MADRIZZZZZZZZZZZZZZZ

Dimecres passat va ser el cumple del Mico:

31!!!!!!!!!!!!!!!!!

I per celebrar-ho aquest finde anem a Madrid (o Madrizzzzzzzz, depèn de qui ho pronuncïi...). Resulta que el Mico és d'aquells espanyols (li agradi o no, el DNI diu que ho és) que només hi ha estat per feina. És a dir, de passada. No en coneix massa cosa, doncs.

L'excusa per aquest cap de setmana és anar a veure un concert de Pink Tones, una tribute band de Pink Floyd. El Mico és un fan de Pink Floyd però, com que ho té cru per veure'ls en directe algun dia, es tracta de buscar "succedanis"...

I, com que jo ja no puc anar amb avió, anem en AVE...!!!!!!!!! Que a mi em fa molta gràcia lo d'anar-hi per primera vegada... Total, que el planning és fantàstic: arribem dissabte al migdia a la Capitá der Reino, anem a l'hotel a deixar els trastos, dinem i fem un voleio pel centre, anem al concert, sopem... i l'endemà tenim tot el diumenge per fer algun vol, jalar a la Plaza Mayor, anar al Rastro... etc. Tornem diumenge al vespre però no molt tard. És a dir, lo just per passar un cap de setmana de relax porahí sense estressar-nos. Que bé, eh? En tinc unes ganes!!!!!!!!!!!!!!!

Lo millor de fer aquest tipus de regals és que així jo també els puc disfrutar...jejeje! MOLTES FELICITATS MICO GUAPO!!!!!!

ESTIMO EL MEU ENDOCRÍ

Sip. I mira que era lleig, eh? Però l'home, tan bon punt va veure els resultats de l'analítica, va dir: "aquests ginecòlegs són uns exagerats".... !!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! Només per això es va merèixer un petó ben gros! L'altre frase del dia va ser: "si fossis filla meva ni tan sols et diria que fessis dieta". Ooooooooooooohhhh! Que maco!!!!

La veritat és que va ser una visita molt agradable, amb un metge d'aquells que t'expliquen les coses i que es molesten en fer-te sentir bé i a adaptar-se a les teves necessitats. Em va dir que l'única cosa que he de fer és eliminar els sucres, els dolços, els plàtans, el raïm i les figues (vale! no problem, odio el raïm) i vigilar de no abusar de pasta, pa, patates, arròs i cigrons. Però d'això sí que en puc menjar, només que sense passar-me. I, de la resta, puc menjar de tot. Olé!!!!!!!!!!!!!!!!!!

I lo més guay de tot: la ginecòloga em va dir que segurament m'hauria de punxar 6 vegades al dia als dits per controlar el nivell de sucre.... Us imagineu com hauria de tenir els dits??? L'endocrí em va dir que ni de broma. Que m'anés a punxar 2 vegades per setmana a una farmàcia i que li porti els resultats. I que d'aquí a 2 setmanes m'enviarà a fer una altra analítica. Això sí que sona raonable, eh?

En definitiva, si necessiteu un endocrí per la zona de Barcelona, pregunteu-me les seves dades. És majo de collons!!!

ORDRE I DESORDRE

Ahir vam estar tot el matí posant ordre al menjador de casa: canviant l'organització de les estanteries, posant una porta nova a l'armari per aprofitar-ne més l'espai, organitzant CD i DVD, llençant merda... etc. I.... pffffffffffffffffff. Conclusió: ordenar és un rollo. És molt pesat. Fa molt de pal. Però quan acabes, et quedes amb una sensació de "que guay", "m'encanta com ha quedat"... ooooooooooooooh! És xulo. Si tenim en compte que fa més de 4 anys que vivim al pis i que és la primera reorganització en serio que fem del menjador... suposo que ja tocava, oi? Doncs sí.

I per preparar l'operació "ordenem el menjador", dissabte vam anar a Ikea. Feia un munt de temps que no hi anava i m'agrada però, a la vegada, em fa una mica de ràbia. M'explico: sempre ho tenen tot super-xulo. Super-encaixat. No sé com explicar-ho.... Vull dir que a l'exposició d'habitacions, cuines, menjadors, etc., ho tenen tot fantàstic. Molt bonic. Amb tots els racons aprofitats amb gust. Amb un munt de solucions mones i útils (mireu la foto...) I després a casa fas el que pots... I no et queda ni la meitat de xaxi... Aish... M'encantaria saber-ne més. O bé, comptar amb un dissenyador de butxaca que em fes la feina al meu gust... ooooh! Estaria bé, això, eh? jejeje!

De fet, qui més hi va guanyar amb la nostra excursió a Ikea va ser la Saigon: li vam comprar un puf perquè es pugui asseure comodament mentre mira per la finestra.... És que no et pot queixar, eh?

RANKING NO CIENTÍFIC

Amb gairebé 7 mesos d'embaràs a les espatlles i fent panxa ja des del 3er, he pogut fer un estudi, poc científic però experimentat en pròpia pell, sobre el perfil-tipus de persona que cedeix el seient a una embarassada al metro de Barcelona. I he fet un ranking que va de les persones més cíviques/educades/considerades a les que menys. Aquí va:

• Les que s'emporten el premi al civisme, l'educació i la consideració són les dones d'entre 30 i 50 anys (aprox.). Suposo que, per edat, són les que tenen l'experiència de la maternitat més recent i que, per tant, quan veuen una embarassada saben que encara que no faci cara d'estar a punt de caure rodona, agraeix molt que li cedeixin el seient.


• Les segones en el ranking són les noies de fins a 30 anys i les dones de a partir de 50 (aprox.). Suposo que per les primeres una embarassada està una mica guillada per haver-se ficat en aquest embolic. I no tenen ni idea de lo cansat que pot arribar a ser un trajecte en metro. Per les més grans, la maternitat ja queda lluny i elles mateixes deuen tenir els seus propis "achaques". Amb lo que la solidaritat no és la primera de les seves prioritats... De totes maneres, les dones d’aquests dos grups també s’aixequen i et pregunten si vols seure. I si és una senyora gaire gran li dius que no cal, que moltes gràcies, que ja estàs bé.


• En tercer lloc venen els homes d'origen català o espanyol d'entre 35 i 50 anys (aprox.). Aquests deuen tenir parelles que han estat o estan embarassades i, tot i que no ho han viscut en pròpia pell, han vist de prop el que vol dir portar no-sé-quants-quilos de criatura a la panxa. Els costa aixecar-se però si et tenen just al davant, fan el pas de dir-te que seguis al seu lloc.


• El premi als menys cívics/educats/considerats són els guiris, els nois joves, els homes majors de 50 anys i els homes d’origen immigrant. Per aquests grups una embarassada no existeix. Els guiris directament s’agafen el metro com un lloc de descans i aire condicionat entre visita i visita. S’espatxurren als seients i es dediquen a ventar-se i no veuen res més que no sigui “a quina parada hem de baixar?”. Els nois joves miren a una embarassada com un alien. Crec que fins i tot els costa registrar l’existència d’una panxa allà mig. Jo diria que els homes majors de 45/50 anys segueixen la lògica de les seves “coetànies”. És a dir, van del pal de “jo ja tinc els meus propis mals...”. I pels homes d’origen immigrant, siguin de l’edat que siguin, una embarassada no existeix. En serio. Són com els nois joves, que ni et miren, ni s’adonen de res, ni es creuen en el deure de cedir el seu seient... Rollo “a mi plin”.

En fi... si us he de ser sincera em fa una mica de ràbia aquest ranking. Vull dir que ja m’agradaria a mi que no hi hagués tanta diferència entre el comportament d’homes i dones. És com si, altra vegada, qui cuida de les dones només som les pròpies dones. Certa eterna solidaritat intra-gènere.

D’altra banda, també em fa bastanta ràbia haver de ser tan òbvia amb el tema dels homes d’origen immigrant. Ja voldria jo no haver hagut de fer aquesta diferència, i cenyir-me només a grups d’edat. Però us juro que hi és, passen amb un olimpisme... No sé... potser és que només em trobo amb immigrants d’orígens concrets i específics on l’embaràs i la maternitat és exclusivament cosa de dones i déu-mos-en-guard de reconèixer la situació públicament. No sé...

En definitiva, com ja he dit unes quantes vegades: el metro de Barcelona en hora punta és una selva.

BUIT ESPAI - TEMPS

D'això.... ja ha passat el pont? Nooooooooooooooo! No pot ser... On ha anat? Ja està? No eren 4 dies? Ah... que JA HAN ESTAT 4 dies???

De veritat, tinc una sensació de buit espai - temps... I, a més, també tinc una sensació enorme de que "ara sí que s'ha acabat l'estiu".... Sip. Perquè vaig tornar a currar el dia 1 però era del pal "bueno - aquesta - setmana - a poc a poc - per - tornar - a - agafar - el - ritmillo - però - total - la - setmana - que - ve - només - seran - 3 - dies". I ara és en plan: ces't fini. Excepte pel dimecres 24 que els xaves tenim festa, l'horitzó és d'un continu que fa por. Ni un pont. Ni una setmana curta d'aquí a... parir????!!!!! Aiisssssssssssh!

Bueno. Ànimus. Si no m'ho dic jo mateixa...

PD. M'acaben de dir que tinc diabetis gestacional. Festival. Quina merda de dia, en serio.

JA HO SÉ... JA HO SÉ...

Tinc el blog molt abandonat, eh? Que consti que cada dia penso en coses que m'agradaria explicar però, com que no ho puc fer en aquell moment, després se m'obliden i... Novetats? Unes quantes, a veure si aquests dies de pont vaig posant això al dia. De moment, explicar-vos que ahir vaig fer la primera classe de ioga per embarassades i va ser molt i molt xulo.



No sabia si m'agradaria o què, perquè jo no n'havia fet mai de ioga. Però em va passar l'estona volant i va ser molt agradable i relaxant... No sé.. vaig arribar allí a tota pastilla perquè arribava tard i, en canvi, vaig sortir en plan ooooooooooooooommmmmmmmmmmmm. Els exercicis i les respiracions no eren difícils de fer i tot estava molt enfocat a l'embaràs i al part. Així, i de cares a l'embaràs, els exercicis eren per a transmetre-li energia positiva i bon rollo a la criatura. Algo similar a "focalitzar la il·lusió al ventre". I de cares al part, es tractava d'aprendre a controlar tots els músculs de la zona pèlvica. En fi... va estar molt bé.

Per últim, el centre és molt "seriós" i de tant en tant també vindrà una llevadora a fer-nos com una mica de classe pre - part. Aquests dies també haurà de venir el Mico. A veure quina cara hi posa...jejeje! I, per últim, un dia farem una sessió només nosaltres dos, amb la llevadora i la profe de ioga. Serà com una espècie de "simulacre del part"... a veure què tal!!!

No sé... entre això i les classes pre - part em passaré el trimestre centrada en el tema...

ÚLTIMS DIES DE VACANCES....

Sí... snif, snif... Valeeeeeeeeeeeeee, ja ho sé: n'he tingut un munt. Sobretot tenint en compte que vaig començar al nou curro a finals de març... És igual, fins dilluns que ve no començo altra vegada, i d'aquí a unes hores me'n vaig a El Poble uns quants dies a fer totes aquelles coses que fa temps que tinc moltes ganes de fer: estar amb la família i dedicar-los-hi temps, quedar amb tranquil·litat amb les amigues de tota la vida, anar de compres per Girona, a la platja, llegir a la terrassa de casa...mmmmm... Olé!!!!

Mentrestant, el que també hauré de fer serà vigilar amb el pes. Sip. A l'última visita la ginecòloga em va dir: "Gatxan, t'has de cuidar. Que d'ara endavant t'has d'engreixar molt i no vull que, en total, t'engreixis tant". Vale. Oído cocina. A vigilar amb el pes. Que consti, però, que jo crec que 5,5 kg en 6 mesos d'embaràs no és anar del tot malament, eh????

Núria: el viatge a Noruega ens va sentar molt bé. Tant a la nena com a mi. Jo em vaig trobar molt bé. Algunes vegades em cansava una mica però bueno, res que no es pogués solucionar reduint el ritme... Ella ha crescut bastant (i la meva panxa també!). De fet, està guapíssima...jejeje! Bé, a les ecografies encara té cara d'alien pobreta. Però jo dic que està guapíssima perquè no para de moure's i cada vegada es nota més. Ara sí que, sense dubtes i amb claredat, si algú posa una mà damunt la panxa, i té paciència, nota el moviment. A més, fa moviments molt diferents. A vegades són com cops més o menys rítmics. A vegades són el resultat de que ella es mogui per dintre la panxa, etc. És molt xulo.

Però encara no té nom. Continuem sense acabar de decidir-nos i dir: "va. fet. es dirà així!". En tenim un o dos que són els que ens agraden més però, com que no tenim data límit... Bé, sí. Quan neixi. Aleshores ens haurem d'acabar de decidir. A veure quina cara té ella i si fa cara d'un nom o d'un altre...

I ara ja ens hem ficat de cap amb el tema "aixovar". Aish.... Sort que ens donen alguns dels trastos bàsics. Això ens evitarà gastar-nos una pasta. I, a més, una amiga m'ha donat 4 caixes de roba dels seus fills... Toma ya!!!! De totes maneres, ahir vam anar a una botiga de coses de bebé del barri a fer una visita exploratòria i... déu n'hi do, eh? Encara no sabem què són la meitat de les coses que es consideren "bàsiques". En fi... sort que tenim temps!!!

A vegades penso que portem el tema amb una patxorra....

DE TOURNÉ PER NORUEGA: EL SUD.

Després d'una setmana donant voltes pel Nord, vam agafar un vol intern Evennes - Oslo i vam inaugurar la setmana del Sud, una zona molt menys agreste i de paisatges més "amables". Primera parada? Hovringen, a la zona del parc natural de Rondane, prop de Lillehammer (recordeu els jocs olímpics d'hivern que hi va haver després dels de Barcelona?...). Va ser curiós perquè m'esperava un paisatge a l'estil d'Aigüestortes i resulta que tot era molt rodó. Vull dir que les muntanyes eren molt arrodonides, molt erosionades per la neu, i no semblava que estiguéssim a no-sé-quants metres d'alçada... Bé, i també va resultar molt divertit l'allotjament que havíem reservat: una cabana a l'estil de les antigues cabanes noruegues de muntanya. El summum de lo rústic. El Mico es va passar el vespre dient-me "Mary Jane porta'm el rifle"... juas,juas,juas! En definitiva, imagineu-vos una cabana feta de troncs, amb llar de foc i espelmes, mobles antics (inclosos els llits!), cortines de floretes i.... lo más de lo más: herba el teulat! Mireu les fotos:

L'endemà vam arribar fins a Trondheim. La primera ciutat amb cara i ulls que vam veure ja que, al tenir una universitat molt important, hi ha molt de moviment i els carrers estan transitats, plens de gent jove, veus juerguecilla, etc. A més, és una ciutat prou bonica: una catedral, un centre peatonal, un riu amb un pont xulo, cases pintades una mica a l'estil de Girona, etc.


Següent parada: Andalsnes. A mig camí per poder arribar-nos fins a Alesund. Una altra ciutat bonica, que sembla que estiguis a algun país de l'Europa de l'Est perquè els edificis són de pedra amb decoració noucentista. Llàstima que ens va ploure pràcticament tot el dia....



I després, plat fort: Trollstigen i Geirangerfiord. Trollstigen és una carretera que està tallada la meitat de l'any perquè és el somni eròtic dels fabricants de biodramina. Mireu, mireu:




Resulta que la van fer als anys 20, a cop de martell i pic i pala. És a dir, moltes vegades excavada directament a la roca. Amb 11 curves de 180 graus i molta, molta, molta pendent. Però el paisatge és impressionant.

I després, el fiord de Geiranger. Un dels fiords "estrella". I bé... xulo... però... "me l'imaginava més gran", més espectacular, la veritat... El fiord en sí està bé. Punto. El que sí que crida més l'atenció són les granges que es veuen: penjades de les parets verticals de muntanya que surten del fiord. Ara estan totes deshabitades però fins a meitat de segle hi havia gent que hi vivia i criava vaques i bèsties vàries... Imagineu-vos que havien de lligar a la mainada amb cordes perquè no els caiessin barranc avall....?????!!!!....





La següent parada va ser el Sognefjord, el fiord dels somnis... oooooooooooooooh! I bé, a mi em va semblar que aquest era bastant més xulo, la veritat. A més, per arribar-hi passes per un dels glaciars més grans i antics d'Europa, el Jostedalsbreen. Un paisatge increible.



D'aquí vam passar a Bergen, la segona ciutat de Noruega. I ens va agradar molt. També amb ambientillo i bonica. L'anècdota curiosa aquí va ser que les parades del mercat del peix estaven plenes d'espanyols i catalans venent peix al piló de turistes espanyols i catalans que hi havia.... Ejem.... ????!!!!!... Sí, lo de trobar-se un munt de compatriotes per aquests móns de déu en plè mes d'agost és habitual. Però lo de trobar-se "paradistes".... Per un moment ens vam imaginar que deu ser com un Erasmus que fan els peixaters de la Boqueria a l'estiu.... En fi...




I ja, tips d'anar amunt i avall.... última parada: Oslo! Definitivament les ciutats del Sud són molt més boniques que les del Nord. A Oslo amb un dia i mig en vam tenir prou però això no vol dir que no sigui una ciutat xula i interessant. Una de les coses que ens van agradar més van ser les estàtues del Parc Vigeland.



Ara bé, el més divertit: l'última nit, a les 4 de la matinada, va sonar l'alarma d'incendis de l'hotel.... Festival!!!! És una anècdota que es mereixeria tot un post per ella sola, però us en faré un resum simplificat:

• Minut 0: ens despertem amb l'alarma.
• Minuts 1-4: completament sobats ens preguntem l'un a l'altra què deu haver estat això. El Mico es pensa que és una wake-up call (una trucada despertador), jo li dic que allò ha sonat per l'altaveu i que deu ser l'alarma d'incendis. El Mico treu el cap per la porta de l'habitació i no veu ningú pels passadissos, mira per la finestra i no veu fum ni res, decideix passar de tot i tornar-se'n a dormir. Jo aprofito per anar al lavabo. Quan en surto, miro per la finestra i veig un cotxe de bombers que arriba i aparca davant l'hotel.
  
• Minut 5-9: Li dic al Mico que sembla que això va en serio i que potser que s'aixequi... El Mico torna a treure el cap per la porta i veu que hi ha més gent que també treu el cap per la porta. Jo intento trucar a recepció per preguntar si això va en serio... Sense èxit. A recepció no contesten. Decidim vestir-nos. Ens vestim. Ens assegurem que agafem bolso, passaports, claus...
  
• Minut 10: Moment de pànic perquè no podem obrir la porta de l'habitació. ??????. Fins que ens adonem que hem de passar el pestell. El que fa la histèria...
  
• Minut 11: Sortim el passadís. No hi ha ni Cristo...????!!!!.... Arribem a l'escala d'emergència. I pugen un munt d'alemanys, noruecs, etc., que van en pijama i direcció contrària. Els mirem. Ens miren. Cara de poker. Fins que una parella de nòrdics ens diu que "False Alarm". Els mirem amb més cara de poker i no registrem el que volíen dir fins que no tornen a dir "Wrong Alarm". Llavors ho pillem: falsa alarma! Sort, perquè amb el que hem trigat a reaccionar ja podríem ser catalanets fets a l'ast!
  

I només perquè quedi per la posteritat: l'hotel estava al complert i hi havia un munt de catalans i espanyols. Doncs els únics que vam veure a l'escala d'incendis, que havien fet tot el que s'ha de fer en cas d'alarma, eren nòrdics. Els compatriotes s'haguessin rostit tots. És ben bé que som cultures diferents!

DE TOURNÉ PER NORUEGA: El NORD.

Buenasssssssssssssssssssssssss! Doncs Noruega és un país molt bonic, la veritat. Però bonic, bonic, eh? D'allò que al final ja no fas fotos perquè té tans paisatges espectaculars i bucòlics que ja no pots més. Empatxats? no. Definitivament no. Però sí una mica immunitzats amb tanta natura increïble. Ja us ho dic, al final anàvem de sobrats i tot... juas, juas! Rollo "oh! mira! un altre fiord"...


La primera setmana vam fer el nord. És a dir, tota la zona més amunt del Cercle Polar Àrtic. I espectacular, tu. Vam fer un vol intern Oslo - Alta. A Alta hi ha un museu a l'aire lliure de "grafitis" pre-històrics de més de 6.000 anys d'antiguitat. Dic "grafitis" perquè en realitat són gravats a la roca que no els veuries si no fos perquè els han pintat de vermell. Per exemple:

Això són renos i un caçador. Xulo eh?

A Alta també vam tenir ocasió de començar a gaudir o patir, com vulgeu dir-ne, d'un dia que no s'acaba mai. És a dir, tot i que per 4 dies no vam arribar a temps de veure el sol de mitjanit, això no vol dir que es fes fosc. Noooooooooooooooooooo. Vam estar 1 setmana amb llum diurna constant. El sol es ponia, tot es quedava clar, i tornava a sortir al cap d'unes hores. Poques hores. Imagineu-vos com teníem el metabolisme d'accelerat...juas,juas!

Després d'Alta, Nordkapp: el punt més al Nord de tot Europa. Des d'allà, només hi ha mar i el Pol Nord. Res més. Bé, sí, unes illes inhòspites i plenes d'ossos polars on hi viuen 4 noruecs xalats. Però, en termes de civilització, Noordkaap és la punta d'Europa. Va estar bé arribar-s'hi tot i que dir que és un racó de món és dir poc. Per arribar-hi s'han de fer més de 150 km de carretera deshabitada, passar per un túnel que va per sota el mar i pel que et cobren un peatge de 25€ (el Cadí és broma comparat amb això), arribar a una ciutat desangelada, fer uns 20 km més, i pagar una entrada (en serio) de 25€ per persona. Ja ho sé, se n'han de tenir ganes. Però lo bo de tot plegat va ser el paisatge, pràcticament llunar, tundra, tundra i tundra, i veure renos i/o alces (tampoc és que tinguéssim gaire clar com diferenciar-los...).

De Nordkapp a la ciutat de Tromso. D'una tirada. Vam arribar esgotats perquè l'única cosa que té de dolent Noruega (a part dels preus) són les carreteres. En serio. Tenen unes putes carreteretes de merda i la velocitat màxima permesa són 90km per hora. Imagineu-vos que, de fet, la mitja de km/hora que fas es situa al voltant dels 70. Amb tot, si aconsegueixes no adormir-te, el paisatge val molt i molt la pena.

Tromso és una ciutat que, per ser de la zona Nord, està prou bé. Heu de tenir en compte que tota aquesta zona de Noruega va ser completament arrassada durant la Segona Guerra Mundial pel alemanys en retirada. I podríem dir que les ciutats no van ser reconstruides tenint en compte, precisament, l'estètica. Són bastant lletjotes i cutres. Però Tromso té vidilla i un centre peatonal passable.

I de Tromso vam passar a les Illes Lofoten. Xules. Molt xules. El més destacable: vam anar a parar a un Festival Viking. Com aquí amb un Castelló d'Empúries medieval i tothom es disfressa i es munta un mercadillo? Doncs en viking. La veritat és que ens ho vam passar molt bé perquè ens vam posar prou en el "meollo" i vam acabar remant en una reproducció d'un vaixell viking. Nosaltres i un fotimé de turistes (i no tant turistes) més. De fet, més aviat semblàvem una patera vikinga. Sobretot quan ens vam adonar de que lo de remar no servia de res i que si ens movíem era perquè hi havia un pavo amb una barca de motor empenyent-nos. En fi...

I demà us explico el Sud, eh?

POSEM-NOS AL DIA 3

VE: Varis sobre l'embaràs

• La nena encara no té nom. Tenim dos possibles candidats però... ens costa. El Mico té clar que n'hi ha un que li agrada més. Però jo no. I, abans de posar un nom i dir, ja està, la nena es dirà així... No ho tinc clar. Que un nom és per tota la vida, eh? Sort que encara falten més de 3 mesos i tinc/tenim tot això per acabar de decidir-nos!
• Des de fa un parell de setmanes que ja es nota des de fora quan es mou!!! Concretament, des del 19 de juliol que vaig notar que, molt subtilment, com un lleuger batec, si poses la mà a fora la notes... Que guay. I jo, "des de dins" encara no noto moviments continuats sinó copets. Lo millor: que encara no ha nascut i ja té les seves rutines. Sí! Cada matí cap a voltants de la 1 monta una juerga ella sola allà dins.
  
• Jo em trobo molt bé. Ara sí que sí. I m'agrada molt la panxa que tinc. En serio, em veig guapa i tot. Em miro al mirall i penso que la panxa és bonica. Em surt tota cap endavant i, de fet, si algú em mira d'esquena no es nota. És curiós això, oi? les maneres com es posen les panxes...
• Deu ser veritat allò que diuen que, quan et trobes bé, l'embaràs va acompanyat d'algun tipus "d'hormona de la felicitat". Ho dic perquè porto uns dies/mesos molt contenta. Com molt feliç. És una època molt bonica de la meva vida. I això que no estic constantment pensant en l'embaràs, eh? Al principi sí que em vaig rallar una mica: que si em trobava malament, que si què faig amb aquesta panxa que m'està sortint, que si m'estic fotent gorda, que si què en faré jo d'un bebé, que si no sé pas si seré una bona mare...etc. Ara, en canvi, ho veig tot molt més de "color de rosa". Em trobo bé, m'agrada la panxa i estic convençuda de que el Mico i jo ho farem el millor que poguem. Si això no és algun tipus de droga... Tant d'optimisme i tan poc debat existencial en mi no és normal... jejeje!
  
• Alegria i sorpresa de la setmana: una altra amiga molt propera també està embarassada!!!!! De 12 setmanes. Tindrà el seu fill o filla a mitjans de febrer i em fa molta il·lusió coincidir amb ella, tant en l'embaràs com després, amb un troç de la baixa per maternitat i amb el fet de ser les dues parelles de la colla amb bebé. Que xulo!!!!

Les vacances


Avui és 4 d'agost, oi? Doncs en poques hores marxem cap a Noruegaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa!!!! Olé, olé, olé! I pel dia 5 ja serem bastants quilòmetres per damunt del Cercle Polar Àrtic. Toma ya!!!!! Sí, sí! El recorregut que farem serà:

• 1a setmana: El Nord. Arribem a Alta, anem al Cap Nord (el punt més al nord de tot Europa), la ciutat de Tromso i les illes Lofoten.
• 2a setmana: El Sud i els fiords. Parcs naturals, Trondheim, fiords, Bergen, glaciars, etc.
• Últims dos dies: Oslo.
  

Xulo, eh? Tornem el dia 20. I en tinc moltes ganes... Tothom que ha estat a Noruega diu que és un país molt bonic... A veure, a veure...

Fins a la tornada!!!!!!

POSEM-NOS AL DIA 2

Entre les altres coses que han passat aquests darrers dies n'hi ha una de trista: es va morir l'avi del Mico.

En F tenia 88 anys i, fins fa quatre dies, encara anava cada dia al casal de jubilats a fer la partida de butifarra. Era una persona que havia envellit amb molta dignitat i havia sabut adaptar-se al que la vida li donà en cada moment. I no només adaptar-se, sinó que vivia els canvis fent-los seus, sabent treure tot lo positiu que podia haver-hi... I no preocupant-se per lo negatiu. Estava content amb la família i amb les petites coses de cadad dia. Sempre de bon humor. Sempre amable. Sempre explicant les anècdotes d'una vida llarga i plena d'aventures.

D'entre tots els records que he aplegat en 7 anys de conèixer-lo, n'hi ha varis que no oblidaré mai. Varis de només meus. Quan, per la festa major de La Reserva, em vaig llevar un matí de ressaca, amb un vas d'aigua a la mà, i en F em va tenir més d'una hora explicant-me les anècdotes de la seva etapa de tractant de bestiar. I jo morint-me amb la ressaca però incapaç de tallar-lo veient lo bé que s'ho estava passant podent explicar tot allò...

Als vespres que anàvem a sopar fora i ens arreglàvem una mica, jo sempre anava amb en F i li preguntava: "F, estic guapa?". I ell sempre feia algun "aspaviento" i, tot rient, em deia que guapíssima.

I per últim, quan es va morir l'àvia del Mico, la seva dona durant més de 50 anys. Ens va mirar i ens va dir, serè: "La vida continua mentre hi hagi nous plançons". Al F l'estimàvem i l'enyorarem. I al nou plançó li parlarem d'ell, de qui va ser, del que va ser i de tot el que ens va ensenyar.

POSEM-NOS AL DIA?

Fa un munt de dies que volia escriure sobre el munt de coses que han passat i que tinc el cap... Però entre una cosa i l'altra no trobava el moment per estar tranquil·lament escrivint. Encara que sembli una xorrada, sabeu la calor que fa el portàtil a la falda????

En fi... primer post de "posem-nos al dia". Aquest és el regal que em va fer el Mico per celebrar els 7 anys.






Noooooooooooooooooo. Ara no us penseu que som TAN PIJOS. Era llogat!!!! El Mico em va regalar un Mini descapotable vermell per un dia. I va ser la hòstia!!!!! Jejejeje!


Resulta que a mi m'agraden MOLT els Minis però sempre he tingut clar que passava de comprar-me'n un, encara que me'l pogués permetre...., perquè són cotxes una mica inútils, la veritat. Però això no treu que, quan en veig un pel carrer, no puc evitar de comentar: "Mira que n'és de xulo, eh?". I res, fart de sentir-me, el Mico va pensar que millor donar-me el capritx ni que fos només per un dia. I us dic que m'ho vaig passar teta. No us podeu imaginar lo que vaig riure anant amb el Mini descapotat per Barcelona. I amb un dia ja en vaig tenir prou.


Gràcies Mico per un regal fantàstic!!!!!!!!!!!!!!



PD. Per si us ho pregunteu, jo li vaig regalar això.

7!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Avui el Mico i jo fem 7 anys!!!!!!!!!!!!!!

M’encanta celebrar-ho i, tot i que cada any ha estat diferent, cada any arribo al 22 de juliol feliç de ser-hi i amb ganes de molt més. La vida al teu costat, Mico, és divertida, emocionant i distreta però també tranquil·la, segura i serena. Amb tu ric i sóc valenta però trobo els refugis que necessito. Encara em costes de creure. I a les nits, mentre m’adormo, et busco tocant-te només amb un dit per assegurar-me que hi ets.

T’estimo.

FOTRE LA POTA FINS EL FONS

Avui estic una mica baixa de moral... Aquest cap de setmana hem estat a La Reserva i hem tornat a tenir “choque de titanes” amb la sogra... I aquesta vegada perquè jo no n’he sabut prou. M’hauria d’haver callat una cosa que vaig dir i que no va ser, precisament, el més diplomàtic o encertat del món. No va ser res ofensiu ni borde, senzillament, sense pensar, vaig fotre la gamba. Molt. Vaig venir a dir que quan estem a El Poble (amb la meva família) estem molt més còmodes, en termes d’espais, que quan estem a La Reserva (ella & co.).

Siiiiiiiiiiiiiiiiiii. Ja ho sé. ¡Craso error! Mai, mai, mai s’ha de fer això!!!!!!! No s’ha de comparar una família davant de l’altra. Ja ho sé, ja ho sé...

Podria explicar-vos el perquè vaig acabar equivocant-me d’aquesta manera. I crec, sincerament, que em diríeu que sí, que vaig fotre la pota però entendríeu el perquè. Però de què serviria? De res. La qüestió és que, per variar, he tornat a quedar com la xunga de la jove. La que només provoca disgustos i mal rollos...

I n’estic molt farta, la veritat. I el problema és que ja no sé què he de fer. Ni tan sols les solucions que un dia vaig pensar que eren la solució serveixen per res. Al contrari, sembla ser que ho empitjoren. I crec que només puc fer una cosa: callar, callar, callar... I que tot em rellisqui. O bé no callar i que se m'enfotin les conseqüències. Algú té tanta personalitat perquè ambdues opcions li valguin? Si algú en sap, plis, que me n’ensenyi. Que ho porto fatal.

COSES SOBRE LA NOSTRA NENA

• Pesa 339 grams.
• Es mou MOLT. Però molt, eh?
• Ahir estava de caps per avall. El cap damunt la meva cadera dreta.
• Tenia les mans davant la cara.
• El fèmur li fa 3'1 centímetres.
• Té tot el que ha de tenir i com ho ha de tenir: cervell ok, cor ok, pulmons ok, ulls ok, nas ok, llavis ok, estòmac ok, fetge ok, braços ok, cames ok, cul ok, columna ok...
• A l'única imatge que tenim de la cara té pinta d'alien. Pobreta.
• Tenim una imatge on es veu un peuet perfecte. És super xula.
• Ens vam emocionar un munt perquè ara sí que ja té pinta de bebito. Fins ara era una taca blanca amb coses i formes. Ahir era un bebé. Petita, petita. I sense acabar de fer. Però bebé.

En fi... va ser una ecografia molt emocionant. En serio. En el transcurs del dia a dia saps que estàs embarassada però no penses tant en el que hi ha allà dins. I aleshores, et fan una ecografia com la d'ahir i veus la teva nena... I ooooooooooooooooooooohhhhhhhhh! Et sembla increïble que només faci uns mesos que no hi havia res. I, en canvi, aviat serà una personeta. I després ens dirà mama i papa. I... Aquestes coses t'ajuden un munt en anar-te fent a la idea de tot plegat. I, a més, et mantenen la il·lusió a dalt de tot. Fantàstic.