MADRIZZZZZZZZZZZZZZZ

Dimecres passat va ser el cumple del Mico:

31!!!!!!!!!!!!!!!!!

I per celebrar-ho aquest finde anem a Madrid (o Madrizzzzzzzz, depèn de qui ho pronuncïi...). Resulta que el Mico és d'aquells espanyols (li agradi o no, el DNI diu que ho és) que només hi ha estat per feina. És a dir, de passada. No en coneix massa cosa, doncs.

L'excusa per aquest cap de setmana és anar a veure un concert de Pink Tones, una tribute band de Pink Floyd. El Mico és un fan de Pink Floyd però, com que ho té cru per veure'ls en directe algun dia, es tracta de buscar "succedanis"...

I, com que jo ja no puc anar amb avió, anem en AVE...!!!!!!!!! Que a mi em fa molta gràcia lo d'anar-hi per primera vegada... Total, que el planning és fantàstic: arribem dissabte al migdia a la Capitá der Reino, anem a l'hotel a deixar els trastos, dinem i fem un voleio pel centre, anem al concert, sopem... i l'endemà tenim tot el diumenge per fer algun vol, jalar a la Plaza Mayor, anar al Rastro... etc. Tornem diumenge al vespre però no molt tard. És a dir, lo just per passar un cap de setmana de relax porahí sense estressar-nos. Que bé, eh? En tinc unes ganes!!!!!!!!!!!!!!!

Lo millor de fer aquest tipus de regals és que així jo també els puc disfrutar...jejeje! MOLTES FELICITATS MICO GUAPO!!!!!!

ESTIMO EL MEU ENDOCRÍ

Sip. I mira que era lleig, eh? Però l'home, tan bon punt va veure els resultats de l'analítica, va dir: "aquests ginecòlegs són uns exagerats".... !!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! Només per això es va merèixer un petó ben gros! L'altre frase del dia va ser: "si fossis filla meva ni tan sols et diria que fessis dieta". Ooooooooooooohhhh! Que maco!!!!

La veritat és que va ser una visita molt agradable, amb un metge d'aquells que t'expliquen les coses i que es molesten en fer-te sentir bé i a adaptar-se a les teves necessitats. Em va dir que l'única cosa que he de fer és eliminar els sucres, els dolços, els plàtans, el raïm i les figues (vale! no problem, odio el raïm) i vigilar de no abusar de pasta, pa, patates, arròs i cigrons. Però d'això sí que en puc menjar, només que sense passar-me. I, de la resta, puc menjar de tot. Olé!!!!!!!!!!!!!!!!!!

I lo més guay de tot: la ginecòloga em va dir que segurament m'hauria de punxar 6 vegades al dia als dits per controlar el nivell de sucre.... Us imagineu com hauria de tenir els dits??? L'endocrí em va dir que ni de broma. Que m'anés a punxar 2 vegades per setmana a una farmàcia i que li porti els resultats. I que d'aquí a 2 setmanes m'enviarà a fer una altra analítica. Això sí que sona raonable, eh?

En definitiva, si necessiteu un endocrí per la zona de Barcelona, pregunteu-me les seves dades. És majo de collons!!!

ORDRE I DESORDRE

Ahir vam estar tot el matí posant ordre al menjador de casa: canviant l'organització de les estanteries, posant una porta nova a l'armari per aprofitar-ne més l'espai, organitzant CD i DVD, llençant merda... etc. I.... pffffffffffffffffff. Conclusió: ordenar és un rollo. És molt pesat. Fa molt de pal. Però quan acabes, et quedes amb una sensació de "que guay", "m'encanta com ha quedat"... ooooooooooooooh! És xulo. Si tenim en compte que fa més de 4 anys que vivim al pis i que és la primera reorganització en serio que fem del menjador... suposo que ja tocava, oi? Doncs sí.

I per preparar l'operació "ordenem el menjador", dissabte vam anar a Ikea. Feia un munt de temps que no hi anava i m'agrada però, a la vegada, em fa una mica de ràbia. M'explico: sempre ho tenen tot super-xulo. Super-encaixat. No sé com explicar-ho.... Vull dir que a l'exposició d'habitacions, cuines, menjadors, etc., ho tenen tot fantàstic. Molt bonic. Amb tots els racons aprofitats amb gust. Amb un munt de solucions mones i útils (mireu la foto...) I després a casa fas el que pots... I no et queda ni la meitat de xaxi... Aish... M'encantaria saber-ne més. O bé, comptar amb un dissenyador de butxaca que em fes la feina al meu gust... ooooh! Estaria bé, això, eh? jejeje!

De fet, qui més hi va guanyar amb la nostra excursió a Ikea va ser la Saigon: li vam comprar un puf perquè es pugui asseure comodament mentre mira per la finestra.... És que no et pot queixar, eh?

RANKING NO CIENTÍFIC

Amb gairebé 7 mesos d'embaràs a les espatlles i fent panxa ja des del 3er, he pogut fer un estudi, poc científic però experimentat en pròpia pell, sobre el perfil-tipus de persona que cedeix el seient a una embarassada al metro de Barcelona. I he fet un ranking que va de les persones més cíviques/educades/considerades a les que menys. Aquí va:

• Les que s'emporten el premi al civisme, l'educació i la consideració són les dones d'entre 30 i 50 anys (aprox.). Suposo que, per edat, són les que tenen l'experiència de la maternitat més recent i que, per tant, quan veuen una embarassada saben que encara que no faci cara d'estar a punt de caure rodona, agraeix molt que li cedeixin el seient.


• Les segones en el ranking són les noies de fins a 30 anys i les dones de a partir de 50 (aprox.). Suposo que per les primeres una embarassada està una mica guillada per haver-se ficat en aquest embolic. I no tenen ni idea de lo cansat que pot arribar a ser un trajecte en metro. Per les més grans, la maternitat ja queda lluny i elles mateixes deuen tenir els seus propis "achaques". Amb lo que la solidaritat no és la primera de les seves prioritats... De totes maneres, les dones d’aquests dos grups també s’aixequen i et pregunten si vols seure. I si és una senyora gaire gran li dius que no cal, que moltes gràcies, que ja estàs bé.


• En tercer lloc venen els homes d'origen català o espanyol d'entre 35 i 50 anys (aprox.). Aquests deuen tenir parelles que han estat o estan embarassades i, tot i que no ho han viscut en pròpia pell, han vist de prop el que vol dir portar no-sé-quants-quilos de criatura a la panxa. Els costa aixecar-se però si et tenen just al davant, fan el pas de dir-te que seguis al seu lloc.


• El premi als menys cívics/educats/considerats són els guiris, els nois joves, els homes majors de 50 anys i els homes d’origen immigrant. Per aquests grups una embarassada no existeix. Els guiris directament s’agafen el metro com un lloc de descans i aire condicionat entre visita i visita. S’espatxurren als seients i es dediquen a ventar-se i no veuen res més que no sigui “a quina parada hem de baixar?”. Els nois joves miren a una embarassada com un alien. Crec que fins i tot els costa registrar l’existència d’una panxa allà mig. Jo diria que els homes majors de 45/50 anys segueixen la lògica de les seves “coetànies”. És a dir, van del pal de “jo ja tinc els meus propis mals...”. I pels homes d’origen immigrant, siguin de l’edat que siguin, una embarassada no existeix. En serio. Són com els nois joves, que ni et miren, ni s’adonen de res, ni es creuen en el deure de cedir el seu seient... Rollo “a mi plin”.

En fi... si us he de ser sincera em fa una mica de ràbia aquest ranking. Vull dir que ja m’agradaria a mi que no hi hagués tanta diferència entre el comportament d’homes i dones. És com si, altra vegada, qui cuida de les dones només som les pròpies dones. Certa eterna solidaritat intra-gènere.

D’altra banda, també em fa bastanta ràbia haver de ser tan òbvia amb el tema dels homes d’origen immigrant. Ja voldria jo no haver hagut de fer aquesta diferència, i cenyir-me només a grups d’edat. Però us juro que hi és, passen amb un olimpisme... No sé... potser és que només em trobo amb immigrants d’orígens concrets i específics on l’embaràs i la maternitat és exclusivament cosa de dones i déu-mos-en-guard de reconèixer la situació públicament. No sé...

En definitiva, com ja he dit unes quantes vegades: el metro de Barcelona en hora punta és una selva.

BUIT ESPAI - TEMPS

D'això.... ja ha passat el pont? Nooooooooooooooo! No pot ser... On ha anat? Ja està? No eren 4 dies? Ah... que JA HAN ESTAT 4 dies???

De veritat, tinc una sensació de buit espai - temps... I, a més, també tinc una sensació enorme de que "ara sí que s'ha acabat l'estiu".... Sip. Perquè vaig tornar a currar el dia 1 però era del pal "bueno - aquesta - setmana - a poc a poc - per - tornar - a - agafar - el - ritmillo - però - total - la - setmana - que - ve - només - seran - 3 - dies". I ara és en plan: ces't fini. Excepte pel dimecres 24 que els xaves tenim festa, l'horitzó és d'un continu que fa por. Ni un pont. Ni una setmana curta d'aquí a... parir????!!!!! Aiisssssssssssh!

Bueno. Ànimus. Si no m'ho dic jo mateixa...

PD. M'acaben de dir que tinc diabetis gestacional. Festival. Quina merda de dia, en serio.

JA HO SÉ... JA HO SÉ...

Tinc el blog molt abandonat, eh? Que consti que cada dia penso en coses que m'agradaria explicar però, com que no ho puc fer en aquell moment, després se m'obliden i... Novetats? Unes quantes, a veure si aquests dies de pont vaig posant això al dia. De moment, explicar-vos que ahir vaig fer la primera classe de ioga per embarassades i va ser molt i molt xulo.



No sabia si m'agradaria o què, perquè jo no n'havia fet mai de ioga. Però em va passar l'estona volant i va ser molt agradable i relaxant... No sé.. vaig arribar allí a tota pastilla perquè arribava tard i, en canvi, vaig sortir en plan ooooooooooooooommmmmmmmmmmmm. Els exercicis i les respiracions no eren difícils de fer i tot estava molt enfocat a l'embaràs i al part. Així, i de cares a l'embaràs, els exercicis eren per a transmetre-li energia positiva i bon rollo a la criatura. Algo similar a "focalitzar la il·lusió al ventre". I de cares al part, es tractava d'aprendre a controlar tots els músculs de la zona pèlvica. En fi... va estar molt bé.

Per últim, el centre és molt "seriós" i de tant en tant també vindrà una llevadora a fer-nos com una mica de classe pre - part. Aquests dies també haurà de venir el Mico. A veure quina cara hi posa...jejeje! I, per últim, un dia farem una sessió només nosaltres dos, amb la llevadora i la profe de ioga. Serà com una espècie de "simulacre del part"... a veure què tal!!!

No sé... entre això i les classes pre - part em passaré el trimestre centrada en el tema...