Al principi va perdre molt de pes i en guanyava molt poc. Després del règim espartà d'haver-li de donar teta i biberó cada 2 hores, vam passar a teta i biberó cada 3 hores. Després, a només teta cada 3 hores i avui... hem comprovat que el sistema "només teta" funciona!!! Que l'Èlia creix i s'engreixa com ha de ser. I a partir d'avui ja no cal posar-se estrictes en que sigui cada 3 hores a les nits. De dies sí, però de nits ja tenim "permís" per deixar-la dormir (i deixar-nos dormir a nosaltres mateixos!!!!) sempre i quan no ens passem de les 5 hores entre "toma i toma". Alegria!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
Ja us podeu imaginar lo cansats que hem anat, eh? Per això no he tingut gaire esma ni per escriure al blog... Sincerament, si avui el pes no hagués estat el correcte, m'hagués costat molt continuar "apostant" per la lactància natural. Això de no poder confiar en les pròpies tetes és molt fotut...
En fi... un varis relacionat amb el naixement i aquest primer mes de l'Èlia:
- Una part de mi enyora estar embarassada i tenir l'Èlia a la panxa. Curiós, eh? Qui ho hagués dit!!! Sabeu què trobo a faltar més? Notar-la com es movia dintre meu.... El ritual de dir-li coses cada vegada que em posava crema a la panxa abans d'anar a dormir i notar que ella es movia sota la meva mà...
- Sabeu què no vaig explicar del part? La sensació de benestar que tenia cada vegada que s'acabava una contracció de les que feien mal. Era com una sensació d'alleugeriment brutal. Com un xute. Fa molt de temps que vaig deixar de fumar i mai m'he col·locat amb res més fort que la maria o el costo però us juro que la sensació d'acabar-se una contracció era com la primera calada del primer piti del dia. Un colocón, vamos.
- Curiositat: a la clínia és evident que no poden empollar-se els noms de tothom a qui atenen. Amb tot, és necessari dir-li "mami" a la mare i "papi" al pare de la criatura? Cada vegada que s'adreçaven a mi com a "mami" m'agafava una grima...
- Vist com va anar el part, sembla ser que lo d'un part natural hagués estat impossible. M'alegra, doncs, que tot i que vaig renunciar-hi sense saber el que passaria, tampoc ho hagués pogut mantenir. A més, segurament el fet de no portar epidural hagués implicat una cesària. Ara el que em porta de cap és saber si en futurs embarassos pot tornar a passar el mateix... En aquest cas, renunciaria a anar a la Maternitat i repetiria ginecòloga i clínica.
- Sabeu que l'amor de mare no és automàtic? Com a mínim en el meu cas. He passat lentament de babejar i al·lucinar amb la meva filla a... estimar-me-la un munt! En un mes, sense saber com, ja no puc concebre la vida sense ella. Encara babejo i al·lucino però ara hi ha quelcom molt més profund.
- El permís de paternitat hauria de ser, com a mínim, de 2 mesos. En serio. El Mico ha pogut estar amb nosaltres fins el passat dia 7. 5 setmanes sense haver d'anar a treballar combinant permís i vacances. I sabeu com ho he agraït???? Sincerament, olé los huevos de les dones que s'ho han hagut de fer / s'ho fan soles.
- Depressió post part? De moment no però ara em queden 3 mesos aproximadament per estar sola a casa amb l'Èlia. I tot i que no tinc cap ganes d'anar a treballar i deixar-la amb un cangur o a la guarderia, també em noto que estic molt "monotemàtica". I això em ralla una mica. M'esforço per sortir i intento quedar amb gent però clar... De moment, per lluitar contra l'avorriment i per obligar-me a ampliar les mires ja m'he fet una llista de coses a fer durant tot aquest temps. I m'he buscat activitats: m'he apuntat a unes sessions de post-part que fan al lloc on feia ioga per embarassades. Farem exercicis, aprendrem a fer massatges als bebés i intercanviarem penes i alegries...
2 comentaris:
Ànim maca, gaudeix d'aquests primers mesos, que passen volant (jo no sòc mare, però ho sé pel meu nebodet que té 16 mesos ja).
Tu ets forta i pots!
El meu net malgrat pendre biberó lo de les 3 hores... li costa!
Petonets
Publica un comentari a l'entrada