SLEEP DEPRIVED

Sempre m'ha agradat aquesta expressió: "sleep deprived". Més o menys vol dir "mancada de son" però el "deprived" ve a dir que si vaig mancada de són no és pas volent, sinó és més aviat que "algú" em fa anar mancada de son. Algú "me'l treu". En fi... aquestes són, més o menys, les meves elucubracions després d'haver dormit només 4 hores. I és que sembla que estic condemnada a actualitzar el blog els dies que més son tinc. Pobretes lectores.

En fi, però el que realment us volia explicar és que he llegit un llibre molt interessant. És aquest:


Es diu "Com dir adéu, guia domèstica per morir". És la història d'una escriptora de guies domèstiques (rollo com cuinar, com tenir un bon jardí, etc.), mare de família amb dos filles que s'està morint de cancer i escriu una guia domèstica sobre com morir.

Vist l'argument, doncs, suposo que no cal que us expliqui que algunes parts del llibre són molt dures. Sobretot per una mare recent com jo, sense mare, que lo de palmar i deixar una filla enrera és un tema especialment "sensible". Amb tot, crec que és un llibre molt i molt i molt recomanable. No té la duresa de "Mi Vida Sin Mi" i permet pensar una mica en la mort, intentant passar una mica de llarg de lo tabú que és aquest tema a la nostra societat. I és que, jo crec, que vivim pensant massa poc en la mort. Quan es treu el tema de la mort sempre hi ha algú que et diu allò de "au, no siguis macabre, amb aquestes coses no s'hi ha de pensar". I jo em pregunto, per què no? Total... A més, potser el pensar-hi una mica ens evitaria patir-hi tant quan, finalment, algú es mor. Potser aprendríem a acceptar-ho més fàcilment com una cosa natural. Una part de la vida mateixa, no? No ho sé... Però tendim a viure com si les persones fóssim immortals... I després et trobes que no pots ni concebre tota mort d'algú que no sigui vell i estigui fet caldo.

A més, tot s'ha de dir, el llibre també té alguns moments especialment divertits. Així, i per exemple, la protagonista decideix comprar el seu propi taüt, per poder-lo tenir triat. I quan comença a desfilar per les funeràries s'adona que dir "taüt" és tabú, que s'ha de dir "fèretre" i que, en una funerària, no es pot pronunciar la paraula "mort", sinó que s'ha de dir "passar a millor vida" o alguna collonada d'aquest estil. Al final, la protagonista decideix fer el seu propi taüt i deixar que siguin les seves filles i el seu marit els que el decorin. I, en una escena molt bonica, la protagonista descobreix que el marit li ha escrit els seus poemes preferits a dintre el taüt...

Au, bon dia!