Com podeu comprovar, m'ho he pres tan en serio que m'he matat a fer una gràfica amb l'evolució del pes de l'Èlia des de que va nèixer (visca l'excel!). Sóc rarota, eh??? Lo guay, però, és veure que ara porta un ritme de creixement fantàstic. És petitona, sí. Però creix bé. Alegria!
Des del 7 de gener que estic fent de mare full time. És a dir, el Mico va tornar a treballar i jo em vaig quedar "sola ante el peligro". I bé, hi ha hagut dies de tot. Alguns dies i algunes nits m'he agobiat molt. D'allò que tens la sensació de que no te'n surts i/o no ho fas bé. L'Èlia té molts mals de panxa i després dels àpats acostuma a posar-se inquieta i a plorar fins que no fa una o vàries glopades... Sort que sembla que, de mica en mica, en va tenint menys... I no fa gaire dies que ja tenim "permís" del pediatre per deixar-la dormir i que sigui ella la que es desperti i demani quan tingui gana. En fi... a poc a poquet...
Lo xulo? Tot lo altre. L'Èlia i jo fem un piló de coses juntes: anem a comprar, quedem amb amigues meves que també tenen nadons, passegem, anem a un taller de massatge per a bebés, anem a un grup de mares i fills del CAP, fem ioga post-part, ella m'acompanya a la perruqueria... Cada dia és una aventura!
I com és que escric tan poc al blog? Doncs perquè costa molt trobar un foradet per fer-ho. L'Èlia demana molt d'estar en braços i, amb el rollo dels mals de panxa, jo els hi dono. De moment no tinc massa por d'estar-la mimant més del compte. Total, que quan està desperta normalment la tinc amb mi, ja sigui donant-li teta (30 minuts mínim cada vegada), canviant-la (us prometo que un bebé d'amb prou feines 4 kg pot cagar mooooooooooooooolt), bressolant-la, xerrant-li, cantant-li... I quan està adormida he d'aprofitar per fer "lo bàsic": dutxar-me, fer el menjar, posar i treure rentadores... En fi...
Com ho porto tot plegat? Diferent del que em pensava... però això és un rollo que es mereix un altre post... :-))))
4 comentaris:
Tot estupendo!
És normal que no vinguis tant per aqui, ara tens un tema molt més important!
Però seguirem esperant.
Felicitats per tot.
Jejee, jo també sòc de les que fan Excels per a tot... Sòc fan! :p
M'alegro que la nena estigui bé i tu també, és molt maco això que expliques que feu tantes coses juntes, la llàstima és que t'hagis quedat amb una mica menys de temps per a tu... però suposo que és inevitable.
OFFTOPIC: Veig que estàs llegint El Foc, en anglès. Bé, jo no l'he llegit, ni tan sols El Vuit. Però et volia demanar, has de tenir un molt alt nivell de l'idioma, no? A mi m'agradaria llegir El conte número tretze en anglès, però no sé si seré capaç. Ho vaig intentar amb una novel·la de la Diana Gabaldon (estava molt impacient i no sortia en castellà) i no em vaig enterar de gaire cosa... per no parlar de què m'agafava mal de cap i tot!
si??? és molt diferent del que et pensaves???
bé, com tu dius, ja ens ho explicaràs més 'detalladament'.
m'encanta saber de tu, gatxant, de com et va, de les teves sensacions... no sé, m'agrada!
disfruta tot el que puguis de totes aquestes aventures que passes amb l'èlia!
un petonarro
Joana,
Sí, potser és normal però em sap greu tenir tan poc temps pel blog perquè a mi em serveix una mica de "diari" i hi ha un munt de coses que estic deixant d'anotar-hi...aix...
Van Hessa,
Això d'haver de tenir gaire nivell d'anglès per llegir-hi llibres depèn molt de l'autor... Per exemple, el Ken Follett és el típic superfàcil de llegir. En canvi, jo també ho vaig intentar amb la Diana Gabaldon i va ser molt pesat. No sé... The Fire no és complicat. El problema és més aviat la manera com té la Katherine Nevill d'articular l'argument: que avança a tranques i barranques... En definitiva, es tracta de buscar autors "fàcils".
Anna,
Intento disfrutar al màxim, no creguis. Però a vegades, quan has dormit poc i la nena marraneja que dóna gust has de parar-te a pensar "ommmmmmmmmmmmm, això compensa, compensa, compensa..." jejeje!
Publica un comentari a l'entrada