ESTIC DE FEINA...

... fins el cul!!!!!!!!!!!!!!! Vaig a 200 per hora. Faig coses de feina als vespres a casa quan l'Èlia ja dorm i els caps de setmana. Tinc son tot i que el Mico fa més guàrdies que jo perquè és un solet. I els únics moments que tinc per mi són quan vaig en metro o en cotxe amunt i avall (i condueix el Mico) o si l'Èlia dorm una bona estona a les tardes i no he de posar cap rentadora, rentaplats, fer alguna cosa de curro, etc. Vamos, que sóc una superwoman!!! Quina alegria, sempre havia volgut ser una superwoman!!! Olé!

EXCURSIONS PER A JUBILATS

Ja sabeu que tinc una vena una mica friki, oi? Doncs hi ha una cosa que, cada vegada que em cau a les mans, em crida mogollón l'atenció i m'encanta mirar perquè desperta en mi una espècie de curiositat morbosa: els paperots aquells que fan publicitat d'excursions per a jubilats. Sabeu de què parlo? Us descric el que tinc a les mans en aquest moment perquè no té pèrdua...

Cara A del paperot, banda esquerra:Títol: MONTSERRAT, La Muntanya Mágica. Sobreimprès damunt d'unes foticos de Montserrat que, com a mínim, tenen 10 anys. La muntanya, la basílica, la moreneta i un mercadillo de formatges tot en un colorido retro/cutre que recorda els anys 60. Vale.

Cara A del paperot, banda dreta: Una collage d'imatges amb lletres sobreimpreses que porta per subtítol: "Un Fantástico día de Fiesta con Diversión, Gastronomía, Visitas y además recibirá completamente..... ¡¡¡GRATIS!!!... para cada participante estos fantásticos regalos a elegir entre...": a) LOTE IBÉRICO o b) LOTE MEDITERRÁNEO. A sota de les lletres es veuen 2 pernils, 2 ampolles enormes d'oli, un pot d'espàrrecs, i una llauna de tonyina.... Tot plegat del rollo: "Que guay, me'n vaig d'excursió i, a més, tindré tots aquests productes gratis que tenen pinta de boníssims... oooooooooooooh".

Si la cara A del paperot és d'un cutre monumental, la cara B és acojonante. A part d'un lema que exhorta a no quedar-se a casa i a gaudir d'un fantàstic dia de FESTA, s'hi troba el programa del viatge. Atenció, atenció perquè és brutal:

1. Sortida en autocar G.T. Que dius, què vol dir G.T.? Gran Timada?), ep!, a les 7.00h del matí!!!!! Quedeu-vos amb el dato, gent.
   
2. Parada en un "típico restaurante para DESAYUNAR" (sí, en majúscules): pa de pagès amb tomàquet i embotits, aigua, cafè amb llet o infusions. I tu que dius, home, si m'han fet llevar a les 6.00h del matí per anar a Montserrat que, com a molt, està a 50km, ja em poden donar esmorzar, ja... I el menú sembla extraordinari i deliciós, oi?
3. Atenció que ara ve lo fort: Libre asistencia sin compromiso de compra a la demostración de los artículos exclusivos promocionados por AG NATURE. Tateeeeeeeeeeeeeeeeeee! Heus aquí l'enganyifa de tot plegat. M'he matat a buscar l'empresa aquesta per internet i no tenen ni pàgina web.... uffffffffff! Sembla ser que es dediquen a la venda, per demostració, de tot tipus de productes i coses i merda i trastos i xorrades i...
   
4. ALMUERZO, abundante y suculento "Típic casolà" de la sabrosa "cuina catalana" que incluye: Primer Plato, Segundo Plato, Tercer Plato, Postre Casero, Pan, Vino, CAVA, CAFE y GOTAS. Així, tal cual. Us he fet una transcripció literal del que diu i de com ho diu el fulletó. Increible. Acojonante. Lo del típic casolà i cuina catalana en català i entre cometes... Lo del cava, cafè i gotes en majúscules... Com us ho diria? Desprèn un tufoooooo. És com d'un ranci... A banda, dius, "vale, m'aixeco a les 6 del matí, em recullen a les 7, em peixen l'esmorzar, i després de la presentació dels meravellosos productes, ja em peixen el dinar.... però quan dura la presentació?????" I si no hi vull anar, què faig? M'estic a la cuneta de la carretera tot el matí??? I Montserrat on és???? Quan hi arribem??? Però si només són 50km????!!!!". Per sort, el següent punt del programa t'esclareix aquest últim dubte:
5. Continuación del viaje hacia el destino MONTSERRAT. Vale, aquí et diuen que més o menys a allò de les 5 de la tarda encara no has arribat a Montserrat.... Això ja té pinta de malson d'aquells en els que has d'anar a un lloc i no acabes d'arribar-hi mai. Vosaltres també en teniu d'aquests???? Atenció, atenció que el punt següent ja destrossaria la moral de qualsevol:
6. Llegada al punto de salida a última hora del atardecer. Uopssssssssssss!!! I Montserrat????!!!! On és????!!! Quan hi hem arribat???? Quan n'hem marxat??? Però no anàvem a Montserrat d'excursió????!!!! Què passa, que de tant torrats que anàvem amb el cava i les gotes ni l'hem vist???
   

En fi, penya... i aquest planillo tan fantàstic només costa uns 30 euracos. Preu que posen a baix de tot del paperot, de tal manera que és l'última cosa que es veu.

M'al·lucina gent. En serio. I lo fotut és que els jubilats cauen com mosques, eh? Que tinc un avi que va estar una època fotent-se una excursió d'aquestes per mes. Ni us explico la de merda que li va portar a casa a ma tia: mantes elèctriques, escombres automàtiques, bateries de cuina, coixins per les cervicals.... Tot d'una qualitat pèssima i un gust encara pitjor. I jo em pregunto: en serio que és legal això????

6 MESOS MÉS TARD

Avui l'Èlia ha fet 6 mesos.... JA????!!!!! Doncs sip. 6 mesos. I, a estones, encara tinc una cara de poker...

I què fa l'Èlia amb 6 mesos?

• Ja gairebé s'aguanta asseguda. Si es despista se'n va de tort i cau de costat o de cares... però "estamos en ello"...
• Diu babababababababa.
• Bufa.
• Fa pedorretes.
• Li agrada que li cantin les mateixes cançons una i una altra vegada. Estic de En Joan Petit Quan Balla fins els collons. La de Si Tu Vas al Cel amb Patinet ja té la categoria de pesadilla...
  
• És molt riallera i sociable. Li riu a tothom.
• No li agrada gaire la fruita. Només se la jala bé si té moooolta gana.
  
• S'ha descobert les mans i va pel carrer, en el cotxet, com si fos la reina Sofia del Polònia: movent-la com si saludés a tort i a dret.
  
• Li agrada ballar. Li poso alguna cançó moguda i ballem les dues juntes. Li encanta. Riu i riu i riu...
• No se sap adormir sola. L'he de tenir en braços fins que es queda ko. Sort que, després per norma, dorm d'una tirada tota la nit.
• Però s'aixeca molt aviat!!!! Hi ha dies que a les 6 ja vol guerra.
• Cada dia li agrada menys anar en cotxe... Ens munta uns saraus quan anem amunt i avall...
• S'ho posa tot a la boca.
• De dies no vol el xumet. Només per dormir.
• És molt i molt i molt moguda. Només es queda quieta amb un vídeo del Baby Einstein.
  
• És molt xafardera. Tot ho mira.
• Li agrada molt la banyera.
• Encara no sap fer la croqueta però si la poses boca-avall es gira cap amunt.
  

En fi, és una personeta molt petita, però personeta ja. No puc ni imaginar-me com serà amb 6 mesos més!!!

EL QUE SEMBLA EL PRINCIPI D'UNA LLARGA AMISTAT

L'Anna em va preguntar què tal l'Èlia i la Saigon i jo crec que la foto descriu el que sembla que podrà ser una llarga amistat....


Però no sempre ha estat així, eh? L'arribada a casa de l'Èlia va ser un xoc per la Saigon. Al principi, no s'hi volia ni acostar. La nena li feia por. En serio. Quan vam arribar a casa, la va olorar una miqueta, es va acollonir i va estar-se tres o quatre dies que s'estava a l'altra punta de pis.... No en volia saber res. A nosaltres ens va sorprendre molt aquesta reacció. Esperàvem que agafés celos o bé, que volgués estar-hi tota l'estona a sobre, ja que la Saigon és una gata molt xafardera i sempre vol estar enmig del meollo. Doncs aquesta vegada, no. Feia una cara de poker i d'acollonida, pobreta... Sempre diuen que els animals saben o intueixen que tu estàs embarassada... Doncs jo crec que a la Saigon la vam pillar en boles. Ves a saber què es pensava que era lo de la panxa que havia estat creixent durant 9 mesos! En fi...

Al cap de 3 o 4 dies va començar a mostrar més interès. Però sempre des de la distància. Era ben bé com si sabés que l'Èlia era una cosa molt i molt delicada i només se li acostava una miqueta per olorar-li el cap, o un peu o... Mai va semblar que volgués passejar-se-li per sobre o bé que anés a esgarrapar-la o vés a saber què. La tractava (i la tracta!) amb una cura immensa. I el més curiós: la Saigon passava bastant de l'Èlia però quan l'Èlia es posava a plorar "a grito pelado", la Saigon s'aixecava d'on sigui que estigués, s'acostava a l'Èlia, se li asseia al davant, inclinava una mica el cap i se la mirava amb cara de preocupació. Del pal "però què et passa? estàs bé?". I així fins avui. Mai, en cap moment, ha intentat esgarrapar-la o fer-li alguna cosa. Com a molt, s'hi acosta, l'olora, se la mira... Mai ha volgut jugar amb les joguines de l'Èlia, és com si sabés que no són per ella. En definitiva, fa de germana gran.

I l'Èlia? Doncs al principi, passava mooooolt de la Saigon. Ni se la mirava. Amb el Mico fèiem la conya de que caldria pintar la Saigon amb esprais de colors perquè la nena li fes una mica de cas. Ara bé, fa cosa d'un mes o així l'Èlia es va adonar de l'existència de la Saigon i ara li fa mooooolta gràcia. Quan la Saigon va amunt i avall, l'Èlia se la mira amb cara de: "per què aquesta cosa peluda té tanta mobilitat i jo no???? eh???". I a vegades la crida. La veu passar i comença a fer-li veus i a cridar-la. I quan l'acostem a la Saigon sempre vol tocar-la i agafar-li els pèls....

I dic jo que la Saigon ja es pot anar preparant. Que quan l'Èlia camini o gategi, se li haurà acabat la pau... Pobrissona, que no sap la que li ha caigut a sobre!!!! Perquè l'Èlia és una bitxa... Sort que encara li quedarà lo d'enfilar-se als mobles... En definitiva, doncs, això sembla que serà una llarga amistat!!!!

THE RETURN OF THE JEDI

O, com diríem per aquí "vuelta a los ruedos"... Que què vull dir???!!! Doncs que 1 any i 3 mesos més tard el meu cos ha decidit tornar-se a posar al mercat. Avui m'ha vingut la regla!!!! Oléeee!!!! Ara, quan vulguem, ja podem tornar a posar-nos a fer bebitos...

Espera, espera un moment... D'això.... I si esperem a dormir més de 6 hores cada nit????

JUAS, JUAS!!!!

FER CAS DELS CONSELLS

Algú de vosaltres ha estat a la llibreria Geli de Girona? Ooooooooooooooh! És una meravella. És una llibreria antiga, amb tots els llibres damunt del taulell, en taules i estanteries, per tot arreu. I on els llibreters tenen bon criteri. Fijo. Hi vaig anar fa un temps buscant un llibre per la meva àvia i vaig estar mirant "El pont dels jueus" del Martí Gironell, el periodista aquell de TV3 més aviat baixet que feia un programa que es deia En Directe. Doncs bé, mentre el tenia a les mans el llibreter que m'atenia em va dir que ni se'm passés pel cap. Que era un llibre molt mal escrit, sense estructura ni ordre ni sentit. I li vaig fer cas. Ara no recordo ben bé què li vaig comprar a la meva àvia, però el llibre aquest no.

I li vaig continuar fent cas durant tot aquest temps.

Fins dissabte a la tarda. Érem a La Reserva i m'estava a punt d'acabar el llibre que tenia entre mans. Total, que al passar per la llibreria-quiosc-papereria del poble vaig veure'l i vaig pensar que potser valia la pena llegir-lo i a veure què tal.

Craso Error.

Quin llibre més dolent. Per favor!!!!!!!!!!!!!!!!! En serio. O jo no he acabat d'entendre l'innovador estil literari d'en Martí Gironell o, efectivament, el llibreter tenia raó i aquest llibre és una meeeeeeeeeeeeeeeeeerda. L'argument és artificial. Es nota un munt que hi posa coses només perquè vol explicar-les, sense que vinguin "a cuento" de la història. Els personatges són d'un planer que fa por. L'Abeja Maia, comparat amb això, tenia un caràcter de "dos pares de cojones". No hi ha estructura. Mai saps si una cosa passa abans o després de la línia temporal de la novel·la. Ni tan sols els títol és encertat. En fi... De lo pitjoret que he llegit en una bona temporada, vamos.

Penedida estic de no haver-li fet cas al bon home aquell de la llibreria Geli. A veure si n'aprenc!

BON DIA!!!!

Sabeu què passa quan deixes d'escriure cada dia? Doncs que aleshores et fa molta mandra tornar a escriure perquè penses que has de posar al dia el blog; repassar tot el que ha passat i que no has dit; i això fa molta mandra; i clar, no escrius; i així van passant els dies i és com un peix que es mossega la cua. Total, que de l'ensurt gairebé m'estic 3 mesos sense dir res. Quina vergonya!!!

Estic aixecada des de fa mitja horeta (és a dir, des de 2/4 de 7 del matí) perquè aquesta és l'hora que s'aixeca l'Èlia. Sip. Habitualment ella dorm les seves 8 horetes i es desperta a les 6, quarts de 7 preguntant pel biberó. Sigui dia de feina, sigui dissabte, sigui diumenge... És igual. Ens toca llevar-nos a quarts de 7, donar-li biberó, veure-la com fa caca (sí, és un espectacle), canviar-la, jugar-hi una estona i... la molt marrana.... tornar-la a posar a dormir a quarts de 9. Que és quan li torna a venir son. Dos hores després d'haver-se despertat i just l'hora que a tu ja et toca anar largant cap al curro... El Mico i jo fem torns. Una nit tu, una nit jo. Però no cal que us digui que hi ha dies que les ulleres ens arriben als peus.

Sabeu què és el que salva la situació? Doncs que quan a quarts de 7 t'arrossegues fins a la seva habitació pensant que aquest ritme t'està traient anys de vida, arribes i la veus al seu llit mirant-te i rient-te i supercontenta de veure't. I clar, et cau la baba. I ja estàs perduda.

Apa, us deixo amb una fotico recent de la bitxa. Perquè veieu lo guapa que és.... :-))))

SERIES

Des de que vaig escriure aquest post m'he convertit en una serie-addicte. De la mà del blog de la Van Hessa m'he baixat i m'he xutat vàries sèries entre teta i teta... Alguna cosa havia de mirar mentre donava el pit, no? I, sincerament, només de pensar en xutar-me el Cuní als matíns la llet se'm feia agra... Total, que després de la febre que em va pillar amb True Blood m'he donat a:

• Sons of Anarchy. Una banda de moteros californians que es dedica al tràfic d'armes entre altres bisnes completament il·legals. Efectivament, la millor sèrie que he vist en moooooolt de temps. Sorpren i enganxa un munt. I a més, és l'antisèrie. Allò que a les altres sèries acaba bé, aquí acaba com el rosari de l'aurora. Ningú es salva a l'últim moment, els polis són uns desgraciats, els dolents són dolents amb ganes, visca el vici i la corrupció, etc... En fi... després de veure els 13 capítols de la primera temporada em moro de ganes de saber com continua... Aish...
• Fringe. Agent de la FBI que investiga situacions més o menys "paranormals" o, com a mínim, rarilles i que fan cert tufillo a conspiració, amb l'ajuda d'un científic sortit del manicomi i el seu fill superdotat. Sí, la fan al Plus, però a un ritme.... que no em vaig poder aguantar i vaig començar a baixar-me capítols. Fins que m'han donat el disgut de fer-la desaparèixer. On és el capítol número 15???? Perquè no el fan????
• The mentalist. Pavo molt intuitiu, amb dots de Sherlock Holmes, que fa malabarismes amb la ment de la gent, que té un trauma/història tràgica passada i que ajuda a la poli a investigar crims. Sí, la fan a la Sexta. Però tampoc vaig poder aguantar-me. Distreu i té punts divertits i originals. Bien. Per cert, ejem.... on és el capítol número 16? Perquè no em surt a l'emule???
• Leverage. Grup de lladres i estafadors que s'han passat al costat dels bons i fan "timos" per ajudar a bones persones que han estat víctimes del sistema, grans empreses contaminants, altres lladres, polítics corruptes, etc. És dolenta amb ganes. Però també distreu i té algun punt graciós.
• John Adams. Història-biografia d'un dels primers presidents d'EUA. Molt ben feta tot i que en John a vegades em posa nerviosa... Encara no he acabat de veure-la.
• Carnivále. Xula xula. Ara estic amb aquesta sobretot. Circ ambulant de frikis amb misteri inclòs.
• In treatment. Cada capítol és la visita d'un pacient al seu psicòleg terapeuta. M'he adormit a cada capítol. Què més puc dir? Suposo que no li he sabut trobar la gràcia... I això que el Gabriel Byrne té un morbooooooooooooooo....
  

I per últim, LA SERIE per antonomàsia. La SUPERSÈRIE.

LOST

Aquesta ja la seguia amb el Mico que n'és un fan des dels seus inicis. I ara ja estan fent la cinquena temporada. XULA. Més xula impossible. Ooooooooooooooooooooh! És la bombaaaaaaaaaaaa!!!!! Cada cap de setmana, divendres o dissabte, quan l'Èlia ja dorm, ens pillem unes pizzes i... capítol al canto. Un plaer, vamos.

LA VERITAT DELS TÒPICS...

O bé... lo poc que em podia imaginar jo que.... M'ENCANTARIA ESTAR DE PERMÍS DE MATERNITAT!!!!!!!!!!!!!!!! jejeje!!!! En serio. Abans de tenir l'Èlia estava convençuda de que el permís de maternitat se'm faria llarg i que m'avorriria i no sabria què fer tot el dia la nena i jo. De fet, fins i tot em feia por pillar una depre post part. Del rollo "tot el dia sola amb la nena, ara que és hivern i que es fa fosc tan aviat, sense fer res"... Pensava que m'agobiaria un munt.

Doncs no. Resulta que tots els tòpics són veritat: el temps passa volant i el permís es fa supercurt. I és que està resultant que aquesta vida em prova. No paro de fer coses, ja ho vaig comentar. Però la majoria no són obligacions, sinó oci i és que m'encanta viure a aquest ritme, d'aquesta manera. Ens aixequem de tranquis la nena i jo, anem porahí, veiem gent, fem cosetes, amunt i avall, a les tardes arriba el Mico de treballar, fem "família" i... àpala, a dormir! Ja ho sé, hi haurà qui li semblarà que és monòton... jo també m'ho pensava abans de trobar-m'hi i havent-ho vist des de fora. Però no... de monòton no en té res. La vida amb l'Èlia cada dia és una aventura.... us ho prometo!

I no tinc cap tipus de ganes de tornar a treballar. Però gens, eh? I que això ho digui jo, que he tingut èpoques de la meva vida que semblava una "workaholica"... Flipa. Abans de tenir la nena els hi deia a les companyes "el primer mes no estaré per res però, després, a partir del gener, si voleu enviar-me documents, trucar-me, etc., encantada de la vida". I ha estat totalment al revés. Durant el desembre encara vaig estar pendent dels temes del curro. Rollo "a veure què es cou". Però a partir de mitjans gener... No n'he volgut saber res de res de res... De fet, em pillava com una "urticària" només de pensar en la feina, jejeje! I m'he dedicat a fer-me la longuis. Si elles no diuen res, jo tampoc. Us juro que, si fos per mi, em pillava una excedència fins el setembre la mar de contenta, eh? Però no podrà ser... pffffffffffffffffff. Torno a currar el 14 d'abril. I ja em veig que hi arribaré amb una depre enorme només de pensar en deixar la nena i tornar al tajo... aishhhh!!!!

Total, aviso a navegantes: lliçó apresa. Alguns tòpics són veritat. Si teniu ocasió, allargueu el permís tot el que pugueu i prepareu-vos per gaudir d'una època xulíssima!!!!!

NO M'HO PUC CREURE!!!!!!!!!!!!!!!

Sense adonar-me he deixat passar gairebé un mes sense escriure al blog.... !!!!!!!!!!!!!??????????!!!!!!!.... Prometo esmenar-me. Tot i que em costa moooolt trobar un moment, aquest cap de setmana ens quedem a Barcelona i prometo dedicar una bona estona a posar-lo al dia. Aishhhhhhhhhhh..............!!!!!!!!!!!!!!!!!

GUARDERIA

Avui hem anat a veure una guarderia o llar d'infants per l'Èlia de cares al setembre que ve. Sí, avui. Encara que sigui gener, el món de les guarderies és una selva. En serio. En aquesta ja ens havíem quedat sense plaça però es veu que hi ha hagut una família que no ha matriculat al seu fill que ja estava preinscrit, ojo al dato, des de l'octubre!!!!!!!!!! Total, que ens van trucar ahir per si encara ens interessava. Vam dir que sí, avui hem fet el tour i demà hem de dir si "ens hi quedem" o què. I aquí ve la pregunta clau: PLIS, PLIS, lectores professores d'infantil, lectores mares de família amb experiència recent en guarderies, lectores amb familiars que van a la guarderia... HELP!!!! Què hem de tenir en compte, quins són els criteris que ens han d'ajudar a decidir? Zankiu!

INTENTANT POSAR-ME AL DIA...

Com podeu comprovar, m'ho he pres tan en serio que m'he matat a fer una gràfica amb l'evolució del pes de l'Èlia des de que va nèixer (visca l'excel!). Sóc rarota, eh??? Lo guay, però, és veure que ara porta un ritme de creixement fantàstic. És petitona, sí. Però creix bé. Alegria!

Des del 7 de gener que estic fent de mare full time. És a dir, el Mico va tornar a treballar i jo em vaig quedar "sola ante el peligro". I bé, hi ha hagut dies de tot. Alguns dies i algunes nits m'he agobiat molt. D'allò que tens la sensació de que no te'n surts i/o no ho fas bé. L'Èlia té molts mals de panxa i després dels àpats acostuma a posar-se inquieta i a plorar fins que no fa una o vàries glopades... Sort que sembla que, de mica en mica, en va tenint menys... I no fa gaire dies que ja tenim "permís" del pediatre per deixar-la dormir i que sigui ella la que es desperti i demani quan tingui gana. En fi... a poc a poquet...

Lo xulo? Tot lo altre. L'Èlia i jo fem un piló de coses juntes: anem a comprar, quedem amb amigues meves que també tenen nadons, passegem, anem a un taller de massatge per a bebés, anem a un grup de mares i fills del CAP, fem ioga post-part, ella m'acompanya a la perruqueria... Cada dia és una aventura!

I com és que escric tan poc al blog? Doncs perquè costa molt trobar un foradet per fer-ho. L'Èlia demana molt d'estar en braços i, amb el rollo dels mals de panxa, jo els hi dono. De moment no tinc massa por d'estar-la mimant més del compte. Total, que quan està desperta normalment la tinc amb mi, ja sigui donant-li teta (30 minuts mínim cada vegada), canviant-la (us prometo que un bebé d'amb prou feines 4 kg pot cagar mooooooooooooooolt), bressolant-la, xerrant-li, cantant-li... I quan està adormida he d'aprofitar per fer "lo bàsic": dutxar-me, fer el menjar, posar i treure rentadores... En fi...

Com ho porto tot plegat? Diferent del que em pensava... però això és un rollo que es mereix un altre post... :-))))

ARA MATEIX SÓC UNA YONKI DE...

Fa uns dies vaig llegir un post de la Van Hessa (hola guapa!!!!) titulat "Apasionarse o morir" en el que explicava que, segons ella, s'ha de ser una friki d'alguna cosa una vegada a la vida, com a mínim. És a dir, que és necessari saber apassionar-se. I jo primer vaig pensar que sóc més aviat una tia avorrida. Sip. Em costa molt apassionar-me realment per les coses... i gairebé sempre mantinc un tarannà més aviat "flemàtic". Vull dir que hi ha coses que em poden fer molta il·lusió però... obsessionar-me? viciar-me? esdevenir una friki d'algo? Rarament passa.

Però després vaig pensar en la meva primera passió: els llibres. Llegeixo, llegeixo, llegeixo... I no podria concebre una vida sense llibres. Però, en sóc una friki? No ho sé... Diguem que és una passió portada amb molta tranquil·litat... Vull dir que no és un puntazo, o una obsessió, sinó que els llibres han estat sempre presents a la meva vida des de que em van regalar El Zoo d'en Pitus als 6 o 7 anys.

Total, que vaig deixar l'anàlisi aquí. Decidint que dec ser una apassionada tranquil·la dels llibres. Vale.

Fins avui. Avui m'he adonat que m'ha passat una cosa que feia temps que no em passava: m'he obsessionat totalment per una cosa. Hi ha qui ho trobarà ridícul però mira, així estan les coses. Estic enganxadíssima (però molt i molt enganxada, eh?) a una sèrie de tv... juas, juas... Quina? Ara la Van Hessa caurà de cul perquè no és una de les seves preferides... Vale. Doncs ara mateix sóc una yonki de True Blood!!!!!!!!!!!!!!! Sip. Si fos un llibre no hagués dormit en tota la nit per acabar-me'l!

Resum ràpid de l'argument: vampirs. Un "món alternatiu" en el que vampirs i humans poden conviure gràcies a l'invent d'una sang artificial. Així, els vampirs decideixen "sortir de l'ataüt": fer pública la seva existència i intentar conviure en societat amb els humans.

I com és que això m'ha enganxat tant? Deixeu-me que us foti el rollo (va que avui tinc temps...). Jo devia tenir 8 o 9 anys quan, durant les vacances de Nadal, tv1 va programar unes pel·lícules de dibuixos animats cada dia al matí. Només en recordo una: una història de vampirs que em va marcar de per vida. Fijo. Em va quedar com una fixació contradictòria d'atracció i terror a les històries de vampirs que m'ha portat a llegir-me els llibres de Bram Stoker, Anne Rice, etc., i a tragar-me totes les pelis que se n'han fet per dolentes que fossin (Vampiros de John Carpenter, Blade, Van Helsing, Underworld...). Així doncs, no és extrany que m'apuntés de seguida a l'estrena de True Blood al Plus oi?

Vamossssssssssssssss! I tot i que sóc conscient que no és una sèrie excepcionalment bona, estic enganxadíssima. Vaig aguantar mirant la sèrie al Plus fins al tercer capítol. Campeona! La resta me'ls he anat baixant d'internet i cada matí en miro un. Ooooooooooooooooh! L'emoció d'esperar a mirar-me'l. I després, em passo el dia donant-li voltes a l'argument i/o repassant alguna seqüència. O torno a veure el capítol d'aquell dia. I miro de dalt a baix la pàgina web oficial. I busco qui és el cantant i quina és la lletra de la cançó de la portada. I em foto nerviosa quan l'emule triga massa a baixar un capítol. I comento amb una amiga el morbo que té el vampir protagonista. I m'he comprat, a través d'amazon, tota la col·lecció de 8 llibres en els que es basa la sèrie... juas, juas!

Veus? De tant en tant jo també tinc punts frikis frikis de veritat! Alegria!

PD. Us adjunto una foto del vampir protagonista. Perquè veieu quin morbo que té!

SOMRIURE

Avui l'Èlia m'ha fet el primer somriure "conscient". Aquest matí, quan la teníem a l'hamaca m'ha rigut unes quantes vegades!!!!!!!!!!!!!

LA TETA I LA LLUNA...

Avui, dia 9 de gener, l'Èlia ja pesa 3kg i 600 grams. Oléeeeeeeeeeeee! I per què ho poso al blog, això? Doncs perquè el tema del pes i de la lactància m'ha portat de cul des de que va néixer. Un veritable maldecap, vamos.

Al principi va perdre molt de pes i en guanyava molt poc. Després del règim espartà d'haver-li de donar teta i biberó cada 2 hores, vam passar a teta i biberó cada 3 hores. Després, a només teta cada 3 hores i avui... hem comprovat que el sistema "només teta" funciona!!! Que l'Èlia creix i s'engreixa com ha de ser. I a partir d'avui ja no cal posar-se estrictes en que sigui cada 3 hores a les nits. De dies sí, però de nits ja tenim "permís" per deixar-la dormir (i deixar-nos dormir a nosaltres mateixos!!!!) sempre i quan no ens passem de les 5 hores entre "toma i toma". Alegria!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Ja us podeu imaginar lo cansats que hem anat, eh? Per això no he tingut gaire esma ni per escriure al blog... Sincerament, si avui el pes no hagués estat el correcte, m'hagués costat molt continuar "apostant" per la lactància natural. Això de no poder confiar en les pròpies tetes és molt fotut...

En fi... un varis relacionat amb el naixement i aquest primer mes de l'Èlia:

1. Una part de mi enyora estar embarassada i tenir l'Èlia a la panxa. Curiós, eh? Qui ho hagués dit!!! Sabeu què trobo a faltar més? Notar-la com es movia dintre meu.... El ritual de dir-li coses cada vegada que em posava crema a la panxa abans d'anar a dormir i notar que ella es movia sota la meva mà...
   
2. Sabeu què no vaig explicar del part? La sensació de benestar que tenia cada vegada que s'acabava una contracció de les que feien mal. Era com una sensació d'alleugeriment brutal. Com un xute. Fa molt de temps que vaig deixar de fumar i mai m'he col·locat amb res més fort que la maria o el costo però us juro que la sensació d'acabar-se una contracció era com la primera calada del primer piti del dia. Un colocón, vamos.
3. Curiositat: a la clínia és evident que no poden empollar-se els noms de tothom a qui atenen. Amb tot, és necessari dir-li "mami" a la mare i "papi" al pare de la criatura? Cada vegada que s'adreçaven a mi com a "mami" m'agafava una grima...
   
4. Vist com va anar el part, sembla ser que lo d'un part natural hagués estat impossible. M'alegra, doncs, que tot i que vaig renunciar-hi sense saber el que passaria, tampoc ho hagués pogut mantenir. A més, segurament el fet de no portar epidural hagués implicat una cesària. Ara el que em porta de cap és saber si en futurs embarassos pot tornar a passar el mateix... En aquest cas, renunciaria a anar a la Maternitat i repetiria ginecòloga i clínica.
   
5. Sabeu que l'amor de mare no és automàtic? Com a mínim en el meu cas. He passat lentament de babejar i al·lucinar amb la meva filla a... estimar-me-la un munt! En un mes, sense saber com, ja no puc concebre la vida sense ella. Encara babejo i al·lucino però ara hi ha quelcom molt més profund.
6. El permís de paternitat hauria de ser, com a mínim, de 2 mesos. En serio. El Mico ha pogut estar amb nosaltres fins el passat dia 7. 5 setmanes sense haver d'anar a treballar combinant permís i vacances. I sabeu com ho he agraït???? Sincerament, olé los huevos de les dones que s'ho han hagut de fer / s'ho fan soles.
   
7. Depressió post part? De moment no però ara em queden 3 mesos aproximadament per estar sola a casa amb l'Èlia. I tot i que no tinc cap ganes d'anar a treballar i deixar-la amb un cangur o a la guarderia, també em noto que estic molt "monotemàtica". I això em ralla una mica. M'esforço per sortir i intento quedar amb gent però clar... De moment, per lluitar contra l'avorriment i per obligar-me a ampliar les mires ja m'he fet una llista de coses a fer durant tot aquest temps. I m'he buscat activitats: m'he apuntat a unes sessions de post-part que fan al lloc on feia ioga per embarassades. Farem exercicis, aprendrem a fer massatges als bebés i intercanviarem penes i alegries...

Ara l'Èlia ja pràcticament somriu. I et mira i s'adona que hi ets. Una mirada seva i t'oblides de totes les hores que no has dormit.