NO SÉ QUIN TÍTOL POSAR...

... així estem. Que ja no sé ni quin títol posar als posts... Aish...

A vegades m'arrepenteixo de no haver començat a utilitzar el bloc per fer un "diari" del creixement de l'Èlia. Des de que va néixer fins avui hi ha hagut un munt de petits avenços, petits passos gairebé cada dia, que noto però, com que no en deixo constància enlloc, potser me n'oblido. I clar, això em sap greu quan m'adono de lo ràpid que passa el temps i de lo ràpid que la meva bitxa està creixent....

Des de dijous o divendres passat que s'aixeca agafada a la barana del llit o del parc... Toma ya! S'agafa amb les dues mans a la barana, planta els peus i àpala, cap amunt. No s'acaba de posar dreta però mig agenollada s'aguanta soleta... No cal que us digui que vam flipar en colors quan ho vam veure!

I encara no gateja sinó que més aviat s'arrastra... aixeca el cul, planta el cap al terra (rollo ariete) i fa el cuc. S'arronsa i avança. Un espectacle, vamos!

I des de divendres que li ha agafat per arronsar el nas i respirar fort. Rollo porquet. Et mira i ho fa. I riu...

I avui hem fet el primer intent del pal de "vale vist que no t'adormiràs soleta mai, mai, mai però que això de que et faci adormir en braços és insostenible intentarem una solució intermitja". Quina? Doncs l'he posat al llit, li he donat el xumet, i li he donat la maneta, li he fet carícies i m'hi he quedat fins que s'ha adormit, fent-li manyagueries. I la veritat és que, a la fi, s'ha adormit!!! Soleta ben bé no però no ha calgut agafar-la en braços... Premio! Clar que m'hi he estat més de mitja hora i he acabat amb un mal d'esquena brutal d'estar-me ajupida damunt del llit... Però, mira, el que sigui per evitar el mètode Estivill!!!

Sabeu quina és l'altra cara de la moneda? Doncs que sóc conscient de que adormir-la en braços no pot ser. Però m'encantava!!!! Sabeu lo maca que és la sensació de tenir-la en braços, en silenci, ben adormideta, notar el seu pes, la seva escalforeta, sentir la seva respiració pausada, veure-la guapa guapa allà amb tu? Ooooooooooooh! Potser és, de tots els moments, el que me l'estimava tant que gairebé semblava que hagués d'explotar de felicitat... Ho enyoraré un munt!