02 de gener 2008

ENYORANCES





Últimament he sortit unes quantes nits sense el Mico, rollo "Ladies'Night" (com n'hi dic jo que a vegades tinc una vena una mica pija...). La veritat és que feia temps que no ho feia. No pas perquè el Mico i jo siguem una parella tancada sinó perquè, amb els anys, els nostres respectius grups d'amics s'han anat dil·luint. O bé perquè l'un i l'altre ens hem incorporat a les colles de cada un.


Per exemple: quan quedem amb la meva colla de Barcelona el Mico gairebé sempre hi és, excepte que no tingui un plan amb la seva colla d'aquí. I com que no passa gaire sovint que coincideixin els 2 plans... A més, la meva colla està plena de tius i de parelles. Per tant, no és un grup com per fer una "Ladies' Night".


Doncs bé, darrerament i sobretot gràcies a una amiga soltera amb moltes ganes de juerga, he sortit vàries vegades en plan "nit de noies". I sincerament: osti com ho enyorava!!!!! En serio. No cal fer res especial: amb un sopar, un parell de copes i una mica de bailoteo ja n'hi ha prou. I cap a caseta, tu! Però m'he adonat que enyorava un munt la complicitat aquella de les colles d'amigues en una nit de juerga.


Històricament, les meves colles de noies (tant a El Poble, com a l'Institut, com a Barcelona) van ser les primeres que van anar desapareixent del mapa vençudes per les distàncies físiques i emocionals, per les parelles, pels canvis, etc. I sí, tinc amigues molt amigues però amb les que tinc una relació de tu i jo, de quedar per fer un cafè o per sopar i xerrar una estona. I potser anar de compres un dia. Però res d'anar de juerga mano - mano.


I, en definitiva, el que jo enyorava, enyoro i potser enyoraré sempre és aquella complicitat, el bon rollo, el riure, l'esperit festiu i aventurer que havia compartit amb elles. Des de les nits a La Nau de Banyoles, a Barraques de Girona, a carpes de Begur, a Platja d'Aro, fins a les nits a Les Enfants, a Get Back, pel Barri Gòtic o per Aribau, fent escarceos a la zona alta i ràtzies pel Poble Nou... Nits bastant banyades en alcohol, en les que fumàvem tant que l'endemà teníem veu de camioner i de les que després en recordàvem a rialles els millors moments... En fi, suposo que tot té una edat a les nostres vides i hi ha coses que han d'anar passant. Amb tot, el meu síndrome de Peter Pan a vegades es dol, potser no de les juergues, però sí dels lligams i les complicitats que s'han quedat en el camí de fer-nos grans.

3 comentaris:

SANDRA ha dit...

Ei!!! quin post més melancòlic tu!! també m'ha portat records a mi i tot de les "festes de noies d'abans"!
Per cert, aquí apareixen llocs que em sonen a mi també eh? La nau de Banyoles, les carpes de Begur, Platja d'Aro, barraques... però tu d'on ets nena?
Aix, quan érem joves...ja queden en rera aquells anys... Un petó i no ens poséssim pas dramàtics que acabem de començar l'any!!!

Pipero ha dit...

A tots ens passa, i aquesta època és especial per recorda-nos-ho. Gràcies per la teva visita i amable comentari. Ptns i bon any!

Gatxan ha dit...

Ei, sí, vale.. ahir estava una mica melancòlica... Però és que era el meu primer dia de feina després de vacances.... un trauma!

Sandra jo sóc de El Poble, província de Girona...jejeje!

Pipero, sí aquesta època és d'un melancòlic pujat...