VARIS EN DILLUNS 3

Setmana que comença una mica més bé que la passada....

• Ja tenim aigua calenta!!!! Bé, de fet en tenim des de divendres a la tarda, però com que hem estat el cap de setmana fora, a El Poble, avui ha estat el primer dia que m'he dutxat amb aigua calentona a casa meva! En total han estat 6 dutxes d'aigua freda. 6!!!!!. Mai hagués pensat que una comodona com jo ho pogués aguantar amb tant d'estoicisme... Al final ja ni tan sols em posava a cridar. Ens acostumem a tot, eh?

• Aquest ha estat l'últim cap de setmana a El Poble abans que neixi la nena. A partir d'ara, no ens mourem gaire de Barcelona, que jo passo de trencar aigües donant voltes per Catalunya. He aprofitat per anar a Fires de Girona (m'encanta l'ambient de fires!!!!) i per fer-me fotos amb una altra amiga que també està molt embarassada i que, per quan ens tornem a veure, cada una portarà un bebè sota el braç.


• El mal rollo de la setmana passada al curro està una mica superat. Quan dic "una mica" vull dir que continua sense entrar tota la pasta que caldria però que, de moment, vist que jo estaré de baixa 4 mesos, la que treballa amb mi no se'n va al carrer. Em sento com si m'haguessin donat una moratòria i, si les coses no milloren en aquest període... zas! a cortar cabezas!


• L'altre dia vaig acabar de llegir "El nen del pijama de ralles". És boníssim!!! Però molt, eh? M'encanta com està escrit i la manera com et va donant la informació de mica en mica. De fet, és una llàstima no haver-lo llegit abans que sortís la peli perquè ja sabia de què anava la història i havia perdut una mica el factor sorpresa. Algú em va dir que no anés a veure la peli, que estant embarassada no em convenia lo d'anar a passar-ho malament. La veritat, és que ara no sé si vull veure-la perquè crec que gran part de l'encant del llibre és presentar els fets de forma gradual i des del punt de vista d'un nen. I no sé si la peli és capaç de fer-ho això... mmmmmm....

Ala, feliç setmana a tothom!

CONTRACCIONS!!!

Jajaja! No us espanteu! Que no són de "les de veritat"...

Ahir vaig descobrir que ja estic tenint contraccions d'aquestes de preparació de tot plegat de cares al part. Bé, de fet, resulta que en dec haver tingut durant tot l'embaràs però abans eren ocasionals i ni les notava, i ara les noto més i en dec tenir unes quantes cada dia, sobretot al vespre. Es diuen contraccions de Braxton Hicks. I quan s'acosta el part serveixen per esborrar el coll de l'úter, ajudar a encaixar a la criatura, i deixar-ho tot a punt per a l'hora de donar a llum.

Com ho vaig descobrir? Doncs estava a les classes de preparació del part i vaig començar a notar una sensació rarilla que últimament noto: la panxa es posa dura, d'una manera diferent de quan la nena es mou, i jo tinc sensació com d'acalorament. Un sofoc. I li vaig dir a la llevadora: "escolta, com se sap si tens una contracció de Braxton Hicks?". I ella em va dir: "que creus que n'estàs tenint una?". I em va posar la mà a la panxa i em va dir que sí, que sí, que allò era una d'aquestes contraccions de preparació. Olé!!!!

La veritat és que estic molt contenta de tenir-ne. Sé que són bones per deixar d'estar "verda" i arribar al part amb la feina prèvia feta: haver esborrat el coll de l'úter, que la nena estigui encaixada i haver dilatat una miqueta (1cm o una mica més). Una amiga que està de 2 setmanes més que jo em deia que ja en tenia i jo pensava... "pos jo no"... Doncs sí! Bien!

I, a més, em va pillar una sensació d'imminència molt xula. I li vaig dir a la nena: tu i jo ens veurem aviat, eh?

COMENCEM BÉ...

... La setmana, vull dir.

• M'he hagut de dutxar amb aigua freda. Festival. Tenim el termo espatllat des de divendres i, com que marxàvem, per no haver de pagar un pastón, vam decidir esperar a dilluns a trucar a l'electricista normal, i no a un d'aquests d'urgència. L'he trucat a primera hora i m'ha dit que segurament haurem de canviar el termo. Fiesta. I m'ha dit que ja em trucaria per dir-me quan vindria. A vosaltres us ha trucat? Doncs a mi tampoc. Apa, un altre dia de dutxar-me amb aigua freda. I, com que no tinc la setmana precisament tranquil·la, ja veig a venir que no tindrem aigua calenta fins dijous o divendres. Bien.
• Al curro la jefa m'ha pillat per banda i m'ha donat "bones" notícies. Recordeu els 3 problemes que tenia fa uns dies? Doncs bé, resulta que la pava que abans treballava al meu lloc està fent certa "competència deslleial" i ens ha arribat informació que s'ha menjat ella soleta un pastís que hauria d'haver estat nostre. Això posa en risc la pasta que, a futur, havia d'entrar i la jefa m'ha mig insinuat que potser no hi ha calés per cobrir el lloc de treball de la meva companya. M'ha arribat a dir que li allargarien el contracte 3 mesos i que després ja es veuria... Jo li he dit que això no era possible. Que com a mínim ella hi ha de ser mentre jo estigui de baixa per maternitat. Que el meu departament no es pot quedar sol. Però clar, això no soluciona res... Joder. Joder. I joder. Quina merda. En serio. Això em té bastant preocupada, la veritat. I lo més fotut és que no tinc massa clar què hi puc fer... Perquè tot és per culpa d'una situació que he "heredat" i que no tinc massa eines per controlar o posar-hi remei. Merda.

En fi... Esperem que la setmana millori...

TENIM UNA CAMPIONA!!!!!!!!!!

Ecografia del 3er trimestre: la nena ja fa 2'180kg. Toma yaaaaaaaaaaaaaaa! Observacions?

• Això és culpa del Mico, que és molt més gros que jo. Jo sóc petiteta i bonica. Ell és un tros de tiu. És evident que la nena està sortint a ell.


• A partir d'ara s'ha d'engreixar 200gr per setmana, aproximadament. Si arribem a sortir de comptes (30 de novembre) farà més de 3,5kg. Jo no puc parir això. Insisteixo: jo no puc parir més de 3,5kg de criatura. Ja he dit que sóc petiteta...


• Però per la cara que va posar la ginecòloga dóna la sensació de que això s'avançarà... Fem una porra?


• Perquè, a més, és una mica caparruda, pobrissona. Tenia la mida del cap com si jo estés de 34 setmanes... Sí, el Mico i jo som tossuts tots dos... Serem una família de caparruts...


• Però ella és una coseta bonica que no para de moure's i reacciona quan la seva mare li parla o es frega la panxa... ooooooooooooooooooh! Es nota que ja em comença a caure la baba????

UN IDIOMA ESTRANY

Dissabte el Mico i jo ens vam carregar de voluntat i paciència i vam endinsar-nos en el meravellós món de la canastilla. Primera pregunta: per què en diem canastilla? Segons alguns diccionaris on-line, d'això n'hauriem de dir bolcada de néixer o bé canastrell... D'acord. Doncs bé, carregats de voluntat i paciència ens vam dirigir a una megabotiga de coses de bebè i vam dir-li a la dependenta que necessitàvem la canastilla. Tota. I a partir d'aquí va començar un joc tipus endevinalla que ens va deixar al·lucinats... Ejem... Algú s'ha fixat en lo estranys i ridículs que són els noms de la roba de bebè? És un idioma diferent, en serio.

Primera pregunta: qui sap què és una ranita? Les que sou mares no val... Doncs tatxan, tatxan... resulta que una ranita no és res més que unes calces.... Aquella espècie de calces que es posen sobre del bolquer.... Premio!!!!!!!!!!!!!!!!!

Següent pregunta: quina diferència hi ha entre unes polaines i uns pantalons? Cap!!!! És el mateix!!!! Clar que, per quan te n'adones, ja has posat cara de poker i la dependenta porta mitja hora tractant-te d'ignorant...

Més coses: què és un pelele? Per a què serveix? Quan es posa???? Qui endevini aquesta té premi... Doncs bé, un pelele és un mono, rollo pijama, d'aquests de "vellut" que, segons la senyora de la botiga, és per portar dintre de casa, per sobre del body... Perquè per portar per fora ja hi ha el jersei o conjunt de perlé. Àpala, campiona qui endevini què és el perlé....

Quarta pregunta: a que no sabeu què és un arrullo? Doncs resulta que és una espècie de tovallola per embolicar la pobra criatura ben embolicada... D'allò que ho veus per la tele i penses que es deu agobiar de no poder treure els braços...

I per últim, lo més cutre de tot... Ejem... És que em fa vergonya i tot... Algú sap què és un jesusito?... Jo no sé ni com explicar-vos-ho... És això de la foto:

En definitiva... Va ser un xoc. I jo vaig arribar a una conclusió: estem culturalment agilipollats. En serio. No només perquè tot és rosa o blau cel... Sinó perquè no pot ser que ens posem tan quecos i cursis i cutres quan parlem de roba de criatura. Sí, els bebès són tendres. Sí, necessiten roba una mica diferent de la d'una persona gran. Però d'aquí a utilitzar noms tan ridículs????? És necessari posar cara de babau i dir aquestes tonteries? Gent, jo opto per lo de sempre: camiseta, pantalons, tovallola, calces, mono, jersei de llana, jersei de cotó.... I lo del jesusito...ejem... directament a extingir.

Per últim, un breu apunt: aquí no ha arribat la normalització lingüística, oi? Recordeu aquells posters tan xulos que teníem a l'escola amb els noms dels vegetals, la carn, etc., en català? Doncs potser hauríem de començar a pensar en fer-ne un amb els noms de roba de criatura... I directament enganxar-los a totes les botigues, consultes ginecològiques, hospitals...

FINDE A MADRID

L'Ave és la booooooooooooooooombaaaaaaaaaaa! En serio. Una mica car i, per tant, elitista: un mitjà de transport que no tothom es pot permetre. Però a part d'això: xulo, xulo! És molt còmode i, en comptes de preocupar-te per la carretera i la conducció, pots anar llegint tranquil·lament, dormint, mirant el paisatge, al·lucinant quan posa que vas a més de 300 km/hora, etc. És molt més agradable que l'avió, en serio. Molt més còmode.

I Madrid continua essent una ciutat amb molta vida... Bonica i interessant. Sobretot hem estat pel centre: Sol, Plaza Mayor, el Retiro, la Gran Via, Huertas, Opera, el palau Reial, el Rastro... I, Anna, hem passat per La Latina avui al migdia. No hem fet cap vermut perquè estava a petar però hi havia un ambientazoooooooooooooo.

El concert d'ahir va estar prou bé però em van agradar més els The Australian Pink Floyd Show que vam anar a veure el febrer passat. Pink Tones estan bé però es van centrar molt en l'etapa més psicodèlica de Pink Floyd. I, per tant, van cantar poques de les cançons que més m'agraden. Va ser molt "instrumental", van cantar molt poc...

I res, una de les alegries més xules que m'he emportat del cap de setmana ha estat que... tatxán, tatxan... resulta que tots els tests de glucosa que m'he estat fent per la diabetis gestacional, han donat bons resultats!!!!!!!!!!!!!!! És que, de moment, m'he fet 3 tests i n'hi havia un que, en teoria, havia sortit malament. És a dir, amb el sucre per sobre dels límits. Però resulta que la tia de la farmàcia on me'l vaig fer es va equivocar... Va pensar-se que jo estava endejú i, en realitat, jo ja havia esmorzat i, per tant, el valor que va sortir era correcte. I ens n'hem adonat avui quan a la farmàcia de Madrid m'han dit que el valor d'avui estava bé... hem comparat i... premio! Sabeu què vol dir això? Que, sí, que només eliminant els dolços i vigilant amb la dieta, ja faig!!!! Que fijo que no caldrà medicar-me... Oleeeeeeeeeeeeeeeeeeeee!

Bueno... i us deixo amb una sorpresa... Què us sembla la meva panxa de 32 setmanes????

TRIFULQUES AL CURRO

Ja sé que fa un munt de temps que no parlo de feina... Entre que l'embaràs és el tema estrella de la temporada i que al nou curro hi estic molt a gust, i això sempre dóna per menys posts que quan hi ha problemes... Doncs això, que feia un munt que no tenia necessitat de parlar-ne. Fins més o menys avui.

Que quines trifulques hi ha? Res massa greu però que sí que em neguiteja una mica perquè em costa saber com enfocar-ho i què fer-hi al respecte. Són tres coses:

1) La noia que treballa amb mi (de la que en teoria sóc "jefa" tot i que m'agrada poc mirar-m'ho així). És una noia molt competent i proactiva però que tècnicament, en termes de continguts, té molt per aprendre. Fins aquí ok, no? Problema: potser és massa proactiva. A vegades tinc la sensació de que es posa on no la demanen, fa coses sense consultar-me i tira pel dret en coses en les que s'hauria d'anar amb més compte. Així dit sona molt bèstia i potser no ho és tant. Tot plegat és més súbtil però no per això em fa gràcia tenint en compte que jo desapareixeré durant 4 mesos i ella no té els criteris tècnics com per tirar pel dret en segons quins temes... Com ho redreço? Aish...

2) La meva amiga que també treballa a la mateixa entitat. Treballem en àrees diferents i cadascú porta els seus temes. Amb nivells de responsabilitat similars. Fins aquí sembla, doncs, que tot hauria d'anar com una seda, oi? Problema: avui m'ha pillat per banda una de les "vaques sagrades" i m'ha preguntat directament que què em sembla el treball que està fent la meva amiga... Uffffffffffff! ?????!!!!!! Situació xunga, xunguíssima... Jo intentant no dir res, no mullar-me, reorientar la conversa, etc. I la vaca sagrada dient-me que creu que la meva amiga s'ofega en un got d'aigua i que no està "complint" amb les responsabilitats que li toquen pel càrrec que ocupa... Ai senyor! Ho he passat fatal i me n'he sortit com he pogut. Amb tot, i si us he de dir la veritat, això ha coincidit amb que, pel meu costat, jo també fa dies que vull parlar amb la meva amiga perquè té alguns comportaments amb la noia que treballa amb mi que no crec que afavoreixin lo de posar solució a la trifulca número 1. No és res greu però tot plegat m'estressa.

3) La noia que abans treballava a l'entitat. Una tia llesta, llesta. Una crack en lo seu. Una antiga "vaca sagrada" que manté alguns lligams de feina amb l'entitat i influència i carisma entre la majoria de persones que curren aquí. Problema? La tia ha decidit començar a trepitjar el terreny de l'entitat en coses que m'afecten directament a mi. És com fer una espècie de competència deslleial i jo estic a la primera línia de foc. No es tracta d'enfrontar-m'hi perquè no és aquesta la manera. Però sí d'aprendre a torejar-la i veure-la venir. És a dir, mà esquerre. I tampoc sé massa com enfocar-ho, eh?

Aish.... Tot plegat m'ha tingut una mica estressada aquesta última setmana. I per culpa d'això he dormit poc i vaig cansada perquè dilluns i dimarts han estat bastant llargs i intensius... Sort que avui només curro fins el migdia i després, a la tarda, tinc ioga... Que m'anirà bé per relaxar-me. De totes maneres, si algú té alguna idea, serà molt i molt i molt benvinguda....

MADRIZZZZZZZZZZZZZZZ

Dimecres passat va ser el cumple del Mico:

31!!!!!!!!!!!!!!!!!

I per celebrar-ho aquest finde anem a Madrid (o Madrizzzzzzzz, depèn de qui ho pronuncïi...). Resulta que el Mico és d'aquells espanyols (li agradi o no, el DNI diu que ho és) que només hi ha estat per feina. És a dir, de passada. No en coneix massa cosa, doncs.

L'excusa per aquest cap de setmana és anar a veure un concert de Pink Tones, una tribute band de Pink Floyd. El Mico és un fan de Pink Floyd però, com que ho té cru per veure'ls en directe algun dia, es tracta de buscar "succedanis"...

I, com que jo ja no puc anar amb avió, anem en AVE...!!!!!!!!! Que a mi em fa molta gràcia lo d'anar-hi per primera vegada... Total, que el planning és fantàstic: arribem dissabte al migdia a la Capitá der Reino, anem a l'hotel a deixar els trastos, dinem i fem un voleio pel centre, anem al concert, sopem... i l'endemà tenim tot el diumenge per fer algun vol, jalar a la Plaza Mayor, anar al Rastro... etc. Tornem diumenge al vespre però no molt tard. És a dir, lo just per passar un cap de setmana de relax porahí sense estressar-nos. Que bé, eh? En tinc unes ganes!!!!!!!!!!!!!!!

Lo millor de fer aquest tipus de regals és que així jo també els puc disfrutar...jejeje! MOLTES FELICITATS MICO GUAPO!!!!!!

ESTIMO EL MEU ENDOCRÍ

Sip. I mira que era lleig, eh? Però l'home, tan bon punt va veure els resultats de l'analítica, va dir: "aquests ginecòlegs són uns exagerats".... !!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! Només per això es va merèixer un petó ben gros! L'altre frase del dia va ser: "si fossis filla meva ni tan sols et diria que fessis dieta". Ooooooooooooohhhh! Que maco!!!!

La veritat és que va ser una visita molt agradable, amb un metge d'aquells que t'expliquen les coses i que es molesten en fer-te sentir bé i a adaptar-se a les teves necessitats. Em va dir que l'única cosa que he de fer és eliminar els sucres, els dolços, els plàtans, el raïm i les figues (vale! no problem, odio el raïm) i vigilar de no abusar de pasta, pa, patates, arròs i cigrons. Però d'això sí que en puc menjar, només que sense passar-me. I, de la resta, puc menjar de tot. Olé!!!!!!!!!!!!!!!!!!

I lo més guay de tot: la ginecòloga em va dir que segurament m'hauria de punxar 6 vegades al dia als dits per controlar el nivell de sucre.... Us imagineu com hauria de tenir els dits??? L'endocrí em va dir que ni de broma. Que m'anés a punxar 2 vegades per setmana a una farmàcia i que li porti els resultats. I que d'aquí a 2 setmanes m'enviarà a fer una altra analítica. Això sí que sona raonable, eh?

En definitiva, si necessiteu un endocrí per la zona de Barcelona, pregunteu-me les seves dades. És majo de collons!!!

ORDRE I DESORDRE

Ahir vam estar tot el matí posant ordre al menjador de casa: canviant l'organització de les estanteries, posant una porta nova a l'armari per aprofitar-ne més l'espai, organitzant CD i DVD, llençant merda... etc. I.... pffffffffffffffffff. Conclusió: ordenar és un rollo. És molt pesat. Fa molt de pal. Però quan acabes, et quedes amb una sensació de "que guay", "m'encanta com ha quedat"... ooooooooooooooh! És xulo. Si tenim en compte que fa més de 4 anys que vivim al pis i que és la primera reorganització en serio que fem del menjador... suposo que ja tocava, oi? Doncs sí.

I per preparar l'operació "ordenem el menjador", dissabte vam anar a Ikea. Feia un munt de temps que no hi anava i m'agrada però, a la vegada, em fa una mica de ràbia. M'explico: sempre ho tenen tot super-xulo. Super-encaixat. No sé com explicar-ho.... Vull dir que a l'exposició d'habitacions, cuines, menjadors, etc., ho tenen tot fantàstic. Molt bonic. Amb tots els racons aprofitats amb gust. Amb un munt de solucions mones i útils (mireu la foto...) I després a casa fas el que pots... I no et queda ni la meitat de xaxi... Aish... M'encantaria saber-ne més. O bé, comptar amb un dissenyador de butxaca que em fes la feina al meu gust... ooooh! Estaria bé, això, eh? jejeje!

De fet, qui més hi va guanyar amb la nostra excursió a Ikea va ser la Saigon: li vam comprar un puf perquè es pugui asseure comodament mentre mira per la finestra.... És que no et pot queixar, eh?

RANKING NO CIENTÍFIC

Amb gairebé 7 mesos d'embaràs a les espatlles i fent panxa ja des del 3er, he pogut fer un estudi, poc científic però experimentat en pròpia pell, sobre el perfil-tipus de persona que cedeix el seient a una embarassada al metro de Barcelona. I he fet un ranking que va de les persones més cíviques/educades/considerades a les que menys. Aquí va:

• Les que s'emporten el premi al civisme, l'educació i la consideració són les dones d'entre 30 i 50 anys (aprox.). Suposo que, per edat, són les que tenen l'experiència de la maternitat més recent i que, per tant, quan veuen una embarassada saben que encara que no faci cara d'estar a punt de caure rodona, agraeix molt que li cedeixin el seient.


• Les segones en el ranking són les noies de fins a 30 anys i les dones de a partir de 50 (aprox.). Suposo que per les primeres una embarassada està una mica guillada per haver-se ficat en aquest embolic. I no tenen ni idea de lo cansat que pot arribar a ser un trajecte en metro. Per les més grans, la maternitat ja queda lluny i elles mateixes deuen tenir els seus propis "achaques". Amb lo que la solidaritat no és la primera de les seves prioritats... De totes maneres, les dones d’aquests dos grups també s’aixequen i et pregunten si vols seure. I si és una senyora gaire gran li dius que no cal, que moltes gràcies, que ja estàs bé.


• En tercer lloc venen els homes d'origen català o espanyol d'entre 35 i 50 anys (aprox.). Aquests deuen tenir parelles que han estat o estan embarassades i, tot i que no ho han viscut en pròpia pell, han vist de prop el que vol dir portar no-sé-quants-quilos de criatura a la panxa. Els costa aixecar-se però si et tenen just al davant, fan el pas de dir-te que seguis al seu lloc.


• El premi als menys cívics/educats/considerats són els guiris, els nois joves, els homes majors de 50 anys i els homes d’origen immigrant. Per aquests grups una embarassada no existeix. Els guiris directament s’agafen el metro com un lloc de descans i aire condicionat entre visita i visita. S’espatxurren als seients i es dediquen a ventar-se i no veuen res més que no sigui “a quina parada hem de baixar?”. Els nois joves miren a una embarassada com un alien. Crec que fins i tot els costa registrar l’existència d’una panxa allà mig. Jo diria que els homes majors de 45/50 anys segueixen la lògica de les seves “coetànies”. És a dir, van del pal de “jo ja tinc els meus propis mals...”. I pels homes d’origen immigrant, siguin de l’edat que siguin, una embarassada no existeix. En serio. Són com els nois joves, que ni et miren, ni s’adonen de res, ni es creuen en el deure de cedir el seu seient... Rollo “a mi plin”.

En fi... si us he de ser sincera em fa una mica de ràbia aquest ranking. Vull dir que ja m’agradaria a mi que no hi hagués tanta diferència entre el comportament d’homes i dones. És com si, altra vegada, qui cuida de les dones només som les pròpies dones. Certa eterna solidaritat intra-gènere.

D’altra banda, també em fa bastanta ràbia haver de ser tan òbvia amb el tema dels homes d’origen immigrant. Ja voldria jo no haver hagut de fer aquesta diferència, i cenyir-me només a grups d’edat. Però us juro que hi és, passen amb un olimpisme... No sé... potser és que només em trobo amb immigrants d’orígens concrets i específics on l’embaràs i la maternitat és exclusivament cosa de dones i déu-mos-en-guard de reconèixer la situació públicament. No sé...

En definitiva, com ja he dit unes quantes vegades: el metro de Barcelona en hora punta és una selva.

BUIT ESPAI - TEMPS

D'això.... ja ha passat el pont? Nooooooooooooooo! No pot ser... On ha anat? Ja està? No eren 4 dies? Ah... que JA HAN ESTAT 4 dies???

De veritat, tinc una sensació de buit espai - temps... I, a més, també tinc una sensació enorme de que "ara sí que s'ha acabat l'estiu".... Sip. Perquè vaig tornar a currar el dia 1 però era del pal "bueno - aquesta - setmana - a poc a poc - per - tornar - a - agafar - el - ritmillo - però - total - la - setmana - que - ve - només - seran - 3 - dies". I ara és en plan: ces't fini. Excepte pel dimecres 24 que els xaves tenim festa, l'horitzó és d'un continu que fa por. Ni un pont. Ni una setmana curta d'aquí a... parir????!!!!! Aiisssssssssssh!

Bueno. Ànimus. Si no m'ho dic jo mateixa...

PD. M'acaben de dir que tinc diabetis gestacional. Festival. Quina merda de dia, en serio.

JA HO SÉ... JA HO SÉ...

Tinc el blog molt abandonat, eh? Que consti que cada dia penso en coses que m'agradaria explicar però, com que no ho puc fer en aquell moment, després se m'obliden i... Novetats? Unes quantes, a veure si aquests dies de pont vaig posant això al dia. De moment, explicar-vos que ahir vaig fer la primera classe de ioga per embarassades i va ser molt i molt xulo.



No sabia si m'agradaria o què, perquè jo no n'havia fet mai de ioga. Però em va passar l'estona volant i va ser molt agradable i relaxant... No sé.. vaig arribar allí a tota pastilla perquè arribava tard i, en canvi, vaig sortir en plan ooooooooooooooommmmmmmmmmmmm. Els exercicis i les respiracions no eren difícils de fer i tot estava molt enfocat a l'embaràs i al part. Així, i de cares a l'embaràs, els exercicis eren per a transmetre-li energia positiva i bon rollo a la criatura. Algo similar a "focalitzar la il·lusió al ventre". I de cares al part, es tractava d'aprendre a controlar tots els músculs de la zona pèlvica. En fi... va estar molt bé.

Per últim, el centre és molt "seriós" i de tant en tant també vindrà una llevadora a fer-nos com una mica de classe pre - part. Aquests dies també haurà de venir el Mico. A veure quina cara hi posa...jejeje! I, per últim, un dia farem una sessió només nosaltres dos, amb la llevadora i la profe de ioga. Serà com una espècie de "simulacre del part"... a veure què tal!!!

No sé... entre això i les classes pre - part em passaré el trimestre centrada en el tema...

ÚLTIMS DIES DE VACANCES....

Sí... snif, snif... Valeeeeeeeeeeeeee, ja ho sé: n'he tingut un munt. Sobretot tenint en compte que vaig començar al nou curro a finals de març... És igual, fins dilluns que ve no començo altra vegada, i d'aquí a unes hores me'n vaig a El Poble uns quants dies a fer totes aquelles coses que fa temps que tinc moltes ganes de fer: estar amb la família i dedicar-los-hi temps, quedar amb tranquil·litat amb les amigues de tota la vida, anar de compres per Girona, a la platja, llegir a la terrassa de casa...mmmmm... Olé!!!!

Mentrestant, el que també hauré de fer serà vigilar amb el pes. Sip. A l'última visita la ginecòloga em va dir: "Gatxan, t'has de cuidar. Que d'ara endavant t'has d'engreixar molt i no vull que, en total, t'engreixis tant". Vale. Oído cocina. A vigilar amb el pes. Que consti, però, que jo crec que 5,5 kg en 6 mesos d'embaràs no és anar del tot malament, eh????

Núria: el viatge a Noruega ens va sentar molt bé. Tant a la nena com a mi. Jo em vaig trobar molt bé. Algunes vegades em cansava una mica però bueno, res que no es pogués solucionar reduint el ritme... Ella ha crescut bastant (i la meva panxa també!). De fet, està guapíssima...jejeje! Bé, a les ecografies encara té cara d'alien pobreta. Però jo dic que està guapíssima perquè no para de moure's i cada vegada es nota més. Ara sí que, sense dubtes i amb claredat, si algú posa una mà damunt la panxa, i té paciència, nota el moviment. A més, fa moviments molt diferents. A vegades són com cops més o menys rítmics. A vegades són el resultat de que ella es mogui per dintre la panxa, etc. És molt xulo.

Però encara no té nom. Continuem sense acabar de decidir-nos i dir: "va. fet. es dirà així!". En tenim un o dos que són els que ens agraden més però, com que no tenim data límit... Bé, sí. Quan neixi. Aleshores ens haurem d'acabar de decidir. A veure quina cara té ella i si fa cara d'un nom o d'un altre...

I ara ja ens hem ficat de cap amb el tema "aixovar". Aish.... Sort que ens donen alguns dels trastos bàsics. Això ens evitarà gastar-nos una pasta. I, a més, una amiga m'ha donat 4 caixes de roba dels seus fills... Toma ya!!!! De totes maneres, ahir vam anar a una botiga de coses de bebé del barri a fer una visita exploratòria i... déu n'hi do, eh? Encara no sabem què són la meitat de les coses que es consideren "bàsiques". En fi... sort que tenim temps!!!

A vegades penso que portem el tema amb una patxorra....

DE TOURNÉ PER NORUEGA: EL SUD.

Després d'una setmana donant voltes pel Nord, vam agafar un vol intern Evennes - Oslo i vam inaugurar la setmana del Sud, una zona molt menys agreste i de paisatges més "amables". Primera parada? Hovringen, a la zona del parc natural de Rondane, prop de Lillehammer (recordeu els jocs olímpics d'hivern que hi va haver després dels de Barcelona?...). Va ser curiós perquè m'esperava un paisatge a l'estil d'Aigüestortes i resulta que tot era molt rodó. Vull dir que les muntanyes eren molt arrodonides, molt erosionades per la neu, i no semblava que estiguéssim a no-sé-quants metres d'alçada... Bé, i també va resultar molt divertit l'allotjament que havíem reservat: una cabana a l'estil de les antigues cabanes noruegues de muntanya. El summum de lo rústic. El Mico es va passar el vespre dient-me "Mary Jane porta'm el rifle"... juas,juas,juas! En definitiva, imagineu-vos una cabana feta de troncs, amb llar de foc i espelmes, mobles antics (inclosos els llits!), cortines de floretes i.... lo más de lo más: herba el teulat! Mireu les fotos:

L'endemà vam arribar fins a Trondheim. La primera ciutat amb cara i ulls que vam veure ja que, al tenir una universitat molt important, hi ha molt de moviment i els carrers estan transitats, plens de gent jove, veus juerguecilla, etc. A més, és una ciutat prou bonica: una catedral, un centre peatonal, un riu amb un pont xulo, cases pintades una mica a l'estil de Girona, etc.


Següent parada: Andalsnes. A mig camí per poder arribar-nos fins a Alesund. Una altra ciutat bonica, que sembla que estiguis a algun país de l'Europa de l'Est perquè els edificis són de pedra amb decoració noucentista. Llàstima que ens va ploure pràcticament tot el dia....



I després, plat fort: Trollstigen i Geirangerfiord. Trollstigen és una carretera que està tallada la meitat de l'any perquè és el somni eròtic dels fabricants de biodramina. Mireu, mireu:




Resulta que la van fer als anys 20, a cop de martell i pic i pala. És a dir, moltes vegades excavada directament a la roca. Amb 11 curves de 180 graus i molta, molta, molta pendent. Però el paisatge és impressionant.

I després, el fiord de Geiranger. Un dels fiords "estrella". I bé... xulo... però... "me l'imaginava més gran", més espectacular, la veritat... El fiord en sí està bé. Punto. El que sí que crida més l'atenció són les granges que es veuen: penjades de les parets verticals de muntanya que surten del fiord. Ara estan totes deshabitades però fins a meitat de segle hi havia gent que hi vivia i criava vaques i bèsties vàries... Imagineu-vos que havien de lligar a la mainada amb cordes perquè no els caiessin barranc avall....?????!!!!....





La següent parada va ser el Sognefjord, el fiord dels somnis... oooooooooooooooh! I bé, a mi em va semblar que aquest era bastant més xulo, la veritat. A més, per arribar-hi passes per un dels glaciars més grans i antics d'Europa, el Jostedalsbreen. Un paisatge increible.



D'aquí vam passar a Bergen, la segona ciutat de Noruega. I ens va agradar molt. També amb ambientillo i bonica. L'anècdota curiosa aquí va ser que les parades del mercat del peix estaven plenes d'espanyols i catalans venent peix al piló de turistes espanyols i catalans que hi havia.... Ejem.... ????!!!!!... Sí, lo de trobar-se un munt de compatriotes per aquests móns de déu en plè mes d'agost és habitual. Però lo de trobar-se "paradistes".... Per un moment ens vam imaginar que deu ser com un Erasmus que fan els peixaters de la Boqueria a l'estiu.... En fi...




I ja, tips d'anar amunt i avall.... última parada: Oslo! Definitivament les ciutats del Sud són molt més boniques que les del Nord. A Oslo amb un dia i mig en vam tenir prou però això no vol dir que no sigui una ciutat xula i interessant. Una de les coses que ens van agradar més van ser les estàtues del Parc Vigeland.



Ara bé, el més divertit: l'última nit, a les 4 de la matinada, va sonar l'alarma d'incendis de l'hotel.... Festival!!!! És una anècdota que es mereixeria tot un post per ella sola, però us en faré un resum simplificat:

• Minut 0: ens despertem amb l'alarma.
• Minuts 1-4: completament sobats ens preguntem l'un a l'altra què deu haver estat això. El Mico es pensa que és una wake-up call (una trucada despertador), jo li dic que allò ha sonat per l'altaveu i que deu ser l'alarma d'incendis. El Mico treu el cap per la porta de l'habitació i no veu ningú pels passadissos, mira per la finestra i no veu fum ni res, decideix passar de tot i tornar-se'n a dormir. Jo aprofito per anar al lavabo. Quan en surto, miro per la finestra i veig un cotxe de bombers que arriba i aparca davant l'hotel.
  
• Minut 5-9: Li dic al Mico que sembla que això va en serio i que potser que s'aixequi... El Mico torna a treure el cap per la porta i veu que hi ha més gent que també treu el cap per la porta. Jo intento trucar a recepció per preguntar si això va en serio... Sense èxit. A recepció no contesten. Decidim vestir-nos. Ens vestim. Ens assegurem que agafem bolso, passaports, claus...
  
• Minut 10: Moment de pànic perquè no podem obrir la porta de l'habitació. ??????. Fins que ens adonem que hem de passar el pestell. El que fa la histèria...
  
• Minut 11: Sortim el passadís. No hi ha ni Cristo...????!!!!.... Arribem a l'escala d'emergència. I pugen un munt d'alemanys, noruecs, etc., que van en pijama i direcció contrària. Els mirem. Ens miren. Cara de poker. Fins que una parella de nòrdics ens diu que "False Alarm". Els mirem amb més cara de poker i no registrem el que volíen dir fins que no tornen a dir "Wrong Alarm". Llavors ho pillem: falsa alarma! Sort, perquè amb el que hem trigat a reaccionar ja podríem ser catalanets fets a l'ast!
  

I només perquè quedi per la posteritat: l'hotel estava al complert i hi havia un munt de catalans i espanyols. Doncs els únics que vam veure a l'escala d'incendis, que havien fet tot el que s'ha de fer en cas d'alarma, eren nòrdics. Els compatriotes s'haguessin rostit tots. És ben bé que som cultures diferents!