ÚLTIM DIA

Avui és l'últim dia de vacances i me l'han amargat. Qui? La meva feina. M'han trucat aquest matí per dir-me que m'espera un marrón de campionat. Es veu que es pensaven que hi tornava avui (perquè no recordaven que m'havien donat un dia més de vacances degut al cap de setmana que vaig haver de treballar a finals de juliol) i quan han vist que no hi era han decidit trucar-me per donar-me la feliç notícia.

Alegria.

Es veu que és un marrón que ja fa temps que està allà però amb la histèria de finals de juliol ningú me n'havia dit res.

I el marrón ha d'estar solucionat per divendres a les 14.00h.

Sabeu com em sento? Doncs que N'ESTIC FINS ELS COLLONS. Ja no aguanto més. Fins aquí hem arribat. Punto. Demà torno a currar i demà començo a buscar feina. És que no pot ser. No pot ser que trobin normal sotmetre la gent a aquest nivell d'estrès. No pot ser que es creguin amb el dret de comptar amb l'absoluta disponibilitat del personal. D'un any cap aquí tinc una urticària, m'he engreixat molt, dormo malament, tinc un mioma i un pòlip i necessito massatges a l'esquena regularment. Patètic, oi? Doncs igual de patètic seria continuar ni un minut més del necessari en aquesta merda de curro. Se me'n fot si cobro menys i si la nova feina és més avorrida. Segur que també serà menys estressant i tindré temps per mi mateixa.

Fa uns dies que volia fer un post fent-vos una enquesta. Posant-vos els pros i els contres i demanat-vos que, encara que fos de forma anònima, diguéssiu la vostra opinió. Doncs mira, m'ho han estalviat. Ara l'únic que em plantejo és si abans de plegar m'aprofito una mica del sistema...

Quina manera més bonica de començar l'any, eh?

Alegria.

LA VIDA ÉS BONICA...

... però complicada.

Això és el que el Mico sempre m'ha dit i m'agrada recordar de tant en tant. Sobretot quan, amb una mica més de vi blanc del compte, m'agafa per posar-me existencialista i preguntar-me el com i el perquè de les coses. Potser és síndrome post-vacacional o poster és que jo ja hi tinc tirada... però avui, tot sopant amb una bona amiga, no hem pogut evitar caure en allò tant gastat de preguntar-nos l'una a l'altra, per enèssima vegada: què vull? cap on he d'anar? què és el correcte? per què?

I ara, de tornada a casa, em poso a escoltar cançons sobre el viatge que vol dir viure. I sobretot, viure aprofitant tot el que et ve. Sense que l'arena se t'escapi per entre els dits.

Us deixo amb el vídeo de Five for Fighting (100 years):



I amb la lletra de Viatge a Ítaca, de Lluis Llach. Per quan necessito instruccions sobre com afrontar el viatge per la vida:

Quan surts per fer el viatge cap a Itaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.
Has de pregar que el camí sigui llarg,
que siguin moltes les matinades
que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven,
i vagis a ciutats per aprendre dels que saben.
Tingues sempre al cor la idea d'Itaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí,
però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys,
que siguis vell quan fondegis l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que et doni més riqueses.
Itaca t'ha donat el bell viatge,
sense ella no hauries sortit.
I si la trobes pobra, no és que Itaca
t'hagi enganyat. Savi, com bé t'has fet,
sabràs el que volen dir les Itaques.

MÉS COSES DE COSTA RICA

Ni el Mico (sí, el meu) ni jo som grans aventurers i durant l'any no tenim massa temps per preparar coses. Per això, el viatge a Costa Rica l'hem fet per agència: Orixà a Barcelona i Rutas Tropicales a Costa Rica. Ambdues són agències serioses que promouen un tipus de turisme més "responsable", "conscient" i sobretot, "no massificat". És a dir, no són exactament Halcon Viajes, perquè ens entenguem. Ara no m'estic posant esnob, eh? El que vull dir és que són agències que cuiden els detalls, amb les que no tens la sensació d'anar en ramat (cosa que al Mico i a mi no ens agrada gens) i que tenen una imatge més "alternativa". No sé si m'explico....

El que vam "comprar" a l'agència de viatges va ser un pack que incloia: vols + cotxe de lloguer + hotels (dormir i esmorzar) + estada a Tortuguero tot inclòs. La resta, per tant, ens ho fèiem i desfèiem nosaltres. La veritat és que Costa Rica és un país que es pot fer totalment per lliure, sense agència i sense cap problema. Però també és cert que nosaltres hem escollit una opció que és "pràcticament ho fem per lliure però només ens hem de preocupar de què fer cada dia perquè lo gros està tot solucionat". Còmode, en definitiva. És a dir, una vegada tancada la ruta al nostre gust, l'agència es va preocupar de tot el tema logístic... Tortuguero, però, com que és de difícil accés (no s'hi arriba en cotxe, sinó en barca), és un tema apart. Es fa amb una agència local i en grup (aquí és on vam tenir la primera i última dosi de anar en grup).

Ruta?

1er Tortuguero = Carib Atlàntic, ple de persones d'origen jamaicà que parlen un tipus d'anglès incomprensible, canals, selva tropical inexpugnable, cocodrils, monos, ocells, barques per anar a tot arreu i... tortugues. A Tortuguero és on passa allò que surt al National Geographic: a les nits, les totugues surten del mar, caminen fins al límit de la platja, fan un forat, hi fan 120 ous aprox, tapen el forat, el camuflen i se'n tornen a l'aigua. Màgic. Emocionant. Fantàstic. En serio.

2on Volcan Arenal = Volcà que encara està en actiu i que escup lava i pedres incandescents continuament. No t'hi pots acostar ni de broma però l'espectacle és increible.

Això no són núvols precisament...

3er Rincon de la Vieja = Un altre volcà que, tot i que inactiu, està rodejat de fumeroles, pous de fang bullent, aigües termals, etc.

4art Monteverde = No sé a quina alçada està, és una reserva natural de bosc "nuvoso", enmmig dels núvols, on tot és humit i regalima aigua, i on hi ha més ocells del que us pogueu imaginar mai.

Monteverde, "bosque nuvoso".

5è Manuel Antonio = Parc natural a la costa del Pacífic. Preciós i, a la vegada, dels més visitats. Platges fantàstiques, surferos i monos.

Platja de Manuel Antonio.... no es veu molt "paradisíaca" però us juro que era fantàstica...

6è Dominical = Costa del pacífic no massificada. Més bonica encara. Parc natural marí amb ballenes i dofins.

7è San Gerardo de Dota = 2.200 metres d'alçada. Un fred que pela, gairebé som els únics turistes, colibris i quetzals, l'ocell emblemàtic objecte de mites i llegendes de tot centreamèrica.

8è Puerto Viejo = El Carib altra vegada. Més rastafaris al ritme de reagge. Ron. Lloc mític de Costa Rica que jo no vaig trobar tan especial. Visita al Parc Natural de Cahuita. Sabeu la imatge de la palmera tombada damunt l'arena de la platja? Doncs això.

9è San José = capital de Costa Rica. Lleig i sense interès. Només hi vam fer nit perquè era d'on sortia l'avió per anar de tornada....

I a cada lloc, més enllà d'anar a veure el parc natural es podia fer tirolina, rafting, barranquisme, montar a cavall, excursions nocturnes, etc. No és que jo sigui gaire de fer esports d'aventura però, qui no en tingués prou amb anar a caminar i veure bèsties, tenia un munt de coses per fer...

I ja està. Què us sembla? Jo m'enyoro moooooooooooooooooooolt.

PD. La Saigon està perfecte!!! A casa del Tato li ha anat prou bé. Més enllà de pujar a la barana del balcó (un 6è pis) i trencar alguna cosa, sembla que tothom n'ha sortit indemne...jejeje!

JA SÓC AQUÍ!!!!

Com diria en Tarradelles...jejeje!


Sí, sí, ahir vam arribar cap a les 5 de la tarda. Fets pols després de 22 hores de viatge i tres avions però feliços feliços!!!! Costa Rica és fantàstic. Molt i molt i molt xulo. Aneu-hi a la que pugueu, en serio. Val la pena!!!!


Hem fet el que més de gust em venia: natura. Hem vist un munt de bèsties rares que no havíem vist mai. Els paisatges són increïbles i molt variats. El centre és molt muntanyós i després hi ha les dues costes, la de Pacífic i la del Carib. Totes dues molt exhuberants però amb caràcters diferents. Hem caminat un munt per llocs que de tant bonics que eren no t'ho podies creure. I hem fet algunes coses molt emocionants: vam anar a veure com desovaven les tortugues, de nit, a la platja de Tortuguero; hem vist ballenes i dofins; hem estat als peus d'un volcà actiu veient com expulsava lava i pedres incandescents; gairebé he pogut tocar un caiman bebé, etc.


Bueno. Ja us podeu imaginar doncs que avui, més enllà del jet lag, el que tinc és un enyorament enorme... La veritat és que se m'ha fet curt. En fi... aquí van algunes foticos:

Papallona Morpho - és com la papallona nacional...

Cartell que ens va fer gràcia i, al darrera, el cotxe que vam llogar

Camainet petit

Monos "aulladors"

El Carib - prop de Puerto Viejo

Mono "perezoso"

Canal de Tortuguero

VOYAGE, VOYAGE...

Del 3 al 20 d'agost, estem a Costa Rica!!!!!!!!!!!!!!!

Alegria, alegria!!!

Cuideu-vos i fins a la tornada!

EMOCIONS FORTES

Ja estic de VACANCESSSSSSSSSSSSSSSSSSSSSS!!!!!! De fet, estic escrivint el post des de casa, encara vaig en pijama, m'he aixecat fa una horeta i la Saigon està clapant tranquil·lament al meu costat... Això és vida!!!!!!

Els últims dies, però, han estat d'emocions fortes. Sabeu lo d'acabar en punxa? Doncs ahir sortia del curro a tres quarts de nou del vespre després de 2 dies de nervis i histèria pujats... meus? No! Nervis i histèria de la jefa... brrrrrrrrrrrrrrrrr... I clar, de retruc un agobio del quinze meu... En fi, horrorós.

I què més ha passat? Doncs que he pogut comprovar que el meu aparell reproductiu està de fiesta loca.. ja ho sé, com diuen els anglesos, això potser és Too Much Information for you (TMI) però és lo que hi ha... Resulta que més enllà del mioma (que no ha crescut!!!!! alegria!!!!!) ara tinc una merda de pòlip, o com s'escrigui. És a dir, els del meu úter s'han muntat una juerga i ara em surten amb això... Conseqüències? Doncs que tinc un aparell reproductiu superpoblat de coses rares i que potser m'hauran de fer una mini-operació al setembre per treure-m'ho... El pòlip, eh? Amb el mioma no hi ha res a fer... I més conseqüències? Doncs en paraules textuals de la ginecòloga... "jo no ho demoraria gaire"... el què?????!!!!!!... aaaaaaaaaaaaaahhhh!

DV: DIVENDRES DE VARIS 8

Divendres, divendres, divendres, divendres... mmmmmmmmmmmm....

1. Tinc molta i molta son.

2. Definitivament començo vacances dimarts. Em queda per enllestir una cosa i, com que no marxem fins el dia 3, doncs no em ve d'un dia. Ja ho recuperaré per l'altra banda... És a dir, faré vacances de l'1 al 29 d'agost... FIESTA LOCAAAAAAAAAAAAAAAAAA!

3. Exacte: el dia 3 marxem a Costa Rica!!!!!!!!!!!! La veritat és que encara no me n'he fet gaire a la idea... Suposo que, per manca de parar-me a pensar-hi un moment, em tocarà córrer els últimes dies amb tots els preparatius a mitges... Bueno. Amb filosofia i sense estressar-me.

4. Ja li hem trobat cangur a la Saigon per vacances: el Tato!!!!!!! És a dir, el meu cunyat. No sé per qui patir més si per la Saigon o per ell...jejeje! Pobreta Saigon no vull pensar en les perreries que li faran entre ell i els seus companys de pis... Pobret Tato, la Saigon el farà parar boig. Sort que el pis on viu és gran i si es posa a miolar en plan boja la pot tancar al menjador lluny de les habitacions... jejeje! La veritat, és que, siguem realites, la Saigon no és una gata com per deixar-la a casa de ningú. Vull dir que amb lo hiper-dependent que és i el merder que munta quan miola en plan heavy... De totes maneres, com que en aquell pis hi viu un munt de gent segurament estarà més acompanyada que no pas a casa nostra... Potser després no voldrà tornar a casa... Plis, creueu els dits amb mi perquè tot vagi bé.

Bon cap de setmana!

CARA I CREU

Cara:

Us agrada la meva càmara de fotos nova????....!!!!!.... La vaig anar a comprar ahir i encara no he pogut posar-m'hi a "jugar" una estona però estic contentíssima... Com una nena amb sabates noves! Aquest vespre, un amic meu que hi entén un munt en fotografia i càmeres, em donarà unes quantes classes pràctiques... A veure si aprenc a fer bones fotos d'una vegada!

Creu:

Aquest matí el Mico m'ha despertat dient-me que la llum havia arribat durant la nit. M'he llevat i mentre m'estava dutxant ens hem tornat a quedar sense... Què voleu que us digui? Estic bastant, bastant, bastant cabrejada. A part de totes les molèsties de tipus "pràctic" començo a preocupar-me de veritat i a pensar que estem anant de mal en pitjor: aeroport? renfe? energia? És que no és només el rollo de la llum i que ara m'hagi tocat el rebre a mi, sinó que algú recorda totes les persones que ara fa un any es van quedar tirades a El Prat? I les rodalies de renfe, que fa pànic només de pensar que has de fer un trajecte? És com una sensació de fàstic immens veure que tothom s'escaqueja, ningú assumeix responsabilitats ni iniciatives, ningú lidera res, ningú paga per les coses que van malament, a ningú li cau el pèl, ningú fa la feina ben feta de veritat, etc. I no, el cabreig no ve de no haver pogut veure el final de Ventdelpla ahir la nit... juas, juas!

A LES FOSQUES...

... Bueno. Jo sóc una de les 80.000 persones de Barcelona que encara no tenen llum... ejem... I a casa meva, com que és una casa nova, tot és elèctric... ejem... sip... Aquest matí encara m'he pogut dutxar amb aigua calenta perquè devem tenir un escalfador amb molta capacitat però com això duri gaire més... En fi...

Ahir a la nit va ser divertit. Gràcies a la febre de les espelmes d'IKEA, a casa nostra hi havia més ciris que a Montserrat... Vam estar jugant al Carcassonne (apunteu-vos que li vaig fotre una pallissa al Mico, pobrissó...) i vam estar ideant nous formats de canelobre: el canelobre - llauna de cervesa, el canelobre - plat damunt de la làmpara de la tauleta de nit, etc.

Avui, però, la cosa ja no és tan divertida. Pixar a les fosques no té cap emoció. La nevera no funciona i es podrirà tot. Tele? Tele? Tele?

Bueno. Suposo que només em queda la paciència. Altres temes:

- Gràcies Miskah i Núria pel suport la setmana passada i per les felicitacions d'ahir. Encara que sembli estrany, el suport es va agraïr molt.

- Estic del curro fins els collons. Avui li he dit a la jefa que estic cansada, que n'estic tipa i que només me'n vull anar de vacances. És que aquest cap de setmana passat vaig haver de treballar per culpa de lo malament que s'ho monta un dels jefes i això va ser la gota que ha fet vessar el vas. No puc més.

- Ahir vam anar a mirar càmares de fotos. Què us sembla una Lummix FZ8? Alguna opinió? És una compacta digital però de les bones. Amb òptica Leica. Miskah: ja sé que no és una reflex però és que jo no hi entenc tant en fotografía com tu... I per gastar-me una pasta en quelcom que no sé aprofitar...

Apa siau. Fins ara!

6 ANYS

Avui el Mico i jo fem 6 anys!!!!!!

Mico, t'estimo un munt i vull celebrar molts i molts més anys amb tu. La vida al teu costat és molt més bonica i més amable... La vida al teu costat és immensament millor.

Potser aquest any més que els altres:

You see everything, you see every part

You see all my light and you love my dark

You dig everything of which I'm ashamed

There's not anything to which you can't relate

And you're still here

SER DE PEDRA

Just quan et penses que comences a ser de pedra i que no tens emocions, passen coses que t'impressionen i que no et pots treure del cap....

Una persona que em coneix de petita i és com si m'hagués parit, sempre ha dit que sóc molt sensible i impressionable, i sempre ha actuat en conseqüència, evitant-me les coses lletges de la vida, protegint-me potser fins i tot en excés... Jo sempre he pensat que eren històries que es muntava ella, que s'havia fet una imatge de mi i d'allà no en sortia... En fi, la meva opinió sempre ha estat que ni sóc tant sensible ni tan impressionable. Al contrari, a vegades m'he preguntat a on tenia les emocions... A vegades m'he pensat que m'havia convertit en una persona seca, incapaç d'emocionar-me, de sentir les coses... Una persona de pedra.

Bueno. Doncs avui estic feta una mica una merda. Serà que haurà resultat que no sóc una pedra, al cap i a la fi.

Per què? Ho explico a continuació però primer avisar que no ho explico tot (per una privacitat que no és només meva) i que no és agradable. Qui tampoc sigui una pedra que es quedi aquí i que no es preocupi. En pocs dies se m'haurà passat.

Aquest cap de setmana s'ha mort una persona de la família que portava molts anys en un procés de deteriorament continuat degut a una malaltia degenerativa. No era un familiar directe, ni ningú "meu" però sí lo suficientment proper com perquè jo hagi estat "a la primera línia de foc". Dit així queda molt estèril, molt neutre però és més o menys la situació... Els meus sentiments són: aquest cap de setmana he vist com algú es moria i ha estat una merda, merda, merda... Al primer moment, gairebé no reacciones. No plores, no t'emociones. Només et preocupes del que s'ha de fer. L'única espurna d'emoció la treus quan veus el dolor dels que sí que ho pateixen. Però només és una espurna. Després fas el paperot amb les visites, et portes com t'has de portar i, fins i tot, et permets uns moments d'humor macabre a costa de l'ataüt i la parafernàlia típica dels enterros...

Però després, quan ja tot ha passat, recordes i no t'ho pots treure del cap. Recordes que has vist a algú morint-se i recordes el dolor i la manca de dignitat dels últims moments... I després recordes l'aspecte que té la persona morta... I no pots dormir. I no t'ho pots treure del cap... No tinc sensació de pèrdua, tinc sensació de "que fort". No sé com explicar-ho sense recórrer a lo macabre o a allò tan gastat de "no som res"...

No és el primer contacte que tinc amb la mort però potser sí que ha estat el més dur... En fi... Amb una mica de sort en uns dies se m'haurà passat i deixaré de recordar que sí que sóc impressionable i que, al cap i a la fi, no sóc una pedra.

MAINADA

Sabeu què fem aquest cap de setmana el Mico i jo? Anem a passar-lo en una casa rural amb dos parelles més i... els seus bebes de 6 i 8 mesos....!!!!!????!!!!...jejeje!

Diferent? Sí. Definitivament diferent. I, què més? Doncs que també em fa gràcia, la veritat. Us explico una mica el perquè...

Resulta que a mi la mainada, en teoria, no m'agrada. Mai he sigut criaturera, la mainada sempre m'ha fet més aviat nosa, no sé jugar-hi ni relacionar-m'hi, etc. És a dir, sempre he pensat que jo + nens/nenes = desastre. I clar, sempre he pensat que jo seria una mare més aviat lamentable. De fet, fins i tot havia passat èpoques de la meva "joventut" pensant en que jo de criatures no en volia. Quan m'he anat fent més gran, però, he anat canviant d'opinió. Segueixo pensant que no seré una mare juganera ni especialment "dedicada", però la promesa del Mico de ser un pare implicat i juganer ha estat un factor clau per fer-m'ho repensar. A més, també m'he adonat que potser els meus sí que m'agradaran i seré capaç de jugar-hi i relacionar-m'hi "productivament"... Total, que vaig decidir que quan arribés el moment em liaria la manta al cap i ho intentaria fer el millor que sabés (i que espero que sigui suficient i que mai m'hagi/m'hagin de retreure haver estat, efectivament, una mare lamentable...).

I què té a veure això amb el cap de setmana? Doncs que em fa molta gràcia passar 48 hores amb dos bebes i veure com ho porto. És una mica com un experiment. I també veure com ho porten els pares. Quines situacions es donen. Etc. Clar que són criatures dels altres però també és cert que 48 hores serà l'estona més llarga que hauré passat mai amb els fills i filles de les meves amigues o amb qualsevol altra criatura... També és veritat que es tracta de dos bebes molt bons. D'un tranquil que enamora... En fi.. ja us explicaré...

Bon cap de setmana!

HE SOBREVISCUT!!!!!

Ja està. Fet. Acabat. Avui era el dia D, hi hem arribat i ara ja tot hauria d'anar de baixada...

Em sento com quan vaig deixar de fumar: sensació de missió acomplerta, d'objectiu assolit, de sóc la tia més guay del món... juas, juas! Vale. Ara m'he passat... jejeje!

Ahir sortia del curro a les 10 i pico del vespre. Abans d'ahir a les 9... Però, sincerament, ja estic farta de dir que això no és vida. Total, no surt res millor, em paguen prou bé, en general la jefa m'emprenya poc, i de tant en tant faig coses molt divertides. Per tant, ja n'hi ha prou de queixar-me. La feina és la que és i mira, amb l'experiència dels anys que hi porto, cada vegada sóc capaç de trampejar-la més bé. L'únic problema són els meus nivells de motivació, que hi ha dies que estan pels terres.

Si un pregunteu per l'ambient al meu equip de treball la cosa està una mica rara: tot és, encara, extraoficial, la jefa està a la iugular de la compi, la compi no curra ni a la de 3 però també és veritat que, amb la tensió, està bloquejada... En fi, un panorama....

Sort que és l'estiu, que ara el podré començar a disfrutar, que no penso fer ni un minut més dels que em toquen, que només em falten 14 dies de feina per les vacances, que demà ja és divendres, que penso fer el pendó de mala manera d'ara fins el setembre, que el Mico fa jornada intensiva i també podré gaudir d'ell, que...

TOP SECRET

Al meu curro hi ha una novetat que jo sé però que no puc dir a ningú. I com que no me'n puc estar (potser sí que sóc una mica bocamolla) ho publico al blog... toma ya! de perdidos al río!... jejeje!

I quina és la novetat? Doncs que la meva compi, la que treballa al mateix equip que jo, plega, pira, larga, baibai julai. I perquè és secret? Doncs perquè encara no ho han fet oficial... Són així de "protocolaris"... El fet que largui ha estat una decisió presa per ella però no perquè marxi a un altre lloc o perquè li hagi sortit quelcom millor o etc. Tampoc marxa perquè ja no aguanta més a la jefa. És una situació una mica més complicada: ella no treballa bé, se li ha requerit que faci un esforç i que millori, i ella ha contestat que no hi està disposada. Que aquest esforç voldria dir comprometre temps i dedicació de la seva vida personal i que no hi està disposada.

Legítim. Hi té tot el dret del món. Cadascú decideix el que fa amb el seu temps i com viu la seva vida.

El que passa és que fins que no se l'ha posat entre l'espasa i la paret ha estat "marejant la perdiu". El que vull dir és que tot plegat ha estat, sobretot, un problema d'actitud. En la qualitat del seu treball podria millorar, però no ha volgut. No ha estat suficientment responsable com per adonar-se que ser professional vol dir treballar bé. I si decideixes que no hi vols dedicar tant d'esforç, plegues. Però mentre hi ets ho fas bé. Punto. És que no treballant bé feia anar malament a tothom. Si no feia la seva feina ben feta era per una qüestió de desinterès i manca de professionalitat. I aleshores, la resta de l'equip havíem de sacrificar el nostre temps personal i dedicar-nos a cobrir i resoldre el que ella no feia bé.

En lo personal, em cau molt bé. És una tia molt maja, bona persona, s'hi pot parlar... etc. No som grans amigues però ens hem entès i portat bé. Però en lo professional, ja li val...

ÉS DIVENDRES AL VESPRE I...

1. Estic a La Reserva.
2. Estic treballant. Sip. Me n'he hagut d'endur deures pel cap de setmana.

... Curiosament, però, no estic traient fum ni estic massa agobiada... ???... La Reseva està la mar de maca. Un sol espaterrant sense fer massa calor, un cel blau, blau i clar... I, sobretot, certa tranquil·litat existencial: estic en aquell estat zen que gairebé se me'n fot tot...juas, juas!

Us deixo amb un parell de cançons que aquesta setmana he descobert (ja ho sé, sempre vaig tard) i que em donen molt bon rotllo:





Sí, ja ho sé: el primer vídeo és bastant "monòton" però la cançó és molt xula!