UNA ÚLTIMA OPORTUNITAT????

Novetats? Dues tasses!!!! Ho dic ràpid i després explico el perquè: M'estic plantejant donar-li una última oportunitat al curro... Qui ho hagués dit, eh?

Ahir vaig tenir una reunió de feina amb la jefa. Inicialment, només es tractava de parlar de l'estat d'avenç de dos temes. La reunió va ser tensa i desagradable. Per variar. I quan ja acabàvem em va preguntar que com estava jo.

M'ho vaig pensar.

I li vaig deixar anar tot.

• Que estic cansada / agobiada / cremada amb la feina. Que estic de fer més hores que un rellotge fins els collons. Que estic cansada de l'estrés, dels ritmes, dels terminis, etc. Que ja no m'alegra, ni em motiva, ni m'agrada, etc.


• Que la relació amb ella s'ha deteriorat molt en els últims temps (és que no li podia dir que sempre ha estat una borde només que ara ja n'estic farta d'aguantar-la). Li vaig dir que ella actua pressionant i que això genera inseguretat i estrés i mal rollo. Que té una manera de dir les coses que no ajuda. Que no té esperit d'equip. Etc.

En definitiva, l'única cosa que no li vaig dir és que ja estava buscant una altra feina. Em vaig limitar a dir-li que no estava bé al curro, que això ja venia de mesos enrera, i que m'estava plantejant què fer-hi al respecte.

Evidentment, vam entrar a analitzar i discutir el segon punt i vam esclarir alguns temes. Rollo conversa que tens amb algú quan hi ha algun conflicte o bronca a solucionar.

Fins aquí, heavy, eh?

La tia es va quedar super-preocupada i em va preguntar si m'importaria parlar-ne amb Il Cappo di Tutti Cappi, The Boss, El Jefe, El Macho Alfa, L'Amo, El Chulo, etc.

Total, que a la tarda vaig tenir una reunió amb el Mister i em va dir que:

• Tenir una crisi com la meva en el tipus d'empresa en la que treballo és normal.


• L'empresa farà tot el possible per retenir-me, perquè no me'n vagi i per superar la crisi.


• La feina és la que és i això no es pot canviar.


• Però sí que em poden oferir mecanismes per a millorar, fins a cert punt, la meva qualitat de vida. Per exemple, teletreballar un o varis dies a la setmana, agafar-me uns dies o període sabàtic, reduir la jornada de treball durant un temps, redefinir els continguts o els temps de la meva carrera professional, etc.


• A banda, estan convençuts que els temes de relació amb la jefa es poden reconduir i solucionar. I ella farà un esforç en aquest sentit.

Flipeu, eh? Imagineu-vos com em vaig quedar jo...

I clar, ara m'estic fent vàries reflexions... Si la jefa es relaxa i tranquil·litza tot serà més fàcil i còmode. Si em faciliten maneres per respirar i agafar aire, potser torno a poder gaudir de les coses. Si estan disposats a fer un esforç i donar-me facilitats, temps i marges potser es mereixen que jo també faci un esforç, no?

A veure, no oblido que això al cap i a la fi és una empresa i que, segurament, si s'han mobilitzat fins aquest punt és perquè els sortiria bastant car que jo marxés. I tampoc oblido que la feina és la que és i que implica hores i estrés. Amb tot, també recordo que ara mateix no és el millor moment per canviar de feina. I que potser tots ens mereixem una última oportunitat...

Com ho veieu?

BLA, BLA, BLA...

Sóc la única a qui no li ha agradat "Los Crímenes de Oxford"? He vist varis blogs dient que guay. I jo em vaig quedar pfffffffffffffffffffffffffff.

No sé res de la feina de la setmana passada però tampoc m'ho esperava: em van dir que a finals d'aquesta setmana o a principis de la que ve. Ja em va bé: així dono temps a que em diguin algo de les altres ofertes. De fet, fa dies que no surt cap oferta que estigui bé i, per tant, continuo tenint només 4 CV enviats...

Seguiu les primàries d'EEUU? A mi em fa gràcia l'Obama. Crec que estaria bé que una dona tingués ocasió de ser presidenta però la Hillary em fa molta mandra... No m'acaba de caure bé i, al cap i a la fi, va votar a favor de la guerra d'Iraq. Sabeu que dels republicans l'únic que va votar en contra és un congressista texà que és un xungo de categoria i es diu Ron Paul? Però és que és d'un conservador que fa por... El més graciós és que vol eliminar l'impost sobre la renda i un "impost sobre la inflació" que ningú acaba de saber ben bé què és...jejeje!

Per què els homes es planifiquen amb el cul? Tenen algun tipus d'incapacitat associada al gen Y que els impedeix veure venir les coses amb certa antel·lació? Sí, Mico, això va per tu. Ja ho sé, ja ho sé... I que consti que vaig entendre els teus motius i raonaments. Però em fot que no hi haguessis pensat abans i que ara jo hagi d'anar donant excuses!!!!!!!! Aishhh...

M'he d'anar a tallar els cabells. Porto unes grenyes...

Bla, bla, bla... demà ja és dimecres...

HUMOR PEL DILLUNS

... M'ha arribat això i he rigut un munt... I no m'he pogut resisitir a penjar-ho al blog.



CAPACIDAD DE SÍNTESIS



Examen en el Colegio Público "García Lorca".
Madrid. Jueves, 11,30 horas.
Asignatura: Lengua española.



Ejercicio: Composición literaria que contenga los siguientes temas:
1- Sexo
2- Monarquía
3- Religión
4- Misterio
Recomendaciones del profesor: Brevedad y concisión.



Respuesta de uno de los alumnos:



"¡SE FOLLARON A LA REINA!, ¡DIOS MÍO!, ¿QUIÉN HABRÁ SIDO?"

LA RECERCA 3

*bueno, i així quan diu que durarà aquesta entrevista?

Buenooooooooooooooooooo, novetats?

Dimecres proves selectives: un test de lògica i un psicotècnic. Com que estava molt cansada no sé pas com va sortir del test de lògica... Pel que fa al psicotècnic, crec que no sortirà que sóc una psicòpata.... Però més enllà d'això, ni idea. El vaig fer sense tenir en compte si estava essent coherent i tampoc em vaig matar a revisar les respostes... Eren quarts de nou del vespre i estava feta caldo. Si surt que no tinc personalitat tant se me'n fot....jejeje!

I dijous....

... Entrevista!!!!!!

I bé, vist amb perspectiva jo crec que va anar prou bé. No sóc ben bé el que buscaven però resulta que (ja ho sé, sóc una xula pedant) sé fer bé la feina que s'ha de fer. Buscaven algú de ciències i jo sóc de lletres però, més enllà d'això, encaixo molt a la feina perquè, més que de continguts, és de gestió.

A l'entrevista hi va haver molt bon rollo. Crec que la feina seria per mi sinó fos pel detallet que ells voldrien algú de ciències. Tenien la idea aquesta al cap i poden canviar-la però això requereix temps i veure altres candidats/es. Si troben algú amb el mateix nivell de competència que, a més, sigui de ciències, ja me'n puc anar oblidant. Si no, crec que sóc una candidata ferma.

Imagineu-vos que fins i tot em van dir que estarien disposats a pagar més del que inicialment proposaven per ajustar-se al que jo cobro ara.... I el millor de tot? 35 hores setmanals!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! WOW!!!! Premio!!!! Bingo!!!!! Penseu que això, per algú que curra una mitja de 50 hores setmanals (40 de legals i 10 de robades), és com si m'hagués tocat la grossa de nadal...jejeje!

Per la meva banda, l'única cosa que he de fer és un exercici de realisme. És a dir, valorar a consciència si és una feina que em pot agradar per una temporadeta. De fet, l'única cosa que em preocupa és que sigui majoritàriament de gestió i més aviat buida de continguts tècnics. Això pot fer que me'n cansi massa aviat...

Ara bé, si d'aquí a una setmana em truquen i em diuen que és meva... brrrrrrrrrrr!!!! Subidón!!!

HI HA VIDA MÉS ENLLÀ DEL CURRO

Estic home alone. El Mico està de viatge per feina fins demà a la nit i jo estic cual Penélope esperant-lo a caseta, teixint i desteixint.... Vale... MENTIDA!!!! De fet, estic feta una pendona berbenera... Avui vaig a sopar a casa d'una amiga, demà tinc un dinar i un sopar... oléeeeeeeee! La gata portarà un cabreig... Això de no veure'ns el pèl la destarota molt perquè, tot i que més tranquil·leta, continua essent super-mega-dependent. Se li nota que ens necessita allí un munt... Sort que aquest cap de setmana no anem ni a El Poble ni a La Reserva.

A vegades, amb el Mico, hem parlat de marxar de Barcelona. D'aquí a uns anys ens plantegem lo de tornar als orígens. Potser no a El Poble precisament però sí lo d'anar-nos-en a viure per la zona de Girona. La veritat és que la qualitat de vida d'allí no té comparació... I amb els anys he deixat de valorar moltes de les coses que valorava de Barcelona quan hi vaig arribar amb 18 anys. Enyoro la tranquil·litat i la simplicitat de la vida...

Amb tot, aquest cap de setmana passat m'he adonat de que hi ha una cosa que continuo valorant i a la que em costarà renunciar: la intimitat i l'anonimat. Sabeu el que és que ningú et conegui de res? Que a ningú li importi el que fas o deixis de fer? Que ningú es cregui amb el dret de poder opinar al respecte? A els pobles tothom es creu amb el dret de poder-te jutjar i els hi és igual si el que diuen acaba fent mal. I, la veritat, d'això me n'havia oblidat una mica. Vull dir que deprés de més de 12 anys vivint a Barcelona em pensava que la meva vida ja havia deixat de ser patrimoni municipal a El Poble. Ni me'n recordava de lo cabrona que podia arribar a ser la gent.

Doncs bé. Crasso error. Aquest cap de setmana passat em va arribar un comentari molt i molt lleig sobre la meva vida. I em vaig adonar que mentre a El Poble hi continuin vivint bruixes d'una certa edat que no tenen altra ocupació que fotre's a la vida de la gent, ho tenim fotut. Digueu-me innocent o que tinc mala memòria però us juro que vaig flipar del grau de mala llet que pot tenir el personal... Com s'explica tanta malícia? És un problema d'avorriment? De falta de bon sexe?

En fi. Això no vol dir que em replantegi lo de deixar Barcelona. Sinó que potser tornaré a ser més realista en la meva valoració dels avantatges i els inconvenients de cada lloc. Sort que el temps és inexorable i per quan tornem a les arrels la meitat de les bruixes aquestes ja criarà malves. I s'haurà produit cert relleu generacional que haurà acabat amb el model de "mestressa de casa en bata xerrant davant del portal de la veïna". Ja m'enteneu, oi?

LA RECERCA 2

Em sap greu però suposo que durant uns dies estaré bastant monotemàtica... És la novetat de la temporada, ja se sap...

En fi, avui aquesta tarda tinc la prova selectiva aquella que havia de ser multitudinària i a la que havia decidit no anar. I com és això? Doncs perquè em van enviar un mail preguntant-me quan m'aniria bé i després fins i tot em van trucar per telèfon per intentar arranjar una hora... Suposo que devien veure cert desinterès per la meva banda perquè, en un moment donat, em van preguntar: "Però estàs buscant en serio o només estàs sondejant el mercat?". I com que, de fet, sí que estic buscant en serio, vaig haver de dir-los que vale, que si em posaven la prova avui a la tarda sí que podria anar-hi... I aquí em teniu: una mica nerviosa i amb la carpeteta amb el CV i els títols sota el braç....

Problema? Doncs que he de sortir super-mega puntual del curro i això aquí sempre és bastant difícil... I fins i tot tinc el maquillatge al bolso a punt per pintar-me al taxi. És que normalment a la feina no em pinto (fóra que no tinguem sarau amb algun client) i si em veuen maquillada pensaran: on va aquesta?

Vaig una mica espitada. Es nota al text? Aishhhhh.... Prometo escriure d'altres coses algun dia d'aquests.

LA RECERCA

Recordeu el post anterior? 4 CV presentats: 2 donant el perfil i 2 per provar. Doncs bé, per si no ho sabia, estic comprovant que la vida gasta una ironia acojonante.

Dels 2 CV enviats a ofertes en les que clavava el perfil... no en sé res de res de res. De fet, i essent realistes, d'una no n'hauria de saber res fins després del 31 de gener, que és quan s'acabava el termini de presentació de CV. I de l'altre... pos ja diran...

Endevineu de quines sí que he tingut notícia?... Premio!!! De les que eren per provar. És ben bé... Divendres vaig rebre un mail de la primera convocant-me a una prova de selecció multitudinària aquest dimecres. I avui m'han trucat de la segona per fer-me una mini entrevista telefònica.

Doncs bé, xula que sóc, als de la prova els he dit que nanai. Que jo a l'hora de la prova estic currant i que no puc anar-hi. La veritat és que no vull cremar cartutxos i començar a venir amb excuses rares al curro per una feina que, de fet, tampoc m'interessa tant. I com que és rollo prova de selecció multidudinària els anirà de perles que els candidats s'autoeliminin. Menys examens per corregir, tu! Per la meva banda, l'instint em diu que no m'equivoco pas... Molt serà.

Als de la mini entrevista per telèfon els he preguntat si els podia trucar a la tarda, que em pillaven en molt mal moment i per estar mitja hora xerrant o així... I m'han dit que sí, de molt bon rollo... A veure...

Voleu saber una cosa? Encara m'ho passaré bé i tot buscant feina!!!! Ja n'arribo a ser de rara, eh?

Actualització 17.20h.

Me les prometia molt felices, oi? Doncs he estat parlant amb els de la mini entrevista per telèfon i... pffffffffffffffffff. No estava preparada, m'he posat una mica nerviosa i crec que he dit un parell o tres d'inconveniències... És a dir, coses que, de fet, ells no volien sentir i que, segurament hauran estat útils per descartar-me. Buenooooooooooo... Ah, i no us ho perdeu, els de la prova multitudinària m'han preguntat a veure quan podria fer-la... pffffffffffffffffffff.

DJV: DIJOUS DE VARIS

Aquesta setmana faig el varis un dia abans del normal... Serà que vaig tan cansada que no m'hi veig de cap ull per finiquitar-la... Som-hi!

• Dilluns, dimarts i dimecres. 3 dies, 4 CV enviats. Anem bé, oi? En 2 dono el perfil de plè. En els altres només és per intentar-ho... A la feina la situació ha millorat en comparació amb la debacle del dilluns. Amb tot, ara que ja tinc clar deixar-ho, la millora només serveix per fer més "aguantables" els dies que puguin passar fins que trobi una nova feina.
• Recordeu el tema de les obres del bloc de pisos i de si sóc presidenta de l'escala i bla, bla, bla....? Doncs avui vaig a firmar el pressupost del constructor que ens ho ha d'arreglar! Bien!!!!!! I per quan es facin les obres ja no seré presidenta. Bien!!!!!!!! I el capullo del veí pesat s'ha venut el pis i larga d'aquí a poc. Bien!!!!!!!!
• Reprenent els desitjos d'any nou: no anem gaire bé, potser me n'hauré de buscar uns altres ara que encara hi sóc a temps.... :-)))) Ja m'he passat pel forro el desitg relacionat amb el curro, oi? Doncs l'altre dia vam estar fent números amb el Mico i em sembla que el cotxe nou haurà d'esperar... El cotxe que ens agrada és una mica car. Molt xulo i ecològic però car. I el cotxe que tenim està vell però encara pot aguantar una temporada. Per tant... nanai de cotxe nou. Mi gozo en un pozo. Snif.

Ja està. Avui no tinc gaire res més a explicar. La vida de currante és molt sossa...

THE BEGINNING OF A NEW ERA

Així és com el Mico ha titulat el nou plantejament que he fet. Sí, per fi he pres una decisió llargament meditada, dubtada, endarrerida i que m'ha portat molts maldecaps i palles mentals... Quina? Doncs que....

DEIXO EL CURRO!!!!!!!!!!!!!!!!

Sip. De moment ahir ja vaig enviar el CV a una oferta que estava bastant bé i m'he posat com a deures per cada tarda mirar pàgines web d'ofertes, mirar possibles organitzacions on anar a treballar i enviar-hi el currículum, etc. És a dir, fer una recerca activa de feina.

De totes maneres, també tinc clar que si arriba un moment que no aguanto més, plegaré i punto. Encara que no tingui un altre curro, bye-bye julai. Irresponsable? Potser sí. Però també saludable per a mi mateixa, per la meva autoestima i pel meu amor propi. Tinc algunes reserves que em permetrien viure una temporada prou tranquil·la i només m'hauria de preocupar per la meva tendència a la hiperactivitat i els meus prejudicis de nena educada en allò tan cabrón de "el traball dignifica".

Si algú es pregunta com és que a 15 de gener he pres aquesta decisió, tenint en compte que el dia 1 deia més aviat el contrari, us diré que la crisi de tornada de Nadal + els nous marrons i merders que han aparegut han servit per adonar-me que N'ESTIC FINS ELS COLLONS. I que ja no hi ha res que compensi. Ja no m'ho passo bé, els projectes han deixat de ser interessants, ja no li trobo valor al poc que aprenc, etc. I, per tant, ja no hi ha res que compensi els abusos d'una jefa boja, els nervis, l'estrès, les llargues jornades laborals que no em deixen tenir vida pròpia, els caps de setmana treballats, la puta urticària, etc.

I sincerament, he decidit que primer sóc jo. Que jo he d'estar bé amb el que sigui que faci. Que he de gaudir de la meva feina. Que no pot ser el dedicar el 50% de la meva vida a una cosa que no em fa estar millor ni ser millor persona. I que a la merda si no és el millor moment de la meva vida per deixar la feina. Qui no s'arrisca no pisca. I si no en trobo cap de nova en una temporada, sobreviuré igualment. Àpala.

Desitjeu-me sort, plis (que també estic una mica acollonida...jejeje!!!).

MANIES

Teniu manies rares???? Jo crec que tots tenim manies que ens fa mitja vergonya confessar... jejeje!

• Al supermercat, quan poso el que he comprat a la cinta de la caixa ho he de posar ordenadíssim. Optimitzant l'espai. Encaixant les coses rollo tetris. El que pesa més a sota i el que pesa menys o es pot aixafar a sobre. I com és ordenat queda, més contenta estic...


• No puc beure cafè o tè en tasses que tinguin el "borde" massa gruixut o que pesin massa...


• No aguanto que algú piqui menjar que està a taula just abans de dinar o sopar (sobretot si la que està a la cuina acabant de deixar-ho tot enllestit sóc jo...).


• A la hora de menjar, ho he de tenir tot a taula. Odio haver-me d'aixecar a buscar coses. I em fot nerviosa que la gent ho faci...

Són excentricitats... però tots tenim les nostres: una amiga diu que ella sempre ha de deixar el mànec de l'aixeta paral·lel a l'aixeta; una altra diu que ha de posar les tovalloles esteses perfectament per la meitat, que pengin igual per cada costat; el Mico no aguanta els quadres que estan torts, fins i tot a casa dels altres, quan la gent es despista els ha de d'arreglar...jejeje!

I vosaltres, quines manies teniu?

VA QUE JA ÉS DIJOUS!!!!!

La setmana no acaba de passar ni a la de tres, eh? I jo estic avorrida de collons al curro... Per animar-me poso un vídeoclip dels meus... Rollo "allò-que-tant-hem-ballat-i-que-resulta-que-és-una-horterada-de-campionat". Que consti que a mi la cançó encara m'agrada prou i espero no destrossar-li a ningú, però és que el vídeo no té pèrdua... Fixeu-vos, sobretot, en com fa anar la mà damunt la guitarra... I també en la camisa rosa amb "xorreras" oberta damunt del pit que surt en alguns moments...dios!!!!! juas, juas, juas!!!!

UNA PART DELS ORÍGENS

Aquest és el poble on va nèixer el meu pare i d'on ve la meva família per la banda paterna. És bonic, oi? Està enmig d'un paisatge espectacular, estiu i hivern. A la quinta forca i, per això, molt tranquil i verge. Un racó de Catalunya a conservar i protegir.

En aquest poble, fa poc, es va morir la meva besàvia. Tenia 99 anys i havia viscut tota la vida aquí. La meva família (per totes dues bandes) és molt longeva. De 8 besavis que tenim, jo n'he conegut 5 i gairebé tots han arribat als 90... Ja ho diuen: mala hierba... Dels 5 que he conegut, amb qui he tingut menys contacte és amb ella, l'última besàvia, la del poble de la foto. I aquest post li és un petit homenatge: de part de la besnéta que va veure tan poc en una barreja de circumstàncies adverses i deixadesa de tots plegats. Un petó iaia Ramona, bon viatge!

LO BO DE TENIR UN BLOG...

... anònim és que pots dir les coses tal i com són sense haver-te de preocupar de res. Pots ser sincera sense haver-te de preocupar de qui llegeix el que dius o a qui arribarà la informació que escrius... Total...

Algunes de les meves estimades lectores, avispades elles, el primer que han preguntat quan han vist l'anell és si hi haurà casori. Us podria mentir i dir que no però no seria veritat i tampoc tindria cap sentit que ho fes. El que passa és que el casori que hi haurà no serà un casament de veritat. Complicat, eh? Deixeu-me que us ho explqui.

El Mico i jo ens vam casar el dia que vam decidir viure junts. Ni ell ni jo necessitem firmar cap paper o muntar cap festa per saber que el nostre compromís és ferm i sòlid. Que ens estimem i que volem viure la resta de les nostres vides l'un amb l'altre. Per tant, per ell i per mi és com si ja portéssim uns quants anys "casats".

I doncs, què ha passat aquí? En primer lloc, en aquests moments si a un dels dos li passa algo l'altre no té legalment res a dir i a decidir. I això no ens agrada. A més, si ens casem tenim 15 dies de vacances. Ras i curt. Sí, clar, també podríem fer-nos parella de fet. Però per això hem d'estar empadronats allà mateix i no és el cas. Per tant, aquests són els motius que ens han portat a plantejar-nos lo de "fer papers".

Però no és imminent. De fet, encara no ens hem passat pel registre civil i això que ja fa unes setmanes que ho tenim decidit. Tampoc serà públic. Ho direm a les famílies perquè després no s'ho agafin malament. Però els hi ho direm a última hora i només al nucli familiar més dur: 3 persones per la meva banda i 4 per la banda del Mico. Potser ens arreglarem com un dels dies que tenim jarana al curro, anirem a la seu del districte, firmarem i invitarem als que hagin vingut a un dinar. Punto. Jo últimament estic pensant que, una vegada fet, ni tan sols ho comunicarem "oficialment" als amics i resta de la família. És a dir, no direm a ningú "ens hem casat!". Si mai surt el tema els direm que sí, que nosaltres legalment sí que estem casats, de fa un temps... sense donar-li més importància que la que per nosaltres té.

I què té a veure l'anell amb tot això? Doncs és l'únic anell que portaré. No hi haurà anell de casament més enllà d'aquest que ja tinc i que ja porto. I que el Mico m'ha regalat perquè m'estima, perquè vol passar la seva vida amb mi i perquè mai m'havia regalat cap joia i li ha vingut de gust. És l'anell que si ha de dir alguna cosa, d'alguna manera diu que jo ja n'estic de casada.

Així doncs, avispades lectores, aquest anell és més un "Mi Tesoroooooooooo" que no pas un anell de casament. Tot i que, sí, en algun moment del 2008 el Mico i jo passarem per l'Ajuntament a firmar 4 paperots. I després ens anirem de vacances!!!! Bien!!!!

VISCA ELS TRES REIS...

Bé, de fet, amb un jo ja en tinc prou. El regal del Mico:

Eh que és maco?

LLIBRES, LLIBRES, LLIBRES: REPÀS 2007

Si algú mira la columna de la dreta del blog ja es deu haver adonat que jo llegeixo molt... No m'havia preocupat mai de comptar els llibres que llegia en un any fins el 2007. I bé, el total és de 54. Gairebé un per setmana. Està bé, eh? jejeje!!



Vale, vale. Sip. Jo llegeixo MOLT. M'encanta llegir. Em distreu, em relaxa, aprenc coses... No podria viure sense llegir. No concebo un viatge en metro, en tren, en avió sense un llibre. Relax per mi és sinònim de sofà i llibre. Vacances? Varis llibres. Abans d'anar a dormir és pràcticament una necessitat... Etc.



I bé, fent repàs al 2007 m'adono que, a més de llegir molt, el que bàsicament he llegit és el que podríem anomenar com a "molta merda": novel·les d'encefalograma pla, la majoria en anglès. Per què? Doncs perquè et permeten oblidar-ho tot. Jefes, curro, estrès, maldecaps... Et submergeixes en una d'aquestes i surts tonta perduda. Un relax, tu! I a més, millores l'anglès. Què més vols?



També he llegit coses molt bones: El corazón helado de l'Almudena Grandes el millor de l'any. Definitivament. Les mencions especials?

• Henning Mankell mai decep.
• The time traveler's wife (La dona del viatger del temps) va ser una sorpresa molt agradable.
• Després de molts anys i de La Mujer Habitada, vaig tornar a agafar algo de la Gioconda Belli. Waslala va ser una bona novel·la per llegir de viatge en paisatges similars...
• Sarah Waters i Lorenzo Silva també són valors segurs per a mi.
• I per últim, Wicked! de Jilly Cooper va ser molt sorprenent. El que semblava que havia de ser una novel·la d'encefalograma pla va acabar essent una història amb ganxo i poques pretensions, farcida d'humor i ironia, i amb una crítica bastant corrosiva al model educatiu de Tony Blair. Model que, precisament, és una de les bases de la nova Llei d'Educació de Catalunya... aaaaaaaaaaaaaah!!!!!!

Vale. I ja plego de fer-me la pedant repel·lent. De moment, ja he preparat la plantilla del blog per a la llista de 2008...

Pd. Us agrada el meu "slideshow"??? És el primer que faig...

ENYORANCES

Últimament he sortit unes quantes nits sense el Mico, rollo "Ladies'Night" (com n'hi dic jo que a vegades tinc una vena una mica pija...). La veritat és que feia temps que no ho feia. No pas perquè el Mico i jo siguem una parella tancada sinó perquè, amb els anys, els nostres respectius grups d'amics s'han anat dil·luint. O bé perquè l'un i l'altre ens hem incorporat a les colles de cada un.

Per exemple: quan quedem amb la meva colla de Barcelona el Mico gairebé sempre hi és, excepte que no tingui un plan amb la seva colla d'aquí. I com que no passa gaire sovint que coincideixin els 2 plans... A més, la meva colla està plena de tius i de parelles. Per tant, no és un grup com per fer una "Ladies' Night".

Doncs bé, darrerament i sobretot gràcies a una amiga soltera amb moltes ganes de juerga, he sortit vàries vegades en plan "nit de noies". I sincerament: osti com ho enyorava!!!!! En serio. No cal fer res especial: amb un sopar, un parell de copes i una mica de bailoteo ja n'hi ha prou. I cap a caseta, tu! Però m'he adonat que enyorava un munt la complicitat aquella de les colles d'amigues en una nit de juerga.

Històricament, les meves colles de noies (tant a El Poble, com a l'Institut, com a Barcelona) van ser les primeres que van anar desapareixent del mapa vençudes per les distàncies físiques i emocionals, per les parelles, pels canvis, etc. I sí, tinc amigues molt amigues però amb les que tinc una relació de tu i jo, de quedar per fer un cafè o per sopar i xerrar una estona. I potser anar de compres un dia. Però res d'anar de juerga mano - mano.

I, en definitiva, el que jo enyorava, enyoro i potser enyoraré sempre és aquella complicitat, el bon rollo, el riure, l'esperit festiu i aventurer que havia compartit amb elles. Des de les nits a La Nau de Banyoles, a Barraques de Girona, a carpes de Begur, a Platja d'Aro, fins a les nits a Les Enfants, a Get Back, pel Barri Gòtic o per Aribau, fent escarceos a la zona alta i ràtzies pel Poble Nou... Nits bastant banyades en alcohol, en les que fumàvem tant que l'endemà teníem veu de camioner i de les que després en recordàvem a rialles els millors moments... En fi, suposo que tot té una edat a les nostres vides i hi ha coses que han d'anar passant. Amb tot, el meu síndrome de Peter Pan a vegades es dol, potser no de les juergues, però sí dels lligams i les complicitats que s'han quedat en el camí de fer-nos grans.