ENYORANCES

Últimament he sortit unes quantes nits sense el Mico, rollo "Ladies'Night" (com n'hi dic jo que a vegades tinc una vena una mica pija...). La veritat és que feia temps que no ho feia. No pas perquè el Mico i jo siguem una parella tancada sinó perquè, amb els anys, els nostres respectius grups d'amics s'han anat dil·luint. O bé perquè l'un i l'altre ens hem incorporat a les colles de cada un.

Per exemple: quan quedem amb la meva colla de Barcelona el Mico gairebé sempre hi és, excepte que no tingui un plan amb la seva colla d'aquí. I com que no passa gaire sovint que coincideixin els 2 plans... A més, la meva colla està plena de tius i de parelles. Per tant, no és un grup com per fer una "Ladies' Night".

Doncs bé, darrerament i sobretot gràcies a una amiga soltera amb moltes ganes de juerga, he sortit vàries vegades en plan "nit de noies". I sincerament: osti com ho enyorava!!!!! En serio. No cal fer res especial: amb un sopar, un parell de copes i una mica de bailoteo ja n'hi ha prou. I cap a caseta, tu! Però m'he adonat que enyorava un munt la complicitat aquella de les colles d'amigues en una nit de juerga.

Històricament, les meves colles de noies (tant a El Poble, com a l'Institut, com a Barcelona) van ser les primeres que van anar desapareixent del mapa vençudes per les distàncies físiques i emocionals, per les parelles, pels canvis, etc. I sí, tinc amigues molt amigues però amb les que tinc una relació de tu i jo, de quedar per fer un cafè o per sopar i xerrar una estona. I potser anar de compres un dia. Però res d'anar de juerga mano - mano.

I, en definitiva, el que jo enyorava, enyoro i potser enyoraré sempre és aquella complicitat, el bon rollo, el riure, l'esperit festiu i aventurer que havia compartit amb elles. Des de les nits a La Nau de Banyoles, a Barraques de Girona, a carpes de Begur, a Platja d'Aro, fins a les nits a Les Enfants, a Get Back, pel Barri Gòtic o per Aribau, fent escarceos a la zona alta i ràtzies pel Poble Nou... Nits bastant banyades en alcohol, en les que fumàvem tant que l'endemà teníem veu de camioner i de les que després en recordàvem a rialles els millors moments... En fi, suposo que tot té una edat a les nostres vides i hi ha coses que han d'anar passant. Amb tot, el meu síndrome de Peter Pan a vegades es dol, potser no de les juergues, però sí dels lligams i les complicitats que s'han quedat en el camí de fer-nos grans.