Ja ho heu fet? Vale, ara podeu seguir llegint....La Barbara m'ha preguntat si em fan por els 30... I he pensat que això valia un post.
Doncs bé... Crec que els 30 em feien bastanta por un temps enrera i que em faran bastanta por d'aquí a un temps. Però ara estic contenta. Deixeu-me que m'expliqui.
Jo sóc una persona que sempre va pensant dos pobles per endavant. Ho anticipo tot i ho pateixo tot per anticipat. Ja ho sé, una actitud vital molt esgotadora però no hi puc fer gaire res... Sóc així. Si això ho combinem amb un cert complexe de Peter Pan, entendreu perquè dic que els 30 em feien por un temps enrera. A partir del gener, més o menys, em van començar a entrar tots els mals.
El meu entorn és molt heterogeni. Tinc amigues casades, amb hipoteca i fills de més de dos anys. I també tinc amics que viuen la vida com quan teníem 20 i pocs: sortir cada finde, una turca per juerga i com més rollos millor. Tinc amics amb feines monòtones que els donen molt temps lliure i amigues executives amb carreres professionals brillants. I amb tots ells tinc quelcom en comú. Per tant, contràriament a altres persones, a mi el model de vida no em ve donat i em toca pensar un munt... Tinc tots els models a l'abast i he de decidir quin és el meu.... I això és complicat. Crec que porto un temps navegant entre dues aigües o agafant el millor de cada model (pis de propietat, parella estable però com més juergues i viatges millor, una turca de tant en tant i una feina "seriosa") però quan et posen la barrera imaginària dels 30 al davant, et dóna la sensació de que has de començar a esclarir el que vols de la vida i prendre decisions definitives... I això fa molta por. M'enteneu el que vull dir?
Si a això li sumeu la història del mioma, entendreu el perquè m'he passat els primers mesos de l'any bastant acollonida. Per un costat, descobrir que tinc un mioma em va fer sentir vella. Sí, potser sóc una exagerada però és la primera vegada que m'he adonat que el meu cos envelleix (quin tòpic eh? espereu que en tingui 60...). D'altra banda, el mioma és com una espasa de demòcles que tinc damunt del cap: depèn de com evolucioni perdo tota capacitat de decisió i m'he de posar a tenir fills ja. Ja???!!! Però si jo vull viatjar, però si encara no he decidit què vull fer amb el curro, però si... Putos 30!
I per què estic contenta ara? Doncs perquè m'encanta fer anys!!!! M'encanten els regals, les sorpreses i que hi hagi un dia que la gent pensi en mi. Eh que bé? I clar, ara estic entusiasmada pensant en què farem amb el Mico, en la sorpresa pels meus amics... etc. Ara els 30 no em fan por. En tinc ganes i tot.
Però després ja en parlarem. El juny he d'anar a la revisió del mioma i com hagi crescut haurem de fer un pensament. I aviat farà 4 anys que treballo a l'empresa on estic (massa temps per pringar tant?). I els avis faran 78 i 77 anys aquest juliol i ara estan bé però, clar, qualsevol dia els hi pot donar un patatús. I... Total, que m'hi jugo el que vulgeu que per després de l'aniversari ja tornaré a estar cagadeta de por...
Algunes paraules sàvies?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada