NO!

Al final, després de donar-hi unes quantes voltes, això és el que he dit a l'oferta de feina. Que no. Motius?

1. Si bé és veritat que m'oferien flexibilitat total (no horaris, no necessitat de desplaçar-me tots els dies, etc.) ja sé com acaba, molt sovint, aquesta excessiva flexibilitat: contestant trucades a les tantes, mirant mails els caps de setmana, currant a deshores, etc. I això ja ho estic fent ara. No ho necessito per res en una nova feina. A més, he comprovat que aquesta és la manera de treballar del pavo que m'oferia el curro i jo passo. Que un dia el vaig trucar i mentre parlava amb mi li comprava sugus al seu fill. Jo no vull això per mi.

2. No crec que estigui capacitada o vulgui fer la feina que m'oferien. Sí, és més responsabilitat... potser massa! Jo tinc experiència en gestió de projectes, en fer pressupostos, en fer les memòries, etc. Però no en sé res de com portar, financerament, una àrea de treball. Hauria de definir objectius pressupostaris de l'àrea, hauria de pactar criteris d'avaluació del funcionament, etc. I jo crec que no estic preparada per això. A l'empresa on estic ara m'han ofert la possibilitat d'assumir funcions gerencials en 1,5 o 2 anys i, la veritat, penso que això és més realista. A més, estic fins els collons de fer memòries de projectes . Sincerament, és la part que més m'avorreix de la meva feina.

3. No em veig treballant pel tiu que me l'ha ofert. No. És un estil de persona massa "ejecutivo ejecutor" pel meu gust. És veritat que el tiu és una màquina, és molt bo en el que fa. Però no és el meu estil. A mi em cansa tanta formalitat, tant rollo masculí del "tu ja m'entens i estem fent alta política", etc. Té la meva edat i sembla que tingui 40 anys!!!! A més, recordo perfectament que la noia que va treballar amb ell va dir que era insuportable...

4. L'únic motiu que m'empenyia a considerar la feina és l'etern debat entre el que jo vull fer - el que jo crec que hauria de fer. En els meus millors moments de lucidesa m'adono que em faig tips de valorar-me a mi mateixa en funció d'un model socialment imposat: el model de la super-woman. La super ejecutiva - ejecutora que té èxit en tots els apartats de la seva vida. Com diuen els anglesos "it sucks!!!!". A mi m'han educat en aquest model i és impossible no creure que, si deixo passar una feina com aquesta, estaré cometent EL MÉS GRAN ERROR de la meva vida. A més, tendeixo a inflar-me d'un orgull malentès quan penso en tot el que faig professionalment que té pinta a "nivelazo". Que patètic per favor!!!!!!!!!! En el fons, el que jo vull és viure bé, viure tranquil·la, estar contenta amb el que faig sense avorrir-me o estar massa pressionda i poder tenir una feina que em permeti tenir vida social, fer viatges, anar al cine, llegir, etc. Que són les coses que més m'agraden d'aquesta vida.

Potser m'he equivocat, el temps dirà. Però la decisió l'he pres a consciència. Em sembla que el meu lema d'aquest any serà "A lo que me echen!!!!"...jejeje!