MARES

Abans d'ahir, ahir o avui (mai he sabut la data amb certesa) és l'aniversari de la mort de la meva mare. Fa un munt d'anys que va passar, imagineu-vos que jo no tinc pràcticament cap record d'ella. I per tant, ha estat un "fet" durant tota la meva vida. Portat a estones més bé, a estones amb més enyorança, a estones amb més indiferència, a estones amb molta frustració, a estones amb molta tristesa... En fi... suposo que com s'acostumen a portar aquestes coses, no?

A vegades em pregunto si la trobo a faltar. I la resposta és que sí. El més trist, però, és que no sé si la trobo a faltar precisament a ella o bé a algú que faci d'ella. És a dir, a una figura que faci, que sigui la meva mare. Hi ha hagut algunes persones a la meva vida que, en certa manera, m'han fet de mare, de diferents mares. A totes elles els dec moltíssim. Especialment a la meva àvia. Però, en el fons, sé que no és el mateix. No em pregunteu perquè. Ho sé i punto.

I ara em trobo que aviat jo seré mare...

Hi ha una noia a les classes de ioga que l'altre dia va dir que, la primera persona que vol veure després del part i després del seu marit, és la seva mare. Que ella voldrà la seva mama. Clar. Jo també voldria, segurament.

I després hi ha tot el tema de: a qui li pregunto coses quan tingui dubtes sobre com cuidar la nena? qui m'entendrà quan tingui dubtes sobre com faig de mare? qui m'entendrà quan estigui reventada i agotada i no vulgui saber res del món? a qui li podré dir "ai que pesada que ets, deixa'm estar" cada vegada que em vingui amb un consell? qui em cuidarà a mi? Sé que el Mico farà moltes d'aquestes coses però... serà aquell suport incondicional que tothom atribueix a les mares? aquella comunicació i entesa que, a vegades, es pot palpar en una bona relació mare - filla?

I per últim, voldria poder prometre a la meva filla que sempre em tindrà al seu costat. Voldria poder assegurar-li que no li fallaré mai. Però que tampoc seré una mare que no la deixi créixer, que intentaré no ser sobreprotectora, que intentaré aprendre a deixar-la avançar i fer la seva, a mesura que es faci gran... Però que sempre podrà comptar amb mi. I que espero que, quan ella sigui mare (si vol, clar!), pensi que "quina sort de tenir la mare que tinc".

NOVA PLANTILLA

No és definitiva.... i no n'estic del tot convençuda... però tenia ganes de color verd. Què us sembla? Li calen millores, però per avui ja n'hi ha prou. Que és molt tard. Bona nit!

PLANTILLA ASQUEROSA

Estic intentant canviar de plantilla. Més que res, perquè estic de les cireres fins els nassos. Però no puc. Resulta que ara mateix totes les plantilles xules són en un format que s'anomena XML. I el meu blog, com que és vell, no admet la possiblitat de tenir aquest tipus de plantilles. Només les admet en format HTML. He provat de crear un blog nou i... Bingo! Aleshores sí que hi puc posar una plantilla XML. Però al meu blog actual, no.... Plantilla "asquerosa"!

Algú sap si puc canviar la configuració del meu blog i poder-me posar una plantilla XML???? Plissssssssssssssssss!

TARDA DE RELAX

Aquí estem: a casa, apalancats, el Mico, la Saigon i jo. El Mico està posant tota la seva discografia de Pink Floyd i jo em dedico a fer coses per internet sense un rumb gaire definit: ara miro els mails, ara en contesto algun, ara miro els blogs, ara llegeixo el diari online... I la Saigon està dormint. S'ha enrollat al mig de tots dos i àpala, a clapar. És a dir, estem de relax. Que bé, eh? Com veieu, doncs, tot continua igual i sense novetats, la nena no es decideix a nèixer.

L'altre dia vaig tenir visita a la ginecòloga i em va fer un tacte. Em va dir que encara estava bastant verda que, en l'argot dels iniciats, vol dir que no tinc cap de les feines prèvies fetes: ni coll de l'úter borrat, ni mínimament dilatada, ni res, de res... Sincerament em vaig quedar una mica xof. Tanta contracció de Braxton Hicks per res????!!!! I la ginecòloga, quan va veure la cara de decepció que se'm posava, em va dir que hi posés paciència. Que un embaràs normal pot durar fins a les 42 setmanes i que, per tant, això encara podia anar per llarg. Total, que he decidit aplicar-me la recepta i aquí estic, en un estat oooooooooommmmmmmmmm. Intentant prendre-m'ho amb filosofia. Ja sortirà quan vulgui. Sincerament, sempre havia pensat que, amb lo petita que sóc, jo no arribaria a finalitzar l'embaràs. Que el meu cos diria que nanai. Doncs no. Sembla ser que la meva mida no importa, que el meu cos és perfectament capaç de dur un embaràs fins al final. Doncs, saps què? Que alegria! Què més vull?

Mentre, estic fent un experiment. Vaig llegir en un llibre d'aquests de "bebés feliços" que està demostrat que una criatura reconeix cançons que havia sentit des de dins de l'úter. I que quan les senten es tranquil·litzen. Total, que em dedico a posar-li, cada dia, la cançó de la Gianna Nannini, Meravigliosa Creatura. Jo la trobo molt xula i, després, veurem què passa quan hagi nascut... A veure si funciona.




Per acabar, us poso la lletra traduïda d'una cançó que no és cap meravella però que diu coses que ja li dic i li diré a la meva filla. Perquè crec que la vida, afrontada d'aquesta manera, es viu amb molta més plenitud. La cançó és I hope you dance, de la Lee Ann Womack. No és cap meravella de cançó però el que diu, per mi, té molt sentit.

Espero que no perdis mai el sentit de la curiositat
que puguis omplir-te
però mantinguis sempre una mica de gana.
Mai donis un sol respir per garantit
i que l'amor no et deixi amb les mans buides.
Espero que sempre et sentis petita
quan estiguis dreta davant del mar.
Espero que quan una porta es tanqui, se n'obri una altra.
Promete'm que sempre li donaràs a la fe l'opció de lluitar.

I quan hagis de triar entre seure o sortir a ballar,
espero que ballis.

Espero que mai tinguis por de les muntanyes que estan lluny,
que mai t'inclinis pel camí més fàcil,
viure pot voler dir córrer riscos,
per val la pena fer-ho.
Estimar pot convertir-se en un error,
però val la pena cometre'l.
No deixis que ningú t'amargui.
I quan estiguis a punt de rendir-te,
reconsidera,
i dóna-li al cel,
més que una simple mirada.

I quan hagis de triar entre seure o sortir a ballar,
espero que ballis.

El temps sempre està en moviment.
Portant-nos amb ell.
Digues-me qui vol mirar enrera i preguntar-se
on han anat a parar tots aquells anys?

Espero que sempre et sentis petita
quan estiguis dreta davant del mar.
Espero que quan una porta es tanqui, se n'obri una altra.
Promete'm que sempre li donaràs a la fe l'opció de lluitar.

Espero que ballis.

FENT UN REMEMBER

Ahir a la nit no feien res de bo a la tele. Enlloc. Ni a la tele normal ni al Plus. Bé.... al Plus sí. Després de donar-li al botó de + una vegada i una altra, vam acabar a un canal de música que no recordo ni com es deia però que feien un Top 10 de la història del rock. Ooooooooooooohhhhhhhhhh... Va ser fantàstic. Vam fer un remember d'aquells que feia temps que no fèiem...jejeje!

Perquè us en feu una idea... Algú recorda la pinta que tenien els Bon Jovi de quan no érem ni adolescents???? Aaaaaarrrrrrrgggggghhhhh! Estic parlant d'això!!!!!!!!!!!!!!!!!!:







Va ser brutal veure el vídeo clip de Living on a Prayer, fantàstica, amb els de Bon Jovi amb els cabells crepats i caçadores de pell amb serrell...

I després, a la posició no-sé-què, Queen amb Bohemian Rhapsody. Mira que n'era de lleig el Freddy Mercury d'abans del bigoti i els cabells curts, eh? Ara bé, res com el trajo rollo mono espacial de color blanc brillant amb una "torereta"...


I de Guns'n'Roses que us en recordeu?

Tenia una amiga que estava boja per l'Axel Rose... Però n'hi havia una altra que deia que l'Slash li donava més morbo... Ai senyor! Al Top Ten van posar Swet Child O'Mine... Tot i que jo els recordo més per les balades com, per exemple, November Rain... ooooooooooh...

Bueno, per qui s'ho pregunti, al Top Ten també hi van incloure AC&DC, Nirvana, Pink Floyd, Led Zepelin, Black Sabbath... En fi, un període comprès entre el 1969 i el 1991. A mi el que més impacte em va fer tornar a veure van ser els grups de moda durant la meva primèra adolescència: finals dels 80 i principis dels 90. Brutal el remember, vamos. Només un últim apunt: sabeu què sonava cada vegada que posaven la caràtula del programa? The Final Countdown de Europe!!!!!!!!!!!!! Brutal!!!!!!!!!!!!!!!!! Si és que va ser el primer "cassette" que em vaig comprar i que no era música infantil... oooooooooooooooh!!!!

UNA MICA TIPA...

... d'estar embarassada, sí. Ja n'estic una mica tipa. Ha estat molt maco, ha tingut moments molt emocionants, he après un munt de coses, encara és brutal cada vegada que la nena es mou però.... Ja en tinc prou. Vull parir. Ja.

Vale. Que sí, que no m'he engreixat pràcticament gens. Però faig un bombo... Que agobia un munt. En serio. Si estic dreta o asseguda, vale. Però estirada no tinc cap tipus de mobilitat. Panxa enlaire la nena apreta i no em deixa respirar. Si em poso de costat em cau la panxa en aquella direcció i després amb prou feines em puc girar... Un pal. No us explico com dormo darrerament...

I quan estic dreta la nena m'apreta la bufeta i vaig tot el dia pel món amb la sensació d'estar-me pixant. Com us podeu imaginar, és molt agradable.

No tinc roba per posar-me. Perquè per 4 dies que queden he passat olímpicament de comprar-me res de roba d'hivern d'embarassada i clar... em dedico a aprofitar els 3 jerseis que es donen i que, evidentment, no em podré tornar a posar mai més...

I lo més fotut de tot: vull poder menjar de tot ja! Fa més d'una setmana que no menjo pasta. L'arròs ja no sé quan va ser l'última vegada que el vaig veure. Patates fregides? Ja no sé què són. Dissabte em vaig permetre una pizza i dilluns els resultats de l'anàlisi de glucosa van sortir disparats. Buaaaaaaaaaaaaaaa!!!! I ja no entro a explicar-vos que fa dos mesos que no menjo res dolç, ni nocilla, ni gelats, ni postres xules, ni crusants, ni beguda de cap tipus que no sigui suc natural, llet desnatada i aigua...

I lo pitjor d'això del menjar? Doncs que els resultats de la glucosa empitjoren a mesura que avança l'embaràs. I no hi ha res a fer. Ni dieta ni òsties. Ahir l'endocrí em va dir que si aquesta setmana passo algun dia dels 160 mg/dl m'haurà de donar insulina. Però que, si fos per ell, el millor que podria passar si no pareixo espontàniament un dia d'aquests, em provoquessin el part. Que si ell fos el ginecòleg ja me l'hauria provocat, vamos....

... Ejem....D'això... Provocar el part?????!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Aleshores sí que ja em puc oblidar d'un part natural. Ja! Perquè clar, te'n vas a la clínica i et comencen a xutar de tot perquè et comencin i se t'accelerin les contraccions.... Oxitocina a dojo!!!! Alegria!!!! Ja li vaig dir al Mico: "com m'hagin de provocar el part passo de tot: que em xutin tot el que vulguin i tu i jo ens emportem la novel·la i el Carcassone".

Ja ho sé, ja ho sé, estic molt queixica, oi?... Deixeu-me que faci la pataleta, va...

ESTIC CONTENTA

Perquè ha guanyat l'Obama. Que sí, que per segons quines coses un demòcrata i un republicà no són tan diferents. I que sí, que és veritat que ara ha de demostrar fins a quin punt és un canvi real. Amb tot, jo estic molt contenta. Aquesta vegada els americans no l'han cagat. Alegria.

PD. I està molt bé això de que sigui el primer president negre.

Us deixo amb una cançó de la Tracy Chapman que m'encanta: Talking about a Revolution. Ves a saber, potser sí que estem començant a veure una "revolució".




Don't you know you're talking about a revolution
It sounds like a whisper
Don't you know they're talking about a revolution
It sounds like a whisper

While they're standing in the welfare lines
Crying at the doorsteps of those armies of salvation
Wasting time in unemployment lines
Sitting around waiting for a promotion

Don't you know you're talking about a revolution
It sounds like a whisper

Poor people are gonna rise up
And get their share
Poor people are gonna rise up
And take what's theirs

Don't you know you better run, run, run, run, run, run, run, run, run, run, run, run, run
Oh I said you better run, run, run, run, run, run, run, run, run, run, run, run, run

Finally the tables are starting to turn
Talking about a revolution
Finally the tables are starting to turn
Talking about a revolution oh no
Talking about a revolution oh no

While they're standing in the welfare lines
Crying at the doorsteps of those armies of salvation
Wasting time in unemployment lines
Sitting around waiting for a promotion

Don't you know you're talking about a revolution
It sounds like a whisper

And finally the tables are starting to turn
Talking about a revolution
Finally the tables are starting to turn
Talking about a revolution oh no
Talking about a revolution oh no
Talking about a revolution oh no

UNA HORA CURTA...

O, per ser més exactes: "Que sigui una hora curta". Això és el que em desitgen totes les dones una mica grans que em trobo últimament. Totes em diuen coses del pal de "cuida't i que sigui una hora ben curta"..... ????!!!!!.... La primera vegada vaig flipar i no sabia massa de què anava la frase. Cara de poker. La segona vegada ja vaig suposar que la senyora en qüestió es referia al part. I res... ara ja m'hi he acostumat. I quan em diuen això d'una hora curta ric i dic que gràcies. Que diuen que és de ben nascuts ser agraïts, no?

Home, per ser sincera, un part ràpid sí que el voldria jo. I tant! Però en un primer part això em sembla que és demanar molt. Les llevadores de les classes de preparació al part ja ens han dit que, de mitjana, seran unes 8 o 10 hores. Per tant això "d'una hora ben curta".... ejem.... em sembla que serà que no.

Però bueno, d'acollonida no n'estic. De fet, em fa molta il·lusió la idea de donar a llum i el meu plantejament d'entrada és que vull un part el més natural possible. Què vol dir això? Doncs vol dir intentar passar sense epidural, sense oxitocina, i sense episotomia. I, evidentment, una cesària només si es dóna una situació de risc. Per què? Doncs perquè és més saludable, tant per mi com per la nena, i perquè crec firmament que les dones som capaces de parir sense convertir el part en un acte absolutament medicalitzat en el que deixem de ser qui parim per passar a ser un objecte de la intervenció i les decisions de metges, llevadores i infermeres. Des de petites se'ns infon por al part i al dolor del part. Aprenem de seguida que, gràcies a déu, hi ha una cosa que es diu epidural. I, en canvi, mai se'ns planteja que el dolor del part és un dolor bo: no és producte d'una ferida o d'una malaltia, sinó que cada contracció és un pas més que ens aproxima als nostres fills. Renunciem a viure el part amb plenitud. Sabíeu que l'epidural atura les contraccions? Que per això després t'han de xutar oxitocina, que és una hormona que accelera el part? Que després de l'epidural ja no et pots moure del llit quan, pel contrari, passejar-se i estar en vertical ajuda moltíssim a accelerar el part? Que amb l'epidural no sents l'instint d'apretar perquè surti la criatura i no controles els músculs que fan aquesta funció? Que aleshores és molt més fàcil que t'hagin de fer una episotomia? Que les episotomies són molt dolentes de cares a la recuperació post-part, a la contenció urinària futura i, a vegades, a tenir sexe a gust?

Amb tot, sóc conscient que ho tinc bastant cru per poder tenir un part el més natural possible. Sóc conscient de que desconec el meu umbral del dolor i potser no aguanto més enllà de 5 contraccions sabent que puc demanar que em droguin en qualsevol moment. A més, però, perquè tot el sistema està pensat en base a la medicalització del part: els protocols d'actuació, els espais de les clíniques,... Així, i per exemple, tothom reconeix que que parir estirada és la pitjor postura possible, però ningú està disposat a canviar i a assitir el part amb una dona ajupida o bé asseguda en una cadira de parts... I, tot i que les llevadores són prou obertes de mires, estan massa acostumades a treballar amb metges intervencionistes i dones que demanen l'epidural i només pensen que, siusplau siusplau siusplau, el part sigui "una hora el més curta possible".

En definitiva, que quan em diuen "que sigui una hora ben curta" , jo sempre penso en que m'agradaria que em desitgessin "que sigui un part bonic i sa, que puguis gaudir-lo, i que tot vagi bé". I si aquesta vegada em rendeixo, prometo que la pròxima vegada m'ho agafaré més en serio i demanaré per parir a La Maternitat o bé al Santa Caterina de Salt. Dos hospitals públics catalans que, de veritat, tenen protocols de part natural.

VARIS EN DILLUNS 3

Setmana que comença una mica més bé que la passada....

• Ja tenim aigua calenta!!!! Bé, de fet en tenim des de divendres a la tarda, però com que hem estat el cap de setmana fora, a El Poble, avui ha estat el primer dia que m'he dutxat amb aigua calentona a casa meva! En total han estat 6 dutxes d'aigua freda. 6!!!!!. Mai hagués pensat que una comodona com jo ho pogués aguantar amb tant d'estoicisme... Al final ja ni tan sols em posava a cridar. Ens acostumem a tot, eh?

• Aquest ha estat l'últim cap de setmana a El Poble abans que neixi la nena. A partir d'ara, no ens mourem gaire de Barcelona, que jo passo de trencar aigües donant voltes per Catalunya. He aprofitat per anar a Fires de Girona (m'encanta l'ambient de fires!!!!) i per fer-me fotos amb una altra amiga que també està molt embarassada i que, per quan ens tornem a veure, cada una portarà un bebè sota el braç.


• El mal rollo de la setmana passada al curro està una mica superat. Quan dic "una mica" vull dir que continua sense entrar tota la pasta que caldria però que, de moment, vist que jo estaré de baixa 4 mesos, la que treballa amb mi no se'n va al carrer. Em sento com si m'haguessin donat una moratòria i, si les coses no milloren en aquest període... zas! a cortar cabezas!


• L'altre dia vaig acabar de llegir "El nen del pijama de ralles". És boníssim!!! Però molt, eh? M'encanta com està escrit i la manera com et va donant la informació de mica en mica. De fet, és una llàstima no haver-lo llegit abans que sortís la peli perquè ja sabia de què anava la història i havia perdut una mica el factor sorpresa. Algú em va dir que no anés a veure la peli, que estant embarassada no em convenia lo d'anar a passar-ho malament. La veritat, és que ara no sé si vull veure-la perquè crec que gran part de l'encant del llibre és presentar els fets de forma gradual i des del punt de vista d'un nen. I no sé si la peli és capaç de fer-ho això... mmmmmm....

Ala, feliç setmana a tothom!

CONTRACCIONS!!!

Jajaja! No us espanteu! Que no són de "les de veritat"...

Ahir vaig descobrir que ja estic tenint contraccions d'aquestes de preparació de tot plegat de cares al part. Bé, de fet, resulta que en dec haver tingut durant tot l'embaràs però abans eren ocasionals i ni les notava, i ara les noto més i en dec tenir unes quantes cada dia, sobretot al vespre. Es diuen contraccions de Braxton Hicks. I quan s'acosta el part serveixen per esborrar el coll de l'úter, ajudar a encaixar a la criatura, i deixar-ho tot a punt per a l'hora de donar a llum.

Com ho vaig descobrir? Doncs estava a les classes de preparació del part i vaig començar a notar una sensació rarilla que últimament noto: la panxa es posa dura, d'una manera diferent de quan la nena es mou, i jo tinc sensació com d'acalorament. Un sofoc. I li vaig dir a la llevadora: "escolta, com se sap si tens una contracció de Braxton Hicks?". I ella em va dir: "que creus que n'estàs tenint una?". I em va posar la mà a la panxa i em va dir que sí, que sí, que allò era una d'aquestes contraccions de preparació. Olé!!!!

La veritat és que estic molt contenta de tenir-ne. Sé que són bones per deixar d'estar "verda" i arribar al part amb la feina prèvia feta: haver esborrat el coll de l'úter, que la nena estigui encaixada i haver dilatat una miqueta (1cm o una mica més). Una amiga que està de 2 setmanes més que jo em deia que ja en tenia i jo pensava... "pos jo no"... Doncs sí! Bien!

I, a més, em va pillar una sensació d'imminència molt xula. I li vaig dir a la nena: tu i jo ens veurem aviat, eh?

COMENCEM BÉ...

... La setmana, vull dir.

• M'he hagut de dutxar amb aigua freda. Festival. Tenim el termo espatllat des de divendres i, com que marxàvem, per no haver de pagar un pastón, vam decidir esperar a dilluns a trucar a l'electricista normal, i no a un d'aquests d'urgència. L'he trucat a primera hora i m'ha dit que segurament haurem de canviar el termo. Fiesta. I m'ha dit que ja em trucaria per dir-me quan vindria. A vosaltres us ha trucat? Doncs a mi tampoc. Apa, un altre dia de dutxar-me amb aigua freda. I, com que no tinc la setmana precisament tranquil·la, ja veig a venir que no tindrem aigua calenta fins dijous o divendres. Bien.
• Al curro la jefa m'ha pillat per banda i m'ha donat "bones" notícies. Recordeu els 3 problemes que tenia fa uns dies? Doncs bé, resulta que la pava que abans treballava al meu lloc està fent certa "competència deslleial" i ens ha arribat informació que s'ha menjat ella soleta un pastís que hauria d'haver estat nostre. Això posa en risc la pasta que, a futur, havia d'entrar i la jefa m'ha mig insinuat que potser no hi ha calés per cobrir el lloc de treball de la meva companya. M'ha arribat a dir que li allargarien el contracte 3 mesos i que després ja es veuria... Jo li he dit que això no era possible. Que com a mínim ella hi ha de ser mentre jo estigui de baixa per maternitat. Que el meu departament no es pot quedar sol. Però clar, això no soluciona res... Joder. Joder. I joder. Quina merda. En serio. Això em té bastant preocupada, la veritat. I lo més fotut és que no tinc massa clar què hi puc fer... Perquè tot és per culpa d'una situació que he "heredat" i que no tinc massa eines per controlar o posar-hi remei. Merda.

En fi... Esperem que la setmana millori...

TENIM UNA CAMPIONA!!!!!!!!!!

Ecografia del 3er trimestre: la nena ja fa 2'180kg. Toma yaaaaaaaaaaaaaaa! Observacions?

• Això és culpa del Mico, que és molt més gros que jo. Jo sóc petiteta i bonica. Ell és un tros de tiu. És evident que la nena està sortint a ell.


• A partir d'ara s'ha d'engreixar 200gr per setmana, aproximadament. Si arribem a sortir de comptes (30 de novembre) farà més de 3,5kg. Jo no puc parir això. Insisteixo: jo no puc parir més de 3,5kg de criatura. Ja he dit que sóc petiteta...


• Però per la cara que va posar la ginecòloga dóna la sensació de que això s'avançarà... Fem una porra?


• Perquè, a més, és una mica caparruda, pobrissona. Tenia la mida del cap com si jo estés de 34 setmanes... Sí, el Mico i jo som tossuts tots dos... Serem una família de caparruts...


• Però ella és una coseta bonica que no para de moure's i reacciona quan la seva mare li parla o es frega la panxa... ooooooooooooooooooh! Es nota que ja em comença a caure la baba????

UN IDIOMA ESTRANY

Dissabte el Mico i jo ens vam carregar de voluntat i paciència i vam endinsar-nos en el meravellós món de la canastilla. Primera pregunta: per què en diem canastilla? Segons alguns diccionaris on-line, d'això n'hauriem de dir bolcada de néixer o bé canastrell... D'acord. Doncs bé, carregats de voluntat i paciència ens vam dirigir a una megabotiga de coses de bebè i vam dir-li a la dependenta que necessitàvem la canastilla. Tota. I a partir d'aquí va començar un joc tipus endevinalla que ens va deixar al·lucinats... Ejem... Algú s'ha fixat en lo estranys i ridículs que són els noms de la roba de bebè? És un idioma diferent, en serio.

Primera pregunta: qui sap què és una ranita? Les que sou mares no val... Doncs tatxan, tatxan... resulta que una ranita no és res més que unes calces.... Aquella espècie de calces que es posen sobre del bolquer.... Premio!!!!!!!!!!!!!!!!!

Següent pregunta: quina diferència hi ha entre unes polaines i uns pantalons? Cap!!!! És el mateix!!!! Clar que, per quan te n'adones, ja has posat cara de poker i la dependenta porta mitja hora tractant-te d'ignorant...

Més coses: què és un pelele? Per a què serveix? Quan es posa???? Qui endevini aquesta té premi... Doncs bé, un pelele és un mono, rollo pijama, d'aquests de "vellut" que, segons la senyora de la botiga, és per portar dintre de casa, per sobre del body... Perquè per portar per fora ja hi ha el jersei o conjunt de perlé. Àpala, campiona qui endevini què és el perlé....

Quarta pregunta: a que no sabeu què és un arrullo? Doncs resulta que és una espècie de tovallola per embolicar la pobra criatura ben embolicada... D'allò que ho veus per la tele i penses que es deu agobiar de no poder treure els braços...

I per últim, lo més cutre de tot... Ejem... És que em fa vergonya i tot... Algú sap què és un jesusito?... Jo no sé ni com explicar-vos-ho... És això de la foto:

En definitiva... Va ser un xoc. I jo vaig arribar a una conclusió: estem culturalment agilipollats. En serio. No només perquè tot és rosa o blau cel... Sinó perquè no pot ser que ens posem tan quecos i cursis i cutres quan parlem de roba de criatura. Sí, els bebès són tendres. Sí, necessiten roba una mica diferent de la d'una persona gran. Però d'aquí a utilitzar noms tan ridículs????? És necessari posar cara de babau i dir aquestes tonteries? Gent, jo opto per lo de sempre: camiseta, pantalons, tovallola, calces, mono, jersei de llana, jersei de cotó.... I lo del jesusito...ejem... directament a extingir.

Per últim, un breu apunt: aquí no ha arribat la normalització lingüística, oi? Recordeu aquells posters tan xulos que teníem a l'escola amb els noms dels vegetals, la carn, etc., en català? Doncs potser hauríem de començar a pensar en fer-ne un amb els noms de roba de criatura... I directament enganxar-los a totes les botigues, consultes ginecològiques, hospitals...

FINDE A MADRID

L'Ave és la booooooooooooooooombaaaaaaaaaaa! En serio. Una mica car i, per tant, elitista: un mitjà de transport que no tothom es pot permetre. Però a part d'això: xulo, xulo! És molt còmode i, en comptes de preocupar-te per la carretera i la conducció, pots anar llegint tranquil·lament, dormint, mirant el paisatge, al·lucinant quan posa que vas a més de 300 km/hora, etc. És molt més agradable que l'avió, en serio. Molt més còmode.

I Madrid continua essent una ciutat amb molta vida... Bonica i interessant. Sobretot hem estat pel centre: Sol, Plaza Mayor, el Retiro, la Gran Via, Huertas, Opera, el palau Reial, el Rastro... I, Anna, hem passat per La Latina avui al migdia. No hem fet cap vermut perquè estava a petar però hi havia un ambientazoooooooooooooo.

El concert d'ahir va estar prou bé però em van agradar més els The Australian Pink Floyd Show que vam anar a veure el febrer passat. Pink Tones estan bé però es van centrar molt en l'etapa més psicodèlica de Pink Floyd. I, per tant, van cantar poques de les cançons que més m'agraden. Va ser molt "instrumental", van cantar molt poc...

I res, una de les alegries més xules que m'he emportat del cap de setmana ha estat que... tatxán, tatxan... resulta que tots els tests de glucosa que m'he estat fent per la diabetis gestacional, han donat bons resultats!!!!!!!!!!!!!!! És que, de moment, m'he fet 3 tests i n'hi havia un que, en teoria, havia sortit malament. És a dir, amb el sucre per sobre dels límits. Però resulta que la tia de la farmàcia on me'l vaig fer es va equivocar... Va pensar-se que jo estava endejú i, en realitat, jo ja havia esmorzat i, per tant, el valor que va sortir era correcte. I ens n'hem adonat avui quan a la farmàcia de Madrid m'han dit que el valor d'avui estava bé... hem comparat i... premio! Sabeu què vol dir això? Que, sí, que només eliminant els dolços i vigilant amb la dieta, ja faig!!!! Que fijo que no caldrà medicar-me... Oleeeeeeeeeeeeeeeeeeeee!

Bueno... i us deixo amb una sorpresa... Què us sembla la meva panxa de 32 setmanes????

TRIFULQUES AL CURRO

Ja sé que fa un munt de temps que no parlo de feina... Entre que l'embaràs és el tema estrella de la temporada i que al nou curro hi estic molt a gust, i això sempre dóna per menys posts que quan hi ha problemes... Doncs això, que feia un munt que no tenia necessitat de parlar-ne. Fins més o menys avui.

Que quines trifulques hi ha? Res massa greu però que sí que em neguiteja una mica perquè em costa saber com enfocar-ho i què fer-hi al respecte. Són tres coses:

1) La noia que treballa amb mi (de la que en teoria sóc "jefa" tot i que m'agrada poc mirar-m'ho així). És una noia molt competent i proactiva però que tècnicament, en termes de continguts, té molt per aprendre. Fins aquí ok, no? Problema: potser és massa proactiva. A vegades tinc la sensació de que es posa on no la demanen, fa coses sense consultar-me i tira pel dret en coses en les que s'hauria d'anar amb més compte. Així dit sona molt bèstia i potser no ho és tant. Tot plegat és més súbtil però no per això em fa gràcia tenint en compte que jo desapareixeré durant 4 mesos i ella no té els criteris tècnics com per tirar pel dret en segons quins temes... Com ho redreço? Aish...

2) La meva amiga que també treballa a la mateixa entitat. Treballem en àrees diferents i cadascú porta els seus temes. Amb nivells de responsabilitat similars. Fins aquí sembla, doncs, que tot hauria d'anar com una seda, oi? Problema: avui m'ha pillat per banda una de les "vaques sagrades" i m'ha preguntat directament que què em sembla el treball que està fent la meva amiga... Uffffffffffff! ?????!!!!!! Situació xunga, xunguíssima... Jo intentant no dir res, no mullar-me, reorientar la conversa, etc. I la vaca sagrada dient-me que creu que la meva amiga s'ofega en un got d'aigua i que no està "complint" amb les responsabilitats que li toquen pel càrrec que ocupa... Ai senyor! Ho he passat fatal i me n'he sortit com he pogut. Amb tot, i si us he de dir la veritat, això ha coincidit amb que, pel meu costat, jo també fa dies que vull parlar amb la meva amiga perquè té alguns comportaments amb la noia que treballa amb mi que no crec que afavoreixin lo de posar solució a la trifulca número 1. No és res greu però tot plegat m'estressa.

3) La noia que abans treballava a l'entitat. Una tia llesta, llesta. Una crack en lo seu. Una antiga "vaca sagrada" que manté alguns lligams de feina amb l'entitat i influència i carisma entre la majoria de persones que curren aquí. Problema? La tia ha decidit començar a trepitjar el terreny de l'entitat en coses que m'afecten directament a mi. És com fer una espècie de competència deslleial i jo estic a la primera línia de foc. No es tracta d'enfrontar-m'hi perquè no és aquesta la manera. Però sí d'aprendre a torejar-la i veure-la venir. És a dir, mà esquerre. I tampoc sé massa com enfocar-ho, eh?

Aish.... Tot plegat m'ha tingut una mica estressada aquesta última setmana. I per culpa d'això he dormit poc i vaig cansada perquè dilluns i dimarts han estat bastant llargs i intensius... Sort que avui només curro fins el migdia i després, a la tarda, tinc ioga... Que m'anirà bé per relaxar-me. De totes maneres, si algú té alguna idea, serà molt i molt i molt benvinguda....