". I li deia a la nena "bonica, potser d'aquí a una estona ens coneixem per fi tu i jo, eh?". I feia una miqueta de mal però no pas més que una punxada de mal de regla...
A quarts de 7 vaig anar a despertar el Mico. Vaig encendre un llum, m'hi vaig estirar al costat i quan va obrir els ulls li vaig ensenyar el paper on havia apuntat l'hora de cada contracció... Quina il·lusió! La Saigon es va despertar i ens mirava des dels peus del llit amb cara de "què fan ara aquests sonats???". Així ens vam estar durant una hora més, comptant les contraccions i veient si, en serio, eren cada 5 minuts. La veritat és que com que jo no havia trencat aigües, no teníem tan clar que allò fossin contraccions de part... A més, a partir de quarts de 8, que és quan ens vam aixecar, van començar a fer-se més irregulars i canviants d'intensitat.
Com que jo tenia hora a la ginecòloga a les 9.30h per fer unes corretges (allò que monitoritzen el cor de la criatura i que s'acostuma a fer al final de l'embaràs), vam decidir que millor anar-hi amb tot preparat per si de cas estàvem de part. Així doncs, ens vam aixecar, dutxar, acabar de fer la maleta i vaig esmorzar amb ganes perquè vaig pensar que després, segurament, em tindrien sense menjar hores i hores. Imagineu-vos fer tot això amb un sentit d'imminència molt guay. Sense nervis, però contents i jo dient-li al Mico: "Ara en ve una altra, apunta!"...
De camí a la clínica vaig tenir vàries contraccions i... anar en cotxe i tenir contraccions NO és divertit. L'estar asseguda t'aixafa la panxa i quan ve la punxada.... buf! Fa mal. Premio per les dones que van de part i fan quilòmetres i quilòmetres... En el meu cas van ser 20 minuts i es van fer prou llargs...
A l'arribar a la clínica vam anar al despatx de la ginecòloga i li vam dir que ens pensàvem que estàvem de part. Em va fer un tacte i em va dir que sí, que sí, que allò era un part com una catedral i que ja estava dilatada de 3 centrímetres.... olé, olé, olé!!!!! (per a qui la maternitat sigui un misteri: un tacte vol dir que et posen els dits per dintre la vagina i calculen la dilatació del coll de l'úter; 10 centrímetres és l'objectiu, quan la criatura pot néixer). La ginecòloga em va dir que pugés a la planta de maternitat i que... àpala, ja ens veurem!
Ho sabeu que la setmana passada, el dilluns, hi va haver un eclipsi de Venus? Una conjunció astral d'aquestes rarotes? No és que jo cregui gaire en aquestes coses però... alguna influència devia tenir en el tema parts perquè la maternitat de la clínica estava a petar... A la sala d'espera érem 3 parteres. Total, que ens vam estar esperant gairebé una hora a que vinguessin a cridar-me. Allà, amb les contraccions. Intentant respirar.
Aquí podríem dir que és on va començar la "fase d'agobio" del part.
Cap a les 11 em va venir a buscar una enfermera que em va fer passar a una merda d'habitació que era com una sala de cures o de pas... No sé... Hi fotia un fred que pelava i l'enfermera em va donar una bateta d'aquestes de clínica dient-me que em traiés tota la roba. Primer problema, doncs: em vaig començar a fotre de fred. A això li heu de sumar que em van haver de posar una via per a xutar-me antibiotic. Segon problema: falta de mobilitat. Allà em teniu, enganxada al pal del suero, morta de fred i sense poder moure'm més de dos passes en cada sentit. Tenint en compte que el que més bé m'anava quan venia una contracció era moure'm i caminar... Un agobio....
I, a sobre, li heu de sumar que l'enfermera era una capulla integral. Però imbècil perduda, eh? Jo no acostumo a odiar al personal amb aquesta intensitat en un període tan breu de temps però... aquesta s'ho mereixia. En serio. Sabeu aquesta gent que va de sobrada? Que intenta fer-se la graciosa però que en realitat és borde borde? Doncs això.
I jo allà, amb les contraccions. Intentant respirar. Intentant aplicar quelcom de lo après a les classes de ioga i de preparació al part. Intentant fer alguns dels moviments i postures apreses. Sense cap tipus d'èxit. Ja us ho puc dir. Sensació d'agobio i de cert fracàs. Vaig començar a dir-li al Mico: "és que així no es pot". Referint-me al part natural. Allò era de tot menys natural.
I a les 13.30h o així ve la capulla de l'enferma i em fa un tacte... A part de que em va fer mal, la molt asquerosa va i em diu que només estic de 3 centrímetres...
Com? Què? Que quèeeeeeeeeeeeeeeeeee? M'estàs dient que de les 10 del matí a les 2 de la tarda no he avançat gens?????!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! Que tanta contracció per res???!!!!!!!!!!!!!
Buf. Em vaig desmoralitzar una mica, la veritat. I em vaig ratificar en la sensació de que "així no es pot". Vaig pensar que una cosa és un part ràpid. Però que clar, ja portava unes 12 hores i només estava de 3 centrímetres.... L'opció d'un part natural es va començar a esfumar del meu panorama...
I per això, quan va tornar la capulla de l'enfermera dient-me que "ara vindrà un camillero per baixar-te a quiròfan que et posarem l'epidural"... No vaig tenir pebrots de dir-li que no. Vaig dir-li que vale. Que em xutessin tot el que vulguessin. De perdidos al río, vamos. Lo bo que va tenir el moment és que, tot seguit, em va presentar la que seria la meva llevadora durant la resta del part. I jo em vaig adonar que m'alliberava de la capulla aquella, que no hi hauria de tractar més.... Ooooohhhh! Alegria!!!! Déu existeix!!!!
A posar-me l'epidural m'hi va acompanyar una auxiliar de clíncia maquíssima. I aquí va començar la "fase fantàstica" del part. Mentre em punxaven l'esquena continuava tenint contraccions i, a més amb la fred, tremolava una miqueta. Doncs bé, la Mercè, l'auxiliar de clínica, em va agafar, i m'anava guiant la respiració a la vegada que em posava la mà a la panxa i em deia: "ànims bonica, respira, respira". Molt bé, la veritat. Un sol. Crec que vaig aconseguir estar-me quieta i que em poguessin posar l'epidural gràcies a ella.
I una vegada em van haver punxat, ooooooooooooooooooooooooh! Prou mal. I em van abrigar amb una manta. I prou fred. Oooooooooh! Un benestar... Em va entrar un bon rollo... Del pal de "no m'entero de res, fa sol i estic bé, que guay que avui tindré la meva nena". I després em van pujar a la planta de maternitat, directa cap a una de les sales de part. Allà, m'esperava la llevadora, la Rosó. Va aparèixer la ginecòloga, em va fer un tacte i em va dir que ja estava d'uns 5 centímetres. I em va trencar les aigües. A partir d'aquí, només era qüestió d'anar dilatant. Per controlar el cor de la nena em van posar unes corretges i em van abrigar amb una manta. Àpala, a esperar.
Mentre, el Mico m'estava esperant pensant: "se l'han emportat fa un munt d'estona, li posaran l'epidural cosa que ella no volia, l'enfermera era una imbècil... a veure com ho porta...". El van avisar que jo ja era a una sala de parts i el van vestir de
Dr. Craig (tot de color verd). I quan va entrar allà on jo era em va trobar de super bon rollo dient-li "holaaaaaaaaaaaaaaa!". Pobre, es pensava que em trobaria feta una fera o enfonsada en la misèria...
A partir d'aquí va començar una estona d'espera. El registre de les corretges anava assenyalant una contracció darrera una altra i, de tant en tant, entrava la ginecòloga o la llevadora i em miraven o feien algo. Fins que les coses es van començar a complicar.
Primer, la nena no estava encaixada. Això vol dir que no tenia el cap posat dintre el forat de la pelvis. I això és bàsic perquè puguin nèixer via vaginal. Doncs bé, la ginecòloga va fer-me apretar unes quantes vegades a veure si s'encaixava. I semblava que sí però, quan deixava d'apretar, la nena sortia del forat i tornava "cap amunt". Vale. Al final vam aconseguir encaixar-la i després vam esperar una estona a veure si anava "baixant" pel
canal de part.
I no baixava. Recordeu que he dit algunes vegades que sóc petita? Doncs bé, sembla ser que sóc tan petita que la nena no tenia espai per baixar. Tinc una pelvis esquifida que no li permetia fer un moviment de rotació en espiral que és necessari perquè els bebés puguin néixer. Què fer? L'opció més habitual aquests dies és anar de cap a una cesària. Però la meva ginecòloga, olé sus huevos, sabia que per mi una cesària era l'última opció. I va voler intentar-ho amb uns fórceps. Com a mínim, fer un intent.
Sabeu com va néixer l'Èlia, doncs? Jo apretant, la ginecòloga amb els fórceps i la llevadora tirada damunt la meva panxa ajudant-me a apretar. I pluf. Res de "ja es veu el cap" o frases similars. Va ser un vist i no vist. Va sortir de cop. Us juro que vaig notar com, físicament, primer era a dins i, al cap d'uns segons ja no.
La primera imatge que tinc de l'Èlia és veure-la a les mans de la ginecòloga. La tenia agafada com per la cintura, de caps per avall i jo només li veia el cul, una mica de la panxa i les cuixes. Veia que no estava gaire bruta i mirava pensant: "ja és aquí??? és la meva nena??? ja està???". Li van tallar el cordó umbilical de seguida perquè hem fet allò de recollir-ne les cèl·lules mare i la Rosó se la va emportar per posar-li la pinça. I jo la veia allà damunt la taula i vaig començar a dir, en veu alta, "és la meva nena? porta-me-la, porta-me-la!!!!". Me la van portar un moment però a la sala de parts hi feia molta fred i em van dir que calia vestir-la de seguida perquè no perdés temperatura. I se la va tornar a emportar. El Mico va anar amb ella, a mirar-se-la de prop i fer-li fotos.
Mentre, a mi m'anaven fent coses que m'importaven un bledo perquè només estava pendent de la nena, del Mico i del que passava a l'altre costat. Sé que la ginecòloga em va dir que ja havia sortit la placenta i que estava tota sencera. I a continuació em van començar a cosir. Sip. Amb el rollo dels fórceps i el naixement en forma de "pluf", no us explico lo desgraciats que es van quedar la vulva, el periné i tot plegat d'allà baix. Una de punts... No vols caldo? 2 tasses! Una
episotomia de 5 punts més un esquinç i alguna cosa més... En fi...
I quan van haver acabat de vestir a l'Èlia i me l'estaven portant, va passar l'única cosa xunga xunguíssima: em va pillar un baixón de pressió. De cop vaig començar a tenir molta fred i molta set, em petaven les dents, em vaig quedar blanca com el paper de fumar i em vaig desmaiar. Es veu que només van ser uns segons però el Mico es va espantar de veritat. Creuament de mirades de preocupació entre la ginecòloga, la llevadora i l'auxiliar. Em xuten alguna cosa a través de la via i torno en mi. Vomito. I prova superada. Va ser el toc dramàtic de tot plegat.
Perquè, i ara ve lo seriós, vaig viure tot el part amb molta alegria i confiança, la veritat. Si eliminem l'estona de l'agobio que, vist amb perspectiva tampoc va ser tan horrorós, la resta del part va ser una experiència viscuda amb il·lusió i optimisme. Tot i les complicacions, no vaig patir ni em vaig angoixar en cap moment. Ho recordo com un procés molt i molt bonic. I molt tranquil. Amb el Mico al costat, va ser com un viatge que vam fer junts tots els que hi érem, inclosa l'Èlia. En cap moment vaig dubtar de que quedava poc per tenir la meva filla amb mi i que només era qüestió de que anessin passant les coses. No sé... com una confiança i una seguretat que mai hagués dit que tindria.
I pel costat dels sentiments... us ho creureu si us dic que la primera vegada que vaig plorar va ser quan ja érem a casa i mirava les fotos del part? No és que jo sigui de pedra però tot i estar molt i molt i molt i molt emocionada no em va donar per plorar. Estava tan contenta i tan al·lucinada de tot plegat que no em va sortir lo de plorar. Recordo un atac d'alegria immensa quan mirava cap a la taula on vestien a l'Èlia. Només volia que me la portessin per poder-la mirar tota, veure de quin color tenia els cabells, veure-li la cara, les manetes, els peus... Agafar-la i tenir-la amb mi. Estrenyer-la contra el meu pit. Fer-li carícies.
I això és a lo que ens dediquem aquests dies... A mirar-nos-la i al·lucinar de que tinguem una filla tan i tan bonica... A meravellar-nos de que estigui viva i aquí amb nosaltres... A riure amb les ganyotes que fa i a fondre'ns quan obre els ulls i sembla que ens miri... A respirar una pau immensa cada vegada que es queda adormida als nostres braços... A aprendre a cuidar-la i conèixer-la... A fer de pares... I jo, a fer de mare.
