MARES

Abans d'ahir, ahir o avui (mai he sabut la data amb certesa) és l'aniversari de la mort de la meva mare. Fa un munt d'anys que va passar, imagineu-vos que jo no tinc pràcticament cap record d'ella. I per tant, ha estat un "fet" durant tota la meva vida. Portat a estones més bé, a estones amb més enyorança, a estones amb més indiferència, a estones amb molta frustració, a estones amb molta tristesa... En fi... suposo que com s'acostumen a portar aquestes coses, no?

A vegades em pregunto si la trobo a faltar. I la resposta és que sí. El més trist, però, és que no sé si la trobo a faltar precisament a ella o bé a algú que faci d'ella. És a dir, a una figura que faci, que sigui la meva mare. Hi ha hagut algunes persones a la meva vida que, en certa manera, m'han fet de mare, de diferents mares. A totes elles els dec moltíssim. Especialment a la meva àvia. Però, en el fons, sé que no és el mateix. No em pregunteu perquè. Ho sé i punto.

I ara em trobo que aviat jo seré mare...

Hi ha una noia a les classes de ioga que l'altre dia va dir que, la primera persona que vol veure després del part i després del seu marit, és la seva mare. Que ella voldrà la seva mama. Clar. Jo també voldria, segurament.

I després hi ha tot el tema de: a qui li pregunto coses quan tingui dubtes sobre com cuidar la nena? qui m'entendrà quan tingui dubtes sobre com faig de mare? qui m'entendrà quan estigui reventada i agotada i no vulgui saber res del món? a qui li podré dir "ai que pesada que ets, deixa'm estar" cada vegada que em vingui amb un consell? qui em cuidarà a mi? Sé que el Mico farà moltes d'aquestes coses però... serà aquell suport incondicional que tothom atribueix a les mares? aquella comunicació i entesa que, a vegades, es pot palpar en una bona relació mare - filla?

I per últim, voldria poder prometre a la meva filla que sempre em tindrà al seu costat. Voldria poder assegurar-li que no li fallaré mai. Però que tampoc seré una mare que no la deixi créixer, que intentaré no ser sobreprotectora, que intentaré aprendre a deixar-la avançar i fer la seva, a mesura que es faci gran... Però que sempre podrà comptar amb mi. I que espero que, quan ella sigui mare (si vol, clar!), pensi que "quina sort de tenir la mare que tinc".