Em trobo moltes vegades pensant en coses que vull escriure al blog... Demà farà un mes que van donar d'alta a la Siena. La meva petita ja gairebé té tres mesos i és una bitxeta riallera que sempre obre uns ulls com unes taronjes. Sembla que es vulgui menjar el món a base de mirar-se'l ben mirat. I jo babejo i penso que sóc feliç només de saber que és aquí, amb nosaltres, que està bé, i li oloro el cap i li faig petons als quatre cabells que té... Me l'estimo tant!!!! És curiós perquè abans de nèixer pensava: com l'estimaré? Es feia estrany pensar en una altra filla, tenint l'Èlia. I ara em trobo que me les estimo totes dues amb bogeria. Potser de maneres diferents, però no podria viure sense cap d'elles...
L'experiència a l'hospital va ser molt dura... No hi ha dia que no pensi en el que vam viure i veure... I me'n venen records, sobretot quan estic tranquil·la i quieta, com per exemple, quan li dono el pit a la Siena... Hi ha dies que recordo alguna frase intercanviada amb les enfermeres o la metge. Sovint em ve al cap la imatge de les pantalles de les màquines a les que estava conectada la Siena, amb les constants vitals i els paràmetres del respirador. A vegades penso en els altres nens que hi havia ingressats, i en els seus pares. També recordo alguns moments, dels més durs, però també dels més tontos... I ho voldria explicar tot aquí... Però no sé ni per on començar...
I, de fet, el més important és que la Siena està bé. No li ha quedat cap seqüela, té els pulmons bé i tot bé. Només li ha quedat certa tendència a fer més bronquitis que una criatura que no ha passat pel que ella ha passat. Per això hem de vigilar i, a la que tingui massa mocs o una mica de tos, cap al metge. Però ara mateix és una bebé sana que pot fer vida completament normal. A vegades no em puc creure la sort que hem tingut... Us juro que quan estava a la UCI, sedada, amb el respirador, me la mirava, veia els 4kg que feia, lo fràgil que semblava, i pensava: "d'aquesta no en sortirem pas"... I mira, aquí estem... estimant-nos.
En fi, això... que la vida continua amb una força increible...
5 comentaris:
És un gust, un plaer i una tranquil·litat saber que tot va bé.
Gaudeix molt, creixen tan ràpid...
Els fills s'estimen amb bogeria, i aquests instants que expliques son ben únics.
Un petó.
Com me n'alegro Gatxan, que tot hagi acabat bé. Aquestes situacions ens fan adonar-nos, més encara, de lo bé que estem quan estem bé, oi?
Una abraçada, i... a gaudir!!!
Hey Gaxtan!
I saw my sisters post about "someone in Spain" Hahaha! I told her it might be you! Did I ever send you an invite to access my blog? I couldn't remember if I got your email address or not.
Anyway, if not, feel free to email me at corinmjones@yahoo.com and I will add you to the reader list!
Com va tot, Gatxan???
Molts molts molts petonets!
Encara que en la distància, penso molt en tu i en com us deuen anar les coses. Espero, de veritat, que tot estigui perfectament i que no escrius perquè ets una mare ocupadíssima! ;)
Jo, a veure si el reactivo de nou, que ja toca.
T'aniré vigilant per si hi ha canvis!! :D
Una abraçada enorme
Publica un comentari a l'entrada