RECAPITULANT L'ANY - NAIXEMENT DE LA SIENA (2a PART)

I aquí comença el que m'he proposat fer d'avui fins al 31 de desembre: un post cada dia per repassar l'any i que, a la vegada, serveixin per posar el blog al dia... I és que cada vegada que me'l miro em fa mal el cor veure lo abandonat que el tinc... Així doncs, per començar i perquè la Siena s'ho mereix, a continuació va la segona part de la història del seu naixement....



Quan vam arribar a la clínica vam pujar directes a la planta de maternitat. Ens vam adreçar al taulell i li vam dir a la infermera: "anem de part". I ens van dir que ens esperéssim en un passadís, que de seguida vindria la llevadora. En cap de cinc minuts va aparèixer la Lilian.

A veure, recordeu que la llevadora que em va tocar al naixement de l'Èlia va ser un solet? Doncs aquesta no. Era una mica freda, i brusca... I clar... no és ben bé això el que es necessita quan vas de part. Primer ens va fer entrar en una sala on em va posar corretges. Jo em vaig posar una mica nerviosa perquè no volia haver de passar les contraccions, que ja feien b.a.s.t.a.n.t de mal, immobilitzada en una camilla. I vaig intentar protestar. Però res. Em va dir que allò s'havia de fer per comprovar que, efectivament anava de part. Hòstia, ja t'ho diré jo si vaig de part o què... En fi..

A més: no es pot anar de part un dia festiu... La ginecòloga ja ens havia avisat que per setmana santa només marxava de divendres a dilluns... I jo em vaig posar de part el dissabte. Alegria.

Una vegada la llevadora va haver comprovat que sí, que anava de part i que "tienes una dinámica muy buena" (ja t'ho deia jo, no et fot???), va trucar a la meva ginecòloga del pal: "Dra. X? Aquí está una paciente suya con dinámica de parto, la Sra. Gatxan... Ah! Muy bien. Gracias". I torna a pillar el mòbil i truca a la Doctora Y, la substituta, membre de l'equip de la gine original: "Dra. Y? aquí está una paciente de la Dra. X con dinámica de parto a muy buen ritmo. Bla, bla, bla". I jo, mentre, allà lligada cagant-me en tot... La llevadora penja el mòbil. Li diu al Mico que arreplegui els trastos i vagi a fer papers. I a mi em mira i em diu que la segueixi que anem a la sala de parts. I jo del pal: "Ja?". Pensant "si que va ràpid això".

I lo de parir té molt poc de digne, les que hi heu passat ja ho sabeu. Jo allà, en pilotes, amb una bata verda horrorosa, dient-li a la llevadora que, "oye? puedo pasar por el baño primero que me estoy cagando". I aquí la que es va cagar va ser ella, perquè s'acostuma a tenir sensació de tenir caca quan el cap del bebé ja està a baix de tot i cal apretar per fer-lo sortir. La colega es devia pensar que la cosa s'havia accelerat per moments i no em va deixar anar al lavabo. Una mica més i m'agafa en braços per portar-me a la sala de parts!

I tot això entre contracció i contracció, eh? De les que ja feien M.O.L.T. de mal.

Arribem a la sala de parts i comença el viacrucis de l'epidural. En serio. Jo ja estava molt dilatada. El part estava molt avançat i, clar, les contraccions feien un mal horrorós i ve l'anestesista i necessita no sé quants intents per posar-me l'epidural. Cabron. Però com vols que m'estigui quieta més de no-sé-quants-segons amb el mal que fa això???? I si ningú m'ajuda???? La primera vegada, amb l'Èlia, hi havia una infermera super-maja que em va aguantar i em va deixar que em recolzés en ella. I això que les contraccions no feien ni la meitat de mal perquè el part no estava ni la meitat d'avançat! Aquesta vegada la llevadora mirant-s'ho. Bruixa! Al final, quan crec que ja portàvem dos intents, es va decidir a donar-me un cop de mà. I zas! Epidural posada.

Ooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooh! Quin gust!

De mica en mica, tot va deixar de fer mal. Un benestar... Oooooooooooooooooooooooooh! I a mi em va canviar l'humor de cop... jajaja! De ser una borde que només feia que dir paraulotes del pal "joderrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrr quin mal!", rollo "la niña del exorcista", a ser una partera simpàtica i animada... El que fan les drogues, eh??

I mentre m'estava allà, amb les cames enlaire, esperant i comentant coses amb el Mico (que per cert, havia tornat al final del moment epidural), començo a notar mullena i resulta que havia trencat aigües! Oléeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeee! Espontàniament! I al cap d'una estona la llevadora mira i em diu que ja estic dilatada del tot.

Bien. Doncs a apretar, no?

Doncs no. Just quan la llevadora ens diu que no pot localitzar-la, ens adonem que la ginecòloga no és enlloc... Com que no la localitzes????!!!!!!!!!!!!!!!!!! I ja ens teniu, allà mirant com la llevadora truca una i una altra vegada i res... I jo que començo a preguntar si això d'haver d'estar esperant no pot ser perillós per la criatura... I que començo a dir-li a la llevadora que "mira, a mi al cap i a la fi se me'n fot qui estigui allà davant per recollir la nena... no ho pots fer tu??" I la llevadora que ens diu que, donat que la ginecològa no apareix, farà avisar al ginecòleg de guàrdia de la clínica. I nosaltres que vale. I apareix un noi que ens diu "Hola, buenas noches, soy................ y voy a atenderte en el parto". I jo que vale. I just aleshores, per fi, apareix la ginecòloga. Tota mona, ella, com qui diu que ve d'un sopar romàntic amb el maromo per celebrar el Sant Jordi. I ella i el ginecòleg desapareixen dos minuts al passadís on el Mico veu que es produeix un intercanvi "amigable" de paraules.

I, després de tot aquest sarau (que, de fet, sembla que només va ser cosa d'uns deu minuts), la gine es posa allà davant i em diu àpala, a apretar. I res, jo que apreto unes poques vegades i em diuen lo tan típic de "ja surt el cap!". I a continuació, una apretadeta més, i em deixen que sigui jo qui m'inclini endavant, agafi la nena, i l'acabi de treure... oooooooooooooooooooh! I en un estil molt meu, en aquell moment tan emotiu i important en els nostres vides, el primer que vaig dir va ser "té molt de pèl, no???? i és molt morena!"... jajaja! És ben bé...

I la Siena va néixer a les 12 i 13 minuts de la nit del 24 d'abril de 2011. Just els 13 minuts després de canviar de dia i, per tant, segurament si la ginecòloga hagués estat puntual, la Siena hagués nascut el dia de Sant Jordi. Més enllà d'això, tot plegat va ser molt ràpid i fàcil. Un part molt millor que el primer, del que en vaig sortir més ben parada i igual d'emocionada... Ja teníem dues nenes, eh? Una altra coseta petita i bonica a la que estimar amb bogeria, cuidar, protegir, acaronar... La vida és increible, eh?