MOTTO

I hope you never lose your sense of wonder
You get your fill to eat
But always keep that hunger
May you never take one single breath for granted
God forbid love ever leave you empty handed
I hope you still feel small
When you stand by the ocean
Whenever one door closes,
I hope one more opens
Promise me you'll give faith a fighting chance

And when you get the choice to sit it out or dance
I hope you dance
I hope you dance

Lee Ann Womak

VITORIA

Avui marxo a Vitoria perquè demà he de donar un curs. Estic cagadíssima de por: estan apuntades a la formació 150 persones de les que la jefa m'ha dit que només n'esperi unes 100... ??????!!!!!!!.... Jo mai he donat formació a tanta gent a la vegada... A més, es veu que és rollo pinganillu inalàmbric i sala d'actes... cagadeta, vamos....

Però és que, a més, no és que de Vitoria en tingui gaire bon record: l'última i única vegada que hi he estat (deu fer uns 3 anys) vaig caure per unes escales i em vaig trencar l'os del cul. El sacrocoxis. I fa mooooooolt de mal, en serio... Del mal que feia em va donar el riure tonto... Vam anar a prendre una birra i a sopar porahí....

Doncs bé, acabat el sopar ja no em vaig poder aixecar de la cadira. El Mico va haver de venir a ajudar-me... Em vaig passar una setmana veient les estrelles i a base d'uns calmants molt forts que em van donar en una farmàcia de guàrdia... Per cert, jo allà amb la història del cul mentre que a Vitoria era la festa major i tots els que feien cua amb mi estaven mig borratxos... Una setmana més tard, ja de tornada a Barcelona, em van fer una radiografia a la Coratxan i resulta que tenia l'ós trencat... El metge encara flipa i jo també perquè en teoria, no hauria d'haver pogut caminar....

En fi. Una història per oblidar. Creuem els dits i esperem que demà vagi una mica més bé.

PERALADA

Fa uns dies vaig anar a passar un cap de setmana a Peralada amb la colla i vam anar a visitar el Castell. Durant la visita ens van explicar que, una vegada morta sense descendència l'última comtessa, a princpis del segle XX el castell va ser comprat per un industrial molt ric que es deia Mateu. I vam poder comprovar que el Mateu en qüestió devia estar forrat com una mala cosa: que si una biblioteca amb milers d'exemplars, que si una col·lecció de cristalls amb peces egípcies i romanes, que si capitells romànics a l'esglèsia privada, etc.

I aleshores vaig recordar que, de petita, havia sentit a parlar als avis d'un tal Mateu de Garvet. Per això, una vegada acabada la visita, morta de curiositat, vaig trucar a casa i els vaig preguntar que què en saben del Mateu aquest...

Doncs bé, resulta que es tracta d'un industrial català immensament ric que, quan va esclatar la guerra civil , es va passar al bandol feixista i es va dedicar a finançar la guerra d'en Franco... Un fatxa de la hòstia, vamos!

I de tota aquesta història hi ha una cosa que m'indigna. No és pas el fet que el Mateu i descendència (la seva filla única es va casar amb el Segú, el pavo dels casinos) fossin fatxes, ni que en Franco passés temporades al Castell de Peralada, ni que estiguin forrats a costa de la repressió i l'explotació dels altres... El que més em fot és que aquesta gent, una vegada acabat el règim i després de la transició mantenen tot el prestigi social intacte. És a dir, o bé no se sap res de tot això que acabo d'explicar o bé es vol amagar però tothom perd el cul per anar al festival cada estiu! Ja veureu el proper juliol a Montilla i senyora codejant-se amb la soprano de turno i la jet set del moment. Tots arregladets i glamorosos... Des del meu punt de vista, aquesta gent per més forrada que estigui, per més casinos, bodegues, etc., haurien des ser tractats com uns pàries. Us sona allò de "los mismos perros con distintos collares"?

I d'altra banda, el que també em fot és el tema patrimoni. Els capitells romànics són de Sant Pere de Rodes.... ?????!!!!!... Es pot saber què hi fan en una esglèsia privada????!!!! I les monedes i els cristalls... Que potser venen de les ruïnes d'Empúries???? Tot això és patrimoni públic. Del conjunt de catalans i catalanes. Doncs bé, allà s'està. En mans d'una família de privilegiats que ho utilitzen per enriquir-se encara més...

Vale. Sóc una roja. I què?

DESPERTAR

Tinc el millor Mico del món: avui m'he despertat amb una com aquesta!!!

AIXÒ NO ÉS NORMAL

A la Saigon la van trobar abandonada a mitjans d'agost. Des d'aleshores, i fins que ens en vam poder fer càrrec nosaltres, va estar-se a casa de tres senyores jubilades que, evidentment, s'estaven molt per casa. Nosaltres la vam anar a buscar el 29 de setembre.

Quan va arribar a casa vaig veure que caminava molt raro. No és que tingués cap problema de tipus motor, sinó que mentre caminava feia anar el cap a banda i banda continuament i de forma molt ràpida. Al cap de poc vam començar a pensar que potser era una mica sorda. Feies molt de soroll quan ella no mirava i ni tan sols s'immutava... I el veterinari ens ho va confirmar. No és ben bé sorda però si que hi havia algo que no rullava...

I durant l'últim mes ens hem adonat que el comportament de la Saigon no és gaire normal. És una gata hiper dependent. No sap jugar sola, només vol estar a on estem nosaltres i fa marrameus continuament. Marrameus de gata en zel. I hi ha estones que no para. Els matins, sobretot, quan ens hem llevat i estem per casa dutxant-nos, esmorzant, només fa que cridar. Si no li fas cas i no jugues amb ella, crida. Diuen que és per demanar atenció, però a vegades li crida a la paret. O, tot i saber exactament on ets, crida. A vegades, després d'haver estat jugant amb ella una hora o més, també crida. I també crida a les nits. Si no la deixem entrar a l'habitació, crida. I si la deixem entrar, a les 6 del matí decideix que ja n'hi ha prou de dormir i també crida... Vaig buscar per internet i vaig trobar articles que deien que això es combat amb indiferència i paciència però no ha funcionat. Continua cridant igual.

Avui hem anat al veterinari i ens ha ratificat que això no és normal. Que la Saigon no és normal, vamos. Que segurament té algun tipus de problema neurològic... I ara què fem? Algú té alguna idea? Estem pensant en agafar un altre gat, perquè li faci companyia i hi jugui. Així ella no dependrà tant de nosaltres i se sentirà més acompanyada i pararà de miolar! Alguna opinió? Algú creu que això és una bona idea? Els suggeriments seran la mar de ben rebuts!

NOU TEMPLATE

Canvis! Canvis!!!!

He triat aquest template perquè era el més senzill d'instalar i manipular... A més, m'agrada un munt perquè em fa pensar en bons temps, vacances, relax...mmmmmmmmmm.....

Mico, has vist que he pogut posar imatges al "side bar"?!!!!! He tingut enveja cotxina durant mesos d'altres blogs que ho tenien i... per fi! He après com posar-n'hi!!! Sóc una autodidacta de la hòstia!!!! Sí, ja ho sé, l'autobombo no és gaire maco però, si tenim en compte que sóc de lletres i que no en tinc ni idea de programació, això té un mooooolt de mèrit!!!! Oi? ;)

També he canviat el títol del blog... Sí, queda una mica egocèntric però és que va d'això... De les meves circumstàncies que em fan tal i com sóc.

M'AGRADA ANAR EN TREN

Des de fa unes setmanes la feina m'obliga a anar amunt i avall en tren i he redescobert que m'agrada...

Casualitats de la vida, just ara que renfe no n'encerta ni una, jo m'adono que lo del tren m'agrada i sempre m'ha agradat. Ja sigui per culpa de l'avi ferroviari o bé per haver viscut en un poble on tenim una estació important, agafar el tren ha estat sempre una cosa quotidiana i agradable.

Suposo que en part és perquè el tren et permet veure el paisatge molt més bé que el cotxe. Les autopistes són horroroses i, a més, sempre has d'estar pendent de la conducció. Al tren, en canvi, vas la mar de tranquil·la i relaxada. Deixant que et portin, només t'has de preocupar de baixar quan toca. A més, el tren passa més per mig dels pobles. I veus les cases, la gent,... El tren et permet ser una mica més voyeur.

Anar en tren sempre em desperta una melancolia agradable. Passes de llarg de moltes vides que podrien ser com la teva, de molts espais agradables que podries ocupar, de paisatges dels que et voldries embolcallar...

I per últim, anar en tren sempre em fa pensar en el meu avi. En quan li tocava l'estació del meu poble els divendres i hi treballava fins a les 3. Jo hi anava i em deixava guixar en algun paperot asseguda en un despatx de la vella estació mentre ell feia la feina. Recordo com eren els antics bitllets, de color groc pàlid i el xiulet i la bandera. I després em comprava un xupa-xup a la cantina. I l'àvia li fotia bronca quan arribàvem a casa a quarts de 4 dient-li que ara la nena no dinarà...

ELECCIONS AL PARLAMENT DE CATALUNYA

Quina merda tot plegat... Surti el que surti no m'agradarà!

P.D. I que consti que NO sóc precisament del PP però no he trobat cap logo més petit i el meu ordinador no té cap programa de manipulació d'imatges (és que és molt vell...).

P.D.(a 6 de novembre de 2006): Mentida! mentida! Sincerament, estic la mar de contenta amb l'Entesa Nacional de Progrés. Olé! Dec ser una politòloga una mica pèssima però no ho veia tan clar, la veritat... En fi, alegria!