8 VEGADES

Tenim la Bitxa amb angines i otitis... Bufffffffffffffffff! Què has fet per les vacances de Nadal? Doncs res, estar tot el dia tancats a casa perquè l'Èlia s'ha posat malalta.... Pobrissona és més oportuna... I ho hem comptat i aquest any li hem hagut de donar antibiòtics 8 vegades!!!!!!!!!!!!!!!!!! Em queixo de vici, ja ho sé... Però és que si bé no és com l'hivern de fa 2 anys, tampoc és que ja sigui una nena que rarament es posi malalta... Pringuem un munt, vamos!

8 MESOS

Avui la bitxeta petita fa 8 mesos!!! Jaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa! Està a punt de gatejar i ja s'aguanta dreta. De fet, el que vol sempre és que, una vegada dreta, l'aguantis agafant-la de les mans, mentre ella fa equilibris o s'agafa a la primera cosa que troba... No fa cap gest com per caminar (sort!) però li veus l'interès en lo de ser bípeda...jajaja! El tema jalar... No hi ha manera de que vulgui menjar amb cullera! Al final, tips d'intentar-ho, vam decidir que era prioritari que anés ben alimentada. Per això li donem la verdura i la fruita amb biberó... I d'aquí a uns dies farem més intents. Tard o d'hora voldrà una cullera, no? I encara no té cap dent. Tot just ara sembla que li comencen a créixer els cabells que té. Que, per cert, s'han enrossit un munt! Odia anar en cotxe... Per trajectes llargs hem de fer la quadratura del cercle i esperar a arrencar per quan li toqui dormir. Li agrada que li faci pessigolles i quan veu a sa germana se li il·lumina la cara. Està molt i molt i molt emmarada. Molt. Quan la tinc en braços i algú que no coneix li diu alguna cosa, fa el gest de recolzar-se al meu pit tot mirant l'altra persona. Sembla com si tingués vergonya. Té els ulls d'un color rarot: ni blaus, ni marrons, més aviat grisos, tampoc verds... Té la mateixa taca de naixement que sa germana i molt de caràcter. És un bitxo tremendo. Quan plora ho fa amb tant de sentiment que fa molta gràcia... Li encanta l'aigua i quan es banya munta un merder... Es mira la Saigon amb cara de "ja t'atraparé" i li encanten els BabyEinsteins. Ja gairebé només dorm dues vegades al dia: al matí, cap a les 10h, i després cap a les 14h o així. Arriba als vespres esgotada! Bona nit, cargolet!

PER SI DE CAS...

... Algú pensava que això hauria canviat:

el Nadal i jo?

PFFFFFFFFFFFFFFFFF!!!!

Que sí, que amb les nenes és més distret... Però tot plegat continua sent un rollo monumental...  

PERNIL

M'encanta el pernil. En serio. Li tinc deliri. A casa en tenim un que va portar el Mico amb el lot de Nadal i al ritme que vaig, me'l cruspiré tot jo soleta en menys d'un mes... Boníssim!

A FLOR DE PELL

Arrel d'haver tingut primer l'Èlia i després la Siena, però sobretot arrel del que li va passar a la Siena, qualsevol cosa dolenta que li pugui passar a una criatura em fa patir un munt. Vau veure algun tros de La Marató diumenge passat? Ostres, em vaig posar negre... Vaig veure un tros on sortia el cas d'un nen que està esperant un transplantament de mèdula i em vaig quedar destrossada... A l'últim llibre que he llegit, "Jo Confesso", hi surt la història d'una família jueva, amb tres filles, que és deportada a Auswitch o Birkenau i aniquilada a les cambres de gas. Només sobreviu el pare i explica tot el que va passar parlant tota l'estona de les nenes, i de com no les va poder salvar... Sí, ja sé que és ficció però buf, ho vaig passar fatal llegint aquest fragment...  O bé quan llegeixo a la premsa que algú li ha fet mal a un bebé... No puc. Em quedo feta caldo... Ho tinc a flor de pell.

LLIBRES BONS QUE HE LLEGIT DARRERAMENT

Bé, com a mínim, llibres que m'han agradat:

CANÇÓ

Fa uns quants dies vam haver de passar una nit a urgències amb la Siena. Es va constipar, va començar a tenir tos i, per culpa del VRS, va acabar amb una bronquiolitis. La seva primera bronquiolitis després de l'ensurt del juny passat. Aquesta vegada també la van haver d'ingressar però amb una mica d'oxigen, unes moltes nebulitzacions, una mica de medicació i uns pulmons de 7 mesos, ho vam passar a planta i al cap d'una setmana ja tornava a ser a casa. Bien. Ara com a mínim ja sabem que es pot passar per una bronquiolitis sense acabar a la UCI intubada.

Aquella nit, mentre estàvem a urgències, fent-li nebulitzacions a la Siena i esperant a veure com evolucionava, les infermeres tenien la ràdio posada. Molt fluixeta. Hi hagué una cançó, però, que sonà amb més volum. Un parell de vegades al llarg de tota la nit. Nosaltres la vam sentir des del box on estàvem. Em vaig quedar amb la tonada. I la setmana passada vaig descobrir que era aquesta:

No la puc sentir sense recordar aquella nit. 

ESTÀ TAN GRAN...

Sembla increible però La Bitxa ja té 3 anys... I està taaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaan gran! En serio... Xerra pels descosits i té una manera de dir les coses que a vegades et quedes mirant, flipant i pensant: "Però tu d'on has sortit???"... Li encanta el formatge i els macarrons. A la sopa i el peix també els té carinyo. I a les hamburgueses. La verdura cada vegada costa més... I la fruita no la vol ni veure! A vegades fem la nit de la pizza i ella ajuda al Mico a preparar-les. Li agrada molt participar i remenar el que sigui que estem fent. Es va treure el bolquer tota sola i tampoc en porta per dormir: ja és una nena gran!!!! I li agrada molt cantar, és com una petita "jukebox" a la que li pots anar demanant els últims hits: les nadales! jajaja! I quan va començar P3, l'adaptació li va costar una miqueta però ara va a l'escola encantada de la vida. També va a natació i neda només amb un xurro! Li agrada l'aigua però no rentar-se el cap. I li agrada que la porti a escola, li posi la bata i li faci uns quants besitos i abraçades abans de marxar. I quan la vaig a buscar sempre em demana si li  he portat el berenar... Com me n'oblidi em renya! A vegades també me l'emporto a fer encàrrecs, ella i jo soles, i xerrem, ens agafem de la mà, li ensenyo coses, me n'explica d'altres... I ara ha après a fer anar el ratolí de l'ordinador i es posa ella soleta els vídeos del youtube... Ja sap que al seu nom hi té la lletra E i la lletra L. I avui hem anat al parc i hem dibuixat al terra amb guixos: una girafa, una flor, un núvol... Té els cabells llisos i és rosseta. Els ulls són d'un marró molt fosc. I és bastant primeta, no gaire alta. Molt carinyosa, molt expressiva, molt alegre, molt xerraire, una mica vergonyosa, el barullo l'agobia i els sorolls forts li fan por. Molt bona, tranquil·leta, prefereix el joc simbòlic... Una mica ploranera i queixica, i una gran negociadora: "Va, Èlia, cinc cullerades més!" i et contesta: "No, tres". Sap que si diu que no i prou no hi haurà res a fer; i, per tant, opta per fer una contraproposta... Li agraden els llibres i no li interessa gaire la tele. Li fa la punyeta a la Saigon i porta bastant bé l'arribada de la Siena. De fet, amb la Siena s'hi porta molt bé: li diu coses, n'està pendent, li fa il·lusió veure-la, pregunta per ella... només és que a vegades té molta "mamitis" i es posa ploranera o capritxoseta per tonteries... I sempre em pregunta què hi ha per dinar o per sopar avui mama. I quan se'n va a dormir ja no l'agafo en braços una estoneta, sinó que li arreglo el pijama, l'abrigo, li faig un petó i li dic "bona nit, carinyo, que descansis. Fins demà!".

DISSABTE A LA NIT...

... i estic feta caldo... jajaja! Avui la Siena ha començat a remoure's a 2/4 de 6 del matí... Amb el Mico fem torns i, com que avui em tocava a mi, m'he llevat, resant perquè només fos cosa de posar-li el xumet. Però ha començat a tenir tos (les seqüeles del que va tenir...) i li he hagut de donar ventolín. I no hi havia manera que es tornés a adormir.. Al final me l'he emportat al nostre llit i hem pogut dormir fins a les 7. I llavors ha decidit que ja n'hi havia prou... Té un despertar tan alegre que és impossible no riure i pensar que, bueno, que un altre dia sense dormir gaire ja no vé d'aquí...

Ens hem instal·lat al menjador i cap a les 8 ha aparegut l'Èlia. Des de que dorm en un "llit de nena gran" que s'aixeca tota sola, silenciosament, i es presenta allà on tu siguis amb una cara de múrria... Arrossegant el seu llençolet et diu "hola!!!!!!!!!!!!" i se t'aferra allà on pugui agafar-se buscant mimos i petons i abraçadetes i carícies.

Així he començat el dia, doncs... Amb les meves dues bitxetes. Al sofà de casa. Una a cada costat. Abraçant-les i fent-los-hi petons al cap, entre els cabells, olorant-les i pensant que les estimo amb bogeria.

I al migdia hem anat a fer el dinar de Nadal que cada any celebrem amb la gent amb qui vaig estudiar la carrera. Ha estat molt bé... Tot i que cada vegada fem menys coses junts, després de 12 anys de llicenciar-nos encara hi ha un munt de carinyo, de complicitats, de rialles, de discussions... Avui érem 18 comptant 4 criatures i encara n'han fallat 5... Aviat no hi haurà cap casa on fer-nos cabre!!!

Me'n vaig a dormir.

RECAPITULANT L'ANY - NAIXEMENT DE LA SIENA (2a PART)

I aquí comença el que m'he proposat fer d'avui fins al 31 de desembre: un post cada dia per repassar l'any i que, a la vegada, serveixin per posar el blog al dia... I és que cada vegada que me'l miro em fa mal el cor veure lo abandonat que el tinc... Així doncs, per començar i perquè la Siena s'ho mereix, a continuació va la segona part de la història del seu naixement....



Quan vam arribar a la clínica vam pujar directes a la planta de maternitat. Ens vam adreçar al taulell i li vam dir a la infermera: "anem de part". I ens van dir que ens esperéssim en un passadís, que de seguida vindria la llevadora. En cap de cinc minuts va aparèixer la Lilian.

A veure, recordeu que la llevadora que em va tocar al naixement de l'Èlia va ser un solet? Doncs aquesta no. Era una mica freda, i brusca... I clar... no és ben bé això el que es necessita quan vas de part. Primer ens va fer entrar en una sala on em va posar corretges. Jo em vaig posar una mica nerviosa perquè no volia haver de passar les contraccions, que ja feien b.a.s.t.a.n.t de mal, immobilitzada en una camilla. I vaig intentar protestar. Però res. Em va dir que allò s'havia de fer per comprovar que, efectivament anava de part. Hòstia, ja t'ho diré jo si vaig de part o què... En fi..

A més: no es pot anar de part un dia festiu... La ginecòloga ja ens havia avisat que per setmana santa només marxava de divendres a dilluns... I jo em vaig posar de part el dissabte. Alegria.

Una vegada la llevadora va haver comprovat que sí, que anava de part i que "tienes una dinámica muy buena" (ja t'ho deia jo, no et fot???), va trucar a la meva ginecòloga del pal: "Dra. X? Aquí está una paciente suya con dinámica de parto, la Sra. Gatxan... Ah! Muy bien. Gracias". I torna a pillar el mòbil i truca a la Doctora Y, la substituta, membre de l'equip de la gine original: "Dra. Y? aquí está una paciente de la Dra. X con dinámica de parto a muy buen ritmo. Bla, bla, bla". I jo, mentre, allà lligada cagant-me en tot... La llevadora penja el mòbil. Li diu al Mico que arreplegui els trastos i vagi a fer papers. I a mi em mira i em diu que la segueixi que anem a la sala de parts. I jo del pal: "Ja?". Pensant "si que va ràpid això".

I lo de parir té molt poc de digne, les que hi heu passat ja ho sabeu. Jo allà, en pilotes, amb una bata verda horrorosa, dient-li a la llevadora que, "oye? puedo pasar por el baño primero que me estoy cagando". I aquí la que es va cagar va ser ella, perquè s'acostuma a tenir sensació de tenir caca quan el cap del bebé ja està a baix de tot i cal apretar per fer-lo sortir. La colega es devia pensar que la cosa s'havia accelerat per moments i no em va deixar anar al lavabo. Una mica més i m'agafa en braços per portar-me a la sala de parts!

I tot això entre contracció i contracció, eh? De les que ja feien M.O.L.T. de mal.

Arribem a la sala de parts i comença el viacrucis de l'epidural. En serio. Jo ja estava molt dilatada. El part estava molt avançat i, clar, les contraccions feien un mal horrorós i ve l'anestesista i necessita no sé quants intents per posar-me l'epidural. Cabron. Però com vols que m'estigui quieta més de no-sé-quants-segons amb el mal que fa això???? I si ningú m'ajuda???? La primera vegada, amb l'Èlia, hi havia una infermera super-maja que em va aguantar i em va deixar que em recolzés en ella. I això que les contraccions no feien ni la meitat de mal perquè el part no estava ni la meitat d'avançat! Aquesta vegada la llevadora mirant-s'ho. Bruixa! Al final, quan crec que ja portàvem dos intents, es va decidir a donar-me un cop de mà. I zas! Epidural posada.

Ooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooh! Quin gust!

De mica en mica, tot va deixar de fer mal. Un benestar... Oooooooooooooooooooooooooh! I a mi em va canviar l'humor de cop... jajaja! De ser una borde que només feia que dir paraulotes del pal "joderrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrr quin mal!", rollo "la niña del exorcista", a ser una partera simpàtica i animada... El que fan les drogues, eh??

I mentre m'estava allà, amb les cames enlaire, esperant i comentant coses amb el Mico (que per cert, havia tornat al final del moment epidural), començo a notar mullena i resulta que havia trencat aigües! Oléeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeee! Espontàniament! I al cap d'una estona la llevadora mira i em diu que ja estic dilatada del tot.

Bien. Doncs a apretar, no?

Doncs no. Just quan la llevadora ens diu que no pot localitzar-la, ens adonem que la ginecòloga no és enlloc... Com que no la localitzes????!!!!!!!!!!!!!!!!!! I ja ens teniu, allà mirant com la llevadora truca una i una altra vegada i res... I jo que començo a preguntar si això d'haver d'estar esperant no pot ser perillós per la criatura... I que començo a dir-li a la llevadora que "mira, a mi al cap i a la fi se me'n fot qui estigui allà davant per recollir la nena... no ho pots fer tu??" I la llevadora que ens diu que, donat que la ginecològa no apareix, farà avisar al ginecòleg de guàrdia de la clínica. I nosaltres que vale. I apareix un noi que ens diu "Hola, buenas noches, soy................ y voy a atenderte en el parto". I jo que vale. I just aleshores, per fi, apareix la ginecòloga. Tota mona, ella, com qui diu que ve d'un sopar romàntic amb el maromo per celebrar el Sant Jordi. I ella i el ginecòleg desapareixen dos minuts al passadís on el Mico veu que es produeix un intercanvi "amigable" de paraules.

I, després de tot aquest sarau (que, de fet, sembla que només va ser cosa d'uns deu minuts), la gine es posa allà davant i em diu àpala, a apretar. I res, jo que apreto unes poques vegades i em diuen lo tan típic de "ja surt el cap!". I a continuació, una apretadeta més, i em deixen que sigui jo qui m'inclini endavant, agafi la nena, i l'acabi de treure... oooooooooooooooooooh! I en un estil molt meu, en aquell moment tan emotiu i important en els nostres vides, el primer que vaig dir va ser "té molt de pèl, no???? i és molt morena!"... jajaja! És ben bé...

I la Siena va néixer a les 12 i 13 minuts de la nit del 24 d'abril de 2011. Just els 13 minuts després de canviar de dia i, per tant, segurament si la ginecòloga hagués estat puntual, la Siena hagués nascut el dia de Sant Jordi. Més enllà d'això, tot plegat va ser molt ràpid i fàcil. Un part molt millor que el primer, del que en vaig sortir més ben parada i igual d'emocionada... Ja teníem dues nenes, eh? Una altra coseta petita i bonica a la que estimar amb bogeria, cuidar, protegir, acaronar... La vida és increible, eh?