Una de les millors experiències que m'ha aportat el fet de ser una "expatriada" (és a dir, haver baixat a Barcelona a estudiar i haver-m'hi quedat) ha estat compartir pis. Durant 6 anys vaig viure amb la N. i l'E. i, més enllà de compartir espais físics, vam compartir emocions, experiències, aventures, sensacions... En algun moment d'aquests 6 anys elles van ser més família meva que la meva pròpia família, el meu puntal, la meva força. Les unes per les altres.
Podria explicar-vos 1000 aventures i 1000 rialles. Barbaritats d'aquelles que només es fan amb vint-i-pocs. Novios, juergues, llogaters, examens...
Avui sopo amb elles. Amb el temps ens hem allunyat les unes de les altres i els 6 anys van acabar en desbandada. Van sorgir algunes tensions, alguns marrons, alguns retrets que, de fet, van ser inevitables. Fer-se gran vol dir créixer i canviar... Amb tot, el carinyo perdura. I, sobretot, perdura el valor a tot allò compartit, a la vida viscuda conjuntament. Per això avui sopem juntes. Ens explicarem les darreres novetats, algunes alegries i alguns disgustos. Comentarem la jugada. I acabarem la nit recordant somrient aquella vegada que teníem examens i que...
3 comentaris:
Jo no he ho he fet mai això de compartir pis amb amigues, ha de ser la bomba! No només per les "juergues" i festes, sino pel lligam que acabes creant amb aquestes persones amb les que convius. Com tu molt bé dius, més familia que la pròpia. Jo sento devoció pels meus amics, ho són tot a la vida.
Records!!
Hola Núria!!!
Doncs la veritat és que és precisament això: l'experiència és fantàstica pel lligam que crees. Sí, per mi els amics també són molt importants...
6 anys!?!?! Jo no he viscut mai sis anys amb ningú que no fos la meva mare!!!
La veritat és que aquesta experiència no l'he viscut, però m'hauria encantat... només puc dir que vaig compartir durant tres mesos la mateixa habitació amb una noia de "Castilla La Mancha" quan vaig anar a treballar a Anglaterra... res comparat amb lo teu.
Publica un comentari a l'entrada