ALZHEIMER

Des d'ahir que la crònica política i social dels diaris s'ha omplert d'aquesta paraula, Alzheimer. I tot arrel de que en Pasqual Maragall ha fet públic que n'és malalt. No vull entrar en l'anàlisi política. Ni tampoc dir més o menys el mateix que ja han dit altres persones i que comparteixo en gran mesura. Del que vull parlar és de la malaltia...

Fa uns mesos vaig veure morir una persona. Va ser la fi d'un procés degeneratiu que havia començat 13 anys abans i que havia portat per títol Alzheimer. Al principi s'oblidava de fer el sopar. Després va tenir una fase agressiva. Després es va oblidar de tothom. Després va deixar de parlar. Després de caminar. En algun punt se li va haver de posar bolquers. Més endavant se li va haver de fer papilles. Feia temps que se li havia de donar el menjar. Al final estava enllitada la major part del temps. Li van sortir llagues. Se li havien de fer cures. Es va aprimar moltíssim. Va entrar en coma. I es va morir. I tot això en 13 anys.

Quin panorama eh? Us imagineu això viscut per la família més directa? Dir-vos que va ser una agonia seria dir-vos molt poc.

El més fotut? Doncs que tant la persona com la família no es van poder acollir a res. Ni Llei de la Dependència (aprovada a 30 de novembre de 2006 però en lentíssim desplegament), ni Llei de Serveis Socials (aprovada el passat dia 11 d'octubre), ni servei públic d'assistència domiciliària... Les úniques ajudes? 4 duros que no servien per treure l'angoixa a ningú, bolquers i medecines gratis. Res més...

Que la gent fa anys que es mor d'Alzheimer és un fet. Que l'Alzheimer és una soberana putada, també. Però fa especial ràbia que avui tots els diaris tinguin un apartat de "Què és l'Alzheimer i com es combat". Collons, què passa? Que ningú ha patit Alzheimer abans d'en Maragall? I també fan ràbia paràgrafs com el que apareix a El Periódico:

"El diagnóstico fue confirmado la pasada primavera en el Hospital General de Massachusetts, en Boston. Maragall acudió a este centro de referencia mundial en la investigación del alzhéimer acompañado por la neuróloga Teresa Gómez Isla, que a partir de ahora dirigirá su historial clínico en Barcelona. La doctora, que coordina el Laboratori de Recerca del Alzhéimer del Hospital de Sant Pau, cursó parte de su especialización en esta dolencia en el citado hospital de Boston."

A la persona que jo vaig veure morir, cap metge del servei públic de salut de Catalunya la va acompanyar a EEUU. No va tenir opció a cap diagnòstic precoç per part de cap centre de referència mundial. És ben bé que la salut continua sent una qüestió de butxaca, eh? De que siguis "algú"... Quan l'estàs palmant tant li és si ets de dretes o d'esquerres... La qüestió és que tinguis el nom i les peles perquè se t'obrin les portes als millors tractaments, als millors metges i si poden ser internacionals millor. Quina vergonya, eh?

I això no vol dir que no em sàpiga greu lo d'en Maragall, eh? Realment, l'Alzheimer és una putada com una catedral i suposo que tant ell com la seva família ho deuen estar passant malament. Fent-se'n a la idea. Intentant afrontar-ho amb enteresa. Sincerament, espero que tingui sort. Que pugui frenar la malaltia com més temps millor. I que sigui un procés poc traumàtic. El més fàcil possible. Tant és qui és o qui hagi estat. Ningú es mereix l'Alzheimer.